OPINIÓ: "La llengua és cultura i mereix tota la nostra consideració", per Salvi Pardàs

‘Joc de cartes’ és un bon programa-concurs de la TV3, en el qual tres restaurants catalans rivalitzen entre ells i un en surt guanyador. 

Doncs bé, en un dels darrers programes, dedicat als restaurants amb piscina de Barcelona i Castelldefels jo els hauria suspès a tots tres en l’apartat de drets lingüístics. Essent restaurants amb una carta de 30 euros de mitjana, cap dels tres ofereix la web en català. Han triat el castellà. La llengua pròpia del país, inexistent, ignorada, obviada, desapareguda. 

Tan inútil és la nostra llengua que s’ignora fins i tot en una carta de restaurant? Segur que en aquests restaurants que promociona la TV3 s’hi menja molt bé, però la llengua, com el menjar, també és cultura i mereix la mateixa consideració.

Salvi Pardàs Sunyer

OPINIÓ; "Adoctrinar", per Teresa Calveras

Volia contestar una noticia que acusava d’adoctrinament una escola catalana, una escola que conec, uns escola amiga. Però quan m’hi he volgut posar he vist que no em servien les paraules, talment com si els responsables de la notícia (no m’atreveixo a dir-ne periodistes perquè no tenen la professionalitat que cal per ser-ho) i jo parléssim dues llengües diferents i desconegudes entre elles, com si ens referíssim a dues realitats diferents.

Volia començar reflexionant sobre la paraula adoctrinar: a què ens referim, que entenem quan en parlem, buscar exemples diversos que permetessin delimitar l’àmbit del concepte i finalment passar a la realitat per poder-la contrastar amb els criteris que haguessin estat establerts anteriorment.

Però res de tot això serveix, perquè els seus criteris no tenen res a veure amb la lògica i el raonament sinó amb la mentida i la repressió. Diuen que adoctrinem quan no diem el que ells volen, adoctrinem quan expliquem la nostra història, adoctrinem quan parlem la nostra llengua, adoctrinem quan parlem de la realitat amb els infants, quan fem assemblees per organitzar l’aula i solucionar conflictes, quan els deixem parlar, quan procurem que vegin diferents punts de vista, quan volem que siguin crítics. En definitiva, adoctrinem quan eduquem.

Volen mestres titelles i alumnes incompetents, desinformats i acrítics i l’escola catalana allunyada dels nivells de professionalitat que ha aconseguit durant els darrers anys. 

Teresa Calveras
HGxRep

OPINIÓ; "Més sentències contra el català", per Salvi Pardàs Sunyer

Ja hi tornem amb el Tribunal Constitucional i ara sentenciant contra lleis que protegeixen el català, la llengua pròpia del país.

• Sentència contra la llei del cinema en un país on és gairebé impossible veure pel·lícules en altres llengües que no siguin el castellà.
• Sentència contra la immersió en català als nouvinguts en un país on si no l’aprenen a l’escola difícilment l’aprendran al carrer on el castellà és totalment hegemònic.
• Sentència contra l’exigència als comerços que puguin atendre els clients en català, com ja passa a l’administració. 
• Sentència contra la llei d’acollida que prioritza l’aprenentatge del català als nouvinguts, adduint també que aquest punt de la llei condiciona l’aprenentatge de castellà.

En definitiva, el món al revés: marginar encara més la llengua que necessita protecció i potenciar encara més la llengua dominant. Emociona veure tanta sensibilitat envers la llengua i cultura pròpies d’un país.

És evident que quan Catalunya sigui un Estat independent, el ­català tindrà la protecció que es mereix. Mentrestant, sentències i escanyament cultural contra allò que som.

Salvi Pardàs Sunyer
HGxI

OPINIÓ: "Bona feina, Bon Preu!", per Salvi Pardàs

No fa gaire que visc a Nou Barris i el primer que em va sobtar fou que a penes se sent parlar català al carrer. 


A parer meu, hi ha tres factors que determinen aquest desequilibri lingüístic:

• Superioritat numèrica dels qui tenen el castellà com a primera llengua.

• Norma social no escrita segons la qual el castellà és la llengua prioritària en les interaccions socials.

• Manca d’implicació dels comerços a l’hora de fer servir la llengua pròpia del territori.Resultat? 

El català esdevé marginal al barri, la llengua marcada, l’excepció.

Vull posar en relleu el tercer condicionant, el paper dels comerços, per la importància que crec que té i ho faré amb un exemple paradigmàtic: el supermercat Bon Preu.

Bon Preu és com una illa de normalitat lingüística a Nou Barris: els dependents s’adrecen a tothom per defecte en català i la megafonia, la retolació, l’etiquetatge és igualment respectuós amb la nostra cultura. Resultat? El català esdevé preponderant, la llengua no marcada, la normal. Entres a Bon Preu i, a diferència del que passa al barri, sents parlar català sense que et sorprengui.

Queda doncs demostrat que una política comercial respectuosa amb el català és competitiva, té gran capacitat per trencar dinàmiques de subordinació lingüística i contribueix decisivament al foment de l’ús social d’una llengua que, a aquestes altures, entén i podria parlar tothom. Bon Preu, tot un exemple per a la propera República catalana.

Salvi Pardàs Sunyer
HGxI