OPINIÓ: "Somni fet realitat. Somni a punt de fer-se realitat", per Marta Mercader i Josep Perales

El nostre somni sempre havia estat ser família nombrosa, des de fa deu mesos aquest desig s'ha fet realitat, ja corren per casa la Xènia, la Ivet i l'Arlet. 

L'altre gran somni és que ben aviat puguem viure en una República catalana independent, un nou estat que desitgem més lliure, pròsper i just. Un país en el qual els valors primordials que s'inculquin als nostres infants i joves siguin la solidaritat, la igualtat, la justícia, el respecte.... Una societat bolcada en l'educació, la cultura, les tradicions, la ciència, la tecnologia, el medi ambient, la convivència... Tenim clar que per aconseguir aquest país idíl·lic, només és possible amb la plena llibertat del nostre poble. I és per això que diumenge passat com cada onze de setembre ens vam anar a manifestar amb les nostres filles.


Volem agrair a tota la gent que va sortir al carrer l'exemple de ciutadania i la determinació que ens varen mostrar.

Ja estem a punt, ho tenim a tocar.

Visca la república catalana independent!

Marta Mercader i Josep Perales.

IMPRESSIONS DE LA DIADA: 'No hi pot haver marxa enrera', per Miquel López

Després de la manifestació multitudinària d’enguany, continuació de les precedents dels anys anteriors, podem afirmar que la consolidació i confirmació de la majoria social independentista és un fet contrastat. I és per això que també podem afirmar que aquest procés hores d'ara ja és irreversible, no té aturador i no hi pot haver marxa enrere.

Una vegada més s’ha constatat que la manifestació ha estat una afirmació cívica, pacífica, solidària i, fins i tot, festiva, Es veia la gent contenta, alegre i feliç, i alhora reivindicativa amb un anhel col.lectiu.

Però alerta, l’ofensiva reaccionària de l’Estat central serà forta. Ho sabem. Tenim davant un adversari poderós i temible. No podem defallir, nosaltres tenim la força de la gent mobilitzada. El moviment popular és i ha de ser la nostra gran resposta. Som transversals, pensem diferent, però hem de planificar i actuar junts.

Tenim una fita: l'assoliment de la plena sobirania política del nostre país com pas previ per a la construcció d’un nou Estat lliure, més just i més feliç. Està a les nostres mans, ho hem d’aconseguir.

No voldria acabar sense esmentar la intervenció d’en Jordi Cuixart el 11S, intervenció vibrant i brillant, emotiva i motivant, per a mi el millor parlament que he escoltat en una Diada des de fa temps. Val dir, entre altres coses, que això no ho para ni déu.

Fem-ho realitat. Som-hi!
Miquel López
HGxI

IMPRESSIONS DE LA DIADA: "Diada 2016", per Elvira Castell

Aquesta Diada hem produïa desassossec, tenia la sensació que era un dels esglaons més importants i definitius del procés i que no ens n'adonàvem. També creia que necessitàvem més energia positiva i que els polítics ens estaven aigualint la festa.

Estava indignada en saber que a l'acte de Sant Boi es va vetar la presència de Demòcrates per Catalunya (Convergència). I si no recordo malament, i jo hi era, aquell dia hi era representada per en Miquel Roca.

Hagi passat el que hagi passat, ara som aquí i avui dia ens necessitem tots. Que la gent d'Esquerra Republicana recordi que si no fora per l'Enric Canela amb els 10.000, el 9N, Reagrupament, i Solidaritat Catalana per la Independència, que amb els seus quatre diputats van portar l'independentisme al Parlament, encara no seríem on som.

Tots som necessaris.

Però un cop mes els ciutadans hem parlat i crec que ho hem dit clarament: El full de ruta s'ha de complir. Ens vam pronunciar a les eleccions i ho vam deixar (com així ha de ser) en mans dels polítics i ara és l'hora que els polítics facin la seva feina.

Han d'anar units i, en moments tan importants, no ajuda gaire que, un cop darrere l'altre, vagi cada un per la seva banda

Com deia Jordi Carbonell:

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS.

I ara podríem afegir:

QUE EL PARTIDISME NO ENS FACI TRAÏDORS!!!!

Ho hem tornat a demostrar, la societat civil organitzada és imparable. Hem guanyat els carrers, hem sortit al carrer un any darrere l'altre i sortirem quan calgui per defensar els nostres polítics i les nostres Institucions, però ara que siguin valents, i que nosaltres ens preparem per fer-los costat.

Només depèn de nosaltres i per això guanyarem! Siguem tots Decisius!

Elvira Castell
HGxI

Impressions de la Diada. “I d’aquí a un any ho celebrem”, per Salvi Pardàs

Nou Barris. Havent dinat. Anem cap al metro, la meva dona i la filla petita. Guarnits i amb l’estelada al vent. Nou Barris no se n’acaba de refiar, de la via catalana, per això em va agradar veure com molts dels meus veïns, de camí a la mani, sí que estaven a punt.

Ahir vaig percebre serenor i determinació. La serenor que emana dels fets irrefutables, malgrat el soroll mediàtic i els intents obsessius, ridículs de manipular la realitat. Som i serem majoria. I algú encara ho nega!

Hi estareu d’acord. Un any és el termini. Després de cinc Diades enormes, ja toca. Els ànims estan serens i estem determinats a reblar el clau. Acompanyar les institucions i ser una mica valents. Continuem treballant, serenament, i d’aquí a un any ho celebrem. Ja toca. Estem a punt.


Salvi Pardàs
HGxI

La cara B de la Diada. Allò que fa lleig d'explicar i sis definicions de la república que volem, per Clara Ballart.

Esperàvem el sol i no ens ha decebut. Des de ben aviat, ens miraven des del dibuix d'ombra que feien els arbres del centre de la plaça Tetuan, tot de cares dins de samarretes blanques. Tothom era a punt, però a l'ombra. Ens passejàvem amb l'Alfons entre els que encara dinaven, l'home pakistanès que ven estelades enganxades a un pal de plàstic, les caixes obertes de punts gegants i els semàfors que van funcionant, tranquil·lament, sense ningú que els faci atenció. I el sol de justícia. Eren les tres. La República catalana de la paciència.

  
Sorpreses. La del conductor que dóna la mà als voluntaris que l'han ajudat a travessar un passeig de Sant Joan a rebentar i que, en arribar a la rotonda, amb el trànsit tallat des de fa estona, s'espera diligentment al semàfor en vermell. I a què espera? L'Alfons riu i li fa un senyal perquè passi. L'últim autobús que travessa un mar de gent i que decideix que s'atura al semàfor vermell d'una carretera no hàbil. La República catalana del civisme.

La sorpresa del noi capficat que comença amb “Us puc fer una pregunta” i acaba amb “sabeu on hi ha un kebab a prop”. La primera pregunta que ens fan i ens quedem en blanc. La República catalana de la multiculturalitat (aquesta era fàcil).

La sorpresa de la dona que, amb pressa, ens demana si sabem on hi ha una església al passeig. Respostes creuades, aquest cop malgrat la sorpresa no ens quedem en blanc. La República catalana laica i oberta a totes les religions.

Mentre l'ombra s'allarga, de sobte el tram d'asfalt es va omplint de gent. Aquest any se sent perfectament el que passa, tothom està atent i impacient. Quan és el moment, veiem entre els caps l'enxaneta dels castellers de Calders, i tothom amb els punts amunt. Tot és ple. Diria que aquest any no hi ha exaltació, sinó una tranquil·litat segura, ho hem tornat a fer. Ens deien que no sortiria, i ara som aquí, i ja no ens cal cridar, perquè senzillament ho hem tornat a fer. Els nervis se'n van amb el sol. Ara Tetuan ja està encerclada per gent contenta. Quin regal. La República catalana de la il·lusió i la perseverança.

La gent marxa amb la feina feta. Les cares són poemes. Estelades per tot arreu (hem aconseguit per fi produir tots els productes imaginables amb una estelada, i hem tingut també prou anys per fer-nos amb tots ells) i encara més tranquil·litat. A la plaça Tetuan sonen sardanes. I no, no són enllaunades (la pregunta trampa d'una dona: hi haurà cobla o no hi haurà cobla per tocar les sardanes?), i per fi ens adonem d'haver respost bé a una pregunta. Hora de recollir i de sentir-nos grans. Despengem amb orgull les pancartes de l'Assemblea que algú s'ha encarregat de ganivetejar durant la nit però que no ha tingut la vergonya de despenjar. Han aguantat, malgrat els talls. I ara les traiem. Ens sentim grans però som ben petits, sota un punt de paper, humils, per haver vist ben poc, i satisfets de ser el granet de sorra. La República catalana de la gent petita que és molt gran.

I l'any que ve hi tornarem? Doncs diria que és el menys important. Hem de ser també la República catalana de la confiança, de seguir fent pinya. No marxarem enlloc. Nosaltres serem aquí, com fa cinc anys; per celebrar la lluita (i atenció, que l'única violència d'avui ha estat la del sol), i aviat serem aquí per celebrar la independència.

Felicitats, companys. Ho hem tornat a fer. Mai no havíem estat millor.

Clara Ballart
HGxI