dimecres, 7 d’octubre de 2020

cròniques XVIII, per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.

PSC-PSOE 42

ICV               9

AP                6

ERC             6

CDS             3

 

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

 

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

 

“Europa Press informa des de la metròpoli que Alianza Popular preveu, en el seu vinent congrés, la presentació d’una ponència ben original sobre la necessitat en què es troba el castellà de protegir-se. Sembla que, potser per desconfiança en l’acció del poble, s’exigirà una llei que d’una manera o altra obligui i, per tant, castigui els infractors. Hom podria pensar que la llengua dels nostres veïns és amenaçada pel francès, l’anglès, pel rus, potser pel xinès, per alguna altra de les llengües universals que no paren d’atacar-la, però no: un cop més, l’amenaça procedeix de les llengües particulars que es parlen i s’escriuen a l’Estat espanyol, entre elles, no cal dir-ho, el català.

 

Alianza Popular sempre ha estat molt sensible al problema que per Espanya representa la penetració constant del nostre idioma a les comunitats castellanoparlants que a hores d’ara, al cap de tants anys de perfídia perifèrica, es troben a la vora de veure extingida la llengua en la qual se civilitzà tantes contrades, com ens recordaran oportunament, per si algú ho havia oblidat, les festes del ‘descubrimiento’.

 

La ponència, i per això m’he permès de qualificar-la d’original, sembla que estableix que “cal garantir la resta de les llengües espanyoles i que una de les vies per fer-ho és protegir la llengua que ens és comuna i que ens relaciona amb el món”. Observem, d’entrada, aquest mot tan pertinent de ‘resta’, amb el qual hom es refereix a allò que sobra, i la idea que en la nostra parla és impossible la comunicació. Cal acudir a una llengua comuna, o sia a la dels ocupants que, si fa no fa com tothom, només en tenen una i es diferencien només dels altres en el fet que els enriqueixen en donar-les en dues quan els fan aprendre la imperial. Tanmateix, tot això podria ser marginal al costat de la gran pensada, puix que a ningú no se li havia acudit mai, fins ara, que la manera més segura de garantir una llengua, i cal suposar que volen dir garantir la seva existència, és afavorir per tots els mitjans, entre ells els legals, la llengua que durant segles no ha parat de fer esforços per anul·lar les altres en el seu territori històric. Potser des d’avui caldrà establir un nou principi: que res no assegura tan allò que sigui com el triomf del seu oposat.

 

Si no ho recordo malament, va ser Pío Baroja qui va dir a ‘Aurora Roja que els madrilenys aviat pensarien d’una altra manera si vivien a nivell de mar. Pel meu compte afegeixo que deu ser l’àmbit geogràfic en què fan vida que els procura l’eclosió de tantes idees que impressionen els ‘provincians’. Perquè aquests dies ens ha arribat també una altra, aquesta a través de l’International Herald Tribune, al qual Jorge Semprún declarà que no és pas qüestió ni de dretes ni d’esquerres, ser ministre del seu ram. “El que és primordial – ens diuen que va dir – és la cultura”. Tant és doncs que ens hi posin un Arias Salgado, una Sánchez Bella, una Manuel Fraga o el mateix Semprún. Potser ho havíem entès malament quan se’ns parlava d’una cultura popular i d’una cultura d’elits, d’una cultura socialista i d’una cultura capitalista... Ara resulta que només n’hi ha una.

 

I potser es pot insinuar la sospita de quina mena de cosa sigui quan, amb posterioritat a les declaracions a la sucursal europea d’uns diaris ianquis, Semprún es queixa que, en voler fer desaparèixer el ministeri que ara té al seu càrrec, hom vol desarticular l’actual Estat espanyol. L’afirmació és contundent i cal creure que d’aquí a convertir el conseller Guitart en un independentista no hi ha gaire camí.

 

Només faltaria aquesta quan ja tenim un Laporte que, entre els seus projectes, contempla la creació d’una Llei d’ensenyament per al Principat, si bé precisa, prudent, que hom no sap si el Parlament català podria legislar sobre aquest assumpte. Vol dir que sap que una llei d’aquesta mena pertany ara com ara a la matèria de què són fets els somnis shakespearians, com no pot ser d’altra manera mentre el Govern de la Generalitat gaudeixi tot just de competències. D’aquestes competències en les quals sempre hi ha, implícita si no explícita, la clàusula que adverteix: “no t’enfilis, nen!”, per aprofitar un cop més el títol que donava a un dels llibres en Cirici Pellicer. El nen té competències per jugar, però els pares ja es preocupen prou que no pugi a la cadira o a la taula que podria posar al seu abast la confitura.

 

A Espanya l’enquimera el nostre païdor, no vol per res del món que ens agafi una indigestió de cultura catalana. Imagineu-vos quin rebombori de budells! Com voleu que suprimeixin aquell ministeri quan hi ha el temor que, en no saber on acudir a aconsellar-se la nostra autonomia, tan mancada d’imaginació, podríem fer-nos una ventrada de cultura pròpia, amb gran dany i perjudici per a la cultura ni per a pobres ni per a rics, sinó tot el contrari, com podria haver dit Jardiel Poncela, que ens serveixen des de la metròpoli i que cal creure que anirà creixent de dosi sense gaire necessitat de lleis més o menys especials com les que tan voluptuosament acaricien els grans exjerarques i tants que no van arribar a ser-ho per mort prematura del vell sentinella.

 

Em sembla recordar que era Goebbels, el nazi, qui estava a punt de treure la pistola i disparar cada vegada que sentia el mot ‘cultura’; a l’Estat espanyol hi ha una accentuada afecció a desembeinar sabres i espases quan les cultures ‘entrañables’ amenacen d'emprendre vols massa normals. Per no haver d’arribar a aquests extrems, sempre comprometedors als ulls civilitzats, hom manté uns vigilants aparells de control, i cal suposar, en aquestes condicions, que el Ministeri de Cultura, amb les seves substancioses assignacions, té la vida tan llarga com els patriarques de la Bíblia.

 

De fet, és un ministeri clau. Assegura que tot allò que es faci dins dels límits de l’Estat serà cultura espanyola, una mena d’arbre de tronc robust i amb unes quantes branques esgrogueïdes que hom poda tot sovint perquè, malaltes, no perjudiquin el lluc. Amb amorosa cura, hom bateja el que queda de la saludable operació amb l’etiqueta de ‘culturas regionales’, una forma singular de circulació local de la saba que vol ser nacional.

 

Ignoro quina és exactament la posició personal, vull dir de l’home Jorge Semprún, sobre les restants cultures, però no promet gaire el ministre que parla des de tan amunt. Tendeix a fer-nos sospitar que gestionarà una mena de matèria definitiva i, com serà prou lògic en aquestes condicions, tan única que no pot admetre desviacions, com poden ser-ho, vistes des de la muntanya, les cultures no castellanes que el dissortat Estat espanyol es veu encara obligat a suportar.

 

Perquè vol, és clar. Aquí sempre estem ben disposats a treure-li aquesta càrrega de damunt, a estalviar-li maldecaps. O, dit d’una altra manera, a respectar la seva independència, perquè no hi ha cap dubte que en reclamar la del nostre poble estem a favor de la seva. Ens cansa comprovar que pateixen tan per nosaltres i ens dol que, de tant pensar, sempre els surti fum del cap. No els pot ser bo." 

 

Manuel de Pedrolo

 

Article anterior

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Cròniques d'una ocupació-XVII, per Manuel de Pedrolo

 

Context

 

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

 

 

CiU              69 escons.

PSC-PSOE 42

ICV               9

AP                6

ERC             6

CDS             3

 

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773.

 

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

 

Hom diria que la història s’obre. En termes generals, a hores d’ara ningú no s’oposa, encara que alguns vulguin frenar-los, als moviments d’emancipació de la dona ni té prou cara dura per qualificar-los de subversius o de contraris a l’ordre suposadament normal de les coses. Queden només uns reductes eclesiàstics que, en el camp de la seva especialitat d’intercessors entre déu i l’home vulgar, volen conservar monopolis d’ofici, però també per aquesta banda cedeixen les resistències en esglésies tan atansades al catolicisme com l’anglicana.

 

També tothom troba perfectament legítims els moviments obrers que van transformant el món capitalista a través de l’acció dels sindicats i que no el canvien més, i més de pressa, pel relatiu conformisme en què ha caigut el proletariat per art i gràcia de les trampes de la societat de consum. O sia que la nostra societat i els governants que l’administren entenen sense dificultats que els moviments d’alliberament de classe i de sexe són del tot correctes. Ni a l’obrer ni a la dona se l’acusa d’insolidaritat quan defensa la seva causa, puix que d’insolidari només ho és, només ho pot ser, el posseïdor de privilegis.

 

Però aquesta obertura de la història, que eixampla el ventall de possibilitats i assegura la participació de més i més grups en un desenvolupament que ens afecta a tots, falla de seguida que arribem als moviments d’alliberament nacional, i els independentistes d’aquesta o d’aquella comunitat subjugada són encara sovint molestats i a cops activament perseguits. Els estats unitaris, segons ells democràtics, disposen de fons secrets (em sembla que abans se’n deia dels rèptils) per emprar-los en aquesta lluita i contrariar doncs l’emancipació de les cultures submergides. Casos recents, com el del subcomissari Amedo, tendeixen a fer-nos creure que el tan pregonat estat de dret acut a recursos que no tolera i si pot castiga severament en els seus oponents. Recursos il·legals.

 

Se’ns parla ara d’una xifra prou considerable, de potser cinc-cents milions de pessetes lliures d’investigació, uns diners més que suficients per parar la violència per mitjans pacífics, perquè cap de les organitzacions guerrilleres no va néixer per desfogar l’excés d’energia d’uns quants nois i d’unes quantes noies que fan un esport de jugar-se la pell, sinó de la negativa sistemàtica de l’estat a reconèixer que els altres també existeixen. La major part de problemes de convivència parteixen d’aquesta realitat, del desig que uns quants tenen d’ocupar tots els espais i de la tossuderia de l’estat, en aquest cas l’Estat espanyol, quan es nega a acceptar l’interlocutor vàlid, és a dir: l’home o la dona lliures, en possessió dels mateixos drets que l’estat s’atorga.

 

Fins ara a l’Estat espanyol li han interessat únicament la gent vençuda per la història i que renuncia a un futur propi, aquella mena de persones incapaces de fer un plantejament tan radical com el que fa sempre l’estat unitari o, si voleu, l’estat que concedeix o pot concedir tot allò que no amenaci el fonament intangible que s’ha dotat perquè qualsevol construcció, furs en un temps i autonomies en un altre, sigui feta en el seu terreny. Un terreny expropiat.

 

L’Estat espanyol no vol considerar mai la posició de l’altre, no tolera que aquest altre se situï fora del camp de joc que ell ha reglamentat, o sigui que ja l’avesa, el domina, de seguida que hi té tractes. El seu únic interlocutor sempre fals, és el polític, l’economista, l’intel·lectual ‘conllevant’ que, d’entrada, ja penetra a la sala de conferència amb una altra llengua, disminuït des del primer moment per aquell “la saben todos” que en fa un home ocupat en negligir que ell la sap no pas per iniciativa pròpia, per un afany de coneixements, ans per imposició. Des de bon començament hi ha algú que mana en acceptar que pot ser seu allò que ni ha fet l’esforç d’entendre. 

 

El Govern de l’Estat només admet diàlegs amb aquelles forces que fan professió de regionalitat encara que alguns ho emmascarin amb el mot ja tan descafeïnat de nacionalisme; amb aquelles forces que, prou distanciades potser per les respectives ideologies, coincideixen en el seu conservadorisme. Mai amb els representants dels grups d’alliberament, i no parlo ara d’aquest estira-i-arronsa d’unes possibles negociacions no polítiques amb la gent que practica lluita armada, sinó del contacte polític amb els col·lectius d’actuació més pacífica que tanmateix no estan disposats  cedir a la coacció de les forces repressives.

 

Si en nom de la dona, enfront dels homes, només les dones no domesticades poden parlar i si en nom del proletariat, davant dels empresaris, ho han de fer els obrers, per què els nacionalistes espanyols es mostren tan contraris a permetre que, en nom de Catalunya, s’expressin els independentistes? 

 

L’home pot entendre el problema de la dona, l’amo pot entendre el problema de l’obrer, i això encara que no els agradin les solucions proposades, però els estatalistes espanyols, tan patriotes que defensarien la seva terra amb dents i ungles, no poden entendre l’independentisme de les nacions oprimides. Prop de tres segles de dominació els pesen sobre l’ànima, els ofusquen la intel·ligència. Si han tingut sempre la força per imposar-se, quines altres justificacions els calen? Incapaços de veure que una violència inicial ha provocat les violències amb què ara s’encaren, no ho són menys de respectar l’independentista que, a vegades potser cridaner, és fonamentalment per mitjans civilitzats que voldria fer lliure el seu poble. Per aquests mitjans que se li neguen.

 

El cap del Govern espanyol s’ha fet darrerament un tip de parlar de l’estat de dret, del dret que assisteix aquest estat a defensar-se sigui com sigui, sense estalviar sang si cal, però Felipe González no vol saber res dels drets dels altres, de tots aquests altres que entren en conflicte amb el seu espanyolisme. La suposada grandesa de la seva pàtria no pot suportar que les colònies vulguin emancipar-se i fa escarni de la democràcia si ens pregunta, als independentistes, quina representació parlamentària tenim per negociar, perquè la democràcia actual espanyola aprofita els defectes de democràcia que van facilitar l’assentament espanyol a casa nostra i procurà l’afebliment d’una consciència nacional que fa als catalans, una bona part dels catalans, transigents davant de la intransigència.

 

Un cos és viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes.

 

Són el pols que encara bat.



Manuel de Pedrolo

Article anterior

dijous, 24 de setembre de 2020

Parlament d'en Josep Solé a la Diada 2020

Les pensions són un dret fonamental del contracte social entre generacions. Les pensions no surten d’una guardiola o d’un compte on s’han anat posant els estalvis dels treballadors. Els que avui treballen estan pagant l’import de les pensions dels jubilats.

Tots els treballadors assalariats i els autònoms contribueixen a pagar les pensions amb quasi un terç del seu salari i durant molts anys, fent un extraordinari sacrifici personal, familiar i social. Les pensions són un mecanisme bàsic de redistribució de la riquesa del país. Pensions i salaris són motors importantíssims de l’economia perquè estimulen el consum de béns i serveis.

Les pensions són econòmicament viables a una Catalunya independent. 

Actualment al nostre país hi ha 2,55 treballadors actius cotitzant per cada jubilat, molt per sobre el nivell espanyol. Això vol dir que en una Catalunya independent el finançament de les pensions estaria assegurat fins i tot en el cas que la nostra economia només creixés com ara, que està frenada per l’Estat espanyol.

Serà tasca de tothom, una vegada aconseguida la independència, de col·laborar en l’elaboració i l'aprovació d'una llei més justa i equitativa que millori la vida de totes les persones que viuen al nostre país. 



 

Les pensions són imprescindibles per mantenir la cohesió social i la independència és la millor garantia de futur per assegurar als nostres fills i néts, aquest dret fonamental.


Josep Solé

HGxInd 

Text anterior 

dilluns, 21 de setembre de 2020

Parlament d'en Joan Xuriach a la Diada 2020

L’espoli fiscal de gairebé 17.000.000.000 € que pateix Catalunya, any rere any, és una xifra demolidora que il·lustra el gravíssim perjudici que significa per totes i cadascuna de les llars i empreses del nostre país; més encara per als ciutadans que no en tenen, les possibilitats dels quals per assolir-ne una són nul·les sense una bona cobertura social. El robatori no discrimina només les llars on es vota independència, també en les que es vota ‘més Espanya’. Tots som més pobres o menys rics gràcies al saqueig continuat de la metròpoli. Fem volar coloms. Amb aquests diners podríem... 


Dotar econòmicament la sanitat pública, els hospitals, els sous dels metges, infermeres, auxiliars, zeladors... podríem potenciar l’ensenyament públic, amb una millora salarial pels professors, amb unes ràtios assenyades, amb ordinadors per tots els alumnes... podríem dignificar les residències per a la gent gran... podríem dotar financerament la investigació i la recerca, evitar la marxa dels nostres joves tan qualificats cap a terres llunyanes... podríem defensar la llengua, fer-la oficial, fer-la important i necessària per a tothom... podríem protegir la pagesia, afavorir el retorn al món rural, ajudar el sector de la mar, salvar el delta de l’Ebre... podríem construir milers d’habitatges socials, podríem augmentar el salari i les pensions mínimes... podríem fer les infraestructures pendents, unes rodalies que funcionin... podríem invertir en  cultura, crear una xarxa per tot el país d’ajuts a la literatura, la música, el teatre, el cinema, el circ, les arts... podríem millorar el cos dels Mossos d’Esquadra, ampliar les seves funcions, augmentar l'exigència en l’accés i revaluar als actuals agents amb avaluacions psiquiàtriques serioses, de coneixement, de català fins a assolir una policia veritablement democràtica que respecti la llei i els ciutadans... 

 
Podríem seguir somniant i somniant, però potser ha arribat l’hora de fer realitat el somni. I fer realitat el somni vol dir assolir la llibertat.


Com a colonitzat el meu objectiu vital és desempallegar-me del colonitzador. 

 


És el moment de fer-li saber a Espanya que ja no tolerem més robatoris, més empresonaments arbitraris, més agressions indiscriminades, més insults, més mentides, més ordres, més incompliments.


Som més de dos milions de ciutadans farts, hem d’esperar més temps els polítics? Assumim els riscos que calguin? La llibertat no s’ho val?


“Si et donen un paper pautat, escriu al dors”.  Juan Ramón Jiménez
 

Joan Xuriach, per a la diada 2020

HGxInd

Text anterior 

divendres, 18 de setembre de 2020

Parlament d'en Josep Lluís Torres a la Diada 2020

El millor país del món

La fundació de la República Catalana és una necessitat urgent perquè l’egoisme i la irresponsabilitat d’aquells que han pretès durant segles dominar tota la península, des del centre, ens ha portat a una situació insostenible. 

El sistema de salut està en perill. Els avenços científics i tecnològics ens han permès tenir una qualitat de vida inimaginable poques dècades enrere. Fins fa ben poc l’esperança de vida era vint anys més baixa. I no tan sols això, la vida era miserable per moltíssima gent. Moltes criatures no tenien mare perquè no va superar el part, un percentatge molt gran de pares i mares havien de veure patir i morir els seus fills per malalties que ara es curen o es poden evitar amb les vacunacions. Les operacions quirúrgiques eren molt traumàtiques i no ens podem ni imaginar com era la vida sense anestèsia: un malson. 

Encara hi ha molta feina a fer en l’àmbit de la salut, encara hi ha molta gent que pateix. Calen molts recursos per fer arribar a tothom els mitjans que la ciència i la tecnologia han posat al nostre abast. A més, cal seguir fent recerca per trobar solucions a malalties per les quals encara no tenim remei. 

L’actual pandèmia del COVID-19 n’és un exemple cridaner. Hi ha molta feina a fer i calen recursos. Fins ara, amb el sistema autonòmic hem anat millorant a poc a poc i amb molts esforços per part de tothom, en particular dels professionals de la salut, però el sistema és insostenible sense un estat responsable i just. 

Uns quants al centre volen tot el pastís i el deute no para de créixer. Cada kilòmetre de tren inútil resta diners que es podrien invertir en salut. No podem perdre més temps. La República Catalana permetria fer un ús racional dels recursos. Els diners no es malbaratarien i podríem apuntalar i millorar el sistema de salut i fer recerca de cara al futur. Podria ser un exemple per altres nacions del món. 


 

No ens ha de fer vergonya pensar que volem el millor país del món. El millor país no perquè haurem obligat a ningú a parlar la nostra llengua, ni perquè haurem propagat una religió per justificar l’espoli d’altres pobles. Serà el millor país del món perquè serà un país de dones i homes lliures i solidaris, preocupats per la salut i el benestar de tots els seus ciutadans.


Josep Lluís Torres 

HGxInd

Text anterior

dijous, 17 de setembre de 2020

Parlament de na Manuela Matzeu a la Diada 2020

Molt bona tarda a tothom!


Moltíssimes gràcies per haver vingut, especialment en aquesta situació sanitària tan excepcional. Companys, companyes: ho hem tornat a fer!

Sense cap dubte aquest ha sigut el repte organitzatiu més complex de la història de la nostra entitat. "Hem demostrat que som capaços d’adaptar-nos al context actual i garantir la seguretat de totes les persones que hi participen".
 

Nosaltres, la societat civil organitzada, amb les nostres lluites d’avantguarda que neixen de  la necessitat viscuda  d’un futur millor, som qui ens marquem el camí. 

No oblidem que les Institucions són al nostre servei per a recollir els reptes i fer-los possibles.
 
No oblidem que les institucions han de culminar les lluites de la societat civil organitzada, altrament esdevenen un fre polític a aquesta.
 
Si les nostres institucions només aspiren a administrar el poder que els hi permet l’opressor,  hauran perdut la utilitat.   
No ens serveixen! No són les que volem!



 
Som aquí avui pel:

  • deure de ser els protagonistes del nostre futur com societat civil. 
  • deure d'exigir als partits polítics que marquin el camí amb i per nosaltres!!! 
  • dret de ser independents
  •  dret de ser un país lliure

Visca Catalunya
Visca el poble català
Visca la Republica Catalana


Manuela Matzeu
HGxInd

Escrit anterior

dimecres, 16 de setembre de 2020

Parlament d'en Oriol Izquierdo a la Diada 2020

El lema general de les mobilitzacions de l'Onze de Setembre d'aquest 2020 diu:

“El deure de construir un futur millor, el dret a ser independents”.


M'agrada. M'agrada que es parli de drets i deures. M'agrada que es reconegui que de nosaltres depèn, no només però també, que el futur sigui millor: és aquell repte que cada generació s'ha plantejat d'ençà que el món és món: no és tant per nosaltres com pels nostres fills i els nostres néts que hem de deixar un país, un planeta, un futur millor que no l'hem trobat. Aquest és el nostre deure.

Perquè tots volem un futur millor. O no somieu, vosaltres, un futur millor, de vegades? Jo sí: jo vull poder somiar un futur millor. Això sí que és un dret! El dret de tenir projectes i esperances i compartir-los amb els altres i treballar per fer-los possibles i anar-los convertint en realitats. No el voleu reivindicar, aquest dret?

Aleshores, si tenim tot el dret a construir un futur millor, què passa amb el dret a ser independents? Doncs, tal com jo ho veig, que més que un dret passa a ser un deure. Una obligació. Un veritable imperatiu. En el nostre cas, la condició de possibilitat de qualsevol futur, i encara més d'un futur millor.

Hem de fer la independència perquè en tenim l’obligació. Perquè en depèn la supervivència del país i de la seva gent. Perquè sense independència no hi haurà futur.

 

Oriol Izquierdo

HGxInd

 

Text anterior 

 

 

dimarts, 15 de setembre de 2020

Parlament d'en Adrià Boronat a la Diada 2020

Aquest any ha estat un any estrany per a tothom. Un any on s’han posat a prova més que mai, aquí i a tot al món, les habilitats d’organització del país tant per part del govern espanyol com del govern català. 


S’ha vist com la gran majoria del poble català ha estat responsable i capaç de confinar-se a casa seva durant tres mesos i mig.

Pel que fa a les escoles, s’han hagut de tancar totes per evitar més contagis i brots. El curs vinent, ens haurem d’adaptar als nous canvis dins els col·legis. És clar que tot això acabarà, però mentre la Covid sigui aquí, les coses seran difícils.

En general, poc podíem fer, ja que aquest virus desconegut atacava i moria molta gent. La Generalitat ho va gestionar tan bé com va poder, es van aplicar mesures de seguretat i restriccions generals, però haver de dependre d’un govern com l’espanyol que ens obligava a no poder donar les instruccions a temps i a minimitzar el número d'afectats pel virus no va ajudar gens.


Si haguéssim estat un país independent, nosaltres ho hauríem pogut gestionar tot molt millor i estic segur s'haurien salvat més vides. 


Vull un futur millor per al meu país, vull la República Catalana, per la qual sempre hem lluitat.
 

No ens rendirem!!!
 

Adrià Boronat
HGxInd


Text llegit a l'acte de la Diada 2020 

Text anterior

dilluns, 14 de setembre de 2020

Parlament d'en David Calabuig a la Diada 2020

Una de les principals característiques d’un Estat és la capacitat de legislar, de crear i d’impulsar lleis pròpies. Les lleis són estructures formals que defineixen com ens relacionem entre nosaltres i amb l’Estat en els diferents àmbits en què interactuem: privat, públic, laboral, ambiental, etc. Els drets fonamentals dels ciutadans han d’estar garantits per lleis de rang superior i, en qualsevol cas, amb la possibilitat de poder canviar-les o modificar-les sempre que així ho decideixi la majoria.

Quan imagino la nostra república catalana, l’Estat de tots els catalans, penso en lleis que afavoreixin al 99% de la població per damunt de les elits. Que permetin canviar els models de ciutat, de mobilitat, energètics, de l’aigua, del món rural. Que prioritzin el respecte i la defensa del medi natural, del nostre planeta i de la diversitat d’espècies de la flora i la fauna, per davant del consumisme i l’explotació de recursos sense fre. Que defensin la llibertat de pensament i el mètode científic. Que protegeixin i donin suport a la cultura, les arts, la creativitat. Que beneficiïn no només els ciutadans actuals sinó també els que han de venir en les futures generacions.


I, és clar, ens cal la independència per poder decidir a què destinarem els diners públics de tots. Disposar d’una Hisenda pròpia i administrar-la amb criteris socials, equitatius i intel·ligents. Només amb la independència posarem fi a l’espoli fiscal que any rere any se’ns emporta recursos que podríem destinar a l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge social, a tenir cura dels nostres avis, o a donar ajuts pels infants. La Hisenda pròpia, així mateix, ens permetria activar un ingrés mínim vital basat en el llindar de pobresa. La república catalana també garantirà el manteniment de les pensions que a Espanya perillen. I això és possible gràcies al fet que a Catalunya per cada persona jubilada n’hi ha dues i mitja d’actives.

Aquest breu resum d’alguns dels avantatges que ens reportarà un Estat català independent, pot semblar una utopia.
Tanmateix, en paraules d’Òscar Wilde, “El progrés és la realització d’utopies” i, tal com es proclama en un dels lemes d’aquesta diada: tenim el deure de construir un futur millor!

 

David Calabuig
HGxInd

Text llegit a l'acte de la Diada 2020

diumenge, 30 d’agost de 2020

Ens preparem per a la Diada: Càntics

L'himne nacional: Els Segadors

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Partitura de l'himne nacional
 
Aquí teniu un àudio de l'himne nacional


 

L'estaca

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà...

Si jo l'estiro fort per aquí...

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà...

Lluís LLach

Aquí teniu un àudio de la cançó

dissabte, 29 d’agost de 2020

OPINIÓ: "Callar per prudència?", per Salvi Pardàs Sunyer

"Millor no treguis segons quins temes que ja saps què passa". A molts ens sonarà aquesta expressió, a manera d’advertiment, amb vista a trobades amb amistats o familiars amb qui no es vol discutir.

Considero que no poder parlar de política, evitar “segons quins temes”, és una forma d’autocensura. Una societat saludable hauria de ser capaç de debatre lliurement i obertament de tot i amb tothom. Dic, en una societat saludable. Vivim, però, en una societat saludable, en termes de respecte a la diferència política? Pregunta retòrica. Mentre tinguem presos polítics i atacs sistemàtics a la nostra sobirania com a poble, penso que no hauríem de callar mai i aprofitar qualsevol oportunitat per alçar la veu, plantar cara i denunciar i fer-ho en el to que creguem més oportú. És que si a sobre hem de callar, ja podem plegar veles.

Salvi Pardàs Sunyer

HGxInd 

Publicat  també a cartes a la Vanguàrdia