dijous, 30 de maig de 2019

Resum de la xerrada "Política i Poder", per Alfons Durant-Pich


Xerrada al Foment Hortenc feta per Alfons Durán-Pich el 16 de maig del 2019.
 
Avui es tracta de parlar dels vincles entre un projecte d’Estat, com el que volem a casa nostra, i el concepte de poder. 
 
Alfons Durant-Pich

El primer que vull dir és que tornant de l’últim viatge estava rellegint un llibre de E. Wilson, un biòleg i sociòleg que, a més, té alguns anys d’estudis en enginyeria i que em deia fa poc que també li interessa la física teòrica. Cada vegada més la gent que val la pena és la que cavalca entre diferents coneixements. Tot això ho dic perquè l’especialització és una petita trampa en la qual hem caigut els últims anys. Karl Marx, essent professor a Berlin, en un debat sobre política monetària va dir: vosaltres cada dia sabeu més de menys coses fins que arribarà un moment que ho sabreu tot de no res. Aquesta és la trampa de l‘especialista.

Hem de veure tant les empreses com els estats com a organismes vius que tenen una dinàmica pròpia. Un dels grans errors dels estats europeus actuals ha sigut estar fixats en el temps i no tenir una concepció dinàmica, això no els ha deixat progressar. Perquè progressar és això, ajustar-se constantment als canvis de l’entorn. La nostra pretensió és que el nostre Estat sigui una nació dinàmica. Veient el judici al procés en el tribunal suprem hi veig un estat que no ha progressat , que està encara al segle divuit. Els estats-nació d’abans ja no tenen raó de ser.

Què és el poder? El poder és la força que es té per poder obligar a l’altre a fer el que tu vols. L’estat espanyol és poderós? És un estat en fallida tècnica. Una de les seves principals debilitats és la desastrosa assignació de recursos que fa. Fixem-nos que en lloc de dedicar els recursos a millorar la xarxa de trens de llarg recorregut el que fa és crear la xarxa AVE. És un disbarat en termes macroeconòmics, un disbarat colossal. Produeix pèrdues i representa un risc enorme per als ciutadans perquè no s’aplica el manteniment adequat, posant en perill la seguretat. És un estat que estira més el braç que la màniga i que ha de pagar cada any 32.000 milions d’interessos. El deute real de l’Estat espanyol és de 1,65 Bilions d’euros (no de 1,2 com es diu normalment) Aquest deute ha crescut en part degut a la mala assignació de recursos. Un estat que després de pagar les pensions, l’educació i la sanitat ha de fer front al deute... malament. Per fer front a aquesta situació l’Estat espanyol no tindrà més remei que reduir les despeses en educació, sanitat i prestacions socials i ho farà privatitzant els serveis de sanitat i educació... no té altra manera de fer-ho, és un fet que ja s’estudia a primer d’econòmiques. I no vull espantar ningú... L’Estat Espanyol és un estat en fallida tècnica.

Jo tinc una formació anglosaxona i sóc dels que crec que l’Estat ha de cuidar bàsicament dues àrees, l’educació i la sanitat, per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats i tingui a l’abast la possibilitat de millorar. Aquests dos capítols han de ser de l’estat i no s’han de privatitzar mai. A Espanya hi ha un gran nombre de funcionaris, em refereixo a alts funcionaris que estan ficats arreu i que fan explicable que passin coses com la del jutjat número tretze que és capaç de fer una proposta tan eixelebrada com atribuir a bones persones pertinença a banda criminal. Una d’elles, per exemple, el periodista i director de TV3 el Sr. Vicent Sanchis. Quan explico coses com aquesta als meus amics americans es posen les mans al cap i em diuen: I aquest és l’Estat poderós? Això és el seu poder? Jo he procurat durant molts anys entendre què és el poder, prenent notes, analitzant àmbits diferents, per esbrinar al final qui mana en aquest món i m’he adonat que cal rascar molt, cal aprofundir molt i tenir la possibilitat d’accedir a moltes persones dels àmbits públic i privat. Gràcies a això vaig saber de manera marginal que quan es va crear l’OTAN el mateix Stalin es va oferir a formar-ne part i el govern americà es va afanyar a posar-li el veto, perquè si no tinc un enemic me l’haig d’inventar. La guerra freda va ser un invent del mateix Truman per poder crear una immensa maquinària de guerra. Quan acaba la guerra freda immediatament en comença una altra: la guerra contra l’islam. La màquina de produir material de guerra ha de continuar funcionant.

Sembla que els que tenen més diners són els més poderosos, però quan ho analitzes en detall veus que no són aquests els qui manen. Els qui tenen molts diners avui dia tenen un perfil molt diferent dels qui en tenien fa cent anys. Fa cent anys els diners s’acumulaven al llarg de molts anys a través de la família, per acumulació. Ara els qui tenen molts diners són persones com Jeff Bezos, (creador d’Amazon), són persones que tenen una idea la posen en marxa i en poc temps arriben, com ell, a tenir 151.000 milions de dòlars en accions. No tenen patrimoni material, sinó que tenen diner líquid, en forma d’accions sí, però convertible en diner a l’instant. El progrés tecnològic ha permès que el temps d’acumulació sigui molt i molt ràpid. Malgrat tot, aquests rics no són els amos del món. Llavores qui ho són? Els polítics? No, aquests són els empleats dels oligarques de qui ja en parlaré més endavant. Parlem dels polítics. Hi ha una gran diferència entre el polític anglosaxó i l’hispànic. El primer fa una carrera professional i després entra en política mentre que el de casa nostra ho fa al revés, primer entra en política, s’hi està molts anys i finalment en surt per anar al món de l’empresa privada o pública privada a través de les portes giratòries. Els polítics són empleats, no tenen poder real.

El tercer agent del sistema són els qui mouen els diners, els seus i els dels altres, els públics i els privats, els anomenats oligarques. Moure diners públics vol dir moure pressupostos estatals. Aquesta gent sí que té poder! I no és la banca, era la banca! Ara són bancs a l’ombra. I què és això? Tot ha canviat molt. Per exemple, el Santander era el banc de la família Botín, però ara el principal accionista d’aquest banc és un fons d’inversió que es diu Blackrok. Qui és el principal accionista de Telefónica-Movistar? Blackrok. Qui és el principal accionista d’Iberdrola? Blackrok. I qui és Blackrok? És un fons d’inversió que gestiona els diners dels altres. És, entre altres coses, el principal accionista de les quatre grans companyies aèries dels EEUU. Com pot ser això? Com s’ha arribat això? Senzillament perquè la gent que té diners els ha posat en mans d’especialistes. Un dels factors importants que ha contribuït que això passi ha sigut el gran progrés en les comunicacions. Fins ens comunicàvem per carta, per fax, per trucada telefònica, però ara tenim les tecnologies TIC que permeten que jo mateix i ara des d’aquí, utilitzant el mòbil, pugui saber la cotització del dòlar a diferents places, NY, Singapur, etc. i donar ordres de transaccions de compra i venda a l’instant. Si tens una línia de crèdit important pots moure 1.000 milions de dòlars jugant amb les cotitzacions a diferents llocs i encara que el guany percentual sigui molt i molt petit, movent grans quantitats pots fer molts diners. I així dia a dia, hora a hora, així es fan els diners avui dia. Hi ha una expressió americana que diu que hi ha “makers”, els que fan coses, i els “takers”, els que les agafen. Avui hi ha molts més “takers” que “makers”! Això és dramàtic. El tema no és produir sinó moure diners. Això sí que és poder! Tant poder que es pot aconseguir fer caure el valor d’una moneda en una setmana. Ara us explicaré una operació anomenada “a curt”, en anglès “short selling”, que quan l’explico a la gent normal com vosaltres es posa les mans al cap. Es tracta de llogar una gran quantitat d’accions i es posen a la venda, encara que no siguin teves ho pots fer, d’aquesta manera, essent una gran quantitat, en fas baixar el valor i, quan ja ha baixat, les tornes a comprar. Per tant, et costen menys diners i les tornes obtenint-ne un guany. Això és economia financera. A l’època dels grecs l’economia era política, sempre es referien a l’economia política. L’adjectiu polític va caure amb el temps i va quedar simplement economia, ara ja és economia financera. És el joc dels disbarats. La manera de fer diners és moure’ls sense que hi hagi res a darrere. Avui dia de cada cent dòlars que es mouen només cinc corresponen a contraprestacions, és a dir a serveis i productes, el cafè de cada dia, els productes de consum, per exemple. L’economia financera no genera cap contraprestació.

Aquests són els que tenen el poder! I aquesta és la feblesa de l’Estat Espanyol. Els que tenen el poder no saben on és “Catalonia” però tampoc saben on és “Spain”. Ara comencen a saber-ho perquè només els mouen els rendiments, són molt freds i els comença a molestar que siguem un problema, el que ells anomenen el contenciós Cat-Spain. Per exemple, no els agrada gens que en els seus magatzems d’Amazon la gent no estigui massa motivada i que els enginyers que vénen de fora es preguntin què està passant aquí, perquè això arriba als de dalt. I el dia que els oligarques diguin prou s’haurà acabat el bròquil. Només han de forçar el retorn del deute, i ho faran en la mesura que considerin que el conflicte perjudica els seus interessos i els està començant a perjudicar. I ells estan molt ben articulats perquè compten amb molts agents de la roda, com els auditors, els consultors, les agències de qualificació de deute, els “think-tank”, que els ajuden a vehicular el missatge que el poder el tenen ells. El poder està articulat així. Per exemple la idea de canvi climàtic va sortir d’un “think-tank” per imposar un concepte més neutre que el de deteriorament del clima, que seria el més adequat. Aquesta idea va ser fabricada. El poder circula amb l’ajuda d’uns agents que fan rodar la roda. Afegim-hi, fins ara no n’he dit res, els mitjans de comunicació. És cert que hi ha petits guerrillers, sobretot en el món digital, però les capçaleres grans formen part dels agents necessaris d’aquesta roda de poder.

El nostre projecte ha de tenir present una cosa molt important: la concepció dels estats ha canviat molt i no té marxa enrere. Els Estats no poden ser tancats, han de ser oberts i tenir en compte que el concepte de sobirania és molt limitat. Mirem-nos Europa: els militars espanyols són avui dia empleats de l’OTAN. En política econòmica el president del Banc central europeu, el Sr. Mario Draghi, que és d’origen Italo americà, és també un simple empleat que parla més amb el president del banc central americà que amb els estats
POLÍTICA, EMPRESA I PODER europeus, dit sigui de passada que l’ajudant que li porta la cartera és un vell conegut ministre espanyol.

Amb tot això vull dir que crec que nosaltres hem de construir un estat lleuger que se centri en les coses fonamentals per als seus ciutadans, la sanitat, l’educació i les pensions. 


Alfons Durant-Pich
---------------------------------------------------------

 Per a saber-ne més:

Videos:
  Entrevista a Més 3/24 amb Xavier Grasset

Llibres:

  • Alfons Durán-Pich. Catalunya, a la independència per la butxaca. Angle Editorial, Barcelona 2012. Pròleg de Joaquim Torra i Pla.
  • Alfons Durán-Pich, L’oligarca camuflat. Editorial Navona, Barcelona 2019
Ves a:

Anima’t a compartir els teus comentaris al nostre blog: http://noticieshgxi.blogspot.com/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada