Parlament d'en Joan Xuriach a la Diada 2020

L’espoli fiscal de gairebé 17.000.000.000 € que pateix Catalunya, any rere any, és una xifra demolidora que il·lustra el gravíssim perjudici que significa per totes i cadascuna de les llars i empreses del nostre país; més encara per als ciutadans que no en tenen, les possibilitats dels quals per assolir-ne una són nul·les sense una bona cobertura social. El robatori no discrimina només les llars on es vota independència, també en les que es vota ‘més Espanya’. Tots som més pobres o menys rics gràcies al saqueig continuat de la metròpoli. Fem volar coloms. Amb aquests diners podríem... 

Dotar econòmicament la sanitat pública, els hospitals, els sous dels metges, infermeres, auxiliars, zeladors... podríem potenciar l’ensenyament públic, amb una millora salarial pels professors, amb unes ràtios assenyades, amb ordinadors per tots els alumnes... podríem dignificar les residències per a la gent gran... podríem dotar financerament la investigació i la recerca, evitar la marxa dels nostres joves tan qualificats cap a terres llunyanes... podríem defensar la llengua, fer-la oficial, fer-la important i necessària per a tothom... podríem protegir la pagesia, afavorir el retorn al món rural, ajudar el sector de la mar, salvar el delta de l’Ebre... podríem construir milers d’habitatges socials, podríem augmentar el salari i les pensions mínimes... podríem fer les infraestructures pendents, unes rodalies que funcionin... podríem invertir en  cultura, crear una xarxa per tot el país d’ajuts a la literatura, la música, el teatre, el cinema, el circ, les arts... podríem millorar el cos dels Mossos d’Esquadra, ampliar les seves funcions, augmentar l'exigència en l’accés i revaluar als actuals agents amb avaluacions psiquiàtriques serioses, de coneixement, de català fins a assolir una policia veritablement democràtica que respecti la llei i els ciutadans... 

 
Podríem seguir somniant i somniant, però potser ha arribat l’hora de fer realitat el somni. I fer realitat el somni vol dir assolir la llibertat.

Com a colonitzat el meu objectiu vital és desempallegar-me del colonitzador. 

 

És el moment de fer-li saber a Espanya que ja no tolerem més robatoris, més empresonaments arbitraris, més agressions indiscriminades, més insults, més mentides, més ordres, més incompliments.

Som més de dos milions de ciutadans farts, hem d’esperar més temps els polítics? Assumim els riscos que calguin? La llibertat no s’ho val?

“Si et donen un paper pautat, escriu al dors”.  Juan Ramón Jiménez
 

Joan Xuriach, per a la diada 2020

HGxInd

Text anterior 

OPINIÓ: "Callar per prudència?", per Salvi Pardàs Sunyer

"Millor no treguis segons quins temes que ja saps què passa". A molts ens sonarà aquesta expressió, a manera d’advertiment, amb vista a trobades amb amistats o familiars amb qui no es vol discutir.

Considero que no poder parlar de política, evitar “segons quins temes”, és una forma d’autocensura. Una societat saludable hauria de ser capaç de debatre lliurement i obertament de tot i amb tothom. Dic, en una societat saludable. Vivim, però, en una societat saludable, en termes de respecte a la diferència política? Pregunta retòrica. Mentre tinguem presos polítics i atacs sistemàtics a la nostra sobirania com a poble, penso que no hauríem de callar mai i aprofitar qualsevol oportunitat per alçar la veu, plantar cara i denunciar i fer-ho en el to que creguem més oportú. És que si a sobre hem de callar, ja podem plegar veles.

Salvi Pardàs Sunyer

HGxInd 

Publicat  també a cartes a la Vanguàrdia

OPINIÓ: "Dues concentracions amb HGxInd", per Jordi Sànchez Peribàñez

Després de la inactivitat derivada del confinament per la pandèmia que estem patint, assabentat que cada dimarts es convocava una concentració en una plaça del districte per visualitzar la repressió que patim, vaig interioritzar que hi acudiria si podia compatibilitzar-ho amb la feina al despatx.

Prèviament, aprofitant que era festiu a Barcelona, el dilluns 1r de juny vaig acudir, amb mascareta i guardant distància, a la concentració de la plaça de la Vila de Gràcia.

Arribat el dimarts 15, també vaig acudir a la plaça d’Alfons X, on se’m va proveir d’un cartell amb un dels diversos missatges per exhibir tant als vianants com als ocupants dels vehicles que transitaven per ronda Guinardó.

 Pel que vaig observar durant la mitja hora que devia durar l’acció la gent continuava fent gala de la seva passivitat com si estigués anestesiada (és la meva impressió, potser vaig errat i era que estaven sota els efectes psicològics del confinament).

 En acabar vam convocar-nos pel dimarts 30 de juny a la plaça Maragall a dos quarts de vuit del vespre, on espero i desitjo veure i sentir  una actitud dels conciutadans més proactiva i positiva quant a les nostres reivindicacions, que no deixen de ser-ho també per a ells.

Esperant que arribi el dia que s’acabi l’actitud contemplativa i es reaccioni, seguim i persistim.

Jordi Sànchez Peribàñez
HGxInd

Article: "Sobre l’Assemblea Nacional Catalana", per Teresa Calveras

Article de Teresa Calveras, Coordinadora d'Horta-Guinardó per la Independència (HGxInd) publicat a LaRepública.cat
 
"L’ANC és actualment l’única institució que té com a únic objectiu aconseguir la independència de Catalunya i que alhora té un considerable poder de mobilització; només per aquests dos motius ja se l’ha de preservar de les forces i moviments, alguns subterranis d’altres ben evidents, que hi treballen en contra.

Per una banda hi ha el relat, un instrument molt efectiu i que en aquests moments i de manera sibil·lina se centra també en l’ANC. Aquest fenomen normalment té orígens difusos, arriba al públic a través dels mitjans i es transmet per mitjà de les xarxes socials. Tots hem sentit persones, de dintre i de fora la institució, que comenten els canvis que l’ANC ha sofert des de la seva creació. Canvis ben normals perquè tot canvia i s’ha de tenir en compte que va ser creada per durar poc en uns moments en què la independència es veia propera i la institució havia de ser provisional. No ha estat així. I de canvis n’hi ha hagut, com n’hi ha hagut a la societat catalana i espanyola i, com és evident, tot canvi social afecta tothom, persones i entitats. Però el relat no perdona i no recorda mai els èxits aconseguits però sí que es parla sempre d’aspectes negatius: que si el desànim, que si la transversalitat perduda, que si abans sí que tot anava bé, que si les accions no són les adequades i així es constata un llarg reguitzell de greuges moltes vegades imaginats.

Després la gent, de manera acrítica fa seves aquestes opinions sense veure que sovint són només això: opinions particulars moltes vegades interessades. I es van repetint fins que allò que era només una visió esbiaixada que no se sap d’on ha sortit es transforma en una veritat inqüestionable.

L’altra força amb la qual s’enfronta és amb la divisió. Ben segur que hi ha forces amagades, infiltrades o no, que actuen i influeixen en persones situades a llocs clau (dins la mateixa institució, a la premsa o als mitjans en general) per tal de dividir el moviment independentista. Ho han aconseguit amb els partits i ara intenten fer el mateix amb l’ANC.

I què es pot fer per neutralitzar aquestes amenaces?

Podem rebatre les opinions poc fonamentades tot evidenciant la seva poca seriositat o el biaix manifest. Sovint les qüestionem poc perquè les crítiques són etèries i difícils de contestar. Com pots demostrar que l’ANC no ha perdut força darrerament o que les mobilitzacions no són tal com algú creu que han de ser o … ? Ningú pot demostrar res perquè ens falta perspectiva a tots plegats i ens movem sempre en el camp de les opinions. Hem de tenir en compte que amb la crítica superficial passa el mateix que amb els pronòstics de futur, allò que es diu sovint és el que es voldria que fos, no el que la realitat ens mostra.

Una vegada deixat tot això clar s’ha acabat el problema.

Hem de continuar treballant com hem estat fent durant tots aquests anys, a tots nivells, col·laborant amb totes les altres institucions amb qui es comparteix objectiu i organitzant accions ben diverses, perquè el que cal és fomentar la participació de totes les persones que formen part del moviment independentista que no són totes iguals ni tenen les mateixes possibilitats ni el mateix compromís però totes tenen ganes de col·laborar i ho poden fer, com han fet fins ara, quan s’ha tingut en compte aquesta diversitat.

I finalment mantenir la unitat. La diversitat d’opinió és fonamental i bàsica en una institució democràtica però no hem d’oblidar que acceptar l’opinió de la majoria encara que no coincideixi amb la pròpia és necessari pel bon funcionament de les entitats i que la crítica forassenyada allò que pretén és dividir i enfonsar. No tot s’hi val, no es pot mentir, no es pot atacar les persones, ni divulgar opinions poc contrastades i tendencioses als mitjans perquè cap d’aquestes pràctiques afavoreixen la crítica positiva i ni el funcionament normal de les institucions. De vegades s’oblida que ser crític no vol dir criticar-ho tot, sinó conèixer, reflexionar, contrastar, valorar i actuar.

I estiguem alerta, no hem de ser paranoics, però ben segur que l’adversari vigila de ben a prop i va portant a terme una feina constant de divisió i desgast.

Teresa Calveras
ANC Horta Guinardó"

OPINIÓ. "Espanyolisme i independentisme oficial, una aliança rendible", per Salvi Pardàs

Està demostrat que, a Espanya, anar en contra dels catalans dóna vots per totes bandes. El “conflicte” alimenta dretes, esquerres, detractors i, també, presumptes partidaris de la independència. Com a exemple, la defensa d’un diàleg impossible amb el Gobierno del Estado sona ara més falsa, forçada i interessada que mai. El mateix principi de la “unidad de España” necessita el seu oponent per existir i l’independentisme oficial és precisament això, l’antagonista perfecte que alimenta el patriotisme espanyol.

Espanya es fonamenta en el menyspreu a les nacions històriques. Però aquest “projecte” no seria possible sense la col·laboració de l’independentisme oficial. Espanya no tindria la mala salut de ferro que té si no fos gràcies als partits “independentistes”, que li segueixen el joc assumint el paper de víctimes ultratjades.

Em remeto als fets. Els cops de porra de l’1 d’octubre van ser repartits a consciència. No van provocar cap onada d’indignació en la població espanyola. Cap govern ha caigut. Els policies agressors van ser condecorats. A Catalunya l’espanyolisme ho va aplaudir penjant banderes d’Espanya als balcons. I el PSC sortia al carrer per fer-se selfies amb la dreta, per la “unidad de España”. Somrients, traient pit, pletòrics de satisfacció.

Els catalans hem assistit sense voler-ho admetre al triomf de l’odi. I la submissió en forma de súpliques al “diàleg” ha reemplaçat els “desacataments” de pa sucat amb oli del català emprenyat.

Els polítics catalans que havien de morir amb el poble van marxar, els qui van morir amb el poble s’han agenollat. Quan Ulisses va tornar a Ítaca, i es va trobar casa seva ocupada i espoliada, no es va posar pas precisament a “negociar” amb els seus enemics declarats. L’últim que es pot perdre a la vida és la dignitat, personal i col·lectiva. El primer d’octubre, els catalans, vam actuar amb determinació heroica, sense comptar, però, amb la possibilitat de ser enganyats pels qui deien que ens representaven. No tornem a caure en el mateix error. Mentre continuem demanant permís per respirar, el “conflicte territorial”, tan rendible políticament, s’eternitzarà. És el que volen els uns i els altres.

El sistema de partits actual constitueix el principal impediment per a la consecució de la independència, perquè cap partit parlamentari vol resoldre un conflicte tan rendible.

Salvi Pardàs Sunyer

OPINIÓ: " Pactes de la Moncloa 2", per Alfons Carreras

Arriben los Pactos de La Moncloa 2. 

Fa pocs dies els responsables plenipotenciaris de tot el que passa a Espanya, s’esgargamellaven cridant a totes hores que la crisi del virus no afectava territoris sinó persones. No a aïllar ciutats. Sí a atendre les persones. El "gobierno más progresista de la península Ibèrica" aquí estava per salvar-nos.

Però el virus no els ha escoltat i com que som els campions mundials en tant per cent de morts, ara s’hi posaran de debò. Han vist que això no va de persones sinó de territoris. Els autònoms, que paguin, que el que cal és omplir les arques buides. Els confinats que no puguin pagar el lloguer, que no pateixin, que no els desnonaran ara, ja ho faran més tard. Les empreses que s’han quedat sense ingressos, que no pateixin, que poden anar al banc a demanar un crèdit. Quina sort que els varen rescatar en el seu moment! 

Ara ho veuen clar, cal que tots ens arremanguem i ens posem d’acord per salvar la pàtria. Se’ls ha buidat la caixa i els europeus del nord no s’hi posen bé per deixar anar els eurobons i això pinta malament i la gent podria empipar-se massa. Un pacte de traïdors a l’ombra per salvar la monarquia, salvar el sistema corrupte de partits, salvar els mitjans de comunicació i propaganda i salvar l’herència franquista dels tribunals d’injustícia. Les persones del carrer, a callar i a obeir i que cada u s’espavili com pugui. 

Visca els pactes de la Moncloa 2 i endavant.

Alfons Carreras
HGxInd 

Article publicat a el PUNT AVUI el 17.4.2020

OPINIÓ: " Corona/virus", Per Gemma Cerezo

Aquesta malaurada època que estem passant sembla que desperta sentiments de solidaritat; tots ens sentim implicats en la desgràcia i mirem d’ajudar els afectats en la mesura que ens és possible. Ja hi ha hagut donacions d’algunes grans empreses, entitats diverses també han contribuït a pal·liar amb les seves aportacions el greu problema econòmic que està provocant la pandèmia, Pep Guardiola i Leo Messi han donat un milió d’euros cada un, fins i tot els diputats del Parlament renunciaran a part del seu salari. 

I davant d’una situació així, quina és la reacció de la família reial? Joan Carles, l’emèrit, regala 65 milions a la seva amant però no és capaç de destinar-ne ni la desena part per ajudar el poble que l’ha mantingut, a ell i la seva família, durant més de quaranta anys. La resposta de Felip VI (Felip V per als catalans) no ha estat pas millor: de donació, ni una, ni el gest de rebaixar-se el sou, el d’ell i el de la seva família, mentre no es torni a la normalitat. En lloc d’això es dedica a fer un discurs per la televisió que inspira un fabulós concert de cassoles que sona no només a Catalunya.

Espero que aquesta actitud obri els ulls als monàrquics i a la resta i que quan hàgim eliminat el virus també ens traguem de sobre la corona.

Gemma Cerezo
HGxInd

Publicat a el PUNT AVUI. 02.04.2020

OPINIÓ: "La deshonestedat dels assenyats", per Josep Lluís Torres

Aquests dies sembla que s’està posant en marxa una nova iniciativa de tercera via de catalanistes moderats, dels que toquen de peus a terra. A la fila zero de la presentació d’un llibre de l’anterior dirigent del PDCAT, Marta Pascal, hi havia persones representatives del seny català: Miquel Roca, Carles Campuzano, Josep Sánchez Llibre, Jordi Xuclà, Ramon Espadaler, Lluís Recoder, Felip Puig, Santi Vila, Francesc Sánchez. Sembla que el senyor Duran-Lleida ho ha deixat córrer. 

Amb la mirada posada a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, ens proposen que ens aturem o que disminuïm una marxa, que abandonem la via unilateral i centrem els esforços a aconseguir un referèndum pactat amb Espanya com a únic camí per arribar a la llibertat. Diuen que hem de seguir insistint per la via negociadora amb el govern espanyol per tal que es reconeguin els nostres drets. Per reforçar la seva tesi fan una crítica a les persones que van prendre les decisions del 6-7 de setembre (lleis de desconnexió) i 27 d’octubre (proclamació de la independència) tot acusant-les d’haver enganyat el poble.

Com que em servirà per comparar actituds, voldria comentar primer aquesta al·lusió als responsables polítics de la tardor del 17. No es va aconseguir la llibertat i la raó principal és que no esperàvem que l’Estat espanyol respongués amb la brutalitat i impunitat amb la qual ho va fer i ho  segueix fent. Segur que a finals d’octubre els dirigents sabien que no se’n sortirien, però d’aquí a dir que ens mentien hi ha un bon tros. Tenien un mandat democràtic i van intentar dur-lo a terme. 

La figura i les manifestacions de Jordi Turull abans i després dels fets d’octubre són un  exemple d’honestedat democràtica que inclou el reconeixement que els independentistes no hem calibrat prou bé les nostres fortaleses i febleses i les de l’oponent. Jo com a votant i ell com a representant meu no ens n’hem sortit, de moment. No havíem analitzat bé la situació i, com a conseqüència, s’ha de refer l’estratègia.

 Les persones que proposen una rectificació per tornar a insistir en la via del convenciment són assenyades i segur que han fet l’anàlisi adequada. Per això han de saber perfectament que aquesta via és impossible. No per la brutalitat, que només és un instrument, sinó perquè la llibertat dels catalans amenaça els privilegis dels qui dominen l’Estat. És una constant històrica que aquells que dominen els recursos d’un grup, nació o estat (el que en diem les elits) no cedeixen el seu poder si no és perquè són forçats a fer-ho. El grup dominant utilitza la força militar/policial, la judicatura i els mitjans de comunicació per mantenir els seus privilegis.  No té cap incentiu per deixar-ne anar ni una petita part. Els partidaris de la bilateralitat com a única alternativa ho saben. I doncs, per què insisteixen en una via que no porta enlloc? Perquè en treuen profit. Perquè els donen una part del pastís i no la volen perdre. Els grups dominants cedeixen una part dels seus recursos a grups o persones (militars, policies, jutges, periodistes, polítics) per tal que els ajudin a conservar la seva posició dominant. Per tant, si els realistes saben la veritat i ens proposen una via morta, és que ells sí que ens estan enganyant premeditadament amb una actitud manifestament deshonesta. 

Voldria puntualitzar que els noms que dono són exemples que ens ajuden a visualitzar i detectar certes actituds. La meva intenció no és fer acusacions personals a ningú. Si em refereixo a deshonestos el que en realitat vull dir és persones amb actituds deshonestes. En definitiva, entabanar els altres per mirar de conservar els teus recursos és una actitud humana com qualsevol altra. Desemmascarar els farsants i defensar-se dels entabanadors és l’actitud humana per fer-los front. En el grup dels que ens hauríem de defensar de l’engany és on jo situaria una majoria social de catalans, la gran bossa de classes mitjanes i populars que sortiríem guanyant amb l’establiment d’un estat que promogués la igualtat d’oportunitats per a tothom, un Estat de Dret. Fa uns anys vaig llegir un editorial del Salvador Cot que resumeix  la situació. Venia a dir que estem en una lluita entre les classes mitjanes catalanes i les elits castellano-espanyoles aliades amb les catalanes.
 
Es pot entendre que la batalla sigui llarga perquè els recursos de l’adversari són abundants. També ho són les seves febleses. El seu projecte és ruïnós per a la majoria de la població, genera un deute que no es pot assumir i no té cap horitzó. Els que diuen tocar de peus a terra i proposen una via del mig ho saben i intenten enganyar-nos per treure’n profit. Vigilem! La llista pot ser molt llarga i arribar fins a dins dels partits i grups nominalment independentistes o revolucionaris. La temptació d’agafar un tros del pastís (enverinat) és tan forta com suïcida. El verí pot ser molt dolç per a nosaltres i els nostres fills, però posa en perill el futur dels nostres néts i els que vindran després.

Josep Lluís Torres
Horta-Guinardó per la Independència

OPINIÓ: "Avís per a navegants", per Teresa Calveras

Quan s’acabi el judici a la cúpula dels Mossos en podrem parlar amb més seguretat però ara ja hi ha indicis de quina serà la sentència que tindran el Major Trapero i els seus companys de judici i, malauradament, no sembla pas que hagi de ser exculpatòria.

Ja hem vist que ha quedat ben clar que el Major no era independentista, que de fet treballava per mantenir Catalunya dins l’estat espanyol i sembla que aquest fet l’hauria d’exonerar però, ai las, això segurament no passarà perquè pertany la policia catalana, els Mossos; és un bon professional com es va manifestar el 17 d’agost de 2017 i, per sobre de tot això, és català. I aquests fets són els que compten en realitat.

Segurament el Major Trapero és ingenu, tal com ho són molts dels catalans no independentistes del nostre país, que es pensen que la repressió no té res a veure amb ells. Però no és pas així. Quan des de l’estat no s’inverteix en infraestructures a Catalunya ens afecta a tots; quan es descapitalitza el govern de la Generalitat i se li impedeix gestionar amb generositat sanitat i educació ens afecta a tots; quan amb el 155 es va deixar pràcticament sense cap ajuda econòmica molts dels serveis socials que treballen a Catalunya va afectar tothom que necessités aquests serveis pensés el que pensés; quan es procurava que marxessin les empreses es feia per empobrir el país i a tots els seus habitants; quan es criminalitza els nostres mestres es perjudica tots els nens i nenes, nois i noies, els fills de tots.

Podríem continuar i no acabaríem perquè els exemples els podem trobar en tots els sectors econòmics i en tots els ambients del nostre país; tots som al mateix vaixell i tots patim de la mateixa manera les agressions de l’Estat espanyol.

Defensar un estat que governa contra els seus ciutadans no és cap bon negoci per a ningú.

Teresa Calveras
HGxInd

OPINIÓ: "A veure si els arbres no ens deixaran veure el bosc ", per Teresa Calveras

Vaig seguint atentament el judici del procés amb estats d’ànim que van variant, pateixo, m’enrabio, m’escandalitzo. Tots estem pendents d’un fil processal que de vegades esdevé molt tècnic; comentem si diuen això o allò, si els vídeos es veuen o no, si els advocats defensors fan o no poden fer, si la imparcialitat mostrada és o no és la que s’espera d’un tribunal,...

Però res d’això importa. Aquest judici s’ha bastit sobre una mentida i s’alimenta de la injustícia i la repressió. No importa si els guàrdies civils van tenir por, ni si es van trobar més o menys urnes, ni si algú es va rebel·lar o no.

A la base del judici hi ha una negació de drets fonamentals col·lectius; hi ha una sèrie d’actuacions policíaques poc clares des del punt de vista legal encaminades a espiar un govern electe; hi ha una destitució i un empresonament del govern legítim del nostre país; hi ha una jornada de repressió als ciutadans de Catalunya, pacífics, que només volien votar, de la qual ningú es responsabilitza. I, tot això continua ara mateix, continuen les restriccions de drets fonamentals, prohibició de símbols i empresonaments puntuals de persones que s’han significat en algun moment , s’intenta de totes les maneres possibles atemorir la població seguint un estil que és habitual a estats que no són precisament democràtics. Tot això portat a terme per un poder opac que s’amaga darrere jutjats completament parcials.

Recordem-ho quan el fil del judici quotidià ens vulgui distreure del que és fonamental i portar-nos per camins legalistes que no fan res més que amagar la realitat. Pot ser que en algun moment els nostres governants s’equivoquessin però van seguir un camí legítim, intentant forçar una petita obertura en un mur opressor que no es va moure ni un mil·límetre. El dret a la llibertat existeix i els qui haurien d’ésser jutjats són els que la limiten només per mantenir els seus privilegis.

Teresa Calveras
HGxInd

OPINIÓ: "Quin grau penitenciari correspon a un innocent?", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Des que s’ha sabut la qualificació provisional dels nostres presos s’han començat a sentir veus de protesta pel grau que els han atorgat; diuen que els havien d’haver donat directament el tercer grau. De debò pensen que és el que els correspon? De debò pensen que se’ls pot tractar com a qualsevol delinqüent si no han comès cap delicte? 

Per mi qualsevol grau penitenciari és injust i està fora de raó, perquè on haurien de ser els presos polítics és a casa seva. 

Dins d’aquesta situació kafkiana que estan fent viure, es veuen obligats a aplicar protocols que estan pensats per casuístiques que no tenen res a veure amb la que tenen entre mans. En teoria, la presó serveix per reincorporar els presos a la societat i al món laboral, però aquests presos no tenen cap problema social; tot i això, diuen que els faran anar a cursets de reinserció social. Quins cursets? Els ensenyaran a escriure correctament un currículum? Els explicaran com han d’anar a una entrevista de feina? També ha de sevir per evitar que el pres torni a delinquir. Això no sé com s’ho faran; com impediran que continuïn pensant com pensen? Els faran un rentat de cervell? Aquest punt el tenen complicat, en Jordi Cuixart els ho va dir ben clar: ho tornarem a fer.

No fem el joc a l’enemic embancant-nos en discussions inútils i anem per feina.



Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd  

OPINIÓ: "Ja era hora!", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Sí, ja era hora que Europa es decidís a no combregar més amb rodes de molí per no fer enfadar Espanya, i esmenés la plana al Suprem. 

Però és que aquesta vegada n’han fet un gra massa; a qui se li acut consultar al Tribunal de la UE  sobre la situació de Junqueras i després tirar al dret i dictar sentència sense esperar resposta? És d’una fatxenderia i una prepotència  que Europa no pot passar per alt si vol continuar tenint credibilitat.

I ara, què farà l’Estat espanyol? Se sotmetrà a una instància judicial més alta o l’orgull ferit el farà actuar més amb les tripes que amb el cap i engegarà a dida la sentència europea? Molt em temo que es decantaran per la segona opció.


Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd

OPINIÓ: "Renunciar a la lluita és renunciar a la victòria", per Salvi Pardàs

El vicepresident Aragonès ha afirmat que la independència del país no es pot fer perquè Espanya és un estat poderós que ostenta el monopoli de la força i, com ha demostrat, la determinació de fer-la servir contra els ciutadans dissidents, com ho han fet sempre tots els règims autoritaris. També fa servir el vicepresident el nou joc de paraules per referir-se al terrorisme d’Estat: "correlació de forces desigual", com si l’Estat espanyol, que ha fet saltar pels aires el seu propi sistema de drets civils, jugués en el mateix camp que l'independentisme que vol derrotar. 

Si l’objectiu del Govern, refermat si més no retòricament, és la República catalana no s’entén quina és la via que proposa Aragonès i el seu entorn polític per fer-la efectiva, que no sigui esperar que "en siguem més" i continuar rebent. Perdoni, però que no n’hi ha prou amb un referèndum i repetides eleccions en les quals ha guanyat diàfanament l’independentisme? 

Aquesta exigència de ser-ne més per què no es trasllada als defensors de la “unitat d’Espanya”, en clara minoria a Catalunya? És a dir, per què a l’independentisme se li exigeix ser-ne més i a l’unionisme, vulnerant tots els drets civils, perseguint la dissidència, atemptant contra la pau social i repartint cops de porra, no li cal ni tan sols guanyar unes eleccions a Catalunya perquè determinada classe política s’hi acabi sotmetent? Catalunya és un país el Parlament del qual s’ha declarat sobirà en diverses ocasions. De què ha servit? 

Senyor Aragonés, amb respecte us demano que si la vostra intenció és renunciar a la lluita o evitar la presó, parleu clar i sabrem amb qui pot comptar la causa catalana.

Salvi Pardàs Sunyer

OPINIÓ: "La llengua és cultura i mereix tota la nostra consideració", per Salvi Pardàs

‘Joc de cartes’ és un bon programa-concurs de la TV3, en el qual tres restaurants catalans rivalitzen entre ells i un en surt guanyador. 

Doncs bé, en un dels darrers programes, dedicat als restaurants amb piscina de Barcelona i Castelldefels jo els hauria suspès a tots tres en l’apartat de drets lingüístics. Essent restaurants amb una carta de 30 euros de mitjana, cap dels tres ofereix la web en català. Han triat el castellà. La llengua pròpia del país, inexistent, ignorada, obviada, desapareguda. 

Tan inútil és la nostra llengua que s’ignora fins i tot en una carta de restaurant? Segur que en aquests restaurants que promociona la TV3 s’hi menja molt bé, però la llengua, com el menjar, també és cultura i mereix la mateixa consideració.

Salvi Pardàs Sunyer

Opinió: "PANC... i per què no?", per David Calabuig

 En una “democràcia de partits” com la d’Espanya, dissortadament, com s’ha demostrat, només es permet de fer política des dels partits. A més, es tracta d’un sistema proteccionista i excloent, que fa pràcticament impossible assolir representació als partits de nova creació (no confondre amb els vells que s’han canviat de sigles). Pot haver-hi transvasament de vots entre partits però sempre “suquen” els mateixos. Això és el què va passar amb Front Republicà o amb Primàries: se’ls va silenciar, no existien. 

Arribats a aquest punt, sembla clar que necessitem una alternativa independentista que ens permeti tornar a creure i il·lusionar-nos novament. A mi no em convenç cap estratègia que persegueixi “forçar” els actuals partits “independentistes” a fer allò que no volen. No, això no funciona. D’altra banda, si no podem votar a una altra formació independentista, l’única opció per a “castigar-los” és l’abstenció o el vot en blanc i això tampoc no és cap solució, ans al contrari. 

La situació actual és molt crítica perquè estem molt desgastats i decebuts. El temps no és il·limitat i tota aquesta generació de gent meravellosa es mereix nous objectius i tornar a creure. Potser ha arribat el moment de tancar una etapa de l’ANC (una grandiosa etapa) i d’obrir-ne una altra. 

Partint de la realitat que la unitat de partits independentistes és una utopia (per molt que ens quedem afònics de cridar “unitat, unitat!”, no ens faran cas), fiquem-nos en política de veritat i impulsem un nou partit amb l’objectiu d’assolir la independència del nostre país. El gran avantatge respecte a iniciatives fracassades com les d’en Dante Fachín i en Graupera, és que l’ANC disposa d’una estructura territorial amb molta capil·laritat i capacitat de mobilització (gràcies a la feina impagable de molts membres). Aquesta capacitat de l’ANC, estic convençut, permetria superar el blocatge sistèmic dels mitjans de comunicació i arribar a ser coneguts per molta gent (ara ja ho som). 

Al final serà veritat la dita: “per a fer una truita s’han de trencar els ous”.

David Calabuig

OPINIÓ: "L’estat espanyol no vol negociar amb el govern català.", per Teresa Calveras

L’estat espanyol no vol negociar amb el govern català.
En primer lloc cal dir que tota negociació ha de tenir un objectiu clar i un calendari concret. No es negocia sobre no se sap què i a remolc de les decisions de negociadors que tan aviat volen reunir-se com no.

Negociar vol dir escoltar l’opinió de l’altre, explicitar la pròpia i arribar a un acord que haurà de recollir les opinions inicials dels negociadors tot modificant-les. Si no ser així no es pot parlar de negociació.

L’estat espanyol no vol negociar, no accepta l’objectiu que es planteja des de Catalunya, no es vol moure gens de la seva situació inicial, ni es presenta quan se li demana. D’aquesta manera la negociació i el diàleg són substituïts per la força que s’encarrega d’imposar l’opinió de l’un per sobre de la de l’altre.

I quina és l’opció que aquesta situació deixa a Catalunya? És ben fàcil, de l’independentisme se’n vol la rendició incondicional.

Per aquest motiu s’ha fet un judici que no és un judici i es mantindran empresonats els presos polítics per escarmentar tot el país. Per aquest motiu s’amaga i es distorsiona la realitat de Catalunya als mitjans de comunicació estatals, perquè aquesta realitat parla només de repressió, de justícia post franquista, de manca de llibertats, ... Com poden aquests fets tenir lloc a l’Espanya democràtica que diuen que és? Si els fets i la imatge que volen mantenir no quadren s’amaguen els fets i santes pasqües.

Però no crec que a Catalunya ningú es rendeixi. Han passat massa coses. L’han fet massa grossa i s’ha desvetllat tota la corrupció i el substrat franquista que estava amagat sota les institucions. Això per una banda, i per l’altra s’ha obert l’esperança de canvi real del nostre país i l’esperança és un motor molt fort per a l’acció.

A l’estat espanyol només li quedarà el camí de la repressió continuada, camí que no se sap on pot acabar, que perjudicarà tothom i que, com la història demostra, està condemnat a fracassar més tard o més d’hora.

Teresa Calveras
HGxInd

OPINIÓ: "Vendre’s per un plat de llenties", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

El senyor Collboni no es cansa de dir que si la majoria dels vots per a l’alcaldia de Barcelona no eren independentistes, l’alcalde tampoc no ho ha de ser; és clar que posa en el seu bàndol els comuns que, si bé no són clarament independentistes, tampoc no hi estan en contra i dins dels seus votants hi ha de tot. 

El que el senyor Collboni no ha vist, o no ha volgut veure, és l’altra majoria inequívoca que ha sortit de les urnes: els vots contraris als partits del 155 han tret els 23 regidors d’ERC, JuntsxCat i Comuns, que en aquest tema sempre ha estat molt clar.

Ara, però, als partits unionistes els ha agafat mal de panxa veient que Ernest Maragall pot ser batlle del cap i casal de Catalunya i s’han afanyat a posar damunt la taula de l’alcaldessa en funcions un bombonet enverinat: després de titllar la seva gestió de nefasta durant tota la campanya, ara li ofereixen els seus regidors a canvi de res, només per evitar que el govern municipal quedi en mans d’ERC. Ciutadans es als antípodes, políticament parlant, de la línia dels Comuns, i l’experiència del pacte Comuns-PSC va acabar com el rosari de l’aurora. 

Què decidirà Ada Colau? Continuarà fidel als seus principis i als del seu partit o farà com aquell personatge bíblic que es va vendre la progenitura i es deixarà comprar per una alcaldia?

Maria Gemma Cerezo Pumariega     
HGxInd

OPINIÓ: "El vot dels catalans no serveix per res", per Teresa Calveras

Afegeix la llegenda

Van començar empresonant el nostre govern legítim per uns motius que l’ONU veu irrellevants, després van impedir les investidures del MHP Puigdemont, del Jordi Sánchez i del MH Jordi Turull, que havien guanyat les eleccions el 21 de desembre passat.

Han aconseguit que els diputats i senadors que van ser elegits el 28 d’abril a les Corts Espanyoles, formant part de les llistes catalanes, no puguin exercir el seu càrrec i ara intenten que els guanyadors de les eleccions Europees a Catalunya tampoc no puguin ser Eurodiputats.

Milions de vots llençats a la paperera, milions de drets conculcats mentre no es treuen les paraules llei i democràcia de la boca.

La seva llei és la de l’embut, per un cantó és molt ample, de manera que tot hi passa i per l’altra tan restrictiva i estreta que no hi passa res, de manera que tot allò que perjudica el sistema es converteix en il·legal.

La democràcia té un dels seus pilars fonamentals en les eleccions lliures i en el sistema de partits però resulta que el sistema de partits post-franquistes fa aigües per tot arreu i el mantenen apuntalat restringint els drets de noves iniciatives i amagant-les, amb l’ajuda de la premsa; permetent demagògies, mentides i pactes irresponsables encaminats a mantenir la poltrona d’alguns. I del respecte pels votants no cal que en parlem, ben a la vista està què pensen dels nostres drets com a ciutadans.

I tot això envoltat d’un creixement dels partits de l’extrema dreta, de la desaparició d’intel·lectuals crítics amb el règim i d’una majoria de població que viu de la mentida que divulguen les televisions que s’esforcen en mantenir l’educació política de la ciutadania sota zero.

Si limiten els nostres drets per fer un referèndum d’autodeterminació, si la llei es fa servir en contra nostra, si els representats polítics que triem són vetats i si ja no tenim representants legítims a les institucions espanyoles ni europees ..., només ens queda una opció, haurem d’actuar de manera unilateral.

Ja ho deia Sun Tzu, sempre s’ha de deixar una sortida a un adversari, i a nosaltres, aquesta és l’única que ens han deixat.


Teresa Calveras
HGxInd

OPINIÓ: "La classe política espanyola se supera contínuament", per Teresa Calveras

Quan ja pensàvem que no podrien arribar gaire més lluny en les seves contínues mostres repressores i antidemocràtiques l’arribada dels presos polítics al Congres i al Senat ens ha ofert un espectacle esperpèntic i lamentable.

Holliganisme, mala educació, insults, boicot a les declaracions de diputats electes, ... Tot un catàleg d'allò que no ha de ser un parlament democràtic i respectuós amb les persones.

Tots aquests senyors (dic senyors per anomenar-los d’alguna manera) que s’esveren tant davant els presos han de saber que si avui han anat al congrés és perquè els hem votat els ciutadans, alguns han estat votats en dues eleccions diferents i mai s’han respectat els vots dels electors la qual cosa és bastant greu si considerem que vivim en una democràcia.

I tots els que, sense insultar i sense formar part de l’espectacle, el toleren sense manifestar el seu rebuig de manera dràstica que sàpiguen que també en són còmplices. Que no vinguin després dient que quin greu que hagin de ser a la presó, que si tomba, que si gira, però que què hi podem fer. No cal que s’hi esforcin, ja els hi hem vist el llautó.

Després d’aquest espectacle ara mateix no sé què he de fer, estic dubtant entre cremar el DNI i exiliar-me a Andorra o quedar-me aquí i viure de manera clandestina enmig del Pirineu. Això per no manifestar altres opcions que penso que potser em podrien portar problemes amb la justícia i que prudentment em reservo.

Teresa Calveras
HGxInd

OPINIÓ: "La democràcia borrosa", Per Alfons Carreras

Quaranta anys fent eleccions són suficients per crear una il·lusió col·lectiva i fer-nos creure que som lliures per escollir els nostres representants. Fins fa poc no hem sabut veure prou bé que aquells que escollim han estat triats prèviament pels poders d’Estat (econòmic, religiós, monàrquic, mitjans de comunicació, banquers, IBEX-35, bancs i famílies addictes a la indissoluble unitat de la pàtria).

Tant si triem esquerra com si escollim dreta tots els candidats tenen el vistiplau previ. Els ciutadans no escollim lliurement qui volem que ens representi en la vida política sinó que triem entre els “escollits” prèviament mitjançant complexes i obscures maniobres dins dels partits.

Invertir els procediments de formació de candidats i de creació de llistes serà una tasca imprescindible per convertir l’actual democràcia borrosa en un sistema autènticament democràtic. Una tasca realment difícil però que en la revolució catalana hauria de ser la pedra central de la construcció de la Nació Catalana. Per contra ens trobem amb uns partits de matriu catalana que no estant per la feina. S’ha posat en evidència a Catalunya en la campanya per a les eleccions del 28A i en les prèvies a les municipals veient que les dues iniciatives ciutadanes (el Front Republicà que aconseguí els avals per presentar-se en un temps rècord i sense publicitat ni pressupost, i les candidatures als ajuntaments, construïdes amb un procés de primàries obertes a candidats i votants) han estat silenciades pels mitjans i apartades de tots els debats públics amb els altres candidats sense que els nostres partits en fessin escarafalls.

El que és més greu encara és que partits que defensen la creació d’una república catalana plenament democràtica, ERC i JuntsxCat, hagin actuat de la mateixa manera, quan hagués estat noble permetre la presència de Front republicà (FR) al debat de TV3, i no ser col·laboradors necessaris per censurar la presencia de la candidatura sorgida de primàries Barcelona, Barcelona és Capital, en els debats que es programen per les eleccions municipals. És un mal símptoma que això passi i ens indica que haurem de treballar molt per ajudar els partits independentistes a sortir d’aquests mals costums poc democràtics apresos durant la fatal transició espanyola. No tenen excuses. Tenim una democràcia borrosa i molta feina a fer des de la ciutadania. 


Alfons Carreras
HGxInd