En primer lloc cal dir que tota negociació ha de tenir un objectiu clar i un calendari concret. No es negocia sobre no se sap què i a remolc de les decisions de negociadors que tan aviat volen reunir-se com no.
Negociar vol dir escoltar l’opinió de l’altre, explicitar la pròpia i arribar a un acord que haurà de recollir les opinions inicials dels negociadors tot modificant-les. Si no ser així no es pot parlar de negociació.
L’estat espanyol no vol negociar, no accepta l’objectiu que es planteja des de Catalunya, no es vol moure gens de la seva situació inicial, ni es presenta quan se li demana. D’aquesta manera la negociació i el diàleg són substituïts per la força que s’encarrega d’imposar l’opinió de l’un per sobre de la de l’altre.
I quina és l’opció que aquesta situació deixa a Catalunya? És ben fàcil, de l’independentisme se’n vol la rendició incondicional.
Per aquest motiu s’ha fet un judici que no és un judici i es mantindran empresonats els presos polítics per escarmentar tot el país. Per aquest motiu s’amaga i es distorsiona la realitat de Catalunya als mitjans de comunicació estatals, perquè aquesta realitat parla només de repressió, de justícia post franquista, de manca de llibertats, ... Com poden aquests fets tenir lloc a l’Espanya democràtica que diuen que és? Si els fets i la imatge que volen mantenir no quadren s’amaguen els fets i santes pasqües.
Però no crec que a Catalunya ningú es rendeixi. Han passat massa coses. L’han fet massa grossa i s’ha desvetllat tota la corrupció i el substrat franquista que estava amagat sota les institucions. Això per una banda, i per l’altra s’ha obert l’esperança de canvi real del nostre país i l’esperança és un motor molt fort per a l’acció.
A l’estat espanyol només li quedarà el camí de la repressió continuada, camí que no se sap on pot acabar, que perjudicarà tothom i que, com la història demostra, està condemnat a fracassar més tard o més d’hora.
Teresa Calveras
HGxInd
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada