Recull setmanal de premsa

Així va negar Fernández Díaz al Congrés l'existència de l''operació Catalunya'
El ministre de l'Interior va acusar els sobiranistes de veure "persecucions en somnis" i de tenir una "obsessió" pròpia de "psiquiatre"

Una altra lliçó que Madrid no voldrà escoltar
«Si jo fos escocès, evidentment, diria que gràcies per l’intent però que m'estime més marxar, ara que puc»
VilaWeb, 12-07-2016 - Vicent Partal

El Parlament Europeu demana la retirada del pla hidrològic de l’Ebre
El comitè de Peticions aprova l’informe de la missió al Delta de l’Ebre i reforça les crítiques al govern espanyol per la gestió de l'aigua
VilaWeb, 13-07-2016

El Brèxit canvia el to de la diplomàcia europea amb Catalunya
La trobada va tenir un fort rerefons econòmic. I és aquí, on des del Govern s’ha detectat un canvi en les converses que s’havien mantingut fins ara.
elNacional, 13-07-2016

De la refundació a la República Catalana
"El PDC fa un bloc transversal juntament amb ERC, que equival a un gran front independentista "de tot el poble" o "catch all" amb vocació guanyadora"
elMon, 13-07-2016 - Ramón Cotarelo

Junts pel Sí apostarà per la ‘unilateralitat’ si l’estat espanyol no canvia d’actitud
El grup majoritari del Parlament de Catalunya vol que el govern destini els recursos necessaris per a un debat constituent de 'base social' · Si l'estat espanyol no canvia d'actitud abans que s'acabi el debat sobre el procés constituent, JxSí apostarà per la unilateralitat
VilaWeb, 15-07-2016

La CUP subscriu el manifest que reclama el RUI el 2017
Benet Salellas afirma que la majoria sobiranista del país "té l'obligació de buscar una alternativa factible
elMon, 14-07-2016

El referèndum
«En aquest context, és obvi que l'amenaça més gran no està a fer el referèndum o no fer-lo: està en la qüestió de confiança»
VilaWeb, 14-07-2016 - Vicent Partal - Editorial

Això sortirà bé
L'ANC vota a favor de modificar el full de ruta i aposta per un referèndum, i no unes eleccions, per arribar a la independència
Andreu Barnils

La majoria de socis de l’ANC demana que es convoqui un referèndum unilateral d’independència
El 74% dels socis que han votat en la consulta interna volen que l'entitat exigeixi el RUI
VilaWeb, 16-07-2016

La hisenda posa la directa
 L'Agència Tributària de Catalunya inicia la recaptació executiva de tributs propis i cedits, que preveu completar abans d'un any
 Autofinançarà els plans d'ampliació oferint aquest servei al món local i al Servei Català de Trànsit
elPuntAvui, 16-07-2016

El comisario Villarejo revela los detalles de la Operación Cataluña que Interior niega
"El jefe de Asuntos Internos y yo estuvimos viajando a Barcelona todo 2012", explica el agente en su declaración ante el juez "Yo investigaba a la familia Pujol y él se encargaba de captar fuentes como el señor éste de las grabaciones del ministro", desvela en otro momento La abogada del Estado, perpleja: "No es por nada, pero el asunto de los Pujol, ¿no lo estaba llevando la UDEF"?
eldiario.es, 16-07-2016 - videos

OPINIÓ: 'El “Brexit” català d’Espanya', per Leonci Petit

En Leonci ens presenta una reflexió política sobre la unitat d'Espanya i les seves implicacions. Aquí ens ofereix una breu introducció i al final trobareu uns enllaços per a accedir a l'estudi complet. Leonci, tens la paraula:

 El procés sobiranista cap a la independència no és altra cosa que la revolució pacífica i democràtica moderna dels catalans enfront d’un Estat espanyol que durant més de tres-cents anys nega el caràcter de nació que fou Catalunya, impedint el dret a decidir per nosaltres mateixos el que som o volem ser els catalans en mèrit de la “unitat d’Espanya” segons prescriu l’art. 2 de la Constitució. 

El principi de llibertat, doncs, és fonamental com a dret humà bàsic, cosa que significa que la democràcia, com a tal, també és un compromís amb la veritat i la justícia. 

Davant del genocidi polític, econòmic i cultural que està practicant l’Estat espanyol per sotmetre Catalunya a l’obediència espanyola, arriba l’hora històrica del seu desenllaç. 

L’èxit d’aquest procés depèn, només, dels catalans. És una qüestió de voluntat i de decisió de tots. Vet aquí la visió que tinc del moment actual que vivim vist des de l’anàlisi jurídica, filosòfica i històrica.

Leonci Petit
HGxI

Visualitzeu l'article sencer ... o bé baixeu el PDF

OPINIÓ: 'No es pot tolerar', per Joan Xuriach

El PP, PSOE i Ciudadanos ( recordem el tancament de files per evitar la compareixença de Fernández Díaz al Congrés) constitueixen el que jo anomenaria el TAC o Tripartit per a Assumptes Catalans, organisme extraoficial, al·lèrgic a la democràcia i a Catalunya. 

El fet que, entre els tres partits, arrepleguessin 12.400.000 vots (un 70%) a les darreres eleccions no sols desvirtua la frase ‘No tots els espanyols són iguals, hi ha de tot...’; també constata que són molts més aquells que volen anorrear la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Senzillament, no volen que siguem. 

La bel·ligerància d’aquest tripartit és tan activa i freqüent que hi ha el risc de considerar-la normal quan no ho és:

• No és normal que ofeguin econòmicament a tot un territori
• No és normal que la gran majoria de les lleis aprovades pel Parlament siguin tombades al Constitucional
• No és normal que el ministre d’Interior contacti amb el cap de l’oficina Antifrau per fabricar o ‘arreglar’ proves de dubtosa veracitat contra opositors polítics
• No és normal que es vantin de carregar-se el sistema sanitari català 
• I no és normal que boicotegin infraestructures. 

Tot i que, des d’aquell llunyà 1714, som ben conscients d’ésser una colònia, hi ha un límit per a tot. “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció (entesa, ara i ací, com desobediència civil) és el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”. Marquès de Lafayette.

Joan Xuriach
HGxI

Tornem-hi amb les raons de pes que justifiquen la Independència

Recull setmanal de premsa

‘A partir del setembre ens interpel·laran a tots’: el tram final, segons Puigdemont
El president de la Generalitat va participar ahir en un col·loqui amb Lluís Llach, organitzat per VilaWeb
VilaWeb, 06-07-2016 - Video del Col·loqui

El dilema del referèndum
El sobiranisme posa a debat l'opció d'un RUI per sortir de l'atzucac parlamentari i reagrupar forces per culminar el procés, després del nou cop de porta del 26-J.Els contraris no volen que esdevingui un altre 9-N
elPuntAvui, 06-07-2016

Un comissari espanyol admet al jutjat l’existència d’una ‘operació Catalunya’
Una unitat especial de la policia espanyola investigava sense autorització judicial polítics independentistes
VilaWeb, 06-07-2016

Catalanofòbia estructural
"Espanya és estructuralment catalanòfoba, com Xile propens als sismes i Bangla Desh al monsó"
elMon, 05-07-2016 - Ramón Cotarelo
La veritable ‘operació Catalunya’ 

Independència: declarar-la, proclamar-la però sobretot celebrar-la
"Tenint un mandat clar de la gent, la comunitat internacional atorgarà el reconeixement. Si es perd el referèndum, es convocaran eleccions autonòmiques. Caixa o faixa. Acabem el procès i l'acabem bé"
elMon, 05-07-2016 - Liz Castro

Guàrdia Civil... Càmera... Acció!
«El vodevil dels escorcolls mediàtics als ajuntaments catalans d'ahir supera el millor guió cinematogràfic»
NacioDigital, 06-07-2016 - Germà Capdevila

L'ANC activa el mecanisme per validar el referèndum d'independència
"Vols que l'ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un referèndum per decidir sobre la independència?".
eNacional, 07-07-2016

La Unión Progresista de Fiscales pide que se "depuren responsabilidades" por la conspiración del ministro
"En las Fiscalías no se 'afina' nada", proclama el comunicado sobre las conversaciones que Fernández Díaz mantuvo en su despacho oficial con el ya ex jefe de la Oficina Antifraude catalana, cuyas grabaciones fueron difundidas en exclusiva por 'Público'.
Publico, 07-07-2016

La veritable ‘operació Catalunya’ 

La Unión Progresista de Fiscales pide que se "depuren responsabilidades" por la conspiración del ministro "En las Fiscalías no se 'afina' nada", proclama el comunicado sobre las conversaciones que Fernández Díaz mantuvo en su despacho oficial con el ya ex jefe de la Oficina Antifraude catalana, cuyas grabaciones fueron difundidas en exclusiva por 'Público'.

El disseny de la claveguera: com funcionava l’operació Catalunya?
Els artífexs de la policia política de Fernández Díaz contra l'independentisme han acabat barallats i revelant-ne l'existència
VilaWeb, 08-07-2016

Fernández Díaz i el CIE: una actuació directament colonial
«El ministre Fernández Díaz, que sempre reclama complir la llei, no únicament no la compleix sinó que actua menystenint les altres institucions democràtiques. Burlant-se’n»
VilaWeb, 08-07-2016 - Vicent Partal

L''Operació Catalunya' surt a la superfície
És possible que cap dels quatre grans partits espanyols no se senti interpel·lat davant de l'evident vulneració dels més elementals principis d'un Estat de dret?
elnacional, 07-07-2016 - José Antich - EditorialTants caps, tants barrets
“Uns volen una DUI i uns altres, un RUI, però uns la volen després i els altres, abans. Caram, quina coordinació!
elPuntAvui, 06-07-2016 - Xevi Xirgo

OPINIÓ: 'Solidaritat discriminatòria', per Joan Xuriach

Arriba el canvi. Octubre de 1982, plaça de braus de Barcelona, míting final de campanya, Felipe González: “Catalunya ha d’ésser solidària amb Espanya, necessito Catalunya per al PSOE”. Ho va dir mesos després d’haver perpetrat la LOAPA colze a colze amb UCD; ja no parlaven del dret a l’autodeterminació dels pobles. Tot i així, els socialistes varen guanyar amb majoria absoluta i Catalunya va ser un immens graner de vots! Va començar, segons el teòleg i gran aficionat a la història Leonci Petit (Meditació sobre la Catalunya Actual, 1984) “un nou nacionalisme centralista espanyol vertebrador de la societat conforme al model que té per eix la cultura castellana que confon Espanya amb Castella” i “una solidaritat discriminatòria perquè només va en una sola direcció”. 

Torna el ‘canvi’, 12 de juny de 2016, a l’Arc de Triomf de Barcelona, míting d’inici de campanya, Pablo Iglesias: “El canvi a Espanya només es podrà fer amb el vent de canvi que bufa a Catalunya; us necessitem per construir un país amb justícia social”. Dies després, els catalans votaren generosament el patriota dels múltiples principis marxistes (de Grouxo) que no contempla la nostra llibertat sense el vistiplau de la majoria del Congrés dels Diputats. Dit d’una altra manera; quan les granotes criïn pèl. 

És clar que ens necessiten (ni ens aprecien, ni ens entenen, ni ens respecten) per poder seguir amb la cultura del subsidi tan arrelada a Espanya. 

Costa de creure, però encara hi ha catalans que segueixen esperant Godot, el canvi.

Joan Xuriach
HGxI

LES CARES DE L'ASSEMBLEA: Joan Xuriach

És ben estrany trobar una persona amb les idees absolutament clares. I no ens creuríem el qui ens assegurés que aquesta persona, a més, s'ajusta exactament a allò que diu, pensa i desitja. Doncs bé, en Joan és aquesta persona, el paradigma impossible, l'idealista incansable. La seva resolució contagiosa, el seu independentisme forjat durant anys i, sobretot, la seva seguretat són admirables. 

Però el que sorprèn més d'aquest catalanista convençudíssim és que, com afirma ell mateix, “nosaltres no volem sortir a la foto; nosaltres volem ser independents i ja està”. Aquesta tranquil·litat amb què accepta l'anonimat és, sens dubte, la seva manera de ser lliure. Quan li pregunto què és el que valora més a favor de la independència respon que “una sola cosa, ser lliure. Ser lliure és el que em pesa més. La llibertat ho és tot”. La convicció ferma, en els temps que corren, és decididament un tresor, i en Joan, des de Reagrupament en els seus inicis i després a l'Assemblea, s'ha convertit en un convençut en tots els moments de la seva vida: a la feina, a peu de carrer a les parades de l'ANC, als diaris, escrivint-hi setmanalment. Fins i tot les seves camises queden esquitxades de color, cada dia, amb una xapa independentista. Rebaixant el to solemne d'aquesta presentació, tots diríem que “allà on va, triomfa”. I si li pregunto per la recepta d'aquest èxit, d'aquesta ataràxia combativa, em diu que “ja ha deixat el lliri al gerro”. Els catalans que encara duem el lliri a la mà quedem advertits: fins que no deixem anar aquest lliri, no farem res.



Des de quan et consideres independentista? Va ser una decisió difícil passar a ser actiu?

Va ser una decisió fàcil, jo m'he sentit català des de sempre. La meva mare em va imbuir molt, ella venia d'una família republicana, de petita burgesia, ella m’ensenyava català. De fet des de sempre m'he sentit català, mai no m'he sentit res més. Tot allò espanyol sempre ho he trobat forçat, imposat per la força, evidentment, i quan se m'ha etiquetat d’espanyol sempre m'he sentit incòmode. Jo no hi tinc res a veure. Aleshores considero que sóc català des de sempre, he fet de català resistent durant molt temps, com molta gent, i hi va haver un moment, el 2007 més o menys, que vaig dir-me: “ara estic fort per dedicar-me a fer-ho, a treballar”.

M’explica que després de prendre aquesta decisió, d’arremangar-se i posar-s’hi, el març del 2009 va anar a Brussel·les, a la manifestació dels “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana”. Possiblement per molts un dels moments en què tot va començar. Pregunto què va passar a partir de llavors.


"Nosaltres no volem sortir 
a cap foto, nosaltres volem 
ser independents i ja està"

Sóc a l’Assemblea des dels principis. Jo estava a Reagrupament, que va ser una cosa una mica semblant a l'Assemblea però molt més reduït, era una associació que tenia dos pals de paller: independència i regeneració democràtica. A mi, com que sempre he exercit el catalanisme com a llop estepari, no he estat mai de cap partit ni res, aquella associació m’interessava. En aquells moments érem un vint per cent, vint-i- cinc que volíem la independència. Jo feia una tasca (i la segueixo fent) dins dels àmbits en què jo em movia: grups de companys, a la feina... vaig marxar de Reagrupament quan es van convertir en un partit polític. L'ANC va ser per fi un lloc de trobada per a tots aquells que volíem la independència. Malgrat que hi ha dissensions dins (és lògic, som molta gent), fins i tot s'han portat les coses millor del que jo em pensava. La creació de l'Assemblea és modèlica. Tres grans personatges que decideixen reeditar sense ser el mateix l'Assemblea catalana de la transició, però com que el catalanisme sempre han estat petites tribus enfrontades, sang i fetge, amb tots els egos, jo-sóc- més-pur-que-tu, van començar a contactar amb gent i els van posar en contacte sense que sabessin qui era qui. I crec que l'Assemblea amb el temps més o menys és el mateix, però els partits polítics hi han pres posicions més clares que en els inicis. Tot i així el que és la base, els de peu de carrer ho tenim tots molt clar. Nosaltres no volem sortir a cap foto, nosaltres volem ser independents i ja està.

I ara què fas i què has fet amb l’Assemblea?

Ara mateix escric, perquè m'hi dedico setmanalment, però durant aquests anys també he fet moltes coses al carrer; en la campanya “Signa un vot per la independència”, que cada dilluns a la tarda durant un any ens posàvem a la plaça Alfons X; la Via Catalana, voluntari a la doble V baixa... I sobretot fer proselitisme a favor de l'Assemblea. Però qualsevol cosa que fas és política. Amb el diari que compro ja estic fent política. Jo sóc del Barça també per política. La primera vegada que vaig veure una senyera en públic va ser al camp del Barça.

Ja fa anys que en Joan escriu als diaris, però no podria haver començat de pitjor manera. Després de la seva primera carta publicada a El Periódico, (“una carta que tocava l'església, la monarquia, l'exèrcit... Tot el que emprenya un fatxa!”), va rebre a casa una carta anònima manuscrita plena d’insults i intimidacions que l’únic que no tenia era una amenaça explícita de mort. Per això els Mossos només van poder prendre’n nota, i no actuar. Ell, però, assumeix el risc amb la frase “Gramsci deia que viure és prendre partit”.

M’interesso per una de les paraules que en Joan utilitza amb més tranquil·litat: “Proselitisme”. Té massa connotacions d’adoctrinament i religió per creure’m que en fa. 


"Quan jo parlava de la 
independència el 2008 la 
gent em mirava com 
dient 'aquest tio està sonat'"


Sempre reivindico les meves idees. Me n'he cansat, de rebre. I aleshores sense faltar el respecte als altres, jo em reivindico. A la feina sobretot, des de finals del 2008, m’ho vaig proposar. Jo vaig començar amb dues persones més que fèiem proselitisme... Bé, proselitisme. Respecto la intimitat de tothom, no ataco, simplement si estàs a la cafetera i estàs prenent un cafè amb els companys, i surt el graciós que fa un acudit masclista, o amb el tema català, fa anys no el reia i em molestava, però ara no me les callo. Quan es diuen coses que són mentida, jo salto i les contesto. Això per mi és fer proselitisme. No em cansa fer-ho, gens, ho tinc interioritzat i crec que és el que he de fer. Des de fa anys que he decidit que el que vull fer, ho faig. M'ha costat, eh, molts anys. Però ara vull fer-ho així. Tot va començar amb l’Eurocopa del 2008 que va guanyar Espanya, on un grup que segueixen el futbol, com jo em van preguntar “Oye, Joan, no estàs content?”. Dic “No”. Es van quedar glaçats. Jo fins llavors feia el políticament correcte: “Sí. Està bé...”. Però llavors no. “No jugava la meva”, vaig dir-los. I recordo que es van emprenyar amb mi per això, a un d'aquells companys li envio informació cada dia al matí, com a uns altres trenta més. A poc a poc la gent ho ha anat veient. Al principi em tenien com un radical perillós! Quan jo parlava a la cafetera de la independència de Catalunya l'any 2008 la gent em mirava com “aquest tio com a mínim està sonat”. I ara els que estan a favor i els que estan en contra ho tenen com un tema quotidià. O sigui, es pot parlar de la independència. Ja és una cosa natural.

En Joan davant de la pàgina de diari que celebra la proclamació de la República Catalana per Macià, tota una inspiració

Com és per a tu la independència? Fi o Mitjà?

La independència és una cosa provisional. Quan arribem a ser lliures jo ja no seré independentista. Català jo ho he sigut sempre i ho seguiré sent. Si et sents català vols viure com a tal en el teu país, i ser lliure. I jo ara em sento colonitzat, amb unes formes més dissimulades del que són les colònies típiques i clàssiques, però em sento colonitzat. Sé que ens costarà molt, i no sóc tan optimista com altres anys, com en altres moments d'aquests quatre anys, perquè quan hem portat la societat civil al procés, la cosa ha anat molt més ràpida. I ara amb els partits polítics es complica una mica tot. Per molt que l'objectiu sigui el mateix, contínuament estàs veient que entre ells es donen cops de colze per col·locar-se el millor possible a la fotografia final, o posant la revolució social per sobre de la llibertat, i això és impossible. Primer ser lliure i després canviar totes les altres coses.

I quin és el següent pas?

Crec que hem d'anar a fets consumats. No podem anar presentant recursos a un tribunal constitucional que no ens representa a nosaltres. Ja no podem estar pendents del que ens diguin d'allà i anar tirant. Ho aconseguirem, perquè si no ho aconseguíssim, aquí quedaria encallada una situació que pot durar molts anys, però molts. 

Hi haurà referèndum?

Si al final es fa un referèndum vinculant i perdem, jo ho acceptaré com a demòcrata. Però l’endemà tornaré a fer proselitisme per intentar tornar a guanyar el referèndum al cap de quatre o cinc anys. Això ho tinc clar. Però mentre no hi hagi referèndum, que no n'hi haurà, perquè ningú vol fer-lo i els altres ho diuen amb la boca petita, jo aniré tirant pel dret. Fent polítiques, no em diguis d'on traurem els diners, no ho sé, però fent polítiques socials ja, que la gent ho vegi. Convencerem els indecisos quan vegin que aquí les coses es faran millor que a Espanya. Que vegin que no serà un perill per ells, podran viure igual o millor. Fets consumats. Lleis socialment potents. Acabar amb la impunitat de la mala praxi, amb la corrupció. No es pot acabar amb la corrupció perquè és impossible, però sí amb la impunitat. Així els convencerem.


"Si una part d'aquest 48% 
se'n va per sentir cants de 
sirena que tothom ja sap 
que són falsos no mereixem 
ser independents"


Com sempre, en Joan està tan segur que sembla que la independència estigui guanyada. Li pregunto si ho creu així.

Amb els 150.000 vots de la gent que treballa a fora, el vot per correu, només amb cent mil vots més, ja passem al cinquanta per cent. Crec que aquest 48% el tenim i el tindrem. Si una part d'aquest 48% se'n va per sentir cants de sirena que tothom ja sap que són falsos no mereixem ser independents. Podemos ha insistit amb el referèndum (que és impossible legalment) sense dir que Catalunya té dret a l'autodeterminació com qualsevol poble. Això és el que s'ha de dir si el partit és d'esquerres i progressista. Si t'enganyen una vegada és culpa de qui t'ha enganyat. Si t'enganyen dues vegades és culpa teva. És un proverbi xinès.

M’interessa preguntar-li pels catalanistes que voten Podemos, atrets per aquesta promesa llaminera d’un referèndum.

Això per a mi és incomprensible. El PSC ja ha perdut tota la identitat catalanista perquè la gent que se’n sentia ja ha marxat, i aleshores s'han quedat amb una identitat espanyolista molt clara. Però Iniciativa sí que ha fet una política que tant que criticaven Convergència (i eren criticables), ells han seguit fent el peix al cove tota la vida. Em sembla que són uns progressistes revolucionaris de saló...

...d'àtic!

...d'àtic dúplex amb vistes al mar, amb una copa de vi blanc a la mà. Doncs són una mica així. Els agrada el debat aquest, són gent culta i preparada, però que no volen anar molt més enllà del primer capítol del seu programa polític. Han fet moltes renúncies a nivell social, tenen moltes contradiccions internes. Però una persona que es considera catalanista, crec que ja han passat molts anys perquè se n'hagi adonat de tot això. Si no se n'ha adonat... Home!

Com era d’esperar, en Joan no cau en cap clixé. Sobre “pàtria” diu que “com que l'han utilitzat molt els règims feixistes em repel·leix una mica”. I si li pregunto per quins són els seus mites, llegendes de la història del país, em corregeix. “Personatges cabdals”. 

Els personatges que per mi són cabdals perquè van ser atacats per totes bandes, des de la dreta, des de l'esquerra i des del catalanisme del peix al cove, són el Xirinacs, el Pedrolo i l'Ovidi Montllor. Són tres persones que no cedien i no es van deixar comprar per res. A Pedrolo, que es considerava marxista, una vegada li van preguntar si era abans socialista que independentista, i ell va dir que era independentista perquè era socialista. Ell considerava que un socialista és una persona que abans de tot defensa la llibertat de tots els altres, per tant la lliure determinació. Calvo Sotelo, president del govern espanyol després de Suárez, una de les coses que va dir va ser aquesta, que “hemos de fomentar aún más la emigración de gentes de habla castellana a Catalunya para diluir su identidad (españolizar)”. Això està escrit. Tires d'hemeroteca i ho trobes. I ho va dir en democràcia! Vull dir que els que s'han escandalitzat amb el manifest Koine són uns fariseus, ja ho poso a la carta; uns hipòcrites. 


"Hem passat d'una 
dictadura a una democràcia
 —no s'ho creu ningú"


I Xirinacs?

Admiro la gent que no es deixa subornar. Recordo que el Xirinacs va sortir escollit al Senat, i va ser l'únic de tots els partits polítics que va dir que la constitució no valia per a res. Va ser l'únic que va presentar esmenes a la constitució, i se li’n fotien a la cara. Es va editar un llibre amb el seu paquet d’esmenes a la constitució. Ell ja veia que allò era un reforç de la unidad de España indivisible, i els altres també ho veien! Els era incòmode, Xirinacs. Els interessava fer la Modélica Transición Española, frase fantàstica! Ni una gota de sang (van matar uns quants advocats a Atocha però això no té cap mena d'importància perquè eren rojos). No va morir ningú d'extrema dreta, i escolta, ja està, ràpid. Hem passat d'una dictadura a una democràcia —no s'ho creu ningú—, i Montllor no va empassar-s’ho, Pedrolo tampoc i Xirinacs tampoc.

Per acabar li pregunto quina ha estat la gran victòria de l’Assemblea fins ara. 

Primer, treure un partit central i dominant al país com Convergència del possibilisme i les negociacions amb Madrid i decantar-lo cap a l’independentisme. I després la Via Catalana. El fet de donar la mà a una persona que no coneixes en un ambient lúdic, festiu i pacífic. Estàvem al costat d'un home que tenia uns setanta anys. El dia abans li havien fet quimioteràpia. Va anar de Figueres a la Jonquera, on vam estar nosaltres. Després de passar la “quimio” d'un càncer de pit, el dia següent, aquell home estava allà, assegut en una cadira plegable al mig de la N-II. Això ho admiro. I em sap greu que això s'allargui per tota aquesta gent.

Quin és el missatge que enviaries a tothom que encara no participa en l’Assemblea?

El que dic normalment és que volent la independència no n'hi ha prou. Anant a votar un cop cada quatre anys no n'hi ha prou. Anant un cop l'any a la diada (que ens ho passem molt bé), tampoc n'hi ha prou. Aconseguir la independència d'un país, marxar de l'estat espanyol no és fàcil, no tot és festa, ni xerinola. No. S'ha de treballar, pica pedra i dia a dia.

Em pregunto en quin moment el Joan va passar a ser com el coneixem. Quan va fer aquest canvi en què tot esdevé clar, i el camí, les decisions que pren, ja són tan fàcils. Des de quan és fàcil, per a en Joan, ser consistent. Potser va ser quan va veure la primera senyera al camp del Barça, als catorze anys. O potser abans, quan de sobte, a la Monumental de la mà de l'avi aficionat als toros, va adonar-se que l’animal patia. Potser va ser a Ronda, quan va ser present al primer alçament de la bandera andalusa després dels anys de franquisme, amb la plaça de l'ajuntament buida. Potser va ser a Brussel·les, en aquell viatge llampec per reclamar sobirania quan ningú coneixia gaire bé el significat de la paraula. Potser va ser després de rebre la carta d'amenaça perquè deixés d'escriure als diaris a favor d'una utopia. Potser va ser quan va dir als seus companys de feina que ell no celebrava la victòria de “La Roja” més que una victòria estoniana. Potser, de fet, és tot una mica més senzill. A la porta d'entrada de casa seva hi ha penjada la portada original del diari La Publicitat del 14 d’abril de 1931 que celebra que “La sobirania nacional ha triomfat; Francesc Macià ha proclamat la República Catalana”. Potser tot és això. En Joan Xuriach fa molts anys que ja viu a la República Catalana. El subtítol ens ho aclareix tot: “Entusiasme indescriptible a tot arreu. No hi ha notícia de cap incident”. És clar que no.

Clara Ballart










Llegiu totes les entrevistes de la sèrie "Les cares de l'Assemblea" d'Horta-Guinardó per la Independència

Recull setmanal de premsa

Mas, Ortega i Rigau, a un pas del banc dels acusats pel 9-N
El jutge rebutja la petició d'arxivament sol·licitada per l'expresident i les exconselleres i dóna per acabada la instrucció
Demana a les parts que sol·licitin l'obertura de judici oral o el sobreseïment

Puigdemont: "Marxem al més aviat possible, en un Estat així no podem durar"
El president li diu "antisistema" al ministre Fernández Díaz
Insta el colauisme a buscar espais de coincidència davant la impossibilitat del referèndum

10 veritats que ara sabem
"De Alfonso diu, sense que això escandalitzi el més mínim a Fernández Díaz, que pot subcontractar la guerra bruta contra l'independentisme al Grup Planeta"

Una iniciativa ciutadana demana que David Fernández dirigeixi l'Oficina Antifrau
De moment, la petició a Cange.org porta més de 1.700 firmes en només dos dies
directe!cat, 01-07-2016 - enllaç per signar

El PSOE rebutja la consulta acordada que proposa el PSCLa secretària de Ciència, Participació i Política en Xarxa del PSOE espera que la proposta "no prosperi"
elMon, 01-07-2016

Eslovàquia s'ofereix com a model de separació pacífica
La presidència de torn de la Unió Europea, disposada a fer de mediadora amb Escòcia, malgrat el vet de Rajoy
elPuntAvui, 01-07-2016

Rufián: "El desafiament a l'Estat ha d'arribar tard o d'hora"
El candidat d'ERC al Congrés explica que es reuniran amb Rajoy per demanar-li explicacions:
"A veure si té vergonya o no"
elMon, 02-01-2016

Escòcia ara complica la vida a Rajoy
Perquè quan la solució escocesa es concreti –i es concretarà– tots aquells que anaven dient i diuen que una
Catalunya independent vagarà per l'espai sideral perdran els arguments.
elPuntAvui, 03-01-2016 - Editorial

La fraternitat espanyola

Espanyols de tots els racons van quedar realment esverats de veure els resultats electorals.
El PP no només guanyava. Guanyava de més. El mapa blau d’Espanya era realment demolidor.
VilaWeb, 03-07-2016 - Andreu Barnils

CRÒNICA: Multiparada al Carmel (3 de juliol, 2016)

Muntant les paradetes a primera hora del matí.

Les xerrades sobre temes candents que preocupen la societat han despertat molta expectació.

El país que volem només depèn de nosaltres.

Amb les mans deslliurades construirem un país millor per a tothom.

El somni, la necessitat, l'obligació de tota societat i de tot poble: esdevenir lliures.

Un esmorzar calòric per començar la jornada.

Cara a cara, xerrant amb els veïns i escoltant tots els punts de vista.

Taller de maquillatge per als menuts.

Malgrat el plugim i els núvols amenaçadors els veïns han anat desfilant pel circuit de parades informatives.

Els tres ponents han parlat de pensions, immigració i sanitat.

En el "Mur dels desitjos" tots hem pogut projectar com volem que sigui la república catalana que estem construint plegats.

Tothom ha pogut seure, escoltar i participar d'aquest país en construcció. 

Tothom ha tingut el seu espai per expressar-se i projectar un futur que ja ha començat.

A la República catalana hi hem de cabre tots i totes i ningú s'hauria de mantenir al marge.

Endavant República i GRÀCIES  a tots els voluntaris del Barcelonès que hi han participat.

Més imatges

LES CARES DE L'ASSEMBLEA: Josep Sindreu (i 2a part)

Sembla que estiguis parlant d’una DUI... es pot fer amb el 48%?

Tenim més del 48%. Tenim el 48% clar i un 35% que no és clar. I després hi ha tota aquesta amalgama de mitges tintes. Dins del grup de Catalunya Sí que es Pot hi ha independentistes. Arribarà un moment en què hauran de dir si volen ser grans o no. A tots els partits els ha passat això. En el moment de decidir es trenquen: Unió ja ho ha fet, el PSC també ho ha fet, i els de si "podem o no podem" ho hauran de fer un dia. 

"Arribarà un moment en què 
hauran de dir si volen ser grans 
o no. A tots els partits els ha 
passat això"


Diuen “El referèndum!”, però el referèndum pactat és impossible. I ells et responen que la independència també és impossible. I, home, el referèndum depèn d'un altre, però la independència al cap i a la fi només depèn de tu. Ho pots decidir tu. Ningú t'ha d'autoritzar. Després pots tenir tots els problemes que vulguis perquè et reconeguin o no et reconeguin, estiguis en els llimbs o l'espai sideral, però només depèn de tu: però no és impossible. El referèndum sí que és impossible. 

Per tant, la independència és possible, però el referèndum és impossible? [Em sorprenc, ell se sorprèn que jo em sorprengui.] 

I tant! Si te l'han de concedir els altres és impossible. Fins que no posis sobre la taula que fins aquí hem arribat, no hi haurà cap moviment. Com totes les negociacions lamentables del finançament autonòmic: “és que no ens en donen més!”, però quin poder tens tu? Res més que el que et deixin ells tenir. Doncs o caixa o faixa. Si no tens totes les cartes no es pot negociar res. 

[No puc marxar sense preguntar-li pel concepte de “pàtria”.] 

Jo sóc bastant romàntic amb aquestes coses. La veritat és que a mi em diu molt la terra. Sóc molt emocionable, i en moments així la pàtria em diu molt. Però com que és una cosa molt personal, no ha de ser un argument, no. La independència és tan sols un mitjà, lluny d'això. La independència és un tema administratiu! Hem de perseguir una qüestió administrativa. Al final un estat no deixa de ser una organització administrativa i prou. Queda malament dir que vols un país amb la meva llengua, la meva terra... Però tots els estats ho practiquen i lluiten per defensar la seva terra, la seva llengua. 

[Per acabar li demano que valori aquesta etapa en què ha estat coordinador.]

Totalment positiva! Ara no me'n vaig i dic “aquí us quedeu”, però ja no seré al mig. Tot i que hagués volgut continuar també estava bé que algú altre agafés el relleu. Per mi i per la territorial. Jo diria que ha estat esgotador, a temporades molt, però diria sense dubtar que ho tornaria a fer. Crec que això respon molt de l'actitud amb què marxo. 

"No me'n vaig i dic aquí us quedeu"

L'anècdota ve després, “tinc milers de correus!”, diu. Si féssim l'estadística dels anys “de poder” de Sindreu, hauríem d'anar a veure els centenars de correus que ha respost, i que ha enviat. Aquest mandat no ha portat ni sobres ni entrevistes gravades de sota mà, ni trobades amb ministres, però en canvi han estat anys de gent, d'objectius i de lluites que, fins ara, han sortit totes bé. “Tot ha estat súper enriquidor per a mi”. Diria que parlo en nom de tots els altres companys de l'Assemblea si dic que marxa per la porta gran, i que el trobarem a faltar al capdavant de cada Assemblea, amb el micròfon a la mà i el somriure, i l'enganxina del seu portàtil sempre recordant-nos una realitat: “ARA ÉS L'HORA!”

Clara Ballart











Llegiu totes les entrevistes de la sèrie "Les cares de l'Assemblea" d'Horta-Guinardó per la Independència

Llegiu la 1a part de l'entrevista

CRÒNICA: Assemblea 29 de juny. Referèndum Unilateral d'Independència... sí o no?

El passat dimecres 29 va tenir lloc l'assemblea extraordinària de la nostra territorial que tenia l'objectiu d'informar sobre la proposta del Secretariat Nacional de l'ANC d'impulsar un  Referèndum per la Independència (RI), proposta que els socis haurem de votar properament.

Els membres del Secretariat Nacional Montse Daban, Miquel Noguera i Narcís Capdevila van venir a explicar-nos la proposta del SN i van contestar totes les preguntes dels assistents  i van procurar d'aclarir tots els dubtes que van sorgir.

Van assistir-hi unes  60 persones i vam poder informar-nos i debatre el tema, cosa que a tots ens interessava molt. Va ser una reunió molt interessant, molt participativa i molt productiva.

Donat que molts de vosaltres no hi heu pogut assistir us enviem informació addicional.

En els següents  enllaços  hi podeu trobar el vídeo de l'assemblea que va tenir lloc a Gràcia el passat 22 de juny a la qual va assistir el president de l'ANC, l'acord del Plenari del SN i un argumentari relacionat

Vídeo de l'assemblea 22 de juliol 

Acord del Plenari del SN sobre el RI

Argumentari

Per altra banda el dia 12 de juliol es convocarà una reunió informativa sobre el RI, per a tots els membres de l'ANC del Barcelonès, a la qual assistirà en Jordi Sànchez. Tindrà lloc al local dels Escolapis, al Carrer Diputació 277, a les 18h30.

La votació dels socis s'ha ajornat fins el dia 15 de juliol, més endavant  l'ANC enviarà informació sobre aquest tema.

Endavant República Catalana!

Galeria de fotos