dimecres, 19 de setembre de 2018

OPINIÓ: "L’esperit de 'la manada' (*) i la 'sagrada unidad' ", per per Francesc Pineda i Fortuny

Dos temes greus, prou diferents, però amb connotacions paral·leles i tocs de supremacisme delictiu. Tots dos són presoners de veritats irrefutables que, fetes dogma, justifiquen qualsevol actuació per iniqua que sigui.

“La manada” recolza la seva actitud en una pretesa superioritat de gènere que vol justificar les seves “ineludibles” necessitats, tot menyspreant i denigrant la llibertat sexual de la dona amb falses interpretacions de la seva sensibilitat. Això no té recolzament jurídic ni polític, ans al contrari, però perdura impertorbable en l’ànima de molts mascles hispànics, lletrats inclosos.

Contràriament l’altre tema, la “sagrada unidad” sí que té aquest recolzament jurídic i polític i no és gens mal vist per una majoria ensinistrada. La pretesa unitat és una fal·làcia que no s’aguanta per enlloc i no té cap mena de justificació.


L'entelèquia d’una “Gran Castilla” no ha estat mai propiciada ni pels mateixos castellans, ni pels altres pobles de la península (el poble, els habitants no s’han tingut mai en compte) però, ha estat sempre en la ment de tots els governs d’aquest dissortat Estat, que han cregut que la “grandeza” és un objectiu moral i necessari, però aquesta “grandeza” pel broc gros, ha descurat els aspectes ètics, de justícia que hauria d’implicar una grandesa de veritat. La seva grandesa s’ha reduït a una grandària, a una superfície de territori, que en disminuir pel caire natural de la història els ha proporcionat molts mals de ventre.

Franco va voler culminar aquesta mala idea d’Espanya, un territori en el qual tothom obeís els seus dictats i s’estalviés de pensar, cosa que, com es pot comprovar va aconseguir amb escreix. Pocs tenen la característica humana de pensar. Ben encertat va estar en Machado i encara és ben evident: “de cada diez españoles uno piensa, los demás embisten”.

La unitat d’Espanya és una gran mentida, els pobles d’Espanya no han estat mai units sinó subjectats amb grillons. La unió natural i l’entesa no l’han procurada mai, ans al contrari, la seva tàctica ha estat la desunió sistemàtica. A les cultures comunes que apleguen moltes parts de la península, se n’ha procurat la separació per impedir que poguessin acordar una actuació comuna, que soscavaria els falsos fonaments de la fictícia unitat. Tot això ha estat sempre reprimit amb ferotge contundència, s’han conjurat per impedir la natural unió i consens que haguessin fet d’Espanya una cosa digna i no una aberració històrica. Hi ha hagut tossudament en els governants espanyols l’error conceptual que el fa creure que sotmetent a una única llei tota la població s’obté la unitat volguda, sempre, és clar, per la força i sense fer que es pogués contrastar mai el valor de les lleis per a les distintes sensibilitats dels pobles peninsulars.

Per aglutinar moralment els innocents vassalls han convertit aquesta falsa unitat en un dogma infame que els ha corromput les consciències, creant un fals sentiment, que no té justificacions per a sostenir-se. No val invocar sentiments quan aquests estan fomentats interessadament, després d’haver fet el possible per suprimir la capacitat mental de la població. No penseu! Només cregueu! La fe substitueix la racionalitat. Un poble educat amb aquesta mena de fe té una força immensa, més aviat pel mal que no pas pel bé, però no té cap mena de moral, la seva moral és l’aplicació, sense cap mena de miraments, de la força bruta.

Les creences en veritats úniques i indiscutibles només condueixen al fanatisme. Tot és permès en nom d’aquesta fe, la mentida, la injustícia, la repressió, res importa, ni infringir les pròpies lleis. «¿Tu, que harías por España?.-¡Todo sin limitaciones!»

Espanyols desfeu-vos d’aquest llast diabòlic, demaneu-vos la independència personal i col·lectiva, desfeu-vos-en i no us mantingueu al marge de la Humanitat. Nosaltres us ajudarem.

Ni Estat Hispànic, ni jihadisme unionista, llibertat per a les ments despreses de crostes dogmàtiques!


L’esperit de la manada és també conseqüència d’un dogma no explicitat però present encara en molts mascles d’aparença humana que l’admeten sense cap disquisició racional.

Les bèsties tot i llur aparent incapacitat de raonament actuen amb més ètica, a causa de la motivació natural, que els hi és pròpia. Els mascles sempre estan disposats a l’encontre sexual, però són les femelles les que imposen el seu “tempo” i les seves condicions. Obeeixen a lleis de supervivència d’espècie, més d’un cop amb violències criminals per qüestions d’exclusivisme genètic adreçades normalment contra les cries que no els són pròpies.

Tots aquests factors també incideixen en els éssers humans, però en el nostre cas emfatitzat, positivament o negativament per la nostra capacitat d’anàlisi i reflexió. Ha disminuït molt la necessitat de supervivència en clans, en cultures, en nacions, fora de casos excepcionals, però principalment degut a la conscienciació global que fa palesa la inconveniència del creixement incessant de la població mundial. Però no té res a veure la demografia amb l’esperit de la “manada”, perquè aquest és degut principalment, a la no evolució ètica de massa mascles del país. Les condicions que propicien el prestigi del “macho ibérico” prevalen arreu. És un dogma inherent, una creença inalterable.

El tema demana molta reflexió i pot ser molt extens. El deixo aquí tan sols reblant en la condició de dogma que regeix certes conductes. Ja he dit abans que perdura també en el pensament de molts magistrats i, oh casualitat!, es troba mol sovint conjuntament amb l’altre dogma exposat anteriorment. Tots sabem que a la “manada” hi havia policies “nacionals” i guàrdies civils: «A por ellos! I a por ellas! »

Continuaré, molt més extensament amb una autocrítica que com a mascle ibèric puc fer, malgrat que el meu posicionament moral és ben bé el contrari.

 


(*) manada = ramat, bestiar (amb perdó dels animals)

Tot això que he expressat no va adreçat a la totalitat dels habitants peninsulars, però sé, amb moltes probabilitats, que tots aquells que s’hi vegin implicats i els indigni més, són aquells als qui els correspon més adequadament totes les acusacions que denuncio.

Ben segur!

Des de Sant Antoni de Calonge, Setembre 2018
Francesc Pineda i Fortuny 

HGxInd

dimarts, 18 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Insisteixo", per Joan Xuriach Fusté

El PuntAvui ha publicat un altre article d'un company nostre, article que reproduïm tot seguit:

"Els moviments dels partits polítics catalans a Madrid, un dia després de la darrera Diada, tornen a evidenciar que una cosa és posar-se la samarreta que toca i aixecar els braços enmig del poble i l’altra escoltar i defensar el que diuen.

Mots tan pervertits pels polítics de classe que em nego a utilitzar-los per definir el milió de persones que vam tornar a sortir al carrer convocats per l’ANC. En diré una multitud de persones decents i dignes, unides en un sol crit: “Fem República Catalana”, el motiu de la convocatòria.

Què no han entès? Fem, construïm ara; República, una forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari (el contrari d’una monarquia), i Catalana, nostra, lliure, pertanyent a Catalunya o als seus habitants, no a la metròpolis de Madrid.

ERC i JuntsxCat, llegiu-ho a poc a poc, no era per fer un altre referèndum, hem votat en dos i el segon amb sang pel mig; no era per iniciar un diàleg amb condicions imposades pel govern de torn espanyol; no era per cap estatut, ja el van ajusticiar socialistes i populars; no era pel dret a decidir, ja hem decidit... era per la República, només amb ella alliberarem els presos polítics, farem tornar els exiliats i podrem ésser en pau.

Si no volem que els processistes ens tornin a entabanar amb discursos abrandats és l’hora de crear una plataforma electoral amb l’ANC, Òmnium, la CUP, Súmate, els CDR, Som Alternativa i els sindicats, col·legis professionals i col·lectius socials que vulguin defensar la República Catalana."

 


Joan Xuriach Fusté

Llegiu l'article en la font original

dissabte, 15 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Justícia independent", per Alfons Carreras

Als platós de televisió, als mítings i a les rodes de premsa del "Gobierno de España" es diu sense vergonya que la Justícia Espanyola és independent. 

Ho és? Vegem-ho. 

GRECO, Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa, fa recomanacions als estats membres de com implementar normes i lleis per millorar el comportament i el control de parlamentaris, jutges i fiscals. L'informe GRECO del 2017 diu que de les onze recomanacions fetes a l’Estat Espanyol, set s'han acomplert parcialment i que de les altres quatre no se n'ha fet absolutament res. 

En concret la recomanació VI diu: "que se estipulen por ley los criterios objectivos y los requisitos de evaluación para el nombramiento de altos cargos en la judicatura, presidentes de las Audièncias Provinciales, de los Tribunals Superiors de Justícia, Audiencia Nacional y Tribunal Supremo, con el fin de garantizar que estos nombramientos no pongan en tela de judicio la independencia, imparcialitat y transparencia de este proceso". Doncs bé, l’informe de l'any 2017 avisa a l’Estat Espanyol: "GRECO concludes that recommendation VI has not been implemented". Literalment; no s'ha fet res per garantir la transparència i la independència del sistema d'elecció dels tribunals de justícia. 

És més, l'informe en el que l'Estat Espanyol específica quines actuacions s'han portat a terme per respondre a les reclamacions del Consell d'Europa, l'apartat VI està en blanc. 

No han fet res perquè creuen que no cal, perquè la justícia espanyola és un instrument al servei del Govern quan aquest ho necessita. 

Ens amaguen la veritat constantment i en molts casos menteixen deliberadament. Els presos polítics i els dos líders socials no tindran un judici just. Els jutges del tribunal mostraran la seva independència del codi penal i els condemnaran a penes de llarga presó seguint un criteri d'escarment i venjança propi dels règims feudals.


Alfons Carreras
HGxInd

divendres, 14 de setembre de 2018

La trampa que Espanya ens ha parat

Avui, 14.09.2018, Aamer Anwar és estrevistat a Vilaweb. Una entrevista imprescindible de llegir, par a reflexionar-hi, i després seguir amb fermesa i convició el nostre camí cap a la República.Aquí transcrivim l'entrevista:


"Una de les imatges que va deixar la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre fou la d’Aamer Anwar alçant el puny i dient a la multitud: ‘No caminareu mai tots sols!’ Anwar va pronunciar un dels discursos més potents de la Diada. L’advocat de Clara Ponsatí ha adquirit una enorme popularitat, com més col·legues seus que han aconseguit que la maquinària repressiva de la justícia espanyola topés contra el sentit comú que han aplicat alguns jutges europeus. És un cas de persecució política, diu Anwar, i per això s’ha de combatre tan judicialment com políticament. Si es deixa tot en mans dels procediments judicials estarem perduts, afegeix. I demana als polítics catalans que prenguin decisions valentes. Perquè, si no, l’estat espanyol aconseguirà allò que pretén: que esperem, esperem, esperem…

—Com us vau sentir al damunt de l’escenari de la Diada davant aquella multitud?
 

—Pujar a l’escenari em va fer sentir humil. Tenia ganes de plorar. Era una sensació increïble, sabent que hi havia un milió de persones. Veient en la cara de la gent l’alegria, l’esperança. Em vaig sentir molt honorat quan em van demanar de ser allà com a advocat de Clara Ponsatí per a començar els discursos. No havia tingut mai una experiència com aquella. No vaig parlar solament sobre els exiliats o els presos polítics, perquè és un cas que afecta tothom. Hi ha milers de persones afectades per això que passa, hi ha gent que ha perdut la feina, que és investigada. Què vaig sentir? No sé com explicar-ho. Vaig sentir que era a punt de plorar, de plorar de joia veient aquella gent.
 

—Una trampa?
 

—Per a mi Espanya té un passat similar al del Regne Unit. Perquè els britànics també van tenir un imperi. I la política dels colonialistes sempre va ser dividir i manar: conquerir l’Índia dividint la població, els musulmans, els sikhs, els hindús… Van fer això mateix a l’Àfrhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Qica, i a l’Amèrica Llatina Espanya també ho va fer. I és això que han fet. Quan diuen que volien decapitar el govern català, liquidar-lo, volien dir decapitar el poble català i silenciar qualsevol veu que en parlés favorablement. Han fet molt bona feina aquest temps parant-vos aquesta trampa. Perquè tot s’enfoca sobre què s’haurà de fer en el judici, amb els exiliats. I mentrestant ningú no es preocupa de què passa al país. Han traslladat els presos a Catalunya. I quan dieu, per exemple, ‘llibertat presos polítics’, Espanya us pot dir: vosaltres en teniu les claus. Els funcionaris de presons són a les ordres del govern català. Hi ha dues opcions, realment. Una és alliberar els presos i esperar-ne les conseqüències, que probablement seran la liquidació de l’autogovern. O bé aconseguir la independència. Hi ha la tercera opció, que és comprensible, perquè la gent està preocupada sobre si Espanya ens escoltarà, si permetrà un referèndum, si negociarà… Espanya vol això, perquè així perd temps. Esperar les sentències del judici. Per què esperar les sentències, si no acceptem el sistema judicial espanyol? Si no esperem l’autorització de l’estat espanyol, per què els esperem per a prendre una decisió? Això és una trampa. Perquè si el govern català decidís d’alliberar els presos és clar que tindria conseqüències. I si s’avança cap a la independència és clar que tindràhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Q conseqüències. La qüestió és que Espanya no pensa que hagi de passar res d’això, i que pot aguantar un any més, dos anys més, tres anys… I aquest procés és el que han fet tots els règims colonials: dividir i manar. Veig com els independentistes es barallen, quan llegeixo els diaris: la gent discutint, dient s’hauria de fer això, o s’hauria de fer allò… La unitat es comença a trencar, i això és una tàctica deliberada de l’estat espanyol, que vol ajornar, ajornar i ajornar.

—Fins i tot hi va haver alguna il·lusió amb Pedro Sánchez.
 

—Tant si són d’esquerres com de dretes, quan els arriba la qüestió de Catalunya segueixen els passos que va marcar Franco, i la unitat d’Espanya passa davant. I les condicions només les poden fer canviar els catalans. Això vol dir que els polítics han de fer els passos que tenen unes conseqüències. No hi ha cap més opció. No hi ha cap país en el món que ho hagi fet fàcilment. La gent sempre ha hagut de lluitar. Per a mi, el mandat per als partits polítics, el govern o el parlament no ha de venir d’Espanya. No és dhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Qemanant permís a Espanya. El permís ha de venir de la gent, del poder de la gent. Tota aquella gent de la Diada no volia manifestar-se i després simplement anar a casa. Volen que passi alguna cosa. Ho vaig percebre en la gentada. Volen anar un pas més enllà, no volen romandre en la mateixa situació.

—El judici no trigarà a començar. Quan hi hagi condemnes, què caldrà fer judicialment per als presos, a part del que es pugui fer políticament?
 

—És que no pots desconnectar la qüestió política de la judicial. Perquè la justícia en aquest país és política. Hi ha gent que espera que comenci el judici i després desplegaran una estratègia. Però si esperen que el judici comenci serà massa tard. La responsabilitat no recau en els advocats. Si saps que seran condemnats, quina lluita faràs? Del Tribunal Europeu de Drets Humans em preocupa que, si bé és cert que tenim un bon cas per a anar-hi, seran dos, tres, quatre anys d’embolic judicial. I què passarà mentrestant amb Catalunya? La gent es demanarà: i nosaltres què? Ha de ser una combinació de feina als tribunals i de política. Per això l’estratègia desplegada per Gonzalo Boye ha estat immensa. És un home d’un gran coratge. I sap veure quan un estat és bel·ligerant i quan els advocats són l’última línia de defensa entre l’estat i la gent. Per això ara ataquen Gonzalo Boye; uns atacs que li vénen del col·legi d’advocats, dels mitjans. Què vindrà després? Ficar-lo a la presó? És un moment molt perillós. Espanya ha de decidir si entra al segle XXI com una democràcia o vol ser recordada com l’estat franquista del segle XXI. És un moment perillós perquè qualsevol ajornament és un ajornament per a Catalunya, per als presos polítics i per als exiliats. Concentrar-ho tot als tribunals significa donar més temps a Espanya.

—I què hi poden fer els polítics, doncs?
 

—Han de prendre decisions valentes que tenen conseqüències. Entenc perfectament les que té deixar anar els presos, que això pot portar al tancament del parlament. Però de vegades has de prendre decisions en nom de la justícia que tenen conseqüències.

—Voleu dir que el govern català hauria de fer això, hauria d’alliberar els presos?
 

—És complicat per al govern català, perquè dius ‘llibertat presos polítics’ i alhora en tens les claus.

—Seria una bona decisió?
 

—Si el parlament, si el govern català amb el mandat popular per la independència pensa que Espanya no té raó, pensa que és criminal de tenir tancats els presos polítics, si ho penses no hi ha cap necessitat de preguntar-se si els presoners haurien de ser alliberats. Aquesta és la resposta. Qui pot negociar amb l’estat quan té gent empresonada? És impossible. És una forma de terrorisme d’estat, és un xantatge. La qüestió és quant de temps esperarà la gent? Esperar fins al novembre? Esperar fins al judici? Esperar fins a la sentència? L’any vinent? D’ací a dos anys? Això vol Espanya: que espereu."




Veieu també el seu discurs a la Diada:



dijous, 13 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Un conte de por", per Joan Xuriach Fusté

Hi havia una vegada, en el paner d’Europa, uns éssers considerats per tothom, menys per ells mateixos, violents. 

Eren uns violents molt sensibles que es violentaven amb el color groc, amb les paraules urna o votar, quan sentien parlar del dret a l’autodeterminació, de la llibertat, quan escoltaven mots que no entenien o veien qualsevol lletra impresa que no fos la seva, la de l'imperi. Ànimes sensibles que cercaven l’aixopluc de determinats partits polítics autodenominats democràtics on eren acollits de bon grat pels seus dirigents, de fet els donaven la benvinguda aplaudint amb les orelles. 


Aquest poti-poti d’extrema (dreta) estupidesa es manifestava per la no violència, en contra del groc, les urnes o la lliure expressió i per això, en cada concentració, manifestació o rotllana que organitzaven, agredien violentament periodistes i vianants quan no s’agredien entre ells, això sí, per la no violència. Tímids i candorosos es tapaven la cara en algunes de les seves accions no violentes, a vegades la destapaven per escopir, amenaçar o insultar, molt puntualment. 

Parlem en passat, ja no hi son? Sí, segueixen, son els fills, els nets, els besnéts, els admiradors dels creadors de ‘Viva la muerte’ i ‘Muera la inteligencia’. 

No podrem dir allò de vet ací un gos, 
vet ací un gat, aquest conte s’ha acabat, 
fins que d’Espanya haguem marxat.

Joan Xuriach Fusté
HGxInd 


Publicat el Periódico 10/9/18

diumenge, 9 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Una diada per reflexionar", per Joan Xuriach Fusté


ElPeriódico publica un escrit del nostre company:

¿Aniré a la manifestació de la Diada com fa més de 30 anys, amb aquella incertesa, quan ens preguntàvem, en veu baixa, si arribaríem als 30.000?

¿Com l’any 2012, quan l’esperança es va transformar en estupor massiu, mirades d’incred
ulitat, de satisfacció? 

¿O bé com les següents: demostracions de força i un cert cofoisme, les primeres; i una sensació de sentir-nos Sísif arrossegant la pedra enorme fins gairebé el cim per veure, indefectiblement, com la roca sempre roda cap avall, les últimes? 

No. 

Sé del cert que serem molts, no em sorprendré pas i no estic gens satisfet ni orgullós del que ha passat des de l’1 i el 3 d’Octubre, aquells tres dies ens vam apoderar del nostre destí, aguantant les agressions de la policia espanyola, ni oblit ni perdó, sortejant tot tipus de boicots, rebentant les cotilles autonomistes i porucs d’alguns dels ‘nostres’ partits, aturant el país. Després, República interruptus, abandonada, no defensada, tres dies de silenci, empresonaments i exilis.

El dia 11 em manifestaré per la República i recriminaré als polítics, que són majoria al Parlament, l’excés de retòrica i la justesa de fets; també interpel·laré a tothom, a tots nosaltres: mereixem ser lliures quan aviat es complirà un any del
segrest d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart? Com ho hem pogut permetre els més de 2.100.000 de votants, per tant majors d’edat, que hem anat donant suport, aquests darrers anys, als partits que portaven la independència al seu programa i els hem votat al 9N i l’1O? Com ho permetem, encara avui?
 

Joan Xuriach Fusté 
HGxInd 

Veieu l'article en la font original

dissabte, 8 de setembre de 2018

divendres, 7 de setembre de 2018

11S, fem República




Dossier explicatiu de l'activitat de desenvoluparem aquest 11 de setembre


Seguir llegint

Veieu-ne el vídeo 


I recordeu que ja queda menys per a la Diada. S'estan acabant d'ultimar els detalls que faran d'aquest 11 de setembre un nou èxit de participació. 

Però per a que això sigui una realitat, necessitem tota la força de la gent. Escriu-nos a horta-guinardo@assemblea.cat  i manifesta'ns la teva voluntat de fer de voluntari el 11S.

Ara és el mom
ent de tornar a demostrar a tothom que seguim forts i decidits a tirar endavant el mandat del referèndum del primer d'octubre!

OPINIÓ: "Dues preguntes per a la Delegada Sra. Teresa Cunillera", per Teresa Calveras

Després de llegir a la premsa que mantenen 300 guárdia civils extra a Catalunya i que a més a més enviaran 600 antiavalots per a la Diada d’enguany, voldria fer-li dues preguntes.

La primera és que, com vostè sap perfectament, fa sis anys que a les nostres manifestacions multitudinàries - totes amb més d’un milió de persones - no hi ha hagut mai cap problema ni aldarull, ni tampoc ha quedat cap paper per terra. Què hi vénen a fer tots aquests policies?

I la segona és si els acomiadaran també amb un “aporellos” com van fer la darrera vegada que els van enviar?

Tot i que em sembla que ja sé la resposta a la primera pregunta m’agradaria saber la seva opinió.


Teresa Calveras
HGxInd

dijous, 6 de setembre de 2018

Què farem aquesta diada?

.

 Com en els Onze de Setembre anteriors, la manifestació de la Diada 2018 arrencarà a les 17.14. L'organització, però, demana als participants que se situïn al seu tram a les 16 h (et pots inscriure en el següent enllaç).

La indicació per a tothom és fer silenci a les 17.14 en punt i esperar a que passi l'onada pel seu davant per abaixar les pancartes i començar a cridar.

L'organització l'anomena «onada de so» i ha de servir, diu l'ANC, perquè «els assistents facin sentir la seva veu progressivament des de la zona de Castillejos fins a l'escenari en forma d'ona sonora».

Des del tram 37, a tocar de la plaça de les Glòries, a les 17..14 h es llançarà un petard i arrencarà la gran onada direcció Palau Reia. El ritme de l'onada el marcaran voluntaris de l'ANC amb unes banderoles. 



Prem les icones que tens aquí sota per a difondre-ho a les teves xarxes.

dimecres, 5 de setembre de 2018

OPINIÓ: "No amb els meus diners" per Maria Gemma Cerezo Pumariega

El govern espanyol es gastarà més de mig milió d’euros per defensar el jutge Llarena davant la justícia belga. Des de quan un govern es gasta els diners de tots els contribuents per afavorir un jutge si, com no es cansen de repetir, la justícia és independent i els jutges actuen seguint el seu criteri sense seguir directrius marcades per interessos polítics? Si va actuar de "motu propi", el senyor Llarena és responsable dels seus actes i si es troba amb una denúncia a la mà, és ell qui s’ha de fer càrrec de la seva defensa.

Actuant d’aquesta manera, el govern espanyol no fa més que palesar el que tots sabíem: la judicatura va actuar i està actuant sota les ordres del poder polític; vaja, que de separació de poders, res de res. Ara que el seu subordinat es troba en un mal pas, el govern, encara que hagi canviat de color té els mateixos tics que l’anterior, no el vol deixar a l’estacada.

Ja em sembla bé que els que estiguin d’acord amb l’actuació del jutge es facin càrrec de la factura dels seus advocats; que s’ajuntin PP, PSOE i C’s, que van ser els artífex de tots els despropòsits judicials que hem vist últimament, que promoguin una caixa de solidaritat entre la ciutadania i, els que vulguin, que es rasquin la butxaca com fem nosaltres per ajudar nostres polítics. M’és igual com s’ho facin per recollir els diners, sempre i quan no toquin ni un cèntim dels meus impostos. En un estat democràtic, d’això se’n diu malversació de fons públics.

Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd

dimarts, 4 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Necessitem un nou marc: la República" , per David Calabuig

Només des de les utopies s'han generat els grans avenços de la humanitat. Quan la societat, en general, deixa de fer-se preguntes i accepta sense més les estructures imposades per les elits extractives, ens convertim en "carn de canó", en peons necessaris per tal que la maquinària segueixi funcionant.

Ens trobem, tots, ho vulguem o no, davant d'un canvi de paradigma que comportarà l’arribada de nous models, clarament disruptius. El sistema occidental actual, basat en el consum i el creixement sense fre, s'ha acabat, ha tocat fons. Els estats grans, formats per desenes o centenars de milions de ciutadans, no poden resoldre els problemes de la ciutadania.

Necessitem un nou marc, recuperar la il·lusió i trencar definitivament amb el segle XX. Això només és possible a partir d'estructures més reduïdes, menys pesants, més properes.

Això només ens ho pot donar la República catalana!


David Calabuig

HGxInd