Xerrada al Foment Hortenc feta per Alfons Durán-Pich el 16 de maig del 2019. Avui es tracta de parlar dels vincles entre un projecte d’Estat, com el que volem a casa nostra, i el concepte de poder. Alfons Durant-Pich El primer que vull dir és que tornant de l’últim viatge estava rellegint un llibre de E. Wilson, un biòleg i sociòleg que, a més, té alguns anys d’estudis en enginyeria i que em deia fa poc que també li interessa la física teòrica. Cada vegada més la gent que val la pena és la que cavalca entre diferents coneixements. Tot això ho dic perquè l’especialització és una petita trampa en la qual hem caigut els últims anys. Karl Marx, essent professor a Berlin, en un debat sobre política monetària va dir: vosaltres cada dia sabeu més de menys coses fins que arribarà un moment que ho sabreu tot de no res. Aquesta és la trampa de l‘especialista.
Hem de veure tant les empreses com els estats com a organismes vius que tenen una dinàmica pròpia. Un dels grans errors dels estats europeus actuals ha sigut estar fixats en el temps i no tenir una concepció dinàmica, això no els ha deixat progressar. Perquè progressar és això, ajustar-se constantment als canvis de l’entorn. La nostra pretensió és que el nostre Estat sigui una nació dinàmica. Veient el judici al procés en el tribunal suprem hi veig un estat que no ha progressat , que està encara al segle divuit. Els estats-nació d’abans ja no tenen raó de ser.
Què és el poder? El poder és la força que es té per poder obligar a l’altre a fer el que tu vols. L’estat espanyol és poderós? És un estat en fallida tècnica. Una de les seves principals debilitats és la desastrosa assignació de recursos que fa. Fixem-nos que en lloc de dedicar els recursos a millorar la xarxa de trens de llarg recorregut el que fa és crear la xarxa AVE. És un disbarat en termes macroeconòmics, un disbarat colossal. Produeix pèrdues i representa un risc enorme per als ciutadans perquè no s’aplica el manteniment adequat, posant en perill la seguretat. És un estat que estira més el braç que la màniga i que ha de pagar cada any 32.000 milions d’interessos. El deute real de l’Estat espanyol és de 1,65 Bilions d’euros (no de 1,2 com es diu normalment) Aquest deute ha crescut en part degut a la mala assignació de recursos. Un estat que després de pagar les pensions, l’educació i la sanitat ha de fer front al deute... malament. Per fer front a aquesta situació l’Estat espanyol no tindrà més remei que reduir les despeses en educació, sanitat i prestacions socials i ho farà privatitzant els serveis de sanitat i educació... no té altra manera de fer-ho, és un fet que ja s’estudia a primer d’econòmiques. I no vull espantar ningú... L’Estat Espanyol és un estat en fallida tècnica.
Jo tinc una formació anglosaxona i sóc dels que crec que l’Estat ha de cuidar bàsicament dues àrees, l’educació i la sanitat, per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats i tingui a l’abast la possibilitat de millorar. Aquests dos capítols han de ser de l’estat i no s’han de privatitzar mai. A Espanya hi ha un gran nombre de funcionaris, em refereixo a alts funcionaris que estan ficats arreu i que fan explicable que passin coses com la del jutjat número tretze que és capaç de fer una proposta tan eixelebrada com atribuir a bones persones pertinença a banda criminal. Una d’elles, per exemple, el periodista i director de TV3 el Sr. Vicent Sanchis. Quan explico coses com aquesta als meus amics americans es posen les mans al cap i em diuen: I aquest és l’Estat poderós? Això és el seu poder? Jo he procurat durant molts anys entendre què és el poder, prenent notes, analitzant àmbits diferents, per esbrinar al final qui mana en aquest món i m’he adonat que cal rascar molt, cal aprofundir molt i tenir la possibilitat d’accedir a moltes persones dels àmbits públic i privat. Gràcies a això vaig saber de manera marginal que quan es va crear l’OTAN el mateix Stalin es va oferir a formar-ne part i el govern americà es va afanyar a posar-li el veto, perquè si no tinc un enemic me l’haig d’inventar. La guerra freda va ser un invent del mateix Truman per poder crear una immensa maquinària de guerra. Quan acaba la guerra freda immediatament en comença una altra: la guerra contra l’islam. La màquina de produir material de guerra ha de continuar funcionant.
Sembla que els que tenen més diners són els més poderosos, però quan ho analitzes en detall veus que no són aquests els qui manen. Els qui tenen molts diners avui dia tenen un perfil molt diferent dels qui en tenien fa cent anys. Fa cent anys els diners s’acumulaven al llarg de molts anys a través de la família, per acumulació. Ara els qui tenen molts diners són persones com Jeff Bezos, (creador d’Amazon), són persones que tenen una idea la posen en marxa i en poc temps arriben, com ell, a tenir 151.000 milions de dòlars en accions. No tenen patrimoni material, sinó que tenen diner líquid, en forma d’accions sí, però convertible en diner a l’instant. El progrés tecnològic ha permès que el temps d’acumulació sigui molt i molt ràpid. Malgrat tot, aquests rics no són els amos del món. Llavores qui ho són? Els polítics? No, aquests són els empleats dels oligarques de qui ja en parlaré més endavant. Parlem dels polítics. Hi ha una gran diferència entre el polític anglosaxó i l’hispànic. El primer fa una carrera professional i després entra en política mentre que el de casa nostra ho fa al revés, primer entra en política, s’hi està molts anys i finalment en surt per anar al món de l’empresa privada o pública privada a través de les portes giratòries. Els polítics són empleats, no tenen poder real.
El tercer agent del sistema són els qui mouen els diners, els seus i els dels altres, els públics i els privats, els anomenats oligarques. Moure diners públics vol dir moure pressupostos estatals. Aquesta gent sí que té poder! I no és la banca, era la banca! Ara són bancs a l’ombra. I què és això? Tot ha canviat molt. Per exemple, el Santander era el banc de la família Botín, però ara el principal accionista d’aquest banc és un fons d’inversió que es diu Blackrok. Qui és el principal accionista de Telefónica-Movistar? Blackrok. Qui és el principal accionista d’Iberdrola? Blackrok. I qui és Blackrok? És un fons d’inversió que gestiona els diners dels altres. És, entre altres coses, el principal accionista de les quatre grans companyies aèries dels EEUU. Com pot ser això? Com s’ha arribat això? Senzillament perquè la gent que té diners els ha posat en mans d’especialistes. Un dels factors importants que ha contribuït que això passi ha sigut el gran progrés en les comunicacions. Fins ens comunicàvem per carta, per fax, per trucada telefònica, però ara tenim les tecnologies TIC que permeten que jo mateix i ara des d’aquí, utilitzant el mòbil, pugui saber la cotització del dòlar a diferents places, NY, Singapur, etc. i donar ordres de transaccions de compra i venda a l’instant. Si tens una línia de crèdit important pots moure 1.000 milions de dòlars jugant amb les cotitzacions a diferents llocs i encara que el guany percentual sigui molt i molt petit, movent grans quantitats pots fer molts diners. I així dia a dia, hora a hora, així es fan els diners avui dia. Hi ha una expressió americana que diu que hi ha “makers”, els que fan coses, i els “takers”, els que les agafen. Avui hi ha molts més “takers” que “makers”! Això és dramàtic. El tema no és produir sinó moure diners. Això sí que és poder! Tant poder que es pot aconseguir fer caure el valor d’una moneda en una setmana. Ara us explicaré una operació anomenada “a curt”, en anglès “short selling”, que quan l’explico a la gent normal com vosaltres es posa les mans al cap. Es tracta de llogar una gran quantitat d’accions i es posen a la venda, encara que no siguin teves ho pots fer, d’aquesta manera, essent una gran quantitat, en fas baixar el valor i, quan ja ha baixat, les tornes a comprar. Per tant, et costen menys diners i les tornes obtenint-ne un guany. Això és economia financera. A l’època dels grecs l’economia era política, sempre es referien a l’economia política. L’adjectiu polític va caure amb el temps i va quedar simplement economia, ara ja és economia financera. És el joc dels disbarats. La manera de fer diners és moure’ls sense que hi hagi res a darrere. Avui dia de cada cent dòlars que es mouen només cinc corresponen a contraprestacions, és a dir a serveis i productes, el cafè de cada dia, els productes de consum, per exemple. L’economia financera no genera cap contraprestació.
Aquests són els que tenen el poder! I aquesta és la feblesa de l’Estat Espanyol. Els que tenen el poder no saben on és “Catalonia” però tampoc saben on és “Spain”. Ara comencen a saber-ho perquè només els mouen els rendiments, són molt freds i els comença a molestar que siguem un problema, el que ells anomenen el contenciós Cat-Spain. Per exemple, no els agrada gens que en els seus magatzems d’Amazon la gent no estigui massa motivada i que els enginyers que vénen de fora es preguntin què està passant aquí, perquè això arriba als de dalt. I el dia que els oligarques diguin prou s’haurà acabat el bròquil. Només han de forçar el retorn del deute, i ho faran en la mesura que considerin que el conflicte perjudica els seus interessos i els està començant a perjudicar. I ells estan molt ben articulats perquè compten amb molts agents de la roda, com els auditors, els consultors, les agències de qualificació de deute, els “think-tank”, que els ajuden a vehicular el missatge que el poder el tenen ells. El poder està articulat així. Per exemple la idea de canvi climàtic va sortir d’un “think-tank” per imposar un concepte més neutre que el de deteriorament del clima, que seria el més adequat. Aquesta idea va ser fabricada. El poder circula amb l’ajuda d’uns agents que fan rodar la roda. Afegim-hi, fins ara no n’he dit res, els mitjans de comunicació. És cert que hi ha petits guerrillers, sobretot en el món digital, però les capçaleres grans formen part dels agents necessaris d’aquesta roda de poder.
El nostre projecte ha de tenir present una cosa molt important: la concepció dels estats ha canviat molt i no té marxa enrere. Els Estats no poden ser tancats, han de ser oberts i tenir en compte que el concepte de sobirania és molt limitat. Mirem-nos Europa: els militars espanyols són avui dia empleats de l’OTAN. En política econòmica el president del Banc central europeu, el Sr. Mario Draghi, que és d’origen Italo americà, és també un simple empleat que parla més amb el president del banc central americà que amb els estats POLÍTICA, EMPRESA I PODER europeus, dit sigui de passada que l’ajudant que li porta la cartera és un vell conegut ministre espanyol.
Amb tot això vull dir que crec que nosaltres hem de construir un estat lleuger que se centri en les coses fonamentals per als seus ciutadans, la sanitat, l’educació i les pensions.
El dia 2 de maig de 2019 a la biblioteca de can Mariné en Isidre Llucià ens va presentar un model d'Organització territorial per a la República catalana.
Isidre Llucià és Doctor en Dret administratiu per la UAB, Professor de Dret administratiu a la UG i Membre del col·lectiu Maspons. El nostre company, Alfons Carreras ens ha fet un resum de la xerrada, resum que us presentem tot seguit.
MODELS TERRITORIALS
Análisi i valoracions
No explicaré res que no hàgiu sentit mai pel que fa a l’anàlisi de la situació actual en el món de l’Administració Local. Sí que és novedós el plantejament que vaig fer en la meva tesi i que he anat explicant en algunes xerrades i per raó de la qual m’han convidat a escriure un llibre sobre el tema, llibre que escriuré si és que algun dia tinc temps.
Aquesta teoria està plantejada com una solució als municipis petits, no per grans concentracions com Barcelona i entorns que concentren la majoria de la població en un 13% del territori, sinó pel més del 80% restant que està format per pobles petits amb poca població.
Jo sóc secretari de quatre ajuntaments perquè hi ha una manca important de secretaris. Porto el municipi de Sarrià de Ter amb uns 6.000 habitants, Les Planes d’Hostoles amb uns 1.700, Sant Martí de Llémena amb uns 600 i el municipi de Susqueda que amb prou feines arriba a 190 habitants. Com podeu entendre les característiques de tots ells són ben diferents i la realitat força complexa. Susqueda, un municipi que territorialment no té cap sentit, ni per població ni per geografia, en canvi és un municipi ric perquè té els ingressos associats al pantà. En contrast Sant Martí de Llémena té feina per poder subsistir i viure. Sobre aquesta casuística, ja que sóc secretari d’ajuntament des del 1984, he voltat molt pel país, per tant vaig fer la tesi doctoral l’any 2017 aprofitant per posar sobre el mapa la meva experiència de 35 anys treballant als ajuntaments petits. Vull dir també que el model tot i que sembla ser inèdit, no ho és del tot perquè quan vaig fer la tesi vaig adonar-me que hi havia una cosa que no s’ensenya a la universitat que és el Dret Públic Català.
Els que som del món jurídic parlem de dret públic quan parlem del dret de l’Administració i quan diem dret públic català no parlem del dret que s’està fent a Catalunya, que és dret públic espanyol fet en català. El 1714 se’ns imposà el model castellà, s’eliminaren totes les nostres institucions i jutges i lleis vingueren de Castella i aplicaren el dret castellà. Però Felip V va fer una cosa, no només respecta les Constitucions Catalanes sinó que les incorpora als seus territoris i avui dia podem dir que els usatges són vigents. Això és una sorpresa. Però bé, el que faig és anar a fora a buscar aquests models, el mateix que teníem aquí, i el trobo a Irlanda, a Finlàndia d’alguna manera i després hi ha un model que també incorporo que és el portuguès. Tot això ho ajunto i en faig la meva tesi.
D’entrada dir-vos que un municipi petit no té cap raó de ser, cap! És un model ineficaç i ineficient i amb molts problemes, però també he de dir que és absolutament i impossible eliminar-ne cap, ni el de Susqueda. Ja sabeu que a partir del 1979 es va intentar unificar municipis per tal que no tinguessin problemes i tots els intents van fracassar. Allò que explica en Lluís Llach, que tenim un nacionalisme de campanar, és una realitat com una casa. Ningú vol que desaparegui el seu municipi. Per tant això s’ha de respectar i si no es respecta pot passar el mateix que li va passar a l’informe Roca, que és un molt bon informe sobre el tema que aquí tractem. Un informe que deia que havia de comptar amb un gran consens per aplicar-lo, fet per grans experts en el tema, i que proposava l’eliminació de tots els municipis petits. Aquest bon informe resta aparcat en un calaix.
Anem ara a veure la distribució de municipis segons nombre d’habitants
Veureu que hi ha 478 que no arriben a 1.000 habitants. Un 50,52% dels municipis.
Tots aquests no tenen possibilitats ni condicions adequades per poder governar-se correctament. Tal com us explicava, jo mateix porto quatre municipis petits i ja es pot entendre que resulta ineficaç. Ens podem preguntar per què actualment no hi ha un col·lapse en aquests pobles, doncs perquè els Consells comarcals supleixen aquesta anomalia. Encara que no tots els Consells comarcals són iguals, pràcticament tots donen el mateix tipus de serveis: urbanístics, informàtics, d’arquitectura, recollida d’escombraries, etc. De quina manera està estructurada la llei local? La llei del model local actual distingeix entre municipis de més de 5.000 habitants I de menys de 5.000 habitants I especifica per als de menys de 5.000 uns serveis mínims que han de donar i que en les condicions actuals no poden fer-ho. Aquests municipis han de fer una concessió de serveis al Consell comarcal. Els Consells comarcals no tenen recursos propis sinó que reben recursos dels pressupostos de la Generalitat i de les diputacions.
Seguim analitzant la distribució poblacional.
Hi ha 259 municipis que tenen entre 5.000 i 10.000 habitants, un 27,35%. Si anem a municipis més poblats veiem que amb més de 50.000 habitants tan sols n’hi ha 23, un 2,4% del total de municipis de tot Catalunya. En resum: el 87% de municipis tenen menys de 10.000 habitants.
Anem a veure quina és la situació europea.
En els últims anys hi ha hagut un gran moviment d’agrupació de municipis als països europeus. En la taula podem veure quina és la relació de nombre de municipis per cada milió d’habitants en diferents països europeus. A baix de tot hi trobem França amb un gran nombre de municipis, però que està fent una cosa semblant a la que jo proposo. Catalunya està per sota de la ràtio mitjana, tenim 125 municipis per milió, mentre la mitjana europea és de 163. A dalt de tot hi tenim Grècia, que arran de la gran crisi econòmica va reduir dràsticament el nombre de municipis eliminant i agrupant els de menys de 10.000 habitants. Cal subratllar que la majoria de municipis de la part alta, és a dir amb un nombre d’ajuntaments per milió baix, solen aparèixer també en diferents relacions de països amb índexs de riquesa i benestar més alts. Finlàndia és un cas especial perquè té una estructura molt curiosa i molt pròpia. Els municipis tenen totes les competències en salut i només hi poden fer front per sobre dels 20.000 habitants. El que fan és agrupar-se per donar aquest servei, però per donar diferents serveis no necessàriament s’agrupen els mateixos. Per cada servei i municipi les agrupacions poden ser entre diferents segons les necessitats. És un sistema complex, però que els funciona.
La proposta
La meva proposta busca que els municipis petits no desapareguin i que tinguin capacitat d’oferir els mateixos serveis que pot oferir un municipi gran. És a dir que el principi constitucional que tots els ciutadans són iguals davant de la llei es compleixi. Els habitants dels pobles petits estan en clar desavantatge, per exemple, en temes de seguretat. La capacitat de resposta dels agents d’ordre per un requeriment fet per un ciutadà de Barcelona o per un habitant de Sant Martí de Llémena, per exemple, són ben diferents.
Amb el meu model vull corregir aquesta desigualtat i a la vegada preservar els avantatges que té un ciutadà del món rural quant a proximitat i tracte personal amb l’Administració.
Durant la tasca de recerca, en analitzar i fer comparatives entre els pressupostos municipals i les despeses de personal de molts municipis, vaig veure que la millor relació la tenen els municipis que estant al voltant de 9.000 i 9.500 habitants.
De quina manera els organitzaríem? Amb el que jo anomeno Àrees Bàsiques Administratives (ABA). Les ABA serien una unió de municipis, als quals ja no anomenaríem així, donat que municipi és una traducció del castellà, sinó utilitzant noms que s’havien fet servir antigament com ara veïnat, comunal, batllia, etc. Aquestes àrees bàsiques es configurarien en dos nivells, les entitats secundàries, municipis, barris i entitats municipals descentralitzades i les entitats primàries formades per nuclis més petits com barris, associacions de veïns, comunitats, etc.
Una de les coses que el model ha de respectar són les comarques, ja que moltes actualment ja estan funcionant com a àrees bàsiques, encara que no estiguin legalment organitzades com a tals. Estaríem parlant de comarques com, la Cerdanya, La Ribagorça, La Vall d’Aran, El Pallars Sobirà, el Priorat i d’altres. El model haurà de corregir algunes disfuncions com les que hi ha a la Vall del Llémena que conec bé. En aquesta vall hi ha un municipi a la part alta, Sant Aniol de Finestres, que pertany a la comarca de la Garrotxa i per tant, els malalts han de ser atesos a l’hospital d’Olot quan tenen molt més a prop el de Girona.
En el quadre superior podem veure com quedaria estructurada l’organització d’una ABA.
Hem de tenir en compte que el nostre model deriva de “Los Ayuntamientos de corregidores” quan en el nostre es deien Consells de Cent i els municipis no es deien municipis sinó universitats o comunals. Per això recupero aquelles denominacions que són nostres com consell comunal, assemblees de consellers, batlle o paer.
Plantejo que s’escullin tots els càrrecs per sufragi universal de manera que no hi hagi càrrecs de designació directa com passa ara en els Consells Comarcals. Els actuals municipis han de passar a una institucionalitzat nova que garanteixi la representativitat per sufragi universal de la comunitat. Per explicar-ho millor, seria un sistema similar al que funciona a Portugal on els municipis són associacions de parròquies. Aquestes associacions escullen un president i els seus representants i a la vegada també per sufragi universal s’escullen el president del municipi i els seus consellers, de manera que tots els càrrecs són elegits. La representativitat del conjunt de parròquies al municipi és total. Molts juristes que es dediquen al món local, el col·lectiu Maspons i jo mateix, defensem que l’administració quedi reduïda a dos nivells: el nivell estatal i el nivell municipal.
Eliminar diputacions i consells comarcals és una necessitat per evitar que hi hagi, com ara, 7 nivells d’administració. Govern central amb les seves delegacions provincials, Govern de la Generalitat i les seves delegacions a les vegueries, les diputacions provincials i l’administració local. Les Diputacions són un poder que reparteix diners i impossible d’eliminar perquè està protegit per la mateixa Constitució que estableix la divisió estatal en províncies. De fet, en la Sentència contra l’Estatut es diu i s’accepta que es pugui parlar de vegueries sempre que es redueixin a quatre i que coincideixin amb les quatre províncies.
Per tant, a la República catalana hi ha d’haver el Govern de la República i els Governs dels Municipis (Àrea Bàsica Administrativa). El Govern de la República es pot dividir en representació al territori per vegueries i les comarques han de passar a ser ABA, encara que el fet important no serà el nom, sinó que, tal com he explicat, que es respectin dues condicions: que es donin tots els serveis als ciutadans visquin on visquin del territori i que tots els càrrecs siguin elegits per sufragi universal.
A sota podeu veure com seria l’estructura municipal. No ho comentaré perquè seria molt llarg d’explicar i és preferible deixar espai a les vostres preguntes. En tot cas teniu a sota els enllaços a la meva tesi i a un resum.
Torn de preguntes
Primera pregunta: sobre les noves tecnologies aplicades als serveis del món local. Escolteu-la
Segona pregunta: la convivència de municipis ramaders i agrícoles amb els turístics a les zones de muntanya. Escolteu-la
Tercera pregunta: el poder dels municipis petits i la seva influencia en la política general. Escolteu-la
Quarta pregunta: la representativitat dels votants en el seu municipi i relació amb el sistema electoral del país. Escolteu-la
Visiteu la pàgina del Col·lectiu Maspons i Anglasell, el qual té com a objectiu la recuperació i divulgació de l’esperit del dret català: http://masponsianglasell.cat/
Quan ja pensàvem que no podrien arribar gaire més lluny en les seves contínues mostres repressores i antidemocràtiques l’arribada dels presos polítics al Congres i al Senat ens ha ofert un espectacle esperpèntic i lamentable.
Holliganisme, mala educació, insults, boicot a les declaracions de diputats electes, ... Tot un catàleg d'allò que no ha de ser un parlament democràtic i respectuós amb les persones.
Tots aquests senyors (dic senyors per anomenar-los d’alguna manera) que s’esveren tant davant els presos han de saber que si avui han anat al congrés és perquè els hem votat els ciutadans, alguns han estat votats en dues eleccions diferents i mai s’han respectat els vots dels electors la qual cosa és bastant greu si considerem que vivim en una democràcia.
I tots els que, sense insultar i sense formar part de l’espectacle, el toleren sense manifestar el seu rebuig de manera dràstica que sàpiguen que també en són còmplices. Que no vinguin després dient que quin greu que hagin de ser a la presó, que si tomba, que si gira, però que què hi podem fer. No cal que s’hi esforcin, ja els hi hem vist el llautó.
Després d’aquest espectacle ara mateix no sé què he de fer, estic dubtant entre cremar el DNI i exiliar-me a Andorra o quedar-me aquí i viure de manera clandestina enmig del Pirineu. Això per no manifestar altres opcions que penso que potser em podrien portar problemes amb la justícia i que prudentment em reservo.
11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.
L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona, ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
Aprovació de la LOAPA.
Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita. repressió contra l'independentisme (1982-1983)
L'article Article publicat a Diario de Barcelona el 4 d’abril de 1982.
Se succeeixen cròniques, informacions i comentaris sobre el judici, actualment en curs a Madrid, dels implicats (o d’uns quants només dels compromesos si és que hi havia altres accions engegades, com s’ha dit en declaracions a la sala) en l’intent de cop d’estat del 23-F, però no sembla que cap cronista assenyali com caldria que allí potser no es jutja tant un alzamiento contra la democràcia com es debat d’una manera de voler solucionar l’endèmic problema colonial de l’Estat espanyol. S’enfronten dues posicions: la dels colpistes convençuts, com ho estava el difunt dictador (i ja hem vist com s’equivocà), que les colònies “interiors” només poden esser conservades a partir d’una repressió ferotge i continuada que acabarà per tòrcer el coll de les comunitats oprimides, i la dels polítics més inclinats a creure que la solució es troba en unes concessions que en generalitzar-se, fins a incloure entre els beneficiats, les regions castellanes o de cultura castellana que són la metròpoli, treuen substància al procés autonòmic. Al cop de força esclafador i brutal dels primers, s’oposen la LOAPA i tants altres projectes que els colonialistes més civilitzats es poden treure de la màniga si aquesta llei orgànica no prospera o no surt prou rodona (i sembla difícil que hi surti, per poca sensibilitat política que hi hagi, després de la manifestació del dia catorze).
En un sentit, doncs, tots es troben a la mateixa banda, el govern que hom feia presoner durant unes hores i els homes disposats a substituir-lo en una d’aquestes operacions de salvació sempre curiosament dutes a terme contra la legalitat, que el poble es dona per alguns d’aquells que pretenen reservar-se l’honor de la nació. Que uns i altres, adeptes de la força sense dissimulació o partidaris de posar-hi bones maneres, coincideixin en el mateix propòsit bo i diferint en la forma de l’acció, ho palesa prou una obsessió comuna per a la unidad d’allò que palpablement és diferent i, de vegades, àdhuc oposat. També és una demostració de la coincidència d’intencions el tracte que hom donarà als acusats, tant deferent ara com sòrdid és el que hom reserva a d’altres encartats en causes polítiques. Retinguem, per exemple, com han viscut les respectives detencions els independentistes catalans jutjats no fa gaire i els militars que han de respondre de les seves accions anticonstitucionals, però també aquest detall, prou significatiu: mentre els nostres compatriotes eren tancats en gàbies de vidre que els aïllaven de tothom, els assaltants del Congrés i còmplices es troben tot just separats del públic per una paret de cristall. Entre una separació i un tancament hi ha força distància, però és natural, segons la lògica del sistema, que hom tingui per perillosos i potser escassament humans uns independentistes contra els quals no s’ha pogut provar res però, pel sol fet de dir-se’n, denuncien la injustícia que es comet contra el seu poble, i per inofensius i qui sap si cavallerívols i tots aquells altres que a la vista de tothom es proposen de retenir, amb més eficàcia per a la seva pàtria, les colònies, que, per molt que ells diguin, també són la pàtria d’algú.
El Principat (i el mateix es podria dir de la resta dels Països Catalans) cau en l’error de no plantejar com cal una situació que s’arrossega des de força abans de la derrota davant de les tropes de Felip V i que aleshores “s’institucionalitzà”; aquella Espanya de la qual podíem haver format part lliurement, i no hi ha cap més manera de formar part de res quan es tracta d’homes o de pobles, fou avortada quan Castella preferí posseir en lloc d’estimar. És una passió encara no apaivagada al cap dels segles de violacions i que la nostra resistència encén; els uneix de debò. Sempre veurem com fan pinya així que els sembla que podríem escapar-nos o afluixar els lligams. Són capaços aleshores, de deixar de banda o d’ajornar fins a dies més feliços, ideologies polítiques i programes socials que els oposen i que els podrien distreure de la gran empresa, la gran creuada, car la conservació de les colònies passa per damunt de tot. D’aquí les declaracions de la gent dretana quan amb tota sinceritat anuncien que més s’estimen “una Espanya vermella com un pebrot que no pas partida com un meló esberlat”, o les posicions carrillistes quan els comunistes de la metròpoli es mostren disposats a renunciar a avantguardismes revolucionaris i a resar parts del rosari amb els partidaris d’una societat blava com el mes de Maria si la confortable i remuneradora unidad española queda amenaçada. D’altra banda, no s’ha vist mai que cap esquerra espanyola ataqui els grups centristes o de la dreta per nacionalistes (s’entén: nacionalistes espanyols); que ho són, com ho és la mateixa esquerra, es dóna per descomptat: qualsevol disposat a defensar la llengua, la seva cultura, la independència del seu territori, és un nacionalista.
No pas aquí, però. Aquí, una mena d’ofuscament que, pel que sembla s’adiu com no ens pensàvem amb el caràcter català, fa que els nacionalistes confessos o d’etiqueta abominin de qualsevol alliberament nacional, i això amb indiferència de les posicions ideològiques que ocupin. Gràcies a això, en el problema colonialista de l’Estat espanyol s’enfronten dos nacionalismes falsos que cada dia fan més difícil de resoldre’l: el d’una Castella que a la independència del seu territori, afegeix amb un abús palès, la possessió de les terres veïnes, i el de Catalunya, la qual resta o abstreu aquesta independència d’unes reivindicacions “nacionals” que, ateses i tot que fossin, ens conservarien la condició de colònia. A Madrid es debat allò tan conegut de la corda que lligues curta i lligues llarga, no pas si és convenient o no que hi hagi corda. Per què se n’han de preocupar si aquí tots els partits de l’esquerra, de la dreta i del centre accepten perfectament que hi sigui i tot just discuteixen fins on és “nacionalisme” tolerable que ens escanyi?
Quaranta anys fent eleccions són suficients per crear una il·lusió col·lectiva i fer-nos creure que som lliures per escollir els nostres representants. Fins fa poc no hem sabut veure prou bé que aquells que escollim han estat triats prèviament pels poders d’Estat (econòmic, religiós, monàrquic, mitjans de comunicació, banquers, IBEX-35, bancs i famílies addictes a la indissoluble unitat de la pàtria).
Tant si triem esquerra com si escollim dreta tots els candidats tenen el vistiplau previ. Els ciutadans no escollim lliurement qui volem que ens representi en la vida política sinó que triem entre els “escollits” prèviament mitjançant complexes i obscures maniobres dins dels partits.
Invertir els procediments de formació de candidats i de creació de llistes serà una tasca imprescindible per convertir l’actual democràcia borrosa en un sistema autènticament democràtic. Una tasca realment difícil però que en la revolució catalana hauria de ser la pedra central de la construcció de la Nació Catalana. Per contra ens trobem amb uns partits de matriu catalana que no estant per la feina. S’ha posat en evidència a Catalunya en la campanya per a les eleccions del 28A i en les prèvies a les municipals veient que les dues iniciatives ciutadanes (el Front Republicà que aconseguí els avals per presentar-se en un temps rècord i sense publicitat ni pressupost, i les candidatures als ajuntaments, construïdes amb un procés de primàries obertes a candidats i votants) han estat silenciades pels mitjans i apartades de tots els debats públics amb els altres candidats sense que els nostres partits en fessin escarafalls.
El que és més greu encara és que partits que defensen la creació d’una república catalana plenament democràtica, ERC i JuntsxCat, hagin actuat de la mateixa manera, quan hagués estat noble permetre la presència de Front republicà (FR) al debat de TV3, i no ser col·laboradors necessaris per censurar la presencia de la candidatura sorgida de primàries Barcelona, Barcelona és Capital, en els debats que es programen per les eleccions municipals. És un mal símptoma que això passi i ens indica que haurem de treballar molt per ajudar els partits independentistes a sortir d’aquests mals costums poc democràtics apresos durant la fatal transició espanyola. No tenen excuses. Tenim una democràcia borrosa i molta feina a fer des de la ciutadania.
També podeu llegir l'editorial d'en Vicent Partal en la fon original
6 de maig de 2019
L'Assemblea Nacional Catalana, gairebé d'ençà que fou fundada, ha estat objecte d'una gran cobdícia. Els partits polítics sempre l'han volguda controlar i instrumentalitzar, conscients de l'enorme capacitat de convocatòria i de la capil·laritat que tenia. Creada amb un model original que para molta atenció en les bases i que requereix processos de decisió molt complexos per a funcionar, algunes voltes l'Assemblea ha semblat que es perdia en l'organització pròpia, ofegada en el formalisme o els personalismes. Però, dit això, la veritat innegable és que no ha fallat mai.
Fa molts anys que recórrec el país fent conferències i col·loquis, i una de les coses que he après –i que em fa ser molt humil davant seu– és que l'ANC no té substitut possible ni ningú que s'hi puga comparar. Anar a qualsevol població amb l'ANC local marca la diferència. La força de les assemblees locals és impossible de superar. I per això les diades o les manifestacions com les de Brussel·les o Madrid acaben sempre convertides en èxits enormes. Quan ells mouen el país, el país es mou. Aquesta tècnica mobilitzadora i aquesta capacitat d'organitzar la gent no crec que tinguen parangó avui enlloc d'Europa.
Però en la batalla pel relat sempre algú anuncia que ara això ja s'ha acabat i que l'Assemblea ja no és com era. Ho deveu haver sentit ara i adés, ben sovint juntament amb aquella profecia mai realitzada que diu que el següent Onze de Setembre farem figa. Però la realitat és que, tant en els moments planers com en els costeruts, l'ANC ha estat capaç de moure la gent al carrer. Sempre. Si em permeteu de puntualitzar-ho: la gent de l'ANC ha estat capaç de moure la gent del carrer.
I això continuarà essent així. Només cal conèixer-los i només cal veure'ls actuar per a saber-ho. Aquesta gent és incansable. En tots aquests anys, en els moments de més eufòria però també en els de més decepció, he vist militants de l'Assemblea eufòrics o decebuts, convençuts o dubitatius. Però sempre han estat disposats, sempre prests a posar-se a la primera fila i a activar aquesta capacitat de moure el país carrer a carrer, porta a porta. L'ANC és el desarmat exèrcit popular que ens ha permès de fer el bot polític més ràpid i impressionant de la nostra vida. I ahir en va donar una altra prova, al Tarraco Arena, amb una sessió multitudinària de l'assemblea general per a aprovar un full de ruta. Un full de ruta sensat que demana als partits polítics la unitat i la recuperació de la via unilateral a la independència. És evident que a alguns no els agrada que l'Assemblea diga encara avui allò que ha dit d'ençà del 2012, allò que ens ha portat fins ací. Però no sé si és que algú es pensava que podia ser altrament.
Som en un moment delicat per la intensa batalla política entre partits que les diverses convocatòries electorals originen inevitablement. Però també perquè aquesta batalla s'ha volgut marcar, precisament, com una mena de referèndum per a determinar cap on pensa enfocar el treball immediat l'independentisme polític. Dins la major part dels partits hi ha una divisió interna que dificulta molt les grans afirmacions, però es pot dir que, aproximadament, l'independentisme es debat avui entre la persecució de la via unilateral per a rematar la feina del 2017 i això que en diuen l'ampliació de la base, sense concreció de res que no siga demanar un improbable acord sobre el referèndum –acord que els mateixos que ara el demanen blasmaven anys enrere, quan les condicions eren molt més fàcils. Les convocatòries electorals són importants i cal que ho entenga tothom. A les espanyoles han guanyat amb comoditat els partidaris d'ampliar la base com a condició prèvia a proposar res més, però no és clar què passarà a les municipals i sobretot a les europees. Tinc la sensació que la gent no ha votat contra ningú, particularment que no ha votat contra els altres independentistes, sinó a favor de la independència. Però les interpretacions del resultat s'han volgut fer en aquesta clau i projectant-les cap a aquesta batalla per l'hegemonia partidista que en alguns ambients sembla haver substituït la batalla per la independència i la república.
És en aquest context que resulta especialment important el pronunciament multitudinari d'ahir i el manteniment de les línies de treball que, en definitiva, són les que han definit sempre l'Assemblea. L'ANC és allà on era el 9-N i allà on era el 27-S. És allà on era el 27 d'octubre i allà on era el 21-D. I allà on era l'11 de setembre de 2012, aquell dia que ens va desconcertar a tots, i el 16 de març d'enguany, tot just fa un mes i mig, quan, amb motiu de la convocatòria de manifestació a Madrid, va tornar a muscular les seues seccions locals per aconseguir allò que molts, jo mateix, pensaven que era gairebé impossible.
I sort en tenim, d'ells, de la seua tenacitat i de la seua visió estratègica, que sempre va més enllà del marcatge curt, dels interessos i de l'exaltació de la immediatesa. Són virtuts que atenuen de sobres els seus defectes i contradiccions evidents. Són virtuts que ens fan caminar molt més tranquils.
El dijous 4 d'abril de 2019 la Dolors Feliu, jurista membre del Consell assessor per al Debat Constituent, va fer una xerrada informativa a la can Mariner, biblioteca d'Horta. Tot seguit us en presentem el vídeo i un resum realitzat pel nostre company Alfons Carreras:
Els antecedents
Fa molt de temps que a casa nostra hi ha voluntat de canvi i de diàleg per construir una societat diferent. Podríem començar per citar els anhels de canvi manifestats arran del moviment del 15M, continuar per la voluntat d’exercir el dret a decidir de la societat Catalana fins a arribar als intents de redacció d’una constitució portats a terme per associacions com Reinicia, Procés Constituent, i la redacció de la Constitució catalana per part del jutge Santi Vidal. El 2007 el departament d’exteriors de la Generalitat, dirigit per l'aleshores Conseller Raül Romeva, va organitzar un cicle de conferències on convidats de diferents països exposaven experiències de processos constituents en països com Xile, Bolívia, Irlanda, Islàndia i Escòcia. L’objectiu del cicle era analitzar diferents processos participatius i basant-se en experiències d’altres països dissenyar un procés constituent per aplicar-lo a casa nostra. El coordinador d'aquests era el Sr. Jaume López qui avui dia forma part del Consell Assessor pel Debat Constituent. Durant la legislatura de Junts pels Sí sota el mandat de la Presidenta del Parlament, Sra. Carme Forcadell, es va crear una comissió d’estudi per al Procés Constituent que va ser presidida pel diputat Sr. Lluís Llach. Les conclusions d’aquesta comissió foren impugnades ràpidament per l’Estat espanyol. El projecte Perquè un Consell Assessor pel Fòrum Cívic pel debat constituent? Malgrat els resultats de la repressió i pensant en com actua l’estat veí no ens podem permetre quedar silenciats i és imperatiu obrir un debat a la ciutadania. Ell Consell Assessor està format per 18 membres de diferents àmbits acadèmics i d’associacions civils. La seva tasca consisteix a impulsar el procés participatiu dissenyant i aportant les eines necessàries. Aquest òrgan, presidit pel Sr. Lluís Llach, és un instrument per fomentar un procés de participació política i de debat que ens porti a unes conclusions que serveixin de base constituent. El com Hi haurà dues fases: a) el debat de la ciutadania i b) el Fòrum.
a). El debat de la ciutadania ha de tenir la màxima amplitud possible. Amplitud social, política i territorial. Ha de ser un debat obert a tot l’arc ideològic. Els debats s’organitzaran de dues formes: auto-convocats amb l’única condició que hi hagi un nombre mínim de participants i territorials. Qualsevol grup de persones sense cap condició especial podrà auto-convocar un debat Els debats territorials seran organitzats per associacions civils, representants del món local, etc.
Els debats se centraran en 7 àmbits diferents: Drets de Ciutadania. Participació i democràcia. Organització territorial. Medi ambient. Drets assistencials i educació. Economia. I Internacional.
El Consell proporcionarà per cada tipus de debat unes preguntes generals per centrar la discussió.
Hi haurà un web on es penjaran totes les conclusions dels debats per tal de tenir una traçabilitat i transparència a l’hora de conèixer quin ha estat el fil argumental que ha portat a les conclusions.
Per tal de tenir en compte els diferents interessos territorials els debats s’organitzaran bàsicament seguint la partició territorial de les vegueries.
b) El Fòrum estarà format per 1000 o 2000 persones (pendent de decidir per part del consell)
Com s’escolliran aquestes persones? Una part per sorteig aleatori entre tota la població, una altra per sorteig entre els que hagin participat en el debat previ i una altra entre els representants dels ens locals, batlles i regidors.
La tasca del Fòrum serà conglomerar i elevar a conclusions definitives els resultats dels debats de la primera fase. Aquestes conclusions s’elevaran a les forces polítiques. El calendari
La primera fase es desenvoluparà durant la tardor hivern del 2019 i es desenvoluparà en quatre caps de setmana. La segona fase, el Fòrum, es farà el primer trimestre del 2020.
Torn de preguntes: Es demanen alguns aclariments sobre la metodologia, especialment sobre el concepte de debats auto-convocats. La conferenciant ens explica que no es posarà cap condició als grups que vulguin debatre, per tant ho podran fer sobiranistes i no sobiranistes i de tot l’arc ideològic. Es fan algunes preguntes sobre el caràcter vinculant que tindran les conclusions per als partits polítics. La Sra. Dolors Feliu ens explica que aquest debat és molt viu a dins mateix del Consell Assessor i que es veu difícil de tenir prèviament una garantia i compromís ferm per part de les forces polítiques. Ens diu que l'opinió generalitzada és que els partits s’hi veuran vinculats si el debat hi ha una gran participació ciutadana. A la vegada des del públic s’expressa cert dubte que això sigui així i no el contrari, que la participació sigui alta si la ciutadania té garanties que es respectaran les conclusions.
Entenc que no vulguin que ningú vegi les seves cares. Els guàrdies civils i els policies nacionals que declaren al judici menteixen, tots ho sabem i ells també. Em crida l’atenció com es queixen de barricades fetes de bales de palla, de cares d’odi, de persones que els feien retrocedir i que cantaven tot aixecant les mans i així fins a moltes altres “agressions” que diuen que van patir. Si no fos perquè som en un judici injust les seves declaracions ens farien molt riure. Per una banda, defensant les escoles hi havia pobles sencers, gent de totes les edats i tots formant barrera amb les mans alçades i cantant, per l’altra, furgonetes i més furgonetes plenes de policies uniformats, tots vestits de negre, amb cascos, escuts, porres i altres eines de defensa i d’atac i resulta que els que tenen por són els atacants. En fi, no calen gaires comentaris. Si jo fos ells i expliqués davant les càmeres de televisió el que diuen que va passar i com van patir, també voldria que ningú veiés la meva cara. Em faria massa vergonya tot plegat.
14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
L'article Article publicat a Diario de Barcelona el 26 de febrer de 1982.
Hauria de cridar l’atenció i fa rumiar una mica que en situacions de colonització el proletariat del poble dominant i els partits que en gran mesura el representen facin normalment costat a la metròpoli de seguida que en els pobles oprimits s’alcen veus de reivindicació nacional. Així s’esdevé a la península quan socialistes i comunistes amb representació parlamentària i una bona incidència pública es mostren tèbiament partidaris d’autonomies moderades i pràcticament reduïdes a descentralitzacions administratives, però de cap de les maneres no accepten que les comunitats colonitzades puguin recobrar la seva independència. Ens trobem, aleshores, davant la singular i enquimeradora paradoxa d’unes formacions polítiques que mentre es declaren disposades o decidides a procedir a una renovació de la societat i de procurar l’alliberament de la classe obrera, explotada pel capitalisme, respecten i defensen tan com poden una organització estatal que espolia els pobles prou dissortats per haver sucumbit a una violència imperialista, pobles dels quals l’estat obté una plusvàlua: la que fa la diferència entre l’aportació econòmica subministrada per la comunitat ocupada i la quantitat global que li és restituïda, amb l’advertiment que una part d’aquests diners són utilitzats per destruir o pel cap baix immobilitzar la seva cultura.
Potser no ens hauria d’estranyar aquesta actitud quan la tendència actual de tants partits que es diuen marxistes en veu alta o se’n creuen en secret és de reforçar les unitats estatals i els mòduls de cultura de la nació dominadora, la qual cosa equival, de fet, a combatre per uns valors conservadors i oposar-se a la “subversió” nacionalista que, si és autèntica, ajuda a crear les condicions en les quals pot tenir lloc una revolució social com la que en d’altres es proposava l’esquerra més avançada, o fins i tot s’hi confon atès el caràcter popular que, per triomfar, ha de tenir la lluita d’alliberament nacional. En aquesta actitud de l’esquerra centralista es manifesta un curiós i sorprenent instint de defensa d’uns interessos creats per la dreta, el pensament de la qual ha aconseguit, per raons històriques, d’infiltrar-se en les ideologies renovadores fins a l’extrem de desconcertar-les pel que fa als problemes nacionals que es presenten en un estat plurinacional.
Observem fets. La dreta de la metròpoli és totalment contrària als moviments nacionalistes de les nacions “capturades”, però també en són enemics els partits dretans de la comunitat reivindicadora, com ho demostren de sobres les posicions que adopten, per tal d’acaparar el nacionalisme i falsificar-lo, les organitzacions polítiques burgeses que se subtitulen regionalistes, autonomistes o federalistes (de l’Estat espanyol). Per a tots ells l’única formulació políticament vàlida del nacionalisme, l’independentisme, és la bèstia negra que denuncia la seva falta de coherència o la seva hipocresia. No hi ha un independentisme de dretes, encara que formi part del panorama independentista algun grup ideològicament no prou definit. Ara bé: això, aquesta realitat, situa l’independentisme davant les forces conservadores i reaccionàries de l’Estat i del mateix país, però no li val; amb una ceguesa extraordinària, també l’esquerra metropolitana i les seves sucursals posen tots els “nacionalismes” al mateix cove i els declaren burgesos com qui proclama un dogma. Combaten, per antirevolucionari, allò que la dreta hostilitza perquè ho troba subversiu; des de camps que en principi s’enfronten, doncs, dretes i esquerres del sistema coincideixen a desqualificar no tan sols el fals nacionalisme que ocasionalment i com un espantall esgrimeix la burgesia, sinó l’independentisme que s’hi oposa. Objectivament, dreta i esquerra s’alien per tal de contrariar qualsevol moviment alliberador de les nacions oprimides. I, en fer això, els partits suposadament revolucionaris afirmen la seva intenció de mantenir, si mai disposa del poder, la mateixa superestructura opressiva.
Potser cal veure en aquesta voluntat una insuficiència de formació gràcies a la qual els partits socialment avançats no estan en condicions d’aprofitar tots aquells elements de lluita contra el capitalisme que tenen a les mans o, si més no, que la realitat els ofereix. Cap empresa revolucionària no prospera si no reconeix els fets tal com són, és veritat, però també és cert que no pot existir si els accepta. I ara, aquí, passa això: d’una realitat reconeixen uns fets per tal de poder canviar-los, però no accepten d’altres com a definitius, sense adonar-se, sense voler adonar-se, potser, que cap realitat no és transformable si hom parteix d’actituds que distingeixen subjectivament entre fets, per així dir-ho, “bons” i “dolents”, com si no hi hagués un moviment dialèctic que els situa relativament i els obliga a tots. Pel que fa als reformistes que no menaran mai a cap salt qualitatiu no facilita aquesta, diguem-ne, tercera via que s’endinsa en atzucacs!
Avui, aquí, no hi ha terceres vies transitables. Hi ha, en canvi, els errors que perduren, fills tots del mateix esperit que, al llarg dels segles de dominació de les classes poderoses de la metròpoli, han anat impregnant les forces del treball fins a fer-les oblidar, en molts casos, que mentre mantinguin posicions colonitzadores estaran en contra de l’alliberament de classe del proletariat de les colònies, puix que sobre ell pretenen un domini “nacional” que, vulguis o no, conserva les classes. És amo tot aquell qui mana i es reserva més drets que els altres, encara que ho disfressi.
impossible eliminar-ne cap, ni el de Susqueda. Ja sabeu que a partir del 1979 es va intentar unificar municipis per tal que no tinguessin problemes i tots els intents van fracassar. Allò que explica en Lluís Llach, que tenim un nacionalisme de campanar, és una realitat com una casa. Ningú vol que desaparegui el seu municipi. Per tant això s’ha de respectar i si no es respecta pot passar el mateix que li va passar a l’informe Roca, que és un molt bon informe sobre el tema que aquí tractem. Un informe que deia que havia de comptar amb un gran consens per aplicar-lo, fet per grans experts en el tema, i que proposava l’eliminació de tots els municipis petits. Aquest bon informe resta aparcat en un calaix. 
La meva proposta busca que els municipis petits no desapareguin i que tinguin capacitat d’oferir els mateixos serveis que pot oferir un municipi gran. És a dir que el principi constitucional que tots els ciutadans són iguals davant de la llei es compleixi. Els habitants dels pobles petits estan en clar desavantatge, per exemple, en temes de seguretat. La capacitat de resposta dels agents d’ordre per un requeriment fet per un ciutadà de Barcelona o per un habitant de Sant Martí de Llémena, per exemple, són ben diferents. 
