Context
1982
11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.
L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona, ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
Aprovació de la LOAPA.
Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
repressió contra l'independentisme (1982-1983)
L'article
Article publicat a Diario de Barcelona el 4 d’abril de 1982.
Se succeeixen cròniques, informacions i comentaris sobre el judici, actualment en curs a Madrid, dels implicats (o d’uns quants només dels compromesos si és que hi havia altres accions engegades, com s’ha dit en declaracions a la sala) en l’intent de cop d’estat del 23-F, però no sembla que cap cronista assenyali com caldria que allí potser no es jutja tant un alzamiento contra la democràcia com es debat d’una manera de voler solucionar l’endèmic problema colonial de l’Estat espanyol. S’enfronten dues posicions: la dels colpistes convençuts, com ho estava el difunt dictador (i ja hem vist com s’equivocà), que les colònies “interiors” només poden esser conservades a partir d’una repressió ferotge i continuada que acabarà per tòrcer el coll de les comunitats oprimides, i la dels polítics més inclinats a creure que la solució es troba en unes concessions que en generalitzar-se, fins a incloure entre els beneficiats, les regions castellanes o de cultura castellana que són la metròpoli, treuen substància al procés autonòmic. Al cop de força esclafador i brutal dels primers, s’oposen la LOAPA i tants altres projectes que els colonialistes més civilitzats es poden treure de la màniga si aquesta llei orgànica no prospera o no surt prou rodona (i sembla difícil que hi surti, per poca sensibilitat política que hi hagi, després de la manifestació del dia catorze).
En un sentit, doncs, tots es troben a la mateixa banda, el govern que hom feia presoner durant unes hores i els homes disposats a substituir-lo en una d’aquestes operacions de salvació sempre curiosament dutes a terme contra la legalitat, que el poble es dona per alguns d’aquells que pretenen reservar-se l’honor de la nació. Que uns i altres, adeptes de la força sense dissimulació o partidaris de posar-hi bones maneres, coincideixin en el mateix propòsit bo i diferint en la forma de l’acció, ho palesa prou una obsessió comuna per a la unidad d’allò que palpablement és diferent i, de vegades, àdhuc oposat. També és una demostració de la coincidència d’intencions el tracte que hom donarà als acusats, tant deferent ara com sòrdid és el que hom reserva a d’altres encartats en causes polítiques. Retinguem, per exemple, com han viscut les respectives detencions els independentistes catalans jutjats no fa gaire i els militars que han de respondre de les seves accions anticonstitucionals, però també aquest detall, prou significatiu: mentre els nostres compatriotes eren tancats en gàbies de vidre que els aïllaven de tothom, els assaltants del Congrés i còmplices es troben tot just separats del públic per una paret de cristall. Entre una separació i un tancament hi ha força distància, però és natural, segons la lògica del sistema, que hom tingui per perillosos i potser escassament humans uns independentistes contra els quals no s’ha pogut provar res però, pel sol fet de dir-se’n, denuncien la injustícia que es comet contra el seu poble, i per inofensius i qui sap si cavallerívols i tots aquells altres que a la vista de tothom es proposen de retenir, amb més eficàcia per a la seva pàtria, les colònies, que, per molt que ells diguin, també són la pàtria d’algú.
El Principat (i el mateix es podria dir de la resta dels Països Catalans) cau en l’error de no plantejar com cal una situació que s’arrossega des de força abans de la derrota davant de les tropes de Felip V i que aleshores “s’institucionalitzà”; aquella Espanya de la qual podíem haver format part lliurement, i no hi ha cap més manera de formar part de res quan es tracta d’homes o de pobles, fou avortada quan Castella preferí posseir en lloc d’estimar. És una passió encara no apaivagada al cap dels segles de violacions i que la nostra resistència encén; els uneix de debò. Sempre veurem com fan pinya així que els sembla que podríem escapar-nos o afluixar els lligams. Són capaços aleshores, de deixar de banda o d’ajornar fins a dies més feliços, ideologies polítiques i programes socials que els oposen i que els podrien distreure de la gran empresa, la gran creuada, car la conservació de les colònies passa per damunt de tot. D’aquí les declaracions de la gent dretana quan amb tota sinceritat anuncien que més s’estimen “una Espanya vermella com un pebrot que no pas partida com un meló esberlat”, o les posicions carrillistes quan els comunistes de la metròpoli es mostren disposats a renunciar a avantguardismes revolucionaris i a resar parts del rosari amb els partidaris d’una societat blava com el mes de Maria si la confortable i remuneradora unidad española queda amenaçada. D’altra banda, no s’ha vist mai que cap esquerra espanyola ataqui els grups centristes o de la dreta per nacionalistes (s’entén: nacionalistes espanyols); que ho són, com ho és la mateixa esquerra, es dóna per descomptat: qualsevol disposat a defensar la llengua, la seva cultura, la independència del seu territori, és un nacionalista.
No pas aquí, però. Aquí, una mena d’ofuscament que, pel que sembla s’adiu com no ens pensàvem amb el caràcter català, fa que els nacionalistes confessos o d’etiqueta abominin de qualsevol alliberament nacional, i això amb indiferència de les posicions ideològiques que ocupin. Gràcies a això, en el problema colonialista de l’Estat espanyol s’enfronten dos nacionalismes falsos que cada dia fan més difícil de resoldre’l: el d’una Castella que a la independència del seu territori, afegeix amb un abús palès, la possessió de les terres veïnes, i el de Catalunya, la qual resta o abstreu aquesta independència d’unes reivindicacions “nacionals” que, ateses i tot que fossin, ens conservarien la condició de colònia. A Madrid es debat allò tan conegut de la corda que lligues curta i lligues llarga, no pas si és convenient o no que hi hagi corda. Per què se n’han de preocupar si aquí tots els partits de l’esquerra, de la dreta i del centre accepten perfectament que hi sigui i tot just discuteixen fins on és “nacionalisme” tolerable que ens escanyi?
Manuel de Pedrolo
Aticle anterior
Seguiment del full de ruta
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta pedrolo xiii. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta pedrolo xiii. Ordena per data Mostra totes les entrades
dimecres, 8 de maig del 2019
dissabte, 14 de març del 2020
Cròniques d'una ocupació (XIII), Manuel de Pedrolo
Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els fets relatat en aquest enllaç.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Podem tenir per autènticament democràtic un poble que decideix en un altre? Aquesta preposició circumstancial de lloc pot semblar una mica estranya, però de fet és molt oportuna si ens referim a allò que passa dins d’aquest poble per obra del poble que l’intervé. Parlo naturalment de Castella, elevada a la condició d’Espanya, i de Catalunya, la nació que sense ser Espanya (no ho pot ser si s’ha elevat Castella i els llocs alts són massa estrets, com diria Fernando Pessoa o, més bé, el seu heterònim Álvaro de Campos) hom vol fer espanyola, i resulta que només ho és per una apropiació que l’afegeix, que la subordina a aquelles terres.
A mi em sembla que per democràtiques que siguin les seves institucions cap comunitat nacional no és democràtica, no actua democràticament, quan posa els peus en el territori d’una altra comunitat. Per democràcia s’ha d’entendre la intervenció del poble en el seu govern, no pas la intervenció d’aquest poble o dels seus òrgans rectors en els afers d’una altra comunitat. La democràcia, podríem dir també, és el respecte a les decisions de la majoria del propi territori, no pas el respecte obligat a les decisions de la majoria d’un altre poble. Però bé hi intervenim en aquestes decisions, s’objecta de vegades. I és cert. Enviem gent nostra, lliurement escollida, al govern de l’Estat. Els hi enviem, però, a ser la minoria sempre submergida.
Recordo que anys enrere, quan ja feia mesos que col·laborava a les pàgines de l’Avui, un lector que seguia els meus articles i discrepava de les meves paraules va voler fer-me veure que em mirava malament les coses i, potser influït per les elaboracions de Marías, em proposà d’assimilar l’Estat espanyol a una comunitat de veïns, en la qual entre tots elegeixen un president i uns vocals que, durant una temporada, fins que la junta sigui renovada, s’encarregaran de resoldre tot allò que afecta la casa comuna i, per tant, el benestar de tots plegats.
No és cada veí, em recalà per si no ho havia entès prou bé, qui decideix que s’ha de fer. Sovint, alguns poden no estar d’acord amb les decisions adoptades pel govern, però no per això se’ls acut de voler separar-se dels altres i d’actuar pel seu compte; tal com exigeix l’esperit democràtic, acaten en definitiva les resolucions de les persones que els representen i en l’elecció de les quals als llocs responsables, em reiterà, han participat en condicions d’igualtat. Han prescindit que uns pisos siguin més grans que d’altres o que es trobin més amunt o més avall de la construcció.
Amb una mica de sorpresa per part seva, li vaig argüir que es donava massa facilitats. La junta de veïns, amb competències sobre l’edifici, no en té cap sobre els pisos; cada veí pot pintar o empaperar del color que vulgui les seves parets, pot moblar les habitacions com li sembli, decidir al seu grat a quin ús les destinarà i, en aquest àmbit propi, podrà observar els costums que més li plaguin. En aquesta comunitat tothom és lliure de procedir com li agradi en el seu interior. No passa pas així amb l’Estat. L’Estat entra a dins dels pisos, és a dir, dins d’allò que en diuen les ‘regiones’ i, determina la vida dels seus habitants. I ho fa segons els criteris d’un govern que no concedeix a tots els mateixos drets quan, en lloc de procedir com una comunitat de veïns, on cada pis és un vot, amb indiferència que la família que l’ocupa sigui curta o llarga, privilegia les que tenen més estadants. Instal·la, d’aquesta manera, el domini de les famílies nombroses, amb totes les conseqüències que en deriven.
Però encara una objecció seriosa a la pertinença de la comparació que m’ho havia de fer veure tot més clar. M’estava parlant d’una propietat vertical, en la qual no hi ha cap dubte que tots els habitatges pertanyen al mateix edifici, reposen sobre els mateixos fonaments. En canvi, l’Estat seria una extensió horitzontal, on cada habitatge té el seu terreny. I perquè l’amo del terreny que confronta amb el meu ha de pretendre que també li pertany i, un cop se n’ha apoderat, que ha de subjectar-me a les seves regles si, per començar, aquestes regles són deshonestes, ja que permeten una ocupació?
Va haver de convenir el meu vell conegut, que potser no havia escollit prou bé el seu exemple, però cap de les meves raons, aquí abreujades per la conveniència de l’espai, no el va fer canviar de criteri i, pel que sé, avui és tan espanyolista com abans. Voldria tenir més sort amb d’altres que encara creuen, malgrat les evidències en contra, que en aquesta finca peninsular feta de tants annexos com pobles hi ha, s’ha reprès un règim democràtic després de l’etapa negra del franquisme. No ho fou ni el d’abans ni ho és el d’ara, quan l’Estat no es vol ni simplement preguntar (i es fa l’enze si li ho diuen) perquè cada dia ha de llançar més forces repressives al carrer, perquè els ciutadans de tres comunitats ben diferenciades entre elles i de Castella no paren de contestar, alguns pacíficament, d’altres amb violència, unes preteses “lleis comunes”.
Espanya fa molt de temps que va perdre la serenitat, i com això s’encomana fàcilment, no és estrany que l’hagi fet perdre als altres, a aquests pobles que, com si anteriors experiències no els haguessin advertit, van creure en la democràcia quan en la clandestinitat, tothom exposat a un idèntic perill. Totes les mans eren amigues, i ara es troben que una facció dels perseguits – després d’haver triomfat – els persegueix amb la insistència que sol demostrar la mentalitat imperialista. La mateixa de sempre, no pas una altra. Canvien les mans, canvien les cares ( a vegades no gaire), a unes formulacions polítiques en succeeixen d’altres, però sempre hi ha uns dogmes que es traspassen, tan sagrats ara als demòcrates com ho foren als totalitaris.
L’església patriòtica prou pretén un ‘aggiornamento’, i avui hi ha autonomies de benpensants on foren dràsticament abolides pel macabre uniformador i àdhuc on ningú no les demanava i qui sap si no fan nosa i tot. La consigna deu ser aquesta: que prosperi el pecat venial de les descentralitzacions sota vigilància exhaustiva perquè les comunitats més dinàmiques no caiguin en temptació d’incompetència legislativa, però que encara i per sempre sigui anatema la llibertat dels pobles que tenim a l’abast!
Ingents quantitats de servidors oficials i para-oficials d’aquesta democràcia que ens entra a casa, on volem la nostra i no el dubtós obsequi d’un fingiment, no perden de vista els pecadors recalcitrants. Hi ha boscos d’ulls a cada cantonada i les presons són generoses com sempre que, sota el nom que sigui, hi ha un Estat que, mentre es proclama nació, no pot sofrir les nacions i creu que res no és tan encomiable com mantenir, en nom de la civilització, les colonitzacions. I és perfectament previsible que, de la mateixa manera que es disposen a celebrar un ‘descubrimiento’, més endavant celebrin la nostra captura. Si no hi posem remei.
Manuel de Pedrolo
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els fets relatat en aquest enllaç.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Podem tenir per autènticament democràtic un poble que decideix en un altre? Aquesta preposició circumstancial de lloc pot semblar una mica estranya, però de fet és molt oportuna si ens referim a allò que passa dins d’aquest poble per obra del poble que l’intervé. Parlo naturalment de Castella, elevada a la condició d’Espanya, i de Catalunya, la nació que sense ser Espanya (no ho pot ser si s’ha elevat Castella i els llocs alts són massa estrets, com diria Fernando Pessoa o, més bé, el seu heterònim Álvaro de Campos) hom vol fer espanyola, i resulta que només ho és per una apropiació que l’afegeix, que la subordina a aquelles terres.
A mi em sembla que per democràtiques que siguin les seves institucions cap comunitat nacional no és democràtica, no actua democràticament, quan posa els peus en el territori d’una altra comunitat. Per democràcia s’ha d’entendre la intervenció del poble en el seu govern, no pas la intervenció d’aquest poble o dels seus òrgans rectors en els afers d’una altra comunitat. La democràcia, podríem dir també, és el respecte a les decisions de la majoria del propi territori, no pas el respecte obligat a les decisions de la majoria d’un altre poble. Però bé hi intervenim en aquestes decisions, s’objecta de vegades. I és cert. Enviem gent nostra, lliurement escollida, al govern de l’Estat. Els hi enviem, però, a ser la minoria sempre submergida.
Recordo que anys enrere, quan ja feia mesos que col·laborava a les pàgines de l’Avui, un lector que seguia els meus articles i discrepava de les meves paraules va voler fer-me veure que em mirava malament les coses i, potser influït per les elaboracions de Marías, em proposà d’assimilar l’Estat espanyol a una comunitat de veïns, en la qual entre tots elegeixen un president i uns vocals que, durant una temporada, fins que la junta sigui renovada, s’encarregaran de resoldre tot allò que afecta la casa comuna i, per tant, el benestar de tots plegats.
No és cada veí, em recalà per si no ho havia entès prou bé, qui decideix que s’ha de fer. Sovint, alguns poden no estar d’acord amb les decisions adoptades pel govern, però no per això se’ls acut de voler separar-se dels altres i d’actuar pel seu compte; tal com exigeix l’esperit democràtic, acaten en definitiva les resolucions de les persones que els representen i en l’elecció de les quals als llocs responsables, em reiterà, han participat en condicions d’igualtat. Han prescindit que uns pisos siguin més grans que d’altres o que es trobin més amunt o més avall de la construcció.
Amb una mica de sorpresa per part seva, li vaig argüir que es donava massa facilitats. La junta de veïns, amb competències sobre l’edifici, no en té cap sobre els pisos; cada veí pot pintar o empaperar del color que vulgui les seves parets, pot moblar les habitacions com li sembli, decidir al seu grat a quin ús les destinarà i, en aquest àmbit propi, podrà observar els costums que més li plaguin. En aquesta comunitat tothom és lliure de procedir com li agradi en el seu interior. No passa pas així amb l’Estat. L’Estat entra a dins dels pisos, és a dir, dins d’allò que en diuen les ‘regiones’ i, determina la vida dels seus habitants. I ho fa segons els criteris d’un govern que no concedeix a tots els mateixos drets quan, en lloc de procedir com una comunitat de veïns, on cada pis és un vot, amb indiferència que la família que l’ocupa sigui curta o llarga, privilegia les que tenen més estadants. Instal·la, d’aquesta manera, el domini de les famílies nombroses, amb totes les conseqüències que en deriven.
Però encara una objecció seriosa a la pertinença de la comparació que m’ho havia de fer veure tot més clar. M’estava parlant d’una propietat vertical, en la qual no hi ha cap dubte que tots els habitatges pertanyen al mateix edifici, reposen sobre els mateixos fonaments. En canvi, l’Estat seria una extensió horitzontal, on cada habitatge té el seu terreny. I perquè l’amo del terreny que confronta amb el meu ha de pretendre que també li pertany i, un cop se n’ha apoderat, que ha de subjectar-me a les seves regles si, per començar, aquestes regles són deshonestes, ja que permeten una ocupació?
Va haver de convenir el meu vell conegut, que potser no havia escollit prou bé el seu exemple, però cap de les meves raons, aquí abreujades per la conveniència de l’espai, no el va fer canviar de criteri i, pel que sé, avui és tan espanyolista com abans. Voldria tenir més sort amb d’altres que encara creuen, malgrat les evidències en contra, que en aquesta finca peninsular feta de tants annexos com pobles hi ha, s’ha reprès un règim democràtic després de l’etapa negra del franquisme. No ho fou ni el d’abans ni ho és el d’ara, quan l’Estat no es vol ni simplement preguntar (i es fa l’enze si li ho diuen) perquè cada dia ha de llançar més forces repressives al carrer, perquè els ciutadans de tres comunitats ben diferenciades entre elles i de Castella no paren de contestar, alguns pacíficament, d’altres amb violència, unes preteses “lleis comunes”.
Espanya fa molt de temps que va perdre la serenitat, i com això s’encomana fàcilment, no és estrany que l’hagi fet perdre als altres, a aquests pobles que, com si anteriors experiències no els haguessin advertit, van creure en la democràcia quan en la clandestinitat, tothom exposat a un idèntic perill. Totes les mans eren amigues, i ara es troben que una facció dels perseguits – després d’haver triomfat – els persegueix amb la insistència que sol demostrar la mentalitat imperialista. La mateixa de sempre, no pas una altra. Canvien les mans, canvien les cares ( a vegades no gaire), a unes formulacions polítiques en succeeixen d’altres, però sempre hi ha uns dogmes que es traspassen, tan sagrats ara als demòcrates com ho foren als totalitaris.
L’església patriòtica prou pretén un ‘aggiornamento’, i avui hi ha autonomies de benpensants on foren dràsticament abolides pel macabre uniformador i àdhuc on ningú no les demanava i qui sap si no fan nosa i tot. La consigna deu ser aquesta: que prosperi el pecat venial de les descentralitzacions sota vigilància exhaustiva perquè les comunitats més dinàmiques no caiguin en temptació d’incompetència legislativa, però que encara i per sempre sigui anatema la llibertat dels pobles que tenim a l’abast!
Ingents quantitats de servidors oficials i para-oficials d’aquesta democràcia que ens entra a casa, on volem la nostra i no el dubtós obsequi d’un fingiment, no perden de vista els pecadors recalcitrants. Hi ha boscos d’ulls a cada cantonada i les presons són generoses com sempre que, sota el nom que sigui, hi ha un Estat que, mentre es proclama nació, no pot sofrir les nacions i creu que res no és tan encomiable com mantenir, en nom de la civilització, les colonitzacions. I és perfectament previsible que, de la mateixa manera que es disposen a celebrar un ‘descubrimiento’, més endavant celebrin la nostra captura. Si no hi posem remei.
Manuel de Pedrolo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

