dijous, 2 d’agost de 2018

OPINIÓ: "Partits polítics: sense els votants no són ningú ", per David Calabuig

Us deixo un extracte de l’article d’en Pere Martí, en el què diàriament comenta les notícies de l’actualitat:

TEMA DEL DIA


Primàries. Els socis de l’Assemblea Nacional Catalana s’han manifestat massivament a favor d’impulsar unes primàries republicanes per a elegir els candidats a les eleccions municipals. La militància ho ha avalat amb un 87,5% de vots afirmatius i un 12,2% en contra en la consulta feta. La participació ha estat del 28,53%, la més alta de la història de l’entitat. 


Són més d’11.000 persones, força més que les que han participat en les votacions dels congressos del PDECat i ERC. Per fer-nos una idea, David Bonvehí va ser escollit president del PDECat amb 1.453 vots, i la ponència d’ERC va ser aprovada amb 511 vots.

Fixeu-vos en la comparació que es fa entre el nombre de participants d
e l’última consulta impulsada per l’ANC (11.000) i el nombre de vots/participants dels darrers congressos dels dos “principals” partits independentistes, el PDCAT(1.453 de vots a favor de Bonvehí) o ERC (511 a favor de la ponència). 

Es demostra que això que en diem “partits polítics” són estructures de poder, inflades mediàticament. Acaparen les portades dels mitjans de comunicació, els espais i entrevistes de la ràdio i els diferents canals de les televisions. Però, és molt evident que el pes dels seus militants és ridícul en comparació amb el nombre de vots que reben en les eleccions a les què es presenten. Sense els vots del ciutadans que no estan afiliats a aquests partís, els nostres vots, no tindrien cap força electoral i desapareixerien ràpidament dels escenaris de l’actualitat (oi que sí, senyors d’Unió?). 

Que quedi clar que sense els votants no són ningú. Tanmateix, prenen les decisions sense tenir-nos en compte per a res! Avui en dia, no costa res realitzar consultes als ciutadans via telemàtica. Un paradigma d’això és l’ANC. Però...i els partits? Ens han preguntat alguna vegada què pensem? 

Parlo per mi, però jo no “estic casat” amb cap partit ni els hi dec fidelitat eterna. 


La política forma part de la nostra vida (ho vulguem o no). En el món del segle XXI tenim el dret i el deure de participar activament en la presa de decisions sobre les grans línies estratègiques que han de marcar les polítiques socials, mediambientals, energètiques, culturals. 

Això d’anar a votar un cop cada quatre anys (o quan sigui que ens convoquin) i després esdevenir espectadors passius d’una obra representada sempre pels mateixos actors i actrius...això no pot ser.

En aquest sentit estic a favor d’un procés de primàries com el que es proposa per a triar la candidatura a les eleccions municipals de Barcelona del 2019.


David Calabuig
HGxInd

OPINIÓ; "Què ha canviat amb el govern Sánchez? ", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

S’acaben els cent dies de gràcia i en el Govern de Madrid no ha canviat res. Tot són gestos, paraules...; però de fets, ni un. Continuem amb ostatges polítics a la presó, amb els nostres representants legítims a l’exili, amb l’amenaça del 155, amb reunions que segurament no serviran de res perquè continuen sense voler afrontar el problema de fons ni resoldre’l de l’única manera que es pot resoldre: votant.

Vull dir, amb això, que el que hem fet ha estat inútil? Que els partits independentistes s’haurien hagut d’abstenir en la moció de censura perquè la situació continuaria igual? Doncs no, ben al contrari; la situació ara és molt diferent a la de fa uns mesos, i no pas perquè el PSOE ens estimi més que el PP.

Ara el PP és una olla de grills, amb molt mala maror interna. Els manaires competeixen per veure qui va més a la dreta i qui és més anticatalà; de fet, de tant pensar només en la “sagrada unidat de la patria” i en com fer-nos la traveta, s’obliden de presentar un programa per governar el seu país, Espanya.

Per altra banda, la moció va agafar C’s amb el pas canviat i havent votat a favor de la continuïtat de Rajoy, tot el seu argumentari anticorrupció se’ls n’ha anat en orris i ara van donant cops de cec a veure si recuperen el nord. Mentre no troben una altra causa per fer servir de bandera, s’apunten al discurs anticatalanista, que ja forma part del seu ADN, i competeixen amb el PP per ser el partit més dur amb els separatistes.

El PSOE no n’ha sortit més ben parat. Pedro Sánchez està lligat de mans; necessita pactar perquè està en clara minoria en el Congrés, però un sector del seu mateix partit l’acusaran de vendre’s a l’independentisme si cedeix mínimament a les nostres reivindicacions. No li queda més remei que anar fent equilibris sense acabar d’acontentar ningú. És una situació difícil de mantenir gaire temps.

El govern de Madrid, hi hagi el partit que hi hagi al capdavant, està molt afeblit.

Jo diria que tota la situació que arrosseguem des de la tardor ha tingut el mateix efecte que una càrrega explosiva de baixa intensitat: en el moment de l’explosió gairebé no fa soroll, però provoca un cert moviment en els fonaments i l’edifici acaba caient perquè falla la base.

Esperem que caigui aviat aquest Estat monolític, totalitari i antidemocràtic.


Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd



diumenge, 29 de juliol de 2018

Opinió: "Rosegadors". per Joan Xuriach

Les clavegueres de l’estat espanyol comuniquen directament amb les clavegueres del subsòl urbà.

Una comunitat, sota les llambordes, ben alimentada, ben ensinistrada i amb carta blanca per fer el que vulgui quan abandona els seus amagatalls i surt al carrer. Acostumen a passejar de nit, alguns d’ells treballen també pel matí, uniformats, sempre en grup, cercant preses fàcils, en inferioritat numèrica i de condicions.



Són com petites plagues formades per individus primaris i violents que a banda d’agredir periodistes i ciutadans, destruir material autoritzat per l’ajuntament de torn, disparar balins als balcons que no els agraden, cremar ateneus i casals populars i insultar i escopir vianants portadors de llaços grocs, profereixen amenaces de mort, canten consignes franquistes i van impunement per la via pública amb bengales enceses mentre els Mossos i la Policia Local corresponent, ja no diguem res de ‘las fuerzas de Seguridad Españolas’, desvien la mirada cap a una altra banda o es dediquen, com a Mataró, a escorcollar cotxes cercant objectes de color groc.



Segons els fiscals prevaricadors de torn, els violents i sediciosos som uns altres. Té alguna cosa a dir sobre aquest tema, conseller Buch? Una primícia: tothom sap qui són. Gràcies Jordi Borràs per la teva dignitat sense fissures.

Joan Xuriach Fusté



Basat en un text enviat als diaris el 24/9/17que no es va publicar en el seu moment. Ara, amb algunes adaptacions, ha estat publicat pel diari El Punt Avui

dissabte, 28 de juliol de 2018

OPINIÓ, "Convivència?", per Salvi Pardàs

L’unionisme sempre s’ha mostrat molt preocupat per la “convivència” a Catalunya. Des de Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’”Operación Catalunya”, que tant patia per l’harmonia familiar a les llars catalanes, però que es dedicava a fabricar acusacions i proves falses per desprestigiar els nostres dirigents, fins als diputats de C’s retirant amb agressivitat els llaços grocs de la bancada del Parlament o confraternitzant pels carrers de Canet amb ultres que acabaven d’agredir activistes de l’ANC, passant pels valents policies corejant el “a por ellos” camí de Catalunya en la vigília del Referèndum. 

L’unionisme està tan preocupat per la convivència que davant l’allau d’agressions físiques de signe espanyolista als nostres carrers, el nou president del PP, el mateix que amenaçava el President Puigdemont que acabaria com Companys, que va ser afusellat, encara té la indecència d’esperonar a “reconquistar Catalunya”, com quan en la Guerra dels Segadors el Conde Duque de Olivares cridava a “allanar Catalunya” o el General Espartero recomanava “bombardear Barcelona cada cincuenta años para mantenerla a raya”. 

En aquestes condicions hem de conviure? 

El responsable de les càrregues policials de l’1-O, Coronel Pérez de los Cobos, ens ho resumeix de manera terrible: “El cumplimiento de la Ley està por encima de la convivencia”. És a dir, la “unidad de España” justifica qualsevol barrabassada i la pretesa preocupació per la “convivència” només amaga unes irreprimibles ganes de trencar-la.

Salvi Pardàs
HGxInd

divendres, 20 de juliol de 2018

OPINIÓ: "Vam votar i vam guanyar. A què esperem?", per Salvi Pardàs Sunyer

Em pregunto quina mena de fidelitat al mandat de l’1-O té aquest Parlament que no fa més que brandar la sobirania però agenollar-se davant les decisions polítiques del jutge Llarena. 

Europa ha dictat sentència: no hi ha delicte en el projecte independentista català, però els nostres representants independentistes (exceptuant la CUP) no estan actuant d’acord amb el que van prometre ni pel que van ser votats. Es van comprometre a restituir el Govern i el President Puigdemont i per por a les represàlies de l’emperador Llarena no fan més que recular, suspendre plens i ajornar decisions. 

No és amb polítics temorencs que es fa realitat la República votada massivament en Referèndum. Si no es veuen amb cor, pas al costat sisplau. 

Els qui vam defensar la democràcia l’1-O no tenim por.

Salvi Pardàs Sunyer
HGxInd

dijous, 19 de juliol de 2018

OPINIÓ: "No ho poden evitar...", per David Calabuig

De la mateixa manera que l’escorpí de la faula no pot evitar picar a la granota, ofegant-se tots dos enmig del riu, els partits polítics no poden deixar de barallar-se entre ells: està en la seva naturalesa.

Perquè...què és un partit polític? Els podríem definir com associacions d’individus amb estructures piramidals, tancades i altament jerarquitzades. La base està formada pels militants (la majoria de les vegades no passen de ser uns pocs milers) i la cúspide per una elit de dirigents professionals, que viuen exclusivament de la política. Una vegada han estat votats pels ciutadans, adquireixen una condició de semidéus que, entre altres poders, els hi atorga la capacitat de saber en cada moment què és el què pensa el poble, parlant i decidint sempre en el nostre nom...encara que sovint fan exactament el contrari del què els hi demanem.

A més, dels centenars de diputats electes d’un parlament, només acaben prenent les decisions les cúpules dirigents de les diferents formacions, autèntiques oligarquies que en cada partit es podrien comptar amb els dits d’una mà. La majoria de diputats electes actuen com robots, votant en el sentit que els hi ve imposat pel seu partit.

Per això és molt més precís parlar de “partitocràcia” que no pas de democràcia.

Els nostres partits independentistes no són aliens a aquesta realitat, actuen com escorpins que s’ofegaran amb la granota perquè, senzillament, està en el seu ADN.

Em mereixen tot el meu respecte i admiració els presos polítics i els què s’han hagut d’exiliar. Ens han dut fins al punt on ens trobem però no ens poden fer arribar a la destinació final.

Repartir el vot independentista entre aquests partits és posar-nos en mans de professionals que tenen altres objectius que els del poble. És donar-los poder per a seguir fent allò que no poden deixar de fer.

Això nostre és una revolució que exigeix sortir de la capsa lògica i que tots fem sacrificis importants, lluny de la zona de confort de la política clàssica. Necessitem altres alternatives que comparteixin les nostres il·lusions i s’emocionin amb la visió d’una República catalana.


No és la immensa força de l’enemic ni la seva violència el què ens debilita i ens afebleix emocionalment, és la manca d’unitat dels nostres representants, incapaços d’estar a l’alçada dels temps únics que viu la nostra nació.

No ho poden evitar, està en la seva naturalesa.


David Calabuig
HGxInd

dimecres, 11 de juliol de 2018

Entrevista a Joan Queralt: ‘Llarena ha tingut por del buit’


Josep Casulleras Nualart ens ofereix una molt interessant entrevista que publica Vilaweb el dia 11 de juliol de 2018
 
 El jurista Joan Queralt ens rep al seu petit despatx del nou edifici de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. 

Ens envolta tot un corpus legal que el jutge Pablo Llarena ha caragolat fins a l’extrem per a poder mantenir una causa per rebel·lió, sedició edntrei malversació a uns dirigents independentistes que no han comès cap d’aquests delictes. 

I la clau de Llarena, diu Queralt, és Alemanya: si el tribunal de Slesvig-Holstein denega el lliurament de Carles Puigdemont per cap delicte, s’ensorra tot. I si, aleshores, el judici contra els presos es mantingués, s’arribaria a una situació grotesca, incomprensible, i que Europa condemnaria. 

Per això, perquè no n’hi ha cap, d’aquests delictes, el professor i jurista avisa que seria un greu error que algun dels advocats volgués pactar condemnes amb la fiscalia.

—Dieu que si Pedro Sánchez volgués els presos polítics podrien ser al carrer en qüestió d’hores.
—L’acusació, que la porta el fiscal, o bé podria demanar l’alliberament dels presos polítics o bé donar suport a la petició que fessin els presos. Si al jutge d’instrucció ningú no li demana que es quedin a la presó, els haurà de deixar anar.

—Queden les acusacions populars.

—A aquests, dit d’una manera educada, se’ls ha d’incentivar. Deixem-ho aquí.

—Què voleu dir? Fer una trucadeta?

—[Assenteix.]

—És habitual fer això?

—Bé, Manos Limpias va tenir una incentivació pitjor: els van ficar a la presó. De tant tocar la pera, la cosa es va acabar. De maneres d’incentivar, n’hi ha moltes: es pot fer de grat o per força. Doncs a aquests, se’ls fa veure la necessitat que no s’oposin a l’alliberament.

—Amenaçar-los?

—No. Els ho han de fer veure. Que és per un bé d’interès superior de l’estat. Hi ha moltes maneres de vendre les coses.

—Això no va passar quan la fiscalia va fer la petició d’alliberament de Joaquim Forn.
—Exacte. Perquè va ser una jugada hipòcrita: el fiscal es va retirar perquè sabia que ja hi havia els altres. Era pura gesticulació. Ara es tracta d’anar de debò.

—Per què van voler gesticular aleshores?

—Per Europa. Per demostrar que la justícia espanyola era independent.

—Doncs si la fiscalia ho vol, els presos poden ser al carrer demà mateix.

—Sí. És signar un paper, que pot ser aprofitant que els presos tornin a demanar el seu alliberament. Que el fiscal no s’hi oposi.

—Per què no ho ha fet fins ara?

—És que això depèn del govern. Si quan dilluns Pedro Sánchez piula una evidència, que és una qüestió política i ha de tenir una solució política, vol dir que els polítics no es poden amagar sota les togues dels jutges i fiscals. Doncs que en surti. Vinga! Si és cert això, que faci política. Ja sé que les coses no són tan fàcils, i que els principals obstacles que té Sánchez són gent que té dins del PSOE.

Quina gent?

—És l’aparell del partit del qual Sánchez va ser víctima. Mireu, a França hi va haver un primer ministre que es deia Pierre Mendès France, que va exercir el càrrec només set mesos, i mai més no va tornar a ser polític, però és un referent ètic i moral de l’esquerra. Ell va produir la independència d’Indo-xina, la de Tunísia, va començar la del Marroc i quan tocava Algèria el van fer plegar. I tot això en set mesos. Sabia que era la seva mort política, però si agafes qualsevol llibre d’història hi apareix en lletres grosses.

—Voleu dir que Pedro Sánchez voldrà emular Pierre Mèndes France?

—Tots els polítics volen passar a la història. I ho fan els qui quan es troben un gran problema miren de resoldre’l de veritat.

—Es fa difícil de pensar que ho vulgui fer, tenint en compte les seves manifestacions recents.

—Sí, és clar. Crec que s’ha de distingir quan parla per als seus i quan no. No sempre és fàcil de desencriptar-ho, això.

—La fiscalia del Tribunal Suprem pot rebel·lar-se contra la nova fiscal?

—No: apartats. Fora. Recordeu Torres Dulce? Fou el que es va negar a posar les querelles a Catalunya pel 9-N. No ho va veure clar. Al cap de tres setmanes dimitia. Allò que sembli un accident. Era un bon jurista, una persona conservadora, no us penseu que era un fiscal vingut de Sierra Maestra amb el Che Guevara a la motxilla. Però s’havia llegit el codi penal i va dir que no hi entrava. Doncs el van despatxar. És que el fiscal general el nomena el govern. No té independència, i no ha de tenir-ne, a diferència dels jutges. A la major part del món occidental, els fiscals són part de l’executiu.

—Però per fer això que dieu cal que ho vulguin.

—Cal coratge polític. De sobte, algú ha posat damunt la taula cartes noves, i no sabem com jugar-les. Si penses que en una situació de crisi com aquesta tot serà plàcid i que a les tres seràs a casa a dinar, doncs no.

—La pressió política interna a l’estat espanyol podria ser enorme si es decidís de deixar anar els presos.

—Fa un mes, qui havia de dir que hi hauria un canvi de govern a Espanya? Ningú. Si les coses es fan bé es poden obrir escletxes importants. Però això no és d’avui per a demà, i el ‘tenim pressa’ l’hem d’aparcar. Perquè hem de ser conscients que vivim on vivim. Aquí hem cregut que, essent persones educades, fermes en les conviccions polítiques i amb un exercici democràtic de base, tot s’arreglaria. I no. Què fan? T’envien els piolins.

—La coneixeu, la nova fiscal general de l’estat, María José Segarra?

—Personalment, no. Però en tinc bones referències, progressista, una dona de qui tothom parla molt bé. Compromesa amb l’estat de dret. Aquí la gran qüestió és que la gent compromesa amb l’estat de dret, quan els toquen la unitat d’Espanya s’obliden de l’estat de dret.

—N’hi ha prou que canviï el punt de vista de la fiscal general si la resta dels fiscals continuen enfocant el problema de la mateixa manera?

—És una dependència jeràrquica. De fiscal, només n’hi pot haver un. Els altres són membres del ministeri fiscal, i ella té l’avantatge que no s’ha de desdir de res que hagi fet abans ella mateixa. Ella encara no ha fet res. I depèn del govern.

—Dieu que la suspensió dels diputats processats que fa Llarena és irregular.

—Sí. El contingut del 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal ja és interpretat pel TC. Els rebels d’aquest article que esgrimeix Llarena són els que utilitzen armes o explosius per a equiparar-los a terroristes. I en l’última interlocutòria el Suprem ja deia que en aquesta rebel·lió no hi havia hagut ni armes ni explosius. No ho diem nosaltres. Aquesta és la interpretació més estesa en la doctrina jurídico-constitucional i penal espanyola.

—Com s’entén que Llarena faci això?

—De la mateixa manera que la doctrina més estesa és que això no és ni rebel·lió ni sedició ni desobediència i en canvi ha tirat pel dret. Ha culminat aquest procés de recaragolament de dret. La cirereta.

—És una suspensió una mica estranya.

—Sí, en certa manera ha tingut por del buit. No vull que m’acusin de canviar la composició del parlament. En la suspensió continuen essent diputats. Ell s’ha inventat un dret processal i penal constitucional. Va innovant. Quan estudiem dret haurem de fer l’apèndix Llarena.

—És producte d’una certa por de Llarena que no sembli que s’excedeix?

—És que hauria canviat la composició del parlament. Fins i tot ell deu haver vist que això no ho podia fer.

—Us ha sorprès que Llarena actués com ho ha fet?

—A tots ens ha sorprès. Perquè era un home conservador, bon jurista, de tracte amable. Coneix tots els advocats catalans, i alguns amb una certa familiaritat, i de sobte aquest home arriba al Suprem i li agafa mal d’alçada.

—Si en comptes de Llarena hi hagués un altre jutge, hauria fet igual?

—Jo veig que les decisions de la sala del Suprem són molt semblants. La majoria de magistrats del Suprem estan convençuts que la unitat d’Espanya és el màxim atemptat. I això es resol amb el que tenim. I si això no hi entra bé, ho farem entrar com sigui, encara que sigui a cops de martell. Penseu que l’any passat, en el discurs dels tribunals, el president del Consell General del Poder Judicial va dir que la base de l’estat de dret era la unitat d’Espanya. Una bestiesa, perquè això no surt enlloc; perquè aleshores, per exemple, França no seria un estat de dret perquè la seva base no és la unitat d’Espanya. El concepte d’estat de dret és universal.

—Aquest és l’origen del problema.

—L’avís ja el va fer Rosa Díez el 8 d’abril de 2014, quan el congrés va refusar la petició d’admissió a tràmit del referèndum. Per mi, és un dels dies oblidats però políticament més important, perquè dóna les claus de tot això que ha passat.

—Què va dir Rosa Díez?

—Que la unitat d’Espanya era un dret fonamental dels espanyols. I és clar que no és un dret fonamental, però molta gent ho podia sentir així.

—No hi ha mecanismes efectius a escala europea per a aturar això?

—Quan dieu ‘efectius’ voleu dir ràpids? Perquè quan tens una inflamació de la panxa vas al CAP, et palpen, et diuen apendicitis, urgències i t’operen. Quan s’inflama l’estat de dret triguen deu anys fins a arribar a Estrasburg. Perquè en dret tot s’ha de poder demostrar i acreditar, i s’han d’haver exhaurit totes les vies internes espanyoles. I com que els d’Espanya saben que això anirà a Estrasburg dilaten els terminis en algunes coses.

—Com ara?

—Quan havien de votar Puigdemont com a candidat a la investidura, van dictar unes mesures cautelars sense haver-ho admès a tràmit. Això ha estat sis mesos pendent de recurs per dir que no hi havia objecte.

—És per això que Llarena també vol dilatar la decisió sobre l’euroordre a Alemanya?

—L’euroordre a Alemanya és la seva peça fonamental. A París, al Museu de la Ciència, hi ha el patró or; i a Suïssa, hi ha un rellotge atòmic: el patró temps. Europa és el nostre patró or, o el nostre rellotge atòmic; si el que fem nosaltres s’ajusta a aquests paràmetres o no. I fins ara a Europa han dit que, d’això, res. Escòcia ho allarga, i a Bèlgica han dit que no dues vegades, i els han deixat anar en llibertat i sense mesures cautelars. A Alemanya ho van fer correctament: hi havia una euroordre i van detenir aquest senyor i el van ficar a la presó; al cap d’uns quants dies hi va haver una vista i el van deixar en llibertat.

—El problema que té Llarena…

—…és que queden exclosos els delictes polítics de l’euroordre. I que hi ha la doble incriminiació d’un delicte; i no és tant el nom que donis a un delicte en un país o en un altre, sinó els fets, que siguin incriminables. I la rebel·lió, tal com és presentada aquí, no és incriminable a Alemanya. Per això han dit que res de rebel·lió, i es miren la malversació. Però tampoc no hi encaixa, per la manera com és compresa a Alemanya i com és identificada aquí.

—Si a Llarena li deneguen l’extradició de Puigdemont, què passarà?

—Que aquí es faria un judici grotesc. El vice-president seria enjudiciat, per rebel·lió, malversació i més coses, suposo, i en canvi uns altres serien impunes i no els podrien fer res. I Puigdemont, amb el no d’Alemanya, i els consellers a Bèlgica, i la consellera a Escòcia, podrien entrar a l’estat espanyol durant quaranta-cinc dies sense que els poguessin tocar. Per aquests delictes. No dic que durant aquell temps no se n’inventessin uns altres.

—Hi haurà un moment important que serà quan la fiscalia presentarà l’escrit d’acusació.

—Delimitarà el terreny de joc. Però això serà un segon capítol, que ja veurem. Ara toca posar-los en llibertat. I ha de quedar molt clar que aquesta llibertat ha de ser sense pactar-la; amb els presos no s’hi negocia mai. La llibertat no es negocia; es dóna o no es dóna. I s’han de deixar anar sense cap contrapartida; res d’això que hagin d’abandonar la política… Res de res, en aquesta primera fase.

—I després vindrà aquesta segona fase.

—Però vindrà molt condicionada per allò que passi a Alemanya.

—I en quina mesura ho condicionarà? Si no concedeixen l’extradició de Puigdemont per cap delicte, això com condicionarà les acusacions amb vista al judici?
 —Si condemnen els d’aquí, aniran a Europa i els diran que no.

—Però Alemanya, Bèlgica i Escòcia es pronunciaran abans del judici.

—Sí. I jo crec que la caiguda de les euroordres serà important. Albiro unes grans possibilitats que això sigui així. Diran a Espanya: no seguiu el patró, ni en longitud ni en temps, us ho heu de fer mirar.

—Seria possible que això s’acabés reduint a un judici només per desobediència?

—És que no hi ha ni desobediència. El primer d’octubre no van votar els polítics, sinó el poble. I resulta que havien despenalitzat els referèndums il·legals. Com es pot acusar de desobediència per un delicte que no existeix?

—I podria passar que ni tan sols tingués trellat fer el judici?

—Això és en mans de la fiscalia. Llarena va damunt d’un cotxe, però qui té les claus i el dipòsit de benzina és el fiscal. I mentre hi posi benzina, el cotxe tirarà. Però si el fiscal no acusa, i les acusacions populars són incentivades, el cotxe no es mourà.

—La pressió política a Espanya pot influir molt la decisió que prengui la fiscalia.

—Però el clatellot a Europa seria terrible. Imagineu que els països requerits diuen que no, i malgrat això aquí continuen endavant; la condemna és ferma, i després anem a Estrasburg i diuen que això no era delicte.

—Al cap de deu anys.

—Però la bufetada per al sistema seria terrible. El descrèdit de la justícia espanyola seria brutal. I això ho han de valorar també.

—No en són prou conscients?

—Home, la justícia espanyola s’ha endut unes quantes cleques importants. Per exemple amb la doctrina Parot; Marlaska, quan presidia la sala, va callar i va dir ‘se ejecute’. És clar, si el de dalt et diu que això no és, doncs ho has d’acatar. Una altra cosa és la premsa de trinxera de Madrid, que deia ‘doncs toquem el dos d’Europa’.

—I bombes a les cerveseries de Munic.

—És que gran part d’aquest nacionalisme caspós espanyol viu al segle XIX. No sap que els magistrats alemanys, belgues, suïssos, escocesos, tenen internet? Que saben espanyol? És una autarquia mental i jurídica. Quan diuen que s’han de posar bombes a les cerveseries als alemanys no els agrada gaire. I el jutge també és alemany, eh? I es demana: a quin país hem de lliurar aquesta gent? I més, quan ningú no ha dit res sobre declaracions d’aquestes. Què hi ha dit l’Associació de la Premsa de Madrid?

—Veieu possible que alguns advocats de la defensa puguin pactar amb la fiscalia?

—Me'n reservo l’opinió. Però jo crec que no pot haver-hi pactes.

—No entendríeu que ho fessin.

—Ni com a jurista ni com a ciutadà. Ara, reconec que qui és a la presó es troba en una situació especial. I tampoc no podem imposar patrons de conducta de defensa. Dit això, aquesta política d’appeasement [‘pacificació’] no funciona. És el que van fer els anglesos amb els nazis als anys trenta; quan tornaven amb avió de l’última conferència es van assabentar de la invasió de Polònia. No funciona; perquè reconeixes la teva culpabilitat, reconeixes els fets, i de cara als altres és brutal. I dónes benzina a les acusacions. Del punt de vista jurídic i polític és un error. Ara, per a qui és a la presó, amb les penes astronòmiques que demanen, el món és el dos per tres de la cel·la. S’ha de tenir en compte tot.

—Hi pot haver maneres diferents d’entendre la defensa per part dels advocats.

—Ni tots els processats tenen la mateixa importància processal, perquè no han tingut la mateixa intervenció.

—No tots els advocats entenen de la mateixa manera la dimensió política d’aquesta causa?

—Tots els advocats tenen com a primer mandat defensar el client.

—I en un cas com aquest, amb presos polítics?

—Sí, però el pres és qui es troba dins tancat. No es pot fer un judici si no tenim en compte això. Hi ha qui ho ha fet ja, que és el Santi Vila, i això ha implicat el seu apartament. Crec que de vegades pequem massa de fer pronòstics sense tenir totes les dades. Són molt variables. Que hi hagi aquesta causa pendent a Alemanya és una variable que no podem governar. Si l’extradeixen per malversació només el plet queda igualment coix. Si no l’extradeixen per res, la coixesa és de totes dues cames. Potser qui vol un appeasement de debò són alguns sectors a Madrid que no volen fer el ridícul. Però això no ho sabem.

—Us va sorprendre que Boye fes aquella alerta?

—Boye és molt llest. És un home amb un sentit estratègic brutal.


Llegiu l'entrevista en la font original

divendres, 6 de juliol de 2018

OPINIÓ: "La unitat d’Espanya ", per Salvi Pardàs

Sempre m’ha meravellat la capacitat dels espanyols de defensar una idea, per tots els mitjans, per més que els segles hagin demostrat la seva absoluta inviabilitat. Em refereixo a la unidad de España, bé suprem de l’espanyolisme, sia de dretes o d’esquerres.

És clar, d’“unitats” n’hi ha moltes: les que es desitgen (com quan et cases), les que interessen (com quan muntes un negoci amb un soci) o aquelles que et venen imposades i que les has d’entomar com puguis. 

És ben cert que, ara per ara, la “unitat” que ens ofereix Espanya ni la desitgem, ni ens interessa, ni estem disposats a sotmetre’ns-hi. El cas és que Espanya continua aferrada a un projecte que només ha portat maldecaps a tothom. Pitjor encara, en nom de la unidad de España es va justificar un alçament militar, una guerra civil i quaranta anys de dictadura. 

I avui què? Doncs que Espanya continua fidel a la tradició i pobre del català que no vulgui ser espanyol, monàrquic, ni jurar la Constitució, que ja pot comprar un bitllet d’avió a Brussel·les, Suïssa o Escòcia si no vol acabar engarjolat.


Salvi Pardàs Sunyer
HGxInd

dimecres, 4 de juliol de 2018

OPINIÓ: "En democràcia, s’ha de poder parlar de tot". per Salvi Pardàs

D’un partit independentista s’espera que sigui conseqüent amb el que predica, que és proclamar la independència i fer-la efectiva de seguida que una majoria social, expressada a les urnes, ho permeti. 

Aquest és el procés posat en marxa a Catalunya i que l’Estat espanyol intenta liquidar amb repressió i violència. 

No és pas cap excentricitat voler autodeterminar-se (de fet tots els estats ho fan), i ara fa tres anys els escocesos van votar en referèndum d’autodeterminació i no va passar res. Tenien dret a intentar-ho, arguments a favor i en contra, i una ferma determinació democràtica del conjunt de la població. 

Què passa a casa nostra? Doncs que se’ns neguen uns drets, se’ns rebutgen uns arguments i se’ns imposa per la força un model d’estat. 

L’unionisme, no ho oblidem, és tan legítim com l’independentisme; ara bé, sempre que es defensi des de la pau i el respecte i les vies democràtiques. 

El que no és legítim és esclafar urnes i rebentar caps a cops de porra, coartar drets i llibertats o inventar-se delictes per empresonar, en nom de la "unitat d'Espanya" els qui no pensen com tu.


Salvi Pardàs Sunyer
HGxInd

dimarts, 26 de juny de 2018

OPINIÓ: "No ha estat en va", per David Calabuig


Res ha estat en va. 


La feina feta tots aquests anys per l’independentisme ha estat ingent i els seus fruits no són en absolut negligibles. El full de ruta, el projecte que es va iniciar potser sense ser-ne del tot conscients amb la primera consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, partia d’unes premisses necessàries, fonamentals i que no es posaven en dubte:


  • “En democràcia, pacíficament i amb un suport en vots suficient, tot és possible” (premissa 1).
  • “Espanya ha canviat en aquests darrers 40 anys d’ençà de la mort del dictador. És un estat democràtic i ara hi ha línies vermelles que no pot traspassar perquè la ciutadania no ho permetria” (premissa 2).
  • “Els catalans som ciutadans d’Europa i aquest ens supranacional vetllarà per nosaltres, garantint el compliment dels principis democràtics i els drets humans, en el supòsit que Espanya no ho faci” (premissa 3).


Dissortadament, les 3 premisses s’han demostrat que eren totes errònies però només es podien posar a prova amb sang, suor i llàgrimes. Sang, suor i llàgrimes com les que es varen vessar el primer d’octubre. Mentre encara alguns ens llepem les ferides, mentre l’estat de xoc és substituït per un buit colpidor que no sabem explicar, estiguem segurs que res del qual hem fet i hem patit ha estat debades.

Ara som més forts, més savis, sabem a què ens enfrontem. El dolor persisteix, és cert, però, tanmateix, la seva presència, com un company de viatge, ens confirma que estem vius i, per tant, dempeus i convençuts que cal seguir lluitant. Enrere deixem somnis utòpics de germanor, de voler convèncer els desinformats, d’obrir-los els ulls davant de possibilitats reals de canvi, d’engrescar-los amb horitzons de progrés i modernitat. En definitiva, il·lusions d’aconseguir despertar-los d’una letargia que sumeix l’individu en un estat acrític, indolent, vegetatiu. En qualsevol cas, res a retreure’ns tampoc per tota aquesta energia invertida a facilitar les eines i les preguntes per tal que els ciutadans que així ho vulguin puguin aventurar-se en escenaris diferents que, d’altra manera, mai s’haurien ni plantejat.

Sense renunciar a seguir amb aquesta tasca informativa , una vegada ens hem comptat i sabent-nos molts, ha arribat el moment de prendre clarament consciència de la nostra realitat: som una nació amb unes evidents arrels històriques i culturals. Una nació que, des de principis del segle XVIII, viu oprimida i sota el perill constant de ser anihilada per un estat, l’espanyol, que només coneix la força i la repressió com a instruments per convertir més de dos milions de ciutadans en ostatges permanents. Un estat que frisa des de fa segles per dur a la pràctica un dels pitjors tipus de genocidi: esborrar la nostra diferència nacional mitjançant l’assimilació de la identitat i la cultura pròpies, a partir de la criminalització, prohibició i negació constants del dret del nostre poble a determinar com vol viure.

Abans que la República, abans que un referèndum acordat, abans que els partits i líders polítics, abans fins i tot del joc democràtic de les majories, hi ha la qüestió primera, la més important: se’ns reconeix o no la nostra diferència nacional i, per tant, el dret universal a l’autodeterminació? Des d’una absoluta serenor personal, amb la perspectiva dels anys i dels mesos anteriors i posteriors al primer d’octubre, tinc el convenciment que hem fet el què s’havia de fer. Sense violència però amb fermesa i valentia, hem posat a prova un conjunt de “mites” que, a força de ser repetits, semblaven veritats inqüestionables i que han resultat falsedats. Ara disposem d’una informació que no era possible conèixer apriorísticament.

No, no ha estat en va!


David Calabuig
HGxInd

dijous, 21 de juny de 2018

OPINIÓ: "Els límits de la negociació", per Teresa Calveras

En cap moment he cregut que un govern socialista a Madrid representés cap mena de solució efectiva per a Catalunya i, després de veure que al congrés els socialistes es comprometen a “defensar la sobirania nacional davant qualsevol referèndum de secessió”, veig que no m’equivocava.

Si, per començar, ja ens neguen el dret a decidir el nostre futur per mitjà d’un referèndum, què volen negociar?

No es pot negociar amb qui no defensa el dret d’autodeterminació perquè, com hem pogut constatar, quan no s’accepten els drets dels pobles l’única resposta possible dels governs que tenen el poder és la repressió.

No perdem de vista allò que és essencial, ens neguen un dret que tenim.

Tot allò altre que puguin manifestar no és més que xerrameca encaminada a confondre la gent.


Teresa Calveras
HGxInd

dilluns, 18 de juny de 2018

OPINIÓ; "Van caient caretes", per Teresa Calveras

Després de la moció de censura molts catalans, tot i que no n’esperàvem gran cosa, pensàvem que potser els socialistes procurarien allunyar-se una mica de les polítiques repressives que darrerament ha portat a terme el PP.
 

Sembla que no serà així.

Van caient falses idees una darrera l’altra. Si algú encara pensava que la repressió i l’espanyolisme exacerbat eren una política que seguien només alguns partits, ara queda ben clar el que molts de nosaltres feia temps que dèiem: és l’Estat espanyol el que ha seguit una política repressiva i la continuarà portant a terme sigui quin sigui el partit que governi.

I cal una redefinició de les esquerres. Veiem que els partits que s’autoanomenaven d’esquerres fan polítiques de dretes. I no em refereixo només a la no acceptació del dret d’autodeterminació o de la llibertat d’expressió sinó també a la no acceptació de les polítiques socials. Només cal recordar la darrera reforma de la Constitució, realitzada en un tres i no res, per tal de poder aprovar mesures que de cap manera es podien considerar socials. 


I ara veurem què farà el PSOE amb les 16 lleis socials tombades pel TC. Continuaran maltractant tots els ciutadans de Catalunya com ha fet el PP fins ara? I, alerta, que a qui castiguen és a tots els catalans, votin el que votin i pensin el que pensin. Els votants socialistes algun dia s’adonaran que votant PSC s’estan tirant pedres a la pròpia teulada.

Els Republicans ens hem de felicitar perquè que es vagi veient clarament quina és la postura que cada partit afavoreix.


Quan els socialistes parlin de federalisme entendrem que es refereixen al nacionalisme espanyol, nacionalisme que practiquen i els porta a mantenir la unitat d’Espanya costi el que costi. I quan parlin de les polítiques d’esquerres que duen a terme pensarem en els drets socials que vulneren sense pensar-s’ho gens.

Les coses clares!

Teresa Calveras
HGxInd