diumenge, 26 de gener de 2020

Debat sobre "Participació ciutadana"


Comunicat de l'Assemblea Nacional de Catalunya. 26/01/2020

Davant les darreres notícies respecte a la decisió de la Junta Electoral de voler aplicar una sentència no ferma d'inhabilitació del president Torra i retirar-li l'escó de diputat i la convocatòria per a aquest dilluns al migdia de la Mesa de la cambra, l’Assemblea vol manifestar que:
  • Únicament és el Parlament de Catalunya qui té la potestat de decidir suspendre o no un president de la Generalitat. La Junta Electoral és simplement un òrgan administratiu electoral i, per tant, no pot decidir sobre el mandat dels diputats electes.
  • El que va fer el MHP Torra amb la pancarta que va penjar al Palau de la Generalitat va ser complir amb el deure de denunciar la vulneració dels drets polítics, tal com ja va resoldre el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i que l’Estat espanyol fa set mesos que incompleix. Aquesta mateixa setmana, durant l’Examen Periòdic Universal de Nacions Unides a Ginebra, molts estats han posat de manifest aquesta vulneració de drets fonamentals de l’Estat espanyol.
  • L'Estat vol modificar de nou la voluntat política expressada en sufragi per la ciutadania de Catalunya.
  • El 4 de gener, en el ple extraordinari que va tenir lloc al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) van aprovar una proposta de resolució que ratificava Quim Torra com a diputat al Parlament de Catalunya i com a president de la Generalitat.
  • Per la dignitat del poble de Catalunya, el Parlament ha de fer respectar i defensar la sobirania que li hem dipositat, i donar suport al president Torra i el president Torrent davant aquesta nova ingerència de l'Estat.
  • Per tot això, l’Assemblea exigeix que s'apliquin els acords als quals es va arribar en la resolució aprovada el 4 de gener, i insta la Mesa del Parlament que garanteixi els drets de Quim Torra, com a diputat i com a president, i garanteixi així, la sobirania del Parlament.
  • I, conseqüentment, l’Assemblea dona tot el suport a la màxima institució legislativa de Catalunya en defensa de la sobirania del poble de Catalunya i respondrà amb mobilitzacions a qualsevol atac de l'Estat.

Davant l'actitud de l'Estat hem de constatar que només amb la independència podrem garantir la sobirania de les nostres institucions.


 


Aquí teniu l’enllaç al comunicat per a compartir-lo.

#ObjectiuIndependència

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

divendres, 24 de gener de 2020

Cròniques d'una ocupació (X). Manuel de Pedrolo

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.



El nostre país està ple de gent (i arreu n’hi deu haver) tan terriblement discreta o amb idees tan emboirades que, en dir-nos que no són nacionalistes i més i tot, que s’oposen al nacionalisme, o bé no s’adonen o bé pretenen dissimular que precisament fan professió de nacionalistes, puix que si combaten el català ho fan a benefici de la ‘nación’ espanyola i, si no vaig equivocat, de nacionalista, i no cal que se’n digui, però tampoc no ho hauria d’amagar, ho és tot aquell que es mostra partidari d’una nació.

Quan llegim a cops extenses declaracions d’homes i dones més o menys públics que condemnen el nacionalisme com una ideologia d’una banda ja superada (i si superada no s’explica que encara els amoïni) i, de l’altra, tan perniciosa que aboca al desastre, sempre trobem a faltar una explicació satisfactòria de per quins motius si és tan perjudicial i tan passat de moda el nacionalisme català, i amb ell el de qualsevol altra nació submergida, no ho és l’espanyol o el d’altres pobles amb prou capacitat armada per imposar-se.

Polítics i buròcrates amb ganes de gresca podrien argüir que poc poden ser nacionalistes espanyols si no hi ha una nació espanyola, si accepten de bon cor que Espanya és un estat plurinacional, és a dir: una colla de pobles o nacions que tenen un estat comú, però aquesta declaració queda força afeblida cada vegada que surt dels llavis l’expressió ‘nacional’ en substitució del mot estatal i mostren per tant que identifiquen o que pel cap baix tendeixen a identificar (l’inconscient treballa) tots dos conceptes. De fet, per a ells és l’estat que fa la nació. És així com implícitament neguen, per extensió, que pugui haver-hi autèntics nacionalistes catalans.

Potser això, aquesta convicció que la teulada és el fonament de l’edifici, els dóna el perfecte dret a refusar l’etiqueta que amb tanta lleugeresa els he penjat i de substituir-la per la d’estatalistes, però el canvi no arranja res ni els ha d’afavorir si tenim present que la defensa de l’estat la comparteixen amb els tan menyspreats nacionalistes catalans; també ells el volen si reclamen la sobirania. La diferència entre uns i altres és que aquí encara no hem perdut de vista allò que ells han oblidat, no cal dir que ben voluntàriament: que el poble és anterior a l’organització política i jurídica que li permet administrar-se. Sense que aquesta capacitat, no caldria dir-ho, li doni el més petit dret d’administrar els altres.

Molts dels nostres polítics, molts dels nostres buròcrates, que de tot hi ha, es fabriquen una realitat personal o de partit quan davant dels conflictes permanents que genera l’autonomia, davant les facilitats que les lleis donen als astuts ciutadans que dediquen la seva vida a perseguir la nostra llengua, etc. Ens parlen de les catàstrofes que provocaria l’única opció que encara no ha estat assajada: la independència.

Perdó per la inexactitud! Pròpiament, de la catàstrofe no ens en parlen. Es limiten a anunciar-la, a veure si se’ns posen els pèls de punta i la pell de gallina amb la simple amenaça d’un daltabaix els efectes del qual, i sobre qui, no es precisen amb rigor. Un bosc de paraules fa que s’esborrin els arbres contra els quals ensopeguem. Vivim en un món en el qual tothom xerra pels descosits, sobretot quan s’atansen eleccions mentre no se’ns faciliten aclariments. No tan sols ens en falten ara sobre l’apocalipsi que ennuvola el nostre horitzó si no fem bondat espanyolista; no se’ns en procuren tampoc sobre un assumpte que compta amb una més llarga tradició.

Em refereixo al nacionalisme considerat com una ideologia. No costa gaire, no costa gens, de treure de davant els nacionalismes enutjosos amb aquesta acusació que en fa moviments extraviats o que la reacció manipula, quan si exploràvem amb una mica més d’atenció el terreny potser veuríem que el nacionalisme esdevé amb tota certesa una ideologia allí on es procedeix o s’ha procedit a una agressió que cal justificar mentre es deslliura d'aquesta vergonya on la justificació no és necessària.

És senzill d’entendre-ho. Hom exposa la vida i de vegades la perd per tal de defensar la seva llar, la seva terra, i cap rentada de cervell no li cal per dreçar-se contra l’ocupant que el vol desposseir, però aquell que surt del seu territori a conquerir i vol després conservar les seves adquisicions, pot ser mogut per la misèria de la seva condició, certament, però més eficaç serà la seva acció i sobretot persistent si hom adoctrina i converteix en causa sagrada, que una mística permet de legitimar, l’aventura on es llança o on és llançat.

On hi ha un estat que trepitja pobles, i tant li fa que l’indret sigui Nova Caledònia o siguin els Països Catalans, tots els corrents de pensaments, ben enemics alguns entre ells quan es tracta d’altres afers, coincideixen a l’hora d’oposar-se al desmembrament d’una suposada pàtria, a l’hora de salvar allò que en diuen unitat. És que hi ha un discurs que, generat per una classe o una casta, ja convé a tots els ciutadans; un discurs general, superior als comparativament particulars, que d’un règim passa a un altre i es fa ideologia dels posseïdors. O simplement ideologia si amb aquest mot hem d’entendre la xarxa doctrinal que elaboren els qui tenen el poder i el desplegament que en fan arreu de la societat que controlen per tal de conservar-lo i transmetre’l a qui de dret correspongui.

Ara a casa nostra hi ha un nacionalisme més o menys oficialitzat que s’ha integrat a la mística de la unitat espanyola i, doncs, és nacionalisme espanyol que només demana uns avantatges per a la regió que administra, i hi ha els moviments d’emancipació nacional que, com sovint he dit, s’haurien d’anomenar només independentistes ni que únicament fos per evitar l’equívoc que engreixa el regionalisme mal disfressat de nacionalisme i per desmarcar-se d’un discurs que no deu pas acceptar aquest quaranta per cent de la nostra població que, segons sembla, es declara favorable a la independència del nostre país amb tota espontaneïtat, sense haver estat sotmesa a cap pressió que faci de la seva voluntat una ideologia.

Afirmo molt, ja ho sé, però suposo que m’ho puc permetre per una raó que exposaré en forma de pregunta: on és el sistema català interessat a construir l’independentisme? Aquí, com arreu, hi ha un sistema, el sistema, però segrega doctrina espanyola, forma part del sistema espanyol, i ben extraordinari seria que tot d’una renunciés a una espanyolitat que manifesta no tan sols quan participa en l'empresa forastera sinó quan vol dirigir i engega operacions d’Espanya endins.


L’independentisme català comença pel rebuig d’aquesta gent, els fabricants d’ideologia, i cal estar ben mal informat, o actuar amb calculada malícia, per veure-hi la defensa d’unes essències, una unitat ben espanyola, quan combat per l’alliberament. Dos milions de catalans ja ho han entès. 


Manuel de Pedrolo
------------------------------
Crònica anterior

divendres, 10 de gener de 2020

Concentració davant el TSJC


OPINIÓ: "Quin grau penitenciari correspon a un innocent?", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Des que s’ha sabut la qualificació provisional dels nostres presos s’han començat a sentir veus de protesta pel grau que els han atorgat; diuen que els havien d’haver donat directament el tercer grau. De debò pensen que és el que els correspon? De debò pensen que se’ls pot tractar com a qualsevol delinqüent si no han comès cap delicte? 

Per mi qualsevol grau penitenciari és injust i està fora de raó, perquè on haurien de ser els presos polítics és a casa seva. 

Dins d’aquesta situació kafkiana que estan fent viure, es veuen obligats a aplicar protocols que estan pensats per casuístiques que no tenen res a veure amb la que tenen entre mans. En teoria, la presó serveix per reincorporar els presos a la societat i al món laboral, però aquests presos no tenen cap problema social; tot i això, diuen que els faran anar a cursets de reinserció social. Quins cursets? Els ensenyaran a escriure correctament un currículum? Els explicaran com han d’anar a una entrevista de feina? També ha de sevir per evitar que el pres torni a delinquir. Això no sé com s’ho faran; com impediran que continuïn pensant com pensen? Els faran un rentat de cervell? Aquest punt el tenen complicat, en Jordi Cuixart els ho va dir ben clar: ho tornarem a fer.

No fem el joc a l’enemic embancant-nos en discussions inútils i anem per feina.




Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
 

diumenge, 5 de gener de 2020

OPINIÓ: "Ja era hora!", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Sí, ja era hora que Europa es decidís a no combregar més amb rodes de molí per no fer enfadar Espanya, i esmenés la plana al Suprem. 

Però és que aquesta vegada n’han fet un gra massa; a qui se li acut consultar al Tribunal de la UE  sobre la situació de Junqueras i després tirar al dret i dictar sentència sense esperar resposta? És d’una fatxenderia i una prepotència  que Europa no pot passar per alt si vol continuar tenint credibilitat.

I ara, què farà l’Estat espanyol? Se sotmetrà a una instància judicial més alta o l’orgull ferit el farà actuar més amb les tripes que amb el cap i engegarà a dida la sentència europea? Molt em temo que es decantaran per la segona opció.



Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd

dissabte, 28 de desembre de 2019

Cròniques d'una ocupació (IX). Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.


Malgrat les multimilionàries inversions que, segons els japonesos es disposen a fer a casa nostra i els múltiples contactes que arreu estableixen els nostres polítics – viatjants, cal confessar que els catalans encara som poc coneguts. Si ho fóssim més, o si la conselleria que s’encarrega de les qüestions de turisme hagués preparat la gran jugada amb temps, aquests darrers dies potser hi hauria hagut romeria cap al nostre petit racó del món i a hores d’ara hi hauria empentes i baralles per obrir-se pas cap al Saló de Sant Jordi del Palau de Generalitat, on avui oficien el rei d’Espanya i el representant ordinari de l’Estat espanyol a Catalunya, com es va definir Pujol davant dels membres del Grup Liberal del Parlament Europeu. I doncs?

El doncs és que no passa cada dia que una nació, i menys encara una nació captiva, celebri el mil·lenari d’uns fets que la van conduir a la seva independència, però menys sovinteja encara (i és això sobretot que ens podria fer atractius als col·leccionistes de rareses) que hom aprofiti l’ocasió per cridar a presidir la festa al successor directe d’aquells barons que van cuitar a junyir-nos al seu carro, no fos cas que tantes llibertats ens perjudiquessin.

A desgrat de les ombrívoles amenaces de Jahvè, el gran demiürg que encara té legació diplomàtica a les nostres esferes, ningú no és responsable de les accions dels seus pares, però bé cal que els fills o els fills dels fills fins a la generació que calgui no s’hi solidaritzin, esmenin o facin el possible per a esmenar les conseqüències, que perduren, d’unes faltes que danyaren. Aquí, a despit, d’unes autonomies que podrien enriquir una antologia de fets tragicòmics, perduren les subjeccions, perdura l’ocupació que va erosionant la nostra identitat col·lectiva. I no ens poden pas fer oblidar aquesta obra de segles i l’obstinació amb què ha estat prosseguida amb uns afanys de grandesa que encobreixen la més trista mesquineria, els previstos sis minuts de condescendència lingüística d’un rei que és foraster a la nostra terra si la seva cultura és una altra, la castellana; si és amb ella, amb el nom d’espanyola, i no amb la nostra que s’identifica i s’identifiquen els seus.

La seva presència o, més bé, la presència de la institució que actualment representa, diu de la nostra submissió a un altre poble en el moment de commemorar una emancipació de la qual pretenem alegrar-nos, és a dir, que aprovem i ens satisfà. El fet verament curiós és aquest: som, l’any 1988, independentistes de l’any 988, gent que fan costat a un Borrell II quan deixa de tributar al rei franc, però ens oposem a qualsevol propòsit actual d’alliberament nacional. La capacitat d’inconseqüència dels humans poques vegades deu haver anat tan lluny!

En aquell acte al qual m’he referit, el president Pujol també va dir, en la llengua del país, que “el català no és el bretó ni el gaèlic, sinó una llengua que parlem sis milions”, una exageració notòria si no hi compta totes les branques de l’arbre català, puix que si en altres indrets, per exemple a Castella, tants milions de ciutadans fan el mateix nombre de castellanoparlants, aquí els comptes cal fer-los d’una altra manera. D’altra banda, quant tardarem a fer companya a bretons i irlandesos si ens ho prenem amb aquests afalagadors optimismes? El català, que té la vida més dura, però no és pas immune als estralls de la història, s’anirà esvaint com la parla d’aquells pobles, com es van fonent tots els idiomes parlats i escrits per pobles que s’avenen a rebre ordres de fora. La nostra resistència, haver sobreviscut a tantes maltempsades, fa de nosaltres un fenomen, però no oblidem que els fenòmens, per molt que visquin, no tenen la vida tan llarga com els éssers que s’atansen més a la normalitat.

El nostre president no creu en la colonització castellana (o en la francesa enllà dels Pirineus), no creu que siguem un poble ocupat, ens diu sovint que és espanyol, en versió catalana; sí, però espanyol. I bé cal concedir que un bon nombre de catalans pensen i senten com ell si van enlairar-lo, i no pas un cop, sinó dos, al lloc que ocupa de màxima autoritat regional. I si és així, si així fos, em sembla prou evident que en referir-nos al futur, i gairebé de res més no es parla arran de la celebració del mil·lenari, una mena d’any zero en l’esdevenir del nostre país. Hom parla d’un moment que nosaltres no veurem però que haurem preparat: el moment en què Catalunya, “rica i pròspera”, ja no serà una comunitat històrica vivent, sinó el simple indret geogràfic en el qual els catalans, ja empresonats ens els llibres d’una història per a ells tancada, van fer figa perquè renunciaren al poder polític.

En Jordi Pujol hi renuncia quan assegura textualment: “No tinc cap plantejament “secessionista”. I no deixa d’enquimerar que tampoc no el tinguin els seus adversaris amb alguna probabilitat de desbancar-lo; tots són gent ben disposada a fer bondat. Catalunya, que es vol tan desperta, s’ha adormit.

No tots els catalans, naturalment. D’altres celebraran aquest mil·lenari que la Generalitat vol fer tan platònic amb actes reivindicatius, els únics que justifiquen la commemoració, i són gent que no han esperat aquesta data per manifestar les seves ànsies d’una independència nacional que, sempre desitjable, com ho demostra el fet que ningú estigui disposat a cedir parcel·les de sobirania, es va fent més i més necessària a mesura que es comprova com algunes democràcies també poden ser un règim de força quan, en un estat plurinacional la constitució del qual ha presidit la violència, amb tot de pobles submergits que reclamen la seva llibertat, hom vol reduir-los a un comú denominador que coincideix amb els interessos defensats per totes les classes, de la comunitat històricament opressora.

És, remarquem-ho una vegada més, la comunitat erigida en jutge i part d’un conflicte que els nostres dirigents no poden amagar per molts actes protocol·laris que creguin convenient o imprescindibles d’organitzar amb el vist-i-plau de la superioritat, amb l’aprovació i àdhuc amb l’assistència de la plana major d’una intel·lectualitat que al poder local no li costa gaire de fer dòcil. És prou sabut que amb el vesc s’enxampen els pardals...


Al Saló de Sant Jordi es pronunciaran parlaments mil·limetrats, s’alçaran les educades ovacions que imposen les circumstàncies, potser algú s’embadalirà amb la coexistència, irrepetible en terres castellanes, de dues llengües, però no és pas allí on començaran les festes que celebren el mil·lenari català; les obrirà el primer acte popular que tingui lloc on sigui del nostre país, el primer acte on quedi ben clar que la llibertat es pot celebrar sota la subjecció quan aspires a guanyar-te-la, però no pas des d’una subjecció que acceptes en lloc d’oposar-t’hi.


Manuel de Pedrolo

------------------------------

Crònica anterior

dijous, 5 de desembre de 2019

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (VIII) Manuel de Pedrolo

Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   CiU             69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV              9
   AP               6
   ERC            6
   CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç


Article publicat al diari AVUI un dia de 1988:


No sé si estic mal informat, però em sembla que a ningú no se li ha acudit preguntar, sigui de Castella o de les contrades castellanoparlants, si els forasters que s’hi instal·len haurien de saber o tranquil·lament poden ignorar la llengua del país, la castellana. I no és pas que allí no n’hi hagi de gent de fora, he sentit dir que només a la ciutat de Madrid hi ha més de cent mil catalans, tots ells degudament espanyols segons la documentació obligatòria que porten a la butxaca o, distrets s’obliden a casa, però no pas castellans, sinó gent d’una altra cultura, d’un altre idioma.


No; em penso que si se li ha acudit a ningú anar a trobar els castellans amb aquesta pregunta és perquè ningú vol fer el ridícul. Tothom sap que arreu del món no hi ha res de tan natural com que l’home o la dona, que es domicilien en una comunitat que no és la seva d’origen, aprenguin la llengua dels indígenes entre els quals tenen la intenció de viure. No tan sols és convenient a efectes pràctics, sinó que és una actitud civilitzada.

Tanmateix, aquesta pregunta sí que es pot fer, i es fa, a Catalunya, com ho demostra una interessant enquesta que darrerament, amb el propòsit d’aclarir una mica allò que en diuen el sentiment d’identitat nacional de la gent, el Diari de Barcelona va encarregar a una agència especialitzada en aquests assumptes. Enquesta del resultat de la qual, per cert, es desprèn la dada singular que entre nosaltres hi ha un quasi set per cent de ciutadans que aquí mengen i dormen i procreen amb la idea o el convenciment que el català no els cal ni parlar-lo ni només entendre’l; se’n poden estar d’allò més bé.

Això, que aquesta pregunta es pugui fer i es faci aquí, a les terres catalanes, i, encara, que alguns la contestessin com hem vist, indica que per un motiu o altre nosaltres no entrem en aquell “arreu” on no tindria sentit formular-la, puix que tot hi va d’una altra manera. I és que en el nostre cas hi ha quelcom que ens distingeix, quelcom que d’altra manera no és gens difícil de trobar si comencem per observar (una altra cosa és que no es vulgui fer cas dels resultats d’aquesta observació) que ningú d’estrany a la cultura castellana no intervé amb funcions legisladores o fiscalitzadores en la llengua espanyola, mentre en la catalana s’esdevé tot el contrari.

Són ells, els de fora, que des de fora intervenen en la nostra i la intervenen. Ells ens diran si cal reservar-la per a usos familiars, d’aquells que ni en Franco no gosà perseguir (possiblement perquè li hauria calgut posar un policia a cada pis); si pot treure discretament el nas al carrer, com un convalescent que ha de mesurar les seves forces per no recaure, o si pot reprendre una activitat normalitzada, o sigui sempre amb cura de no trepitjar els ulls de poll de ningú; hi ha gent que han posat les potes on no haurien hagut d’endinsar-se  i que les tenen molt sensibles.

Naturalment, no els expliquis que si aquesta és la interpretació que fan dels drets de cadascú, lesionen els dels catalans que viuen en algun indret del seu territori, on només el castellà és acceptat. De seguida et serviran aquell tòpic d’una espanyolitat compartida, comuna, que més aviat els hauria de fer caure la cara de vergonya quan l’etziben amb una gran ignorància real o fingida que, si som allò mateix que són ells però no hem nascut amb el castellà a la boca, la nostra llengua és exactament tan espanyola com la d’ells, i no pas una altra llengua espanyola si ells no s’avenen a adjectivar també la seva, una mesura que no poden pas adoptar, és obvi; en aquestes condicions d’igualtat tant de dret de penetrar a les terres castellanes tindria el català com ara en té, o se’l pren, el castellà de penetrar a casa nostra.

Que un tracte desequilibrat fins a la discriminació sigui per a ells tan vàlid que àdhuc l’han fet legal, destrueix l’espanyolitat que se’ns assigna tan gratuïtament i que, per si calia, queda encara compromesa per la possibilitat de fer una pregunta que, si té sentit a Catalunya, no en pot tenir cap a Castella.

Ens trobem per tant en un indret en el qual no valen les regles civilitzades de l’arreu a què em referia; vivim aculats a un estrany ‘off limits’ de la normalitat a què pobles i persones solen aspirar, una situació que ens col·loca entre els pobles ocupats, víctimes de tota mena de beneficis econòmics i d’una importació cultural sense contrapartida des del moment que se’ns posen fronteres on ells no en tenen cap; des del moment que se’ns tanca amb la pretensió tan paradoxal d’obrir-nos.

Són els sofismes contínuament repetits i que contínuament cal denunciar dels dominadors que s’escampen; sí, però sempre reclosos en ells mateixos, portadors dels inevitables ‘valores universales’ vehiculats per llengües de gran calibre, sempre incapaços d’acceptar l’altre, tan migrats, espiritualment parlant, com àvids d’avantatges. I tinc per migrat qualsevol que es dispensa de les obligacions que imposa, qualsevol que no permet allò que es permet. Quina obertura pot proposar-se a un poble si no el deixes sortir de casa amb el seu nom, si li falsifiques aquest nom cada vegada que no pots ocultar la seva existència?

Som els vençuts d’aquesta història, una de tantes històries ingrates d’abusos que el món ha conegut, però cap història no s’acaba del tot, ni la derrota és mai definitiva, inapel·lable, fins que tothom calla. No podem callar, doncs, ni ens ha d’amoïnar gaire, quan parlem, el descrèdit que en una societat corrompuda acompanya sovint l’home i la dona que, immunes als oportunismes que ara es porten, no es conformen amb les tradicionals llenties.

Ara i adés sorgeixen circumstàncies o detalls, molts cops sense aparent importància, potser anecdòtics, que corroboren el colonialisme a que estem sotmesos i que bé val la pena d’integrar a una argumentació que es basa en fets, no pas en opinions que poden produir ocasionalment una prosa més o menys brillant però que deixen de banda una realitat de la nostra condició. Res no hem de negligir, per insignificant que sembli (gairebé sempre perquè així ens ho volen fer veure), en la defensa de la nostra terra quan, per un costat hem d’encarar-nos amb un adversari que ja ens ha imposat massa silencis i que quan vulgui ens en pot imposar de nous i no menys severs, i de l’altre, ens cal espavilar els dirigents o aspirants a dirigents que fan política espanyolista en lloc de preparar l’alliberament del nostre país. I dic preparar-lo, no pas aconseguir-lo amb la facilitat que hom bufa o bufava les ampolles, puix que, com ens han dit a tots al col·legi, bé cal sembrar abans de recollir.

En la nostra impaciència hi ha d’haver molta paciència, però no hi pot haver badoqueria. 

Manuel de Pedrolo
-----------------------------

Crònica anterior


divendres, 15 de novembre de 2019

Cròniques d'una ocupació (VII) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

  • CiU 69 escons.
  • PSC-PSOE 42
  • ICV 9
  • AP 6
  • ERC 6
  • CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets que es mencionen en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
 

Després de tants altres i abans de molts més que vindran, el secretari general del CDS pontifica des del centre de la metròpoli, on les coses sempre es veuen més clares, potser pels efectes que l’altitud té en els humans, que reivindicacions dels partits nacionalistes (entre els quals, evidentment, el senyor Caso no inclou els adeptes al nacionalisme espanyol) són ‘obsoletas’ des que un mai prou lloat text constitucional va donar satisfacció a “les legítimes aspiracions i drets dels pobles com a tals”. De fet, el bon senyores queda curt, potser perquè la distància no li permet d’allargar més.

A les aspiracions legítimes que aquell document va satisfer s’ha afegit després la generositat d’un govern que no tan sols ens permet celebrar un mil·lenari particular, sinó d’elevar-lo a la categoria de general, d’un govern que ens associarà fraternalment a la commemoració d’una gesta que si no va provocar un embús d’ànimes a les portes del cel devia ser perquè la immensa majoria de difunts eren de condició pagana, d’un govern que ens deixa fer al nostre estil els preparatius d’uns Jocs que, d’entrada, satisfan els matisos més humorístics de l’humorisme, com solia dir un enyorat majordom de pel·lícula. Permeteu que hi contribueixi.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Ho diuen o no ho diuen i qualsevol s’ho creu,
qualquesqualquesqualquesqualquesqualquesqualquesesqualques però mentre a la metròpoli els preocupa el ‘obsoleto’, aquí no estem per brocs i anem al gra. Tot de barons autoritaris, si no pel caràcter per les funcions que exerceixen amb factura a càrrec de la comunitat, discuteixen el problema: gosset o gosseta? En un país notòriament cristià des que ens arribaren notícies del fill del fuster, no és pas del tot indiferent a la moralitat pública de nacionals, estatals o forasters que l’animaló mostri vulva o verga en alçar la pota de darrere, com li caldrà fer si ha de passar per tots els exercicis aproximadament olímpics que hom preveu.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Hi ha qui opina que la qüestió és bizantina, la qual cosa no la priva gens de ser ben catalana, si no és que l’hi fa més i tot: el ninot o ninota és prou naïf per amagar les vergonyes amb discreció vaticana i per satisfer doncs unes exigències que àdhuc Torra i Bages hauria afavorit amb el seu ‘nihil obstat’. Però, argüeixen d’altres, no se sap si amb gaire pa estètic a l’ull, també és prou avantguardista per ser descarat o descarada, i d’altra banda, afegeixen els menys circumspectes, els canins i les canines són prou afeccionats a descarregar la bufeta de seguida que veuen un arbre (ni que sigui podat per les forces de la jardineria municipal o pol·lüit pels fums del tabac) o s’ensopeguen amb un pal. I de pals, recorden als incrèduls, n’hi haurà a desdir amb tantes senyeres, tantes monàrquiques i tantes canes de gallardets que onejaran al vent mediterrani, ja prou llicenciós de mena així que veu unes faldilles amples.

I llavors entren en acció dialèctica uns quarts o cinquens que s’oposen en principi a aquesta proliferació fàl·lica que podria extraviar les qualques i comptades donzelles que encara resisteixen segons asseveren les enquestes impertinents i que l’any noranta-dos ja no seran tantes, ai las! És que no tenim prou i massa amb tot allò que en la nostra vida diària hi ha de vertical i rígid: campanars, edificis singulars, gent que viuen amb l’esquena dreta i algun turó escandalosament masclista? Anem a pams! Salten els contraopinants amb ganes de fer bingo ara que la democràcia els ho permet, i pregunten: què en fem de les anelles que tenen el desvergonyiment de presentar-se obertament i libidinosa enllaçades, qui sap si amb el propòsit sicalíptic d’al·ludir un lesbianisme actiu o latent?

Tots tenen ben present, tanmateix, que caldrà defensar el gosset o la gosseta a peu i a cavall, si convé amb sortides de tricornis i de boines esquadrades. Al capdavall, quina culpa hi té el pobre quisso o quissa de ser alhora tan naïf i tan avantguardista que s’ha quedat setmesó? Més vigilància intensiva li cal, a cura dels guardians de Zeus o del Júpiter olímpic. O potser d’Hermes, també anomenat Mercuri, protector del comerç?

També deu ser matèria de debat, però amb la passió més frenada, l’assumpte sempre pervers de la llengua. Com s’expressarà la criatura canina quan decideixi obrir la boca? En idioma amplament universal o en estret vernacular? Sembla que des d’ara hi ha torns d’observació, a l’aguait de la primera síl·laba. Potser es fan apostes i tot: es despertarà amb el vocabulari dels Terços de Flandes o amb el lèxic dels Almogàvers? Naturalment que la qüestió ja he estat consensuada pels tutors que van omplir els nostres metros amb ‘sortides’ i ‘salidas’ perquè mai ningú no s’hi quedi atrapat en els ferrocarrils subterranis, ja prou deficitaris, no hagin de pagar-li el dinar, el sopar o la dormida. Però no podem pas excloure les sorpreses. Imaginem que l’innocent es fa una confusió, com tants dels nostres ciutadans que, convidats a un bilingüisme passiu, reserven la passivitat per l’idioma propi i s’activen així que senten parlar l’altre...

I ara potser em preguntareu: a què treu cap tanta adrenalina? Mireu, amics, la conya és aquesta: l’altre dia, a la parada de l’autobús que m’havia de tornar a casa si cap manifestació no li barrava el pas, llegia sobre la conferència del secretari general del CDS al Club XXI, m’admirava de la facilitat amb què el clima de la ‘Meseta’ produeix experts en aquest afer de les legítimes aspiracions dels pobles enganxats al carro espanyol i amb mi mateix comentava que deu resultar ben confortable ser un entès que únicament es preocupa dels drets dels altres per tal d’augmentar els propis amb els retalls legítims, quan al meu costat sento una veu riallera que deia: “¡Mira, tú: el perro catalán!” amb un periòdic a la mà, un individu mostrava a un altre individu que esperava amb ell la ja per sempre famosa mascota.

Se m’acudí que era inevitable. Vaig recordar immediatament un temps en el quals els ocupants podien obligar-te a alçar el braç fet pota tantes vegades com volien, un temps en què no paraves de llegir a les parets, a les façanes, ‘si eres español habla español, com si fos possible no ser-ho o declarar que no ho eres sota els galons i els escapularis ‘nacionales’, un temps en el quals fórem ‘esos perros catalanes’, com ocasionalment et deien fins i tot a la cara, un temps en que parlar la nostra llengua era ‘ladrar’. Aquest temps, van costar de passar, però passaren. I en pensar-hi vaig dir-me que no només som dissortats, sinó que som inoportuns. ‘El perro catalán’ pot fer taca sense que ens quedi ni el recurs de protestar quan hi ha l’article que fa legítima l’expressió.

Però, per què protestar? Els castellans tenen una dita, ‘vaya yo caliente, ríase la gente’, que ens consolarà. I ara és tanta l’escalfor, diuen si de quinze mil milions, que qualsevol es treu la capa... 


Manuel de Pedrolo


Article anterior