Parlament d'en Joan Xuriach a la Diada 2020

L’espoli fiscal de gairebé 17.000.000.000 € que pateix Catalunya, any rere any, és una xifra demolidora que il·lustra el gravíssim perjudici que significa per totes i cadascuna de les llars i empreses del nostre país; més encara per als ciutadans que no en tenen, les possibilitats dels quals per assolir-ne una són nul·les sense una bona cobertura social. El robatori no discrimina només les llars on es vota independència, també en les que es vota ‘més Espanya’. Tots som més pobres o menys rics gràcies al saqueig continuat de la metròpoli. Fem volar coloms. Amb aquests diners podríem... 

Dotar econòmicament la sanitat pública, els hospitals, els sous dels metges, infermeres, auxiliars, zeladors... podríem potenciar l’ensenyament públic, amb una millora salarial pels professors, amb unes ràtios assenyades, amb ordinadors per tots els alumnes... podríem dignificar les residències per a la gent gran... podríem dotar financerament la investigació i la recerca, evitar la marxa dels nostres joves tan qualificats cap a terres llunyanes... podríem defensar la llengua, fer-la oficial, fer-la important i necessària per a tothom... podríem protegir la pagesia, afavorir el retorn al món rural, ajudar el sector de la mar, salvar el delta de l’Ebre... podríem construir milers d’habitatges socials, podríem augmentar el salari i les pensions mínimes... podríem fer les infraestructures pendents, unes rodalies que funcionin... podríem invertir en  cultura, crear una xarxa per tot el país d’ajuts a la literatura, la música, el teatre, el cinema, el circ, les arts... podríem millorar el cos dels Mossos d’Esquadra, ampliar les seves funcions, augmentar l'exigència en l’accés i revaluar als actuals agents amb avaluacions psiquiàtriques serioses, de coneixement, de català fins a assolir una policia veritablement democràtica que respecti la llei i els ciutadans... 

 
Podríem seguir somniant i somniant, però potser ha arribat l’hora de fer realitat el somni. I fer realitat el somni vol dir assolir la llibertat.

Com a colonitzat el meu objectiu vital és desempallegar-me del colonitzador. 

 

És el moment de fer-li saber a Espanya que ja no tolerem més robatoris, més empresonaments arbitraris, més agressions indiscriminades, més insults, més mentides, més ordres, més incompliments.

Som més de dos milions de ciutadans farts, hem d’esperar més temps els polítics? Assumim els riscos que calguin? La llibertat no s’ho val?

“Si et donen un paper pautat, escriu al dors”.  Juan Ramón Jiménez
 

Joan Xuriach, per a la diada 2020

HGxInd

Text anterior 

Ens preparem per a la Diada

Aconsegueix el teu codi QR de la Xarxa per a la Independència i crea vincles amb altres persones, blocs solidaris i assemblees de base. 

 

Cròniques d'una ocupació (XVI), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els fets mencionats en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Europa és plena de gats vells. Ara, admesa a tràmit la proposta que feia el Parlament de Catalunya sobre l’oficialitat del català a les institucions comunitàries, hom i anirà pensant de maniobra en maniobra durant uns quants anys, per no precipitar res, i aleshores, si per atzar l’informe que mentrestant algun expert haurà anat elaborant mereix l’aprovació del Parlament europeu reunit en ple, el català serà idioma oficial de la CEE. Però no per això, se’ns adverteix a l’avançada, es podrà parlar en català a la Cambra, puix que una llengua, diuen, pot ser oficial sense que sigui necessàriament de treball. Hom declara amb miraments que hi ha llengües mudes. La idea pot semblar sorprenent, revolucionaria i tot, però de fet no té res de nou i obeeix a una vella tradició: fa anys que els Estats europeus amb riqueses lingüístiques dignes de les més acurades proteccions no han parat d’emmudir les parles minoritàries que els pertanyen. Què ha de fer, doncs, la pobra Cambra europea quan de cop i volta li arriba alguna d’aquestes disminuïdes amb pretensions de normalitat? Allargar el procés que pot dur al seu reconeixement i, si aquest té lloc gràcies a la infinita bondat de l’organisme, posar-la tanmateix on li pertoca, com es feia abans i potser encara es fa ara amb la parenta pobra que vol alternar.

D’altra banda, sempre hi pot haver el temor, en aquella Cambra, que una llengua emmudida es posi a quequejar desagradablement si se li concedeix la paraula. És evident que la més elemental prudència ho desaconsella. Si ara, entre les llengües de parla solta, desinhibida, les discussions s’eternitzen, què passaria si hi intervenien les desentrenades, com la nostra? Esfereeix només de pensar-hi! Se li reitera, doncs, la seva condició de muda, però perquè no sigui dit i es vegi la bona voluntat dels competents en la matèria, no faltarà la compensació: des d’ara (des de quan sigui, si mai és) gaudirem d’allò que se’n diu un estatus europeu. O sia que Europa, oficialment, quedarà assabentada, ignorem si una vegada per totes (el món fa tantes voltes!) que la llengua catalana forma part del grup o club d’idiomes europeus a despit de les seves tares. En aquestes circumstàncies, no seria estrany que de tant en tant ens caigués alguna versió pròpia dels textos comunitaris.

S’evita també, amb aquesta mudesa tan assenyada, el perill del contagi, algun cop ja denunciat, a l’Estat espanyol, per una mena de gent extraordinàriament sensibles als virus idiomàtics.

El català, a desgrat de les opinions que afavoreixen tots aquells que necessiten vint i trenta anys per no aprendre’l i ben just entendre’l malament, no és cap llengua rara; pertany a una família ben coneguda i força honorable, i qui sap si a tip de treballar (no tenim fama de ser tan feiners?) no desbancaria alguna llengua ara universal? Seria ben trist que això s’esdevingués amb un idioma que a casa seva no ha pogut ni superar la condició de cooficial.

Els gats vells la saben llarga, sospesen i mesuren sense impaciència, perquè qui dia passa any empeny, però els catalans, més ingenus i a cop mal informats quan posen confiança en qui no se la mereix, no paren de fer-se il·lusions mentre ensopeguen de roc en roc. I ja hi ha qui pensa que Catalunya es pot realitzar, nacionalment parlant, en aquesta Europa unida de colonitzadors no penedits. En alguns ambients hi ha la idea que les aigües poden erosionar la pedra, però les aigües baixen manses i la pedra ni la freguen.

Europa s’uneix per ser una força quan els estats li han quedat estrets, de cap manera amb la intenció ni que sigui remota, que els seus pobles s’emancipin dels respectius opressors. El nostre, l’Estat espanyol, va adquirint solidesa quan tenim la pretensió d’afeblir-lo en presentar sol·licituds que, ens imaginem, el comprometen. No pas políticament, Europa garanteix la ‘sagrada unidad’ espanyola, i continuarà garantint-la quan ens siguin reconeguts, si ho són mai, uns simples drets culturals.

Davant d’Europa no pot prosperar cap reivindicació política que condueixi al nostre alliberament nacional, a la nostra independència, si aquesta independència no és reclamada a l’ocupant en primer lloc; si no el posem en evidència abans i mentre es denuncia internacionalment la nostra condició de poble ocupat. Però com? Sembla que a l’acte de dies enrere al Pi de les Tres Branques, on es combregava amb el projecte d’una Europa dels pobles i no pas dels estats, l’independentisme “realista” declara que cal utilitzar una via política que quan s’escaigui faci servir el dret democràtic a la mobilització. Però, què vol dir aquest ‘quan s’escaigui’, que aquí equival a quan convingui, a quan sigui indispensable? És que no convé ara, és que no ha convingut sempre, en qualsevol moment, des que van començar a submergir-nos? No pot pas qualificar-se de pràctic un moviment que, en la seva timidesa, sempre situa en el demà l’instant oportú de fer allò que cal fer contínuament, ni que sigui d’una forma pacífica, democràtica, contra la xarxa legalista que ens immobilitza i que s’espesseix al nostre entorn, el combat sempre és ara, o no n’hi ha.

Més encertada vaig trobar l’expressió de la Teresa Lecha, la companya d’en Carles Castellanos (recordem que encara empresonat per una potència forastera) quan parlava d’independentisme de saló. És aquest independentisme que mai no troba l’hora de fer-se exigent, potser perquè no vol perdre el respecte d’aquells que mai no ens han respectat; independentisme d’innòcua discussió parlamentària quan no sap fer inajornable un diàleg lliure de retòriques que el destrueixen; l’independentisme que potser creu que els altres resoldran el nostre plet si els presentem els documents en regla. En aquests documents sempre ens faltarà un segell si la nostra voluntat no és radical.

Deia en la crònica anterior que volíem els catalans, alguns catalans, “un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa, que cap poble no ha de ser una illa, però convençuts també, i amb la mateixa fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen”. Ho recordo ara per tots aquells nacionalistes al caire de l’independentisme que semblen massa disposats a deixar-se emmanillar quan confien en una Europa que ens arraconarà bo i afalagant-nos amb llepolies perquè ens entretinguem, mentre el president del govern català, probable candidat a la presidència de l’Assemblea de les Regions Europees, honora els nostres morts, els nostres perseguits (entre els quals es compta) amb el nomenament d’un conseller de professió franquista que, després d’haver fet país per als uns, ara, reciclat, en farà per als altres.

Però no és bo queixar-se’n quan el nostre molt honorable, tan gat vell com el qui més, ha sabut col·locar en el mateix equip governamental l’opusdeista que, amb la seva severitat de doctrina, pot frenar qualsevol excés democràtic o catalanista del convers...

Manuel de Pedrolo

Article anterior

Cròniques d'una ocupació (XV), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   CiU              69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV               9
   AP                6
   ERC             6
   CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Sembla que la discussió, a un determinat nivell, feixuc com la calor que torra les nostres contrades, se centra i es descentra entorn de l’universalisme i el particularisme, en un ‘versus’ que oposa l’un a l’altre, però podem observar aquesta circumstància especial: que molts particularistes són universalistes mentre que una colla d’universalistes són particularistes. La situació sembla una mica estranya, però potser comença a explicar-se quan ens adonem que els uns són particularistes i els altres universalistes per voluntat i definició dels qui d’entrada adopten la darrera etiqueta. És rar que passi el contrari.

Raonablement, ningú pot no pot discutir a l’altre la seva particularitat, encara que no l’aprovi, si conserva la seva, però els autodenominats universalistes no tan sols volen conservar aquesta particularitat sinó que, contents com estan de gaudir-ne, i l’excel·lent com la creuen, volen estendre-la als qui tenen una de diferent. Fixem-nos en tants espanyols que escriuen i filosofen des de la universalitat de la seva llengua, de la seva cultura, i no pas, com caldria esperar, des de l’universalisme en el qual o del qual aquesta cultura castellana és o ha de ser un element.

Es tracta, per a ells, de fer, o de fer passar per universal allò que ara tot just és més extens i que s’oposa a allò que no ho és tant i que, confien, cada dia ho serà menys si acaba imposant-se aquella universalitat que, paradoxalment, serà una limitació. Perquè al meu entendre, i des de cap altre entendre no puc parlar, hi ha una limitació en qualsevol universalitat que s’imposa com la victòria d’una cultura sobre les altres en lloc de ser una consecució que les supera totes, fins i tot, la que ara s’alça amb pretensions hegemòniques.

L’hegemonia contradiu la universalitat en la mesura que per universal tenim allò que respon al ser de tots i a tots beneficia, no pas les singularitats d’una majoria que, en dir-nos per exemple que té una llengua universal, confessa que tanmateix no és la llengua universal, que d’altres, com l’anglesa o la francesa pretenen també aquesta distinció i, doncs, que no n’hi ha cap, que cap ho pot ser mentre hi hagi d’altres pretendents que no abandonen la competició. 

L’home universal no és la criatura uniformada d’una cultura única a nivell planetari, ans l’home de qualsevol de les múltiples cultures particulars que, des de la seva, no es fa estrany a cap de les altres, les accepta, les reconeix, és capaç d’intervenir-hi, d’actuar-hi, com si a cada una d’aquelles cultures pertangués. És universal aquell que té una capacitat de comprensió, i cap universalisme no hi pot haver en ningú que ho funda tot en la seva incomprensió. L’home universal té un saber dels altres que no tindria, no podria tenir, si aquests altres fossin com ell.

Em sembla d’allò més incomplet qualsevol pensar que s’afirma no pas com el moment d’un procés dialèctic que vol aconseguir la fase superior, la síntesi sempre provisional si ha de continuar havent-hi vida, i vida de l’esperit. Sinó com un contra d’exclusió que ho immobilitza tot, l’element excloent, que perd la seva possible capacitat creadora i instaura o instal·la una entropia prematura. Les grans cultures actuals sembla que es mouen en aquest sentit.

Tot això, és evident, no té res a veure ni amb Plató ni amb la disputa molt posterior i sempre divertida dels universals, però sí que es relaciona força amb la nostra situació de colonitzats per una d’aquestes cultures, des de la qual els universalistes de cada torn històric disparen a matar quan sembla que sostinguin, en parlar d’una unió política, una unitat de substància, com sempre que algú converteix la història en teologia.

Castellà (Espanya) que sempre ha tingut allò que en diuen una vocació universal, mai no ha estat verament universalista si en lloc d’esforçar-se a aplanar o a superar els obstacles que priven els pobles d’una bona entesa, s’ha lliurat a una acció espoliadora que reforça les dificultats d’un viure en comú. Molt breument: ha volgut imposar la seva llei, el seu pensament. Ho va fer a les Amèriques, ho ha fet aquí. No ens pot sorprendre que acabés perdent les terres d’aquell continent i que avui encara estigui en pugna amb les comunitats de la península que es resisteixen a ser anivellades.

La universalitat elimina la idea de possessió, i aquest és precisament l’afany que ha guiat i continua guiant els projectes espanyols. Els seus polítics, els seus pensadors universalistes són vulgars castellanitzadors, amb voluntat d’ocupació i no de convivència entre pobles, amb una dosi mínima, o inexistent, d’humanisme; no els deu pas moure l’interès de l’home, criatura que fonamentalment aspira a la llibertat, quan no li la respecten. És a dir, pot ser que ho facin en abstracte, però quan davallen al concret el respecte se’ls evapora ràpidament.

De fet, tots aquests pretesos amics de l’universalisme són d’un particularisme ben ferotge quan es consideren o, més bé, consideren el seu poble com el grup humà per un motiu o altre escollit entre tots i, per tant, amb el dret d’imposar arreu els seus valors, la seva llengua, la seva cultura. És característica del particularisme la intolerància, la decisió de prevaler contra l’altre, els altres, sense deixar-se distreure per cap escrúpol. En el fons, sempre es tracta de salvació; al capdavall el particularisme és una actitud religiosa.

Però bé ho han de dissimular. Ho fan quan donen el nom de particularisme a la més elemental exigència de les persones, dels pobles que no volen ser convertits i que defensen el seu tarannà, la forma de cultura que històricament han anat desenvolupant i que encara no ha exhaurit el seu procés natural, alterat, això sí, per l’imperialisme que els va devorant i contra el qual es dreça, la per a ells bèstia negra de l’independentisme, d’aquests moviments que no surten del seu territori a apoderar-se de contrades forasteres, sinó que lluiten per recuperar un patrimoni del qual fórem desposseïts.

Els espanyols qualifiquen menyspreativament aquests moviments de locals. Que encara els enlluerni el record del sol, que sempre il·luminava una o altra de les “seves” terres, els priva de veure que, des d’una consideració europea, ells no són menys locals que nosaltres i que, europeus també els catalans, no formem part de cap localisme castellà. No som una part de la seva cultura que, amb objectius de campanar, es rebel·la contra la mare nodridora; ens rebel·lem contra un esperit absorbent, d’ambició ecumènica servida per una política parroquial, i ens hi rebel·lem per nosaltres i per tots aquells que volen un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa , que cap poble no ha de ser illa, però convençuts també, i amb la màxima fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen. Abans de predicar qualsevol universalisme cal desfer-se’n. 

Manuel de Pedrolo 


Aticle anterior

COMUNICAT: Al nostre secretariat també hem fet eleccions, per Teresa Calveras

Aquest mes s’ha renovat el secretariat de la nostra assemblea territorial, Horta-Guinardó per a la Independència (HGxInd). En Lluís Mercadé i jo, que ja feia quatre anys que ocupàvem el càrrec, hem plegat, ell n'ha estat el tresorer i jo la coordinadora.

Durant aquests anys he conegut molta gent, moltes persones dedicades a treballar per aconseguir la independència tot i que aquests darrers temps han estat durs a causa del desconcert general posterior al 2017.

He assistit a les reunions de coordinació del Barcelonès i m’he adaptat al seu funcionament, algunes vegades una mica erràtic, però on he constatat la necessitat de mantenir la connexió amb les altres assemblees territorials properes per tal de treballar conjuntament i fer assemblea. 

Amb els companys de la territorial hem procurat mantenir les parades al carrer malgrat que en algun moment la manca de voluntaris ha constituït un sobreesforç per a les persones que s’encarregaven de les infraestructures, però ens n'hem sortit.

A les reunions hem parlat de temes pràctics i d’altres no tan pràctics. Hem organitzat activitats que algunes han reeixit i altres no tant, hem procurat augmentar l’assistència i buscar temes interessants... Tot això sempre en un ambient de col·laboració, molt positiu, de manera que sempre en sortíem amb una mica més d’energia per tirar endavant.

El balanç, per mi, ha estat molt positiu: nous amics, visió positiva de la situació general i aprenentatge davant els èxits i els fracassos.

Moltes gràcies a totes les persones que han col·laborat amb nosaltres contribuint en les diverses feines que fa l'assemblea territorial.

Espero que us animeu a participar més activament els que encara no ho feu. El treball diari és molt necessari perquè, tot i que de vegades pot semblar poc important, manté la cohesió dins el moviment independentista, mostra a la ciutadania que continuem al carrer i contribueix a mantenir una actitud personal positiva i alerta.

Estic convençuda que continuarem treballant tots plegats, encara tenim molta feina per fer.

Teresa Calveras
HGxInd

Concentració a Plaça Maragall

Com cada dimarts, voluntaris de l'assemblea territorial d'Horta-Guinardó s'han manifestat, aquesta vegada a la Plaça Maragall.

30 de juny de 2020

"En la circumstància actual no podem ser més de 20 a la manifestació, però la gent ens veu i ens somriu, altres s'emprenyen posant en evidència que hi hem de ser", diu un dels voluntaris.

Manifestació a Plaça del Nen de la Rutlla, per Xosé Díaz

El passat dimarts 2 de juny l’Assemblea Territorial d’Horta-Guinardó ens vàrem manifestar a la plaça del Nen de la Rutlla, al barri del Guinardó, a 2/4 de 8 del vespre. 

Ens vàrem manifestar de nou pels nostres drets individuals i col·lectius tot seguint la campanya: Ens hi van els drets, ens hi va la vida.

Entenem que la situació d’emergència en la qual encara ens trobem ha posat a prova  les institucions públiques de salut del nostre país. I també hem pogut observar, arran l’anterior crisi econòmica, els resultats dels estralls causats per les retallades en salut dels últims deu anys. 

El pròxim dimarts 16 serem a la plaça Alfons el Savi

Per la defensa dels drets individuals i col·lectius: independència ara!

Visca Catalunya! 

Xosé Díaz
HGxInd

Concentració

Manifest i manifestació a Plaça d'Eivissa, per Albert Compta

Afegeix un títol

El passat dimarts Assemblea territorial d'Hora-Guinardó (HGxI) ens manifestàvem a la plaça d'Eivissa. Ja ens havíem adherit a la campanya: “Ens hi van els drets, ens hi va la vida”.

Tal com va dir en Pep Cruanyes, vicepresident de l’Assemblea a la primera d’aquestes concentracions: “sense l’exercici lliure dels drets civils i, en concret, del dret a la llibertat d’expressió no hi pot haver democràcia”. És per això que “la defensa dels drets nacionals ha de ser un element bàsic al qual no podem renunciar malgrat la repressió que patim des de fa tres anys”.

“L’Assemblea treballa per la sobirania del poble català, pels drets socials, per la defensa dels nostres drets nacionals i per l’exercici de la llibertat d’expressió i de drets civils en tota la seva amplitud”. Per a l’Assemblea, la crisi actual ha tornat a evidenciar que les catalanes i catalans no tenen cabuda en un Estat espanyol que vulnera els drets. Com tampoc hi ha esperança de veure reconegut el dret a l’autodeterminació i que la voluntat del poble català sigui escoltada i respectada. Catalunya necessita la independència com a única eina que pot garantir benestar i una vida digne”.

Per la defensa dels drets individuals i col·lectius: independència ara!

Visca Catalunya! 

Albert Compta 

HGxInd

Carles Puigdemont: ‘S’ha d’anar més enllà de la política parlamentària per arribar fins al final’

VilaWeb ens ofereix la transcripció íntegra del 'Debat des del confinament', en què el president Puigdemont ha respost les preguntes dels subscriptors de VilaWeb




El president Carles Puigdemont ha estat el protagonista del ‘Debat des del confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat més de cinc-centes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha intentat de resumir, tocant els punts principals. Totes les preguntes han estat enviades al president Puigdemont més tard perquè pugui sentir la veu de tots els subscriptors que havien volgut participar-hi. Al debat, en què hi ha hagut un problema tècnic de so en alguns moments pel qual demanem disculpes, hi ha participat també de Perpinyà estant l’escriptor Joan-Lluís Lluís. Aquesta és la transcripció del debat i, al final, el vídeo sencer.

—Bona vesprada, som als ‘Debats des del confinament’. Moltes gràcies, president Puigdemont, per haver acceptat aquest debat.
—Gràcies a vosaltres i per molts anys!

—Quan érem joves tots dos i coincidíem al Punt, havíem parlat molt de les possibilitats d’aquests mitjans nous. La veritat és que fa una mica de vertigen veure de què són capaços ara mateix.
—Si una cosa ens han ensenyat aquests anys és que no s’ha de tenir por de la potencialitat transformadora d’aquests canvis, que vam tenir la sort de viure i que VilaWeb va aprofitar gairebé des del primer moment

—President, hi ha moltes preguntes, però bé, Quico Bertrà fa la més curta i m’agradaria començar per aquesta: i ara, què fem, president?
—I ara què? Mai tan poques paraules conviden a una resposta tan llarga i intensa. Aquests mesos de confinament no hi ha res que s’hagi pausat, però sí que ens han permès ...        
Llegiu l'article sencer a la font original

OPINIÓ. "Espanyolisme i independentisme oficial, una aliança rendible", per Salvi Pardàs

Està demostrat que, a Espanya, anar en contra dels catalans dóna vots per totes bandes. El “conflicte” alimenta dretes, esquerres, detractors i, també, presumptes partidaris de la independència. Com a exemple, la defensa d’un diàleg impossible amb el Gobierno del Estado sona ara més falsa, forçada i interessada que mai. El mateix principi de la “unidad de España” necessita el seu oponent per existir i l’independentisme oficial és precisament això, l’antagonista perfecte que alimenta el patriotisme espanyol.

Espanya es fonamenta en el menyspreu a les nacions històriques. Però aquest “projecte” no seria possible sense la col·laboració de l’independentisme oficial. Espanya no tindria la mala salut de ferro que té si no fos gràcies als partits “independentistes”, que li segueixen el joc assumint el paper de víctimes ultratjades.

Em remeto als fets. Els cops de porra de l’1 d’octubre van ser repartits a consciència. No van provocar cap onada d’indignació en la població espanyola. Cap govern ha caigut. Els policies agressors van ser condecorats. A Catalunya l’espanyolisme ho va aplaudir penjant banderes d’Espanya als balcons. I el PSC sortia al carrer per fer-se selfies amb la dreta, per la “unidad de España”. Somrients, traient pit, pletòrics de satisfacció.

Els catalans hem assistit sense voler-ho admetre al triomf de l’odi. I la submissió en forma de súpliques al “diàleg” ha reemplaçat els “desacataments” de pa sucat amb oli del català emprenyat.

Els polítics catalans que havien de morir amb el poble van marxar, els qui van morir amb el poble s’han agenollat. Quan Ulisses va tornar a Ítaca, i es va trobar casa seva ocupada i espoliada, no es va posar pas precisament a “negociar” amb els seus enemics declarats. L’últim que es pot perdre a la vida és la dignitat, personal i col·lectiva. El primer d’octubre, els catalans, vam actuar amb determinació heroica, sense comptar, però, amb la possibilitat de ser enganyats pels qui deien que ens representaven. No tornem a caure en el mateix error. Mentre continuem demanant permís per respirar, el “conflicte territorial”, tan rendible políticament, s’eternitzarà. És el que volen els uns i els altres.

El sistema de partits actual constitueix el principal impediment per a la consecució de la independència, perquè cap partit parlamentari vol resoldre un conflicte tan rendible.

Salvi Pardàs Sunyer

Campanya per a l’objecció fiscal en la declaració de la renda. #Proumonarquia

Per què? 

Per deixar de mantenir la monarquia, una institució que ha avalat la repressió contra el poble de Catalunya.


Què fer?

Fes objecció fiscal. Et proposem que deixis de finançar una institució caduca i passi’s a l’acció fent objecció fiscal i invertint els diners en la lluita contra la pandèmia o en organismes que treballin pels valors republicans


Llegiu-ne els detalls: https://proumonarquia.cat/ 

Qui ho proposa?

El Consell de la República

“El primer principi de l’acció no-violenta és el de no cooperació amb tot allò que sigui humiliant.” Mahatma Gandhi

OPINIÓ: "Nova etapa política després del corona-virus"

El 18 d'abril en Ramir De Porrata-Doria, @ramirp, publicava al Twitter un Fil que considerem interessant de donar a conèixer als nostres lectors:
 
1) Si no hi ha nous rebrots del virus, entrarem en una nova etapa política on el projecte de la independència de Catalunya tornarà a tenir una gran oportunitat.

La vigència del projecte de la República Catalana independent tindrà més rellevància que mai.

2) La crisi sanitària portarà associada una profunda crisi econòmica:
- Molts autònoms i moltes empreses tancaran o tindran enormes dificultats per tirar endavant.
- Molts ciutadans passaran a l'atur i tindran dificultats per arribar a final de mes.

3) En aquesta situació, moltes persones no independentistes buscaran respostes, buscaran un projecte polític que els doni esperança, que els aporti un projecte de futur de prosperitat, de benestar, de seguretat econòmica.

4) Aquest projecte ja no podrà ser el de l'Estat Espanyol.

L'Estat espanyol va decidir centralitzar tota la gestió, esperant així capitalitzar l'èxit de la solució a la crisi i ha malgastat la seva oportunitat: la seva gestió ha estat nefasta.

5) L'Estat:
- Triga a reaccionar
- No confina Madrid, escampant així el virus
- Centralitza la gestió
- Triga a comprar equips de protecció
- Compra tests i equips de protecció defectuosos
- No fa cas als epidemiòlegs
- Triga a aplicar el confinament total

6) Com que l'Estat no té un coixí econòmic a causa de la mala gestió practicada durant anys:
- És un dels països més afectats
- No té diners per donar subsidis directes a ciutadans i empreses
- Demana que les empreses s'endeutin
- Triga a pagar l'atur i autoritzar els préstecs ICO

7) I tota aquesta gestió nefasta ha estat assenyalada per nombrosos mitjans estrangers: Bloomberg, New York Times..., I també pels professionals sanitaris.

8) Per tant, centenars de milers de catalans, molts d'ells no independentistes, buscaran un projecte polític que els rendibilitzí un futur econòmic pròsper.

I aquest projecte és el de la República Catalana independent.

9) Això què vol dir?

Doncs que a partir d'ara, el missatge de l'independentisme ha de tenir un fort component econòmic.

Ha de transmetre i rendibilitzar els beneficis econòmics de l'Estat Català sobre la gent, sobre els ciutadans.


Ramir De Porrata-Doria

OPINIÓ: " Pactes de la Moncloa 2", per Alfons Carreras

Arriben los Pactos de La Moncloa 2. 

Fa pocs dies els responsables plenipotenciaris de tot el que passa a Espanya, s’esgargamellaven cridant a totes hores que la crisi del virus no afectava territoris sinó persones. No a aïllar ciutats. Sí a atendre les persones. El "gobierno más progresista de la península Ibèrica" aquí estava per salvar-nos.

Però el virus no els ha escoltat i com que som els campions mundials en tant per cent de morts, ara s’hi posaran de debò. Han vist que això no va de persones sinó de territoris. Els autònoms, que paguin, que el que cal és omplir les arques buides. Els confinats que no puguin pagar el lloguer, que no pateixin, que no els desnonaran ara, ja ho faran més tard. Les empreses que s’han quedat sense ingressos, que no pateixin, que poden anar al banc a demanar un crèdit. Quina sort que els varen rescatar en el seu moment! 

Ara ho veuen clar, cal que tots ens arremanguem i ens posem d’acord per salvar la pàtria. Se’ls ha buidat la caixa i els europeus del nord no s’hi posen bé per deixar anar els eurobons i això pinta malament i la gent podria empipar-se massa. Un pacte de traïdors a l’ombra per salvar la monarquia, salvar el sistema corrupte de partits, salvar els mitjans de comunicació i propaganda i salvar l’herència franquista dels tribunals d’injustícia. Les persones del carrer, a callar i a obeir i que cada u s’espavili com pugui. 

Visca els pactes de la Moncloa 2 i endavant.

Alfons Carreras
HGxInd 

Article publicat a el PUNT AVUI el 17.4.2020

OPINIÓ: " Corona/virus", Per Gemma Cerezo

Aquesta malaurada època que estem passant sembla que desperta sentiments de solidaritat; tots ens sentim implicats en la desgràcia i mirem d’ajudar els afectats en la mesura que ens és possible. Ja hi ha hagut donacions d’algunes grans empreses, entitats diverses també han contribuït a pal·liar amb les seves aportacions el greu problema econòmic que està provocant la pandèmia, Pep Guardiola i Leo Messi han donat un milió d’euros cada un, fins i tot els diputats del Parlament renunciaran a part del seu salari. 

I davant d’una situació així, quina és la reacció de la família reial? Joan Carles, l’emèrit, regala 65 milions a la seva amant però no és capaç de destinar-ne ni la desena part per ajudar el poble que l’ha mantingut, a ell i la seva família, durant més de quaranta anys. La resposta de Felip VI (Felip V per als catalans) no ha estat pas millor: de donació, ni una, ni el gest de rebaixar-se el sou, el d’ell i el de la seva família, mentre no es torni a la normalitat. En lloc d’això es dedica a fer un discurs per la televisió que inspira un fabulós concert de cassoles que sona no només a Catalunya.

Espero que aquesta actitud obri els ulls als monàrquics i a la resta i que quan hàgim eliminat el virus també ens traguem de sobre la corona.

Gemma Cerezo
HGxInd

Publicat a el PUNT AVUI. 02.04.2020

Cròniques d'una ocupació (XIII), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU              69 escons
    PSC-PSOE 42
    ICV              9
    AP               6
    ERC            6
    CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els  fets relatat en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Podem tenir per autènticament democràtic un poble que decideix en un altre? Aquesta preposició circumstancial de lloc pot semblar una mica estranya, però de fet és molt oportuna si ens referim a allò que passa dins d’aquest poble per obra del poble que l’intervé. Parlo naturalment de Castella, elevada a la condició d’Espanya, i de Catalunya, la nació que sense ser Espanya (no ho pot ser si s’ha elevat Castella i els llocs alts són massa estrets, com diria Fernando Pessoa o, més bé, el seu heterònim Álvaro de Campos) hom vol fer espanyola, i resulta que només ho és per una apropiació que l’afegeix, que la subordina a aquelles terres.

A mi em sembla que per democràtiques que siguin les seves institucions cap comunitat nacional no és democràtica, no actua democràticament, quan posa els peus en el territori d’una altra comunitat. Per democràcia s’ha d’entendre la intervenció del poble en el seu govern, no pas la intervenció d’aquest poble o dels seus òrgans rectors en els afers d’una altra comunitat. La democràcia, podríem dir també, és el respecte a les decisions de la majoria del propi territori, no pas el respecte obligat a les decisions de la majoria d’un altre poble. Però bé hi intervenim en aquestes decisions, s’objecta de vegades. I és cert. Enviem gent nostra, lliurement escollida, al govern de l’Estat. Els hi enviem, però, a ser la minoria sempre submergida.

Recordo que anys enrere, quan ja feia mesos que col·laborava a les pàgines de l’Avui, un lector que seguia els meus articles i discrepava de les meves paraules va voler fer-me veure que em mirava malament les coses i, potser influït per les elaboracions de Marías, em proposà d’assimilar l’Estat espanyol a una comunitat de veïns, en la qual entre tots elegeixen un president i uns vocals que, durant una temporada, fins que la junta sigui renovada, s’encarregaran de resoldre tot allò que afecta la casa comuna i, per tant, el benestar de tots plegats.

No és cada veí, em recalà per si no ho havia entès prou bé, qui decideix que s’ha de fer. Sovint, alguns poden no estar d’acord amb les decisions adoptades pel govern, però no per això se’ls acut de voler separar-se dels altres i d’actuar pel seu compte; tal com exigeix l’esperit democràtic, acaten en definitiva les resolucions de les persones que els representen i en l’elecció de les quals als llocs responsables, em reiterà, han participat en condicions d’igualtat. Han prescindit que uns pisos siguin més grans que d’altres o que es trobin més amunt o més avall de la construcció.
Amb una mica de sorpresa per part seva, li vaig argüir que es donava massa facilitats. La junta de veïns, amb competències sobre l’edifici, no en té cap sobre els pisos; cada veí pot pintar o empaperar del color que vulgui les seves parets, pot moblar les habitacions com li sembli, decidir al seu grat a quin ús les destinarà i, en aquest àmbit propi, podrà observar els costums que més li plaguin. En aquesta comunitat tothom és lliure de procedir com li agradi en el seu interior. No passa pas així amb l’Estat. L’Estat entra a dins dels pisos, és a dir, dins d’allò que en diuen les ‘regiones’ i, determina la vida dels seus habitants. I ho fa segons els criteris d’un govern que no concedeix a tots els mateixos drets quan, en lloc de procedir com una comunitat de veïns, on cada pis és un vot, amb indiferència que la família que l’ocupa sigui curta o llarga, privilegia les que tenen més estadants. Instal·la, d’aquesta manera, el domini de les famílies nombroses, amb totes les conseqüències que en deriven.

Però encara una objecció seriosa a la pertinença de la comparació que m’ho havia de fer veure tot més clar. M’estava parlant d’una propietat vertical, en la qual no hi ha cap dubte que tots els habitatges pertanyen al mateix edifici, reposen sobre els mateixos fonaments. En canvi, l’Estat seria una extensió horitzontal, on cada habitatge té el seu terreny. I perquè l’amo del terreny que confronta amb el meu ha de pretendre que també li pertany i, un cop se n’ha apoderat, que ha de subjectar-me a les seves regles si, per començar, aquestes regles són deshonestes, ja que permeten una ocupació?

Va haver de convenir el meu vell conegut, que potser no havia escollit prou bé el seu exemple, però cap de les meves raons, aquí abreujades per la conveniència de l’espai, no el va fer canviar de criteri i, pel que sé, avui és tan espanyolista com abans. Voldria tenir més sort amb d’altres que encara creuen, malgrat les evidències en contra, que en aquesta finca peninsular feta de tants annexos com pobles hi ha, s’ha reprès un règim democràtic després de l’etapa negra del franquisme. No ho fou ni el d’abans ni ho és el d’ara, quan l’Estat no es vol ni simplement preguntar (i es fa l’enze si li ho diuen) perquè cada dia ha de llançar més forces repressives al carrer, perquè els ciutadans de tres comunitats ben diferenciades entre elles i de Castella no paren de contestar, alguns pacíficament, d’altres amb violència, unes preteses “lleis comunes”. 

Espanya fa molt de temps que va perdre la serenitat, i com això s’encomana fàcilment, no és estrany que l’hagi fet perdre als altres, a aquests pobles que, com si anteriors experiències no els haguessin advertit, van creure en la democràcia quan en la clandestinitat, tothom exposat a un idèntic perill. Totes les mans eren amigues, i ara es troben que una facció dels perseguits – després d’haver triomfat – els persegueix amb la insistència que sol demostrar la mentalitat imperialista. La mateixa de sempre, no pas una altra. Canvien les mans, canvien les cares ( a vegades no gaire), a unes formulacions polítiques en succeeixen d’altres, però sempre hi ha uns dogmes que es traspassen, tan sagrats ara als demòcrates com ho foren als totalitaris.

L’església patriòtica prou pretén un ‘aggiornamento’, i avui hi ha autonomies de benpensants on foren dràsticament abolides pel macabre uniformador i àdhuc on ningú no les demanava i qui sap si no fan nosa i tot. La consigna deu ser aquesta: que prosperi el pecat venial de les descentralitzacions sota vigilància exhaustiva perquè les comunitats més dinàmiques no caiguin en temptació d’incompetència legislativa, però que encara i per sempre sigui anatema la llibertat dels pobles que tenim a l’abast!
Ingents quantitats de servidors oficials i para-oficials d’aquesta democràcia que ens entra a casa, on volem la nostra i no el dubtós obsequi d’un fingiment, no perden de vista els pecadors recalcitrants. Hi ha boscos d’ulls a cada cantonada i les presons són generoses com sempre que, sota el nom que sigui, hi ha un Estat que, mentre es proclama nació, no pot sofrir les nacions i creu que res no és tan encomiable com mantenir, en nom de la civilització, les colonitzacions. I és perfectament previsible que, de la mateixa manera que es disposen a celebrar un ‘descubrimiento’, més endavant celebrin la nostra captura. Si no hi posem remei. 

Manuel de Pedrolo

Cròniques d'una ocupació (XII). Manuel de Pedrolo

Context Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 

He seguit amb relativa atenció la passada campanya electoral i he pogut observar que, un cop més, l’esquerra i la dreta espanyolistes coincideixen quan es tracta del nostre cas, d’aquest poble de la cultureta, com encara ens diuen alguns dels nostres benefactors. Mentre el senyor Jorge Fernández Díaz, candidat que fou d’una Alianza que el reconegut humorisme del seu fundador qualificà de Popular, tractava d’irresponsables els catalans que no accepten ser espanyols, el senyor Julio Anguita, secretari general del PCE que acudí a casa nostra per tal de reforçar la capacitat de persuasió de la gent d’Iniciativa per Catalunya, afirmava que l’independentisme català és una bajanada. És que hi ha potser allò que en un temps més feixistes se’n deia un contuberni? No ho crec pas.

És des del fons d’un ‘acendrado patriotismo’ que comparteixen sense cap necessitat de convertir-hi en reunions d’adaptació que uns i altres, perquè no són pas sols ni parlen únicament a títol personal, s’oposen a la llibertat dels pobles i fins i tot de les persones si tenim present que tots vivim cohibits, engavanyats, quan se’ns priva de ser o de manifestar-nos tal com som, quan se’ns adscriu a una pàtria que, mare d’ells, és el nostre carceller.

El senyor Anguita, una boca d’or pel que tinc entès, sembla que ens surti amb allò de la ximpleria perquè “aquests grups (els independentistes) hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26, etc.”, o sigui tot allò que l’Estat espanyol ja ha dit i que diu qualsevol nació sobirana. De manera que, sense explicar per quina subtil alquímia política s’arriba a aquesta conclusió, ja tenim que a casa nostra es converteix en poca-soltada allò que ells es prenen tan seriosament. S’oblidaran algun dia dels dos pesos, de les dues mesures? Sembla difícil.

El líder comunista té una escassa idea de què és la llibertat, i el senyor Jorge Fernández l’acompanya en aquesta deficiència. A l’exgovernador de nominació suarista si no ho recordo malament, potser no se li ha acudit que, en voler fer un irresponsable del català que nega una espanyolitat a què l’obliguen, obeeix el fàcil moviment mental de desqualificar-lo perquè sempre és més senzill, declara l’altre inepte, que no pas escoltar-lo. O potser no sap que els ‘nacionales’, l’actitud dels quals adopta amb tots els matisos que calgui, tenien prou consciència que entraven en una altra terra, en un altre país, si les forces que hi abocaven eren, com deien ells mateixos, un ‘ejército de ocupación’. Hi ha algú que ocupi la pròpia comunitat?

Ara, allò que més crida l’atenció és l’originalitat del senyor Anguita quan, per treure’s les puces del damunt, veu en l’independentisme un moviment burgès. Burgesos els canacs, burgesos els armenis, burgesos els kurds, els irlandesos i tants d’altres que estan cansats d’opressions? De burgesos, de capitalistes, fins i tot de feixistes en deuen haver arreu, i no en falten pas entre els nacionalistes espanyols. I que són tan independentistes com qui més, quan es tracta del seu territori, del qual volen continuar essent els amos i senyors. Però és una dèria d’aquesta gent que en una nació oprimida només la burgesia vol alliberar-se dels seus colonitzadors. Deuen tenir les esquerres per badocs. Per a ells no existeix, per exemple, un PSAN, per a ells deu ser un burgès en Carles Castellanos, professor universitari empresonat després que la policia va poder vexar-lo i tractar-lo com un culpable, i no com un sospitós, gràcies a una esglaiadora Llei antiterrorista que l’Estat espanyol s’hauria pogut estalviar sense aquesta obsessió tremenda, sense aquesta por intolerable de quedar-se despullada si les colònies ‘interiors’ recobraven la seva independència.

I aquesta paüra del despullament em porta a un altre Fernández, a l’Emili Fernández Teixidó, del CDS, que, en un moment d’entusiasme propagandístic, assegurà, d’una banda, que l’espanyola era la millor cultura del món. Una afirmació que probablement subscriurien aquells anys eufòrics i ara nostàlgics cavallers que mai no van parar de dir-nos que ser espanyol era una de les poques coses serioses que encara quedaven, i de l’altra que “Espanya necessita Catalunya com Catalunya necessita Espanya”, uns mots força imprudents en boca d’un unitari, perquè quan necessitem algú, és l’altre, o sia algú altre, i, per tant, l’home de Suárez a Barcelona reconeixia aquesta alteritat que bé deu donar-nos tant de dret a ser independents com en dona als nostres veïns peninsulars de manar a casa seva.

Però el dirigent socialdemòcrata no és un independentista, potser perquè no li agrada que el tractin d’irresponsable o de ximplet; el senyor Fernández és un bon espanyol i expressa amb la seva frase la frisança que deu sentir en pensar que, sense Catalunya, Espanya aniria més desabrigada i que, sense Espanya, Catalunya perdria, entre altres coses, el seu bilingüisme. Perquè si és desagradable la perspectiva d’una Espanya mal vestida, potser tot ensenyant unes vergonyes pecaminoses, és literalment esgarrifós imaginar-se una Catalunya que ja no es beneficia del castellà, que renuncia a formar part d’aquesta cultura sense parió. Amb el segon Fernández (segon només per l’ordre d’aparició en aquestes escenes) afegim a l’esquerra i a la dreta espanyolistes l’anomenat centre i obtenim doncs un esplèndid triangle més o menys irregular, però encara prou harmònic, que planta cara amb l’originalitat que hem vist a les aspiracions d’un poble que hauria de provocar més reflexions que genialitats si, abatut fa prop de tres-cents anys, encara avui s’esforça a sobreviure. El senyor Anguita, a l'hora de fer la llista d’allò que té i nosaltres no tenim, no s’oblida de les fronteres. Les noves fronteres no falten mai quan es parla d’alliberaments nacionals, però hom no diu res de les velles que els protegeixen i per la preservació de les quals combaten, malgrat els internacionalismes que els haurien d’aconsellar de suprimir-les. Quan el secretari del PCE entra a Catalunya en acció política porta amb ell l’Estat espanyol, no pas la idea d’un món on tots, sense excepcions, serem ben lliures de desenvolupar el propi llenguatge, la pròpia cultura, sota una administració europea o mundial que protegirà els altres perquè els uns i els altres serem en aquesta administració que, per no caure en els errors de sempre, no afavorirà la imposició demogràfica; entra a Catalunya com un espanyol i amb el seu dir defensa l’espanyolitat, no una societat en la qual, sense fronteres, hauran desaparegut els privilegis culturals i no tan sols les desigualtats econòmiques. És llavors que la “millor cultura del món” podrà demostrar que ho és. No ens hi oposem pas; només demanem que al nostre poble se’l deixi competir, si competició hi ha, en lloc d’assenyalar-li uns límits, com ara, quan el procés colonitzador prossegueix la seva marxa amb el vist-i-plau de tants que, convençuts de tenir les claus de la història, tanquen la porta perquè, en aquesta història, no s’introdueixi una llibertat que els sobra. Com la nostra.

Convocatòria del Consell local per a la República catalana

OPINIÓ: "A veure si els arbres no ens deixaran veure el bosc ", per Teresa Calveras

Vaig seguint atentament el judici del procés amb estats d’ànim que van variant, pateixo, m’enrabio, m’escandalitzo. Tots estem pendents d’un fil processal que de vegades esdevé molt tècnic; comentem si diuen això o allò, si els vídeos es veuen o no, si els advocats defensors fan o no poden fer, si la imparcialitat mostrada és o no és la que s’espera d’un tribunal,...

Però res d’això importa. Aquest judici s’ha bastit sobre una mentida i s’alimenta de la injustícia i la repressió. No importa si els guàrdies civils van tenir por, ni si es van trobar més o menys urnes, ni si algú es va rebel·lar o no.

A la base del judici hi ha una negació de drets fonamentals col·lectius; hi ha una sèrie d’actuacions policíaques poc clares des del punt de vista legal encaminades a espiar un govern electe; hi ha una destitució i un empresonament del govern legítim del nostre país; hi ha una jornada de repressió als ciutadans de Catalunya, pacífics, que només volien votar, de la qual ningú es responsabilitza. I, tot això continua ara mateix, continuen les restriccions de drets fonamentals, prohibició de símbols i empresonaments puntuals de persones que s’han significat en algun moment , s’intenta de totes les maneres possibles atemorir la població seguint un estil que és habitual a estats que no són precisament democràtics. Tot això portat a terme per un poder opac que s’amaga darrere jutjats completament parcials.

Recordem-ho quan el fil del judici quotidià ens vulgui distreure del que és fonamental i portar-nos per camins legalistes que no fan res més que amagar la realitat. Pot ser que en algun moment els nostres governants s’equivoquessin però van seguir un camí legítim, intentant forçar una petita obertura en un mur opressor que no es va moure ni un mil·límetre. El dret a la llibertat existeix i els qui haurien d’ésser jutjats són els que la limiten només per mantenir els seus privilegis.

Teresa Calveras
HGxInd