De ben jove vaig saber que oficialment jo també ho era d’espanyol i poc després vaig descobrir que aquesta decisió feia temps que d’altres l’havien pres per mi.
El descobriment i la consciència que ets un ésser social i polític no em va arribar per la necessitat de saber si era d’esquerres o de dretes sinó per la necessitat de saber d’on era. Han passat uns quants anys i ara tinc la necessitat de convertir aquesta decisió personal en una decisió compartida i col·lectiva. La Via Catalana va ser una experiència nova i enriquidora especialment perquè vaig experimentar la il·lusió de compartir un objectiu amb totes les persones que formaven la cadena. Persones desconegudes i molt diverses amb les que es va crear una complicitat sense ni tant sol intercanviar paraules.
L’Assemblea demanava voluntaris per la campanya “signa un vot”. Vaig llegir les bases fundacionals de l’ANC i no vaig dubtar ni un moment: l’objectiu de treballar per assolir la independència de Catalunya i la manifestació explícita de neutralitat política van fer que em decidís. D’això no fa tant. El camí recorregut penso que és immens i aquest camí ha estat possible gràcies en gran part a l’ANC. I sobretot a la gran transversalitat que aquesta ha representat.
L’organització s’ha construït amb la gran generositat dels seus socis i simpatitzants, amb l’anonimat i el compromís de tots els implicats i també per l’estreta col·laboració amb tot tipus d’entitats. Ara que el mandat democràtic del 27S s’ha posat en mans dels nostres polítics, necessitem més que mai recuperar aquestes virtuts. Vull una ANC generosa, transversal i amb una visió amplia de la política, si no, no serem capaços d’assolir l’objectiu.
Cada un dels partits que treballa per la independència, CiU, ERC i CUP tenen una tirada a pensar que sense ells això no es farà prou bé i creuen que ells són la garantia per arribar-hi. Això és legítim, però cap partit polític és garantia de res, al contrari, la natural necessitat dels partits a ostentar la quota de poder més gran possible ho pot tirar tot per terra. També sento a dir que això es farà només des d'unes posicions ideològiques determinades. Doncs no. La independència de Catalunya només s’assolirà si hi ha garantia que tots els que hi vulguin ser hi càpiguen i aquesta garantia és per allò que hauria de treballar l’ANC.
Cal tenir en compte que l’ANC té més socis que militants d’aquests tres partits junts. Deixem-nos de romanços i assegurem-nos que així sigui i si per això cal enfortir l’organització, fem-ho! Però hem d’evitar de totes totes que l’ANC tingui un sol color. Els últims mesos l’organització està alterada i sembla que sense iniciativa pròpia, amb baralles i discussions en públic que donen peu a moltes interpretacions. Per als que en som membres amb una certa activitat no notem aquella trempera que s’encomanava de dalt a baix i de baix a dalt. Els simpatitzants ens pregunten sovint què estem fent i no podem respondre amb la il·lusió que voldríem. Els unionistes simplement ens diuen que estem desinflats i aprofiten per fer córrer rumors malintencionats. Res em faria sentir pitjor que saber que l’assemblea està perdent la transversalitat i que està sent objecte d’utilització partidista. Cal evitar-ho com sigui.
Les esmenes que probablement es votaran a la AGO van en la direcció correcta. Més implicació prèvia dels càrrecs electes i més democràcia directa. Però caldrà, també, que en les pròximes eleccions dels nous membres del secretariat, els socis exerceixin el seu vot amb responsabilitat i amb la màxima informació possible. Ens cal un secretariat lliure de pressions i amb la màxima competència per tornar a agafar la iniciativa i empènyer els polítics i als partits a fer la seva feina i estar sempre al seu costat però mai a les seves ordres.
Alfons Carreras
HGxI
Plenament d'acord Alfons !
ResponElimina