divendres, 30 d’octubre de 2020

Cròniques d'una ocupació (XIX), per Manuel de Pedrolo

Context

 

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

 

CiU              69 escons.

PSC-PSOE 42

ICV               9

AP                6

ERC             6

CDS             3

 

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

 

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

 

Heus ací que de cop i volta em trobo sense saber què és i on és Catalunya. Llegeixo al diari que el president de la nostra Generalitat declara a Uruguai que ells i nosaltres som en veritat dos països petits envoltats de colossos. Naturalment, penso, ens trobem entre els espanyols i els francesos, els dos pobles ensuperbits que ens han colonitzat i encara avui ens parcel·len, i ara en Jordi Pujol ensenya l’orella d’un independentisme que deu professar en secret, un pecat del qual solen acusar-lo els seus cordials enemics polítics. Atribueixo aquesta franquesa o, si us sembla bé, aquesta erupció del subconscient, al canvi d’aigües. No diuen que a cops fa miracles?

 

Sigui com sigui, fins aquí tot va bé. Però aleshores m’assabento que al Brasil, país gran que fa dentetes al nostre capital, explica que nosaltres, els catalans, hem sabut combinar la nostra catalanitat amb la nostra espanyolitat, i és en aquest moment que començo a enquimerar-me. Potser aquelles aigües no són tan saludables, fet i fet? I em poso a cavil·lar que si hi ha alguna cosa que es diu la nostra espanyolitat, bé deus ser dins d’allò que la declaració anterior havia deixat fora, puix que ens envoltava, i em costa d’entendre, potser per un lamentable defecte de formació científica, com alhora podem ser a dins i fora del mateix cos, físic o espiritual. Tinc la desagradable impressió que m’han agafat amb els pixats al ventre...

És clar que només se’ns diu, ens diu el nostre Molt Honorable, que combinem, és a dir, que posem plegades o juntes dues coses, i ho consulto al diccionari per tal de veure què resulta d’aquesta operació. En resulta això: que les coses plegades es barregen per formar un conjunt harmònic. S’aclareix, doncs, que la segona declaració al·ludeix l’harmonia que es desprèn del fet combinatori... i de seguida creix la meva perplexitat en observar que entre aquestes parts ajuntades ni amb una espelma a la mà no hi trobaríem cap concordança. Començo a creure, ara, que aquelles aigües són francament perjudicials.

 

Però, alto! Potser m’havia precipitat. Una segona lectura em fa més conscient que allò que hem combinat i que hem de continuar combinant no és exactament la catalanitat i l’espanyolitat, dos cossos estranys l’un a l’altre, sinó la nostra catalanitat i la ‘nostra’ espanyolitat. O sigui, em dic, quan puc controlar el rodament de cap, que aquesta espanyolitat en algun moment deu haver estat nostra sense que la combinéssim, perquè difícilment pot combinar-se allò que no existeix amb anterioritat. Com que en aquest abans també hi devia haver catalanitat, em trobo amb la sorpresa que en nosaltres coexistien l’una i l’altra sense barrejar-se. Em pregunto com ens ho fèiem per suportar aquesta situació.

 

L’assumpte és prou misteriós. I més m’ho resulta quan tinc el convenciment que mentre nosaltres combinem la nostra catalanitat amb la nostra espanyolitat, els altres no combinen la seva espanyolitat amb res; mai no han dit que tinguessin cap catalanitat. Potser són més normals? Sigui com es vulgui, ens trobem amb un cas que no té precedents: el d’un element que combina amb un altre que no combina! Potser tot és un problema de territori... de debò que n’hi ha per llogar-hi cadires.

 

Abans de fer-ho vull aclarir més l’afer amb una tercera lectura, i a l’acte m’adono que novament he badat. És sempre, se’ns assegura, que hem de fer aquesta combinació. És a dir: és des de sempre que els dos elements han anat plegats. A casa nostra, certament. Potser també és una qüestió d’aigües. Però el resultat d’aquesta tercera i per ara darrera lectura, és espectacular. Sembla evident que si en nosaltres sempre hi ha hagut una catalanitat ben lligada, perdó!, ben combinada amb una també nostra espanyolitat, aquells sants barons del 1714 van passar per uns moments d’ofuscació: es combatien ells mateixos! Què té d’especial que, en aquestes circumstàncies, s’acudís restablir la serenitat des d’un fora que al capdavall ja era dintre? I que té d’estrany que ara, al cap de dos-cents setanta-quatre anys, cada onze de setembre, hi hagi una entrada fresca de dispositius de l’ordre que, afegits als qui asseguren una vigilància permanent, canalitzen les energies extraviades cap a una festa alegre i confiada?

 

No va ocupar-nos, aquell dia que aviat serà faust, un exèrcit estranger que suprimia les nostres llibertats; érem nosaltres mateixos que ens penetràvem perquè aquelles llibertats, amenaçades per un combat íntim, quedessin garantides pels segles dels segles i qui sap si per l’eternitat. La prova de l’eficàcia de l’operació la tenim davant dels ulls: avui la combinació és tan sòlida que res ja no perilla en aquest racó del món. Si algú ha fet algun sacrifici, si algú es troba desposseït i, per tant, en inferioritat de condicions, és l’element incorrupte que península endins no combina, potser per la seva gran puresa.

 

Fixeu-vos-hi i reconeixereu la sort immensa i immerescuda que tenim: mentre el català és un idioma espanyol, l’espanyol no és un idioma català. Se’n pot desprendre que, en aquesta combinació, nosaltres formem part d’ells, mentre ells no formen part de nosaltres, la qual cosa, si d’una banda és inexplicable, de l’altra no pot ser menys terriblement avantatjosa en una societat tan evolucionada que fins i tot celebra independències, reals o simbòliques, en presència i amb la participació verbalment activa del representant de la dependència. No pot pas sorprendre’ns que sempre hi hagi gent ben disposada a denunciar la injustícia dels nostres privilegis i que, per exemple, procurin anivellar la balança amb proteccions a la llengua que d’allí vingué i que aquí vol quedar-se.

 

És de doldre que tot això, tots aquests avantatges, no els hagin sabut apreciar alguns regidors de l’Ajuntament de Calella quan ens diuen (ho reprodueixo del Diari de Barcelona) que som una nació ‘militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda i ideològicament colonitzada’. Són excessos de joventut que, feliçment, els socialistes no es permeten.

 

Més eixerit és aquell corrent liberal d’ERC que s’inquieta pels progressos que dins del partit fan els radicals de l’alliberament nacional. Un partit republicà ha d’estar perfectament al dia, sobretot en moments de monarquia, i no pot pas ignorar les veritats que a poc a poc s’obren pas amb la teoria de la combina o combinació que tan perfectament s’insereix en aquella suprema qualitat, el seny, amb què la providència dotà el nostre poble i que per dissort no s’acaba d’adquirir fins que ja madures. No diem d’algú que ha posat seny quan ja ha perdut totes les il·lusions que no desemboquen a la butxaca?

 

Ànim, doncs, catalans, a madurar ben de pressa i a tocar de peus a terra abans que la terra no ens cobreixi. D’insepults, en podeu estar certs, no hi quedarem mentre hi hagi tants fossers... 

 

Manuel de Pedrolo

 

Article anterior

Cap comentari:

Publica un comentari