dimecres, 1 de març de 2017

CRÒNICA: Una declaració d'amor al cor de les tenebres, per Clara Ballart

Crònica personal del viatge a Madrid i de l'acte de suport davant del *Tribunal Supremo* a Francesc Homs
 

Som carn d'enamorat. Era, és clar, tot cosa de la providència. La Providència la imagino com aquella força major que ens empeny i ens fa perdre la son, i ens enamora i ens fa somriure de nit després encara de sis hores més de carretera a les fosques, davant de la pregunta tendra de l'Andreu.“Ja sou tots desperts? Som a Madrid. Som a Madrid”. No havia dormit ningú, com havíem de dormir? Carn de canó com nosaltres, agitadors, catalans, separatistes, enamorats, providencialment a Madrid, sabent de nou que ara és l'hora. L'hora? Quina hora és? Som a Plaça Espanya i són les 6.27 del matí.

Hooligans emborratxats de cafè, al Cercle català de Plaça Espanya, mirant el dia aixecar-se en una ciutat de color plom. Érem ben lluny de l'eufòria i l'heroisme, llavors. La Belén, l'amfitriona de l'Assemblea de Madrid, ens havia dutxat amb aigua freda: nou hores de carreteres impenetrables i foscor absoluta (hauríem travessat els Monegros? Seria, allò, veritablement Espanya?) i a sobre no podríem treure cap estelada quan acompanyéssim l'Homs; seria provocador i baix. Hauríem de dir... love. Love democracy. No som, els enamorats, queixosos de mena? És una pedra al cor haver de reprimir les ganes terribles de cridar al món que estimem. En qualsevol cas, silenci i esmorzar, provant a poc a poc de deixar enrere les visions nocturnes d'àrees de servei petitament perdudes a l'estranger. Pel carrer hi ha poca gent però tenim la policia al damunt. De nou, les cadenes: Diganles que nada de simbología. Si empiezan con las banderas empezaremos a multar. Però, que heu oblidat la providència? Amics, la providència està sempre al nostre favor. Armats amb cartells en una llengua estrangera (per què no? Per què no ens podem dedicar a estimar en anglès?), l'estelada ben amagada i el hooliganisme encara adolorit d'hores d'incomoditats, a poc a poc vam marxar de Blanquerna cap a la plaça del Rei. Cibeles, triomfal, ens rep amb moltíssimes banderes. Totes juntes són només una imitació del llençol de Colón. Obsessió estranya pel símbol violent rojigualdo. Nosaltres que duem el cor a la mà, hem cedit de nou per amor a certes frases de negre sobre blanc, i ens mossegarem la llengua. Bah, no ens diré mesells mai més: serà millor, ens diré amants que d'entrada semblen responsables.

 A les escales tenim vint càmeres mirant-nos, i encara és d'hora però hem vingut per això, i de sobte van sortint les enormes ganes de riure i cridar. “Votar no és cap delicte, votar és la solució”. “Ai, que no creieu que hauríem de cridar en castellà? Així ho entendrien”. “Què ens han d'entendre. Si no ens han entès ja...”. “El castellà és el vernacle de la gent d'aquí? No ho sabia. No el conec massa”. Quan arriben les autoritats ja ens hem transformat de nou amb la gent que canta la canya, la gent lliure del tot que crida el que vol, i sí, Homs, hem vingut per tu. Però sobretot hem vingut per nosaltres. Tenim al pit un amor enorme, i unes ganes enormes, gegantines, d'abraçar-lo. “No tenim por, no tenim por”.

M'atura algú que ha vingut de Lleida. Un germà especial que ha fet els mateixos quilòmetres. “Per què crides això. Això ja és obvi. No som aquí? Som a Madrid, dona. Si no veuen que no tenim por ara, quan ho faran?”. I en somriure-li em sento immensament brillant.

Acepto todos los cargos por los que se me incrimina y más. La providència ens ha fet acceptar-ho ja tot. Caminem entre crits estranys en vernacle a la manera d'insult, que cau de Cervantes a picar amb el canto dels esglaons de la gramàtica, per Recoletos. Amics, hem passat Cibeles de nou, militant per aquest amor que ens fa travessar països en dilluns, i xerrar entre Lluís Llach, Marta Rovira i Neus Lloberas amb la tranquil·litat d'aquell que ho ha fet tot bé.

“How do you feel about the threat coming from the Spanish government of using the article 155 of the Constitution?”. Que com em sento davant l'amenaça de què ens treguin l'autonomia? Voldria dir-li al reporter de la BBC que estem farts d'obstacles. Que en tenim a piles, d'obstacles. Amenaces, diaris, tertulians pesats, certes veus, policia nacional en carrers d'Espanya. Però precisament perquè anem tips d'obstacles mai no havíem estat millor. És estrany haver hagut de marxar pels carrers immensos de la Capital per veure per fi molt clarament allò que tan sovint em preocupa. Cap a on anem? Després de sentir les entrevistes d'en Josep Capella i de recolzar-nos a les tanques davant del tribunal Suprem (good fences make good neighbors), pleguem veles i marxem a poc a poc, amb les mans a les butxaques, a escoltar què dirà l'Homs. Voldria poder-vos explicar de debò per què llavors vaig entendre-ho tot. Quants érem? Cent cinquanta diuen? Jo només veig la meva gent, els meus amics, que tranquil·lament recullen les pancartes, es posen la motxilla, i caminem endavant sense mirar enrere. Sense cap preocupació. En deixar el Tribunal Suprem i tenint a la vista les properes deu hores d'autocar, érem lliures. Cap a on anem, us preguntava? Doncs anem cap a la llibertat, anem cap a la providència, anem cap al país petitum que fa olor de casa, i més decidits que mai. Ja no necessitem res.

Sabeu què? Vint-i-set de febrer i els Monegros que havíem travessat en la nit incòmoda i de vigília ara s'obrien al nostre davant brillants i florits, amb centenars d'ametllers teixint dibuixos de punts en l'enormitat de la plana. Han estat, només, vint-i-quatre hores. Le recuerdo que esto no es su casa. Doncs no me'n vaig adonar pas, de no ser-hi. Amb els ametllers en flor d'aquesta Espanya que d'aquí ben poc ens farà de veïna, i els companys alegres, i el sol entrant daurat de biaix a sobre dels caps dels que dormen, seguia tendrament les trucades d'en Joan, de Premià. Sí, surt cantant els segadors darrere d'en Mas a la tele. Hem passat la nit junts, esquena contra esquena, deixant passar quilòmetres. Em diu, rient, que abraçar el seu nét és com abraçar un arbre. Somric. Sé per fi que sóc exactament on he volgut ser, sempre. Sóc aquí, amb els meus. Sóc lliure.

Això nostre, aquestes divuit hores d'asfalt i nacionalisme del que ja comença a estar penat per llei, no és heroisme. És, més aviat, un amor d'una tendresa infinita. Em sentia afortunada en veure el vespre de roses més enllà de Saragossa. Medinaceli. Hi havia un parell d'àguiles també. Havíem fet ben poc. “Una més. A veure a on ens toca anar la propera vegada”. Carn de canó, som carn de canó. Hem après a estimar i a contenir aquest gran amor per saber, ara ja definitivament, que hi serem sempre amb aquesta mateixa força. Això, companys, no se'm passarà pas. No és l'edat. Tots som aquí, al mateix punt. Tots som carn d'enamorat, i esperem tranquil·lament, una mica com olorar la roba d'algú que coneixes, que les providències judicials  que ens aniran caient al damunt ens portin una mica més a prop.

Esperarem. Insistirem. He entès que no és militància, ni ira. És descobrir en els somriures dels companys i dels amics una mica més de la nostra terra, el nostre fang i el nostre sol.

Ho tenim guanyat. Però és que anant amb el cor a la mà ho teníem guanyat d'entrada. Les coses són com són.

Clara Ballart
HGxI

4 comentaris:

  1. Cada vegada les croniques de la Clara son millors. Ens fa bategar amb ella i vivim el que va passar en aquest sensacional viatge a Madrid.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Clara pel teu meravellós escrit, per regalar-nos aquestes sensacions a tots aquells que ens hagués agradat anar.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Clara, ens vem creuar mirades durant tot el temps,també vaig anar en el autocar de l'Andreu, moltes gràcies per les teves paraules tan bonicas I realistes del que vem viure. I tornarem a anar on sigui sempre que fàçi falta, no defallirem

    ResponElimina
  4. Que be Clara que ens hagis explicat la intensa vivència d'anar a encoratjar als nostres polítics en territori hostil!

    ResponElimina