Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Debat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Debat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 10 de juliol del 2019

Opinió: "PANC... i per què no?", per David Calabuig


 En una “democràcia de partits” com la d’Espanya, dissortadament, com s’ha demostrat, només es permet de fer política des dels partits. A més, es tracta d’un sistema proteccionista i excloent, que fa pràcticament impossible assolir representació als partits de nova creació (no confondre amb els vells que s’han canviat de sigles). Pot haver-hi transvasament de vots entre partits però sempre “suquen” els mateixos. Això és el què va passar amb Front Republicà o amb Primàries: se’ls va silenciar, no existien. 

Arribats a aquest punt, sembla clar que necessitem una alternativa independentista que ens permeti tornar a creure i il·lusionar-nos novament. A mi no em convenç cap estratègia que persegueixi “forçar” els actuals partits “independentistes” a fer allò que no volen. No, això no funciona. D’altra banda, si no podem votar a una altra formació independentista, l’única opció per a “castigar-los” és l’abstenció o el vot en blanc i això tampoc no és cap solució, ans al contrari. 

La situació actual és molt crítica perquè estem molt desgastats i decebuts. El temps no és il·limitat i tota aquesta generació de gent meravellosa es mereix nous objectius i tornar a creure. Potser ha arribat el moment de tancar una etapa de l’ANC (una grandiosa etapa) i d’obrir-ne una altra. 

Partint de la realitat que la unitat de partits independentistes és una utopia (per molt que ens quedem afònics de cridar “unitat, unitat!”, no ens faran cas), fiquem-nos en política de veritat i impulsem un nou partit amb l’objectiu d’assolir la independència del nostre país. El gran avantatge respecte a iniciatives fracassades com les d’en Dante Fachín i en Graupera, és que l’ANC disposa d’una estructura territorial amb molta capil·laritat i capacitat de mobilització (gràcies a la feina impagable de molts membres). Aquesta capacitat de l’ANC, estic convençut, permetria superar el blocatge sistèmic dels mitjans de comunicació i arribar a ser coneguts per molta gent (ara ja ho som). 

Al final serà veritat la dita: “per a fer una truita s’han de trencar els ous”.

David Calabuig

dimecres, 22 de maig del 2019

Resum de la conferència sobre Models territorials

El dia 2 de maig de 2019 a la biblioteca de can Mariné en Isidre Llucià ens va presentar un model d'Organització territorial per a la República catalana.

Isidre Llucià  és Doctor en Dret administratiu per la UAB, Professor de Dret administratiu a la UG i Membre del col·lectiu Maspons.



El nostre company, Alfons Carreras ens ha fet un resum de la xerrada, resum que us presentem tot seguit.



MODELS TERRITORIALS

Análisi i valoracions

No explicaré res que no hàgiu sentit mai pel que fa a l’anàlisi de la situació actual en el món de l’Administració Local. Sí que és novedós el plantejament que vaig fer en la meva tesi i que he anat explicant en algunes xerrades i per raó de la qual m’han convidat a escriure un llibre sobre el tema, llibre que escriuré si és que algun dia tinc temps.

Aquesta teoria està plantejada com una solució als municipis petits, no per grans concentracions com Barcelona i entorns que concentren la majoria de la població en un 13% del territori, sinó pel més del 80% restant que està format per pobles petits amb poca població.

Jo sóc secretari de quatre ajuntaments perquè hi ha una manca important de secretaris. Porto el municipi de Sarrià de Ter amb uns 6.000 habitants, Les Planes d’Hostoles amb uns 1.700, Sant Martí de Llémena amb uns 600 i el municipi de Susqueda que amb prou feines arriba a 190 habitants. Com podeu entendre les característiques de tots ells són ben diferents i la realitat força complexa. Susqueda, un municipi que territorialment no té cap sentit, ni per població ni per geografia, en canvi és un municipi ric perquè té els ingressos associats al pantà. En contrast Sant Martí de Llémena té feina per poder subsistir i viure. Sobre aquesta casuística, ja que sóc secretari d’ajuntament des del 1984, he voltat molt pel país, per tant vaig fer la tesi doctoral l’any 2017 aprofitant per posar sobre el mapa la meva experiència de 35 anys treballant als ajuntaments petits. Vull dir també que el model tot i que sembla ser inèdit, no ho és del tot perquè quan vaig fer la tesi vaig adonar-me que hi havia una cosa que no s’ensenya a la universitat que és el Dret Públic Català.

Els que som del món jurídic parlem de dret públic quan parlem del dret de l’Administració i quan diem dret públic català no parlem del dret que s’està fent a Catalunya, que és dret públic espanyol fet en català. El 1714 se’ns imposà el model castellà, s’eliminaren totes les nostres institucions i jutges i lleis vingueren de Castella i aplicaren el dret castellà. Però Felip V va fer una cosa, no només respecta les Constitucions Catalanes sinó que les incorpora als seus territoris i avui dia podem dir que els usatges són vigents. Això és una sorpresa. Però bé, el que faig és anar a fora a buscar aquests models, el mateix que teníem aquí, i el trobo a Irlanda, a Finlàndia d’alguna manera i després hi ha un model que també incorporo que és el portuguès. Tot això ho ajunto i en faig la meva tesi.

D’entrada dir-vos que un municipi petit no té cap raó de ser, cap! És un model ineficaç i ineficient i amb molts problemes, però també he de dir que és absolutament i impossible eliminar-ne cap, ni el de Susqueda. Ja sabeu que a partir del 1979 es va intentar unificar municipis per tal que no tinguessin problemes i tots els intents van fracassar. Allò que explica en Lluís Llach, que tenim un nacionalisme de campanar, és una realitat com una casa. Ningú vol que desaparegui el seu municipi. Per tant això s’ha de respectar i si no es respecta pot passar el mateix que li va passar a l’informe Roca, que és un molt bon informe sobre el tema que aquí tractem. Un informe que deia que havia de comptar amb un gran consens per aplicar-lo, fet per grans experts en el tema, i que proposava l’eliminació de tots els municipis petits. Aquest bon informe resta aparcat en un calaix.

 

Anem ara a veure la distribució de municipis segons nombre d’habitants

Veureu que hi ha 478 que no arriben a 1.000 habitants. Un 50,52% dels municipis.

Tots aquests no tenen possibilitats ni condicions adequades per poder governar-se correctament. Tal com us explicava, jo mateix porto quatre municipis petits i ja es pot entendre que resulta ineficaç. Ens podem preguntar per què actualment no hi ha un col·lapse en aquests pobles, doncs perquè els Consells comarcals supleixen aquesta anomalia. Encara que no tots els Consells comarcals són iguals, pràcticament tots donen el mateix tipus de serveis: urbanístics, informàtics, d’arquitectura, recollida d’escombraries, etc. De quina manera està estructurada la llei local? La llei del model local actual distingeix entre municipis de més de 5.000 habitants I de menys de 5.000 habitants I especifica per als de menys de 5.000 uns serveis mínims que han de donar i que en les condicions actuals no poden fer-ho. Aquests municipis han de fer una concessió de serveis al Consell comarcal. Els Consells comarcals no tenen recursos propis sinó que reben recursos dels pressupostos de la Generalitat i de les diputacions.

Seguim analitzant la distribució poblacional.

Hi ha 259 municipis que tenen entre 5.000 i 10.000 habitants, un 27,35%. Si anem a municipis més poblats veiem que amb més de 50.000 habitants tan sols n’hi ha 23, un 2,4% del total de municipis de tot Catalunya. En resum: el 87% de municipis tenen menys de 10.000 habitants.

Anem a veure quina és la situació europea.


En els últims anys hi ha hagut un gran moviment d’agrupació de municipis als països europeus. En la taula podem veure quina és la relació de nombre de municipis per cada milió d’habitants en diferents països europeus. A baix de tot hi trobem França amb un gran nombre de municipis, però que està fent una cosa semblant a la que jo proposo. Catalunya està per sota de la ràtio mitjana, tenim 125 municipis per milió, mentre la mitjana europea és de 163. A dalt de tot hi tenim Grècia, que arran de la gran crisi econòmica va reduir dràsticament el nombre de municipis eliminant i agrupant els de menys de 10.000 habitants. Cal subratllar que la majoria de municipis de la part alta, és a dir amb un nombre d’ajuntaments per milió baix, solen aparèixer també en diferents relacions de països amb índexs de riquesa i benestar més alts. Finlàndia és un cas especial perquè té una estructura molt curiosa i molt pròpia. Els municipis tenen totes les competències en salut i només hi poden fer front per sobre dels 20.000 habitants. El que fan és agrupar-se per donar aquest servei, però per donar diferents serveis no necessàriament s’agrupen els mateixos. Per cada servei i municipi les agrupacions poden ser entre diferents segons les necessitats. És un sistema complex, però que els funciona.

La proposta

La meva proposta busca que els municipis petits no desapareguin i que tinguin capacitat d’oferir els mateixos serveis que pot oferir un municipi gran. És a dir que el principi constitucional que tots els ciutadans són iguals davant de la llei es compleixi. Els habitants dels pobles petits estan en clar desavantatge, per exemple, en temes de seguretat. La capacitat de resposta dels agents d’ordre per un requeriment fet per un ciutadà de Barcelona o per un habitant de Sant Martí de Llémena, per exemple, són ben diferents.


Amb el meu model vull corregir aquesta desigualtat i a la vegada preservar els avantatges que té un ciutadà del món rural quant a proximitat i tracte personal amb l’Administració.

Durant la tasca de recerca, en analitzar i fer comparatives entre els pressupostos municipals i les despeses de personal de molts municipis, vaig veure que la millor relació la tenen els municipis que estant al voltant de 9.000 i 9.500 habitants.

De quina manera els organitzaríem? Amb el que jo anomeno Àrees Bàsiques Administratives (ABA). Les ABA serien una unió de municipis, als quals ja no anomenaríem així, donat que municipi és una traducció del castellà, sinó utilitzant noms que s’havien fet servir antigament com ara veïnat, comunal, batllia, etc. Aquestes àrees bàsiques es configurarien en dos nivells, les entitats secundàries, municipis, barris i entitats municipals descentralitzades i les entitats primàries formades per nuclis més petits com barris, associacions de veïns, comunitats, etc.

Una de les coses que el model ha de respectar són les comarques, ja que moltes actualment ja estan funcionant com a àrees bàsiques, encara que no estiguin legalment organitzades com a tals. Estaríem parlant de comarques com, la Cerdanya, La Ribagorça, La Vall d’Aran, El Pallars Sobirà, el Priorat i d’altres. El model haurà de corregir algunes disfuncions com les que hi ha a la Vall del Llémena que conec bé. En aquesta vall hi ha un municipi a la part alta, Sant Aniol de Finestres, que pertany a la comarca de la Garrotxa i per tant, els malalts han de ser atesos a l’hospital d’Olot quan tenen molt més a prop el de Girona. 




En el quadre superior podem veure com quedaria estructurada l’organització d’una ABA.

Hem de tenir en compte que el nostre model deriva de “Los Ayuntamientos de corregidores” quan en el nostre es deien Consells de Cent i els municipis no es deien municipis sinó universitats o comunals. Per això recupero aquelles denominacions que són nostres com consell comunal, assemblees de consellers, batlle o paer.

Plantejo que s’escullin tots els càrrecs per sufragi universal de manera que no hi hagi càrrecs de designació directa com passa ara en els Consells Comarcals. Els actuals municipis han de passar a una institucionalitzat nova que garanteixi la representativitat per sufragi universal de la comunitat. Per explicar-ho millor, seria un sistema similar al que funciona a Portugal on els municipis són associacions de parròquies. Aquestes associacions escullen un president i els seus representants i a la vegada també per sufragi universal s’escullen el president del municipi i els seus consellers, de manera que tots els càrrecs són elegits. La representativitat del conjunt de parròquies al municipi és total. Molts juristes que es dediquen al món local, el col·lectiu Maspons i jo mateix, defensem que l’administració quedi reduïda a dos nivells: el nivell estatal i el nivell municipal.

Eliminar diputacions i consells comarcals és una necessitat per evitar que hi hagi, com ara, 7 nivells d’administració. Govern central amb les seves delegacions provincials, Govern de la Generalitat i les seves delegacions a les vegueries, les diputacions provincials i l’administració local. Les Diputacions són un poder que reparteix diners i impossible d’eliminar perquè està protegit per la mateixa Constitució que estableix la divisió estatal en províncies. De fet, en la Sentència contra l’Estatut es diu i s’accepta que es pugui parlar de vegueries sempre que es redueixin a quatre i que coincideixin amb les quatre províncies.

Per tant, a la República catalana hi ha d’haver el Govern de la República i els Governs dels Municipis (Àrea Bàsica Administrativa). El Govern de la República es pot dividir en representació al territori per vegueries i les comarques han de passar a ser ABA, encara que el fet important no serà el nom, sinó que, tal com he explicat, que es respectin dues condicions: que es donin tots els serveis als ciutadans visquin on visquin del territori i que tots els càrrecs siguin elegits per sufragi universal.

A sota podeu veure com seria l’estructura municipal. No ho comentaré perquè seria molt llarg d’explicar i és preferible deixar espai a les vostres preguntes. En tot cas teniu a sota els enllaços a la meva tesi i a un resum.





Torn de preguntes

  • Primera pregunta: sobre les noves tecnologies aplicades als serveis del món local. Escolteu-la

  • Segona pregunta: la convivència de municipis ramaders i agrícoles amb els turístics a les zones de muntanya. Escolteu-la

  • Tercera pregunta: el poder dels municipis petits i la seva influencia en la política general. Escolteu-la

  • Quarta pregunta: la representativitat dels votants en el seu municipi i relació amb el sistema electoral del país. Escolteu-la


Documents de consulta

  • Visiteu la pàgina del Col·lectiu Maspons i Anglasell, el qual té com a objectiu la recuperació i divulgació de l’esperit del dret català: http://masponsianglasell.cat/

dimecres, 24 d’abril del 2019

Xerrada Informativa: el Consell assessor per a l’impuls d’un Fòrum cívic i social per al Debat constituent

El dijous 4 d'abril de 2019 la Dolors Feliu, jurista membre del Consell assessor per al Debat Constituent, va fer una xerrada informativa a la can Mariner, biblioteca d'Horta.

Tot seguit us en presentem el vídeo i un resum realitzat pel nostre company Alfons Carreras:

 Els antecedents

 Fa molt de temps que a casa nostra hi ha voluntat de canvi i de diàleg per construir una societat diferent. Podríem començar per citar els anhels de canvi manifestats arran del moviment del 15M, continuar per la voluntat d’exercir el dret a decidir de la societat Catalana fins a arribar als intents de redacció d’una constitució portats a terme per associacions com Reinicia, Procés Constituent, i la redacció de la Constitució catalana per part del jutge Santi Vidal. 

El 2007 el departament d’exteriors de la Generalitat, dirigit per l'aleshores Conseller Raül Romeva, va organitzar un cicle de conferències on convidats de diferents països exposaven experiències de processos constituents en països com Xile, Bolívia, Irlanda, Islàndia i Escòcia. L’objectiu del cicle era analitzar diferents processos participatius i basant-se en experiències d’altres països dissenyar un procés constituent per aplicar-lo a casa nostra. El coordinador d'aquests era el Sr. Jaume López qui avui dia forma part del Consell Assessor pel Debat Constituent.



Durant la legislatura de Junts pels Sí sota el mandat de la Presidenta del Parlament, Sra. Carme Forcadell, es va crear una comissió d’estudi per al Procés Constituent que va ser presidida pel diputat Sr. Lluís Llach. Les conclusions d’aquesta comissió foren impugnades ràpidament per l’Estat espanyol. 



El projecte



Perquè un Consell Assessor pel Fòrum Cívic pel debat constituent?



Malgrat els resultats de la repressió i pensant en com actua l’estat veí no ens podem permetre quedar silenciats i és imperatiu obrir un debat a la ciutadania.



Ell Consell Assessor està format per 18 membres de diferents àmbits acadèmics i d’associacions civils. La seva tasca consisteix a impulsar el procés participatiu dissenyant i aportant les eines necessàries. Aquest òrgan, presidit pel Sr. Lluís Llach, és un instrument per fomentar un procés de participació política i de debat que ens porti a unes conclusions que serveixin de base constituent.



El com



Hi haurà dues fases: a) el debat de la ciutadania i b) el Fòrum. 


a). El debat de la ciutadania ha de tenir la màxima amplitud possible. Amplitud social, política i territorial. Ha de ser un debat obert a tot l’arc ideològic. Els debats s’organitzaran de dues formes: auto-convocats amb l’única condició que hi hagi un nombre mínim de participants i territorials. 


Qualsevol grup de persones sense cap condició especial podrà auto-convocar un debat 



Els debats territorials seran organitzats per associacions civils, representants del món local, etc.
 

Els debats se centraran en 7 àmbits diferents: Drets de Ciutadania. Participació i democràcia. Organització territorial. Medi ambient. Drets assistencials i educació. Economia. I Internacional.
 

El Consell proporcionarà per cada tipus de debat unes preguntes generals per centrar la discussió.
 

Hi haurà un web on es penjaran totes les conclusions dels debats per tal de tenir una traçabilitat i transparència a l’hora de conèixer quin ha estat el fil argumental que ha portat a les conclusions.
 

Per tal de tenir en compte els diferents interessos territorials els debats s’organitzaran bàsicament seguint la partició territorial de les vegueries.

b) El Fòrum estarà format per 1000 o 2000 persones (pendent de decidir per part del consell)


Com s’escolliran aquestes persones? Una part per sorteig aleatori entre tota la població, una altra per sorteig entre els que hagin participat en el debat previ i una altra entre els representants dels ens locals, batlles i regidors.

La tasca del Fòrum serà conglomerar i elevar a conclusions definitives els resultats dels debats de la primera fase. Aquestes conclusions s’elevaran a les forces polítiques.

El calendari


 
La primera fase es desenvoluparà durant la tardor hivern del 2019 i es desenvoluparà en quatre caps de setmana. La segona fase, el Fòrum, es farà el primer trimestre del 2020.

Torn de preguntes:

 
Es demanen alguns aclariments sobre la metodologia, especialment sobre el concepte de debats auto-convocats. La conferenciant ens explica que no es posarà cap condició als grups que vulguin debatre, per tant ho podran fer sobiranistes i no sobiranistes i de tot l’arc ideològic.


Es fan algunes preguntes sobre el caràcter vinculant que tindran les conclusions per als partits polítics. La Sra. Dolors Feliu ens explica que aquest debat és molt viu a dins mateix del Consell Assessor i que es veu difícil de tenir prèviament una garantia i compromís ferm per part de les forces polítiques. Ens diu que l'opinió generalitzada és que els partits s’hi veuran vinculats si el debat hi ha una gran participació ciutadana. A la vegada des del públic s’expressa cert dubte que això sigui així i no el contrari, que la participació sigui alta si la ciutadania té garanties que es respectaran les conclusions. 


El debat queda obert.........

Alfons Carreras

HGxInd




----------------------------------------------
 

Altra informació complementària:

dilluns, 5 de novembre del 2018

Opinió: "És tan gran la dignitat del nostre poble que no hi ha espai en el qual s’hi pugui amagar la por", per David Calabuig"

A ran del darrer escrit d'en Salvi en aquest blog, en David (també de la nostra Assemblea territorial) ens proposa unes reflexions:


Molt d’acord amb el què exposes, Salvi.

Siguem clars: Lluitem per la nostra llibertat com a poble enfront d’un Estat que no ens respecta com a ciutadans i que ens vol anihilar culturalment i identitària. Un Estat que no tolera la diversitat ni el dret legítim a ser i pensar diferent (fins i tot afegiria “ni el dret legítim a pensar”). 


Aquesta democràcia és una fal·làcia i un engany. No mana el poble. Governen i decideixen les oligarquies extractives amb el suport incondicional de la monarquia i dels grans partits dinàstics i dels seus servidors (exèrcit i policies, església, jutges, fiscals, sindicats, mitjans de comunicació, etc.). Aquesta situació d’explotació crònica sembla que ja li està bé a la majoria d'espanyols que la pateix. Incapaços del més mínim pensament crític ni d’imaginar altres realitats més intel·ligents, socials, justes, ecològiques, sostenibles, netes. 

En aquest context, la independència és una necessitat per sobreviure com a nació i per impulsar una revolució que generi un canvi de paradigma. Ara sabem que mai acceptaran un referèndum acordat d’autodeterminació. També sabem que els hi és igual que siguem el 51% o el 80% de la societat catalana els qui estiguem a favor d’independitzar-nos, mai ens permetran de separar-nos pacíficament. 


Considerem-nos una colònia de l’Estat espanyol, perquè això és el que realment som. Lluitem doncs contra la metròpoli. Desobeïm, boicotegem les seves estructures de poder que ens volen fer desaparèixer, no els hi posem fàcil caient en el parany de la falsa democràcia.

La nostra llibertat, la dels nostres fills, néts i la de les generacions futures, és un fi irrenunciable que justifica sobradament tots els sacrificis que individualment i com a col·lectivitat haurem de començar a fer ben aviat. És tan gran la dignitat del nostre poble que no hi ha espai en el qual s’hi pugui amagar la por!
 

Salutacions

David Calabuig

HGxInd

divendres, 2 de novembre del 2018

OPINIÓ; "Els independentistes han abaixat el cap?", per David Calabuig i Joan Xuriach

Des del respecte i amb esperit constructiu i per afavorir l'intercanvi d'idees em permeto fer uns comentaris sobre les declaracions del Sr. Delgado.

Diu l’antropòleg Manuel Delgado: “La reacció de la societat catalana i el Govern a la repressió de l’Estat espanyol després de l’1-O ha estat la d’abaixar el cap.

Un judici fet, còmodament assegut des de la platea, davant de l’escenari a on es representa l’obra. És com si estiguéssim afirmant: “... la reacció de la víctima a la qual se li va trencar el nas amb un cop de porra va ser la de sagnar...”. Doncs, és clar... què ens pensàvem? La repressió necessita un poder amb voluntat d’aplicar-la i d’un gran desequilibri de forces entre l’opressor i l’oprimit. Tot l’aparell d’un Estat feixista posat al servei d’anihilar, exterminar, esborrar un moviment social d’emancipació que pretén canviar l’ordre establert.

Ara sabem contra “què” o “qui” lluitem. Abans de l’1-O, no. Per tant, no puc estar d’acord a dir que la societat catalana hem abaixat el cap. Després d’haver rebut per tots costats (des de fora i des de dins), ara ens trobem en un període de resistència, esperant nous reptes (com ho va ser l’1-O) i disposats a seguir lluitant.

Respecte al Govern... ells són els que han patit directament la repressió: empresonats uns, exiliats els altres. Han pagat un preu molt alt com a líders del procés i no seré jo qui els hi demani que es calin foc, immolant-se com un monjo bonze. Sí que m’agradaria que mostressin
Joan. Xuriach Fusté més dignitat col·lectiva, respectant-se uns als altres i posant per davant allò que els uneix i no pas el què els separa.

També afirma el Sr. Delgado: “Hi hauria d’haver gent impacient perquè si a la història s’han produït canvis és perquè hi ha hagut gent impacient que han estat prou insensats per intentar-ho”.

Estic segur que no hi ha cap independentista que no estigui impacient i que desitjaria haver assolit l’objectiu fa temps. Desgraciadament, en aquests moments no controlem el tempo, ni la tàctica ni l’estratègia. Estem obligats a ser pacients, fent-ne de la necessitat virtut.

Finalment, l’antropòleg ha afegit, dura
Joan. Xuriach Fusté nt el primer aniversari de l’1 d’octubre “hauria estat bonic que els que van arribar fins a la porta del Parlament de Catalunya l’haguessin obert”.
Aquí torna a aparèixer la figura de l’espectador que, sense haver participat en la pel·lícula que està veient, es permet d’opinar sobre les escenes d’acció, perquè li agradaria que hi hagués més èpica, més efectes especials, més... sang i fetge. No em sembla massa encertat l’ús de l’adjectiu “bonic” en el context dels fets del passat 1-O, enfront de les portes del Parlament. De la mateixa manera que parlar d’obrir no deixa de ser un eufemisme. No és “obrir” sinó “esbotzar” les portes del Parlament. Assaltar un Parlament vuit? Per fer què? Entrem, l’ocupem...i després?

Sí, que puc visualitzar milers de ciutadans “ocupant” el nostre Parlament, per fer costat i defensar el nostre Govern després d’haver proclamat la República catalana el 27-O del 2018. Dissortadament, no se’ns va permetre. No vàrem tenir l’ocasió.

Joan. Xuriach Fusté David Calabuig

 

Gràcies David. En certs punts estic d'acord amb tu . 

En Delgado és una persona vehement, militant comunista al final del franquisme, del franquisme oficial, el real segueix vigent. Ha estat detingut en diverses ocasions, empresonat durant tres mesos, i torturat de molt jove a Via Laietana. Té força crèdit com a ciutadà compromès i lluitador, no és un teòric. 

L'any 2015, era membre del comitè central, va abandonar la militància de Comunistes de Catalunya en desacord amb la postura de Catalunya en Comú envers la declaració unilateral d'independència de Catalunya. 

Jo també crec que el poble no ha abaixat els braços i que només necessitem uns líders decidits i valents per tirar endavant. Deixant a banda els Jordis (un cas flagrant de vulneració dels drets més elementals, una injustícia com n’hi ha hagut poques a la història de l'Europa pretesament civilitzada i democràtica) els polítics empresonats i exiliats ho són per haver declarat amb sordina, fluixet, fluixet, la independència i cinc minuts després desaparèixer esperitats en lloc de quedar-se al Parlament i al palau de la Generalitat a defensar-la. Centenars de milers de ciutadans els haguéssim acompanyat. 

Després dels segles que portem colonitzats, no calia declarar per obligació una independència amb aquella manca de convicció i alegria. Ells serien a casa lliures i nosaltres seguiríem decebuts en el nostre anhel de llibertat col·lectiva, com ara mateix.

L'any 1931 i l'any 1934 en Macià i en Companys ho van fer amb la gent i per a la gent, eren altres temps... 'y ahí lo dejo'.

També crec que ocupar el Parlament en aquells moments hagués servit per denunciar, encara més, la manca de compromís dels partits i, simbòlicament, també hagués servit com a presa del poder per part dels ciutadans. 


Res més, a un comunista fidel com en Delgado sempre li poden aquestes actuacions, se sap que és comunista perquè ja no milita en cap partit comunista, com els catalanistes i socialistes que se'ls coneix perquè ja no militen al PSC. Un acte simbòlic com els centenars o milers que hem anat fent al llarg d'aquests deu anys, tant de petit com de gran format.

I amb el que sí que estic plenament d'acord amb Delgado és en què els grans canvis socials i les revolucions al llarg de la història no s'hagueren produït mai sense impaciència (jo i els meus avantpassats arrosseguem més de tres-cents anys de colonització, potser ja n'hi ha prou) i tampoc no s’hagueren produït sense els insensats (que obren sense seny).


Quan, després de raonar-ho i estudiar-ho durant molt i molt de temps (amb seny, educació i el famós lliri a la mà) i tenir clar que no hi ha cap altra alternativa acabes perdent la paciència, aleshores cal fer realitat allò que saps que és irrenunciable i just per a tu i per al país: recuperar la llibertat de mans de l'opressor que no te la vol tornar.

Es fa sense seny, insensatament o no es fa. Al moment de posar-te en perill només hi ha un camí: pensar exclusivament a conquerir l'objectiu, si t'atures a pensar en les conseqüències negatives que pot haver-hi ens domina la por, ben legítima, i no ho fas.

He dit i escrit en més d'una ocasió que, a vegades, dubto de la nostra dignitat com a poble (demostrada però en altres ocasions) quan, malgrat tots els actes simbòlics en favor de l'alliberament dels presos, de la constància en la denúncia, permetem que segueixin empresonats arbitràriament, durant més d'un any, conciutadans nostres, bones i pacífiques persones.

La meva teoria: la dignitat (el nostre tresor) sempre un esglaó per sobre de la por (la nostra companya). La pràctica: no és fàcil, gens fàcil. Qüestió de prioritats.

Joan. Xuriach Fusté

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Continua el debat. Avui: de David Calabuig i Joan Xuriach Fusté

Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anem presentant aquestes aportacions. Avui, després d'escolar a en Salvi Pardàs i Maria Gemma Cerezo Pumariega, sentirem les opinions d'en David Calabuig i Joan Xuriach Fusté


Intervenció d'en Jordi Romeva en un acte de suport a Carme Forcadell , 18.10.2018:

"I com ho sabrà, Sr. Maragall, si som el 50 o el 50,5 o el 55%?
Com ho pensa calcular?
Mitjançant quin sistema?
Quan?
Com pot assegurar que, en aquests moments, no hem superat el 50%?
Sabeu qui és aquest Sr. “Jordi Romeva”... oi?"

  


Doncs sí, el pare d’en Raül Romeva. La persona que va fer aquell meravellós i colpidor discurs a Mas d’Enric!

Bé, ho deixo aquí. Una altra decepció més de la mà dels “nostres” polítics.
Si us plau, que no facin res més! Que pleguin d’una vegada! Que no parlin per nosaltres!

David Calabuig
HGxInd


----------------------------------------

 
Ja ho he llegit. L’endeví Maragall. Jo, particularment, crec que en un referèndum pactat guanyaríem clarament. Si fóssim el 51% (en vots al Parlament) Maragall diria que ens caldria una mica més. 

No cal afegir res més.Pur autonomisme. Preparació del terreny per possibles pactes amb la gentussa del 155.

Joan Xuriach Fusté
HGxInd

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Continua el debat. Avui: Salvi Pardàs i Maria Gemma Cerezo Pumariega

Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anirem presentant aquestes aportacions. Avui, després d'escolar a en Joan Xuriach Fusté, sentirem l'opinió de Salvi Pardàs i de Maria Gemma Cerezo Pumariega


  Estic cent per cent d'acord amb tot el que exposeu. El discurs de les cúpules d'ERC és inacceptable i fa témer un nou tripartit.

Buch dimissió. I no, no crec que controlin els mossos. Complicat.

 

Salvi Pardàs
HGxInd 

 



---------------------------------------------------


Em sembla, David, que tens raó dient que poden fer més els consellers i el president des de l'exili que els que tenim a casa. Recordem que el veritable govern, el legítim, és el que hi ha a Brussel·les i que els seus interlocutors, Europa, estan més predisposats a escoltar-los que no els de Madrid.

Jo penso que ara les negociacions amb l'Estat espanyol tenen molt poc recorregut i que hem de buscar el suport dels altres països i això els nostres exiliats ho fan francament bé.

Pel que fa al percentatge d'independentistes que som, per què hem d'acceptar que som el 47% que diuen ells? Això no ho podrem saber fins que no fem un referèndum, no val comptar només com a independentistes els votants de la CUP, ERC i JuntsxCat.
 
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd



dissabte, 20 d’octubre del 2018

Continua el debat. Avui: Joan Xuriach Fusté

Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anirem presentant aquestes aportacions. Avui escoltem a en Joan Xuriach Fusté:


Evidentment. El que la gent del carrer volem i el que ens ofereixen els partits no té res a veure. Ja coneixeu sobradament la meva opinió al respecte, us vaig enviar aquest enllaç per què hi ha un fragment que em va cridar l’atenció.

Diu Comin: "Els que ja som ara hem d’estar disposats a fer més, aquesta és la clau. Si el 47% està disposat a fer més coses, com la mobilització permanent, aturar el país, etc., avançarem molt més que si som el 60% però seguim fent el mateix que hem fet fins ara. No fem servir d’argument, per no mantenir el pols, que encara no som el 60% si hi ha coses que ja podem fer ara amb el 47%"

Una reflexió contraposada al que predica, repetint com un mantra, el seu partit ERC i, crec, coincident amb el que alguns hem expressat repetidament: deixar d'utilitzar l'ampliació de la majoria per desaccelerar, un fet èticament pervers havent-hi presos polítics, i allargar ‘sine die’ el sistema autonòmic mentre ciutadans innocents seguiran empresonats, recuperar l'esperit del 3-O i ser conscients que amb els que estem ara som més que suficients per aturar el país.

De totes maneres el senyor Comin hauria de dur urgentment aquesta reflexió al seu partit per canviar la política tant respectuosa amb la Constitució com irrespectuosa amb els seus votants.

Hem de desobeir tot plegats a la una, i si hi ha concentracions a la seu d’ERC, PDCAT o a les portes del Parlament, això, companys, és mobilització del 47% en defensa del contracte subscrit en forma de vot i en denúncia d’un engany.

Una petita observació que posa encara més llum a la situació en què ens trobem. Fa un mes, el 16 de setembre, en la manifestació d’un miler de feixistes, en contra del català, que pretenia arribar a la plaça Sant Jaume, uns quants energúmens van sacsejar i empentar mossos que els impedien el pas, imatges que segurament heu vist, es poden consultar a Internet. Es va detenir algú? Els mossos, mentre eren agafats per l’armilla, demanaven calma i els hi parlaven amb paciència infinita. Cal comparar-ho amb l’actuació policial a la plaça Catalunya i al Parlament? El govern hauria de parlar clar a la gent, cosa que no ha fet en cap moment, i dir-nos si els Mossos tenen, o no, el control efectiu dels cossos de seguretat.


Joan Xuriach Fusté
HGxInd


--------------------------
Aquí podeu llegir les següents opinions

divendres, 19 d’octubre del 2018

OPINIÓ: "No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu", per David Calabuig

Hi ha una llarga, força llarga entrevista que "El Món" fa a en Toni Comín.

Personalment, se m’hi apareix més “el polític” que “la persona”. No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu. És massa políticament correcte. És “processisme” en estat pur.

Segons ell, “... la posada en marxa del Consell de la República és imminent i podrà desplegar una part de l’acció política que el Govern de la Generalitat no pot desplegar...”. Què vol dir? Que podran fer més un grapat d’exiliats que els 70 diputats del nostre Parlament?

Parla de què “... caldran 3 d’octubres llargs...”

El 3-O és fruit de la continuïtat d’un estat emocional arran de l’1-O. Aquell clímax ja va passar. No es pot banalitzar la dificultat de què una vaga general sigui seguida per una àmplia majoria de treballadors, encara menys si “ha de durar dies”.

Moltes paraules però no sóc capaç de trobar-hi noves idees ni cap estratègia més enllà d’allò què podríem anomenar “qui dia passa, any empeny”.

Potser estic una mica baix de moral, però és que no me’ls crec. No em generen cap energia positiva. En aquests moments, abans de res, necessitem unitat. La unitat que tots cridàvem ahir a la Plaça Catalunya. La unitat que ells, sistemàticament, ens neguen.

Ho sento, però, el què jo vull escoltar són les paraules de gent que parla amb el cap però també amb el cor. Paraules com les que es van pronunciar a l’acte celebrat a Mas d’Enric.

Persones, no polítics!


David Calabuig
HGxInd


--------
A partir d'aquest escrit s'ha generat tot un debat entre els companys que escriuen en aquest blog. 
Anirem publicant totes les  opinions.

Podeu llegir la següent opinió (Joan Xuricach)