Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Hom diria que la història s’obre. En termes generals, a hores d’ara ningú no s’oposa, encara que alguns vulguin frenar-los, als moviments d’emancipació de la dona ni té prou cara dura per qualificar-los de subversius o de contraris a l’ordre suposadament normal de les coses. Queden només uns reductes eclesiàstics que, en el camp de la seva especialitat d’intercessors entre déu i l’home vulgar, volen conservar monopolis d’ofici, però també per aquesta banda cedeixen les resistències en esglésies tan atansades al catolicisme com l’anglicana.
També tothom troba perfectament legítims els moviments obrers que van transformant el món capitalista a través de l’acció dels sindicats i que no el canvien més, i més de pressa, pel relatiu conformisme en què ha caigut el proletariat per art i gràcia de les trampes de la societat de consum. O sia que la nostra societat i els governants que l’administren entenen sense dificultats que els moviments d’alliberament de classe i de sexe són del tot correctes. Ni a l’obrer ni a la dona se l’acusa d’insolidaritat quan defensa la seva causa, puix que d’insolidari només ho és, només ho pot ser, el posseïdor de privilegis.
Però aquesta obertura de la història, que eixampla el ventall de possibilitats i assegura la participació de més i més grups en un desenvolupament que ens afecta a tots, falla de seguida que arribem als moviments d’alliberament nacional, i els independentistes d’aquesta o d’aquella comunitat subjugada són encara sovint molestats i a cops activament perseguits. Els estats unitaris, segons ells democràtics, disposen de fons secrets (em sembla que abans se’n deia dels rèptils) per emprar-los en aquesta lluita i contrariar doncs l’emancipació de les cultures submergides. Casos recents, com el del subcomissari Amedo, tendeixen a fer-nos creure que el tan pregonat estat de dret acut a recursos que no tolera i si pot castiga severament en els seus oponents. Recursos il·legals.
Se’ns parla ara d’una xifra prou considerable, de potser cinc-cents milions de pessetes lliures d’investigació, uns diners més que suficients per parar la violència per mitjans pacífics, perquè cap de les organitzacions guerrilleres no va néixer per desfogar l’excés d’energia d’uns quants nois i d’unes quantes noies que fan un esport de jugar-se la pell, sinó de la negativa sistemàtica de l’estat a reconèixer que els altres també existeixen. La major part de problemes de convivència parteixen d’aquesta realitat, del desig que uns quants tenen d’ocupar tots els espais i de la tossuderia de l’estat, en aquest cas l’Estat espanyol, quan es nega a acceptar l’interlocutor vàlid, és a dir: l’home o la dona lliures, en possessió dels mateixos drets que l’estat s’atorga.
Fins ara a l’Estat espanyol li han interessat únicament la gent vençuda per la història i que renuncia a un futur propi, aquella mena de persones incapaces de fer un plantejament tan radical com el que fa sempre l’estat unitari o, si voleu, l’estat que concedeix o pot concedir tot allò que no amenaci el fonament intangible que s’ha dotat perquè qualsevol construcció, furs en un temps i autonomies en un altre, sigui feta en el seu terreny. Un terreny expropiat.
L’Estat espanyol no vol considerar mai la posició de l’altre, no tolera que aquest altre se situï fora del camp de joc que ell ha reglamentat, o sigui que ja l’avesa, el domina, de seguida que hi té tractes. El seu únic interlocutor sempre fals, és el polític, l’economista, l’intel·lectual ‘conllevant’ que, d’entrada, ja penetra a la sala de conferència amb una altra llengua, disminuït des del primer moment per aquell “la saben todos” que en fa un home ocupat en negligir que ell la sap no pas per iniciativa pròpia, per un afany de coneixements, ans per imposició. Des de bon començament hi ha algú que mana en acceptar que pot ser seu allò que ni ha fet l’esforç d’entendre.
El Govern de l’Estat només admet diàlegs amb aquelles forces que fan professió de regionalitat encara que alguns ho emmascarin amb el mot ja tan descafeïnat de nacionalisme; amb aquelles forces que, prou distanciades potser per les respectives ideologies, coincideixen en el seu conservadorisme. Mai amb els representants dels grups d’alliberament, i no parlo ara d’aquest estira-i-arronsa d’unes possibles negociacions no polítiques amb la gent que practica lluita armada, sinó del contacte polític amb els col·lectius d’actuació més pacífica que tanmateix no estan disposats cedir a la coacció de les forces repressives.
Si en nom de la dona, enfront dels homes, només les dones no domesticades poden parlar i si en nom del proletariat, davant dels empresaris, ho han de fer els obrers, per què els nacionalistes espanyols es mostren tan contraris a permetre que, en nom de Catalunya, s’expressin els independentistes?
L’home pot entendre el problema de la dona, l’amo pot entendre el problema de l’obrer, i això encara que no els agradin les solucions proposades, però els estatalistes espanyols, tan patriotes que defensarien la seva terra amb dents i ungles, no poden entendre l’independentisme de les nacions oprimides. Prop de tres segles de dominació els pesen sobre l’ànima, els ofusquen la intel·ligència. Si han tingut sempre la força per imposar-se, quines altres justificacions els calen? Incapaços de veure que una violència inicial ha provocat les violències amb què ara s’encaren, no ho són menys de respectar l’independentista que, a vegades potser cridaner, és fonamentalment per mitjans civilitzats que voldria fer lliure el seu poble. Per aquests mitjans que se li neguen.
El cap del Govern espanyol s’ha fet darrerament un tip de parlar de l’estat de dret, del dret que assisteix aquest estat a defensar-se sigui com sigui, sense estalviar sang si cal, però Felipe González no vol saber res dels drets dels altres, de tots aquests altres que entren en conflicte amb el seu espanyolisme. La suposada grandesa de la seva pàtria no pot suportar que les colònies vulguin emancipar-se i fa escarni de la democràcia si ens pregunta, als independentistes, quina representació parlamentària tenim per negociar, perquè la democràcia actual espanyola aprofita els defectes de democràcia que van facilitar l’assentament espanyol a casa nostra i procurà l’afebliment d’una consciència nacional que fa als catalans, una bona part dels catalans, transigents davant de la intransigència.
Un cos és viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes.
Són el pols que encara bat.
Manuel de Pedrolo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada