dijous, 29 de juny del 2017

OPINIÓ: "Ha començat la campanya pel no", per Teresa Calveras


Tot i que els partidaris d’impedir-lo van repetint de manera reiterada que el referèndum - que intenten boicotejar-lo amb tots els mitjans repressius al seu abast - no se celebrarà, a la premsa es veu que ja ha començat la campanya pel “no”.

Per una banda els arguments utilitzats són desqualificacions i insults que es desacrediten sols, no cal ni parlar-ne.

Per altra banda, es comencen a utilitzar arguments etnicistes, arguments basats en els orígens i en els cognoms. Cap d’aquests arguments tindrà recorregut donat que ha quedat ben demostrat durant els darrers anys que l’independentisme pretén aconseguir una república integradora on les segregacions no poden tenir lloc.

I també sorgeixen els arguments basats en uns hipotètics fets (federalismes, canvis constitucionals, ...) que tindrien lloc en un futur inconcret que el present de la política a Espanya no avala de cap manera. Per quins motius hauríem d’hipotecar la nostra vida, el futur dels nostres fills i els nostres néts per uns desitjos que objectivament - totes les dades ho mostren – no tenen cap possibilitat de realitzar-se pròximament? I més tenint en compte que ara ja veiem canvis reals a tocar: república, millora de la qualitat democràtica i polítiques socials que afavoreixin el conjunt de la societat, especialment les persones més desfavorides.

Tant les campanyes del sí com la del no, si es vol que siguin efectives i honestes, han de contestar només aquestes preguntes: 
  • Com pot millorar la vida diària dels catalans si aconseguim la independència?
  • Com pot millorar la vida diària dels catalans si continuem dins de l‘Estat espanyol?
  • Que s’expliquin, concretant tant com es pugui, i els ciutadans ja decidirem.
Teresa Calveras
HGxI

dilluns, 26 de juny del 2017

Opinió. "Reflexions sobre els documents del 2n Congrés del PSC", per Gerard A. Salas de Montpensier

Reflexions sobre els documents del 2n Congrés del PSC.

Les faig per què, per sobre de qualsevol consideració, una de les primeres coses que t’ensenyen a la Facultat de Ciències Polítiques, Sociologia, Ciències de la Comunicació, Història fins i tot la de Dret (les he visitat totes, àdhuc la d’Arqueologia, per si de cas) és que l’interès suprem de qualsevol partit polític és arribar al Poder; condició "sine qua non" i obligada circumstància per adquirir la legitimitat necessària per implantar i desenvolupar el programa de govern que prèviament s’ha donat a conèixer a l’electorat.

Això abans esmentat, en la seva praxis, té trampa. Una trampa que, en aquests temps mediocres on s’ha instal·lat l’Agnotologia (creació d’ignorància induïda culturalment) es converteix en una traïció. Traïció al pensament il·lustrat, traïció a la tradició revolucionària encetada, per ordre cronològic, a les revolucions anglesa, americana, francesa i mexicana, traïció als principis inspiradors dels moviments d’alliberament, traïció als moviments socials, al pensament avançat, al progrés i al desig popular. Traïció, en definitiva, a la mateixa democràcia i a tot l’Humanisme.

Aquest document demostra que, efectivament, l’interès suprem de qualsevol partit polític és arribar al Poder i per això, si és necessari, s’ignorarà tot principi congressual, intel·lectual i ideològic, per obtenir el Poder o bé per conservar-lo. La qual cosa vol dir també l’esperança de recuperar-lo, que seria el cas, per exemple, del PSC. I per què? Inicialment hauríem de considerar que l’Humanisme en què es va fonamentar la Política sorgida de les revolucions burgeses, ha desaparegut per a ser substituït per l’Economicisme, que ha convertit els interessos de país, en interessos de partit i personals. Un tret característic d’aquest canvi és la professionalització a ultrança dels polítics, circumstància mai registrada amb tanta intensitat al llarg de la Història.

Això explica, en gran mesura, les contradiccions de molts partits, en aquest cas, del PSC. Però també explica i fa més palès, el valor d’aquells polítics i partits polítics que, podent escollir el camí fàcil i de moda, han preferit seguir la tradició innovadora, cenyint-se a l’estricta Democràcia sorgida de les revolucions esmentades, rebutjant la part economicista per recuperar la base humanista; és a dir, escoltar la demanda popular, principal font del dret i base indestructible que fa que el Dret sigui Dret: la Legitimitat.

Estimats companys i companyes, mostreu aquest document a qui posi en dubte allò que aquí intento explicar. Veureu que, contra aquesta prova, no es troben ni arguments, ni justificacions, ni res de res que tingui a veure amb l’esperit del canvi que alguns diuen que volen. I això és extensible a l’esquerra sense referències (ICV-EUAV, etc.), l’esquerra agnotològica ( Podemos, Podem, CSQP, Colau-Pizarello’s, Confluències, Marejols...) i l’esquerra neoliberal (PSC, PSOE i d’altres satèl·lits...).

I els partits de dreta, direu?... d’aquests no cal parlar... fa temps que varen abandonar l’humanisme per un escó al parlament i un seient al club de bandolers més il·lustrat que mai ha existit: la Banca. A més, donat el retrocés democràtic que es pateix a tot Europa, jo diria que ja no existeixen ni dretes, ni esquerres... sinó aquells que es preocupen per les necessitats i demandes del poble i aquells que ni se les escolten. Aquells que volen ser uns bons gestors i aquells que volen alimentar la seva vanitat. Aquells que volen una segona oportunitat i aquells que ni la volen, ni la demanen. Jo penso que tothom mereix una segona oportunitat, com mereix estimar a qui vulgui i com vulgui i ser estimat, per això sóc a l’ANC, amb vosaltres, perquè és l’únic lloc revolucionari, radicalment democràtic i profundament pacífic (no tant per ser beneits) que ha fet que alguns partits consideressin recuperar o obtenir el Poder des de la Legitimitat i no des de la Legalitat, escoltant el poble i les seves demandes. Per això només, ja val la pena ser-hi. És l'única via possible per obtenir la Llibertat de la Nació.

Acabo amb una frase del meu admirat Benjamin Franklin:

"Aquells que cedirien la llibertat essencial per adquirir una petita seguretat temporal, no mereixen ni llibertat ni seguretat". (Benjamin Franklin, editor, periodista, inventor, polimàtic, polític, pensador, escriptor, revolucionari, un dels “Pares Fundadors”, diplomàtic i humanista, 2n president dels Estats Units).

Salut i República Catalana.

Gerard A. Salas de Montpensier/Nihil dubitatio.
St. Adrià per la Independència/Donec Perficiam.

diumenge, 25 de juny del 2017

Recull setmanal de premsa

El Govern planta cara a l'intent de l'Estat d'impedir l'ampliació dels Mossos 
Fonts del Departament d'Interior han assegurat a El Nacional que, després d'analitzar el requeriment, tiraran endavant la convocatòria tal com estava previst i que es publicarà aquest mateix mes.
elNacional, 16-06-2017
LaCambra desmenteixteix el Pla de Rodalies de Rajoy: “Ni diners ni papers 
El Pla de Rodalies de Barcelona no disposa ni de diners ni de papers". Així de contundent s'ha mostrat el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, en una dura crítica sobre el Pla de Rodalies 2017-2020 i "la pluja de milions" anunciada pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy
elNacional, 16-06-2017 

LluísLlach: “El PDeCAT ha d’intentar convèncer Puigdemont que continuï 
«Si especulem sobre què farà l’Estat entrem en el seu joc i això és un gran error». El diputat de JxSí recomana a l'Estat que "faci el que hagi de fer" davant les urnes, però assegura que el dia del referèndum serà una festa immensa”
elMon, 19-06-2017 - entrevista 

Laconstitució espanyola es va votar el 78 amb un cens falsejat, amb més d’un milió de persones més, i alterat vint dies abans 
VilaWeb ha cercat les dades originals que demostren aquestes greus irregularitats i que qüestionen fortament que aquell referèndum oferís les mínimes garanties democràtiques
VilaWeb, 19-06-2017 

Mésde 600 empresaris reben Puigdemont amb crits d'independència 
De fet, el president ja va ser qui va donar el tret de sortida a aquestes xerrades en el seu primer acte a Girona.
elNacional, 20-06-2017 

‘L’Estat espanyol és en guerra’: Les revelacions de l’ex-detectiu de Método 3 al Parlament 
Tensa compareixença de Francisco Marco en la comissió d'investigació de l'operació Catalunya.
VilaWeb, 20-06-2017 - vídeo 

ElCongreso pide ver el documental sobre las cloacas de Interior que nadie se atreve a dar 
Ante el bloqueo de la Comisión de Investigación parlamentaria, Unidos Podemos y ERC reclaman conocer el contenido del vídeo producido por Mediapro en el que se desvelan los entresijos de la corrupción policial, y su utilización política por el Gobierno de Rajoy, que destapó Público al difundir las grabaciones del ministro del Interior en su despacho oficial. Los más importantes mandos policiales hablan en ese documental cinematográfico de todo el montaje urdido en Interior, con la complicidad de empresarios y periodistas, para salvaguardar los intereses de los poderes político y empresarial vigentes.
Publico, 20-06-2017 - video 

Trias esclata contra el PP per l’operació Catalunya: ‘La vostra manera de fer política fa fàstic 
Sergio Santamaría ha dit a Trias que hi havia ‘informacions publicades’ que insinuaven que l’ex-regidor Antoni Vives cobrava comissions del projecte Marina Port Vell
VilaWeb, 20-06-2017 - vídeo 

JoanTardà: ‘Hi pot haver presos polítics un altre cop a l’Estat espanyol’ 
'Ens garantireu el nostre sofriment, però també la vostra derrota', afirma el portaveu d'ERC sobre la deriva repressiva de l'estat espanyol
Vila Web, 21-06-2017 - vídeo 

VÍDEO:"Les clavegueres d'Interior", el documental sobre l'Operació Catalunya 
El documental és un recull fins a 40 testimonis, amb funcionaris judicials i comissaris inclosos.
elNacional, 22-06-2017 

'Voleu garanties?' 
A l’Estatut del 2006, vàrem votar d’acord amb la llei la proposta que ens va fer el Congrés espanyol. Vàrem dir que sí, i vàrem ser derrotats als despatxos per una minoria. I representa que aquell vot tenia totes les garanties"
ara, 22-06-2017 - L'anàlisi d'Antoni Bassas - vídeo


Catalunya al món 

El sindicat basc ELA dóna suport al referèndum de l'1-O i insta la UE a reconèixer el seu resultat 
L'organització demana al govern espanyol que cessi l'"assetjament" a qui dóna suport a la consulta. Vilaweb 
Mas ha refermat la voluntat del Govern català de fer el referèndum, i ha assegurat que "no recularà en la defensa de la democràcia". elNacional, 19-06-2017 

Eldiari Clarín destaca el paper dels argentins en la independència deCatalunya
Assegura en un article que la majoria dels 20.000 argentins residents al Principat són favorables a la independència. VilaWeb, 19-06-2017

Romeva,a 'Le Figaro' i 'The National': “Catalunya està preparada per a assumir el seu lloc com a Estat europeu”
El conseller d'Afers Exteriors i Relacions Institucionals ha apel·lat a la “racionalitat” i al “pragmatisme” europeu en dues entrevistes a la premsa internacional. elMon, 20-06-2017
En una conferència a la Cambridge Union Society l'expresident ha denunciat la persecució judicial dels polítics catalans partidaris del dret a decidir. elMon, 20-06-2017
'Espanya camina com un somnàmbul cap a una crisi existencial que ningú no hauria imaginat fa deu anys'. Vila Web, 21-06-2017
El conseller d'Afers Exteriors afirma que la voluntat de reinventar-se defineix el caràcter del territori. elMon, 19-06-2017

dissabte, 24 de juny del 2017

OPINIÓ: "Com serà la República Catalana?", per Teresa Calveras

Article de la nostra companya i coordinadora, Teresa Calveras, a la revista digital http://lendavant.com/ publicat el 23 de juny de 2017

Com serà la República Catalana?

N'hi ha que manifesten els seus dubtes legítims davant de la incertesa d'un procés tan complicat o davant de la desinformació que afavoreixen alguns mitjans de comunicació.

Darrerament trobo força gent que, en parlar de les possibilitats que tenim de poder aconseguir la República Catalana, manifesten uns dubtes. Volen saber què passarà l’endemà de la proclamació de la independència, com serà el nou país que acabarà de néixer. D’això, diuen, és del què depèn el seu vot.


Entre aquestes persones hi he distingit dues maneres de pensar. Hi ha qui ja té ben decidit que la independència no li interessa de cap de les maneres i, el que fa, és simplement posar condicions que sap que no es podran complir perquè ningú té una bola de vidre que li permeti veure el futur. Són els qui canvien d’opinió cada dia, depenent de cap a on bufi el vent. Si les condicions que havien posat per afegir-se a l’independentisme comencen a semblar factibles, corren a posar-ne unes altres de diferents una vegada i una altra, com si tot plegat fos una gimcana. Tot és molt difícil, ja, però miren de trobar la manera de complicar-ho encho fosara una mica més.

N’hi ha d’altres que actuen de bona fe, manifestant els seus dubtes legítims davant de la incertesa i la por que pot despertar-los un procés tan complicat o, de vegades, davant de la desinformació organitzada i interessada que afavoreixen alguns mitjans de comunicació. A qui em vull dirigir és a aquests darrers, per tal de mostrar els avantatges apriorístics. Si els sabem veure, hi són:

Monarquia o república? Es pot desitjar mantenir una institució obsoleta, amb unes arrels franquistes més que evidents, que paguem entre tots i que no sabem ben bé què fa… o es pot desitjar no mantenir-la i tenir la possibilitat de suprimir-la.

Tenir el govern en contra o a favor? Es pot voler continuar sent governat per uns executius que sempre actuen en contra dels nostres interessos, talment com si fóssim els seus enemics, o optar per uns altres més propers. Segurament farien coses bé i coses malament, com tots, i podrien agradar-nos més o menys, però el que és segur és que mai no actuarien conscientment en contra de Catalunya. Els únics governs que drenen altres territoris per afavorir la metròpoli són els colonials.

Justícia instrumentalitzada o separació de poders? Es pot continuar mantenint un Estat que no fa res per garantir la separació de poders i que utilitza la justícia per dur a terme accions repressives o se’n pot voler un de nou que garanteixi la separació de poders i la independència judicial respecte la política.

Corrupció o posar unes bases fermes per impedir la seva proliferació? Podem continuar sent partícips d’un sistema on la corrupció és generalitzada o podem treballar per fer els canvis legislatius i penals necessaris per acabar amb ella, canvis que serien efectius, justament, amb una separació de poders que també efectiva.

Polítics perennes o limitació dels mandats? Es poden mantenir piles i piles de polítics que mai no han treballat per ningú més que pel seu partit i que encara, després de tots aquests anys, continuen aferrant-se a la cadira, al càrrec i als privilegis… o es pot mirar d’impulsar la limitació de mandats.

Infraestructures al servei de la política i dels seus interessos econòmics o al servei de les necessitats del país? Les infraestructures es poden dissenyar de manera que afavoreixin el desenvolupament econòmic del país o fer com fins ara, que s’ha seguit una línia centralista i molt poc clara.

Política de subvencions o foment del creixement de l’economia? Les estructures socials que volen les classes populars quietes a base de subvencions poden perviure o es pot mirar d’utilitzar els fons públiques per crear les estructures bàsiques que calen per fer que l’economia del país es desenvolupi tot seguint un sistema redistributiu que compensi les diferències socials.

Per posar fi a aquesta llista, que sembla inacabable, i resumir-ho tot: es pot continuar mantenint una classe política que exerceix d’oligarquia postfranquista o se la pot allunyar, d’una vegada i per sempre, de les estructures de poder del nostre país.

La majoria de persones tenen clar cap on es decantarien si tinguessin l’oportunitat de triar, i el cert és que hi ha un consens social molt ampli que defensa totes aquestes millores. Ho hem d’explicar, però, perquè una gran part de la societat catalana encara no sap que la independència representarà una millora real i tangible de la vida de tots els ciutadans de Catalunya.

Aquesta hauria de ser la nostra tasca durant els pocs mesos que falten per la celebració del referèndum: explicar, explicar i explicar, i contrastar les propostes dels partidaris de la independència amb les dels qui volen que tot continuï com fins ara. Sincerament, no hi ha color.


Teresa Calveras
HGxI

dijous, 22 de juny del 2017

Els veïns opinen


Enquesta feta per companys de l'assemblea d'HGxI a veïns dels Barris d'Horta i El Carmel a principis del mes de juny de 2017 sobre aspectes vinculats a la corrupció a Espanya i Catalunya

dimecres, 21 de juny del 2017

Constituir en català

El diari el PuntAvui publicava aquest article d'Òscar Palau el dia 19 de junt d'enguany. Us l'oferim aquí pel seu interès
  • El govern tanca una primera incursió en el procés constituent que afrontarà després d’un eventual sí en l’1-O amb la presentació de les conclusions d’un cicle que ha analitzat sis iniciatives similars en els últims anys al món
  • Romeva avisa que caldrà definir un mètode propi, i aposta per buscar un text dinàmic que compatibilitzi participació ciutadana i institucional

Aprendre dels encerts i errors d’altres països abans de decidir com ho faràs tu. Aquest és l’objectiu del cicle de debats sobre processos constituents al món que ha tancat el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, en compliment d’una resolució parlamentària del debat de política general, i que ha permès plantejar en profunditat, de la mà de prestigiosos experts en la matèria, sis experiències recents a Europa i Amèrica Llatina basades en la democràcia participativa. 


“Hem de fer servir tots els models i cap, hem d’aprendre de tots però cap és susceptible d’un copiar i enganxar”, deia el conseller Raül Romeva en la presentació de les conclusions, que a final de juliol es publicaran a la revista Idees. I de moment allà restaran, a disposició dels grups parlamentaris i de la societat civil que hi vulguin treballar, en espera que, si el resultat del referèndum de l’1-O és afirmatiu (segons l’últim acord a què van arribar JxSí i la CUP), el govern i el Parlament les puguin utilitzar per dissenyar un model català propi de procés constituent “en funció de les circumstàncies, la capacitat, el coneixement o la implicació dels diversos actors”, resumia el conseller.

Definir la metodologia segons la qual es redacti la constitució catalana no és menor, fins al punt que Romeva ho posava a l’alçada del mateix contingut o de com se’n fa la ratificació final. Concretar-ho tot serà llarg, però el conseller ja extreia del cicle algunes conclusions genèriques. Per exemple, que si es vol modern el nou text haurà de ser “dinàmic” i prou flexible perquè futures generacions el puguin adaptar. I que cal trobar “espais de participació” perquè la ciutadania hi faci aportacions d’entrada, que alhora siguin compatibles amb la imprescindible “validació institucional”.

Tots els casos analitzats a les sessions que s’han fet des del març presenten trets per prendre nota per a bé i per a mal, segons exposava el professor de ciència política de la UPF, i relator del cicle, Jaume López, que començava amb una conclusió genèrica del primer debat: al món es tendeix cada cop més a experiències de democràcia directa, “i allà on es desenvolupa difícilment desapareix”. Cal ser curós perquè no necessàriament això implica una democràcia de més qualitat.

El cas d’Irlanda, el primer que es va disseccionar, té la particularitat de ser l’únic en què es va constituir una convenció mixta sobre la reforma constitucional, presidida per un independent, entre parlamentaris (33) i ciutadans (66) triats per sorteig segons quotes sociodemogràfiques. I, superant les desconfiances inicials i els mals auguris de molts, al final es va coincidir que la fórmula havia funcionat bé, fins al punt que a partir de les deliberacions es van fer dos referèndums sobre qüestions espinoses que difícilment s’haurien plantejat des d’un vessant estrictament polític, com ara sobre els matrimonis homosexuals.

A Islàndia també es va nomenar un fòrum nacional, però purament ciutadà, amb mil persones triades per sorteig que van marcar els principis fonamentals. Després es van convocar eleccions per triar 25 membres d’una comissió redactora que acabaria sent impugnada, i nomenada finalment pel Parlament. Tot plegat demostra, segons López, que si només participen ciutadans en la redacció “el text perd força”.

A Bolívia es va arribar a escollir, per sufragi universal, una assemblea específica per dur a terme la reforma constitucional, una fórmula que acabaria comportant greus disfuncions. Primer, per la difícil coexistència amb el Parlament, però també perquè va començar a treballar sense tenir tancada la metodologia, amb la qual cosa els debats es van barrejar amb els de continguts.

A l’Equador també es va fer un referèndum previ per preguntar si volien una reforma constitucional, però després del sí tampoc van precisar la metodologia per processar els milers d’aportacions ciutadanes rebudes. Es va triar també una assemblea constituent que en cinc mesos havia redactat tot just 57 articles, en enquistar-se el debat de l’extracció de recursos naturals, i que no va obtenir una pròrroga per seguir. En tres setmanes, el govern després en redactaria 387 més.

A Xile, els ciutadans van organitzar debats previs en trobades locals autoconvocades, unes 8.000 arreu del país i fins i tot a fora, en un procés que seguiria un comitè de 17 ciutadans designats pel govern de cert prestigi social. 


Les conclusions dels debats es van lliurar a la presidència perquè al seu torn les portés al Parlament, però ara mateix encara no està clar com seguirà el procés. L’últim cas analitzat és el d’Escòcia, on tot i que no hi va haver procés constituent en campanya es va insistir a remarcar el seu compromís democràtic. 
 

El Llibre Blanc del govern preveia una convenció constitucional que incloïa un procés participatiu, i proposava seguir models com el de les canadenques British Columbia i Ontario, on van designar per sorteig assemblees ciutadanes per superar les discussions partidistes sobre el sistema electoral.

De tot plegat, López treu les seves conclusions. D’entrada, que és bo que hi hagi una participació ciutadana inicial, i que diverses lògiques s’impliquin i es complementin, això sí, sense contradir-se en les fases successives, que hauran d’estar ben lligades. López creu que és una bona opció apuntar principis generals, i que “no cal esperar a unes eleccions constituents” per donar el tret de sortida al procés. També extreu l’ensenyament que no cal que tot un Parlament es dediqui a redactar la constitució, i que hi pot haver referèndums previs per acotar la deliberació, o sobre qüestions concretes que siguin espinoses.

Romeva encara feia una darrera reflexió, amb postdata implícita als comuns, a tots els que tenen dubtes de fins a quin punt es pot fer un procés constituent en un context incert i amb un Estat en contra. “Allà on s’ha fet una nova constitució és perquè la situació no era plàcida; si no hi hagués demanda de canvi no caldria ni plantejar-s’ho, i el cas català no serà una excepció”, cloïa.

Òscar Palau

dimarts, 20 de juny del 2017

Opìnió: "Les contradiccions de Podem i CSQP", per Leonci Petit Torner

El diari "El punt Avui" publica, el 20.06.2017, un article del nostre company Leonci Petit Torner que reproduïm a continuació:

Uns s’afirmen per anar a votar el dia 1, però com un acte de mobilització. Altres es defineixen demòcrates però no independentistes. Altres aniran a votar no perquè el referèndum no té l’aval de l’Estat, aval que saben que no vindrà mai després d’haver-hi insistit per tots costats. Uns revolucionaris d’esquerra que cerquen excuses per sortir-ne indemnes de la crema que en pot resultar perquè, això sí, ells no són els protagonistes del procés, esperant ad kalendas graecas el canvi polític a Madrid. 

Aquestes contradiccions internes d’uns i altres dels Comuns revelen ser un conglomerat ideològic que posa en relleu l’escàs arrelament a Catalunya. Somiant el poder pel poder com els passa als de Ciutadans esperant les autonòmiques. 

Els líders d’aquesta esquerra catalana no tenen lideratges democràtics forts, perquè els espanta el lideratge fort, la manera de manipular i desorientar la gent que no té esperit crític. Volen un Estat plurinacional sense passar per la independència, una manera de parlar que mostra una contradicció que pot fer mal al país. 

Hem d’equiparar-los amb l’unionisme?

Leonci Petit Torner
HGxI

dissabte, 17 de juny del 2017

OPINIÓ: "Qui votarà SÍ ", per Salvi Pardàs

Com que sempre he viscut a Catalunya i conec els meus conciutadans, puc afirmar que sé perfectament qui votarà SÍ en el Referèndum de l’1 d’octubre.

Votaran SÍ:
  • Els qui se senten espanyols i ho volen continuar sent, perquè ningú no haurà de renunciar a la seva nacionalitat a la nova República; 

  • Els qui s’estimen Espanya i els qui la detesten; els vinguts del nord, del sud, de terra endins i mar enllà;

  • També els apàtrides i els qui confien més en la gestió d’un govern proper que en la d’un govern autoritari, cec i sord;

  • Els qui no confien del tot en cap govern, però són sensibles als principis democràtics i de pau;

  • Els qui no es conformen amb la Catalunya que tenim;

  • Votaran SÍ els independentistes, però també els qui no ho són.

Perquè hi ha tantes raons pel SÍ com persones, orígens i sensibilitats. És per això que guanyarà el SÍ.
 

HGxI
Salvi Pardàs

diumenge, 11 de juny del 2017

Recull setmanal de premsa

Els funcionaris catalans es preparen per afrontar el referèndum unilateral
Mig miler de treballadors públics han participat en xerrades per a resoldre dubtes sobre la desconnexió i el referèndum
VilaWeb, 03-06-2017

Puigdemont es planteja anar al Congrés, però amb data i pregunta sobre la taula
El president de la Generalitat oferirà diàleg a Madrid, però evitant entrar en un carreró sense sortida com el del pla Ibarretxe
elMón, 03-06-2017


Rufián: ‘Els diputats d’ERC marxarem del congrés si guanya el sí’
Diu que s’entén més bé amb Iglesias que no pas amb Domènech. I que ja no esperarà a saber què diguin ni ell, ni Colau, ni Rabell del referèndum.
VilaWeb, 03-06-2017, entrevista

Rajoy, contra les cordes
«El procés català posa la directa en un moment d'extrema feblesa de Rajoy, que sap que qualsevol resposta li suposarà un cost enorme»
«El PDECat té una oportunitat d'or per a demostrar si ha canviat res o si és la Convergència de sempre»
Per tal de realitzar els pagaments, el govern del PP ha hagut de recórrer també a emetre deute que emetrà el Tresor Públic, recollia El Mundo.
directe!cat, 07-06-2017

'El procés va molt de pressa?'
"El 2010, fa set anys, la relació constitucional entre l’Estat i Catalunya va saltar pels aires. Si el problema és la pressa, què en treu Catalunya d’anar més lenta?"
ara, 07-06-2017 - L'anàlisi d'Antoni Bassas

Les nou claus per a entendre l’anunci del referèndum de l’1 d’octubre
Analitzem les implicacions, les conseqüències i alguns fets poc comentats de l'acte solemne al Palau de la Generalitat
Vilaweb. 09.06.2017 Pere Cardús


Catalunya, Espanya, món: tres detalls importants sobre l’anunci del referèndum
«Ahir va quedar molt clar que ací ningú no farà marxa enrere ni pidolarà res mai més»
Vilaweb, 09.06.2017 Vincent Partal


Catalunya al món

Radio France Internationale: “El xoc Espanya-Catalunya sembla cada vegada més inevitable”
L'emissora pública francesa s'interessa per segon cop en tres mesos pel procés i es fa ressò del referèndum unilateral
directe!cat, 07-06-2017

Bones notícies des de Venècia: la pressió, tota, sobre Rajoy
«Assenyala ja amb el dit el qui serà el responsable d’una crisi política anunciada que sacsejarà no només l’estat espanyol sinó la Unió Europea sencera»
VilaWeb, 03-06-2017 - Editorial - Vicent Partal

La Federació Internacional de Joventuts Liberals dóna suport al referèndum
La JNC ha presentat una proposta de resolució «per a la celebració d'un referèndum vinculant per a l'autodeterminació de Catalunya»
elMón, 03-06-2017

divendres, 9 de juny del 2017

Declaració institucional del president Puigdemont

Barcelona, 9 de juny de 2017


Quan ens han demanat què volíem els catalans, hem presentat propostes. Tota mena de propostes. Totes, sense excepció, han estat rebutjades o seriosament retallades.

Venim, doncs, d’una llarga i decebedora col·lecció de “No” per part del Govern espanyol i de les Corts generals a totes les propostes que els han estat adreçades per resoldre de manera acordada i dialogada el conflicte polític que existeix entre Catalunya i l’Estat espanyol.

L’únic que no ha estat mai votat al Congrés ha estat la proposta del govern espanyol per a Catalunya. Potser és que no n’hi ha cap, ni se l’espera.

Cal recordar tot això, sobretot perquè en prenguin nota tots aquells qui a partir d’ara hauran de dedicar-se a explicar per què hem arribat fins aquí.

Avui sabem amb més nitidesa que no és qüestió de marcs legals. Ho sap tothom, que el marc legal no impedia atendre la demanda catalana. Avui tothom sap quin és el problema real, perquè ho ha sentit de llavis del mateix president del Govern espanyol: “no quiero”.

Amb un “no quiero” és millor no anar a l’altar. I no és una negació individual: és la de tot un sistema polític (i segurament també social, mediàtic i econòmic) que, quaranta anys després del retorn del president Tarradellas de l’exili francès, ha estat incapaç de demostrar cap voluntat de participar de la solució a un problema real, profund.

El dia 28 de setembre de l’any passat, en sotmetre’m a la qüestió de confiança davant del Parlament de Catalunya, vaig dir el següent, tot apel·lant al sistema polític espanyol d’emprendre una negociació seriosa i lleial:

“La resolució de la demanda catalana es farà, per tant, d’aquesta manera: o referèndum, o referèndum. Perseguirem l’acord fins al darrer dia, treballarem amb la voluntat de fer unreferèndum acordable amb l’Estat en tot moment, però si arribem al final de la legislatura i no hi ha hagut cap resposta positiva en aquest sentit, estarem preparats i a punt per pujar el darrer graó abans de proclamar de manera efectiva la independència de Catalunya i, a tot estirar, convocarem un referèndum per a la segona quinzena de setembre de l’any que ve”.

Hem perseguit l’acord, de manera reiterada. Hem participat activament en el Pacte Nacional pel Referèndum. Hem adreçat propostes per acordar una negociació. Hem adoptat resolucions parlamentàries i un acord de govern emplaçant el Govern espanyol a dialogar i negociar. Hem fet arribar de manera directa al Govern espanyol la nostra ferma voluntat de seure a negociar la solució. Ho hem explicat arreu del món, a Londres, a Brussel·les, a París, a Boston, a Washington, a Nova York, a Madrid.

Però estem arribant al final de la legislatura i no hem tingut cap resposta positiva, de manera que en compliment d’aquell compromís democràtic i solemne, avui hem celebrat un Consell Executiu extraordinari per ratificar conjuntament amb el vicepresident i els consellers i conselleres la voluntat de convocar els ciutadans i ciutadanes del nostre país, en exercici del legítim dret a l’autodeterminació que té una nació mil·lenària com Catalunya, a un referèndum que se celebrarà el diumenge dia 1 d’octubre d’enguany, amb la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?” Aquesta pregunta estarà formulada en els tres idiomes oficials que hi ha al Principat de Catalunya: el català, el castellà, i també l’aranès a la Vall d’Aran. I la resposta que hi donin els nostres conciutadans, en forma de “sí” o de “no”, serà un mandat que aquest Govern es compromet a aplicar.

Toca a les catalanes i als catalans de decidir el seu futur. És a les seves mans i a les de tots nosaltres de fer-ho possible, de demostrar que la democràcia ens uneix per damunt de les legítimes i saludables discrepàncies que caracteritzen tota societat madura i convivencial, que sap prendre les decisions per ella mateixa i que sap respectar totes les opcions de resposta a la pregunta formulada, totes exactament igual de legítimes i vàlides.

El govern es conjura a oferir totes les garanties i a vetllar per la rectitud del procés de convocatòria, organització i celebració del referèndum, i fa una crida a tots els ciutadans i ciutadanes a assumir col·lectivament, amb la màxima dignitat i exigència, l’exercici d’un dret inalienable sobre el qual descansa l’edifici de la democràcia: el dret de les persones a decidir lliurement el futur del seu país.

Visca Catalunya.


Carles Puigdemont i Casamajó
President de la Generalitat de Catalunya



OPINIÓ: "Jugar amb les pensions" per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Poc  es podia imaginar, el matrimoni Pujol- Ferrusola,  que acabaria sent la imatge d’un cartell de propaganda del PP! I és que el senyor Albiol, seguint en la seva línia de despropòsits per intentar desprestigiar el Procés, ens vol posar la por al cos escampant que com que ells, els Pujol, no necessiten cobrar pensió volen jugar amb la nostra. 

A veure, senyor Albiol, encara no s’ha assabentat que Jordi Pujol no té res a veure amb el Procés? No es recorda que durant la seva època de President de la Generalitat no va parlar mai d’independentisme? Tan aviat ha oblidat que aleshores CiU anava a Madrid, afavoria al govern de torn, tant PP com PSOE, i en tornava amb les engrunes que li havien donat tot presumint de “peix al cove”? 

D’altra banda, no sé com s’ho podrien fer per jugar amb les nostres pensions; fa molt temps que l’expresident no té cap mena de poder polític ni moral. Fiqui-s’ho al cap senyor García Albiol, si vol fer mal al Procés passejant-n’hi impulsors corruptes, vagi a buscar-los a un altre lloc.

Amb aquesta estratègia d’intentar posar-nos la por al cos, el senyor Albiol toca un dels col·lectius, a priori, més vulnerables: els pensionistes. És veritat que no es pot jugar amb les pensions de la gent gran que no té altre mitjà de subsistència, tot i que, amb les seves polítiques d’ocupació, han aconseguit que moltes famílies depenguin de la minsa pensió dels avis per arribar a final de mes perquè els seus membres en edat laboral són a l’atur i ja han exhaurit la prestació. 


I què es dedica a escampar? Doncs que en una Catalunya independent tres de cada deu catalans no cobrarien pensió; naturalment ho deixa anar pel broc gros, sense cap mena d’argumentació. 

Sincerament, del que tinc por és que, si no marxem aviat, deu de cada deu espanyols no cobrarem pensió (m’hi incloc perquè de moment és Madrid qui em paga a final de mes).

Bé, a veure amb quina altra barrabassada ens sorprenen quan tinguin data i pregunta pel referèndum damunt la taula.



Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxI

dimecres, 7 de juny del 2017

OPINIÓ: "L’ambigüitat dels comuns", per Alfons Careras

Els comuns seguiu fent la puta i la ramoneta en relació al referèndum d’autodeterminació.  Ara dieu que donareu suport al referèndum però que no el considereu vinculant. Doncs bé, com ho fareu per convertir-lo amb no vinculant?

Si no vaig errat qui organitza i convoca el referèndum és el Govern i qui redacta les lleis corresponents és el Parlament. Votareu que sí a la llei de transitorietat? Votareu que sí a la llei que regularà el referèndum? O ja trobareu una excusa per a l’abstenció. Si aquestes lleis regulen un referèndum vinculant, votareu que no? Direu als vostres votants que vagin a votar però que el seu vot no serà vinculant? Com distingirem aquests vots del meu SÍ? 


El vostre posicionament és bastant difícil d’entendre i no voleu acceptar que els ciutadans hagin començat una revolta sense el vostre permís. Hauríeu de saber que ciutadans que no us hem votat també esperàvem més compromís de país de part vostra i que us comprometríeu amb el procés per garantir que el nou Estat sigui més just i social. 

El caràcter vinculant del referèndum el decideix la majoria representada al Parlament i compromet les forces polítiques a fer tot el possible per implementar-ne el resultat. 

Esteu pensant que amb aquest posicionament, en cas que guanyés el sí, us podreu quedar de braços plegats i fer el joc al PP? Esteu donant ales, ja ara, a una interpretació interessada que destrueixi la victòria del SÍ? O simplement esteu encara atrapats en un discurs sectari i egoista que no us deixa afrontar amb generositat el moment decisiu que viu Catalunya? 

Sigueu valents.


Alfons Careras
HGxI

dimarts, 6 de juny del 2017

OPINIÓ: "­Es mostren ben bé tal com són", per Teresa Calveras

­Es mostren ben bé tal com són

Els comuns volen fer un referèndum però no volen que sigui vinculant.
Vaja - vaig pensar, en llegir la frase anterior – I doncs què faríem? Gastar temps, diners i esforç col·lectiu per no res?

Després, reflexionant, ja vaig veure de què anava la cosa. Ells no gastaran res perquè el temps i l’esforç els posen els altres i dels diners no cal parlar-ne perquè allò que és de tots no és de ningú.  I quan des de Madrid encausin el govern per malversació ells tampoc s’hi veuran embolicats perquè no en formen pas part.

Ben mirat, trobo que aquesta frase defineix exactament el que ha estat la seva política des dels seus orígens. Defensaran sempre allò que els faci quedar bé però amb la condició que no es pugui aplicar realment, perquè, aneu a saber on ens podrien portar els canvis!


Teresa Calveras
HGxI

dilluns, 5 de juny del 2017

Recull setmanal de premsa

Turull insta els diputats de Junts pel Sí a poder-se mobilitzar durant les vacances
El grup parlamentari majoritari creu que els diputats han d'estar disponibles per si cal reaccionar a alguna actuació de l'estat espanyol
VilaWeb, 01-06-2017

El Parlament insta el Govern a plantejar als ciutadans la relació amb Europa després del referèndum
La cambra aposta per defensar la justícia social i el dret a l'autodeterminació i anima a impulsar un nou projecte europeu que permeti combatre l'augment de la xenofòbia i l'extrema dreta
directe.cat, 01-06-2017

Les entitats convoquen un acte unitari diumenge 11 pel referèndum
Aquesta cita de diumenge a Montjuïc tancarà una setmana atapeïda de convocatòries
elNacional, 01-06-2017

Margallo: ‘Vaig debatre amb Junqueras sabent que signava la meva defunció’
Declaracions de l'ex-ministre d'Afers Estrangers espanyol a Catalunya Ràdio
VilaWeb, 01-06-2017

Un diari britànic, alarmat per “l’intent desesperat” de Rajoy per aturar el referèndum
'Express diu que la Moncloa podria evitar el plebiscit evitant literalment que la gent s'apropi a les urnes
directe.cat, 01-06-2017

Com garantir la participació
"Per assolir una màxima participació, és essencial que la gent entengui que el referèndum tindrà conseqüències; és a dir, que serà vinculant"
elMon, 01-06-2017 - Liz Castro

'L'Estat ens rodeja i ens parla pel megàfon'
"El govern espanyol no s'ha dirigit mai als milions de persones que han vist als carrers durant tots aquests anys, si no és per renyar-los i, com si portés un megàfon de la policia, dir-los que surtin amb els braços enlaire i que es rendeixin"
ara, 01-06-2017 l'Analiisi d'Antoni Bassas

Un dels fabricants d'urnes per al referèndum planta cara: "no tenim cap por"
L'empresa Plastic Express considera "totalment absurd" querellar-se per una licitació d'urnes
directe.cat, 02-06-2017

Dels GAL a l’operació Catalunya
«L'estat espanyol té un interès suprem que li permet de violar la llei: impedir la independència de Catalunya. És el mateix ressort que va dur el govern de Felipe González a organitzar els GAL i dedicar-los a assassinar gent»
VilaWeb, 02-06-2017 - Editorial - Vicent Partal

Les últimes 5 lliçons de vida de Carles Capdevila
Carles Capdevila va rebre l'any 2013 el Premi Nacional de Comunicació
elNacional, 02-06-2017

diumenge, 4 de juny del 2017

"El laberinto espanyol"

Rellegint el llibre El laberinto espanyol (The Spanish Labyrinth: An Account of the Social and Political Background of the Spanish Civil War) escrit per l’hispanista anglès Gerard Brenan, bon coneixedor del fet espanyol, no deixa de sorprendre'ns les similituds entre el caràcter i maneres de fer de les altes classes socials descrites per l’autor el 1943 en aquest llibre, amb les de les classes dirigents actuals i les seves limitacions per entomar els reptes que la societat espanyola del segle XXI ha d’afrontar en un món tan divers i complicat.

M’he permès seleccionar una part del capítol dedicat a La Restauració (1874-1898), on l’autor descriu trets i maneres de fer que, tot i el transcurs dels anys, semblen no haver evolucionat gaire.

«Els defectes de l’alta classe social espanyola són conseqüència, algunes vegades, d’una mentalitat feudal. Potser aquesta paraula, feudalisme, no ha estat ben triada atès que el feudalisme implica reconeixement d’obligacions mútues del que Espanya ha estat completament mancada perquè, històricament parlant, mai hi ha hagut un veritable període feudal en la península amb excepció de l’Aragó.

El prototip de la societat moderna espanyola es troba, en el segle XVII, en el període que va seguir l'enorme expansió que transformà, en pocs anys, un país inculte, brusc i empobrit tot i que viril (excepte Catalunya i algunes àrees del sud-est on preval la influència Mediterrània), en un vast imperi.

Espanya va esdevenir amb massa rapidesa i molta facilitat un país de gran riquesa però mancat de suficient sentit econòmic i preparació cultural, cosa que va tenir un efecte intoxicador.

L’orgull espanyol, la seva creença en els miracles, el seu menyspreu pel treball, la seva impaciència i autodestrucció, que ja existien abans a Castella, van rebre un nou impuls. Especialment el menyspreu pel treball.

A partir del 1580 les poques indústries tèxtils que havien crescut a Castella van entrar en declivi i els espanyols es van convertir en una societat rendista, una nació de cavallers, vivint com paràsits de l’or i la plata de les Índies i de la indústria dels Països Baixos.

Aquest ha estat, històricament, el destí comú de tots els pobles primitius que van conquerir civilitzacions més avançades. La història de l’Est (pobles de pastors que van ser conqueridors però que, alternativament i amb el pas del temps, també van ser assimilats per altres d’agricultors) està plena de grans creixements i declivis.

La història espanyola en el segle disset mostra la decadència de les classes dirigents perquè no havien captat suficientment i ni tan sols entès, les aportacions de la civilització europea. I com que tampoc havien viscut mai en els països que dominaven i explotaven, Espanya va tornar una altra vegada al seu primitivisme i empobriment.

És a partir d’aquest moment que l’ideal de senyoriu va esdevenir el segell distintiu de classe social i part del caràcter nacional espanyol, considerant el treball una activitat degradant.”


Llegint aquest text, algú s’atreviria a manifestar que les mentalitats i maneres de fer actuals no tenen semblances amb aquelles que descriu l’autor?

Enric Sánchez
HGxI

divendres, 2 de juny del 2017

OPINIÓ: "Fills de puta", per Salvi Pardàs Sunyer


Carlos Iturgaiz, eurodiputat del PP, acaba de dir que els que xiulem l’himne espanyol som uns “fills de puta”. I ho ha justificat dient que els representants del seu partit “han lluitat molt per defensar l’himne d’Espanya” i que els han volgut “exterminar” per això.  

Vostè que parla d’extermini, cal que li recordi els bombardejos sobre la població civil, els consells de guerra, els afusellaments en massa, les tortures i depuració de "separatistas", el genocidi cultural contra els catalans en nom d’Espanya i la seva “unidad”. Encara estem esperant que el seu partit condemni tots aquells crims contra el nostre poble.

Estic convençut, senyor Iturgaiz, que qualsevol dels qui xiula l’himne d’Espanya en les finals de la Copa del Rei ha fet molt més pel país que tots els de la seva colla. M’estimo Espanya. Sempre he volgut una Espanya que abracés amb orgull la seva diversitat cultural, ideològica i lingüística i respectés les nacions que fins ara l’han integrat. Com que això és somniar truites, em vaig haver de fer independentista.
 

La gent no protesta per gust. Si no tinguéssim una monarquia que es gasta els diners en festes no xiularíem. Si deixéssiu de perseguir judicialment els nostres legítims representants polítics, si la policia no ens insultés als controls duaners per parlar-los en català, si respectéssiu les decisions del nostre Parlament, si deixéssiu d’identificar-nos vergonyosament amb el terrorisme, si en lloc d’arrencar-nos de les mans les estelades censuréssiu les manifestacions de la ultradreta, si en lloc d’insultar-nos per totes bandes ens agraíssiu la desmesurada contribució econòmica que fem al conjunt d’Espanya, si ens deixéssiu votar en llibertat... Si ens deixéssiu en pau d’una punyetera vegada, no xiularíem, al contrari, aplaudiríem esportivament.

Salvi Pardàs Sunyer