divendres, 19 d’octubre de 2018

OPINIÓ: "No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu", per David Calabuig

Hi ha una llarga, força llarga entrevista que "El Món" fa a en Toni Comín.

Personalment, se m’hi apareix més “el polític” que “la persona”. No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu. És massa políticament correcte. És “processisme” en estat pur.

Segons ell, “... la posada en marxa del Consell de la República és imminent i podrà desplegar una part de l’acció política que el Govern de la Generalitat no pot desplegar...”. Què vol dir? Que podran fer més un grapat d’exiliats que els 70 diputats del nostre Parlament?

Parla de què “... caldran 3 d’octubres llargs...”

El 3-O és fruit de la continuïtat d’un estat emocional arran de l’1-O. Aquell clímax ja va passar. No es pot banalitzar la dificultat de què una vaga general sigui seguida per una àmplia majoria de treballadors, encara menys si “ha de durar dies”.

Moltes paraules però no sóc capaç de trobar-hi noves idees ni cap estratègia més enllà d’allò què podríem anomenar “qui dia passa, any empeny”.

Potser estic una mica baix de moral, però és que no me’ls crec. No em generen cap energia positiva. En aquests moments, abans de res, necessitem unitat. La unitat que tots cridàvem ahir a la Plaça Catalunya. La unitat que ells, sistemàticament, ens neguen.

Ho sento, però, el què jo vull escoltar són les paraules de gent que parla amb el cap però també amb el cor. Paraules com les que es van pronunciar a l’acte celebrat a Mas d’Enric.

Persones, no polítics!


David Calabuig
HGxInd


--------
A partir d'aquest escrit s'ha generat tot un debat entre els companys que escriuen en aquest blog. 
Anirem publicant totes les  opinions.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Cròniques colonials (I)

Article publicat a Diario de Barcelona el 28 d’octubre de 1981.

23F 1981 (Tejero). Pocs mesos després s'inicien les negociacions UCD i PSOE (a punt d’entrar al Gobierno) per bastir la LOAPA.


 

«Suposo que ho heu llegit o, si sou prou granats, que us recordeu, car hi ha coses que no s’obliden: durant el maig francès del seixanta-vuit. Algú va escriure ‘La imaginació al poder’ en una paret de les escales de la facultat de Ciències Polítiques. Però no sé si us haureu adonat que ara, al cap de tretze anys, hi ha un indret on s’està materialitzant aquesta esperança: l’Estat espanyol. No pas, certament, com hauria volgut l’autor de la pintada anònima, el qual devia pensar en una imaginació creadora i, doncs, de les que alliberen, mentre la que es posa a contribució en aquesta península on es van evaporant les essències espirituals de l’occident sembla que es proposi un cop més, entre altres objectius que de moment deixarem a banda, la destrucció de les cultures anomenades minoritàries, entre elles la catalana. Busca, com feia el feixisme que acabà avergonyint-se del seu nom sense negligir la seva tasca, el càstig.

Hom podia preguntar, seguint idees de Nietzsche, si se’ns vol castigar com a posseïdors d’un privilegi o per tal d’acabar amb un element atrofiat que impedeix una realització ‘nacional’ sota la direcció monopolitzadora d’una comunitat que té escampades les seves forces d’ocupació arreu de les colònies. Podria haver-hi una mica de cada cosa. De privilegi potser se’n pot parlar si tenim en compte l’existència d’una mentalitat centralista per la qual ho és la diferència. Observeu com totes les harmonitzacions que hem sofert des que Isabel la Catòlica somniava en la triple unitat lingüística, religiosa i política, s’entenen com una integració als valors de Castella; mai no es contemplem com un respecte entre les diferents col·lectivitats i cada vegada es tracta, per tant, no pas d’una convivència de cultures que podrien fecundar-se mútuament sinó de l’exigència d’una renúncia per part nostra, al dret de ser. L’assumpte de la llengua ho demostra prou: encara avui la del poble hegemònic és oficial a casa nostra, quan la catalana no ho és a cada del veí.

També es podria parlar, potser, de l’element atrofiat, puix que des de l’òptica centralista la cultura catalana és insignificant i la llengua tan inepta per a les grans disciplines del saber que defensar-la deu caure en aquella categoria del ‘aldeanismo’ tan cara al ministre d’Administració Territorial. Amb aquesta idea és natural que els irriti la resistència que oposàvem al seu anorreament durant la dictadura i l’interès amb què, quasi paralitzat, es rebordonia. Aquest inici de retrobament que té lloc cada vegada que la saba pot circular, ni que sigui vigilada, contraria els propòsits de l’administració, la qual, obligada a concessions per allò de fer democràtic que ens atansa a la santa germandat de l’OTAN, ensenya l’orella de la seva intolerància sempre que en té ocasió.

Siguin però els que siguin el motiu i el sentit del càstig, la palmera encara pega. Per tal d’evitar fins on és possible les prohibicions descarades que sempre perjudiquen la imatge de l’equip que duu la nau, ara se n’encarreguen els ‘imaginatius’ quan troben una manera de reformar l’Estatut amb lleis que procuren no mirar de massa a prop la Constitució espanyola; quan gairebé sistemàticament el Govern central recorre davant del Tribunal Constitucional contra les lleis elaborades pel Parlament de Catalunya (ja són quatre les incriminades, i tot just comencem); quan a València els ucedistes i aliats de tota jeia s’inventen un idioma deslligat del català; quan el ministeri d’Educació i Ciència convoca oposicions a una càtedra de llengua catalana en la seva ‘modalidad balear’, quan un governador civil es nega a contestar una pregunta en la nostra parla i vol que se li formuli en castellà bo i que entén l’idioma del país; quan s’envia a casa nostra un virrei que, nat i tot a Catalunya, ignora l’idioma del poble al qual l’han destinat; quan el ministeri d’Obres Públiques obliga a retolar en castellà les nostres carreteres per por que els súbdits no s’hi perdin... I quants quans, petits i grans, lector, perquè de la missa no en sabem la meitat!

I la imaginació, a voltes, arriba més enllà, crea figures delictives que amaguen d’altres intencionalitats o pretenen d’amagar-les sense aconseguir-ho. Així, per exemple, llavors de la trobada independentista a Tàrbena, aquest estiu, uns nois que hi anaven foren detinguts i acusats ‘d’alteració de la circulació per activitats polítiques’, un càrrec que o molt m’equivoco o encara no s’havia fet mai a ningú, com també em sembla que és inèdit penyorar algú que, vés per on!, parlava en català en un acte públic, per una ‘presumpta conducta contra la disciplina dels bons costums’, fórmula que, de passada sigui dit, impressiona per la seva elaboració.

Confessem, tanmateix, que es tracta d’una imaginació raquítica, severament racionada, com sembla inevitable quan se serveixen idees velles i projectes atrotinats. De trifulga en trifulga i de tragèdia en tragèdia, se’ls hauria d’haver acudit, als homes de l’administració central que escampen arrels cap a la perifèria, que si un poble resisteix durant tants segles una voluntat estranya de digerir-lo, per alguna cosa deu ser. O potser se’ls ha acudit i no gosen preguntar-ho? És probable. Més aviat tendeixen a ofegar les respostes quan algú contesta sense que l’interroguin.»


Manuel de Pedrolo 



Llegiu la presentació a aquest article i als que seguiran

divendres, 12 d’octubre de 2018

OPINIÓ: "Canvi de cromos, canvi d’àlbums...", per David Calabuig

L’enciclopèdia catalana defineix el mot revolució com “canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat”. Bé, i doncs... que no es tracta precisament d’això el desig d’assolir la república catalana? La república catalana no és només l’única possibilitat que tenim per salvaguardar la identitat històrica, de país i cultural (que també), sinó l’estructura imprescindible per canviar els models socials, laborals, culturals, energètics, productius, mediambientals, etc.

Un Estat és un sistema de poder acceptat per la majoria de ciutadans i que està completament blindat per impedir canvis de veritat, per mantenir i perpetuar l’estatus quo de les elits. Sí, estan permeses petites modificacions, gestos destinats a fer creure que pensen en la majoria, “evolucions del sistema”..., res seriós que el posi en perill. En aquest context, els partits polítics professionals, els que aconsegueixen escons en les eleccions, són còmplices necessaris al servei del poder. Si alguna vegada van tenir principis o motivacions socials, és evident que han quedat oblidades en el passat. 


No, una revolució mai podrà impulsar-se per part de les mateixes estructures que la revolució vol enderrocar. La revolució francesa no la van fer el Rei i la noblesa sinó el poble.

L’independentisme català ha trigat un any, un llarg any, a comprendre que els partits i els polítics que amb tanta il·lusió vàrem votar el 27S del 2015 i el 21D de l’any passat (aquí ja no podem parlar d’il·lusió), ni volen ni poden liderar la revolució. Puc arribar a entendre el comportament d’un estat feixista i cruel (són així, ho porten al seu ADN). Tanmateix, és intolerable i em genera una dolorosa decepció, emocionalment irrecuperable, impossible de perdonar, que els nostres representants ens estafin i pretenguin llençar per la borda el treball d’anys, la tenacitat del dia a dia, la valentia demostrada en el referèndum de l’1-O.

Davant d’un horitzó d’eleccions al Parlament com el que s’albira, necessitem “canviar de cromos i també d’àlbums”. El primer punt de ruptura amb España passa, forçosament, per trencar amb “els nostres partits” (els tres) i alliberar-nos definitivament de la rèmora i de l’engany de l’autonomisme.

Sí, un nou partit, amb nova gent i amb un únic objectiu: concentrar la immensa força de més de dos milions de vots per conduir-nos cap a la llibertat. 



David Calabuig
HGxInd

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Pedrolo, Cròniques colonials (presentació)

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l'Aranyó, primer d'abril de 1918 -Barcelona, 26 de juny de 1990)

Poeta, dramaturg– classificat dins del teatre de l'absurd – novel·lista, articulista i contista. La seva magna obra és sovint eclipsada per l'èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen. És considerat l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, car escrigué més de 20.000 pàgines i publicà 128 obres. Fou l’escriptor més perseguit per la censura franquista i un referent intel·lectual i polític de l’Esquerra Independentista durant el franquisme, la transició i ara mateix. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Viquipèdia.

Amb el vistiplau de la filla de l’escriptor, l’Adelais Pedrolo, i d’Edicions El Jonc, propietària dels drets, iniciem la publicació, de periodicitat quinzenal, dels tretze articles publicats a Diario de Barcelona, entre finals de 1981 i mitjans 1982, sota el títol de Cròniques colonials i dels 27 articles publicats a l’Avui, durant tot l’any de 1988, sota el títol de Cròniques d’una ocupació.

Pedrolo reflexiona amb rigor i denuncia amb valentia la situació política, cultural i social de Catalunya als inicis de la gran enganyifa de la transició espanyola i, també, durant l’hegemonia del felipisme i del pujolisme.

Anàlisi i denúncia plenament vigents en els temps d’alliberament nacional que vivim, en la lluita per la República que mantenim tot i les dificultats que patim i malgrat les travetes que ens fan, els de fora i els de dins.

Pedrolo no va renunciar mai a la llibertat, ni a la seva personal, ni a la de Catalunya. Nosaltres tampoc ho farem i les seves paraules ens hi ajudaran.

Joan Xuriach Fusté


 

“Pedrolo molestava per l’amplitud dels temes tractats i per la transgressió constant que feia de formes, gèneres i temes. I, és clar, també molestava la seva actitud política (que va ser d’una coherència exemplar) esdevenint Pedrolo un ésser estrany que s’havia de tolerar, a causa de l’èxit de les seves obres”. Jordi Coca, escriptor.
 
“Amb Cròniques Colonials i Cròniques d’una ocupació, Pedrolo deixa entreveure com a principis dels anys 80 i fins al final de la seva vida, es mostra clarament decebut pel context social, cultural i polític de Catalunya. Després de la mort del sanguinari dictador Franco, el mateix Pedrolo reconeix que va tenir la il·lusió de creure que es podria construir un nou període. Les il·lusions, però, s’esvaeixen aviat amb la Constitució espanyola, l’Estatut de Sau, l’inici del pujolisme, l’arribada del PSOE al Govern espanyol, la integració a l’OTAN... Pedrolo es desenganya dels intel·lectuals de l’època i escriptors contemporanis; molts d’ells, és clar, amics i coneguts seus, però que no dubta en retreure’ls la seva integració al sistema, tot abandonant les seves conviccions.”   Josep Poveda, Vice-president de la Fundació Manuel de Pedrolo

divendres, 5 d’octubre de 2018

Primàries. Fem República des de baix

A la darrera assemblea de HGxInd, el 3 d'octubre de 2018,  vam debatre sobre les primàries per a les eleccions municipals. Aquí us expliquem breument què són i com funcionen.


Què són les "Primàries Catalunya"?

En primer lloc són una forma d’apoderament ciutadà que vol revolucionar la forma actual d’elecció de càrrecs.

En la situació actual és impossible canviar el sistema electoral espanyol al qual estan sotmeses totes les eleccions a Catalunya. Un sistema que allunya el ciutadà de la participació en els afers públics i que permet als càrrecs electes molt fàcilment allunyar-se de l'interès comú i servir als interessos de partit.

Estem veient com el mandat del 21D s’ha dissolt pels interessos partidistes malgrat que la ciutadania continua dempeus i demanant que es facin passos en clau republicana. La gent se sent desemparada i impotent perquè el desig de fer les coses millor no es tradueix en accions concretes, més aviat el contrari. Els partits independentistes tornen a velles tàctiques, no es fien els uns dels altres, trien candidats amb primàries tancades, amb un nombre de vots dels seus militants molt escarransit. Candidats que encapçalaran unes llistes fetes amb criteris opacs a la ciutadania.

Així doncs,


Les primàries obertes al registre de votants i al registre de candidats és una proposta trencadora i innovadora que té diversos objectius:

  • Empoderar la ciutadania i fer un exercici de democràcia directa acostant electors i elegits
  • Fer un petit pas cap a la República.
  • Aconseguir una candidatura a les municipals per tenir alcaldies netament compromeses amb l’objectiu de la independència.

Com es fa el registre de votants?

Es pot fer a través de la pàgina web www.primariescatalunya.cat

O Presencialment a la seu de l'ANC, carrer Marina 315, o a la seu de qualsevol territorial de l'ANC. Com que no tenim seu fixa en el nostre Districte recollirem les dades a les parades que anirem anunciant i mitjançant equips de persones “fedatàries” a peu de carrer. Les parades d’aquest més són les següents:

  • 11 Octubre de 17.30 a 20 Passeig Maragall. Sortida metro Maragall L5i L4
  • 18 Octubre de 17:30 a 20 Carrer Dante amb Rambla del Carmel
  • 25 Octubre de 17:30 a 20 Plaça Eivissa
Vegeu-ho al calendari (columna de l’esquerra d’aquest blog)

Qui es pot registrar?

Qualsevol ciutadà major d’edat que visqui al Principat. Els votants només podran votar al municipi on estiguin empadronats.

Com es fa el registre de candidats?

Les persones que es vulguin presentar com a candidats ho hauran de comunicar al secretariat d’Horta Guinardó al correu hortaguinardo@assemblea.cat, prèviament cal haver-se registrat com a votant.

Que es farà amb les primàries?

Es confeccionarà la llista electoral que es presentarà a les pròximes eleccions municipals. En el cas de Barcelona la llista és de 41 regidors.

Les persones de la llista i el seu ordre es determinarà en la mateixa votació de primàries. El primer de la llista serà el candidat a Alcalde del municipi.

Calendari aproximat:

  • Recollida de candidatures fins al 30 d’Octubre
  • Registre al cens de votants fins al dia de les votacions
  • Campanya electoral: primeres setmanes de Desembre
  • Votacions: 15 de Desembre aproximadament
Aquest calendari pot variar i retardar-se en funció de circumstàncies organitzatives

Com es confeccionarà el programa electoral?

A través de debats participatius, un cop confeccionada la llista.

Pròximament es publicarà el Reglament pel qual es regirà l’elecció al Municipi de Barcelona.


Primàries és una iniciativa que neix de diverses organitzacions i sensibilitats des de la societat civil amb molta il·lusió i amb mitjans materials i econòmics limitats. La seva força és la força de voluntat dels ciutadans.

  • És un camí que ha de servir per canviar dinàmiques, els immobilismes dels poders concentrats en els partits. 
  • És una iniciativa que no pretén substituir sinó transformar.
  • Essent una innovació està plena d’incerteses i de coses millorables. 

Totes les observacions, dubtes i interrogants que ens plantegeu a través d’aquest bloc, seran benvingudes i contestades tan bé com puguem.

Més informació

Opinió: "Digueu-me malpensada", per Ma. Gemma Cerezo Pumariega


Totalment desafortunats els fets que es van produir dilluns al final de la manifestació en memòria de l’1-O; només van servir per esbravar la ràbia acumulada durant tot aquest temps, per treure la impotència que sentim per tenir els nostres polítics presos i les nostres institucions segrestades, però llevat de desfogar la frustració descarregant adrenalina, no van servir per a gaire més; i els mateixos manifestants ho sabien, sabien perfectament que no podrien entrar al Parlament i si hi entraven, què farien?

Davant d’uns actes que mirats fredament em semblen bastant il·lògics, m’he posat a pensar què els podia haver provocat. Sempre que es convoca una manifestació, concentració o qualsevol altra activitat es posa especial èmfasi, per part dels convocants, en el caràcter eminentment pacífic que ha de tenir l’acte. Durant tot el dia hi va haver diverses accions, accions que es poden considerar més o menys molestes, però que no van provocar brots violents. Fins i tot el passat dissabte 29 de setembre, davant la provocadora manifestació de la policia, tot va acabar amb increpacions verbals i l’única violència física que hi va haver va ser la dels Mossos.

Tot el dia havia transcorregut amb tranquil·litat, la manifestació de la tarda va finalitzar davant del Parlament i els organitzadors la van donar per acabada, els CDRs també van marxar, segons el testimoni dels Mossos, a què responien aquells aldarulls? Reflexionem: a qui beneficia la imatge d’un moviment independentista violent? Qui fa temps i temps que busca la foto de disturbis ciutadans amb l’estelada de fons? No costa gaire infiltrar-se a la manifestació embolicat amb la bandera, cridar consignes independentistes i després atiar els ànims de la gent, que ja estan prou caldejats; clar, van haver d’esperar al final, quan la gran majoria ja érem a casa.

No ho sé, potser són elucubracions meves. Digueu-me mal pensada. 


Ma. Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd

dimarts, 2 d’octubre de 2018

OPINIÓ: "Un any llarg i feixuc", per David Calabuig

Ara disposem de molta més informació que no fa pas un any. Recordo la vigília de l’1 d’octubre en què molts ens n’anàvem a dormir plens d’esperança però també d’incertesa.
 

Tinc la impressió personal que ha estat un any molt llarg i feixuc a partir del punt àlgid assolit la nit del primer d’octubre, quan a les escoles a on s’havia votat es proclamaven els resultats del referèndum i tot estava obert. Passant per la jornada de vaga general del dia tres. La primera gran decepció del dimarts 10 d’octubre al passeig de Lluís Companys amb la declaració deixada immediatament en suspens...i, finalment, la proclamació del 27-O, preludi de la desbandada general dels nostres representants. 

Sí, és veritat, vàrem guanyar les eleccions del 21-D, però només per encetar un altre període de decebedores lluites i baralles entre els partits independentistes. Fins al dia d’avui, en què el més calent és a l’aigüera i els nostres representants tornen a parlar d’eleccions al Parlament, municipals o europees, tant se val, com si aquí no hagués passat res! En qualsevol cas, ara ho sabem, ara ho podem dir: sempre hem estat sols. Una solitud de més de dos milions de ciutadans que tenim molt clar el què volem.
 

El coneixement té un preu: la pèrdua de la innocència, dels somriures, de la fe cega en el poder dels vots dipositats en una urna, de la nostra inviolabilitat com a ciutadans d’un estat que es diu “democràtic”, dins d’una estructura protectora anomenada Europa. Sí, és veritat, avui som més savis, però el preu ha estat altíssim. Ara toca resistir i construir des de la resistència un nou projecte amb més fets i menys paraules. Amb més intel·ligència i menys èpica. Amb més coratge i determinació que somriures. 

És cert que tot això ho va començar el poble i també ho haurem de culminar nosaltres. Tanmateix, cal vehicular i canalitzar la nostra enorme força per mitjà de les estructures polítiques i administratives del nostre país. Necessitem tornar a creure en què el nostre somni és possible, perquè ho és!

Personalment, sento que les paraules buides que escolto dels nostres polítics ja no em diuen res. Els respecto però, senzillament, formen part d’una etapa que s’ha esgotat. Ens han dut a on som però no puc fer confiança en què ens portaran al nostre objectiu final. No, ells no. És imprescindible donar entrada a un nou grup de persones, que no visquin de la política, i que puguin recollir el relleu per recórrer l’últim tram que ens ha de portar a la consecució de la república catalana. Com? Tant de bo disposés de la recepta, però segur que tots coincidirem a dir que, com a mínim, aquests ingredients han de ser-hi per força:

  • Unitat: tots junts. Els moments en què més hem avançat han estat quan els nostres partits s’han posat d’acord i han treballat units i coordinats.

  • Definir objectius concrets, assolibles en el temps i que aglutinin les forces i energies de tothom: El referèndum del primer d’octubre n’és el millor exemple. Marquem-nos fites i duguem-les a terme. Entre la situació actual d’immobilitat i el tornar a proclamar la república, hi ha un munt d’accions (algunes simbòliques i altres no tant) que podem fer (no parlo de “manis” que estan molt bé però que no generen pressió sobre l’statu quo espanyol). Es pot desobeir de cop o anar generant “micro-desobediències” que, sumades, ens poden dur a punts de ruptura. Però, per tal que puguin tenir èxit, s’han d’escollir amb intel·ligència i creativitat.

  • Polítics compromesos que liderin i canalitzin la immensa força del nostre poble, actuant com a dipositaris i representants nostres. Les cúpules dels partits polítics no poden decidir per nosaltres, deixant-nos de banda i menystenint-nos contínuament. Els polítics són substituïbles, el poble no.

Un poble, un moviment social i revolucionari com el nostre, necessita lideratges. Persones amb una química especial, honestes i amb una generositat i capacitat de lluita que els fa diferents de la resta. Sé que hi són i que assumiran el seu paper. Nosaltres, com sempre, serem al seu costat.

David Calabuig
HGxInd

dilluns, 1 d’octubre de 2018

OPINIÓ: "No hem guanyat perquè no ens han deixat ni intentar-ho. ", per David Calabuig


Molt interessant l’article d’en Sánchez Pinyol (ElNacional.cat el 30.09) i a la vegada, molt descoratjador. Ve a dir... deixeu-ho córrer, els independentistes catalans només sabeu muntar grans manifestacions però, com a membres majoritaris de la classe mitjana, teniu massa coses a perdre per impulsar una revolució! És a dir, a l’hora de la veritat, arribat el moment, ens faríem enrere com els nostres polítics.

Bé, els fets de l’1 d’octubre no diuen això. Jo, humilment, opino que ens cal un objectiu clar i prou motivador perquè responguem amb dignitat, fermesa i valor (una altra vegada poso l’exemple de l’1 d’octubre). Anar a defensar la plaça Sant Jaume per a impedir que fos ocupada per un grup de policies feixistes, va mobilitzar més de 6.000 persones ahir. Estic segur que hauríem sigut desenes, centenars de milers els que hauríem encerclat el nostre Parlament per protegir els nostres governants després de proclamar la república el 27-O.

No hem guanyat perquè no ens ha deixat ni intentar-ho. 


David Calabuig
HGxInd

dijous, 27 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Reflexions personals sobre la manifestació de dissabte a la plaça Sant Jaume

El dissabte, 29 de setembre, a les 12:00 s’ha convocat una manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Vindran policies nacionals i guàrdies civils de tots els punts d’España. L’acte l’ha convocat JUSAPOL, un sindicat de policies d’àmbit espanyol que lluita pels “salaris dignes” dels seus afiliats. És obvi, ni la data ni el lloc s’han escollit per atzar. JUSAPOL sap que tindrà molta més visibilitat, molt més seguiment dels mitjans, i, és clar, el suport emocional de la majoria de ciutadans de fora de Catalunya.

 
Aquest és 
el cartell 
oficial 
de la 
convocatòria 
de la 
manifestació:
Si teniu ganes i prou estómac també podeu visualitzar el vídeo de JUSAPOL amb policies explicant perquè cal anar-hi.

Comprovareu que la motivació és reivindicar temes salarials i no entren en dinàmiques d’anar clarament contra l’independentisme. No ens equivoquem, fer-la a Sant Jaume i a dos dies del primer d’octubre és el mitjà per aconseguir l’objectiu: màxima visibilitat i espais preferents en tots els mitjans de comunicació.

Provocar-nos? Sí, és clar, però això no és el seu objectiu principal. Per a ells, policies/soldats espanyols, no deixa de ser un “remake” del “a por ellos”, però aquesta vegada sense necessitar l’ordre dels seus superiors. No, ells “són uns herois” que es mereixen un millor salari i “són tan valents” que han decidit anar a reclamar-ho al cau del perillós enemic.

També hi ha una bona dosi de l’esperit desafiant i xulesc, propi de l’ADN hispànic, però això no ens hauria d’estranyar.

Dit això, és evident que aquesta manifestació està beneïda i esperonada per les cavernes i tot l’espanyolisme en general. Ja fa temps que estan cercant imatges d’enfrontaments violents amb independentistes tornant-s’hi i agredint a defensors de la pàtria. Ara estan frisant per aconseguir la certificació del seu relat de la violència.

Ens hem empassat molts gripaus (i els que ens empassarem encara!), estem molt cansats i tenim sang a les venes. Però no és aquest el nostre terreny de joc. No tenim res a guanyar.

Potser estic equivocat però tinc la sensació que aquests policies trobaran qualsevol excusa per arribar a l’enfrontament violent (o sinó se la inventaran). El seu relat necessita sang i violència. No els hi posem en safata. Mai ha estat una lluita igual ni neutral, però el dissabte, amb un munt de policies “vigilats” per més policies...

Deixem-los. Que vinguin i que se’n tornin. Desitjo que aconseguim crear noves finestres d’oportunitat (com ho va ser la que es va obrir entre l’1 i el 3 d’octubre passat). Tant de bo arribin moments en els que sí que caldrà tornar a anar a totes.

Però el dissabte...el dissabte fem-los un Tortosa!

David Calabuig
HGxInd




dimarts, 25 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Reflexions entorn un editorial de Vilaweb.

"Volem acabar com el 15-M els independentistes?" és el títol l'editorial que escrivia Vicent Partal el dia 23.09.2018, i sobre el qual avui hi reflexiona en David:



Quin és l’objectiu últim d’un partit polític?

 Serveix un partit polític “professional” per impulsar una revolució?

Després del què ens han demostrat, abans i després de l’1 d’octubre del 2017, encara estem disposats a fer-los confiança?


Ens hem de resignar i anar-los votant, castigant-los, com a molt, passant el vot d’uns als altres amb la creença que la pèrdua de quota els farà canviar i ens faran cas?


Ni empresonats, perseguits i exiliats són capaços de superar les diferències, desconfiances i rancúnies entre ells, i anar tots junts, junts amb el poble, amb nosaltres. No els jutjo, ans al contrari, els respecto i vull la seva llibertat. 


Tanmateix, la seva condició de víctimes no els eximeix de retre’ns comptes ni de saber estar a l'altura que les circumstàncies requereixen. Em sap molt de greu, però ja no crec en ells. Només ens aporten divisió, desmotivació i pèrdua de la il·lusió. Es pot guanyar o es pot perdre, però s’ha de lluitar, s’ha d’intentar. El nostre temps no és il·limitat, les finestres d’oportunitat s’han de crear i després aprofitar-les. Érem molts els qui estàvem disposats a tot, però no ens van deixar ni intentar-ho.

Arribats a aquest punt, què farem? Ho seguirem deixant tot en mans d’ells?
Som capaços de mobilitzar a un milió de ciutadans i no ens atrevim a fer el pas?
Ens cal un nou partit, que no tingui cap vincle amb la vella política ni amb l’autonomisme. Un partit amb un únic objectiu: crear una nova finestra d’oportunitat per a portar-nos a un punt de ruptura amb aquesta estructura anomenada “España”. 


Nova gent, noves idees, saba nova i, sobretot, noves il·lusions! 


David Calabuig
HGxInd

divendres, 21 de setembre de 2018

Crida del Secretariat Nacional de l'Assemblea a participar a "Primàries Catalunya"



Benvolguts,

"La importància dels municipis en la construcció de la República catalana és cabdal. Per això, des de l'Assemblea, i conjuntament amb altres organitzacions, hem impulsat Primàries Catalunya, amb l'objectiu de promoure llistes unitàries republicanes per maximitzar el nombre d'alcaldies independentistes arreu del país. Creiem fermament que la República catalana comença aquí, motiu pel qual us animem a inscriure-us al registre de votants per poder participar en l'elecció dels candidats.


Les primàries són una eina d'apoderament ciutadà, en què la gent tria i n'és protagonista. Són un instrument de renovació, un procés transversal, obert a tothom i decidit entre tots, que ofereix opcions reals de guanyar, agrupant el vot independentista. Tot això té un objectiu clar: assegurar el mandat republicà.

Ara és l'hora de la gent, de la ciutadania activa, per reprendre el mandat del Primer d'Octubre. Des dels municipis avancem cap a la República. Comptem amb tu per fer-ho possible."


Registra-t al web https://primariescatalunya.cat

   

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

dimecres, 19 de setembre de 2018

OPINIÓ: "L’esperit de 'la manada' (*) i la 'sagrada unidad' ", per per Francesc Pineda i Fortuny

Dos temes greus, prou diferents, però amb connotacions paral·leles i tocs de supremacisme delictiu. Tots dos són presoners de veritats irrefutables que, fetes dogma, justifiquen qualsevol actuació per iniqua que sigui.

“La manada” recolza la seva actitud en una pretesa superioritat de gènere que vol justificar les seves “ineludibles” necessitats, tot menyspreant i denigrant la llibertat sexual de la dona amb falses interpretacions de la seva sensibilitat. Això no té recolzament jurídic ni polític, ans al contrari, però perdura impertorbable en l’ànima de molts mascles hispànics, lletrats inclosos.

Contràriament l’altre tema, la “sagrada unidad” sí que té aquest recolzament jurídic i polític i no és gens mal vist per una majoria ensinistrada. La pretesa unitat és una fal·làcia que no s’aguanta per enlloc i no té cap mena de justificació.


L'entelèquia d’una “Gran Castilla” no ha estat mai propiciada ni pels mateixos castellans, ni pels altres pobles de la península (el poble, els habitants no s’han tingut mai en compte) però, ha estat sempre en la ment de tots els governs d’aquest dissortat Estat, que han cregut que la “grandeza” és un objectiu moral i necessari, però aquesta “grandeza” pel broc gros, ha descurat els aspectes ètics, de justícia que hauria d’implicar una grandesa de veritat. La seva grandesa s’ha reduït a una grandària, a una superfície de territori, que en disminuir pel caire natural de la història els ha proporcionat molts mals de ventre.

Franco va voler culminar aquesta mala idea d’Espanya, un territori en el qual tothom obeís els seus dictats i s’estalviés de pensar, cosa que, com es pot comprovar va aconseguir amb escreix. Pocs tenen la característica humana de pensar. Ben encertat va estar en Machado i encara és ben evident: “de cada diez españoles uno piensa, los demás embisten”.

La unitat d’Espanya és una gran mentida, els pobles d’Espanya no han estat mai units sinó subjectats amb grillons. La unió natural i l’entesa no l’han procurada mai, ans al contrari, la seva tàctica ha estat la desunió sistemàtica. A les cultures comunes que apleguen moltes parts de la península, se n’ha procurat la separació per impedir que poguessin acordar una actuació comuna, que soscavaria els falsos fonaments de la fictícia unitat. Tot això ha estat sempre reprimit amb ferotge contundència, s’han conjurat per impedir la natural unió i consens que haguessin fet d’Espanya una cosa digna i no una aberració històrica. Hi ha hagut tossudament en els governants espanyols l’error conceptual que el fa creure que sotmetent a una única llei tota la població s’obté la unitat volguda, sempre, és clar, per la força i sense fer que es pogués contrastar mai el valor de les lleis per a les distintes sensibilitats dels pobles peninsulars.

Per aglutinar moralment els innocents vassalls han convertit aquesta falsa unitat en un dogma infame que els ha corromput les consciències, creant un fals sentiment, que no té justificacions per a sostenir-se. No val invocar sentiments quan aquests estan fomentats interessadament, després d’haver fet el possible per suprimir la capacitat mental de la població. No penseu! Només cregueu! La fe substitueix la racionalitat. Un poble educat amb aquesta mena de fe té una força immensa, més aviat pel mal que no pas pel bé, però no té cap mena de moral, la seva moral és l’aplicació, sense cap mena de miraments, de la força bruta.

Les creences en veritats úniques i indiscutibles només condueixen al fanatisme. Tot és permès en nom d’aquesta fe, la mentida, la injustícia, la repressió, res importa, ni infringir les pròpies lleis. «¿Tu, que harías por España?.-¡Todo sin limitaciones!»

Espanyols desfeu-vos d’aquest llast diabòlic, demaneu-vos la independència personal i col·lectiva, desfeu-vos-en i no us mantingueu al marge de la Humanitat. Nosaltres us ajudarem.

Ni Estat Hispànic, ni jihadisme unionista, llibertat per a les ments despreses de crostes dogmàtiques!


L’esperit de la manada és també conseqüència d’un dogma no explicitat però present encara en molts mascles d’aparença humana que l’admeten sense cap disquisició racional.

Les bèsties tot i llur aparent incapacitat de raonament actuen amb més ètica, a causa de la motivació natural, que els hi és pròpia. Els mascles sempre estan disposats a l’encontre sexual, però són les femelles les que imposen el seu “tempo” i les seves condicions. Obeeixen a lleis de supervivència d’espècie, més d’un cop amb violències criminals per qüestions d’exclusivisme genètic adreçades normalment contra les cries que no els són pròpies.

Tots aquests factors també incideixen en els éssers humans, però en el nostre cas emfatitzat, positivament o negativament per la nostra capacitat d’anàlisi i reflexió. Ha disminuït molt la necessitat de supervivència en clans, en cultures, en nacions, fora de casos excepcionals, però principalment degut a la conscienciació global que fa palesa la inconveniència del creixement incessant de la població mundial. Però no té res a veure la demografia amb l’esperit de la “manada”, perquè aquest és degut principalment, a la no evolució ètica de massa mascles del país. Les condicions que propicien el prestigi del “macho ibérico” prevalen arreu. És un dogma inherent, una creença inalterable.

El tema demana molta reflexió i pot ser molt extens. El deixo aquí tan sols reblant en la condició de dogma que regeix certes conductes. Ja he dit abans que perdura també en el pensament de molts magistrats i, oh casualitat!, es troba mol sovint conjuntament amb l’altre dogma exposat anteriorment. Tots sabem que a la “manada” hi havia policies “nacionals” i guàrdies civils: «A por ellos! I a por ellas! »

Continuaré, molt més extensament amb una autocrítica que com a mascle ibèric puc fer, malgrat que el meu posicionament moral és ben bé el contrari.

 


(*) manada = ramat, bestiar (amb perdó dels animals)

Tot això que he expressat no va adreçat a la totalitat dels habitants peninsulars, però sé, amb moltes probabilitats, que tots aquells que s’hi vegin implicats i els indigni més, són aquells als qui els correspon més adequadament totes les acusacions que denuncio.

Ben segur!

Des de Sant Antoni de Calonge, Setembre 2018
Francesc Pineda i Fortuny 

HGxInd

dimarts, 18 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Insisteixo", per Joan Xuriach Fusté

El PuntAvui ha publicat un altre article d'un company nostre, article que reproduïm tot seguit:

"Els moviments dels partits polítics catalans a Madrid, un dia després de la darrera Diada, tornen a evidenciar que una cosa és posar-se la samarreta que toca i aixecar els braços enmig del poble i l’altra escoltar i defensar el que diuen.

Mots tan pervertits pels polítics de classe que em nego a utilitzar-los per definir el milió de persones que vam tornar a sortir al carrer convocats per l’ANC. En diré una multitud de persones decents i dignes, unides en un sol crit: “Fem República Catalana”, el motiu de la convocatòria.

Què no han entès? Fem, construïm ara; República, una forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari (el contrari d’una monarquia), i Catalana, nostra, lliure, pertanyent a Catalunya o als seus habitants, no a la metròpolis de Madrid.

ERC i JuntsxCat, llegiu-ho a poc a poc, no era per fer un altre referèndum, hem votat en dos i el segon amb sang pel mig; no era per iniciar un diàleg amb condicions imposades pel govern de torn espanyol; no era per cap estatut, ja el van ajusticiar socialistes i populars; no era pel dret a decidir, ja hem decidit... era per la República, només amb ella alliberarem els presos polítics, farem tornar els exiliats i podrem ésser en pau.

Si no volem que els processistes ens tornin a entabanar amb discursos abrandats és l’hora de crear una plataforma electoral amb l’ANC, Òmnium, la CUP, Súmate, els CDR, Som Alternativa i els sindicats, col·legis professionals i col·lectius socials que vulguin defensar la República Catalana."

 


Joan Xuriach Fusté

Llegiu l'article en la font original

dissabte, 15 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Justícia independent", per Alfons Carreras

Als platós de televisió, als mítings i a les rodes de premsa del "Gobierno de España" es diu sense vergonya que la Justícia Espanyola és independent. 

Ho és? Vegem-ho. 

GRECO, Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa, fa recomanacions als estats membres de com implementar normes i lleis per millorar el comportament i el control de parlamentaris, jutges i fiscals. L'informe GRECO del 2017 diu que de les onze recomanacions fetes a l’Estat Espanyol, set s'han acomplert parcialment i que de les altres quatre no se n'ha fet absolutament res. 

En concret la recomanació VI diu: "que se estipulen por ley los criterios objectivos y los requisitos de evaluación para el nombramiento de altos cargos en la judicatura, presidentes de las Audièncias Provinciales, de los Tribunals Superiors de Justícia, Audiencia Nacional y Tribunal Supremo, con el fin de garantizar que estos nombramientos no pongan en tela de judicio la independencia, imparcialitat y transparencia de este proceso". Doncs bé, l’informe de l'any 2017 avisa a l’Estat Espanyol: "GRECO concludes that recommendation VI has not been implemented". Literalment; no s'ha fet res per garantir la transparència i la independència del sistema d'elecció dels tribunals de justícia. 

És més, l'informe en el que l'Estat Espanyol específica quines actuacions s'han portat a terme per respondre a les reclamacions del Consell d'Europa, l'apartat VI està en blanc. 

No han fet res perquè creuen que no cal, perquè la justícia espanyola és un instrument al servei del Govern quan aquest ho necessita. 

Ens amaguen la veritat constantment i en molts casos menteixen deliberadament. Els presos polítics i els dos líders socials no tindran un judici just. Els jutges del tribunal mostraran la seva independència del codi penal i els condemnaran a penes de llarga presó seguint un criteri d'escarment i venjança propi dels règims feudals.


Alfons Carreras
HGxInd

divendres, 14 de setembre de 2018

La trampa que Espanya ens ha parat

Avui, 14.09.2018, Aamer Anwar és estrevistat a Vilaweb. Una entrevista imprescindible de llegir, par a reflexionar-hi, i després seguir amb fermesa i convició el nostre camí cap a la República.Aquí transcrivim l'entrevista:


"Una de les imatges que va deixar la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre fou la d’Aamer Anwar alçant el puny i dient a la multitud: ‘No caminareu mai tots sols!’ Anwar va pronunciar un dels discursos més potents de la Diada. L’advocat de Clara Ponsatí ha adquirit una enorme popularitat, com més col·legues seus que han aconseguit que la maquinària repressiva de la justícia espanyola topés contra el sentit comú que han aplicat alguns jutges europeus. És un cas de persecució política, diu Anwar, i per això s’ha de combatre tan judicialment com políticament. Si es deixa tot en mans dels procediments judicials estarem perduts, afegeix. I demana als polítics catalans que prenguin decisions valentes. Perquè, si no, l’estat espanyol aconseguirà allò que pretén: que esperem, esperem, esperem…

—Com us vau sentir al damunt de l’escenari de la Diada davant aquella multitud?
 

—Pujar a l’escenari em va fer sentir humil. Tenia ganes de plorar. Era una sensació increïble, sabent que hi havia un milió de persones. Veient en la cara de la gent l’alegria, l’esperança. Em vaig sentir molt honorat quan em van demanar de ser allà com a advocat de Clara Ponsatí per a començar els discursos. No havia tingut mai una experiència com aquella. No vaig parlar solament sobre els exiliats o els presos polítics, perquè és un cas que afecta tothom. Hi ha milers de persones afectades per això que passa, hi ha gent que ha perdut la feina, que és investigada. Què vaig sentir? No sé com explicar-ho. Vaig sentir que era a punt de plorar, de plorar de joia veient aquella gent.
 

—Una trampa?
 

—Per a mi Espanya té un passat similar al del Regne Unit. Perquè els britànics també van tenir un imperi. I la política dels colonialistes sempre va ser dividir i manar: conquerir l’Índia dividint la població, els musulmans, els sikhs, els hindús… Van fer això mateix a l’Àfrhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Qica, i a l’Amèrica Llatina Espanya també ho va fer. I és això que han fet. Quan diuen que volien decapitar el govern català, liquidar-lo, volien dir decapitar el poble català i silenciar qualsevol veu que en parlés favorablement. Han fet molt bona feina aquest temps parant-vos aquesta trampa. Perquè tot s’enfoca sobre què s’haurà de fer en el judici, amb els exiliats. I mentrestant ningú no es preocupa de què passa al país. Han traslladat els presos a Catalunya. I quan dieu, per exemple, ‘llibertat presos polítics’, Espanya us pot dir: vosaltres en teniu les claus. Els funcionaris de presons són a les ordres del govern català. Hi ha dues opcions, realment. Una és alliberar els presos i esperar-ne les conseqüències, que probablement seran la liquidació de l’autogovern. O bé aconseguir la independència. Hi ha la tercera opció, que és comprensible, perquè la gent està preocupada sobre si Espanya ens escoltarà, si permetrà un referèndum, si negociarà… Espanya vol això, perquè així perd temps. Esperar les sentències del judici. Per què esperar les sentències, si no acceptem el sistema judicial espanyol? Si no esperem l’autorització de l’estat espanyol, per què els esperem per a prendre una decisió? Això és una trampa. Perquè si el govern català decidís d’alliberar els presos és clar que tindria conseqüències. I si s’avança cap a la independència és clar que tindràhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Q conseqüències. La qüestió és que Espanya no pensa que hagi de passar res d’això, i que pot aguantar un any més, dos anys més, tres anys… I aquest procés és el que han fet tots els règims colonials: dividir i manar. Veig com els independentistes es barallen, quan llegeixo els diaris: la gent discutint, dient s’hauria de fer això, o s’hauria de fer allò… La unitat es comença a trencar, i això és una tàctica deliberada de l’estat espanyol, que vol ajornar, ajornar i ajornar.

—Fins i tot hi va haver alguna il·lusió amb Pedro Sánchez.
 

—Tant si són d’esquerres com de dretes, quan els arriba la qüestió de Catalunya segueixen els passos que va marcar Franco, i la unitat d’Espanya passa davant. I les condicions només les poden fer canviar els catalans. Això vol dir que els polítics han de fer els passos que tenen unes conseqüències. No hi ha cap més opció. No hi ha cap país en el món que ho hagi fet fàcilment. La gent sempre ha hagut de lluitar. Per a mi, el mandat per als partits polítics, el govern o el parlament no ha de venir d’Espanya. No és dhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Qemanant permís a Espanya. El permís ha de venir de la gent, del poder de la gent. Tota aquella gent de la Diada no volia manifestar-se i després simplement anar a casa. Volen que passi alguna cosa. Ho vaig percebre en la gentada. Volen anar un pas més enllà, no volen romandre en la mateixa situació.

—El judici no trigarà a començar. Quan hi hagi condemnes, què caldrà fer judicialment per als presos, a part del que es pugui fer políticament?
 

—És que no pots desconnectar la qüestió política de la judicial. Perquè la justícia en aquest país és política. Hi ha gent que espera que comenci el judici i després desplegaran una estratègia. Però si esperen que el judici comenci serà massa tard. La responsabilitat no recau en els advocats. Si saps que seran condemnats, quina lluita faràs? Del Tribunal Europeu de Drets Humans em preocupa que, si bé és cert que tenim un bon cas per a anar-hi, seran dos, tres, quatre anys d’embolic judicial. I què passarà mentrestant amb Catalunya? La gent es demanarà: i nosaltres què? Ha de ser una combinació de feina als tribunals i de política. Per això l’estratègia desplegada per Gonzalo Boye ha estat immensa. És un home d’un gran coratge. I sap veure quan un estat és bel·ligerant i quan els advocats són l’última línia de defensa entre l’estat i la gent. Per això ara ataquen Gonzalo Boye; uns atacs que li vénen del col·legi d’advocats, dels mitjans. Què vindrà després? Ficar-lo a la presó? És un moment molt perillós. Espanya ha de decidir si entra al segle XXI com una democràcia o vol ser recordada com l’estat franquista del segle XXI. És un moment perillós perquè qualsevol ajornament és un ajornament per a Catalunya, per als presos polítics i per als exiliats. Concentrar-ho tot als tribunals significa donar més temps a Espanya.

—I què hi poden fer els polítics, doncs?
 

—Han de prendre decisions valentes que tenen conseqüències. Entenc perfectament les que té deixar anar els presos, que això pot portar al tancament del parlament. Però de vegades has de prendre decisions en nom de la justícia que tenen conseqüències.

—Voleu dir que el govern català hauria de fer això, hauria d’alliberar els presos?
 

—És complicat per al govern català, perquè dius ‘llibertat presos polítics’ i alhora en tens les claus.

—Seria una bona decisió?
 

—Si el parlament, si el govern català amb el mandat popular per la independència pensa que Espanya no té raó, pensa que és criminal de tenir tancats els presos polítics, si ho penses no hi ha cap necessitat de preguntar-se si els presoners haurien de ser alliberats. Aquesta és la resposta. Qui pot negociar amb l’estat quan té gent empresonada? És impossible. És una forma de terrorisme d’estat, és un xantatge. La qüestió és quant de temps esperarà la gent? Esperar fins al novembre? Esperar fins al judici? Esperar fins a la sentència? L’any vinent? D’ací a dos anys? Això vol Espanya: que espereu."




Veieu també el seu discurs a la Diada:



dijous, 13 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Un conte de por", per Joan Xuriach Fusté

Hi havia una vegada, en el paner d’Europa, uns éssers considerats per tothom, menys per ells mateixos, violents. 

Eren uns violents molt sensibles que es violentaven amb el color groc, amb les paraules urna o votar, quan sentien parlar del dret a l’autodeterminació, de la llibertat, quan escoltaven mots que no entenien o veien qualsevol lletra impresa que no fos la seva, la de l'imperi. Ànimes sensibles que cercaven l’aixopluc de determinats partits polítics autodenominats democràtics on eren acollits de bon grat pels seus dirigents, de fet els donaven la benvinguda aplaudint amb les orelles. 


Aquest poti-poti d’extrema (dreta) estupidesa es manifestava per la no violència, en contra del groc, les urnes o la lliure expressió i per això, en cada concentració, manifestació o rotllana que organitzaven, agredien violentament periodistes i vianants quan no s’agredien entre ells, això sí, per la no violència. Tímids i candorosos es tapaven la cara en algunes de les seves accions no violentes, a vegades la destapaven per escopir, amenaçar o insultar, molt puntualment. 

Parlem en passat, ja no hi son? Sí, segueixen, son els fills, els nets, els besnéts, els admiradors dels creadors de ‘Viva la muerte’ i ‘Muera la inteligencia’. 

No podrem dir allò de vet ací un gos, 
vet ací un gat, aquest conte s’ha acabat, 
fins que d’Espanya haguem marxat.

Joan Xuriach Fusté
HGxInd 


Publicat el Periódico 10/9/18

diumenge, 9 de setembre de 2018

OPINIÓ: "Una diada per reflexionar", per Joan Xuriach Fusté


ElPeriódico publica un escrit del nostre company:

¿Aniré a la manifestació de la Diada com fa més de 30 anys, amb aquella incertesa, quan ens preguntàvem, en veu baixa, si arribaríem als 30.000?

¿Com l’any 2012, quan l’esperança es va transformar en estupor massiu, mirades d’incred
ulitat, de satisfacció? 

¿O bé com les següents: demostracions de força i un cert cofoisme, les primeres; i una sensació de sentir-nos Sísif arrossegant la pedra enorme fins gairebé el cim per veure, indefectiblement, com la roca sempre roda cap avall, les últimes? 

No. 

Sé del cert que serem molts, no em sorprendré pas i no estic gens satisfet ni orgullós del que ha passat des de l’1 i el 3 d’Octubre, aquells tres dies ens vam apoderar del nostre destí, aguantant les agressions de la policia espanyola, ni oblit ni perdó, sortejant tot tipus de boicots, rebentant les cotilles autonomistes i porucs d’alguns dels ‘nostres’ partits, aturant el país. Després, República interruptus, abandonada, no defensada, tres dies de silenci, empresonaments i exilis.

El dia 11 em manifestaré per la República i recriminaré als polítics, que són majoria al Parlament, l’excés de retòrica i la justesa de fets; també interpel·laré a tothom, a tots nosaltres: mereixem ser lliures quan aviat es complirà un any del
segrest d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart? Com ho hem pogut permetre els més de 2.100.000 de votants, per tant majors d’edat, que hem anat donant suport, aquests darrers anys, als partits que portaven la independència al seu programa i els hem votat al 9N i l’1O? Com ho permetem, encara avui?
 

Joan Xuriach Fusté 
HGxInd 

Veieu l'article en la font original

dissabte, 8 de setembre de 2018

divendres, 7 de setembre de 2018

11S, fem República




Dossier explicatiu de l'activitat de desenvoluparem aquest 11 de setembre


Seguir llegint

Veieu-ne el vídeo 


I recordeu que ja queda menys per a la Diada. S'estan acabant d'ultimar els detalls que faran d'aquest 11 de setembre un nou èxit de participació. 

Però per a que això sigui una realitat, necessitem tota la força de la gent. Escriu-nos a horta-guinardo@assemblea.cat  i manifesta'ns la teva voluntat de fer de voluntari el 11S.

Ara és el mom
ent de tornar a demostrar a tothom que seguim forts i decidits a tirar endavant el mandat del referèndum del primer d'octubre!