divendres, 15 de novembre de 2019

Cròniques d'una ocupació (VII) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

  • CiU 69 escons.
  • PSC-PSOE 42
  • ICV 9
  • AP 6
  • ERC 6
  • CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets que es mencionen en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
 

Després de tants altres i abans de molts més que vindran, el secretari general del CDS pontifica des del centre de la metròpoli, on les coses sempre es veuen més clares, potser pels efectes que l’altitud té en els humans, que reivindicacions dels partits nacionalistes (entre els quals, evidentment, el senyor Caso no inclou els adeptes al nacionalisme espanyol) són ‘obsoletas’ des que un mai prou lloat text constitucional va donar satisfacció a “les legítimes aspiracions i drets dels pobles com a tals”. De fet, el bon senyores queda curt, potser perquè la distància no li permet d’allargar més.

A les aspiracions legítimes que aquell document va satisfer s’ha afegit després la generositat d’un govern que no tan sols ens permet celebrar un mil·lenari particular, sinó d’elevar-lo a la categoria de general, d’un govern que ens associarà fraternalment a la commemoració d’una gesta que si no va provocar un embús d’ànimes a les portes del cel devia ser perquè la immensa majoria de difunts eren de condició pagana, d’un govern que ens deixa fer al nostre estil els preparatius d’uns Jocs que, d’entrada, satisfan els matisos més humorístics de l’humorisme, com solia dir un enyorat majordom de pel·lícula. Permeteu que hi contribueixi.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Ho diuen o no ho diuen i qualsevol s’ho creu,
qualquesqualquesqualquesqualquesqualquesqualquesesqualques però mentre a la metròpoli els preocupa el ‘obsoleto’, aquí no estem per brocs i anem al gra. Tot de barons autoritaris, si no pel caràcter per les funcions que exerceixen amb factura a càrrec de la comunitat, discuteixen el problema: gosset o gosseta? En un país notòriament cristià des que ens arribaren notícies del fill del fuster, no és pas del tot indiferent a la moralitat pública de nacionals, estatals o forasters que l’animaló mostri vulva o verga en alçar la pota de darrere, com li caldrà fer si ha de passar per tots els exercicis aproximadament olímpics que hom preveu.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Hi ha qui opina que la qüestió és bizantina, la qual cosa no la priva gens de ser ben catalana, si no és que l’hi fa més i tot: el ninot o ninota és prou naïf per amagar les vergonyes amb discreció vaticana i per satisfer doncs unes exigències que àdhuc Torra i Bages hauria afavorit amb el seu ‘nihil obstat’. Però, argüeixen d’altres, no se sap si amb gaire pa estètic a l’ull, també és prou avantguardista per ser descarat o descarada, i d’altra banda, afegeixen els menys circumspectes, els canins i les canines són prou afeccionats a descarregar la bufeta de seguida que veuen un arbre (ni que sigui podat per les forces de la jardineria municipal o pol·lüit pels fums del tabac) o s’ensopeguen amb un pal. I de pals, recorden als incrèduls, n’hi haurà a desdir amb tantes senyeres, tantes monàrquiques i tantes canes de gallardets que onejaran al vent mediterrani, ja prou llicenciós de mena així que veu unes faldilles amples.

I llavors entren en acció dialèctica uns quarts o cinquens que s’oposen en principi a aquesta proliferació fàl·lica que podria extraviar les qualques i comptades donzelles que encara resisteixen segons asseveren les enquestes impertinents i que l’any noranta-dos ja no seran tantes, ai las! És que no tenim prou i massa amb tot allò que en la nostra vida diària hi ha de vertical i rígid: campanars, edificis singulars, gent que viuen amb l’esquena dreta i algun turó escandalosament masclista? Anem a pams! Salten els contraopinants amb ganes de fer bingo ara que la democràcia els ho permet, i pregunten: què en fem de les anelles que tenen el desvergonyiment de presentar-se obertament i libidinosa enllaçades, qui sap si amb el propòsit sicalíptic d’al·ludir un lesbianisme actiu o latent?

Tots tenen ben present, tanmateix, que caldrà defensar el gosset o la gosseta a peu i a cavall, si convé amb sortides de tricornis i de boines esquadrades. Al capdavall, quina culpa hi té el pobre quisso o quissa de ser alhora tan naïf i tan avantguardista que s’ha quedat setmesó? Més vigilància intensiva li cal, a cura dels guardians de Zeus o del Júpiter olímpic. O potser d’Hermes, també anomenat Mercuri, protector del comerç?

També deu ser matèria de debat, però amb la passió més frenada, l’assumpte sempre pervers de la llengua. Com s’expressarà la criatura canina quan decideixi obrir la boca? En idioma amplament universal o en estret vernacular? Sembla que des d’ara hi ha torns d’observació, a l’aguait de la primera síl·laba. Potser es fan apostes i tot: es despertarà amb el vocabulari dels Terços de Flandes o amb el lèxic dels Almogàvers? Naturalment que la qüestió ja he estat consensuada pels tutors que van omplir els nostres metros amb ‘sortides’ i ‘salidas’ perquè mai ningú no s’hi quedi atrapat en els ferrocarrils subterranis, ja prou deficitaris, no hagin de pagar-li el dinar, el sopar o la dormida. Però no podem pas excloure les sorpreses. Imaginem que l’innocent es fa una confusió, com tants dels nostres ciutadans que, convidats a un bilingüisme passiu, reserven la passivitat per l’idioma propi i s’activen així que senten parlar l’altre...

I ara potser em preguntareu: a què treu cap tanta adrenalina? Mireu, amics, la conya és aquesta: l’altre dia, a la parada de l’autobús que m’havia de tornar a casa si cap manifestació no li barrava el pas, llegia sobre la conferència del secretari general del CDS al Club XXI, m’admirava de la facilitat amb què el clima de la ‘Meseta’ produeix experts en aquest afer de les legítimes aspiracions dels pobles enganxats al carro espanyol i amb mi mateix comentava que deu resultar ben confortable ser un entès que únicament es preocupa dels drets dels altres per tal d’augmentar els propis amb els retalls legítims, quan al meu costat sento una veu riallera que deia: “¡Mira, tú: el perro catalán!” amb un periòdic a la mà, un individu mostrava a un altre individu que esperava amb ell la ja per sempre famosa mascota.

Se m’acudí que era inevitable. Vaig recordar immediatament un temps en el quals els ocupants podien obligar-te a alçar el braç fet pota tantes vegades com volien, un temps en què no paraves de llegir a les parets, a les façanes, ‘si eres español habla español, com si fos possible no ser-ho o declarar que no ho eres sota els galons i els escapularis ‘nacionales’, un temps en el quals fórem ‘esos perros catalanes’, com ocasionalment et deien fins i tot a la cara, un temps en que parlar la nostra llengua era ‘ladrar’. Aquest temps, van costar de passar, però passaren. I en pensar-hi vaig dir-me que no només som dissortats, sinó que som inoportuns. ‘El perro catalán’ pot fer taca sense que ens quedi ni el recurs de protestar quan hi ha l’article que fa legítima l’expressió.

Però, per què protestar? Els castellans tenen una dita, ‘vaya yo caliente, ríase la gente’, que ens consolarà. I ara és tanta l’escalfor, diuen si de quinze mil milions, que qualsevol es treu la capa... 


Manuel de Pedrolo


Article anterior

divendres, 1 de novembre de 2019

Resum de la reunió del dia 30/11/19 al nostre local

Els punts que vam parlar van ser:
  • Col·laboració amb altres entitats del districte (CDR i Òmnium)
  • El mes de novembre començarem una altra vegada a fer parades al carrer. Volíem començar dimarts dia 5 però no ens han donat permís a causa de l’inici de la campanya electoral.

  • Ben aviat enviarem el comunicat amb horaris i localitzacions de les parades que també trobareu al calendari d'aquest blog i al web.

  • El dissabte 16 de novembre farem la formació en no-violència que havíem anunciat fa un temps. Es farà al Mas Guinardó.

  • Es va anul·lar la fira prevista pel novembre a causa de la manca d’empreses que hi podien assistir. Buscarem una persona per fer la coordinació amb el Barcelonès donat que en Josep, que hi havia anat fins ara, no hi pot continuar. Moltes gràcies Josep! Tots hem vist com has treballat per muntar les dues fires anteriors.

  • Volem impulsar una altra vegada les inscripcions al Consell per la República.
  • Debat constituent: l’entesa d’Horta Guinardó organitzarà pròximament el debat sobre habitatge, sanitat i educació. En aquesta pàgina web hi trobareu tota la informació.

  • Finalment vam parlar sobre els propers projectes de l'assemblea territorial. El pròxim dimecres continuarem parlant d’aquests temes per concretar-los.

dissabte, 26 d’octubre de 2019

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (VI) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:


CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV              9
AP               6
ERC            6
CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
 

Segons les notícies que hem de creure fidedignes, sembla que tenim ben assegurats el pare i el fill. Només ens falta, doncs, trobar l’esperit sant. Mentre el busquem per tal d’arrodonir-ho tot, felicitem-nos per les altes disposicions amb què ens atansem a les festes del mil·lenari. S’explica que no hi estalviem res: no n’hi ha pas una a cada cantonada, d’aquestes fites monumentals; tardarem (tardaran) deu segles més a capturar-ne una altra. I diuen veus historiadores que, posats a fer, ho aprofitarem per demanar més sobirania...

Sovint, és ben veritat, parlant la gent s’entén, però hi ha vegades, si ens embarbussem, que es desentenen, i potser per això no queda gaire clar, ara, què pot ser aquest més d’un, quelcom que no tenim gens, si se’m permet expressar-ho amb tanta senzillesa, perquè si sobirania és, com ens il·lustra el diccionari, la “qualitat de poder polític d’un estat o d’un organisme que no està sotmès a cap altre poder”, prou veiem que aquí el més calent és a l’aigüera.
 

En un dels meus primers llibres, trenta i tants anys enrere, algú prenia el pèl a algú altre i el corrector, amatent, va córrer a suprimir la referència capil·lar, no pas per immoral, sinó per impròpia, i a fer que tot es reduís a una presa de número, de manera que des d’aleshores ja no sé mai ben bé què ens prenem, si matrícules o cabelleres, i només estic segur que ens prenem alguna cosa cada vegada que ens animem a commemorar algun punt crític de la nostra història, victòries o derrotes. I dic bé: ens prenem, no pas ens prenen, ja que nostres i ben nostres solen ser les iniciatives. Neixen sovint a l’esquerra, les recull la dreta, que les amaneix amb el seu oli, i tothom acaba convenint que el plat és excel·lent.

O quasi tothom. Ara hi ha aquest assumpte d’ERC, la mare d’uns ous potser frescos, acabats de sortir del cul de la gallina, i que el pujolisme ens farà menjar passats, l’assumpte d’un Barrera que no vol formar part del comitè organitzador, però que no s’oposa pas a presidències borbòniques en una festa nacional catalana, l’assumpte d’un Hortalà, l’escombreta nova que es proposava un discurs independentista que la presència reial pot aigualir, “per respecte a la persona”, aclareix o enfosqueix el secretari general dels republicans catalans, en primer lloc perquè la persona és aquí una institució i no un simple particular i, després, perquè en democràcia, ni que sigui coronada, res no és tan lícit com demanar la llibertat i reclamar-la, precisament, davant d’instàncies que d’una manera o altra són competents. Però sembla que encara tenim hàbits de clandestinitat...


És una majoria, tinc entès, que es mostra disposada a celebrar amb vassalles cerimònies de submissió entre vinçades de memorials de greuges de pretèrit alliberament, i amb tant d’entusiasme s’aboquen els entesos que s’obliden que de catalans no només n’hi ha aquí, entre la mar i les parets de la península. Hi ha també els qui, fills predilectes d’un altre estat que els vigila ben estretament perquè no se li escapin des de les bressoles, no s’han pas de quedar, ni volen quedar-se, al marge, i en participar-hi convertirem en súbdits honoraris i circumstancials de la monarquia espanyola.


Com no sigui, és clar, que per la seva banda decidissin potenciar el carnaval amb l’aportació d’un Mitterrand, el qual, ben mirat, també deu tenir el dret de posar-hi cullerada. Al capdavall, si el monarca Borbó recull l’herència dels comtes – reis catalans, el president francès és l’hereu d’un Capet que ara fa tants segles no va saber tallar les ales que creixien al nostre Borrell. I, en darrer terme, no som tots fills d’Adam i Eva? L’església bé ho diu, i bé cal creure que no faltarà a la cita, amb tota la raó del món; el papa d’aquell moment, Joan XV, prou devia ser més amic del rebel independentista que no pas del seu monarca que, sense el seu permís, desposseí Arnulf, l’arquebisbe de Reims.


No és pas que ho vulgui fer divertit, ni que calgui. L’espectacle ho podria ser prou: reis i potser presidents centralistes que participen en la celebració d’un acte que encara avui seria subversiu, i els “indòmits” catalans que ofereixen la cua i les dues orelles a tall de desgreuge de l’atzagaiada i de manera ferma que mai més, passi el que passi, no s’ha de repetir uns fets que bé ens deuen doldre molt endins de l’ànima si els ressuscitem amb esperit de penitència. No som ara aquests intractables una part inseparable de la gran família? No faltem a les seves festes, és veritat que a peu dret quan els altres seuen a la taula, però quina necessitat hi ha de mirar tan prim? Anem on sigui que vagi la parentela, però, és veritat que hi ha d’haver algú o altre que porti les maletes? I, per si no fos prou, tenim també llicència per fer barrila de la bona, sempre, no cal dir-ho, presidida per aquell tarannà assenyat que ‘urbi et orbe’ fa la nostra glòria; prendrem doncs el número o el pèl al majordom de torn, però els amos els respectarem les puces.


Ara: fins i tot a les famílies més distingides hi ha ovelles que negregen, i aquí hi ha uns catalans que es mostren poc disposats a fer de l’avi Borrell l’home en el subconscient del qual ja hi havia probablement el somni de la ‘una grande y libre’. No podem pas deixar de banda la possibilitat que ara, com deia en la diada del Fossar de les Moreres, és a dir: la celebració paral·lela dels inconformistes que amb les seves actuacions poden atreure, a benefici del comerç local, una gran quantitat de ‘fuerzas liberadoras’ disposades a garantir que els àpats es faran sense bicarbonat, que de cap de les maneres no traurem lluïment a les cerimònies estatals.


La paraula era inevitable. En estatals convertim les nostres efemèrides nacionals, mentre ells, que circulen en direcció contrària, apunten a la columna de ‘lo nacional’ les partides que corresponen a l’Estat. I qui els hi esmena la plana si acaparen títols de doctor en política ‘parda’ i fins i tot en fan una especialitat? I com podem pensar que el temor al ridícul els reprimirà quan els recordem les ‘nacionalidades’ que ells mateixos introduïren, si disposen de la sobirania, de l’única sobirania que ara com ara hi ha, no desplagui els il·lusionats prestidigitadors que tenen la intenció de reclamar una mica més del nostre no res en aquest camp?


Felipe pot parlar del ‘estado de la nación’, i no creurem pas que ho fa per evitar redundàncies i cacofonies que més aviat inclinarien a veure amb pessimisme els informes tan eixerits amb què ens alegra, mentre els nostres “nacionalistes” no paren de servir cartes cada vegada més bones a l’ens que en principi s’haurien d’oposar. Ara li posen mans el trumfo de la independència, potser perquè quedi ben demostrat que, si som capaços de salvar els mots de la tribu, ja hem oblidat quin sentit tenien en forjar-los.




Potser la història ens recordarà com aquella gent que àdhuc quan fan jugades audaces (la del mil·lenari ho podia ser) buiden calaixos...



Crònica anterior

dijous, 24 d’octubre de 2019

Comunicat de les assemblees del Barcelonès: Manifestació 26-O

La setmana passada vam omplir de dignitat estacions, carreteres —aeroport del Prat inclòs— i carrers de viles i ciutats. Hem omplert el país de l’orgull d’un poble combatiu que ha rebut la «ignominiosa sentència dempeus i no agenollats», tal com va dir l’Elisenda Paluzie divendres passat al passeig de Gràcia. Hem escampat arreu aquesta dignitat mentre l’estat, central i autonòmic, escampava la violència: ja tenim 44 presos, 8 exiliats, 900 investigats, 579 nous ferits —4 ulls i 1 testicle perduts— després del miler de l’1-O i 179 detinguts.

La mare de la violència és la por. L’estat actua així per por. I té por perquè sap que nosaltres ja no en tenim de por. I és per això que, malgrat tot el dolor que sentim i el que malauradament sentirem, no ens podem aturar ara. Hem de seguir dempeus i en moviment. Sabem que és l’únic camí possible. Hem de seguir marxant per la llibertat.

De fet, ANC Barcelonès no ens hem aturat mai. Des de fa més de dos anys, cada divendres a les 19 h —sense excepció— hem caminat. Cada divendres caminem des de la plaça de Catalunya a la plaça Sant Jaume i tornem. Caminem per demanar la posada en marxa de la República Catalana proclamada el 27 d’octubre de 2017, per l’alliberament de tots els presos polítics, per la fi de la repressió i el retorn dels exiliats.
Per tot el que ha passat aquests dies —i pel que no ha passat encara— la caminada d’aquest divendres 25 d’octubre, ha de ser molt especial. Per això la farem una mica diferent de com es fa sempre i necessitem ser molta gent. Tanta com aquests dies hem omplert el carrer. Aquest divendres avançarem en silenci i afegirem als nostres cors i a la nostra reivindicació totes les víctimes d’aquesta setmana de lluita no violenta arreu del país. Els nous presos polítics, els nous ferits i els nous represaliats. A la plaça Sant Jaume reclamarem al Govern de la Generalitat que deixi de ser l’estat que ens violenta i torni a ser el Govern de la República. En acabar tornarem en silenci a la plaça Catalunya.

Us convoquem el proper divendres 25, a les 19:00 h al centre de la plaça Catalunya. No hi falteu. Us animem a venir amb la samarreta del l’11S per a reforçar quin és el nostre objectiu principal: la independència.

També recollirem aportacions per a caixadesolidaritat.cat.

Recordeu també que dissabte 26 a les 17 h hi ha convocada una manifestació unitària al carrer Marina per demanar Llibertat, i en la que Assemblea seguirà reclamant que «Contra la sentència, independència».

Assemblees territorials del Barcelonès.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

Tot a punt per a omplir les "Marxes per la Llibertat"



Tot a punt per a omplir les "Marxes per la Llibertat" des de Barcelona a Tarragona i des de Barcelona a Tàrrega.

Hi anem aquest dimecres, 16 d'octubre .


Si vols anar-hi en autocar, apunta't aquí:

dimecres, 9 d’octubre de 2019

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (V)

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ  (V)

Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3

 Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els aquests fets:

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.


La Coordinadora per a la Normalització Lingüística a l’Ensenyament, formada per una colla de col·lectius que es preocupen per la existència de la nostra llengua, ens informa que les demandes d’exempció de l’assignatura de llengua catalana va passar, l’altre curs, de dues mil. Més de dues mil famílies instal·lades a la nostra terra van omplir els papers, es van prendre molèsties i qui sap si alguna vegada no van pagar els serveis d’algun advocat per tal d’evitar que els seus fills aprenguessin l’idioma del país en el qual viuen, és a dir: per tal de fer que, amb la seva ignorància de la nostra parla, conservessin una pel que sembla ben còmoda estrangeria.

És cert, ben cert, que algunes d’aquestes famílies només hi viuen transitòriament, a Catalunya, com pot ser el cas dels funcionaris i militars que, tanmateix, a cops hi fan estades prou dilatades (per no parlar d’alguns que, jubilats, hi tornen), però així i tot costa d’entendre que no vulguin aprofitar l’ocasió que als nois i noies se’ls ofereix d’adquirir coneixements d’una altra llengua. No diuen que el saber no ocupa lloc? Aparentment, però, el català pertany a una mena de saber de característiques excepcionals, entre elles la de sobrar, si no la d’envair el cervell fins a deixar-lo saturat i privar-lo de l’entrada d’altres coneixements més indispensables.

Amb aquesta òptica s’ho devia mirar l’Audiència de Barcelona quan anul·lava vuit dels articles del decret de la Generalitat que reglamenta la Llei de normalització lingüística en els estudis no universitaris, però ara exactament la setmana passada, el Tribunal Suprem ho va entendre d’una altra manera en confirmar la validesa d’aquell text, una sentència que l’advocat Gómez Rovira, pare de cinc fills que podrien ser greument perjudicats si entraven en contacte massa estret amb la nostra cultura, pot recórrer encara, i qui sap si no ho farà en assabentar-se que la Coordinadora esmentada es prepara a fer campanya per demanar que els estudis no obligatoris, mitjà i superior, es puguin fer únicament en català, puix que el deure d’aprendre tots l’espanyol que la Constitució estableix ja queda satisfet a l’EGB.

Llegeixo també que, segons les últimes dades, el coneixement del català ha avançat tant durant els darrers cinc anys que ara ja l’entenen el noranta-set per cent de persones, mentre dos terços dels nois i noies compresos entre els deu i els dinou anys el saben escriure i tot. Una colla d’informacions que, als optimistes, els fan dir que anem guanyant posicions, quan més encertat seria precisar que tot just en recuperem algunes de les moltes que havíem anat perdent. I potser no tantes com sembla si tenim en compte que, de fet, la sentència del Suprem anul·la la de l’Audiència de Barcelona, no pas perquè li sembli justa o injusta la Llei de normalització lingüística, sinó per un defecte de forma, per una qüestió tècnica que no entra ni surt en la bondat o en la maldat de l’ensenyament en català. Si tenim en compte, també aquest terç de nois i noies que la nostra llengua no l’escriuen (però en canvi escriuen el castellà) al cap de cinc anys d’aprendre-la a l’escola com si fos un idioma foraster.

No em se sembla pas del tot inoportú relacionar aquestes notícies amb una altra que, quasi simultàniament, ens donava un lector d’aquest diari, el qual, havent acudit a l’Institut Italià amb la intenció d’inscriure’s en un curs d’aquella llengua, va trobar-se amb què només disposaven d’impresos en castellà i amb una empleada que, en protestar el noi, va dir-li que ja els farien en català quan fóssim independents. Més clar, l’aigua (és a dir: l’aigua d’abans, quan encara no l’havíem pol·luïda): és la nostra condició de dependents que permet, o qui sap si aconsella, d’enretirar la nostra llengua de la circulació normal.

Amb molts esforços aconseguim una part, una petita i modestíssima part d’allò que els altres tenen amb tanta naturalitat com l’aire que respiren, i heus ací que de cop i volta, de vegades on menys t’ho podies esperar, com ara, en un centre que vol escampar la seva cultura entre nosaltres, t’ensopegues amb algú, que perfectament protegit per uns drets constitucionals, et pot emmordassar. Et fa entendre, o t’hauria de fer entendre, que no tens prou personalitat quan allò que ets no ho ets del tot, quan a aquest ser li han posat uns límits, com sempre que gaudeixes d’una concessió que et fan, no de la plenitud dels teus drets, d’una concessió que, d’altra banda, t’ha costat anys d’obtenir mentre els concessionaris en tenen prou amb el temps de redactar una ordre i de signar-la per tornar a despullar-te. No hem pas oblidat Primo ni Franco, oi?

No tothom és tan franc o tan explícit com aquesta noia de l’Institut Italià que, per insultant que fos la seva actitud, la ben encertava: no som ningú mentre no assegurem del tot la nostra identitat. I un poble només l’assegura amb la seva independència. Prou n’hi ha, ho sé, que fugen d’estudi amb estranys ‘erzatz’, i en tinc un curiós botó de mostra en aquell ciutadà que, temps enrere, m’explicava que ell mai no hi havia cregut, en això de les identitats nacional, fins que descobrí l’existència d’una empresa forastera, molt rigorosa a l’hora de seleccionar la seva mà d’obra, que acceptava immediatament els catalans perquè eren gent feinera. L’home se n’orgullí i, mentre ho glossava trucà el telèfon, el despenjà i va posar-se a parlar en espanyol.

De seguida es va anar veient que allò que ens donava una identitat col·lectiva no era la nostra llengua, no era el fet d’una cultura diferenciada, amb els seus trets particulars dins del conjunt cultural del nostre món, sinó un tarannà que ens emparentava amb les bèsties de càrrega. Es comprèn molt bé que per al meu interlocutor la independència catalana fos del tot innecessària, no la necessitàvem si podíem passejar pels cinc continents la nostra cèdula de pencaires. Això no ens ho havien pres mai, no ens ho podien prendre i, posats a fer, hauria pogut afegir que no ho intentarien pas: als amos els convé que la gent s’esfetgeguin i, si troben tot un poble disposat a suar la cansalada, més bé encara. Com ho diuen, ells? Ah, sí: ‘miel sobre hojuelas!’

Hi ha en nosaltres l’extraviament que ocasiona haver-nos trobat, en néixer, amb una societat que ha perdut la lliure disposició d’ella mateixa i que exigeix menys i menys a mesura que augmenta el gruix de les generacions que consenten l’ocupació desposseïdora. Això explica que tants es conformin a viure, com si fos definitiva, una situació que de nosaltres depèn que sigui provisional. No oblidem que fins i tot les plantes més decandides poden tenir rebrotades, i ben insensat seria tallar-l0s quan un d’ells es pot despertar amb prou vigor per fer-se arbre. Nou, sí, però des de la mateixa soca, de la mateixa rel.  


Crònica anterior

Què farem el dia que surti la sentència


La sentència a l’1-O és imminent, per això, fem una crida a reaccionar immediatament tan bon punt es faci pública, ja sigui aturant el cotxe i fent sonar el clàxon si estàs circulant; fent soroll i protestant al carrer; o sortint al carrer si ets a la feina o a casa. Sigui com sigui, cal una participació massiva de la ciutadania en aquesta primera resposta espontània, així com en les posteriors.



A més, demanem que tothom estigui alerta a les convocatòries que es faran aquell mateix dia a través del mòbil a les 20 h. Per saber on caldrà anar i quan, segueix les nostres xarxes socials (twitter, telegram, facebook i instagram) perquè serà a través d’aquests canals que farem la crida a la mobilització, de manera molt ràpida i coordinada.

La tercera resposta prevista per al mateix dia de saber la sentència és promoure una gran encartellada arreu del país, per mostrar el rebuig a una sentència que es preveu condemnatòria, així com reafirmar que cal assolir el nostre objectiu polític, la independència.

Aquell dia anunciarem la data d’inici de les Marxes per la Llibertat, que sortiran des de 5 punts diferents del territori, Berga, Vic, Girona, Tàrrega i Tarragona, i que recorreran el país durant tres dies fins arribar a Barcelona, sempre en dimecres, dijous i divendres.

A més a més, poc després que s'hagi fet pública la sentència, l’Assemblea farà una roda de premsa conjunta amb els secretaris nacionals actuals i anteriors per mostrar que com entitat ens reafirmem en el nostre objectiu polític, la independència; que l’autodeterminació és un dret, i que la via unilateral és la més realista de cara a portar-ho a terme.

Comptem amb tu!

#ObjectiuIndependència

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Missatge de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart

Avui, primer d’octubre del 2019, sortim novament al carrer i ens concentrem arreu del país per reivindicar una data que ha marcat un punt i a part en el passat, present i futur d’aquest país. I sortim per reivindicar, no per celebrar, perquè el mandat que derivava del referèndum i de les lleis del 6 i 7 de setembre aprovades al Parlament encara no s’ha materialitzat.

En aquests dos anys hem vist com, en gran mesura, s’ha intentat buidar de legitimitat i de contingut aquella data i aquell mandat i l'ha convertit en una mobilització més i no pas en un referèndum d’autodeterminació avalat per la legitimat d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya sorgida d’unes urnes.

Avui, us animem a sortir al carrer als molts actes que s’han organitzat per les assemblees de base. Contacta amb la teva per informar-te’n

I ara, que estem pocs dies abans de saber la sentència del judici, la qual Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart afrontaran per haver fet possible, com a presidents de l’Assemblea i d’Òmnium en aquell moment, la celebració del referèndum, ens escriuen una carta que us adjuntem.

LA LLAVOR DE LA LLIBERTAT

El primer d’octubre va fer evident com d’imparable és la voluntat de la ciutadania quan actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vàrem votar. L’Estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000 urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts arreu del país.

Del referèndum s’han escrit molts elogis, però d’entre tots ells sobresurt la capacitat de la societat de desobeir pacíficament una prohibició injusta i injustificada. El Referèndum, com li vàrem recordar als magistrats del Tribunal Suprem, va ser l’acte de desobediència civil més gran que Europa ha viscut mai; “el moment gandhià de Catalunya”, descriu Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Ghandi.

Davant la desobediència civil massiva, l’Estat va optar per la violència i va rebutjar el diàleg i l’acord. Una violència que des de la tardor del 2017 no ha fet més que créixer.

Violència van ser les porres de l’1-O i també la nostra presó provisional; són les acusacions de rebel·lió i sedició que han portat la majoria dels membres del Govern legítim i la presidenta del Parlament a la presó o l’exili, i per les quals ens demanen desenes d’anys de condemna; és l’existència de centenars de persones encausades com a càstig a l’1-O; són els intents desesperats de barrejar terrorisme i independentisme a les portes de la sentència del Tribunal Suprem, és la voluntat de construir noves causes judicials amb detencions espectaculars i filtracions interessades i falses per bastir un relat criminalitzador contra els detinguts i el moviment sobiranista en general.

Des de la presó, compartim la indignació per aquests fets, ho patim en primera persona i coneixem la creixent preocupació ciutadana pel joc brut que l’Estat ens imposa. Us animem, però, a no resignar-vos, a seguir exigint el que considerem que és just i, sobretot, a mantenir ben viva la flama de totes les nostres legítimes aspiracions nacionals i democràtiques. No ens resignem ni renunciem a cap d’elles: seguim determinats a creure en el futur lluminós i possible que ens volen negar.

Us encoratgem, com tantes vegades havíem fet abans de ser empresonats el 16 d’octubre del 2017, a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres entitats i, sobretot, a no deixar-vos endur per la ràbia del moment. El present és dur i probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el faran més amarg. Però el futur només seguirà sent nostre si som capaços de seguir mantenint viva la llavor de la no-violència.

Aprenguem les lliçons de l’1 i el 3 d’octubre per respondre els reptes vinents. Demostrem que nosaltres combatem la injustícia i la violència de l’Estat només des de la no-violència. Només així esmicolarem el seu fals relat i podrem, de nou, derrotar la seva violència, desemmascarar les seves mentides.

No tenim cap problema a denunciar una i mil vegades la violència i a defensar que l’únic camí per on el sobiranisme ha de seguir transitant és el de la no-violència. Però no acceptem lliçons dels qui emparen la violència des de l’Estat, dels qui ens neguen a tots els independentistes el dret a la presumpció d’innocència i, encara menys, d’aquells que sense escrúpols ni moral manipulen imatges i víctimes del terrorisme de fa quasi trenta anys per fer-se un espai en la pugna electoral.

L’única violència que a Catalunya hem viscut des del 2017 és la que ha emparat i promogut l’Estat. Cridar llibertat, manifestar-se en contra de decisions polítiques i judicials, exigir l’autodeterminació, desobeir lleis injustes i prohibicions arbitràries, denunciar els muntatges policials, defensar les urnes o votar en un referèndum no és violència. Que no ens confonguin.

L’1-O vàrem aprendre com de poderosa és la pràctica de la no-violència.

Gràcies a ella vàrem doblegar la decisió de tot un estat de prohibir-nos votar i sobretot vàrem fer inútils tots els esforços dels poders de l’Estat i dels seus altaveus mediàtics per vincular la defensa del dret a l’autodeterminació i el procés sobiranista a la violència.

La no-violència és la clau de volta que sosté la nostra causa, que no és altra que la causa de la llibertat i la democràcia. No és passivitat, renúncia o inactivitat. No hi ha res que despulli més la violència de l’Estat que el fet que la nostra sigui una actitud tant contundent, massiva i imaginativa com pacífica. La no-violència és la llavor d’un procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat. Gràcies per ser-hi i no defallir.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
Presó de Lledoners, primer d’octubre del 2019

715 dies a la presó

dijous, 12 de setembre de 2019

Cròniques d'una ocupació (IV), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   
CiU 69 escons.

    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3


Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven aquests fets


La crònica (IV)

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

La gent de la Generalitat de Catalunya es nega a veure que som un país colonitzat, i potser per aquesta flaquesa constitucional, compartida amb altres organismes, pot ser que se’ls hagi acudit preguntar on és que cal fer convenis sobre la utilització de la pròpia llengua en uns jocs olímpics que han de tenir lloc a casa. No pas, em sembla, que en cap dels països que gaudeixen d’independència política i tenen el propi estat, sigui així. Això darrer, amb perdó d’un Solé i Tura que no fa gaire, després d’haver pentinat el president Pujol per la seva inclinació a un doble llenguatge que a tots els no adeptes al seu “nacionalisme” ens deixa prou bocabadats, ens assegura que d’estat els catalans ja en tenim, però ens convenç només, i ja ho estàvem, que a l’estat aquest dels amors espanyolistes, sempre tan poc romàntics, hi pertanyem, és ell qui ens té. Hi ha una lleu diferència, oi?

Ja tenim conveni, doncs, amb el vist-i-plau però sense firma de l’Aina Moll, i deu ser tanta la confiança entre les parts contractants que ni s’han preocupat d’establir quina de les dues llengües oficials a la nostra comunitat anirà davant dels idiomes olímpics per excel·lència. El dels flegmàtics anglesos que ara a Austràlia celebren bicentenaris d’avançades civilitzadores a càrrec de gent que a les illes els feien nosa i dels francesos que encara avui fan sacrificis autonòmics a Nova Caledònia mentre escanyen aquelles contrades catalanes que van incorporar al seu territori.

Bé, el dia vuit de gener de l’any passat es constituïa a Barcelona l’Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya i el dia dinou del mes següent era inscrita al Registre d’Associacions de la Generalitat. La intenció era, i és, aconseguir el Comitè Olímpic, com l’han tingut tantes terres sense estat (Antilles Holandeses, Bermudes, Guam, Hong Kong, per citar-ne només unes quantes), però mentre ells malden per obtenir el suport de les entitats esportives i de tots els ciutadans en general, heus ací que ja circula l’himne en llengua universal i que el COOB’92 ens ha encolomat, amb una sensibilitat que potser els paquiderms envejarien, la mascota dissenyada per un noi que entre la incontinència més o menys privada i el quasi homenatge públic potser l’ha encertada: els gossos són animals domèstics, submisos i llepaires...


Confesso que a mi, personalment, sigui o no sigui llavors, m’atreuen ben poc uns Jocs tan ferotgement comercialitzats que potser no seria desencaminat dir-ne les olimpíades de la pela, i no sé si amb aquesta afirmació deixaré el primer prosista oficial tan estupefacte com s’hi declarà ja fa temps en llegir que, al meu entendre, hi ha més d’una manera de contribuir a enterrar-nos. Ja es comencen a veure les pales i no podem pas badar si de debò volem plantar cara a la gent que les manegen.

Amb més motius si l’operació olímpica es complementa, potser perquè a l’esport s’afegeixi la ciutadania, amb celebracions d’antigues caceres de nadius d’altres contrades, amb aquesta fabulosa hispanidad que, com la paraula diu, no compta amb l’indígena que, contra allò que tants cops s’afirma, no aconseguí la independència ni quan els hereus dels bons de la pel·lícula van trencar el cordó umbilical amb una mare encara avui cofoia, a despit dels disgustos, d’haver concebut aquella progènie abans de veure’s obligada a plegar, amb la menopausa.

L’any 1992 hi haurà les fraternals abraçades de rigor, i molt serà que entre un cos i l’altre, tan collats, no ens acabin d’aprimar, si no ens esclafen. Tots menjarem al mateix plat, però no serà pas el nostre si ens presentem a la festassa amb les mans buides: les que tindrem mentre la consciència de ser una terra ocupada no es faci prou activa per exigir el reconeixement dels nostres drets, per denunciar on calgui que les descolonitzacions preconitzades per l’ONU, on hi ha tots els latifundistes i es toleren els petits propietaris, no s’acaben amb la restitució d’un Gibraltar als espanyols que encara volen més rocs, mentre no insistim que descolonitzar no és únicament tornar a un poble un tros alienat del seu territori, sinó permetre, facilitar, que recobrin la seva llibertat les nacions ara sotmeses i que es reconstrueixin si hom les havia patides por gala en dos, com els llavis que cantava el poeta.

Sembla que sovint, optimistes, confiem que el temps ens preservarà prou per deixar-nos arribar en relatives bones condicions de salut a un període històric més favorable a l’alliberament de les nacionalitats encara submergides, però això és oblidar que fins ara no n’hem aprofitat mai cap, d’aquests períodes, que les postguerres del divuit ens passà de llarg mentre tothom feia o refeia el seu niu, que la del quaranta-cinc ens procurà un grapat d’homes d’empenta que les forces d’ocupació mataven per les muntanyes, però va deixar-nos on érem: sota una bota ben cirada amb la nostra cansalada.

Aquesta mateixa confiança que tan curiosament ens mereix el temps també ens pot fer negligir que si avui Europa es prepara a una llunyana i de moment més que problemàtica unitat política que pot succeir a una unitat econòmica si els mercaders s’acaben d’entendre, és durant aquest procés de formació que ens cal iniciar-ne un altre, el d’una emancipació que Europa, si no se la pressiona, no ens permetrà per molt que un dia accepti la nostra llengua en els seus organismes supraestatals. Fora de conservar-la, i no dic que no sigui poc quan gairebé se’ns havia desnonat, de què ens ha de servir discutir en català amb els amos del despatx, si a l’obra el capatàs és sord d’orella?

No oblidem els Jocs. Sí, són inevitables, i ho són mentre Vandellòs o qualsevol altra central no ens obligui a córrer tal com anem vestits o despullats, bé caldria que els aprofitéssim per fer-nos veure. No ha de ser del tot indiferent que milers o centenars de milers de gent de totes les contrades i les autoritats que els acompanyen ens deixin amb el convenciment que, si havien vingut a un país, és d’un altre que se’n tornen en anar-se’n: d’un poble que té la seva cultura, que la reivindica amb decisió i que, en fer-ho, reivindica també el dret que l’assisteix de gaudir de tanta independència com qualsevol altre poble i integrar-se a l’Europa que es prepara no pas com la cua del lluç, que el segueix a les graelles, sinó com una comunitat més que tan sols pel fet de ser lliure podrà cedir una part de la seva independència, exactament la que estan disposades a cedir les altres nacions, quan a tots convingui, quan convingui a un bé que únicament pot ser comú si no es funda en la prepotència i en la subordinació dels altres.

Manuel de Pedrolo