dimecres, 27 de febrer del 2019

Cròniques colonials (IX)

Context

1982


  • 11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
  • 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
  • L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona, ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estawwwt fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.

  • 3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana. 

L'article 

 Article publicat a Diario de Barcelona el 20 de gener de 1982.

L’altre dia llegia per sobre, o sia de pressa i malament (potser perquè la prosa oficial no m’entusiasma tant com a Sthendal), el Real decret de la Presidència del Govern que publicà el Butlletí Oficial de l’Estat sobre la festa anomenada la Hispanidad, i en arribar al capdavall de tot vaig tenir la desagradable impressió que se’ns penjava una altra llufa (o, si voleu, la mateixa de sempre). Una segona lectura, més reposada, m’ho confirmà quan, en el seu paràgraf inicial, vaig ensopegar-me amb una frase segons la qual “commemora el descubrimiento de Amèrica y el origen de una tradición cultural común a los pueblos de habla hispànica”, commemoració en la qual se’ns feia col·laborar en afegir el decret, en el seu article únic, que aquesta diada “tendrá con carácter permanente consideración de fiesta laboral de ámbito nacional”, és a dir, estatal, car si ells confonen la nació amb l’estat, nosaltres no tenim cap motiu per imitar-los. 

Remarquen aquesta parla hispànica en singular que contradiu allò que s’afirma contínuament amb veu solemne i greu de ministre o alt funcionari, l’existència, a la península, de diferents llengües, totes elles igualment hispàniques fins a nova ordre. El decret, que ens obliga a tots, només n’acull una, la que Castella comparteix amb els pobles d’Amèrica Llatina que parlen espanyol, i deixa de banda, com si ja fossin tan difuntes com les que es parlaren en aquelles terres abans de “civilitzar-les” amb la creu i l’espasa, totes les altres que encara remenen la cua a l’Estat i la presència de les quals hauria estat reconeguda si s’hagués dit, en aquest text, “una tradición cultural común a los pueblos de habla castellana”. Fins i tot sembla que aconsellava de formular-ho així, o d’una forma semblant, el fet que en document de vigència legal s’explicita, per exemple, que Catalunya té una llengua pròpia.

Ben cert que ningú no ho diria, puix que a la metròpoli no respecten aquesta propietat quan els governants interpreten l’adjectiu d’una manera tan restrictiva que el deixen ben baldat. M’explicaré, ja que ve a tomb i tot forma part d’un joc en el qual sempre se’ns serveixen les mateixes cartes.

Cal creure que quan hom assegura que el català és la llengua pròpia de Catalunya no ens referim a un tros de geografia física que, per alguna estranya virtut, parla, sinó als homes i dones que són natural d’aquesta terra, a tots en conjunt i a cadascun d’ells en particular, o sigui, de fet, a cadascun dels indígenes d’aquest país. L’expressió ‘l’idioma propi de Catalunya’, doncs, vol dir simplement que el nostre és ‘l’idioma propi de cada català’, però les autoritats que regulen directament o mitjançant delegats la nostra vida i ens aixequen la camisa sempre que poden, es neguen a admetre les conseqüències que porta allò que han concedit com si fessin un sacrifici que mai no els agrairem prou, car si l’idioma de cada català és el catal, no ho és únicament aquí; ho és arreu on vagi de l’Estat, els dirigents del qual bé entenen, i així ho demostren. Que si l’idioma dels castellans és el castellà, aquesta propietat fa que se’n pugui servir, que tinguin el dret de servir-se’n, a qualsevol indret de la península dominat pels colonitzadors. En certa manera, resulta que el nostre propi no ho és tant com el propi d’ells, ja que el nostre no és transportable mentre el seu es mou amb tota la llibertat per les diferents zones lingüístiques. Tan sols la llei de l’embut justifica que uns puguin exportar, amb la seva persona, la seva propietat, quan els altres l’han de deixar a casa en sortir del seu territori.

Aquesta propietat van exportar-la a Amèrica i a mi em sembla perfecte, de tan imperfecte, que algú vulgui commemorar sense cansar-se un descobriment que degenerà en genocidi, com és habitual – perquè ningú no té l’exclusiva d’aquestes malifetes -, però no veig la necessitat d’embolicar-nos-hi quan, en primer lloc, vam tenir la sort que se’n estalviés de participar-hi, potser perquè hi hauríem fet més nosa que servei a la corona, i, després, hi ha la circumstància que la nostra tradició cultural és una altra, ben distingible de la del poble hegemònic, encara que una i altres tinguem si fa no fa els mateixos progenitors.

Menys explicable és que nosaltres ens avinguem, sense molestar, a afegir-nos a la recordança d’aquella gesta quan som les víctimes d’una altra gesta que s’hi emparenta o la perllonga, en el sentit que aquí també té lloc un procés de conquesta que, si no s’atura, únicament pot desembocar en l’extinció de la nostra llengua, de la nostra cultura, eternament “protegida” per cops que l’agredeixen frontalment o de trascantó. És un element d’aquest procés que, si bé no sempre gosin negar d’una manera franca, directa, la nostra personalitat col·lectiva, es procedeixi, cada cop que hi ha ocasió de fer-ho (i aquestes ocasions abunden), a oblidar-la mitjançant el procediment de donar per entès i sabut que els pobles sotmesos de l’interior ens identifiquem amb la cultura i la parla dels opressors que, avui, d’Amèriques ja tan sols tenen aquestes: les comunitats sarcàsticament qualificades d’autònomes.

Manuel de Pedrolo
---------------------------------------


Llegiu l'article anterior: Cròniques colonials (VIII)

dilluns, 25 de febrer del 2019

Crònica: Xerrada sobre Seguretat i Defensa, per Alfons Carreras

  • Dia: 14 de Febrer
  • Lloc: Biblioteca Can Mariner
  • Ponent: Miquel Sellarés, llicenciat en filosofia i lletre, fundador de l’ANC i president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya

El Sr. Sellarés comença explicant que deixarà per al final parlar sobre un sistema de defensa. Vol començar per explicar-nos unes quantes coses sobre la situació actual.



Ens diu: “cal que sapiguem on som ara, quina policia tenim”.
D’entrada sembla prou interessant perquè la veritat el sentiment que tenim cap a la “nostra policia” és bastant contradictori i hem passat d’un sentiment d’admiració després dels atemptats del 17 d’agost de 2017 que ha anat canviant en veure les actuacions d’aquesta “nostra policia” en les últimes mobilitzacions. 


Però, oh sorpresa!, no és d’això del que ens vol parlar el Sr. Sellarés. Ens explica, o potser pel to que utilitza sembla que ens renya una mica:

“Ens cal avançar molt en tenir sentit d’Estat, en creure’ns les nostres institucions com a estructures d’Estat”. Ho expressa en una frase ben simple; “tenim rebuig a l’uniforme”. Té raó, tants anys d’estar sotmesos a una policia repressiva que encara avui dia ve a pegar-nos......I ara li toca el rebre als nostres líders. 


 Diu: “Als polítics d’aquesta etapa autonòmica els ha costat entendre que la feina de seguretat i defensa és cosa nostra i no dels altres. A tots els governs la conselleria d’interior mai ha estat la més desitjada si no més aviat la que menys”.
Ja ens ho semblava a nosaltres vist des de fora. 


Per acabar de reblar el clau ens posa una comparació que utilitza ben segur per provocar-nos. “Mireu com els ciutadans espanyols estan ben orgullosos de la seva policia! Tant els fa si són guapos, lletjos, simpàtics o malcarats, tots són aclamats amb l'a por ellos quan els envien a posar ordre!”
 
No veig la cara dels oients sentint això però no deu ser gaire diferent de la meva. Tenim tan interioritzat el pacifisme que no crec que ningú de nosaltres es pugui imaginar adorant una policia repressora. Era una provocació feta amb bona intenció. El Sr. Sellarés, creador de l’escola de policia dels mossos d’esquadra sempre parla d’un cos de policia democràtic a imatge del que tenen els països europeus.

Continua, amb to més col·loquial, explicant-nos una anècdota, que em sembla que poc coneguda, relacionada amb el naixement del cos de mossos actual. La idea de fer un cos professional va ser una iniciativa de tres joves: Jaume Bosch, Jaume Curbet i ell mateix. Quan presentaren la idea a en Jordi Pujol aquest va escoltar però d’entrada la va rebutjar. Alguns dies després del 23 de febrer ell mateix va rebre una trucada de presidència per demanar-li que anés a veure el President. El Molt Honorable volia tornar a escoltar la proposta sobre els Mossos i tira-la endavant. Què havia passat? El 23F el Govern s'havia sentit desprotegit mentre estava tancat al Palau de la Generalitat i sonaven el soroll de sabres i de tancs als carrers de l'Estat espanyol!

En la proposta que feien aquests tres militants hi havia dues condicions importants. Primera, que el cos fos de país, no de partits, amb el suport de tots els grups polítics al parlament. I segona, que es crees una escola de policia per formar quadres i agents amb la màxima professionalitat. Les dues foren acceptades.
I ara sí, el ponent ens vol explicar què s’està fent actualment. Millor dit, es fa aquesta pregunta: Què estem intentant aconseguir? Doncs per enfortir la policia s’està treballant en la integració de tots els cossos, professionalitzar-los i sumar tots els col·lectius per formar un sistema de Seguretat Nacional: bombers, rurals, protecció civil i SEM. Molta feina per fer! 


 

Ens especifica que el cos d’agents rurals està en una fase molt avançada de transformació. També cal integrar al cos dels mossos les policies locals que estan bastant envellides i poc professionalitzades. Més feina per fer! I mentre ell va desgranant aquestes feines els oients ens anem preguntant que carai fan els nostres polítics! I que carai han fet durant 40 anys de democràcia. 

I finalment ha arribat el moment d’explicar-nos com ha de ser la Defensa de la nostra República.


Tots estem expectants. I el Sr. Sallarés ens ho remata amb una sola frase després de la qual hi ha un gran silenci.
“No decidirem nosaltres la defensa i ens haurem d’adaptar al sistema de defensa occidental i haurem de tenir allò que se’ns digui que hem de tenir”.


Crec que el conferenciant s’ha posat en modus provocació per tal que deixem anar el lliri del pacifisme i entenguem que sí que ens caldrà comprar armament i mantenir un exèrcit.

Ho il·lustra amb dos exemples paradigmàtics. Suïssa té un sistema de defensa important amb armament modern ben amagat a dins les seves muntanyes amb sistemes de míssils i tancs de combat. Sí, és un país neutral amb capacitat de defensar-se. Costa Rica no té exercit? Sí, té una policia amb capacitat d'esser militaritzada amb formació militar i amb dipòsits d’armes a punt de ser utilitzades i una base militar americana en el seu territori disposada a defensar el país mentre aquest sigui un país americà. 

El Sr. Sellarés ens fa una pregunta: «Vosaltres creieu que els nostres veïns permetrien que no tinguéssim cap sistema de defensa?» 


I jo em pregunto: nosaltres podrem decidir quants diners ens gastem en comprar armament? Qui ens hauria d’atacar? Sent un país tan petit, no és la nostra capacitat de defensa molt limitada? Com s’ho fan països com Estònia, Croàcia, Eslovènia?


El torn de preguntes s’ha fet tan curt que no hi ha hagut temps per res més i em fa la sensació que sortim amb més preguntes que respostes. La xerrada ha servit per aprendre una mica més sobre un tema que molts cops defugim per una mala consciència però ha estat positiu perquè crec que la pròxima vegada podrem fer les preguntes adients. Quantes coses hem d’aprendre encara sobre la nostra República!



Alfons Carreras

HGxInd
--------------------------------------



Trobareu la conferència sencera al canal youtube HGxI en aquest mateix blog.

Materials complementaris


  • Article de Marc Costa a “L’Unilateral. El digital de la República Catalana”
  • Llibre: Política de defensa i Estat propi, J. Clotet, F. X. Hernàndez Cardona, D. Bajona, T. Florido, M. Sanjaume, M. Gafarot, P. Serrano, P. Molas, D. Soler, D. Lee, K. Dorca. Editorial Base

Anima’t a compartir els teus comentaris al nostre blog


diumenge, 24 de febrer del 2019

OPINIÓ: "Fer combregar amb rodes de molí" per Maria Gemma Cerezo Pumariega

És d’admirar la manera com els nostres polítics, presos responen segurs, clars, tranquils als interrogatoris, fins i tot permetent-se alguna ironia. I dic que és d’admirar perquè no ho fan en les millors condicions, després d’unes quantes hores de cotxe i sense haver dormit ni menjat adequadament. 

Val a dir, però, que ho tenen fàcil; només han de dir la veritat. I declaren amb l’aplom i la seguretat que dóna saber que s’està explicant el que va passar de debò, que no hi haurà proves que els desmenteixin perquè la realitat és la que és, que no han d’estar pendents que se’ls escapi alguna inconveniència i entrin en contradicció, perquè no hi ha contradiccions; declaren amb la serenitat que dóna saber que el seu és el relat de la justícia i el sentit comú i que tothom els entendrà, tothom menys la caverna.

Més difícil ho tenen els fiscals i l’advocacia de l’estat, que han de bastir una història de violència tumultuària sense res on recolzar-se, sense evidències que l’avalin, amb unes proves que es desmunten per elles mateixes. Pobres fiscals! Tenen un mandat impossible.


Però el que té la papereta més negra és el jutge Marchena. Com s’ho farà per justificar la sentència exemplar que, tan sí com no, haurà d’imposar als acusats? Em té molt intrigada veure els arguments que farà servir. 


Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd

dimecres, 13 de febrer del 2019

OPINIÓ: "Ai, que ve el llop!", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Recordeu aquell eslògan que va fer servir el PSOE en no sé quines eleccions: Si tu no vas, ellos vuelven? Llavors ja vaig pensar que no es creien gaire el seu programa, quan la propaganda per aconseguir vots es basava no en les excel·lències de la seva gestió sinó en en el fet que que la competència encara era pitjor. 

Ara, Pedro Sán
chez torna a fer el mateix. Vol que li aprovin els pressupostos i, amb els pocs escons amb què compta, necessita els partits independentistes sí o sí. I, què se li acut per seduir-los? Doncs, amenaçar-los de convocar eleccions. Cuidadito - sembla que els digui -, que si marcho yo vienen los otros

A veure, senyor Sánchez, he de reconèixer que vostè és més guapo i una mica més simpàtic que el senyor Rajoy, però a banda d’això, que no és precisament un mèrit polític, em vol dir en què es diferencia el seu govern de l’anterior? Ens promet no sé quants milions en inversions, com el seu antecessor, i ja estem acostumats a que aquests milions es quedin en promeses; recordeu aquella partida econòmica que ens havia d’arribar quan es va aprovar l’Estatut? Encara l’esperem, i llavors qui hi havia al Gobierno era el senyor Zapatero. També va prometre diàleg; també el PP volia dialogar sempre que només es parlés del que ells volien; en què es diferencia de vostès, vostès que s’aixequen de la taula de negociacions quan es tracten temes que no els agraden?

Els independentistes ja tenim clar que ens és igual qui mani a la Moncloa, sempre tindrem per interlocutor un conill de guix que ni ens escolta ni ens vol escoltar.


O sigui que si vol convocar eleccions, convoqui-les. És el que li està demanant el tripartit de dretes. Potser si els acontenta es guanyi algun aliat al Congrés, que bona falta li fa.


Maria Gemma Cerezo Pumariega

HGxInd

dimecres, 6 de febrer del 2019

CRÒNIQUES COLONIALS (VIII)

El context

1982

11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.

14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.

30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.

L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona, ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.

3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.

7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.

Aprovació de la LOAPA.

Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.


L'article


Article publicat a Diario de Barcelona el 2 de gener de 1982.
 
No hi ha notícia pública, o si més no, no m’ha arribat  ni als ulls ni a les orelles (ràdio, televisió, diaris, etc.), que cap òrgan o personalitat del Govern de l’Estat espanyol hagi refusat mai alguna comunicació en una llengua “estrangera” (o potser és que mai no n’ha rebut cap?), però en canvi consta que refusa les que li arriben en una llengua que tenen per “nacional” com la catalana. Així ho hem vist no fa gaire quan, pocs dies abans de la trobada a Sitges entre intel·lectuals castellans, d’aquells que, ens assegura algun cronista, ens estimen però no ens coneixen (i no cal admirar aquest afecte si l’amor sovint és cec i àdhuc sord), la presidència del Govern retornava un telegrama que li fou adreçat, en el nostre idioma, per dos parlamentaris especialment conflictius, el senador Ferrer i el diputat Sunyer. Sembla, doncs, que l’estrènua expedició del nostre Honorable terra fosca endins no ha fet baixar ningú del burro.

La metròpoli ens pot enviar, i a fe que no es priva pas de fer-ho, autoritats i funcionaris que no saben ni un borrall de català i que, emparats en el fuero de l’oficialitat de la llengua castellana on sigui que brilli, encara que també s’apagui, el sol, coaccionen, amb la seva generosa ignorància de la nostra parla, l’expressió natural dels indígenes, però un català no pot fer ús de la seva llengua prop d’uns governants que, en molts casos, saben l’anglès, l’italià, el francès, etc; els idiomes de països en els quals no tenen cap poder, i desconeixen els dels pobles “espanyols”. Singular situació! Potser direu, però la veritat és que s’entén d’allò més bé. Els països de “fora” són sobirans, independents i hom els respecta i vol tenir-hi, si és possible, relacions amicals que faciliten tota mena d’intercanvis. Els països de dins, ben a l’inrevés, no gaudeixen d’aquesta sobirania, i ben inútil seria respectar-los i guanyar-se la seva simpatia des del moment que, en lloc d’establir-hi convenis, hom pot donar-los ordres.

Convindria que algun cop, potser en temps de vacances, quan no van tan enfeinats i poden relaxar-se una mica, ens expliquessin planerament en què consisteix la nostra “espanyolitat”, i a veure com s’ho fan i quins arguments avancen per convèncer-nos que no som un domini de Castella quan arraconen la nostra cultura pel sol fet de no sentir-se obligats a familiaritzar- s’hi, quan la rebutgen com si els fes nosa cada vegada que un català pretén servir-se del seu idioma en condicions d’igualtat. A veure qui s’anima a demostrar-nos que és seva una cultura que no viu, que no sent ni acaba d’entendre; una llengua que no practica i contra la qual (i no pas a favor com ens voldrien fer creure) dicta normes que li posen límits no únicament dins de l’Estat que la reclama hipòcritament en concepte de “riquesa comuna”, de “patrimoni de tots”, sinó a l’interior del seu àmbit històric, on se la declara pròpia mentre se la tracta com si fos d’un indesitjable...

Una consideració mínimament honesta, presidida per una coherència de la qual no pot passar-se la reflexió, ens faria entendre que qualsevol que regula la vida d’un poble amb una llengua que no és la d’aquesta comunitat, es manifesta com un estrany que imposa el seu domini servint-se d’una superioritat que, quan s’enfronten dues cultures igualment evolucionades, només pot ser material; que qualsevol que mana, i en el millor dels casos governa un poble des de l’òptica d’una altre poble, per molt que tots dos formin part del mateix estat, actua com un foraster siguin els que siguin els mitjans dels quals s’ha valgutper incorporar-lo a aquell ens superestructural; que qualsevol que distingeix, per tal d’afavorir-la i fins i tot donar-li una exclusivitat en declarar-la oficial, entre la cultura d’una de les comunitats i les altres cultures que es desenvolupen en el mateix estat plurinacional, confessa els seus propòsits imperialistes i la seva falta de repugnància davant del genocidi cultural que inevitablement se’n segueix; que qualsevol que exerceix poders sobre una comunitat que no els hi ha concedit voluntàriament i el desenvolupament de la qual compromet, estableix una situació de dependència característicament colonial.

Cadascú pot examinar aquestes proposicions i discutir-les, però cal que tingui en compte els fets que aconsellen de formular-les i que s’hi fixi més que en les declaracions de tots aquells que s’esforcen a contradir-los o a restar-los-hi importància amb arguments sofístics, com aquell d’afirmar, i ho llegia no fa gaire en aquest mateix diari, que les llengües es transformen i justificar, així, que la castellana substitueixi definitivament la catalana, quan la transformació és el resultat d’una evolució natural que coneixen tots els idiomes, impulsats per la pròpia dinàmica d’organismes vius i per processos d’aculturació inevitables, normals i fins i tot desitjables, la qual cosa, i fàcilment ens en podem fer capaços si anem de bona fe i mantenim despert l’enteniment, no té res a veure amb accions oficials hostils a la nostra llengua ni amb lleis que la dirigeixen cap a l’escorxador. 


Manuel de Pedrolo

Llegiu l'article anterior: Cròniques colonials (VII)

dimarts, 5 de febrer del 2019

Crónica. Xerrades informatives (I), per Alfons Carreres

El passat dijous 31 de gener va començar el cicle de xerrades informatives organitzades per l’ANC d’Horta-Guinardó amb la primera de les conferències dedicada a aprendre sobre els sistemes electorals a càrrec del Sr. Jaume López Hernández, doctor en Ciència Política i de l'Administració, i professor de la UB.

Aquest cicle de xerrades el dediquem a tractar temes que més endavant ens serviran per poder opinar i debatre sobre els temes que seran objecte del debat constituent. Per això hem escollit persones especialistes que ens puguin aportar coneixement.

L’equip organitzatiu agraeix als assistents l’interès mostrat en el tema i totes les intervencions que es van produir a la part final de l’acte van servir per ampliar i entendre millor tot el que havia exposat el Sr. Jaume López.

Aquest és un resum de la conferència. Hi trobareu uns quants enllaços on podreu ampliar coneixements sobre els temes.


SISTEMES ELECTORALS,

per Jaume López Hernández,
Lloc:Biblioteca de Can Mariner, Horta.

El Sr. Jaume López és Doctor en Ciència Política i de l'Administració. Universitat Pompeu Fabra (Barcelona).

El Sr. Jaume López comença la intervenció explicant que cal aclarir que la Llei electoral presenta més concrecions que no pas la Constitució, que si bé conté uns conceptes generals de com ha de ser el sistema electoral d’un Estat, aquests conceptes generals es desenvolupen a posteriori en una Llei que n’especifica els detalls.

Explica que
tots els ciutadans haurien de tenir una mínima noció de coneixements sobre què i com és un Sistema electoral. Segons ell se n’haurien d’explicar els conceptes bàsics en l'ensenyament obligatori. 



Un altre concepte important: un sistema electoral no té res a veure amb la ideologia, no és de dretes ni d’esquerres. Per fer-ho comprendre millor fa servir una analogia simple: un sistema electoral és un mètode per reduir la diversitat ideològica d’un país sencer en una cambra de representants i aconseguir que aquesta en sigui una bona representació a escala. Estem parlant de representar un país sencer en una assemblea de 135-150 representants (en el cas de Catalunya, representants d’un país amb més de 7 milions d’habitants).

A continuació analitza les parts que formen un Sistema electoral, que són:

Circumscripció electoral

És una «divisió administrativa electoral a la qual hom atribueix un nombre determinat d’escons a cobrir» (Enciclopèdia catalana). A d’Espanya i a Catalunya és la província.

Fórmula electoral

La fórmula matemàtica que s’utilitza per a repartir els escons assignats a la circumscripció segons els vots emesos. En el sistema espanyol és la fórmula d’Hont.

Barrera mínima

Mínim tant per cent de vots per entrar al repartiment d’escons. En les eleccions generals i autonòmiques és d’un 3%. A les municipals un 5%

Tipus de llista

La forma en què es presenten els electes per a ser votats.

En el cas d’eleccions al Congrés a Parlaments autonòmics són llistes tancades, bloquejades i ordenades. 


En el cas d’eleccions al Senat són llistes tancades i desbloquejades. Aquí el professor fa un incís per aclarir uns matisos que generalment tenim equivocats.
  • Llistes desbloquejades o bloquejades: podem o no escollir l’ordre dins la llista d’un partit
  • Llistes obertes o tancades: en el cas de les llistes obertes es poden escollir noms de diferents de diferents partits, i en el cas de les tancades no ho podem fer i hem d’escollir una única llista (cas de totes les eleccions espanyoles)

Què es busca aconseguir amb un Sistema electoral?

  • Representativitat territorial: Que no hi hagi cap territori sense representació.
  • Proporcionalitat: El percentatge d’escons de cada partit es correspon amb el percentatge de vots obtinguts.
  • Igualtat: Un ciutadà un vot. S'ha d'aplicar a tot el territori.
  • Governabilitat: Que es puguin generar majories per a governar.
  • Proximitat: Relació directa entre el representant i el representat.

Aquí hi afegeix dos conceptes en anglès:

  • «Responsiveness»: significa que la relació estigui oberta als canvis de criteri dels electors durant el mandat.
  • «Accountability»: significa facilitat de controlar el que fa el representant a la cambra i en l’acció política.
A la vista de tots aquests factors el professor López ens explica que no existeix cap sistema electoral que pugui maximitzar-los tots alhora, no és possible. Sempre hi ha un compromís per afavorir uns factors per davant d’altres. És a dir, no existeix el Sistema electoral perfecte.

Al llarg de la història de la democràcia ha hagut tres mètodes electorals. El proporcional, que és majoritari, el no
proporcional i el mixt. El sistema majoritari fou el primer, quan encara als estats no tenien partits polítics amb ideologies tan marcades com ara. Avui dia cap estat democràtic aplica aquest sistema. Vegeu-ne detalls en aquest enllaç.

A continuació el professor ens explica, amb uns quants exemples, com funciona la proporcionalitat en un sistema com el nostre. Bàsicament es tracta d’entendre com funciona la fórmula d’Hont. Fa un incís per dir-nos que no hem de parlar de Llei d’Hont, sinó de fórmula d’Hont. Es tracta d'una fórmula matemàtica que serveix per assignar els escons en funció del número de vots d’una circumscripció un cop eliminats els nuls i els que no superen el llindar mínim, en el nostre cas: el 3%.

Per entendre com funciona la fórmula Hont podeu consultar aquest enllaç.

Bàsicament el que cal saber és que el criteri de proporcionalitat estricte no es pot mantenir perquè cal reduir uns quants milers de vots a uns pocs escons i és evident que en aplicar els percentatges molt difícilment s’obtenen nombres enters i per tant cal gestionar els restes. La fórmula d’Hont està pensada per atorgar els vots sobrers a qui en té més i per tant es prioritza el criteri de governabilitat.

Com maximitzar els termes d'igualtat, proporcionalitat i territorialitat?

Doncs una resposta seria: establir un sistema de dues cambres, cada una amb una lògica diferent.

L’utilitzen estats federals com EEUU. Una cambra baixa on es busca igualtat i proporcionalitat i una càmera territorial per aconseguir una representativitat geogràfica. En aquests casos manen les dues Cambres.

En el cas d’Espanya el sistema de dues Cambres no funciona perquè en el Senat la representativitat territorial està totalment esbiaixada en assignar-se constitucionalment dos escons a províncies amb molt poca població i que per tant són sobre-representades.

Una altra solució és un sistema anomenat mixt i que l’apliquen països que han modificat recentment el seu sistema tal com Escòcia i Nova Zelanda.

En aquest sistema s'utilitzen dues paperetes en les votacions. Amb una papereta l’elector escull a quin partit dóna la seva confiança per a governar. Així es determina la proporció de partits que hi haurà a la cambra. Amb la segona papereta l'elector escull el nom del representant territorial que l’elector desitja que el representi.


Per a veure com funciona aquest sistema amb més detall consultar la pàgina del professor.

TORN DE PREGUNTES

1.-Quins mecanismes pot contemplar una llei electoral per tal que els elegits compleixen amb allò que han exposat en un programa electoral?

Tres vies:


- Que les circumscripcions siguin "uni-nominals" i per tant hi hagi un lligam molt directe entre electors i elegit.

- Treure part del poder que tenen els partits a l’hora de confeccionar les llistes electorals.

- La via dels referèndums. Segons el professor és la millor opció per acostar l’acció dels polítics a la voluntat de la ciutadania. I hi ha tres tipus de referèndums:

  • Referèndum a partir d’un nombre determinat de signatures, que ha de ser d’obligatòria celebració per decidir si s’està d’acord o no amb l’actuació un càrrec polític. Aquest tipus de referèndum té la virtut de fer que el polític de torn dirigeix la seva acció segons el compromís inicial per evitar ser sotmès al seu control.
  • Referèndums d’àmbit nacional. A Suïssa, amb un nombre mínim de signatures, el govern està obligat a celebrar-los per modificar lleis i fins i tot la constitució.
  • Referèndums revocatoris. Aquest tipus de referèndums serveixen per a obligar a abandonar l'acta de diputat i fer eleccions per a substituir-lo. No existeix a Suïssa i sí a EEUU i a altres països d’Amèrica. 

2.- Com es poden introduir a la política els conceptes de responsabilitat i control de l'exercici parlamentari?

Resposta

En tenim un exemple al Parlament Europeu on hi ha mecanismes per saber l’activitat parlamentària de cada un dels membres de la càmera amb rànquings d’intervencions, informació de qui ha votat, què ha votat, etc.


La implementació d’aquests mecanismes s’hauria de fer per iniciativa del nostre Parlament però que es faci o no depèn de la nostra cultura política. I respecte a la cultura política tenim un gran problema: la baixa o nul·la qualitat d’informació política als nostres mitjans, fins i tot a casa nostra. Hi ha molt politiqueig però escassa informació de Política.

Hauria de ser obligatori per part del Sistema informar objectivament de l'act
ivitat parlamentària de forma clara i molt accessible a la ciutadania amb informacions tan detallades com saber què ha votat un determinat parlamentari en cada una de les votacions que s’han fet. També s’hauria d’especificar el grau de compliment dels diferents compromisos electorals. Hauria de ser un servei públic obligatori. Sense aquest servei la democràcia no pot ser de qualitat.

3.- Quan vull fer una reclamació al meu representant on haig d’anar?

A països com Anglaterra ha d’haver-hi una oficina on presentar reclamacions. Un lloc amb dia i horari concrets on els ciutadans poden dialogar amb el seu representant. A EEUU els senadors també estant obligats a tenir aquest espai. 


4.- Quin seria el millor sistema per Catalunya?

Un sistema com l’actual amb alguns petits canvis no estaria malament perquè és prou proporcional però, tenint en compte la realitat demogràfica del nostre país amb una considerable concentració de població, es podria optar per dues solucions: un sistema de dues càmeres, que no s’aplica en quasi cap dels països petits com el nostre, o un sistema mixt.

Si s’optés per un sistema mixt, s’hauria de tenir en compte la desproporció de població i posar una condició: les lleis aprovades pel parlament que afecten una part del territori haurien de ser aprovades també en el territori.
 

I fins aquí la intervenció del Sr. Jaume López 


ADRECES PER AMPLIAR INFORMACIÓ

Publicacions de l'autor

Videos:


Llibre: Cómo votamos. Los sistemas electorales del mundo: pasado, presente y futuro de Josep M. Colomer (ed. Gedisa, 2004)




-------------------------------
Anima’t a compartir els teus comentaris al nostre blog


Obté informació de les nostres activitats a:
  • web: Calendari, cartells, ...