El Parlament i el Govern protegiran els funcionaris durant la desconnexió

El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat aixoplugaran els funcionarisdurant els mesos que duri la desconnexió respecte l'Estat espanyol i la construcció de la nova República catalana. És la conclusió principal que es desprèn de l'informe que ha presentat aquest dijous a la tarda l'Assemblea Sectorial de secretaris, interventors i tresorers de l'administració local (SITAL) de l'ANC, a la seu de l'entitat.

L'informe explica i detalla fil per randa què diuen les lleis sobre els delictes de prevaricació, abandonament de destí, omissió del deure de perseguir delictes, desobediència i denegació d'auxili, delicte de rebel·lió, de sedició, de traïció i contra la pau o la independència de l'Estat i, finalment, d'execució de resolucions del Tribunal Constitucional (TC).

El text alerta que fins a la material constitució de la nova República segurament es produiran "situacions de xoc" de normatives i d'administracions. I també recorda que la resolució del Parlament de Catalunya 1/XI, la del 9-N, resol que "no se supeditarà, pel que fa al procés, a les decisions de les institucions de l'Estat espanyol". Aquest és un marc clau per a defensar les accions dels funcionaris.

Indirectament, l'annex de la resolució independentista anunciava, a més, mesures immediates que suposaran no aplicar a Catalunya lleis estatals i resolucions del TC. Aquest "xoc de legalitats" pot generar inseguretat en els treballadors de l'administració pública, "no per qüestions de convenciment, sinó de por i inseguretat", tal i com reconeix l'informe presentat per aquesta Assemblea Sectorial de l'ANC.

Tot i alertar de la campanya de la por que engegarà l'Estat per atemorir els funcionaris, des de l'ANC apunten que "els treballadors de l'administració pública que actuïn ho faran en execució d'alguna norma dictada pel Parlament de Catalunya" i que, com a conseqüència, no podran ser acusats de cap delicte.

Consulta en aquest PDF l'informe de la SITAL

Font: El Món
Informació relacionada: Avantatges per a l’administració pública en el procés de transició cap a la República

  

Una frase, dues mirades (3)

«Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.»

Vicent Andrés Estellés (1924-1993) Periodista i poeta valencià.

Hi ha nens que es gronxen sols. S’agafen a cada costat, després s’asseuen. Caminen enrere. A poc a poc, tot el que poden. Arriben a posar-se de puntetes, totes les cames estirades: ròtules amunt, panxa cap a dintre, la barbeta al pit. Dibuixen, sobre el terra, una inesperada línia recta. «Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot». Aixequen els ulls i per fi es deixen anar. Qui hauria de dir que el nen més concentrat del món, aquell nen retallat contra el sol en un parc infantil desert, immòbil, seria el nen que ara riu, dibuixant semicercles en l’aire, amb les cames estirades, els cabells al vent. De sobte, com el moviment alegre d’unes cortines en primavera, oblidem que hi ha hagut un nen sol, que no ha tingut cap empenta de ningú, que el parc era buit, que el vespre s’acosta i que no li queda molta estona d’esbarjo. Totes aquestes cares llargues, cada dia passat en una tensió a poc a poc més impossible de respirar, cada notícia com un pes mort sobre les espatlles, el futur oprimint el pit: tot això no és res. Som ja de puntetes, la barbeta al pit, les mans aferrades a les cadenes. Us semblen cadenes repressives? No pas. Són cadenes de gronxador, i les tenim ben agafades. Amics, tots els meus amics, aixequeu els ulls del terra. Amunt, una mica amunt. Fixeu-vos en aquest vespre triomfal. En la nostra ombra ominosa sobre un parc infantil on ens han tingut jugant durant segles. Mireu-vos sols i sentiu-vos acompanyats. Farem bogeries. Sí. Quan no puguem més ens deixarem anar. Sento, sota la pell, una enorme felicitat: serem eteris. Dibuixarem en l’aire les mil formes d’un somriure. Estimarem. Clara Ballart HGxI		Em va seduir molts anys enrere, quan era jove. M'alegrava, em treia el desànim, dissimulava la meva timidesa; no podia viure sense ella, sense el vertigen d’aquelles noves experiències. La desitjava, i a la vegada li tenia por. La cercava, i alhora la defugia. Passats els primers anys d’un idil·li que semblava etern, la relació es va tornar obsessiva, fins al punt que vaig pensar en abandonar-la un munt de vegades. Però sempre hi tornava. Per ella vaig perdre gent que m’era propera i il·lusions que, de tan llunyanes, semblava que mai havien existit. Em va anar absorbint, en un principi a poc a poc, després amb avidesa, però sempre de forma constant, fins a deixar-me sense alè. Ella i jo, metre per metre, tancats, sense cel, sense estrelles, sense horitzó, sense portes ni finestres, sense aire. Ella i res més, servitud incondicional, relació malaltissa, esclavatge, bogeria, autodestrucció. La fi. Un dia, vaig veure un punt de claror entre tanta foscor, una llum dins la tenebror. Al sostre hi havia una petita finestra mai vista abans. Vaig treure el cap, per respirar, per olorar, per escoltar. Una mà estesa se m’oferia i, encara no sé com, la vaig fer encaixar amb la meva. Aleshores em vaig alçar, i vaig sortir a fora i vaig tornar a caminar. Fa vint-i-quatre anys que he obert nous camins i sempre he cregut que aquella mà estesa era d’en William Brown, el meu amic de la infantesa. No fa tant, una Catalunya exhausta, humiliada i vexada, en un darrer esforç, va encaixar la seva mà en les d’un grapat de lluitadors utòpics i, ara, ho podrà tot. Joan Xuriach HGxI

L’Assemblea Nacional Catalana dóna suport als Ajuntaments de Celrà i la Seu d’Urgell

L’Assemblea Nacional Catalana vol expressar el seu suport i solidaritat amb els Ajuntaments de Celrà i la Seu d’Urgell i s’alinea amb l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), com a promotors de les mocions de suport a la resolució 1/XI aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre.

L’ANC considera que l’obertura de diligències penals per part de l’Audiència Nacional és un resposta jurídica absurda a l’aprovació d’una moció de caràcter simbòlic i sense efectes jurídics reals per al funcionament de la corporació local.

Entenent que es tracta d’un gest polític que es troba sota l’empara de la llibertat d’expressió, la llibertat ideològica i en el dret fonamental a la participació política, l’Assemblea també oferirà tot el seu suport i solidaritat a qualsevol altre ens que s’imputi pel mateix motiu a partir d’ara. 

Veieu el text en la ubicació original

OPINIÓ: "A POR ELLOS!", per Joan Xuriach

El periodista Antoni Bassas es preguntava el dimarts 26: “D’on surt aquesta agressivitat contra els catalans, l’única arma dels quals és una papereta?” Li responc: La majoria d’espanyols (16.500.000 vots entre PP, PSOE i Ciudadanos) ho porten als gens. Nosaltres som l’ase dels cops, des de fa segles, des que, amb sang i foc, van acabar amb la nostra llibertat. Tenen un problema; ens odien però necessiten els nostres diners. És la cultura del subsidi (Andalusia i Extremadura) que comporta el vot segrestat. El més escandalós és que, els tres partits esmentats ens acusin de feixistes per voler votar, ells que mantenen el ‘atado y bien atado’ i que han instaurat la repressió vulnerant els drets humans de la ciutadania catalana i que passen per sobre de la democràcia quan els resultats a les urnes no els hi són favorables, amb el poder judicial prevaricant i els mitjans afins mentint.

No oblidem que Espanya va fer la 'transició' per rentar-se la cara, entrar a la UE i així rebre els diners europeus; encara segueixen cobrant, mentre Catalunya n’aporta. Al segle XI es va fer la primera Assemblea de Pau i Treva i al segle XIII ja existien les Corts Catalanes, sent el seu Parlament el segon més antic d’Europa (Puigdemont és el nostre 130 president). Així doncs, que no ens parlin de democràcia.

Els arguments a favor de marxar d’un estat hostil i violent són tants que no hi caben en tot un diari. Porto uns quants anys al carrer, fent proselitisme, i en tot aquest temps a la meva pregunta: “Doni’m un argument positiu per engrescar-me amb Espanya", mai cap unionista m’ha respost més enllà del ‘España és una’. 

Sense anar contra ningú, per la nostra llibertat, pel nostre benestar econòmic, social i psicològic, votem Sí a una República Democràtica Catalana.

Joan Xuriach
HGxI

Una frase, dues mirades (i 5)

“Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món.” 
Eduardo Galeano  (1940 – 2015) Periodista i escriptor uruguaià.

No tinc ningú per a qui donar-te records. És així.  Em passejo per la meva ciutat amb el desvagament de Bernardo Soares en baixar la Rua dos Douradores avall. Lisboa s’obre en colors caramel gairebé com travessar Barcelona una tarda d’abril des del meu Montbau, passant per Horta i ficant-me desapercebuda pels flancs de Gràcia després d’un Guinardó agraït de sol i de tendresa.  No, no tinc ningú per donar-te records. Si truqués, en aquestes cases ningú em reconeixeria. Dolça mediocritat de taula d’oficina! Des d’aquí, asseguda davant de la finestra que dóna als despatxos grisos d’un parell de metres més enllà, paret de ciment i sol escàs, penso en la meva gent.  Ahir, saps, ahir vaig ajudar la meva veïna a treure de casa seva una calaixera. Rèiem, era de nit. Me la vaig trobar a la porta de l’escala. Jo arribava tota Soares, espia secreta de mil cuines que sonen a forquilles i a plats (conscient de la negror en què la meva estava ofegada), les llums dels fanals marcaven les rajoles del terra com si fossin una bruta i oblidada rajola de xocolata.  Els vespres són lents des del carrer. Adoro el vagabundeig en hores en què a les cases sonen les televisions. La seducció de la indigència m’ha portat a saber que no vull tenir a ningú a qui donar-li records.  Tota aquesta gent que em somriuria i segons després hauria oblidat la meva cara...sóc d’ells més que de ningú més. Gent petita, en ciutats com la nostra, petita. Gent que des dels sofàs, des de les aixetes obertes, des dels balcons, fumant amb les mànigues de la camisa a mig braç (i la cigarreta brillant un moment de foc com les estrelles llunyanes que amaga la boira de la ciutat), va decidir amb l’alegria domèstica de viure, que la terra se la volia fer seva.  Sóc més d’ells que de ningú. Carn de taula d’oficina amb un vast amor pels meus compatriotes. És amb ells que vull fer un nou país. Ara...i sempre. Clara Ballart HGxI		La neu es precipitava amb dubtes, tímidament. Oscil·lava d’un costat a l’altre abans d’acariciar amb cura aquella terra de bandolers mítics, de grans terratinents i d’èxodes involuntaris. La serralada començava a enfarinar-se, agafant la imatge de postal nadalenca pròpia d’un principi de desembre, un any després de la mort del  dictador. Vesprejava, i un cop exhaurida la tarda de diumenge fumant, bevent cervesa i conspirant, vaig entrar a la caserna on em trobava retingut a la força des de feia uns mesos; tot plegat per ‘servir’ a una pàtria que no era la meva. Quan vaig creuar la porta de la segona companyia, em va cridar l’atenció un grup de companys que observaven, mig encuriosits i mig escandalitzats, una pintada a la paret: ‘Presoak Kalera’. Sabia qui n’era l’autor, i com jo, alguns d’altres; no feia ni mitja hora que havia estat amb ell. Tenia permís per entrar més tard, era el sanitari del batalló. Palplantats, en posició de '¡firmes!', al bell mig del pati d’armes, la poètica dels flocs de neu va esdevenir una narració gòtica, i després, de resistència. El suplici del fred -van obligar-nos a formar amb la camisa i res més- i el pas de les hores van acabar minvant la marcialitat inicial però no la determinació del silenci. Lluitava per dissimular els calfreds i aquella demostració de dignitat col·lectiva va donar-nos, a tots, forces per resistir. La matinada ja havia creuat sobradament el seu meridià quan vaig sentir la veu ronca de l’Ángel al cos de guàrdia. Anava una mica content, em va picar l’ullet, es va quadrar davant de l’oficial que ens tenia castigats i li va etzibar: “Mi capitán se presenta Ángel Ibarzábal: he sido yo”. Durant els dos mesos que va estar empresonat, vaig dedicar les tardes lliures de servei a fer-li visites al calabós. Xerràvem sobre el País Basc i Catalunya, cantàvem Llach, Raimon, Paco Ibáñez o Urko; l’amic gudari i jo. Gent petita, coses petites; un abans i un després.   Joan Xuriach  HGxI

Cròniques colonials (XI)

Context

1982

• 11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.

• 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’. 

• 30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.

• L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz. 

• 3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana. 

• 7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.

• Aprovació de la LOAPA.

• Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.

Dos anys més de repressió contra l'independentisme 1982-1983

L'article

Article publicat a Diario de Barcelona el 11 de febrer de 1982.

 

El canibalisme mai no és recomanable, però entre nosaltres hi ha una colla de gent que l’accepten i àdhuc el prediquen sense cap mania si és cultural. Curiosament, però, i sense que ningú els hi obligués, han escollit el paper de devorats. Em refereixo a tots aquells que ara justifiquen la rendició de la nostra cultura, començant per la llengua (rendició una primera etapa de la qual el bilingüisme que, amb més o menys fervor, defensen pràcticament tots els partits polítics amb representació parlamentària), amb l’argument que res no és tan natural, i això fins a l’extrem de constituir un “deure”, com que una cultura maldi per escampar-se a la recerca d’una universalitat que li és necessària; expansió que farà, no cal dir-ho, no pas en cap desert, sinó en indrets habitats. Personalment, aquesta “naturalitat” em sembla ben empobridora, ja que una cultura, en incorporar-ne una altra al seu procés digestiu, tendís inevitablement a suprimir-la. I suprimeix, per tant, un altre aspecte de la cultura humana global; nega, així, quelcom que ja s’havia aconseguit des del moment que existeix i cal eliminar-ho. Actua aquí la faceta exterminadora de l’home que, com espaordit per una capacitat múltiple de l’ésser, procura tancar-se en unitats uniformistes que li fan el món més confortable.

No escric, però, un article “cultural”, encara que parli de cultura, sinó un article “polític”, i abandonaré doncs totes les sucoses consideracions que es podrien fer a partir d’aquesta confortabilitat que, en tancar finestres, redueix tot de possibles visions del món, per tornar als nostres devorats que, més aviat indigents a l’hora de fer un acte de reflexió, són incapaços de pensar (i si ho pensen els convé amagar-ho) que si totes les cultures tenen el dret i el deure de fer-se com més universals millors, la nostra no constitueix pas una excepció. Aleshores si no reconeixen ni aquell dret ni aquell deure a la cultura catalana, mentre els reconeixen a la castellana, s’acullen a una actitud arbitrària que els desqualifica. Perquè de res no els serviria argüir que hi ha cultures superiors i cultures inferiors, en primer lloc perquè no es fa aquesta distinció en establir drets i deures, i, després, perquè l’afirmació no pot ésser sostinguda quan totes dues són igualment “avançades” bo i que una d’elles ofegui l’altra des d’una posició de força no pas únicament demogràfica i amb un rebuig sistemàtic de deixar-li desenvolupar lliurement la seva personalitat.
 
Les raons dels ben pensants inclouen, de vegades, l’asseveració de tipus patrioter que no és indispensable a la grandesa de Catalunya (mai no parlem de Països Catalans) la conservació de la seva llengua i, conseqüentment, del tipus específic de cultura que la llengua aglutina, i no s’adonen, o s’estimen més no adonar-se, en dir això, que ja no parlen de cap Catalunya entesa com una comunitat d’homes i de dones que, units per un llenguatge que els atansa, uns costums que han convingut, un projecte col·lectiu elaborat al llarg dels anys, es defineix com una nació, sinó d’un engrandiment de Castella, d’aquesta Castella de la qual mai ningú –i menys encara cap castellà- no ha dit que podria ser allò que és si perdia l’idioma; de fet, s’ha dit tot el contrari en proclamar, explícitament o implícita el deure que té de fer-se més i més universal, d’expansionar-se a pagar els veïns.
 
Ens trobem, com és fàcil de veure, davant d’un pensament incoherent, però la veritat és que no podem pas admirar-nos-en gaire; sempre hi haurà incoherència quan no sabem amb quina llengua hem de pensar i expressar-nos o volem fer-ho amb totes dues alhora, com sol ser el cas de tots aquells que acusen dos conceptes que la història s’ha preocupat prou de convertir en antagònics; hi ha unes cultures que s’enfronten, a l’atac la que és servida per un conjunt de poders fàctics que col·laboren estretament, a la defensiva les que, trepitjades durant segles, no troben el camí del redreçament ni el trobaran si segueixen les orientacions del cervell colonitzat. Perquè d’això es tracta, i aquesta és l’etapa a la qual han arribat alguns dels nostres directors de consciència, polítics i intel·lectuals. Quan a desgrat de totes les proves en contra i a l’abast de la mà et fan vacil·lar acaben per convèncer-te que si vols ser tu, si vols continuar essent tu, has de ser l’altre (la qual cosa no té cap relació, com no sigui d’oposicions, amb el cèlebre Je est un autre de Rimbaud), hi ha una ocupació força més terrible i perillosa que la de la terra, puix que has perdut la darrera arma amb que defensar-la i protegir, amb ella, la teva integritat cultural, la que t’estableix en la realitat o, més bé, en una realitat, la que crea i viu, sense cap necessitat de negar les altres o d’acatar-les, cada cultura.

El pensament que ha cedit a la colonització és el pensament que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel·lar-se i combatre-la i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració pròpia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell que l’ocupa. És, per tant, un pensament negatiu, com inevitablement succeeix quan la reflexió no opera des d’un principi de llibertat. Cedir-la, aquesta llibertat (i no oblidem que sempre se cedís gratuïtament, car sense ella no es pot obtenir res, fora que et tolerin de viure, però ja no com ets, sinó com et violentes a ser), ens foragita de nosaltres mateixos i ens converteix en una eina que utilitzaran d’altres mans, i l’utilitzaran, com és lògic, per a la consecució d’unes finalitats pròpies: l’assoliment d’una “grandesa” a la taula de la qual seuen, davant del seu plat de llenties (medalles, diners, càrrecs...) els homes desposseïts i que ho ignoren. 

Manuel de Pedrolo


Article anterior
Article següent

Cròniques d'una ocupació (XI), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3 

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 

Deu fer un parell de setmanes que en un programa radiofònic de mitjanit, l’advocat Gómez Rovira, em sembla que un aspirant a la presidència d’un ens que ell anomena ‘Generalidad’, expressava el seu convenciment que a Catalunya sempre s’havia parlat també castellà. Sempre, repeteixo, o sigui des de bon començament, des de l’origen. En ser interromput, no sé si per l’Àngel Colom o en Marc Palmes, no va tenir ocasió de precisar-nos, i és una bona llàstima, si segons les seves informacions, probablement confidencials, tots dos idiomes havien nascut entre nosaltres alhora o si, com passa amb els bessons, un d’ells precedí l’altre per qüestions de minuts o segons. Però cal suposar que més aviat s’inclinava cap a una simultaneïtat d’aparició que, encara que no ho sembli, faria de la nostra una cultura sense precedents.

Suposo que el lletrat madrileny amb bufet a Barcelona no s’adonava del tot que si d’una banda feia ressaltar una superioritat que mai no hem pretès, puix que no és fàcil de veure que un poble generi un doble llenguatge, de l’altra arrabassava a Castella el mèrit d’haver forjat, tota soleta i sense ajuda, una llengua universal. Ara ja només falta que ‘monsieur’ Le Pen, un perfecte desconegut per l’advocat, com ell mateix manifestava en una altra ocasió, faci dels catalans del nord coforjadors del francès! No hi ha gaires dubtes: per poc que s’investigui i s’apregoni en l’afer, aviat se’ns trobarà en el fonament de totes les llengües. Llevat de la nostra, potser...

El col·loqui abundà en aspectes anecdòtics ben originals, com quan Colom fou invitat a anar-se’n d’una Espanya en la qual fa molt temps que no viu, o quan l’home clau del programa fou declarat factor residual en la societat peninsular, però més interessa recordar que aquell lletrat té el bon costum de guanyar quasi tots els recursos que interposa a favor dels castellanoparlants que, instal·lats entre nosaltres, se senten ferits per una cultura tan extravagant com la catalana, i interessa recordar-ho per tal d’afegir tot seguit que ben estrany seria que perdés les causes.

No podem pas oblidar que, a l’Estat espanyol, totes les lleis són espanyoles com déu mana i que, de fet, ho són també les lleis que promulga qualsevol parlament autonòmic, atès que tots han de mostrar la deguda obediència constitucional. És quan aquesta obediència falla, sigui per error o per malícia, que els professionals particularment sensibles a la unitat de ‘destino’ poden introduir-se per l’esquerda i obtenir guany de causa.

A molts catalans potser els vingui de nou, però cal que es facin a la idea que cap poble no té lleis pròpies mentre les que es dona li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena encara que els seus representants, o alguns dels seus representants a les corts ‘generals’, hagin contribuït a aprovar-la. Ni l’estatut d’autonomia no és nostre en la mesura que, en redactar-lo, va caldre respectar un text superior que autoritzava aquesta redacció dins d’uns límits prèviament assenyalats. No us recorda una mica, aquesta manera de fer o de deixar fer, aquella tan cèlebre expressió, em sembla que falangista i, sigui com sigui, assumida per la dictadura franquista, de ‘la libertad dentro de un orden’?

Algú es concedeix la llibertat d’establir quanta llibertat o quina mena de llibertat els altres pobles podran donar-se dins de la seva, comparativament total. L’ordre, aquí, no és la monarquia, no és la república, no és el feixisme, no és l’estat de les autonomies; l’ordre és Espanya des que una noció geogràfica es convertí en una noció política, quan es procedia a capturar tots els pobles peninsulars (Portugal se’n salvà) per sotmetre’ls a Castella. De l’ordre venen les ordres, no pas regles o normes de convivència entre iguals pel que fa a drets però a diferents pels costums, sinó disposicions de caient autoritari que distingeixen entre qui mana i qui ha d’obeir, entre qui imposa una disciplina i qui s’hi ha de subjectar, entre el superior i un inferior que a cops hom consulta, certament, però sense que l’organització corri cap perill. Quan no hi ha una autoritat especialment delegada per la divinitat, com s’esdevé amb els reis absolutistes i amb els salvadors que viuen sota pal·li, hi ha una democràcia de família nombrosa, no pas de poble a poble, que garanteix la continuïtat del mateix sistema opressiu sota qualsevol forma que passatgerament adopti.

És immensa la ingenuïtat dels catalans quan no veuen que, si se’ls deixa intervenir, senyal que en algun lloc hi ha algú que pot donar aquest permís o conformitat i, doncs, que domina. En una societat d’iguals ningú no es pot atorgar aquest poder. Aclarim amb un exemple com funcionen les coses: quan els nostres representants se’n van a Madrid a participar en les tasques de govern, a col·laborar amb la gent d’altres contrades en la discussió i aprovació de lleis que tindran abast general, es troben amb una llei ja feta abans d’arribar-hi: caldrà que totes les seves intervencions siguin en castellà, i en castellà seran tots els papers que remenin. O sia que no se’ls tracta com allò que se’ls diu que són i com potser ells mateixos estan convençuts de ser: com espanyols. Se’ls dona un tracte de castellans.

És d’entrada que hom procura fer-los perdre la seva identitat, és des del primer moment que se’ls nega el dret de ser catalans de dalt a baix a l’Estat espanyol, mentre són de cos sencer castellans la gent de Castella i terres culturalment assimilades. Sense cap necessitat de donar explicacions que hom jutja sobreres, s’exclou d’Espanya la catalanitat per tal d’assegurar-ne la castellanització sense competències. La maniobra es completa actualment amb aquesta asfíxia de les cultures no castellanes a què equival un bilingüisme que, en lloc d’estendre’s a tot l’àmbit estatal, protegeix tan sols els usuaris, per naixença o adopció, de la parla ecumènica en reconèixer-los automàticament un dret que a nosaltres ens fa defecte, com el fa a bascos i gallecs.

Aquests fets, i tants d’altres que porten les aigües al mateix molí de l’espanyolitat que tritura la personalitat dels pobles perifèrics, hauria de fer reflexionar els ciutadans que encara no han vist prou clara la necessitat d’una independència catalana si volem solucionar l’anomenat ‘problema d’Espanya’ que tant fa ballar el cap a polítics i intel·lectuals de la metròpoli i que, en el fons, és el problema de com fer-s’ho per pair-nos sense indigestió. I també seria ben oportú que hi dediquessin una mica d’atenció, si pot ser públicament, les forces nacionalistes conduïdes pel senyor Pujol i les forces nacionals i de progrés acabdillades pel senyor Obiols que ara es disputen una de les dues delegacions que el Govern central espanyol té a Catalunya; l’altra, per ara, no sembla oberta a competicions tan esportives.

Manuel de Pedrolo 

------------------------------

Crònica anterior