dilluns, 12 de novembre de 2018

Consum estratègic responsable

La proposta de l’Assemblea per promoure alternatives de consum responsables amb la República catalana.

Donar efectivitat real a la proclamació de la República catalana, en aquest cas en l’àmbit econòmic, mitjançant l’apoderament de la gent en la presa de decisions de consum quotidià. Aquest és l’objectiu principal de “Consum estratègic”, la nova campanya que l’Assemblea ha engegat i presentat avui en roda de premsa, coordinada per la Comissió de Fem República.

David Fernàndez, coordinador de la Comissió, i Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea, han traçat les línies generals d’aquesta iniciativa...


...

Continueu-ne la lectura


Consumestratègic.cat. La iniciativa de Consum estratègic s'engloba dins un conjunt de propostes que tenen com a únic objectiu donar efectivitat real a la proclamació de la República catalana, en aquest cas en l'àmbit econòmic, mitjançant l'apoderament de la gent en la presa de decisions de consum quotidià. 

El teu consum ajuda l'economia per la República catalana? 
Descobreix-ho!



Encara que és del gener d'enguany, veieu també: https://es.scribd.com/document/370077765/Consum-responsable-amb-la-Republica

diumenge, 11 de novembre de 2018

Cròniques colonials (III)

Context
1981

  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
  • 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
     
L'article 

Publicat al Diario de Barcelona el 13 o 20 de novembre de 1981.

Les orientacions, normes i actituds del poder que ens protegeix combaten amb tanta decisió el redreçament nacional de la nostra terra que hom ja no sap fins a quina generació la gent nascuda a Catalunya de famílies forasteres que hi immigraren d’altres llocs de l’Estat espanyol hauran de conservar com a pròpia, amb exclusió de cap altre, puix que ningú no pot tenir-ne dues si no és un esquizofrènic, la identitat cultural dels seus pares i, per tant, veure’s obligada a una d’aquestes dues coses: o bé a continuar essent un element estrany al nostre país, amb la divisió entre dues comunitats hostils que això suposa, o bé a destruir la identitat catalana per tal de solucionar definitivament el problema amb un acte negatiu i brutal.

Hi ha una mentalitat, ben encoratjada pel feixisme que ha deixat tanta llavor, per la qual res no sembla tan natural i legítim com perpetuar en la terra d’acull les característiques culturals de la terra de procedència, si aquesta terra és castellanoparlant, o els trets culturals imposats pel poble dominador quan la gent procedeix d’indrets que han tingut o tenen encara una cultura diferenciada i, remarquem-ho bé, perseguida, o pel cap baix entrebancada, pel món castellà.

Quan hom defensa el dret de conservar més enllà d’ells la identitat cultural dels pares vinguts de lluny, hom pot cometre dos errors greus, íntimament relacionats: el primer, negar la identitat cultural autèntica dels nascuts en terres no castellanoparlants, i, el segon, suposar que només compta l’originalitat del nascut fora, no la del nascut dins de la comunitat escollida, ja sigui voluntàriament del tot, ja sigui sota la pressió d’unes circumstàncies socioeconòmiques que expulsaren tants milers de ciutadans del seu terrer.

No sembla aleshores, que hom reconegui cap dret a ésser ell mateix al fill que ja es reclama d’un altre origen, que li dona el fet de néixer i de criar-se en una altra territorialitat cultural; hom vol que preservi la dels seus progenitors i que, sense haver-la viscuda continuï immers en una experiència que pertany als seus pares, els quals, d’altra banda, ben bé pot ser que vinguin de terres distintes i, doncs que tinguin àmbits d’experiència cultural no coincidents. Un cas que sovinteja i en el qual un de la parella ha hagut de sacrificar la seva vera identitat.

No poden pretendre, els partidaris d’aquesta transferència prolongada de generació en generació, que actuen en defensa d’una cultura amenaçada i que s’exposa a extingir-se, la castellana o una de les formes de la castellana, atès que en el seu terreny es desenvolupa amb total normalitat i ningú no l’ataca, i és en el seu terreny que ha de viure i prosperar, no a casa dels altres, com una imposició. Tampoc no poden dir que fills d’aquestes persones, ja no ho son de desplaçats. Els propòsits que hom no declara són uns altres.

Així, per exemple, però exemple important, quan l’administració central dicta normes perquè a les terres catalanes gaudeixi també d’oficialitat la llengua de la metròpoli, hom no ho fa per protegir les persones ja madures i d’edat avançada que, incapaces d’integrar-se a la cultura del poble en el qual s’instal·len, podrien tenir dificultats o sentir-se cohibides (quelcom que als governants no se’ls acudí quan la miopia de les oligarquies locals els obligava a emigrar cap a contrades on trobarien un lloc de treball), sinó amb un objectiu força més pervers: a favor de la comoditat, de la protecció que de fet es dóna a la llengua forastera i de les resistències amb què es troba la nostra, l’oficialitat del castellà, al costat de la del català, farà que a la Catalunya del futur no hi hagi tots els catalans que hi hauria d’haver. I s’entén per catalans, segons un criteri que val arreu, tots aquells que participen de la cultura catalana i la tenen com a seva, en aquelles que viuen en aquest indret geogràfic com en una terra estrangera l’esperit de la qual ignoren.

La metròpoli no en té prou administrant-nos directament o mitjançant poders delegats; sense interessar-se gens ni mica per la identitat natural dels administrats de les colònies, vol conservar gent ‘espanyola’ a casa nostra i augmentar-ne el nombre per tal de retenir-ne amb més fermesa les possessions. És el començament de l’última fase del projecte que duu un poble a apoderar-se d’altres pobles, a apropiar-se’ls, tal com al segle XII, en una primera etapa d’aquest esperit, Alfons VII de Castella s’apropiava del nom de la península en fer-se proclamar, a Toledo, emperador de España, bo i en aquella Espanya hi havia altres estats independents , un d’ells el nostre, on regia Ramon Berenguer IV, amb el qual, per cert, gairebé simultàniament, signava un tractat que establia els límits d’expansió (recordem que estem en temps de reconquestes) d’un estat i de l’altre.

Manuel de Pedrolo
 
Llegiu l'article anterior

dilluns, 5 de novembre de 2018

Opinió: "És tan gran la dignitat del nostre poble que no hi ha espai en el qual s’hi pugui amagar la por", per David Calabuig"

A ran del darrer escrit d'en Salvi en aquest blog, en David (també de la nostra Assemblea territorial) ens proposa unes reflexions:


Molt d’acord amb el què exposes, Salvi.

Siguem clars: Lluitem per la nostra llibertat com a poble enfront d’un Estat que no ens respecta com a ciutadans i que ens vol anihilar culturalment i identitària. Un Estat que no tolera la diversitat ni el dret legítim a ser i pensar diferent (fins i tot afegiria “ni el dret legítim a pensar”). 


Aquesta democràcia és una fal·làcia i un engany. No mana el poble. Governen i decideixen les oligarquies extractives amb el suport incondicional de la monarquia i dels grans partits dinàstics i dels seus servidors (exèrcit i policies, església, jutges, fiscals, sindicats, mitjans de comunicació, etc.). Aquesta situació d’explotació crònica sembla que ja li està bé a la majoria d'espanyols que la pateix. Incapaços del més mínim pensament crític ni d’imaginar altres realitats més intel·ligents, socials, justes, ecològiques, sostenibles, netes. 

En aquest context, la independència és una necessitat per sobreviure com a nació i per impulsar una revolució que generi un canvi de paradigma. Ara sabem que mai acceptaran un referèndum acordat d’autodeterminació. També sabem que els hi és igual que siguem el 51% o el 80% de la societat catalana els qui estiguem a favor d’independitzar-nos, mai ens permetran de separar-nos pacíficament. 


Considerem-nos una colònia de l’Estat espanyol, perquè això és el que realment som. Lluitem doncs contra la metròpoli. Desobeïm, boicotegem les seves estructures de poder que ens volen fer desaparèixer, no els hi posem fàcil caient en el parany de la falsa democràcia.

La nostra llibertat, la dels nostres fills, néts i la de les generacions futures, és un fi irrenunciable que justifica sobradament tots els sacrificis que individualment i com a col·lectivitat haurem de començar a fer ben aviat. És tan gran la dignitat del nostre poble que no hi ha espai en el qual s’hi pugui amagar la por!
 

Salutacions

David Calabuig

HGxInd

OPINIÓ: "Desobeir és la nostra única defensa", per Salvi Pardàs Sunyer

L’objectiu d’un Estat democràtic és representar els ciutadans que el constitueixen, servir-los i sotmetre-s’hi. Un Estat democràtic mai no pretendrà fer creure a la força aquells que, com ho fa aquest Estat espanyol brut i corrupte, tracta com a súbdits. 

Aquest Estat no escolta, sinó que odia; no dialoga, sinó que imposa; no respecta, sinó que agredeix, i quan li donem oportunitat, matarà. Sí, matarà, com ho testifica la història i els centenars de morts que es va cobrar la “pacífica” Transició espanyola, a mans de l’extrema dreta, la Policia i les institucions d’un Estat criminal. L’Estat actual és el mateix, un monstre embogit que ataca per fer mal a ciutadans carregats de raó. Això és el que tenim, no li doneu més voltes. La guerra que ens han declarat és explícita. I encara apel·lem al diàleg? Desobeïm!

Desobeir és el mínim que es pot fer davant de tot això que estem patint. “Oh, és que ens mataran!”. Doncs aleshores pleguem, dediquem-nos a autoflagel·lar-nos i abandonem legítimes aspiracions, somnis, drets... perquè aquesta amenaça hi serà sempre. Sempre que els funcioni com fins avui. Mai l’Estat espanyol (i ens ho ha demostrat la història i en som testimonis “privilegiats”) acceptarà que el poble català sigui reconegut com a tal. Només ho farà si s’hi veu forçat. Diguem-ho clar, si el vencem.

Sense poder coercitiu, sense exèrcit ni cap intenció de vessar sang germana, quina força ens queda? 

  • Primera força, que ja hem demostrat: una ferma i insubornable voluntat de ser el que som i dir-ho amb el cap ben alt: un milió al carrer, dos milions a les urnes, tres, quatre milions a favor de decidir-ho tot a les urnes.
  • Segona força, que només vam poder demostrar durant l’octubre de 2017 i que ens va fer possible tocar la llibertat. 
  • Tercera força, encara per desplegar, la que ens dona la nostra condició de contribuents, de consumidors i clients de bancs.
Ara ens cal una Resposta que superi la retòrica i les accions simbòliques. Una resposta planificada, des de tots els fronts imaginables, contundent, sostinguda en el temps i amb conseqüències. Qui, què i com. Tothom ho sap, que ningú es faci l’orni.

Salvi Pardàs

HGxInd 

Nota: En David Calabuig ha comentat i glosat aquest escrit.

divendres, 2 de novembre de 2018

OPINIÓ; "Els independentistes han abaixat el cap?", per David Calabuig i Joan Xuriach

Des del respecte i amb esperit constructiu i per afavorir l'intercanvi d'idees em permeto fer uns comentaris sobre les declaracions del Sr. Delgado.

Diu l’antropòleg Manuel Delgado: “La reacció de la societat catalana i el Govern a la repressió de l’Estat espanyol després de l’1-O ha estat la d’abaixar el cap.

Un judici fet, còmodament assegut des de la platea, davant de l’escenari a on es representa l’obra. És com si estiguéssim afirmant: “... la reacció de la víctima a la qual se li va trencar el nas amb un cop de porra va ser la de sagnar...”. Doncs, és clar... què ens pensàvem? La repressió necessita un poder amb voluntat d’aplicar-la i d’un gran desequilibri de forces entre l’opressor i l’oprimit. Tot l’aparell d’un Estat feixista posat al servei d’anihilar, exterminar, esborrar un moviment social d’emancipació que pretén canviar l’ordre establert.

Ara sabem contra “què” o “qui” lluitem. Abans de l’1-O, no. Per tant, no puc estar d’acord a dir que la societat catalana hem abaixat el cap. Després d’haver rebut per tots costats (des de fora i des de dins), ara ens trobem en un període de resistència, esperant nous reptes (com ho va ser l’1-O) i disposats a seguir lluitant.

Respecte al Govern... ells són els que han patit directament la repressió: empresonats uns, exiliats els altres. Han pagat un preu molt alt com a líders del procés i no seré jo qui els hi demani que es calin foc, immolant-se com un monjo bonze. Sí que m’agradaria que mostressin
Joan. Xuriach Fusté més dignitat col·lectiva, respectant-se uns als altres i posant per davant allò que els uneix i no pas el què els separa.

També afirma el Sr. Delgado: “Hi hauria d’haver gent impacient perquè si a la història s’han produït canvis és perquè hi ha hagut gent impacient que han estat prou insensats per intentar-ho”.

Estic segur que no hi ha cap independentista que no estigui impacient i que desitjaria haver assolit l’objectiu fa temps. Desgraciadament, en aquests moments no controlem el tempo, ni la tàctica ni l’estratègia. Estem obligats a ser pacients, fent-ne de la necessitat virtut.

Finalment, l’antropòleg ha afegit, dura
Joan. Xuriach Fusté nt el primer aniversari de l’1 d’octubre “hauria estat bonic que els que van arribar fins a la porta del Parlament de Catalunya l’haguessin obert”.
Aquí torna a aparèixer la figura de l’espectador que, sense haver participat en la pel·lícula que està veient, es permet d’opinar sobre les escenes d’acció, perquè li agradaria que hi hagués més èpica, més efectes especials, més... sang i fetge. No em sembla massa encertat l’ús de l’adjectiu “bonic” en el context dels fets del passat 1-O, enfront de les portes del Parlament. De la mateixa manera que parlar d’obrir no deixa de ser un eufemisme. No és “obrir” sinó “esbotzar” les portes del Parlament. Assaltar un Parlament vuit? Per fer què? Entrem, l’ocupem...i després?

Sí, que puc visualitzar milers de ciutadans “ocupant” el nostre Parlament, per fer costat i defensar el nostre Govern després d’haver proclamat la República catalana el 27-O del 2018. Dissortadament, no se’ns va permetre. No vàrem tenir l’ocasió.

Joan. Xuriach Fusté David Calabuig

 

Gràcies David. En certs punts estic d'acord amb tu . 

En Delgado és una persona vehement, militant comunista al final del franquisme, del franquisme oficial, el real segueix vigent. Ha estat detingut en diverses ocasions, empresonat durant tres mesos, i torturat de molt jove a Via Laietana. Té força crèdit com a ciutadà compromès i lluitador, no és un teòric. 

L'any 2015, era membre del comitè central, va abandonar la militància de Comunistes de Catalunya en desacord amb la postura de Catalunya en Comú envers la declaració unilateral d'independència de Catalunya. 

Jo també crec que el poble no ha abaixat els braços i que només necessitem uns líders decidits i valents per tirar endavant. Deixant a banda els Jordis (un cas flagrant de vulneració dels drets més elementals, una injustícia com n’hi ha hagut poques a la història de l'Europa pretesament civilitzada i democràtica) els polítics empresonats i exiliats ho són per haver declarat amb sordina, fluixet, fluixet, la independència i cinc minuts després desaparèixer esperitats en lloc de quedar-se al Parlament i al palau de la Generalitat a defensar-la. Centenars de milers de ciutadans els haguéssim acompanyat. 

Després dels segles que portem colonitzats, no calia declarar per obligació una independència amb aquella manca de convicció i alegria. Ells serien a casa lliures i nosaltres seguiríem decebuts en el nostre anhel de llibertat col·lectiva, com ara mateix.

L'any 1931 i l'any 1934 en Macià i en Companys ho van fer amb la gent i per a la gent, eren altres temps... 'y ahí lo dejo'.

També crec que ocupar el Parlament en aquells moments hagués servit per denunciar, encara més, la manca de compromís dels partits i, simbòlicament, també hagués servit com a presa del poder per part dels ciutadans. 


Res més, a un comunista fidel com en Delgado sempre li poden aquestes actuacions, se sap que és comunista perquè ja no milita en cap partit comunista, com els catalanistes i socialistes que se'ls coneix perquè ja no militen al PSC. Un acte simbòlic com els centenars o milers que hem anat fent al llarg d'aquests deu anys, tant de petit com de gran format.

I amb el que sí que estic plenament d'acord amb Delgado és en què els grans canvis socials i les revolucions al llarg de la història no s'hagueren produït mai sense impaciència (jo i els meus avantpassats arrosseguem més de tres-cents anys de colonització, potser ja n'hi ha prou) i tampoc no s’hagueren produït sense els insensats (que obren sense seny).


Quan, després de raonar-ho i estudiar-ho durant molt i molt de temps (amb seny, educació i el famós lliri a la mà) i tenir clar que no hi ha cap altra alternativa acabes perdent la paciència, aleshores cal fer realitat allò que saps que és irrenunciable i just per a tu i per al país: recuperar la llibertat de mans de l'opressor que no te la vol tornar.

Es fa sense seny, insensatament o no es fa. Al moment de posar-te en perill només hi ha un camí: pensar exclusivament a conquerir l'objectiu, si t'atures a pensar en les conseqüències negatives que pot haver-hi ens domina la por, ben legítima, i no ho fas.

He dit i escrit en més d'una ocasió que, a vegades, dubto de la nostra dignitat com a poble (demostrada però en altres ocasions) quan, malgrat tots els actes simbòlics en favor de l'alliberament dels presos, de la constància en la denúncia, permetem que segueixin empresonats arbitràriament, durant més d'un any, conciutadans nostres, bones i pacífiques persones.

La meva teoria: la dignitat (el nostre tresor) sempre un esglaó per sobre de la por (la nostra companya). La pràctica: no és fàcil, gens fàcil. Qüestió de prioritats.

Joan. Xuriach Fusté

dimarts, 30 d’octubre de 2018

CRÒNIQUES COLONIALS (II).

Context:
  • 25 de gener de 1981. Un grup d'intel·lectuals (intelectuals?) signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya. 
  • 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
Article publicat a Diario de Barcelona el 6 de novembre de 1981.

 

No ens imaginéssim pas que, a la metròpoli, li falten homes nous quan en reciclà de tan madurs i de tan compromesos amb el franquisme més feixuc com l’actual director de televisió (Carlos Robles Piquer), fins fa poc secretari d’Estat per als Afers Estrangers i, durant l’etapa Fraga, director general més de censura que no pas d’informació (i potser en record d’aquells temps de principis d’autoritat a tota pastilla que començà la seva gestió, ara, amb unes mesures de tons prohibitius: la petita pantalla no serviria als seus clients el debat al Congrés sobre l’entrada a l’OTAN). A cap generació li falten persones ambicioses entre les quals hi ha unes quantes llumeneres que, com que ho saben tot de tot (a diferència dels savis que saben molt poc de gairebé res), passegen ombres de ministeri en ministeri, passant per governs civils i d’altres responsabilitats normalment ben peixades, i, junt amb aquestes “personalitats”, llargues teories d’individus més feblement competents però això sí, ben disposats que la història no descarrili.

Mai, però, no s’ha d’arraconar els diligents, els infatigables que han dedicat i dedicaran la seva vida (i si convé la seva mort i tot) al servei no pas del poble, o dels pobles que ha reunit l’Estat, sinó a la pàtria, com solem dir amb aquesta afecció oficial a les abstraccions, amb aquest urc del sentiment que no s’inspira en la realitat, amb aquest èmfasi que conreaven els homes de la dictadura i que encara és moneda que circula entre tants homes de la democràcia. Els mateixos, és clar, que d’un sistema a l’altre i d’un càrrec al següent conserven els tics que el règim monolític els donà i, no cal recordar-ho, el mateix esperit de sacrifici... sacrifici dels altres, naturalment.

En el seu discurs de presa de possessió (santa paraula!), Robles Piquer declarava que no tenia cap dubte (és baró de fe, ja es veu) “acerca de la anchura oceánica que en la Espanya de 1981 ofrece a la libertad el sistema que estamos construyendo y – cuando hace falta – defendiendo”, i potser sí que per a ell, personalment, professional i política, aquest oceà és tan immens que, si bada, corre el risc d’ofegar-s’hi. Ara: podria molt ben ser que el nostre home (vull dir l’home dels altres) descobrís mars sense límits allí on, des de les colònies, veiem un toll pel qual neden sempre els mateixos peixos que segreguen una suficiència exemplar i saben adaptar-se al color que, segons l’hora, tenen les aigües. En la jungla política, aquesta capacitat ajuda a la selecció de les espècies.

Quan celebren la llibertat, i sempre solen fer-ho com si ens en sobrés i ens trobéssim al caire del llibertinatge contra el qual se’ns ha de protegir, els polítics de la metròpoli ens refereixen, pel que fa a nosaltres i a tots els pobles sotmesos de la península, a l’estranya figura d’una llibertat obligatòria d’ésser espanyols que ens pren la llibertat de ser allò que som des de temps tan antics com ells són allò que ningú no els regateja el dret de ser. És natural, doncs, que en aquest oceà tan terriblement ample que pregona el nou director general de televisió ensopeguem per tots costats amb esculls traïdorencs i penya-segats abruptes, amb ribes poc hospitalàries que ens limiten i entre les quals, per postres, hi ha esteses les xarxes on cauen els pobres peixets als quals hom recomana la confortable virtut de la humilitat fins i tot des de les voreres de l’esquerra.

Seria sorprenent, si no fos tan habitual, que sempre ens parlin de llibertat aquells que se la reserven després de definir-la d’acord amb les normes que els convenen i des del poder “unitari” que ens priva de gaudir-ne. Darrere del seu pensament, però a toc de la superfície sempre hi ha dentro de un orden joseantonià que proposava una “llibertat” entre reixes, potser per una incapacitat de concebre-la, l’inrevés, com l’ordenadora de la convivència entre homes i pobles que volen desenvolupar totes les seves potencialitats: allò que és viu i genera les seves lleis, no pas allò que s’ha d’adaptar a un esquema previ i fabricat per un altre que hi troba, creu, el seu benefici.

De la llibertat, que no és ni ampla ni estreta, i de la qual tan sols es pot dir que n’hi ha o no n’hi ha, no se’n pot parlar des de cap metròpolis, el centre d’on es nega per necessitat de conservació de l’imperi, i això amb indiferència de la ideologia d’aquell que pren la paraula i interpreta com a perversió o pecat nefand, contra natura, el desig d’una comunitat de trencar amarres i navegar amb les pròpies veles. No en pot parlar, de fet, ni per als seus; ens adonem molt bé, aquí, que Castella tampoc ho és, de lliure. No ho és cap poble colonitzador, obligat com es veu a fundar diàriament la seva existència en un acte de força que, quan hom el racionalitza per tal de justificar-lo, destrueix unes estructures de la consciència gràcies a les quals acceptem la dimensió més profunda de la llibertat de cadascú: la que li dóna la llibertat dels altres. Qui mana, té un subordinat que el condiciona i l’empetiteix. Els grans oceans són, ara com ara, pous negres on prou feina tenim a respirar. Ells i nosaltres. Nosaltres contra el nostre grat. 


Manuel de Pedrolo

Llegiu l'article anterior


Llegiu l'article següent

dijous, 25 d’octubre de 2018

OPINIÓ: "Vostès no hi eren ", per Teresa Calveras

No em cap al cap que algú pugui mentir tranquil·lament negant evidències perfectament documentades i acceptades per la premsa de tot arreu excepte per la d’Espanya.

Les persones que vam ser el Primer d’Octubre als col·legis electorals vam veure què va passar, com es va comportar la policia, com va arribar amb un excés de furgonetes per tal d’atemorir la gent, i desfilant com si anessin a lluitar en una guerra que només ells sabien.

Els que hi vam ser, molts, ho vam veure. Sabem que als col·legis hi havia gent indefensa que només es defensava tancant portes i finestres quan podia i seient a terra amb les mans alçades manifestant-se pacíficament.

Els observadors i la premsa internacional també en van ser testimonis, ho van documentar i ho van explicar als seus mitjans.

Només alguns, que precisament no hi van ser, continuen negant les evidències. Només puc suposar que no poden acceptar ni justificar de cap manera les accions que van tenir lloc aquell dia ni la responsabilitat política que hi va tenir el seu partit.

Però Srs. ministres, sàpiguen que negar la realitat no la fa desaparèixer.


Teresa Calveras
HGxInd

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Continua el debat. Avui: de David Calabuig i Joan Xuriach Fusté

Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anem presentant aquestes aportacions. Avui, després d'escolar a en Salvi Pardàs i Maria Gemma Cerezo Pumariega, sentirem les opinions d'en David Calabuig i Joan Xuriach Fusté


Intervenció d'en Jordi Romeva en un acte de suport a Carme Forcadell , 18.10.2018:

"I com ho sabrà, Sr. Maragall, si som el 50 o el 50,5 o el 55%?
Com ho pensa calcular?
Mitjançant quin sistema?
Quan?
Com pot assegurar que, en aquests moments, no hem superat el 50%?
Sabeu qui és aquest Sr. “Jordi Romeva”... oi?"

  


Doncs sí, el pare d’en Raül Romeva. La persona que va fer aquell meravellós i colpidor discurs a Mas d’Enric!

Bé, ho deixo aquí. Una altra decepció més de la mà dels “nostres” polítics.
Si us plau, que no facin res més! Que pleguin d’una vegada! Que no parlin per nosaltres!

David Calabuig
HGxInd


----------------------------------------

 
Ja ho he llegit. L’endeví Maragall. Jo, particularment, crec que en un referèndum pactat guanyaríem clarament. Si fóssim el 51% (en vots al Parlament) Maragall diria que ens caldria una mica més. 

No cal afegir res més.Pur autonomisme. Preparació del terreny per possibles pactes amb la gentussa del 155.

Joan Xuriach Fusté
HGxInd

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Continua el debat. Avui: Salvi Pardàs i Maria Gemma Cerezo Pumariega

Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anirem presentant aquestes aportacions. Avui, després d'escolar a en Joan Xuriach Fusté, sentirem l'opinió de Salvi Pardàs i de Maria Gemma Cerezo Pumariega


  Estic cent per cent d'acord amb tot el que exposeu. El discurs de les cúpules d'ERC és inacceptable i fa témer un nou tripartit.

Buch dimissió. I no, no crec que controlin els mossos. Complicat.

 

Salvi Pardàs
HGxInd 

 



---------------------------------------------------


Em sembla, David, que tens raó dient que poden fer més els consellers i el president des de l'exili que els que tenim a casa. Recordem que el veritable govern, el legítim, és el que hi ha a Brussel·les i que els seus interlocutors, Europa, estan més predisposats a escoltar-los que no els de Madrid.

Jo penso que ara les negociacions amb l'Estat espanyol tenen molt poc recorregut i que hem de buscar el suport dels altres països i això els nostres exiliats ho fan francament bé.

Pel que fa al percentatge d'independentistes que som, per què hem d'acceptar que som el 47% que diuen ells? Això no ho podrem saber fins que no fem un referèndum, no val comptar només com a independentistes els votants de la CUP, ERC i JuntsxCat.
 
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd



dissabte, 20 d’octubre de 2018

Continua el debat. Avui: Joan Xuriach Fusté

Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anirem presentant aquestes aportacions. Avui escoltem a en Joan Xuriach Fusté:


Evidentment. El que la gent del carrer volem i el que ens ofereixen els partits no té res a veure. Ja coneixeu sobradament la meva opinió al respecte, us vaig enviar aquest enllaç per què hi ha un fragment que em va cridar l’atenció.

Diu Comin: "Els que ja som ara hem d’estar disposats a fer més, aquesta és la clau. Si el 47% està disposat a fer més coses, com la mobilització permanent, aturar el país, etc., avançarem molt més que si som el 60% però seguim fent el mateix que hem fet fins ara. No fem servir d’argument, per no mantenir el pols, que encara no som el 60% si hi ha coses que ja podem fer ara amb el 47%"

Una reflexió contraposada al que predica, repetint com un mantra, el seu partit ERC i, crec, coincident amb el que alguns hem expressat repetidament: deixar d'utilitzar l'ampliació de la majoria per desaccelerar, un fet èticament pervers havent-hi presos polítics, i allargar ‘sine die’ el sistema autonòmic mentre ciutadans innocents seguiran empresonats, recuperar l'esperit del 3-O i ser conscients que amb els que estem ara som més que suficients per aturar el país.

De totes maneres el senyor Comin hauria de dur urgentment aquesta reflexió al seu partit per canviar la política tant respectuosa amb la Constitució com irrespectuosa amb els seus votants.

Hem de desobeir tot plegats a la una, i si hi ha concentracions a la seu d’ERC, PDCAT o a les portes del Parlament, això, companys, és mobilització del 47% en defensa del contracte subscrit en forma de vot i en denúncia d’un engany.

Una petita observació que posa encara més llum a la situació en què ens trobem. Fa un mes, el 16 de setembre, en la manifestació d’un miler de feixistes, en contra del català, que pretenia arribar a la plaça Sant Jaume, uns quants energúmens van sacsejar i empentar mossos que els impedien el pas, imatges que segurament heu vist, es poden consultar a Internet. Es va detenir algú? Els mossos, mentre eren agafats per l’armilla, demanaven calma i els hi parlaven amb paciència infinita. Cal comparar-ho amb l’actuació policial a la plaça Catalunya i al Parlament? El govern hauria de parlar clar a la gent, cosa que no ha fet en cap moment, i dir-nos si els Mossos tenen, o no, el control efectiu dels cossos de seguretat.


Joan Xuriach Fusté
HGxInd


--------------------------
Aquí podeu llegir les següents opinions

divendres, 19 d’octubre de 2018

OPINIÓ: "No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu", per David Calabuig

Hi ha una llarga, força llarga entrevista que "El Món" fa a en Toni Comín.

Personalment, se m’hi apareix més “el polític” que “la persona”. No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu. És massa políticament correcte. És “processisme” en estat pur.

Segons ell, “... la posada en marxa del Consell de la República és imminent i podrà desplegar una part de l’acció política que el Govern de la Generalitat no pot desplegar...”. Què vol dir? Que podran fer més un grapat d’exiliats que els 70 diputats del nostre Parlament?

Parla de què “... caldran 3 d’octubres llargs...”

El 3-O és fruit de la continuïtat d’un estat emocional arran de l’1-O. Aquell clímax ja va passar. No es pot banalitzar la dificultat de què una vaga general sigui seguida per una àmplia majoria de treballadors, encara menys si “ha de durar dies”.

Moltes paraules però no sóc capaç de trobar-hi noves idees ni cap estratègia més enllà d’allò què podríem anomenar “qui dia passa, any empeny”.

Potser estic una mica baix de moral, però és que no me’ls crec. No em generen cap energia positiva. En aquests moments, abans de res, necessitem unitat. La unitat que tots cridàvem ahir a la Plaça Catalunya. La unitat que ells, sistemàticament, ens neguen.

Ho sento, però, el què jo vull escoltar són les paraules de gent que parla amb el cap però també amb el cor. Paraules com les que es van pronunciar a l’acte celebrat a Mas d’Enric.

Persones, no polítics!


David Calabuig
HGxInd


--------
A partir d'aquest escrit s'ha generat tot un debat entre els companys que escriuen en aquest blog. 
Anirem publicant totes les  opinions.

Podeu llegir la següent opinió (Joan Xuricach)