dijous, 30 de juny del 2016

LES CARES DE L'ASSEMBLEA: Josep Sindreu (1a part)

Josep Sindreu, l'home tranquil
Tothom que el conegui coincidirà amb el Josep quan diu d'ell mateix “jo sóc una persona tranquil·la”. Però no fa falta gaire estona per adonar-se que darrere del somriure dolç, perenne d'en Josep hi ha molt més. Potser sí que seria una mica massa arriscat per la meva part si us el presentés dient que durant l'entrevista vam tancar dos bars, un darrere l'altre, i que davant de la pregunta de com convèncer algú de venir a l'Assemblea ell respon sense dubtar “és com tot, s'ha de provar una vegada”. No, en Josep no és ni tranquil ni de costums dissoluts (he mentit, no eren dos bars, eren dues fleques, i ja sabeu que tanquen a les nou. Per tant no som cap exponent de “cierrabares”, per aquell que s'hagi espantat). El que sí que és, és algú dedicat, honest i conscient.





Des de fa tres anys ha estat el coordinador de la territorial d'Horta-Guinardó, i aquest temps i totes les hores de reunions l'han convertit en algú amb una visió privilegiada del procés; crec que no m'erro si dic que té una visió justa, real i francament positiva. És algú que fa la feina i assumeix responsabilitats amb una calma envejable, d'aquí que el creiem algú “tranquil”, però que tampoc no escatima cap crítica. 


“Encara estic esperant que algú 
em doni un sol argument per seguir a
l'estat espanyol. Un sol argument"


Li pregunto per l'argument que més convenç els unionistes i respon somrient que “encara estic esperant que algú em doni un sol argument per seguir a l'estat espanyol. Un sol argument. És que no n'he sentit ni un! 'Es que la Giralda es muy bonita'. I què? La Torre Eiffel també ho és, no?”. Ara deixa el càrrec per descansar de procés, per estar per la família i també “perquè no hi havia més remei” —ja tocava canviar de coordinador per estatuts. Al final de l'entrevista quedo convençuda que en Josep és d'aquella gent que necessita actuar. No desapareixerà.

Quan vas començar a moure't i com has arribat a ser coordinador?

Jo vaig començar amb Barcelona Decideix, la tardor del 2010. Vaig estar molt implicat allà fins al deu d'abril, que és quan es va fer la consulta. Allà feia molt de pal de paller, contactava amb gent... Estàvem molt ben organitzats, per barris, i llavors va ser això, arribar al deu. Després vaig agafar uns mesos sabàtics i en acabar l'estiu, o potser una mica més tard, vaig afegir-me a l'Assemblea. 


Francesc Quintana


Lluís Vila

El que ho portava llavors era en Lluís Vila, que era el coordinador del Barcelona Decideix a Horta-Guinardó. Llavors va agafar el càrrec de coordinador en Francesc Quintana. Ell em va dir que necessitaria algú de suport, i jo li vaig dir “jo t'ajudo”. Va estar vora d'un any de coordinador i després ja va dir que no seguiria. Vam quedar una mica així, “i ara què fem?”, i llavors la resta del secretariat em van dir, “vinga, va!”. I així vaig començar a ser-ho jo, de coordinador de la territorial.


"Vaig dir-me: “Jo he de fer alguna cosa 
per aconseguir la independència”


Quines són les tasques del coordinador?

El coordinador va a les reunions del secretariat d'aquí d'Horta-Guinardó, ens reunim un cop cada quinze dies. I allà mirem tot el que tenim obert, el que hem fet, el que s'està fent, pensar coses per fer... Així és com funcionàvem al principi. Llavors cap al 2012 es va fer una coordinadora amb totes les territorials del Barcelonès. Al principi hi anava una companya, la Pilar, i ella venia a les reunions de la territorial, i ens explicava el que es coïa a les reunions del Barcelonès. Aleshores quan jo ja vaig començar a fer de coordinador, vaig veure que era bo que el coordinador fos qui anés a les reunions del Barcelonès. Clar, la Pilar hi anava, ens ho explicava al cap d'una setmana... De mica en mica, la coordinadora del Barcelonès ha agafat molta força en fer projectes en comú: campanyes per sant Jordi, ells van pensar les multiparades, les parades a plaça Catalunya...

Com va ser la decisió de passar a l'acció?

Va ser amb el Barcelona Decideix. Vaig dir-me: “Jo he de fer alguna cosa per aconseguir la independència”. La veritat és que com que amb el Barcelona Decideix era una etapa molt concreta, era allò de dir: anem a aconseguir el repte. Potser ens falta una mica ara, això. Al final funciones per objectius. L'objectiu era retenir el vot del deu per cent d'Horta-Guinardó. I llavors era sortir al carrer. Com amb la Meridiana i l'Assemblea, s'havia d'omplir la Meridiana i l'objectiu era omplir, omplir, omplir. Amb un objectiu és molt fàcil treballar.


Josep Sindreu: “Jo he de fer alguna cosa per aconseguir la independència”

Et consideres polític, en estar treballant des de fa anys en el projecte independentista?

En certa mesura, clar. Jo m'ho prenc una mica de manera diferent: l'Assemblea fa política, sí, però diferent dels partits polítics. Tota la feina d'organitzar coses, tot això m'agrada, però en un partit polític no m'hi posaria. Ho vivim d'una manera més associativa. Almenys a Horta-Guinardó. Tots estem pel mateix, no hi ha ningú que vingui a figurar. I quan veus aquestes pugnes al secretariat, jo tinc clar que no tothom està pel mateix. L'Assemblea s'ha convertit, una mica, en un trampolí. 


"Tots estem pel mateix, no hi ha 
ningú que vingui a figurar"


[Vam trobar-nos la setmana abans de les eleccions al secretariat nacional. Tots els mitjans del país van posar-se a treballar per detallar tant com fos possible les diferències i les batalles ideològiques i de poder entre els candidats; i els partits.]

Vull que em parlis de com veus l'Assemblea. De les seves victòries, al llarg d'aquests anys.

Hi ha moltes victòries particulars, parcials: les grans mobilitzacions són com partits de futbol. En fer-les et dius “ara hem guanyat”. Però la gran victòria és que estiguem aquí, que continuem, això es la victòria. Malgrat totes les acusacions de partidisme dins l'Assemblea, per sort no acaben de desmuntar-nos. No cal que es parli tant de l'Assemblea als mitjans. I ens auto-matxaquem molt. El que més m'agrada de l'Assemblea és la gent que la forma. La gent. El matí del dissabte mentre plovia, sota un paraigua, a les nou ja hi havia gent! [Es refereix a l'intent fallit de fer les Multiparades al Carmel. La pluja va impedir-ho.] Aquesta és la victòria. La gent és la clau.


"La cosa més xula que hem fet va ser 
proposar-nos que cada dia havíem de 
muntar una parada en un lloc diferent"


I algun record brillant de la territorial?

Crec que la cosa més xula que hem fet aquí va ser quan ens vam posar al cap que cada dia havíem de muntar una parada a un lloc diferent. Dilluns aquí, dimarts allà. Pràcticament ho vam aconseguir. Vam dir, què és el que és més pesat? La logística. Portar les carpes, que algú vingui amb el cotxe. Per cada equip que tingui el seu material, trobar un lloc prop d'on ho havíem de fer que ens el guardessin, que si la botiga de cuines... Això era amb el Signa un vot, i érem l'admiració de totes les territorials. “Els d'Horta Guinardó munten una parada gairebé cada dia!” I ho vam fer durant bastant de temps, molts mesos. 


"Aquesta és la victòria. La gent és la clau."

Tenir un objectiu ajuda molt. Ara hem trobat amb el post-9N i el post-27S que no sabem què hem d'explicar a la gent. Entre la cara de depre que fas tu, que si el Mas, que si el de la CUP... Amb això és inevitable continuar tot preguntant quines altre victòries personals ha viscut en aquests anys de coordinador. Per a mi, moments bons n'hi ha hagut molts quan han sortit coses bé. Quan es van fer abans del 27S un seguit de xerrades i va venir molta gent. Una amb el Baños, justament, que vam rebentar a Can Mariner. Els onze de setembre. Aquests moments és quan... te n'adones.


"Cada vegada veig [que ens venguin] 
la moto menys possible.  Ara pateixo 
més per no saber-ho fer bé"


[Li pregunto si es considera un independentista optimista, com sembla. Diu que sí, però amb alguna reserva. Me les explica.]

El principal perill per no tenir independència som nosaltres mateixos. Jo tenia sempre dues pors: una, que no ho sabéssim fer nosaltres (tots, amb els polítics també), i dos, que en un moment donat, que l'estat espanyol fos mínimament intel·ligent i ens vinguessin a vendre una moto. Jo estic convençut que el dia que l'estat espanyol ens vengui una moto la comprarem, perquè som així de... És el que deia el Lluís Llach de tenir l'auto-estima baixa. Però mirant el repartiment de vots, crec que amb quatre propostes que ens asseguressin la llengua i el finançament, ens desinflaríem. Diríem, “Per què ens hem d'arriscar?”. La gràcia és que no seria veritat, evidentment, ens tornarien a enganyar. Aquest perill cada vegada el veig més arraconat, però. Cada vegada veig la moto menys possible. Ara pateixo més per no saber-ho fer bé. La cosa curiosa és que tothom ens repeteix que tothom ho té molt clar, que s'estan fent coses, que van a pinyó... I llegim la premsa i tot és negatiu, negre, brut. Desunits pel sí? Però què dius! Tampoc podem pensar que no està anant bé!


"L'estació de metro de 
Maragall s'acaba amb 
mig dia d'espoli fiscal"


Què és el que valores més de la independència?

És un tema de benestar i recursos, el que trobo més clar. Des de la proximitat també pots gestionar molt millor les altres coses. Si tinguéssim els recursos que tenim administrats per l'estat espanyol a la seva manera, no serà mai el mateix que si ens ho fem nosaltres, que en podem treure molt més suc, per descomptat. L'estació de metro de Maragall s'acaba amb mig dia d'espoli fiscal. I vist així poden ser uns vint milions d'euros. Tu t'imagines què deu ocupar en bitllets de cinc-cents. Vint milions quant ocupen? No en tinc ni idea. Però potser és una furgoneta, o un camió, un tràiler. T'imagines l'efecte que tindria en la gent si veu que cada dia se'n va un camió per la Diagonal, cap a Madrid, “Mira! Mira! Els nostres diners!” Jo crec que això canviaria la mentalitat de molta gent, eh. És que ho mires i és una passada. He dit mig dia d'espoli fiscal. Doncs ara dic un dia. La paguem amb un dia d'espoli fiscal. I ja està. És molt fort. Quan dic això els meus companys de feina es queden “Ah, tampoc és tant”. Però com que tenim aquesta mentalitat de miserables, de coses petites, no veiem la realitat.

Veus la independència molt lluny?

Veig la independència no a dècades...a anys. Hi ha qui diu que en el fons ja ho som una mica, d'independents, que hi ha gent que ja ha desconnectat. No ho sé. Si l'estat que tinguéssim al davant fos un estat normal, com Gran Bretanya, podria ser més llarg: perquè quan et poses a negociar ja tens un any per parlar això, tot de terminis. Per discutir com fem el referèndum, pactar calendaris, i tot seria llarg. Aquí no en tenim cap de calendari. Crec que aviat ja no haurem de parlar amb ningú. Crec que haurà de passar...

Sembla que estiguis parlant d’una DUI... es pot fer amb el 48%?

Continuarà


Clara Ballart










Llegiu totes les entrevistes de la sèrie "Les cares de l'Assemblea" d'Horta-Guinardó per la Independència

1 comentari:

  1. Comencem una sèrie al blog sobre les persones que formem l'Assemblea d'Horta-Guinardó... Cares visibles, algunes no tant, però tots i cadascun de nosaltres, persones clau.
    HGxI

    ResponElimina