divendres, 21 de juny del 2019

Comunicat de l'ANC sobre la campanya de Consum Estratègic

Hem presentat la segona fase de la campanya Consum Estratègic. Fins ara, hem organitzat més de 92 fires, 115 xerrades i hem aconseguit més de 148.000 canvis de contracte d’empreses de l’Íbex 35 a altres que permetin construir una economia catalana lluny de les manipulacions polítiques.

Com a principal novetat, el web de Consum Estratègic incorpora un cercador que ajudarà a buscar totes les empreses properes al codi postal que hi indiquis i amb les necessitats que hi especifiquis.

De fet, si ets empresa, botiga o autònom i vols ser-ne proveïdor, només cal que et registris al web i nosaltres et farem arribar un formulari que ens hauràs de retornar completat. Posteriorment, rebràs unes claus que et donaran accés a la intranet, on podràs omplir tota la informació dels serveis que vols oferir.

Un dels pilars de la lluita no-violenta és la no-cooperació. Per això, cal potenciar empreses que treballin per un teixit productiu català i que afebleixin els oligopolis de l’Estat.

Fem del consumestrategic.cat una eina de país!

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana 



P.D. Vilaweb publica avui, 21.06.2019, un editorial on explica el significat d'accions com aquestes.

diumenge, 16 de juny del 2019

OPINIÓ: "L’estat espanyol no vol negociar amb el govern català.", per Teresa Calveras

L’estat espanyol no vol negociar amb el govern català.
En primer lloc cal dir que tota negociació ha de tenir un objectiu clar i un calendari concret. No es negocia sobre no se sap què i a remolc de les decisions de negociadors que tan aviat volen reunir-se com no.


Negociar vol dir escoltar l’opinió de l’altre, explicitar la pròpia i arribar a un acord que haurà de recollir les opinions inicials dels negociadors tot modificant-les. Si no ser així no es pot parlar de negociació.


L’estat espanyol no vol negociar, no accepta l’objectiu que es planteja des de Catalunya, no es vol moure gens de la seva situació inicial, ni es presenta quan se li demana. D’aquesta manera la negociació i el diàleg són substituïts per la força que s’encarrega d’imposar l’opinió de l’un per sobre de la de l’altre.


I quina és l’opció que aquesta situació deixa a Catalunya? És ben fàcil, de l’independentisme se’n vol la rendició incondicional.


Per aquest motiu s’ha fet un judici que no és un judici i es mantindran empresonats els presos polítics per escarmentar tot el país. Per aquest motiu s’amaga i es distorsiona la realitat de Catalunya als mitjans de comunicació estatals, perquè aquesta realitat parla només de repressió, de justícia post franquista, de manca de llibertats, ... Com poden aquests fets tenir lloc a l’Espanya democràtica que diuen que és? Si els fets i la imatge que volen mantenir no quadren s’amaguen els fets i santes pasqües.


Però no crec que a Catalunya ningú es rendeixi. Han passat massa coses. L’han fet massa grossa i s’ha desvetllat tota la corrupció i el substrat franquista que estava amagat sota les institucions. Això per una banda, i per l’altra s’ha obert l’esperança de canvi real del nostre país i l’esperança és un motor molt fort per a l’acció.


A l’estat espanyol només li quedarà el camí de la repressió continuada, camí que no se sap on pot acabar, que perjudicarà tothom i que, com la història demostra, està condemnat a fracassar més tard o més d’hora.


Teresa Calveras

HGxInd

divendres, 7 de juny del 2019

OPINIÓ: "Vendre’s per un plat de llenties", per Maria Gemma Cerezo Pumariega


El senyor Collboni no es cansa de dir que si la majoria dels vots per a l’alcaldia de Barcelona no eren independentistes, l’alcalde tampoc no ho ha de ser; és clar que posa en el seu bàndol els comuns que, si bé no són clarament independentistes, tampoc no hi estan en contra i dins dels seus votants hi ha de tot. 

El que el senyor Collboni no ha vist, o no ha volgut veure, és l’altra majoria inequívoca que ha sortit de les urnes: els vots contraris als partits del 155 han tret els 23 regidors d’ERC, JuntsxCat i Comuns, que en aquest tema sempre ha estat molt clar.

Ara, però, als partits unionistes els ha agafat mal de panxa veient que Ernest Maragall pot ser batlle del cap i casal de Catalunya i s’han afanyat a posar damunt la taula de l’alcaldessa en funcions un bombonet enverinat: després de titllar la seva gestió de nefasta durant tota la campanya, ara li ofereixen els seus regidors a canvi de res, només per evitar que el govern municipal quedi en mans d’ERC. Ciutadans es als antípodes, políticament parlant, de la línia dels Comuns, i l’experiència del pacte Comuns-PSC va acabar com el rosari de l’aurora. 


Què decidirà Ada Colau? Continuarà fidel als seus principis i als del seu partit o farà com aquell personatge bíblic que es va vendre la progenitura i es deixarà comprar per una alcaldia?

Maria Gemma Cerezo Pumariega     
HGxInd

dimecres, 5 de juny del 2019

OPINIÓ: "El vot dels catalans no serveix per res", per Teresa Calveras

Afegeix la llegenda
Van començar empresonant el nostre govern legítim per uns motius que l’ONU veu irrellevants, després van impedir les investidures del MHP Puigdemont, del Jordi Sánchez i del MH Jordi Turull, que havien guanyat les eleccions el 21 de desembre passat.

Han aconseguit que els diputats i senadors que van ser elegits el 28 d’abril a les Corts Espanyoles, formant part de les llistes catalanes, no puguin exercir el seu càrrec i ara intenten que els guanyadors de les eleccions Europees a Catalunya tampoc no puguin ser Eurodiputats.

Milions de vots llençats a la paperera, milions de drets conculcats mentre no es treuen les paraules llei i democràcia de la boca.

La seva llei és la de l’embut, per un cantó és molt ample, de manera que tot hi passa i per l’altra tan restrictiva i estreta que no hi passa res, de manera que tot allò que perjudica el sistema es converteix en il·legal.

La democràcia té un dels seus pilars fonamentals en les eleccions lliures i en el sistema de partits però resulta que el sistema de partits post-franquistes fa aigües per tot arreu i el mantenen apuntalat restringint els drets de noves iniciatives i amagant-les, amb l’ajuda de la premsa; permetent demagògies, mentides i pactes irresponsables encaminats a mantenir la poltrona d’alguns. I del respecte pels votants no cal que en parlem, ben a la vista està què pensen dels nostres drets com a ciutadans.

I tot això envoltat d’un creixement dels partits de l’extrema dreta, de la desaparició d’intel·lectuals crítics amb el règim i d’una majoria de població que viu de la mentida que divulguen les televisions que s’esforcen en mantenir l’educació política de la ciutadania sota zero.

Si limiten els nostres drets per fer un referèndum d’autodeterminació, si la llei es fa servir en contra nostra, si els representats polítics que triem són vetats i si ja no tenim representants legítims a les institucions espanyoles ni europees ..., només ens queda una opció, haurem d’actuar de manera unilateral.

Ja ho deia Sun Tzu, sempre s’ha de deixar una sortida a un adversari, i a nosaltres, aquesta és l’única que ens han deixat.



Teresa Calveras
HGxInd

dissabte, 1 de juny del 2019

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (I), Manuel de Pedrolo


Pròleg

“L’editor em proposa d’escriure un pròleg, però em sembla suficient limitar-lo a una nota que situï el llibre. Cròniques d’una ocupació recull vint-i-set articles que foren publicats al diari Avui entre l’u de gener i el trenta de desembre de 1988. El títol és prou explícit per entendre que aquests textos denuncien allò que els nostres polítics no ignoren, però que més s’estimen de silenciar: la situació colonial de la nostra terra. Són doncs, el discurs d’algú que no renuncia a la plenitud de la seva cultura; un discurs independentista.

Manuel de Pedrolo


CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (I)

Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU             69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV              9
AP               6
ERC            6
CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista, aleshores majoritàriament extraparlamentari, hi passaven els  fets mencionat en aquest article d'en Jaume Renyer.

L'article

Publicat al diari AVUI un dia de 1988.

“Un dels pensadors francesos de la darrera fornada, l’Alain Finkielkraut va parlar darrerament a Barcelona, invitat per la fundació ACTA, i sembla que aprofità l’ocasió per acabar d’aclarir, si calia,els seus punts de vista sobre el nacionalisme. En distingeix un de democràtic i un d’antidemocràtic, els quals no hem de confondre, respectivament, amb el nacionalisme de defensa de les nacions oprimides i el nacionalisme d’agressió que practiquen els estats imperialistes. I, pel que he entès, el nostre és dels “bons”; sabíem que era de defensa, i ara sabem també que és democràtic. Gairebé ho tenim tot a favor, doncs!

Gairebé, repeteixo, perquè correm el perill de fossilitzar la nostra cultura i de reduir-la a un pur folklore si insistim massa en “els trets diferencials”. L’advertiment em sembla vàlid, però també em sembla que caldria dir alguna cosa més. Com aquesta: és la “projecció” d’un nacionalisme agressiu que acorrala la cultura del poble ocupat, de la qual només tolera, si arriba a tant, aquells aspectes costumistes que, sobretot si no hi intervé la llengua, poden perfectament ésser atribuïts a una peculiaritat de caràcter “regional” o sia propis d’una de les terres que legítimament formen part de la nació/estat.

Els catalans hem estat víctimes d’aquesta voluntat cada vegada que, mentre se’ns prohibia una escola en la nostra llengua i l’ús públic, sense restriccions, del català, se’ns tolerava per exemple, la sardana. Llavors és aquest nacionalisme agressiu que crea la idea o facilita la impressió de la qual s’aprofita, que el poble submergit disposa tan sols d’unes formes culturals “menors” quasi de caràcter tribal, quan de fet pot molt ben ser que, en mancar-los d’altres mitjans de defensa, els ocupats facin de la manifestació folklòrica un “centre” provisional de resistència. Això s’ha vist perfectament a les terres catalanes, on les formes “superiors” de la cultura renaixen cada cop que la pressió minva, i no dic cada vegada que desapareix, puix que fins ara sempre n’hi ha hagut.

També sóc, però, dels qui pensen que no s’ha d’insistir en allò dels “trets diferencials”, com no sigui que, si es revisa el concepte,, parlem dels colonitzadors, els quals ho són perquè exporten a casa nostra, o sia que ens importen (potser a canvi d’allò que ens prenen), unes peculiaritats que imposen o s’esforcen d’imposar amb un afany uniformitzador. Si tenim clar que som catalans que vivim a casa seva i no pas espanyols que s’hi introdueixen, de trets diferencials, aquí, només hi ha els d’ells. Els nostres, a la nostra terra, són de “norma”.

Que imposin tant com poden aquells trets que els caracteritzen en nom d’una “universalitat” no ens ha d’impressionar gens ni mica quan sabem que la cultura universal no pot pas ser una piconadora que ho aplana tot i, indiferent a la qualitat, serveix els particularisme dels pobles demogràficament, econòmicament i militarment més poderosos, de cap de les maneres una cultura comuna. Ben a l’inrevés d’allò que pretenen fer-nos empassar els afavorits per drets de conquesta amb una llengua universal (encara que, com és natural, més de mig món no l’entengui), és la que fem entre tots, la que tots contribuïm a enriquir i a transformar amb les nostres aportacions particulars.

Una cultura com la catalana, tant europea d’origen, no pot pas fer cap contribució a la cultura universal quan se’ns vol convèncer que cal fer-la passar pel sedàs d’una altra cultura que en el curs d’aquesta operació l’elimina com qui suprimeix, a l’hora de comunicar-se, unes formes dialectals que només en alguns racons tenen encara curs i són tolerables.

És el caràcter imperialista de les “grans” cultures que pot acabar per immobilitzar un poble o fer que converteixi un arcaisme en model imposat, com sembla que deia el filòsof, probablement ben conscient del capteniment cultural d’algunes comunitats sota domini de la llengua
d’oïl,
grandeur però potser més distret a l’hora de culpabilitzar-ne l’Estat sense els afanys hegemònics del qual potser aquestes nacions serien avui respectades per uns assoliments culturals que, és evident, fa impossibles quan se les persegueix. Si hi ha opressió, també és normal que hi hagi “delictes”.

Més encara n´hi pot haver quan una nació ha estat dividida i, sotmesa a dos estats puixants, com Catalunya, fa d’uns catalans francesos i, dels altres, espanyols obligats. Que no és indiferent aquesta divisió es veu d’allò més bé quan un “nacionalista” català afirma l’espanyolitat de la gent del Principat; quan, doncs, abandona aquella part del seu poble que ha caigut sota un altre domini perquè s’ha cedit que no n’era el propietari, i amb el qual tanmateix s’identifica el “nacionalista” que oblida, o vol oblidar, confio que sense aconseguir-ho del tot, quan en un tombant de la història fórem ocupats i que la ocupació encara dura.

No podem pas creure que som una manifestació peculiar de lo espanyol o de l’
etre francais, l’estat que ens cau damunt i ens identifica amb tot de documents “nacionals”, perquè aquests episodis formen part de la nostra història, de la història que tots hem viscut en la nostra condició de catalans, no pas de francesos o d’espanyols; no es pot pas viure a una banda i a l’altra, i menys encara, si és possible, quan l’altra banda estava contra la teva forma de ser, hi està encara, i és aquesta banda que posa en perill la cultura quan la condemna a reduir-se, a encallar-se en una elementalitat, per així dir-ho, que automàticament t’expulsa d’un “comú” perquè no fas la talla.

Parlar d’ocupats i, doncs d’ocupants, descriu més bé una realitat que no pas el terme nacionalisme català, cada dia més suspecte d’incloure’s en un nacionalisme espanyol disposat potser a tolerar menudes idiosincràsies, però no per això menys agressiu en no respectar la nostra integritat nacional. Vol dir, per tant, que mentre tinguin poder ens vigilaran fins a l’acta de defunció.

Es d’aquest poder que cal desfer-se si volem gaudir d’una existència suficient. El nacionalisme
dernier cri no ens mena enlloc ni quan no té “obediències” espanyoles. D’altra banda, en el nacionalisme hi ha una tendència perillosa a inferioritzar l’adversari que pot extraviar el nostre pensament i la nostra acció. És tot una altra cosa l’independentisme que tan sols exalta la llibertat i, atès que som aquí, que som catalans i que ens l’han arrabassada, la llibertat del nostre poble. En la nostra actitud no hi ha d’haver ni l’ombra d’aquest xovinisme que sols prosperar entre els pobles agressors, com Franco s’encarregà de recordar-nos i com ens recorden avui la democràcia espanyola i la democràcia francesa, tant orgullosa l’una com l’altra, posseïdes totes dues pel mateix afany de grandeza o de grandeur, com si fos possible ser gran quan trepitges els petits. Als independentistes, simplement, ens fan nosa els ocupants.