divendres, 20 de novembre de 2020

Cròniques d'una ocupació, per Manuel de Pedrolo (XX)

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Hom gaudeix de bona salut, tots els òrgans li funcionen si fa no fa com cal encara que, ara i adés, com és inevitable en qualsevol organisme viu, experimenti breus molèsties que l’alteren o el pertorben, un refredat, unes neuràlgies, un enrampament, un mal de queixal, una o altra de les mils afeccions que poden limitar les seves capacitats. Però heus ací que un bon dia (que és un mal dia per a l’interessat) et poses malalt de debò i queda seriosament compromesa la llibertat del teu cos. Què fas? Senzillament: procures guarir-te i recobrar-la i, tan aviat com puguis, ser de nou allò que en diem una persona sana, normal, que disposa de totes les seves facultats.

A ningú no li passa pel cap blasmar-te, a ningú no se li acut d’aconsellar-te que ho deixis córrer pel sol fet que, essent la malura que t’ataca posterior a la salut que abans potser et sobrava, hi ha hagut en tu un progrés general al qual no pots pas renunciar. I no tan sols ningú no et condemna per les teves iniciatives de retornar a la suficiència diguem-ne operativa del teu cos, sinó que la majoria trobarien ben estrany i potser ben ximplet que t’avinguessis amb el teu estat disminuït, tan insatisfactori. O potser, fins i tot, pensarien que ets un d’aquests suïcides que, mancats de valor per penjar-se, omplir-se de barbitúrics o disparar-se una bala al cervell, deixin que la naturalesa els liquidi més o menys ràpidament i, de tota manera, per la lentitud que de vegades hi posa si la deixem als seus recursos sense interferir-hi, molt abans que no ho faria si tenies cura de la teva persona.

Però de seguida que deixem l’individu, en Pere, en Pau o en Berenguer, i arribem a la col·lectivitat, l’actitud de molts canvia tan radicalment que es converteix en el seu oposat. Se suposa, per exemple, que és del tot intolerable, qui sap si una mostra d’ofuscació mental i tot, que un poble vulgui recobrar la llibertat nacional de que fou desposseït per un agent foraster. I, més curiós: assistim aleshores a l’espectacle dels mateixos malalts que, esporuguits davant la possibilitat que se’ls tingui per gent que no viu a l’hora i oblida que hi ha unes etapes històriques, abonen aquells que actuen com si la millor garantia de la salut fos precisament la malaltia.

En aquesta situació sorgeixen les declaracions exemplars dels nostres polítics, de les quals és una bona mostra, em sembla, la frase que el president de la nostra Generalitat oferí no fa gaire als seus oients de Madrid arran de la presentació a la metròpoli del número de la revista ‘Cuenta y razón’ (pot ser ‘cuenta corriente y razón de estado’?), dedicat al Mil·lenari de Catalunya. Diu: “L'objectiu del nacionalisme no és la creació d’un estat, sinó l’enfortiment de la identitat catalana”. Mentre que l’objectiu és certament aquest, costa de veure quina cosa pot enfortir més la identitat d’un poble que la independència, o sia alliberar-se del control d’una altra comunitat que no ens deixa ser en retenir tot el poder polític. O que no ens deixa ser prou, totalment, perquè si ja no fóssim gens, si haguessin reeixit en el seu propòsit d’imposar-nos una identitat espanyola, tan autonòmica com us plagui, de nosaltres ja no se’n cantaria ni gall ni gallina.

No és pas per gust de fer-li la punyeta que em poso un altre cop amb el nostre Molt Honorable, com potser algú voldria creure, però ningú no té tanta visibilitat com ell, ningú no parla tant d’un cap de l’any a l’altre, ningú no és tan escoltat si sumem vots, ningú no té tantes facilitats de reduir a una regió espanyola la nació catalana que bé deu existir si hi ha nacionalistes i ell mateix confessa que ho és.

Ara, és clar, en Jordi Pujol no és l’únic que en parla amb el cor a la mà, i en aquell mateix acte d’il·lustració, el ministre de cultura castellana (no ho pot pas ser de la catalana si ja tenim el nostre conseller) es va despenjar amb l’afirmació que, després d’assistir a la manifestació de l’Onze de Setembre a la Barcelona del 1977, va poder adonar-se de com el poble català feia ressaltar “la seva identitat i el seu Estat”, i bé cal creure que es referia a la identitat catalana, però a l’Estat espanyol, puix que per ara no en tenim cap més a la banda de sota dels Pirineus. No és poc mèrit, penso jo, poder constatar a l’hora dues coses que s’exclouen i bandejar com de passada, perquè allí no hi té cap competència, la Catalunya que, Pirineus amunt, queda sotmesa als poders d’un altre Estat.

I, posats a fer, també m’admira una altra de les seves asseveracions: que “la llibertat de Catalunya sempre ha estat beneficiosa per a la unitat d’Espanya” (segons l’Avui) o “per la llibertat d’Espanya” (segons el Diari de Barcelona). No és ben bé el mateix, però totes dues afirmacions serien prou bones. Si la llibertat de Catalunya afavoreix la llibertat d’Espanya, ben singular és que es negui i es combati qualsevol afany d’independència del nostre país. Bé deuen saber, com tothom, que res ni ningú no és tan lliure com quan és independent. O és que potser ells se’n fan una altra idea, d’això de la llibertat, i la nostra cau fora de la seva ortodòxia, dins d’un àmbit sempre vergonyós del llibertinatge? Sembla que el difunt cabdill de moros i cristians no era pas d’una altra opinió. I com que les seves conviccions eren fermes i destrament predicades sota la inspiració de ‘la letra con sangre entra’, pot ben ser que li hagin sobreviscut.

Si en canvi és la unitat que es veu reforçada per la nostra llibertat, podria ser que ens ensopeguéssim amb una d’aquestes delicioses paradoxes que m’agradaria d’inventar-me i que els amos del corral ens serveixen de franc: que només la desocupació dels nostres territoris (i no em refereixo pas als parats) pot assegurar ben sòlidament aquella Espanya única per la qual hi ha tanta gent que no paren de sospirar des que la gran Isabel cavalcava pel seu ‘Reino’ mentre delejava trepitjar el dels altres.

Certament que la paradoxa es faria fonedissa si, assimilant Espanya amb Castella, com s’ha identificat la llengua castellana amb la llengua espanyola, renunciaven definitivament als perifèrics com un dia van haver de renunciar als ultramarins, tan bons proveïdors de queviures, que ara molt aviat, el dia dotze d’octubre si us plau, la democràcia carpetovetònica ens obligarà a recordar mentre prepara ja, cal creure que sense estalviar-hi res, les grans solemnitats patriòtiques del noranta-dos, una festa alegre i desacomplexada com cap altra, perquè si allí van morir multituds i van quedar sepultades civilitzacions, també foren impressionants les folgances dels qui havien travessat la mar. I això és el que compta, oi? Aquí i allí. Les penetracions...

Però si els qui entren sempre ho fan de grat, pot ser que alguns dels penetrats no siguin tan consentidors. Alguns, només. Bé els deu plaure, a d’altres, si s’hi posen bé. 


Manuel de Pedrolo

Article anterior (XIX)

Cap comentari:

Publica un comentari