dissabte, 24 de març del 2018

OPINIÓ; "Aquí qui mana és el jutge Llarena i Vox ", per Teresa Calveras

Vox, un partit polític d’extrema dreta, finançat misteriosament, que no ha aconseguit representació parlamentària a cap comunitat autònoma espanyola – a Ceuta és on va tenir els millors resultats a les darreres eleccions, un 1,27% dels vots - és qui denuncia, acusa i recomana quines sentències són les que ha d’aplicar el jutge en els judicis als legítims representants del poble del Catalunya votats per una majoria de ciutadans i que l’única cosa que han fet ha estat intentar portar a terme el programa electoral pel qual els van votar. No tan sols recomana sinó que manifesta la seva satisfacció als mitjans perquè les seves recomanacions són seguides pel jutge Llarena que porta el cas.

El jutge Llarena té línia directa amb el govern d’Espanya i amb alguns mitjans, donat que veiem que tant els uns com els altres anuncien quines seran les persones que citarà a declarar i qui empresonarà o inhabilitarà, de vegades amb mesos d’antelació.

Exemples contundents, tots dos, de la qualitat de la democràcia espanyola.


Teresa Calveras
HGxInd

divendres, 23 de març del 2018

OPINIÓ; "No amics, no totes les opcions polítiques són iguals", per Teresa Calveras


Hi ha persones, algunes de bona fe, altres no tant, que ens volen fer creure que a Catalunya el que passa és que hi ha dues maneres de veure les coses, dues idees diferents però equivalents i que totes dues s’han de respectar.

Però les coses no son així. A Catalunya hi ha unes persones que volem la República i que respectem les diferents maneres de pensar i unes altres que els que fan és impedir que les primeres votem, que ens expressem lliurement i que fan mans i mànigues per tal d’aconseguir que renunciem a les nostres idees i si no ho fem ens empresonen.

Hem demanat divuit vegades votar, un dret que tenim, i totes les vegades ens ho han negat. Quan per fi ho vam fer ens van apallissar per escarmentar-nos.

Hem guanyat unes eleccions i ens impedeixen formar el govern que hem triat la majoria de ciutadans. Aquest vegada ho fan utilitzant un altre tipus de violència, la d’una llei injusta que està al servei dels que ens volen domesticats i callats.

No amics, no tot és equivalent, a una banda hi ha les víctimes i a l’altra els botxins.


Teresa Calveras
HGxInd


dijous, 22 de març del 2018

No eixamplarem des d’una posició derrotista

Entreveista publicada el 22 de març de 2018 a el Nacional,cat;

Després de ser la candidata més votada amb diferència, Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) accepta el repte de presidir l'Assemblea Nacional Catalana. L'exdegana de la Facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona s'erigeix en la veu de consens que ha de casar les dues ànimes de l'independentisme dins l'entitat. I que ha d'exigir al proper Govern que avanci cap a la implementació de la República. 

No obstant això, ara aquesta República la veu més lluny. A parer seu, la renúncia de Puigdemont i la proposta de Turull no ajuden a construir un relat republicà. Més aviat escenifiquen l'acatament a les ordres de l'Estat.
Elisenda Paluzie - Sergi Alcàzar
Se sent més representada pel missatge d’”eixamplar les bases” o d’”implementar la República”?

S’ha simplificat molt. No m’agrada el missatge d’eixamplar quan es diu que no som prous i no som majoria. Perquè això és mentida i terriblement incoherent. Dos milions de vots l’1-O són més que els 1,9 milions de les eleccions del 2015. El ‘sí’ supera el ‘no’ claríssimament. 

És fer trampa fer servir el 50% en unes eleccions multipartidistes. Per exemple, la número dos dels comuns és independentista. Si agafem el 21-D, només podem agafar el 47,5% de ‘sí’ contra el 43% de ‘no. L’1-O va tenir una participació superior al referèndum de la Constitució Europea. Si per aquella cessió de sobirania valia aquest percentatge, per què no val el nostre?

Però al davant hi ha l’Estat espanyol.

Hem vist que l’embat amb l’Estat és molt complex, perquè està disposat a moltes coses per impedir la independència. I com més siguem, millor. 

Eixamplar els suports és positiu, però no eixamplarem des d’una posició derrotista. No eixamplarem res pensant-nos que podrem eixamplar a través de la gestió d’un Govern autonòmic, amb polítiques socials absolutament tutelades i limitades. Quan hem visualitzat com d’autoritari era l’Estat, hem sumat suports. Hi ha gent que es va convertir en independentista a la cua de l’1-O.
Eixamplar els suports és positiu, però no eixamplarem des d’una posició derrotista
Hi ha qui simplifica el que suposa implementar la República?

Hem de ser conscients que la finestra d’oportunitat que va suposar l’1-O no l’hem sabut aprofitar bé. I no sabem quan apareixerà la propera finestra. Però fent marxa enrere discursiva, donem una sensació d’inseguretat que no suma ningú. 

Més enllà de dir que hem de fer República, hem de concretar com fer-ho, com cada pas va en la direcció adequada. Gran part de l’independentisme ha quedat noquejat després de la repressió i que el Govern no defensés la República. No hem de fer sang, però sí analitzar-ho fredament.

No va entendre què va passar el 27-O?

Bé, crec que encara no ha entès ningú. Jo ja no vaig entendre la suspensió del 10 d’octubre. I al 27-O s’hi va arribar molt desgastat. Una periodista de la televisió letona, marxant del Parlament el dia 10, em va dir: “Heu perdut el momentum”. 

La força la vam anar perdent al llarg del mes esperant un diàleg que mai va ser real. Com tot havia de ser secret, tampoc no tenim tots els elements per saber què no van poder o saber.
Hem de ser conscients que la finestra d’oportunitat que va suposar l’1-O no l’hem sabut aprofitar bé. I no sabem quan apareixerà la propera finestra.
Elisenda Paluzie - Sergi Alcàzar

I la proposta de Turull després de la renúncia de Sànchez és un pas en la direcció adequada?

A això respondré a títol molt personal. Teníem una altra oportunitat per visualitzar la vena autoritària de l’Estat amb una investidura del president Puigdemont, il·legalment destituït. A més a més, l’intent de l’Estat per aturar-ho estava afeblit per l’informe del Consell d’Estat. No fent-ho, dones la sensació que renuncies per l’ofensiva de l’Estat. No estic molt segura que la proposta de Turull vagi en la direcció adequada.

Ho veu com un acatament al 155 i la repressió?

Entenc que la repressió ha afectat moltíssim els partits i que ara estan massa esgotats per tornar a fer un pols, per tornar a entrar en riscos d’encausaments. D’alguna manera ho entenc, però no ho comparteixo.

Veu el retorn a l’autonomisme que denuncia la CUP?

Des del moment que accepten no investir el candidat més votat… No podràs fer una altra cosa. Quan renuncies a Puigdemont, estàs acceptant formar un Govern autonòmic que estarà sota la tutela de l’Estat. Però també els veig esgotats de la batalla d’octubre i la repressió, i que no se senten amb forces per continuar la batalla ara.
Teníem una altra oportunitat per visualitzar la vena autoritària de l’Estat amb una investidura del president Puigdemont
Avui veu la República més lluny?

No la veig a mesos vista, malauradament. Però no ho podem preveure tot. Poden passar coses que no preveiem. Pot ser un judici o les condemnes que facin que la gent es rebel·li. Poden passar coses a nivell extern. Podria tornar-se a obrir una finestra d’oportunitat que ara no preveiem. 

 En tot cas, la veig més lluny que el 3-O, però molt més a prop que fa dos anys. Deu anys enrere no hi havia dos milions d’independentistes. Es tracta de treballar perquè algun dia aquesta majoria sigui capaç de tenir una victòria política.

En aquest context, quin paper ha de jugar l’ANC?

L’ANC ha de mantenir la tensió i la pressió sobre els partits perquè com a mínim no es facin passes enrere, i sobretot enfortir tots aquells elements que ens ho facin més fàcil quan hi hagi una altra finestra d’oportunitat. Ara no et puc dir quins són, però tinc algunes idees, per exemple en l’àmbit econòmic.

Com ara?

Ara hem vist quines empreses estan disposades a amenaçar els catalans, a fer pressió, perquè no s’imposi la voluntat popular i del Parlament. Crec que a aquestes empreses no se les ha d’ajudar.

Un boicot?

No, no. No parlo de boicot, però hi ha altres empreses que s’han mostrat més autocentrades o neutrals, que no han fet política. Per començar, les empreses que han canviat la seu ja no són empreses catalanes. Per tant, ja no han d’estar en els òrgans de direcció de les patronals i entitats de la societat civil. Jo també espero que l’ANC fiscalitzi que aquest Govern que es constitueixi no generi tractes de favor a aquells sectors econòmics que han fet política. De vegades han estat afavorides per la Generalitat, com en les concessions d’autopistes.
No estic molt segura que la proposta d'investidura de Turull vagi en la direcció adequada
Elisenda Paluzie - Sergi Alcàzar

De vegades ha tingut la sensació que l’ANC ha estat més una crossa del Govern que un focus de pressió?

En els seus inicis va fer més pressió, però en altres moments no l'ha fet prou.

Per exemple a l'última etapa?

No vull ser injusta, perquè l'ANC va jugar un paper en la introducció del referèndum en el full de ruta. Anàvem a una legislatura que no ens hagués portat a res, i que amb una excusa o altra hagués acabat en unes altres eleccions plebiscitàries. Per tant, el referèndum és una cosa que ens dona molta força. La fortalesa amb què la gent va defensar les urnes davant la violència policial, com van resistir als col·legis... Sobre aquesta força hem de construir el que vindrà. En això l'ANC va ser molt important.

Però després no tant?

És cert que en els darrers mesos, quan dins el Govern hi havia dubtes sobre el referèndum, no se la va escoltar amb una veu forta i clara.
Els CDR van agafar aquesta força potser perquè l'ANC i Òmnium no estaven fent la feina
Va sentir-se una mica decebuda?

Bé, en els dies previs a l'1-O la gent va autoorganitzar-se i van sorgir els CDR. Van agafar aquesta força potser perquè l'ANC i Òmnium no estaven fent la feina. També és més fàcil fer segons quines accions sense tenir un NIF. Al final va anar bé. Però és cert que l'ANC va perdre una mica de pistonada, el punch  de l'avantfuarda.

Com ha de treballar l'ANC amb aquests nous actors, com els CDR o Universitats per la República?

S'ha de col·laborar, no s'ha de voler l'hegemonia. Cadascú té el seu rol i hem de respectar-nos. Hem d'avaluar en quins moments hem de col·laborar més estretament i en quins moments centrar-nos en aspectes més determinats.

dilluns, 19 de març del 2018

Article publicat per Teresa Calveras a RHG Ràdio Horta-Guinardó:


"El moviment independentista és un moviment essencialment revolucionari no violent que vol implantar la República Catalana amb l’objectiu d’aconseguir un país millor des del punt de vista social. Aquest fet ha estat amagat pels partits contraris, que han parlat sempre de banderes i d’unitat però mai de drets socials, democràcia ni llibertat. Faig aquesta introducció al tema perquè em sembla que situa molt bé la situació del país. El moviment independentista lluita contra unes estructures d’estat molt fortes, les espanyoles, que no han volgut escoltar mai les propostes de diàleg que li arribaven des de Catalunya i que ha reaccionat només amb repressió.

Malgrat la virulència d’aquest repressió, que molts no ens esperàvem, i la manca de resposta de la UE, a Catalunya el moviment republicà ha aconseguit victòries importants que han marcat d’una manera molt evident un abans i un després.

L’1 d’octubre ha estat una d’aquestes victòries. Aquest dia el poble es va organitzar per tal de protegir les urnes i es va aconseguir de votar i guanyar el referèndum, amb una participació sorprenent donades les contínues agressions de la policia arreu del territori de Catalunya, accions repressives ben documentades que han donat la volta al món. Les persones que hi van participar veuen aquesta data com una fita important en la construcció de la República, ha consolidat el teixit social a molts barris i pobles del territori i en volen defensar la memòria que des d’Espanya es vol esborrar.

Les eleccions del 21 de desembre han estat una altra victòria. Aquestes eleccions que havien estat convocades per aconseguir una victòria del PP i C’s, però les van guanyar els partits republicans. Van guanyar, tot i tenir en contra la Junta Electoral que va actuar de manera partidista en tot moment. Només cal recordar la immensa carpa que van poder muntar C’s a la Plaça Universitat en contra de l’opinió de l’Ajuntament de la ciutat i les contínues prohibicions del color groc i de rètols amb la paraula democràcia. A aquesta actuació, impròpia d’una JE democràtica, s’hi va afegir el fet que la majoria de líders del moviment independentista estaven a la presó i a l’exili, sense poder participar a reunions ni a la campanya electoral i que la policia vinguda de diferents parts d’Espanya es passejava pels carrers, amb les sirenes xisclant, i pel cels, amb els helicòpters, sobrevolant concentracions i actes per tal d’atemorir la gent.

A més d’aquests dos fet hi ha hagut la proclamació de la República que no s’ha fet efectiva i l’aparent divisió dels partits que han de tirar endavant la legislatura.

Els partits polítics independentistes veuen dues maneres diferents de continuar la legislatura: hi ha qui vol tornar a l’autonomisme par tal de recuperar les institucions i qui vol fer efectiva la República tot i els obstacles que hi posa el govern espanyol.

Fer efectiva la república és el desig de la majoria de gent que va defensar les urnes el dia 1 d’octubre i que volia defensar la República el 27 d’octubre. Aquests dies van plantar cara a les forces de l’Estat i no volen oblidar aquests fets.

Per altra banda el retorn a l’autonomisme no és possible. Quan escoltem els missatges que ens arriben dels partits del “gobierno” es veu ben clar que només acceptaran una submissió completa. Volen que s’oblidi el que ha passat, s’esforcen a esborrar la realitat de totes les maneres possibles, només cal veure com amaguen l’actuació policial de l’1 d’octubre. L’autonomisme tampoc aconseguirà l’alliberament dels presos polítics perquè els mantindran a la presó justament perquè els consideren la garantia per tal d’aconseguir que fem bondat.

Només ens queda un camí, que és el de fer efectiva la República, camí que possiblement serà llarg i amb avenços i retrocessos però que estem obligats a recórrer fins al final. No podem perdre aquesta oportunitat si el que de veritat volem és viure en un país més just des del punt vista social i on la democràcia sigui efectiva .

Aquest enfrontament, sempre pacífic, amb l’Estat espanyol no pot ser lineal, la situació és massa complexa per tal que l’avenç sigui continuat. Ara mateix retrocedim quan cedim davant la repressió de l’estat espanyol que impedeix a les forces guanyadores de les eleccions de constituir el govern votat. I avancem quan anem posant traves a la constitució d’un govern dòcil amb allò que ens volen imposar des de Madrid. També avancem perquè des del passat 1 d’octubre ha crescut la força i l’organització de la gent al carrer. I avancem amb l’existència dels polítics a l’exili, la formació d’estructures republicanes a Brussel·les i l’evidència que molts països europeus no compren la visió de la justícia espanyola donat que ja hi ha tres països que s’oposen al retorn a Espanya dels exiliats perquè son considerats com a presos de consciència.

Es possible que finalment els partits independentistes aconsegueixin de formar govern perquè sembla que ningú vol tornar a fer eleccions. Hem de tenir en compte però que tornar a les eleccions no vol pas dir que aquesta fos una mala opció ni que necessàriament s’aconseguís un mal resultat per a les forces republicanes. Segurament en unes noves eleccions ni les llistes serien les mateixes ni els vots es distribuirien de la mateixa manera perquè els canvis que està patint el nostre país afecten també les estructures polítiques i els partits tradicionals, com s’ha anat evidenciant durant aquests darrers anys.

Davant nostre tenim un camí difícil i extraordinari alhora. Haurem de fer dues coses simultàniament, resistir pacíficament davant la repressió i plantar cara per anar avançant. Per fer tot això necessitem un govern ferm i decidit per tal de seguir conjuntament aquest camí tant esperançador.

La feina és monumental i engrescadora perquè participar en la construcció d’un país nou és una cosa fantàstica."


Teresa Calveras

HGxInd



LLegiu l'article en la seva edició original

dimarts, 13 de març del 2018

OPINIÓ: "La base social", per Alfons Carreras


Cal eixamplar la base social, aquest és el lema de moda. La repressió va fent els seus efectes. Combinada amb la implacable feina dels mitjans de comunicació va aconseguint que el marc mental dels que lluiten per la llibertat i la justícia vagin creient que són poquets. 

Des de quan per defensar els drets individuals i col·lectius, es necessita una base social àmplia, de més del 50% de la població? No és el dret d’autodeterminació un dret fonamental reconegut a la carta de les Nacions Unides? Per defensar millores de caire social o de caire democràtic cal una majoria? Els drets fonamentals de la constitució espanyola clarament trepitjats per la majoria social del PP i ciutadans estan ben trepitjats? El feminisme també necessita una base de més del 50% per reclamar, defensar i aplicar els seus drets? 

La base social s’eixamplarà quan aconseguim implementar la República, encara que sigui a poc a poc, i es vagi fent evident que no es tracta d’un canvi de banderes sinó de tipus de societat.


Alfons Carreras
HGxInd

dilluns, 12 de març del 2018

Això no pot continuar així, Editorial de Vilaweb

Després de la manifestació d'ahir (11.03.2018) en Vicent Partal esclata escrivint en un contundent editorial a Vilaweb.

Llegiu:

"
No podem continuar en aquesta direcció d'acceptació de la legalitat espanyola i submissió als seus tribunals partidistes, una línia que, amb l'excepció de la CUP i dels exiliats de tots els partits, sembla que ara siga la norma de comportament...
...
Després de la proclamació de la independència i l'entrada en vigor del 155, molta gent hem assistit amb una estupefacció continguda però creixent a tot un seguit d'episodis que no entenem.
  • Vàrem procurar entendre que es rendís l'administració i que la independència no es defensàs. 
  • Varem procura entendre que el govern se n'anàs a l'exili sense intentar fer vàlid allò que tant d'esforç havia costat. 
  • Vàrem procurar entendre que la mateixa gent que havia votat la República al parlament acatàs de seguida els tribunals espanyols i s'hi presentàs a declarar. 
  • Vàrem procurar entendre –i disculpar i tot– les declaracions davant la justícia espanyola, algunes de les quals ens feien envermellir de vergonya. 
  • Vàrem procurar entendre que, fins i tot en una situació com aquesta, es mantingués la baralla partidista i ser comprensius amb les inevitables tensions humanes sorgides d'un procés tan poc habitual com el de l'octubre. 
  • Vàrem procurar entendre que allò que ens havien dit que votàvem el 21 de desembre fos arraconat de mica en mica. Ningú no va parlar aleshores d'anar més a poc a poc i esperar a ser més. 
  • Vàrem procurar entendre que el president no tornàs de Brussel·les, malgrat haver-ho dit en campanya. 
  • Vàrem procurar entendre que el parlament ni tan sols intentàs investir Carles Puigdemont, segurament l'error més gros de tots. 
  • Vàrem procurar entendre un acord de govern entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP, en què ni tan sols s'esmenta la república proclamada...
..." 

Llegiu aquí l'editorial sencer 
 






divendres, 9 de març del 2018

OPINIÓ: "Vivim a Matrix ", per Alfons Carreras

La Sra. Arrimadas, ja sabem que domina l’art de la repetició, en moltes ocasions ens diu que vivim a Matrix, que la República és pura ficció. 

Doncs segurament, malgrat que ella ho diu en to despectiu, te tota la raó. Què és MATRIX? Doncs un món on la majoria dels humans són esclavitzats per les màquines. On aquestes màquines xuclen i s’alimenten de l’energia dels humans que manté connectats a ella mateixa. Un món on hi ha una minoria lliure que lluita per no deixar-se prendre per la màquina i intenta alliberar els que hi estan connectats. 
No en va la pel·lícula Matrix és considerada una de les més filosòfiques de la historia. Diuen que la idea de Matrix és una paràbola per il·lustrar el concepte de falsa realitat opressiva i alienadora, ben descrita per filòsofs com Marx i Nietzsche i també per filosofies orientals com el budisme i el taoisme.


Ens podríem preguntar: qui és avui dia la màquina xucladora d’energia que manté els humans presoners i oprimits sense llibertat? Comparar la situació actual de Catalunya amb Matrix ens planteja una anàlisi molt interessant sobre realitat i ficció en el nostre món. El primer en fer-ho va ser Plató amb el mite de la caverna. 

La República serà la màquina xucladora d’energia o serà la Sion de la pel·lícula on viuen els essers lliures? Que cada u contesti com vulgui segons la seva percepció de la realitat que viu!!!

Alfons Carreras
HGxInd



OPINIÓ: "Guanyar la normalitat", per Salvi Pardàs Sunyer


A finals dels 60 a Catalunya, no era legal el divorci, ni l’avortament, els anticonceptius estaven penalitzats, l’adulteri no només estava penalitzat sinó que una dona acusada d’adulteri perdia la tutela sobre els seus fills, les dones no podien ni declarar en un judici perquè no tenien drets. Gràcies al moviment feminista, s’ha avançat, i gràcies també a la solidaritat de les dones i la complicitat de molts homes.

Avui a Catalunya, està penalitzat criticar el Rei amb penes de presó, pots ser censurat i multat per portar un llacet groc, pots ser condemnat per “delicte d’odi” per criticar la violència de la Policia. I com ha passat amb els drets de les dones, els catalans també guanyarem la nostra normalitat gràcies a la solidaritat de molts demòcrates i a la complicitat de tots aquells que ara callen clamorosament.


Salvi Pardàs Sunyer
HGxRep

dimecres, 7 de març del 2018

OPINIÓ: "El nacionalisme 'cívic' de la senyora Arrimadas", per Salvi Pardàs Sunyer

Efectivament, senyora Arrimadas, l’independentisme “ha despertat la Catalunya silenciada i un nacionalisme cívic espanyol”. Un nacionalisme tan “cívic” que es va despertar de cop l’endemà mateix de les càrregues policials contra els ciutadans que es congregaven per votar. Simptomàtic que les (poques) banderes espanyoles que es veuen als balcons apareguessin per donar suport al “a por ellos”. 

Aquest és el seu “nacionalisme cívic” que encoratja policies perquè agredeixin a cops de porra els mateixos conciutadans amb qui es comparteix el “bon dia” o la cua per comprar el pa. Vergonya! Ja ho hem vist com se les gasta el seu “nacionalisme cívic”, que legitima batudes nocturnes de policies nacionals de paisà a la caça d’independentistes i amb un Monarca Corrupte que abandera en nom de la Constitució l’ús de la força indiscriminada contra els catalans. 

El que hem de reconèixer a l’independentisme és, precisament, que hagi descobert als ulls de tots el vertader i tenebrós rostre del nacionalisme espanyol.
Salvi Pardàs Sunyer
HGxInd

dimarts, 6 de març del 2018

OPINIÓ: "Col·laborem?", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Benvolguts Senyors de Tabàrnia/ Tabarnia, estic completament d’acord amb vostès: si una part del territori no es troba ben integrat amb la resta, per raó de costums, cultura, etc, el millor que pot fer és emancipar-se; per això els vull felicitar per la reeixida manifestació de Barcelona. No acabo d’entendre com és que el seu president, el senyor Boadella, no hi ha assistit; que jo sàpiga no té cap ordre de busca i captura si trepitja territori espanyol, ara bé, si els fa il·lusió dir que tenen el president a l’exili, no seré pas jo qui els contradigui.

Però, senyors de Tabarnia/ Tabàrnia, tenen un problema: no es poden separar de Catalunya fins que Catalunya no sigui independent. Per ajudar-los en les seves legítimes aspiracions de separar-se de nosaltres se m’acut que tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels diputats podrien donar suport al procés. Un cop tinguem la República catalana, no tinguin cap dubte que si convoquen un referèndum i el guanyen no els posarem inconvenients per què formin el seu propi estat o s’annexionin a Espanya.

Què els sembla la proposta?


Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd





OPINIÓ: "I diuen que vivim a Matrix", per Salvi Pardàs


La senyora Inés Arrimadas de Ciutadans diu que els catalans vivim en un món inventat, a “Matrix” concretament, perquè, és clar, els més de 1000 ferits víctimes de la violència de la Policia espanyola no van existir. Els cops de porra, els insults i la brutalitat desfermada no van existir, ni els 2.221.585 vots del referèndum d’autodeterminació, ni les cassolades per la visita del rei a Barcelona, pura invenció! És mentida que polítics empresonats per les seves idees siguin presos polítics. 

Però, ah!, si no és mentida, llavors és il·legal. És il·legal denunciar les injustícies, fer públiques les vergonyes de la Monarquia espanyola, ensenyar català a tots els infants o posar-se un nas de pallasso. 

Jo els diré en quin món viuen vostès: viuen en una Catalunya que els repugna profundament i en una dictadura, Espanya, que només aspira a imposar la seva voluntat amb odi, mentides i presons. 

Salvi Pardàs
HGxInd

dilluns, 5 de març del 2018

OPINIÓ: "Parlant de mentides ", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

En el passat ple del Parlament la senyora Arrimadas titllava els nostres polítics de mentiders i els acusava de tenir-nos enganyats per insistir en una via cap a la independència que, segons ella, és impossible; devia creure que així ens faria “obrir els ulls”, ens decebrien i deixaríem de donar-los suport. 

Doncs no, senyora Arrimadas, no ens sentim enganyats ni decebuts. Quan vam començar ja sabíem que no era una empresa fàcil, que davant teníem un estat totalitari, acostumat a fer la seva passant per sobre de tot, i a qui el diàleg li sembla una feblesa. El nostre error de càlcul va ser pensar que hi hauria línies vermelles que no s’atrevirien a creuar, però l’1-O ens va quedar ben clar: són capaços de tot, fins i tot de saltar-se les seves pròpies lleis o adaptar-les a les seves conveniències. 

I ara que tenim la bota de l’estat damunt el cap, què hem de fer? Abaixar la mirada i renunciar a les nostres aspiracions? Renegar de qui, malgrat les dificultats, ens ha portat fins aquí? Això no ho farem, no renunciarem al nostre somni de llibertat.

Vostè sí que menteix; menteix dient que serà “la presidenta de tots els catalans". Com vol ser la presidenta de tots els catalans si el seu partit va néixer per lluitar contra el model d’escola catalana i no fa més que engegar creuades contra la nostra llengua? Com vol ser presidenta de tots els catalans si quan sona “Els segadors” al Parlament vostè es plega de braços i posa mala cara? I no només ens menteix a nosaltres, els independentistes, sinó que menteix als seus electors; com pot ser “la presidenta de tots els catalans” si és còmplice de l’aplicació del 155 que està perjudicant en igual mesura els independentistes i els unionistes? Com ho pot justificar davant dels seus votants?

Senyora Arrimadas, vostè no vol ser “la presidenta de tots els catalans”, vol ser la governadora d’una colònia, que és com considera Catalunya. 



Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd



diumenge, 4 de març del 2018

Carta al Sr. Pablo Llarena Conde (III), per Salvi Pardàs Sunyer

Senyor Pablo Llarena, ¿fins on és capaç d’arribar?

Senyor Pablo Llarena Conde: Vostè ha enviat a la presó dos homes de Pau, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, principals representants del sobiranisme civil. Els jutges han d’aplicar justícia, no venjança, i vostè ha volgut castigar els Jordis perquè els considera enemics polítics. 

Més de dos milions de ciutadans catalans som partidaris de la independència de Catalunya, hem votat i hem guanyat. ¿Ens pensa empresonar a tots? Vaig participar activament a les consultes populars per la independència del 2009-11, també al 9N del 2014 com a voluntari de l’ANC, vaig participar a la vaga general del 3 d’octubre i en els talls de carreteres i, per descomptat, vaig defensar les urnes l’1-O enfrontant-me a la violència de la Policia espanyola amb les úniques armes que tinc: la dignitat i l’amor al meu País. 

Senyor Llarena, té dos milions de catalans en peu de pau davant seu. ¿Fins on és capaç d’arribar?

 

Salvi Pardàs Sunyer
HGxInd

dissabte, 3 de març del 2018

OPINIÓ: " De cadires i cadiraires", per Joan Xuriach Fusté

En ‘La traïció dels líders’, Lluís Maria Xirinacs denunciava la submissió del principal referent d’esquerres a Catalunya, el PSUC, a una transició postfranquista poc democràtica. Eren altres temps i la gent no estava tan massivament decidida a trencar amb tot; es venia d’una dictadura i amb petits gestos ja anaven tirant. En aquell context, Convergència i el PSC (va reduir el PSUC al mínim) eren els amos.

A més, l’independentisme era minoritari i reprimit pels governs espanyols de torn i menystingut i arraconat pels convergents. Era difícil revertir aquella situació. Ara, amb la que està caient, ens assabentem que la demora en la formació de govern (més de 70 dies, ja) és deguda, en gran part, a les ‘cadires’. 


Per sort, els catalans hem perdut la por i tenim la consciència crítica suficient per no justificar allò que és injustificable. La CUP, l’ANC, Òmnium, els CDR, l’AMI, Unió de Pagesos, Súmate, Som Alternativa, Demòcrates, Bombers, Mestres, Estudiants, Jubilats, Aturats... Tots continuarem la lluita passant per sobre de les cadires i els 'cadiraires'. El proper 11 de març tots hem de sortir al carrer per exigir la llibertat dels presos polítics i (és el que varem votar, polítics, tingueu-ho clar) la implantació de la República.

Com va deixar escrit, fa gairebé nou anys, el mestre Joan Solà: “Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.”


Joan Xuriach Fusté
HGxInd 


Publicat a elPeródico

divendres, 2 de març del 2018

Per què, tot i la cessió, la decisió de Puigdemont és un pas endavant?

En Vicent Partal ens ofereix avui en l'editorial de Vilaweb la seva visió sobre la decisió de Puigdemont

«No hi ha República, tal com la voldríem, però tampoc no hi ha la Catalunya autonòmica que voldrien ells. La confrontació es manté oberta. I només entenent-ho com una confrontació podrem anar endavant» 

"El president Puigdemont va anunciar ahir el començament de la institucionalització de la República, des de l’anomenat espai lliure de Brussel·les, cinc mesos després del referèndum d’autodeterminació. 

També va dir que havia arribat l’hora d’actuar, tot anunciant una querella davant l’ONU contra el Regne d’Espanya. 

I va posar sobre la taula una fórmula per a desblocar la gestió autonòmica amb una renúncia al càrrec de president de la Generalitat, que va afirmar que era provisional. 

Des d’ahir, la seua tasca és posar dempeus, precisament, les institucions que hauran de donar forma a la República proclamada el 27 d’octubre. I tot això des de la llibertat que Europa ofereix als catalans, en contrast amb la tirania critàrquica espanyola."

Seguiu amb la lectura de l'editorial

Missatge institucional del president de la Generalitat de Catalunya


dijous, 1 de març del 2018

OPINIÓ: "Més que madura", per Joan Xuriach Fusté

Durant setmanes, les que van del 24 de desembre passat fins avui mateix, he seguit amb força interès els esdeveniments succeïts a Catalunya. Home de bona fe, he esperat pacientment a notar l’efecte de la frase de Felip VI pronunciada durant el discurs reial de Nadal: “Espanya és una democràcia madura”. Ho va dir amb el cap ben alt, amb la ‘hidalguía’ castellana que el caracteritza; ell, que viu a cos de rei gràcies al ‘Movimiento’ i no als vots que defineixen una democràcia; el ‘Movimiento’ que es demostra, no caminant sinó designant, a dit: de Franco a Joan Carles I i d’aquest a Felip VI. 

Durant aquest temps, a Catalunya, seguim tenim persones innocents empresonades, volen acabar amb la nostra llengua, ens segueixen insultant, amenaçant, agredint, denunciant i odiant només perquè volem ser. La llibertat d’expressió conculcada, la mentida oficialitzada, i persisteix el 155 il·legítimament i amb benedicció monàrquica inclosa. 

Polítics, jutges, fiscals, periodistes, policies, militars, unionistes tots... catalanofòbics tots, tots a una per practicar, amb violència, una lobotomia col·lectiva per corregir les nostres desviacions democràtiques. Acompanyats, des del silenci còmplice, pels Iglesias, Garzón, Coscubiela i Serrat o les Colau, Coixet i Vintró de torn, els-les ‘progressistes’, en realitat, monàrquics-monàrquiques postfranquistes per omissió. Més que madura, diria que la democràcia espanyola està podrida.

Joan Xuriach Fusté
HGxInd

Publicat al Línia 21 Barcelonès Nord, Gràcia i Vallès el 22/2/18