OPINIÓ: "Renunciar a la lluita és renunciar a la victòria", per Salvi Pardàs

El vicepresident Aragonès ha afirmat que la independència del país no es pot fer perquè Espanya és un estat poderós que ostenta el monopoli de la força i, com ha demostrat, la determinació de fer-la servir contra els ciutadans dissidents, com ho han fet sempre tots els règims autoritaris. També fa servir el vicepresident el nou joc de paraules per referir-se al terrorisme d’Estat: "correlació de forces desigual", com si l’Estat espanyol, que ha fet saltar pels aires el seu propi sistema de drets civils, jugués en el mateix camp que l'independentisme que vol derrotar. 

Si l’objectiu del Govern, refermat si més no retòricament, és la República catalana no s’entén quina és la via que proposa Aragonès i el seu entorn polític per fer-la efectiva, que no sigui esperar que "en siguem més" i continuar rebent. Perdoni, però que no n’hi ha prou amb un referèndum i repetides eleccions en les quals ha guanyat diàfanament l’independentisme? 

Aquesta exigència de ser-ne més per què no es trasllada als defensors de la “unitat d’Espanya”, en clara minoria a Catalunya? És a dir, per què a l’independentisme se li exigeix ser-ne més i a l’unionisme, vulnerant tots els drets civils, perseguint la dissidència, atemptant contra la pau social i repartint cops de porra, no li cal ni tan sols guanyar unes eleccions a Catalunya perquè determinada classe política s’hi acabi sotmetent? Catalunya és un país el Parlament del qual s’ha declarat sobirà en diverses ocasions. De què ha servit? 

Senyor Aragonés, amb respecte us demano que si la vostra intenció és renunciar a la lluita o evitar la presó, parleu clar i sabrem amb qui pot comptar la causa catalana.

Salvi Pardàs Sunyer

OPINIÓ: "La llengua és cultura i mereix tota la nostra consideració", per Salvi Pardàs

‘Joc de cartes’ és un bon programa-concurs de la TV3, en el qual tres restaurants catalans rivalitzen entre ells i un en surt guanyador. 

Doncs bé, en un dels darrers programes, dedicat als restaurants amb piscina de Barcelona i Castelldefels jo els hauria suspès a tots tres en l’apartat de drets lingüístics. Essent restaurants amb una carta de 30 euros de mitjana, cap dels tres ofereix la web en català. Han triat el castellà. La llengua pròpia del país, inexistent, ignorada, obviada, desapareguda. 

Tan inútil és la nostra llengua que s’ignora fins i tot en una carta de restaurant? Segur que en aquests restaurants que promociona la TV3 s’hi menja molt bé, però la llengua, com el menjar, també és cultura i mereix la mateixa consideració.

Salvi Pardàs Sunyer

Cròniques d'una ocupació (III), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets:

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

La crònica (III) 

L’ocupació d’un país, que comença quan algú de fora hi entra amb la intenció d’apropiar-se’l (i poc importen les circumstàncies que facilitin o permetin aquesta entrada), es pot donar per enllestida quan l’estrany ha aconseguit de fer oblidar a l’indígena la seva cultura, quan, doncs, ja no queda ningú que sigui capaç de denunciar la presència del colonitzador. Aquí ja fa temps que avancen cap aquesta victòria definitiva, ara i adés la marxa triomfal interrompuda o alentida per l’acció d’algun guerrer especialment inspirat i més impacient, massa vesànic per no repel·lir fins i tot la gent de la mateixa comunitat, d’altra banda també abatuda i ben lligada, segons és fama, per una normativa autoritària, represa però, sempre represa aquesta marxa pels successors que, si reneguen de la cruesa dels procediments emprats per aquella ànima ensuperbida, no renuncien de cap de les maneres a l’obra que ell només va reprendre dels seus successors.


No hem de renunciar pas a defensar-nos de l’empresa, cal que reconstruïm allò que enderroquen, que tapem allò que foraden, que procurem frenar l’evasió de tot allò que s’emporten. I ens cal, sobretot, conservar la veu. La nostra, és clar, no pas la d’ells que, de vegades àdhuc amb accents de tendresa paternal, ens asseguren que ‘todos somos españoles’, sense que aquesta amabilitat oculti que la sirena de torn identifica invariablement l’espanyolitat amb la llengua castellana i ens fa doncs espanyols no pas per la nostra llengua, la catalana, sinó per una altra que, aliena, tenim l’obligació de freqüentar íntimament.

És cert que, a hores d’ara, gairebé ningú no gosa negar l’existència d’una llengua catalana, que aquesta llengua es parla “localment” (però això sí, d’una manera tan localitzada que cal establir pel cap baix quatre “corrals”, no fos cas que si no la parcel·laven fóssim massa) i que prou vàlid és servir-se’n moderadament a la “región”, però a tots se’ls allarga la cara o se’ls endureix l’expressió quan els fas notar que si aquesta llengua és tan espanyola com la castellana, res no s’hauria d’oposar que sortís a respirar fora de les “provincias” i que un cop ben instal·lada en l’àmbit peninsular tingués, fins i tot, l’oportunitat de convertir-se en universal. No seria pas poc motiu d’orgull arribar a tenir-ne, en el mateix estat, dues de tanta categoria!

Però no desbarrem, que la mandíbula es fa vella i podrien desencaixar-la les rialles, i tornem a l’ordre del discurs. Entre els senyals que permeten potser infal·liblement de distingir l’ocupant hi ha el seu interès per controlar estretament, sense cap afany amorós, que seria immoral, la llengua del poble de què s’apodera. Ara ens trobem, en aquest lamentable cas nostre, amb una vigilància minuciosa, amb una preocupació verament exemplar, permanent, que va destapant-se amb disposicions de caràcter indiscutiblement protector.

Canten per un costat els rossinyols oficials que volen guanyar-se una imatge de gent de la màniga ampla (però amb els punys ben cordats) amb les seves manifestacions de simpatia, i canten per l’altre les ordres que regulen la pràctica del nostre idioma. Per haver-me’n fet ressò en el meu diari i haver-ho hagut de tornar llegir en seleccionar-ne uns fragments destinats a El Temps, recordo ara a tall d’exemple la Nadala, com en dic, amb què foren obsequiats els nostres ajuntaments el desembre del 86, quan se’ls manà de fer les convocatòries, les ordres del dia, etc; en castellà, si bé se’ls permetia, si volien, de fer-ne una còpia en català. Bé, còpia... Difícilment ho podien fer si una còpia és una reproducció de l’original i ara es tractava de retraduir al català les paraules catalanes que havien hagut de ser traduïdes a l’idioma d’abast estatal...

Possibles impropietats apart. No cal pas que ens estranyem d’aquesta obsessió lingüística. No falten catalans curts de vista que opinen el contrari: som nosaltres qui donem una importància excessiva a la llengua. Que se sàpiga, però, aquesta importància que li concedim no arriba a l’extrem de voler-la exportar a terres que no la volen ni la necessiten, si tenen la seva. No mostren pas ells aquest respecte. De la importància decisiva de la llengua n’estan prou més convençuts que no ho està el nostre poble quan s’acostuma a cedir de seguida que sent la veu de l’amo. Saben els espanyols que la llengua fa la festa i que sense ella no n’hi hauria. O, pitjor, la faria l’altre.

Castella no és una nació gaire afeccionada a les impreses improductives, encara que els comptes, a cops, li hagin sortit com el de la lletera de la faula, no esmerçaria esforços contra una cultura si no li veia que li són necessaris. Més llestos els seus homes que nosaltres, entenen perfectament que aquí no seran a “casa seva” mentre se’ls resisteixi la llengua, la cultura, que d’unificacions com ells persegueixen no n'hi haurà mai cap, si no ens passen al seu idioma.

No és pas perquè sí que un polític ha dit ‘sottovoce’ (però no tant que no se l’hagi sentit) que li feia més por Catalunya que Euskadi. No pot pas ser pel nostre esperit bel·licós, pactistes com sembla que som. Ha de ser doncs perquè, amb sorpresa, s’han adonat que el franquisme no ens havia fet la feina, com nosaltres mateixos podíem pensar que ens la faria, i que tornàvem a alçar la cresta, ni que fos, ni que sigui, una mica pansida. Pansida a l’esquerra que vol federar, i no sembla pas que consideri l’exemple, o model, de la corona catalano-aragonesa, pansida a la dreta que refina i sublima paelles autonòmiques amb el mànec a Madrid, i pansida encara la del “nacionalisme” que, com quasi assenyalava darrerament un periodista, embolica que fa fort amb les seves reserves, amb les seves matisacions, amb la seva atenció puritana a pensadors polítics que tan sovint es distingeixen pel seu humor macabre així que enceten el tema.

És la realitat del país que cal mirar, i veure com tot està a punt d’escapar-se’ns de les mans, que és de debò que anem cap a la descolonització, no pas la que allibera, sinó la que s’aconsegueix, com insinuava més amunt, quan ‘cumplidos los objetivos’ l’ocupant, tots som ja un i el mateix, però si comptes bé resulta que falta un poble. El poble que no s’ha preocupat prou, que no ha volgut o no ha sabut fer d’allò que li resta encara de cultura una eina per reclamar el poder polític, una independència que obriria a aquesta cultura, ben amples, els camins que ara, i des de fa segles, ens tallen perquè ens desviem cap a rutes que per a nosaltres desemboquen en un cul de sac.

Hi entrarem?


Manuel de Pedrolo
------------------------------------

Llegiu la Crònica anterior

Aquest juliol pots recollir el nou carnet de l'ANC

Si ets soci de ple dret de l’ANC, pots passar pel nostre local a recollir els nous carnets que t’acreditaran com a soci de l’entitat.

Serem tots els dimecres del mes de juliol, des de les 18 h a les 20 h, al carrer Torre dels Pardals, 33, molt a prop de la parada de metro de Maragall, línies 4 i 5. Cal que portis el carnet d’identitat per a acreditar-te.

Secretariat local de la territorial d’Horta Guinardó

Carta oberta a l'independentisme de base, Elisenda Paluzie i Hernàndez

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir el primer d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava des del punt de vista legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així,arribem al 27 d’octubre, marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per la unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita no-violenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

Opinió: "PANC... i per què no?", per David Calabuig

 En una “democràcia de partits” com la d’Espanya, dissortadament, com s’ha demostrat, només es permet de fer política des dels partits. A més, es tracta d’un sistema proteccionista i excloent, que fa pràcticament impossible assolir representació als partits de nova creació (no confondre amb els vells que s’han canviat de sigles). Pot haver-hi transvasament de vots entre partits però sempre “suquen” els mateixos. Això és el què va passar amb Front Republicà o amb Primàries: se’ls va silenciar, no existien. 

Arribats a aquest punt, sembla clar que necessitem una alternativa independentista que ens permeti tornar a creure i il·lusionar-nos novament. A mi no em convenç cap estratègia que persegueixi “forçar” els actuals partits “independentistes” a fer allò que no volen. No, això no funciona. D’altra banda, si no podem votar a una altra formació independentista, l’única opció per a “castigar-los” és l’abstenció o el vot en blanc i això tampoc no és cap solució, ans al contrari. 

La situació actual és molt crítica perquè estem molt desgastats i decebuts. El temps no és il·limitat i tota aquesta generació de gent meravellosa es mereix nous objectius i tornar a creure. Potser ha arribat el moment de tancar una etapa de l’ANC (una grandiosa etapa) i d’obrir-ne una altra. 

Partint de la realitat que la unitat de partits independentistes és una utopia (per molt que ens quedem afònics de cridar “unitat, unitat!”, no ens faran cas), fiquem-nos en política de veritat i impulsem un nou partit amb l’objectiu d’assolir la independència del nostre país. El gran avantatge respecte a iniciatives fracassades com les d’en Dante Fachín i en Graupera, és que l’ANC disposa d’una estructura territorial amb molta capil·laritat i capacitat de mobilització (gràcies a la feina impagable de molts membres). Aquesta capacitat de l’ANC, estic convençut, permetria superar el blocatge sistèmic dels mitjans de comunicació i arribar a ser coneguts per molta gent (ara ja ho som). 

Al final serà veritat la dita: “per a fer una truita s’han de trencar els ous”.

David Calabuig

Cròniques d'una ocupació (II)

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

• CiU             69 escons.
• PSC-PSOE 42
• ICV               9
• AP                6
• ERC             6
• CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
 

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

No costa res recordar, repetir sumàriament, que les coses van anar així:

Almansor havia fet tot el possible per devastar Barcelona; de la seva ràtzia s’enduia cap a Còrdova presoners, anells, monedes, tot allò que els seus guerrers van poder arreplegar, i ens deixava la ciutat encesa com una teia i tot ple de cadàvers sense enterrar. Al nord, entre els francs, la família carolíngia abandonava l’escena, no pas de grat, és clar, i un Capet, Hug, era el nou rei.

Borrell II, esparverat per les cruentes atzagaiades del cabdill sarraí i temorós que les repetís, va demanar assistència a la nova dinastia, però el primer Capet (incidentalment, pot ser interessant d’afegir que el seu fill, Robert, fou el primer rei que feu cremar un herètic, potser per justificar el seu renom de Pietós) exigí que el comte de Barcelona acudís a fer acte de vassallatge a l’Aquitània; a renovar, doncs, la condició de feudatari que havia mantingut amb els carolingis, i Borrell, potser ja una mica tranquil·litzat, puix que l’Almansor s’interessava més per les terres lleoneses que per les nostres, va fer l’orella distreta i no acudí a la cita. Involuntàriament, tampoc no va presentar-s’hi Hug, tot d’una entretingut per Carles de Lorena (el germà del penúltim rei carolingi, Lotari) que li buscava raons, unes raons tan llargues que, en acabat de discutir, no cal dir que amb les armes a les mans, el nostre comte ja s’havia emancipat.

És cert que la independència catalana nojp seria formalitzada fins molt més endavant, l’any 1258, quan el rei franc Lluís IX i el rei Jaume I van firmar el tractat de Corbeil; però l’altra, la de fet, la que posava la primera pedra de l’edifici posterior i sense la qual mai no hauria arribat a firmar aquell document, començava aleshores, l’any 988.
jpjp
Han passat mil anys, i ara ho volem celebrar. I aquest cop la parada és oportuna i pertinent; hom celebra els triomfs, com no celebra, encara que els nostres polítics, nacionalistes o no tant, s’hi obstinin, una derrota com la de l’onze de setembre de 1714, quan perdíem els darrers bous i les darreres esquelles. Se’ns assabenta que hi haurà una comissió encarregada d’organitzar les festes del mil·lenni, i és aquí on cal començar a preocupar-se. Us diré com ho veig.
Si hom vol recordar l’alliberament dels comtats catalans, aquells fets que ens van permetre constituir-nos en nació, si hom vol celebrar per tant la independència de la nostra terra, senyal que ens agrada que fos aconseguida. Ara: com pot ser que ens agradi allò que no volem, o sigui allò que ens desplau? Més exactament: que desplau a les forces polítiques que presideixen la comissió. Perquè aquesta és la realitat: mentre aplaudeixen el gest del comte Borrell, no tan sol no procuren renovar-lo, sinó que ens diuen que no cal. Alegra als polítics que ens “governen” que fóssim independents fins a la mort de Martí l’Humà l’any 1410, però tot fa creure, si jutgem pel capteniment i les declaracions d’aquests polítics, que si la independència era bona al segle X continuarà essent-ho fins a l’entrada del XV, ja no ho és avui, al segle vint. Que ha canviat?
jp
Moltes coses, certament, i sempre tot de coses que han empitjorat la situació que es gestava llavors en el compromís de Casp, quan s’introduïa una dinastia castellana a casa nostra, i que acabà de desenvolupar-se sota el regnat del primer Borbó i els seus successors. En aquells temps tan llunyans, quan els comtes catalans feien acatament als monarques de la línia carolíngia, no érem tan amenaçats com ho hem estat després, quan hi ha hagut una ocupació “física”. Naixíem aleshores com algú que encara depèn d’uns altres que no estan en condicions d’esclafar-te i t’han de permetre doncs que creixis. Així ens fou possible d’avançar cap a l’assoliment ple de la nostra personalitat catalana, d’aquesta personalitat que seria combatuda des que un rei foraster posà la petja al nostre damunt. Ho és encara.
jp
Cal ser conseqüent. No és normal que uns homes que no volen la nostra independència, que àdhuc l’obstaculitzen amb els ridículs i falsos arguments que no ens convé (quan tot demostra el contrari, des de l’espoliació econòmica fins a la submersió cultural) i que els temps de les independències ja ha passat (quan cada dia s’alcen pobles aplanats o reneixen moviments d’alliberament que ja semblaven morts i enterrats); no és normal, dic, que aquells mateixos que fan el discurs de l’ocupant, de tots els ocupants que en aquest món abunden de sobres, es disposin a commemorar “triomfalment” una independència pretèrita i segons ells irrenovable. No pots pas celebrar allò en què ja no creus, allò que potser abomines i tot. De solta només en té, aquesta celebració, si continuem sentint, o tornem a sentir, la necessitat d’alliberar el nostre país.

Es podria sostenir que avui som més catalans que no eren els contemporanis de Borrell II; ara hi ha al nostre darrere un més gran tou d’història, hi ha l’experiència d’aquells segles d’independència durant els quals s’afaiçonà el nostre caràcter nacional, però contra aquesta formació actuen els efectes d’una onada aclaparadora de despersonalització provocada que ha durat segles i que persisteix. Caldria superar-la, treure el cap per damunt les aigües que ens neguen i fer cada una de les nostres celebracions un acte reivindicatiu; preguntar-nos i preguntar als nostres ocupants en nom de què es justifica que un poble en subjugui un altre.

Sí, ja ho sé, sembla que hi ha la intenció de projectar arreu, i doncs també a la resta de l’Estat espanyol, el coneixement d’aquesta efemèride, però si es fa des de l’acceptació d’una situació colonial, des de la resignació, farem tanta llàstima com aquests “ex” que, desposseïts d’antigues dignitats i sense que en ells quedi ja ni un bri de combativitat, t’exhibeixen orgullosament un retall de diari dels temps de la picor perquè vegis que van ser algú, mentre et pidolen una almoina.
 
Si la festa és com s’augura, a la metròpoli es podran ben riure d’aquests ingenus que, havent-se sostret a un domini estranger sense que els calgués llençar ni una pedra i caiguts després en un altre asserviment, força més greu, ara s’han amansit prou per creure que l’imperi els escalfa més que la llibertat. Tampoc no és impensable que, sempre disposats a fer bones inversions, decideixin d’afegir-se a una celebració tan temptadora, i aleshores podríem tenir la gran satisfacció de veure com algun ministre s’alegra públicament de la gesta passiva del comte Borrell que, en emancipar-se dels francs, ens dirà amb una característica i patriòtica eloqüència, mostrava el seu espanyolisme... una mica prematur, tanmateix! 

Crònica anterior (I)

Comunicat de l'ANC sobre la campanya de Consum Estratègic

Hem presentat la segona fase de la campanya Consum Estratègic. Fins ara, hem organitzat més de 92 fires, 115 xerrades i hem aconseguit més de 148.000 canvis de contracte d’empreses de l’Íbex 35 a altres que permetin construir una economia catalana lluny de les manipulacions polítiques.

Com a principal novetat, el web de Consum Estratègic incorpora un cercador que ajudarà a buscar totes les empreses properes al codi postal que hi indiquis i amb les necessitats que hi especifiquis.

De fet, si ets empresa, botiga o autònom i vols ser-ne proveïdor, només cal que et registris al web i nosaltres et farem arribar un formulari que ens hauràs de retornar completat. Posteriorment, rebràs unes claus que et donaran accés a la intranet, on podràs omplir tota la informació dels serveis que vols oferir.

Un dels pilars de la lluita no-violenta és la no-cooperació. Per això, cal potenciar empreses que treballin per un teixit productiu català i que afebleixin els oligopolis de l’Estat.

Fem del consumestrategic.cat una eina de país!

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana 


P.D. Vilaweb publica avui, 21.06.2019, un editorial on explica el significat d'accions com aquestes.

OPINIÓ: "L’estat espanyol no vol negociar amb el govern català.", per Teresa Calveras

L’estat espanyol no vol negociar amb el govern català.
En primer lloc cal dir que tota negociació ha de tenir un objectiu clar i un calendari concret. No es negocia sobre no se sap què i a remolc de les decisions de negociadors que tan aviat volen reunir-se com no.

Negociar vol dir escoltar l’opinió de l’altre, explicitar la pròpia i arribar a un acord que haurà de recollir les opinions inicials dels negociadors tot modificant-les. Si no ser així no es pot parlar de negociació.

L’estat espanyol no vol negociar, no accepta l’objectiu que es planteja des de Catalunya, no es vol moure gens de la seva situació inicial, ni es presenta quan se li demana. D’aquesta manera la negociació i el diàleg són substituïts per la força que s’encarrega d’imposar l’opinió de l’un per sobre de la de l’altre.

I quina és l’opció que aquesta situació deixa a Catalunya? És ben fàcil, de l’independentisme se’n vol la rendició incondicional.

Per aquest motiu s’ha fet un judici que no és un judici i es mantindran empresonats els presos polítics per escarmentar tot el país. Per aquest motiu s’amaga i es distorsiona la realitat de Catalunya als mitjans de comunicació estatals, perquè aquesta realitat parla només de repressió, de justícia post franquista, de manca de llibertats, ... Com poden aquests fets tenir lloc a l’Espanya democràtica que diuen que és? Si els fets i la imatge que volen mantenir no quadren s’amaguen els fets i santes pasqües.

Però no crec que a Catalunya ningú es rendeixi. Han passat massa coses. L’han fet massa grossa i s’ha desvetllat tota la corrupció i el substrat franquista que estava amagat sota les institucions. Això per una banda, i per l’altra s’ha obert l’esperança de canvi real del nostre país i l’esperança és un motor molt fort per a l’acció.

A l’estat espanyol només li quedarà el camí de la repressió continuada, camí que no se sap on pot acabar, que perjudicarà tothom i que, com la història demostra, està condemnat a fracassar més tard o més d’hora.

Teresa Calveras
HGxInd

OPINIÓ: "Vendre’s per un plat de llenties", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

El senyor Collboni no es cansa de dir que si la majoria dels vots per a l’alcaldia de Barcelona no eren independentistes, l’alcalde tampoc no ho ha de ser; és clar que posa en el seu bàndol els comuns que, si bé no són clarament independentistes, tampoc no hi estan en contra i dins dels seus votants hi ha de tot. 

El que el senyor Collboni no ha vist, o no ha volgut veure, és l’altra majoria inequívoca que ha sortit de les urnes: els vots contraris als partits del 155 han tret els 23 regidors d’ERC, JuntsxCat i Comuns, que en aquest tema sempre ha estat molt clar.

Ara, però, als partits unionistes els ha agafat mal de panxa veient que Ernest Maragall pot ser batlle del cap i casal de Catalunya i s’han afanyat a posar damunt la taula de l’alcaldessa en funcions un bombonet enverinat: després de titllar la seva gestió de nefasta durant tota la campanya, ara li ofereixen els seus regidors a canvi de res, només per evitar que el govern municipal quedi en mans d’ERC. Ciutadans es als antípodes, políticament parlant, de la línia dels Comuns, i l’experiència del pacte Comuns-PSC va acabar com el rosari de l’aurora. 

Què decidirà Ada Colau? Continuarà fidel als seus principis i als del seu partit o farà com aquell personatge bíblic que es va vendre la progenitura i es deixarà comprar per una alcaldia?

Maria Gemma Cerezo Pumariega     
HGxInd

OPINIÓ: "El vot dels catalans no serveix per res", per Teresa Calveras

Afegeix la llegenda

Van començar empresonant el nostre govern legítim per uns motius que l’ONU veu irrellevants, després van impedir les investidures del MHP Puigdemont, del Jordi Sánchez i del MH Jordi Turull, que havien guanyat les eleccions el 21 de desembre passat.

Han aconseguit que els diputats i senadors que van ser elegits el 28 d’abril a les Corts Espanyoles, formant part de les llistes catalanes, no puguin exercir el seu càrrec i ara intenten que els guanyadors de les eleccions Europees a Catalunya tampoc no puguin ser Eurodiputats.

Milions de vots llençats a la paperera, milions de drets conculcats mentre no es treuen les paraules llei i democràcia de la boca.

La seva llei és la de l’embut, per un cantó és molt ample, de manera que tot hi passa i per l’altra tan restrictiva i estreta que no hi passa res, de manera que tot allò que perjudica el sistema es converteix en il·legal.

La democràcia té un dels seus pilars fonamentals en les eleccions lliures i en el sistema de partits però resulta que el sistema de partits post-franquistes fa aigües per tot arreu i el mantenen apuntalat restringint els drets de noves iniciatives i amagant-les, amb l’ajuda de la premsa; permetent demagògies, mentides i pactes irresponsables encaminats a mantenir la poltrona d’alguns. I del respecte pels votants no cal que en parlem, ben a la vista està què pensen dels nostres drets com a ciutadans.

I tot això envoltat d’un creixement dels partits de l’extrema dreta, de la desaparició d’intel·lectuals crítics amb el règim i d’una majoria de població que viu de la mentida que divulguen les televisions que s’esforcen en mantenir l’educació política de la ciutadania sota zero.

Si limiten els nostres drets per fer un referèndum d’autodeterminació, si la llei es fa servir en contra nostra, si els representats polítics que triem són vetats i si ja no tenim representants legítims a les institucions espanyoles ni europees ..., només ens queda una opció, haurem d’actuar de manera unilateral.

Ja ho deia Sun Tzu, sempre s’ha de deixar una sortida a un adversari, i a nosaltres, aquesta és l’única que ens han deixat.


Teresa Calveras
HGxInd

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (I), Manuel de Pedrolo

Pròleg

“L’editor em proposa d’escriure un pròleg, però em sembla suficient limitar-lo a una nota que situï el llibre. Cròniques d’una ocupació recull vint-i-set articles que foren publicats al diari Avui entre l’u de gener i el trenta de desembre de 1988. El títol és prou explícit per entendre que aquests textos denuncien allò que els nostres polítics no ignoren, però que més s’estimen de silenciar: la situació colonial de la nostra terra. Són doncs, el discurs d’algú que no renuncia a la plenitud de la seva cultura; un discurs independentista.

Manuel de Pedrolo


CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (I)

Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU             69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV              9
AP               6
ERC            6
CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista, aleshores majoritàriament extraparlamentari, hi passaven els  fets mencionat en aquest article d'en Jaume Renyer.

L'article

Publicat al diari AVUI un dia de 1988.

“Un dels pensadors francesos de la darrera fornada, l’Alain Finkielkraut va parlar darrerament a Barcelona, invitat per la fundació ACTA, i sembla que aprofità l’ocasió per acabar d’aclarir, si calia,els seus punts de vista sobre el nacionalisme. En distingeix un de democràtic i un d’antidemocràtic, els quals no hem de confondre, respectivament, amb el nacionalisme de defensa de les nacions oprimides i el nacionalisme d’agressió que practiquen els estats imperialistes. I, pel que he entès, el nostre és dels “bons”; sabíem que era de defensa, i ara sabem també que és democràtic. Gairebé ho tenim tot a favor, doncs!

Gairebé, repeteixo, perquè correm el perill de fossilitzar la nostra cultura i de reduir-la a un pur folklore si insistim massa en “els trets diferencials”. L’advertiment em sembla vàlid, però també em sembla que caldria dir alguna cosa més. Com aquesta: és la “projecció” d’un nacionalisme agressiu que acorrala la cultura del poble ocupat, de la qual només tolera, si arriba a tant, aquells aspectes costumistes que, sobretot si no hi intervé la llengua, poden perfectament ésser atribuïts a una peculiaritat de caràcter “regional” o sia propis d’una de les terres que legítimament formen part de la nació/estat.

Els catalans hem estat víctimes d’aquesta voluntat cada vegada que, mentre se’ns prohibia una escola en la nostra llengua i l’ús públic, sense restriccions, del català, se’ns tolerava per exemple, la sardana. Llavors és aquest nacionalisme agressiu que crea la idea o facilita la impressió de la qual s’aprofita, que el poble submergit disposa tan sols d’unes formes culturals “menors” quasi de caràcter tribal, quan de fet pot molt ben ser que, en mancar-los d’altres mitjans de defensa, els ocupats facin de la manifestació folklòrica un “centre” provisional de resistència. Això s’ha vist perfectament a les terres catalanes, on les formes “superiors” de la cultura renaixen cada cop que la pressió minva, i no dic cada vegada que desapareix, puix que fins ara sempre n’hi ha hagut.

També sóc, però, dels qui pensen que no s’ha d’insistir en allò dels “trets diferencials”, com no sigui que, si es revisa el concepte,, parlem dels colonitzadors, els quals ho són perquè exporten a casa nostra, o sia que ens importen (potser a canvi d’allò que ens prenen), unes peculiaritats que imposen o s’esforcen d’imposar amb un afany uniformitzador. Si tenim clar que som catalans que vivim a casa seva i no pas espanyols que s’hi introdueixen, de trets diferencials, aquí, només hi ha els d’ells. Els nostres, a la nostra terra, són de “norma”.

Que imposin tant com poden aquells trets que els caracteritzen en nom d’una “universalitat” no ens ha d’impressionar gens ni mica quan sabem que la cultura universal no pot pas ser una piconadora que ho aplana tot i, indiferent a la qualitat, serveix els particularisme dels pobles demogràficament, econòmicament i militarment més poderosos, de cap de les maneres una cultura comuna. Ben a l’inrevés d’allò que pretenen fer-nos empassar els afavorits per drets de conquesta amb una llengua universal (encara que, com és natural, més de mig món no l’entengui), és la que fem entre tots, la que tots contribuïm a enriquir i a transformar amb les nostres aportacions particulars.

Una cultura com la catalana, tant europea d’origen, no pot pas fer cap contribució a la cultura universal quan se’ns vol convèncer que cal fer-la passar pel sedàs d’una altra cultura que en el curs d’aquesta operació l’elimina com qui suprimeix, a l’hora de comunicar-se, unes formes dialectals que només en alguns racons tenen encara curs i són tolerables.

És el caràcter imperialista de les “grans” cultures que pot acabar per immobilitzar un poble o fer que converteixi un arcaisme en model imposat, com sembla que deia el filòsof, probablement ben conscient del capteniment cultural d’algunes comunitats sota domini de la llengua d’oïl,grandeur però potser més distret a l’hora de culpabilitzar-ne l’Estat sense els afanys hegemònics del qual potser aquestes nacions serien avui respectades per uns assoliments culturals que, és evident, fa impossibles quan se les persegueix. Si hi ha opressió, també és normal que hi hagi “delictes”.

Més encara n´hi pot haver quan una nació ha estat dividida i, sotmesa a dos estats puixants, com Catalunya, fa d’uns catalans francesos i, dels altres, espanyols obligats. Que no és indiferent aquesta divisió es veu d’allò més bé quan un “nacionalista” català afirma l’espanyolitat de la gent del Principat; quan, doncs, abandona aquella part del seu poble que ha caigut sota un altre domini perquè s’ha cedit que no n’era el propietari, i amb el qual tanmateix s’identifica el “nacionalista” que oblida, o vol oblidar, confio que sense aconseguir-ho del tot, quan en un tombant de la història fórem ocupats i que la ocupació encara dura.

No podem pas creure que som una manifestació peculiar de lo espanyol o de l’etre francais, l’estat que ens cau damunt i ens identifica amb tot de documents “nacionals”, perquè aquests episodis formen part de la nostra història, de la història que tots hem viscut en la nostra condició de catalans, no pas de francesos o d’espanyols; no es pot pas viure a una banda i a l’altra, i menys encara, si és possible, quan l’altra banda estava contra la teva forma de ser, hi està encara, i és aquesta banda que posa en perill la cultura quan la condemna a reduir-se, a encallar-se en una elementalitat, per així dir-ho, que automàticament t’expulsa d’un “comú” perquè no fas la talla.

Parlar d’ocupats i, doncs d’ocupants, descriu més bé una realitat que no pas el terme nacionalisme català, cada dia més suspecte d’incloure’s en un nacionalisme espanyol disposat potser a tolerar menudes idiosincràsies, però no per això menys agressiu en no respectar la nostra integritat nacional. Vol dir, per tant, que mentre tinguin poder ens vigilaran fins a l’acta de defunció.

Es d’aquest poder que cal desfer-se si volem gaudir d’una existència suficient. El nacionalisme dernier cri no ens mena enlloc ni quan no té “obediències” espanyoles. D’altra banda, en el nacionalisme hi ha una tendència perillosa a inferioritzar l’adversari que pot extraviar el nostre pensament i la nostra acció. És tot una altra cosa l’independentisme que tan sols exalta la llibertat i, atès que som aquí, que som catalans i que ens l’han arrabassada, la llibertat del nostre poble. En la nostra actitud no hi ha d’haver ni l’ombra d’aquest xovinisme que sols prosperar entre els pobles agressors, com Franco s’encarregà de recordar-nos i com ens recorden avui la democràcia espanyola i la democràcia francesa, tant orgullosa l’una com l’altra, posseïdes totes dues pel mateix afany de grandeza o de grandeur, com si fos possible ser gran quan trepitges els petits. Als independentistes, simplement, ens fan nosa els ocupants.

Resum de la xerrada "Política i Poder", per Alfons Durant-Pich

Xerrada al Foment Hortenc feta per Alfons Durán-Pich el 16 de maig del 2019.
 
Avui es tracta de parlar dels vincles entre un projecte d’Estat, com el que volem a casa nostra, i el concepte de poder. 
 
Alfons Durant-Pich

El primer que vull dir és que tornant de l’últim viatge estava rellegint un llibre de E. Wilson, un biòleg i sociòleg que, a més, té alguns anys d’estudis en enginyeria i que em deia fa poc que també li interessa la física teòrica. Cada vegada més la gent que val la pena és la que cavalca entre diferents coneixements. Tot això ho dic perquè l’especialització és una petita trampa en la qual hem caigut els últims anys. Karl Marx, essent professor a Berlin, en un debat sobre política monetària va dir: vosaltres cada dia sabeu més de menys coses fins que arribarà un moment que ho sabreu tot de no res. Aquesta és la trampa de l‘especialista.

Hem de veure tant les empreses com els estats com a organismes vius que tenen una dinàmica pròpia. Un dels grans errors dels estats europeus actuals ha sigut estar fixats en el temps i no tenir una concepció dinàmica, això no els ha deixat progressar. Perquè progressar és això, ajustar-se constantment als canvis de l’entorn. La nostra pretensió és que el nostre Estat sigui una nació dinàmica. Veient el judici al procés en el tribunal suprem hi veig un estat que no ha progressat , que està encara al segle divuit. Els estats-nació d’abans ja no tenen raó de ser.

Què és el poder? El poder és la força que es té per poder obligar a l’altre a fer el que tu vols. L’estat espanyol és poderós? És un estat en fallida tècnica. Una de les seves principals debilitats és la desastrosa assignació de recursos que fa. Fixem-nos que en lloc de dedicar els recursos a millorar la xarxa de trens de llarg recorregut el que fa és crear la xarxa AVE. És un disbarat en termes macroeconòmics, un disbarat colossal. Produeix pèrdues i representa un risc enorme per als ciutadans perquè no s’aplica el manteniment adequat, posant en perill la seguretat. És un estat que estira més el braç que la màniga i que ha de pagar cada any 32.000 milions d’interessos. El deute real de l’Estat espanyol és de 1,65 Bilions d’euros (no de 1,2 com es diu normalment) Aquest deute ha crescut en part degut a la mala assignació de recursos. Un estat que després de pagar les pensions, l’educació i la sanitat ha de fer front al deute... malament. Per fer front a aquesta situació l’Estat espanyol no tindrà més remei que reduir les despeses en educació, sanitat i prestacions socials i ho farà privatitzant els serveis de sanitat i educació... no té altra manera de fer-ho, és un fet que ja s’estudia a primer d’econòmiques. I no vull espantar ningú... L’Estat Espanyol és un estat en fallida tècnica.

Jo tinc una formació anglosaxona i sóc dels que crec que l’Estat ha de cuidar bàsicament dues àrees, l’educació i la sanitat, per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats i tingui a l’abast la possibilitat de millorar. Aquests dos capítols han de ser de l’estat i no s’han de privatitzar mai. A Espanya hi ha un gran nombre de funcionaris, em refereixo a alts funcionaris que estan ficats arreu i que fan explicable que passin coses com la del jutjat número tretze que és capaç de fer una proposta tan eixelebrada com atribuir a bones persones pertinença a banda criminal. Una d’elles, per exemple, el periodista i director de TV3 el Sr. Vicent Sanchis. Quan explico coses com aquesta als meus amics americans es posen les mans al cap i em diuen: I aquest és l’Estat poderós? Això és el seu poder? Jo he procurat durant molts anys entendre què és el poder, prenent notes, analitzant àmbits diferents, per esbrinar al final qui mana en aquest món i m’he adonat que cal rascar molt, cal aprofundir molt i tenir la possibilitat d’accedir a moltes persones dels àmbits públic i privat. Gràcies a això vaig saber de manera marginal que quan es va crear l’OTAN el mateix Stalin es va oferir a formar-ne part i el govern americà es va afanyar a posar-li el veto, perquè si no tinc un enemic me l’haig d’inventar. La guerra freda va ser un invent del mateix Truman per poder crear una immensa maquinària de guerra. Quan acaba la guerra freda immediatament en comença una altra: la guerra contra l’islam. La màquina de produir material de guerra ha de continuar funcionant.

Sembla que els que tenen més diners són els més poderosos, però quan ho analitzes en detall veus que no són aquests els qui manen. Els qui tenen molts diners avui dia tenen un perfil molt diferent dels qui en tenien fa cent anys. Fa cent anys els diners s’acumulaven al llarg de molts anys a través de la família, per acumulació. Ara els qui tenen molts diners són persones com Jeff Bezos, (creador d’Amazon), són persones que tenen una idea la posen en marxa i en poc temps arriben, com ell, a tenir 151.000 milions de dòlars en accions. No tenen patrimoni material, sinó que tenen diner líquid, en forma d’accions sí, però convertible en diner a l’instant. El progrés tecnològic ha permès que el temps d’acumulació sigui molt i molt ràpid. Malgrat tot, aquests rics no són els amos del món. Llavores qui ho són? Els polítics? No, aquests són els empleats dels oligarques de qui ja en parlaré més endavant. Parlem dels polítics. Hi ha una gran diferència entre el polític anglosaxó i l’hispànic. El primer fa una carrera professional i després entra en política mentre que el de casa nostra ho fa al revés, primer entra en política, s’hi està molts anys i finalment en surt per anar al món de l’empresa privada o pública privada a través de les portes giratòries. Els polítics són empleats, no tenen poder real.

El tercer agent del sistema són els qui mouen els diners, els seus i els dels altres, els públics i els privats, els anomenats oligarques. Moure diners públics vol dir moure pressupostos estatals. Aquesta gent sí que té poder! I no és la banca, era la banca! Ara són bancs a l’ombra. I què és això? Tot ha canviat molt. Per exemple, el Santander era el banc de la família Botín, però ara el principal accionista d’aquest banc és un fons d’inversió que es diu Blackrok. Qui és el principal accionista de Telefónica-Movistar? Blackrok. Qui és el principal accionista d’Iberdrola? Blackrok. I qui és Blackrok? És un fons d’inversió que gestiona els diners dels altres. És, entre altres coses, el principal accionista de les quatre grans companyies aèries dels EEUU. Com pot ser això? Com s’ha arribat això? Senzillament perquè la gent que té diners els ha posat en mans d’especialistes. Un dels factors importants que ha contribuït que això passi ha sigut el gran progrés en les comunicacions. Fins ens comunicàvem per carta, per fax, per trucada telefònica, però ara tenim les tecnologies TIC que permeten que jo mateix i ara des d’aquí, utilitzant el mòbil, pugui saber la cotització del dòlar a diferents places, NY, Singapur, etc. i donar ordres de transaccions de compra i venda a l’instant. Si tens una línia de crèdit important pots moure 1.000 milions de dòlars jugant amb les cotitzacions a diferents llocs i encara que el guany percentual sigui molt i molt petit, movent grans quantitats pots fer molts diners. I així dia a dia, hora a hora, així es fan els diners avui dia. Hi ha una expressió americana que diu que hi ha “makers”, els que fan coses, i els “takers”, els que les agafen. Avui hi ha molts més “takers” que “makers”! Això és dramàtic. El tema no és produir sinó moure diners. Això sí que és poder! Tant poder que es pot aconseguir fer caure el valor d’una moneda en una setmana. Ara us explicaré una operació anomenada “a curt”, en anglès “short selling”, que quan l’explico a la gent normal com vosaltres es posa les mans al cap. Es tracta de llogar una gran quantitat d’accions i es posen a la venda, encara que no siguin teves ho pots fer, d’aquesta manera, essent una gran quantitat, en fas baixar el valor i, quan ja ha baixat, les tornes a comprar. Per tant, et costen menys diners i les tornes obtenint-ne un guany. Això és economia financera. A l’època dels grecs l’economia era política, sempre es referien a l’economia política. L’adjectiu polític va caure amb el temps i va quedar simplement economia, ara ja és economia financera. És el joc dels disbarats. La manera de fer diners és moure’ls sense que hi hagi res a darrere. Avui dia de cada cent dòlars que es mouen només cinc corresponen a contraprestacions, és a dir a serveis i productes, el cafè de cada dia, els productes de consum, per exemple. L’economia financera no genera cap contraprestació.

Aquests són els que tenen el poder! I aquesta és la feblesa de l’Estat Espanyol. Els que tenen el poder no saben on és “Catalonia” però tampoc saben on és “Spain”. Ara comencen a saber-ho perquè només els mouen els rendiments, són molt freds i els comença a molestar que siguem un problema, el que ells anomenen el contenciós Cat-Spain. Per exemple, no els agrada gens que en els seus magatzems d’Amazon la gent no estigui massa motivada i que els enginyers que vénen de fora es preguntin què està passant aquí, perquè això arriba als de dalt. I el dia que els oligarques diguin prou s’haurà acabat el bròquil. Només han de forçar el retorn del deute, i ho faran en la mesura que considerin que el conflicte perjudica els seus interessos i els està començant a perjudicar. I ells estan molt ben articulats perquè compten amb molts agents de la roda, com els auditors, els consultors, les agències de qualificació de deute, els “think-tank”, que els ajuden a vehicular el missatge que el poder el tenen ells. El poder està articulat així. Per exemple la idea de canvi climàtic va sortir d’un “think-tank” per imposar un concepte més neutre que el de deteriorament del clima, que seria el més adequat. Aquesta idea va ser fabricada. El poder circula amb l’ajuda d’uns agents que fan rodar la roda. Afegim-hi, fins ara no n’he dit res, els mitjans de comunicació. És cert que hi ha petits guerrillers, sobretot en el món digital, però les capçaleres grans formen part dels agents necessaris d’aquesta roda de poder.

El nostre projecte ha de tenir present una cosa molt important: la concepció dels estats ha canviat molt i no té marxa enrere. Els Estats no poden ser tancats, han de ser oberts i tenir en compte que el concepte de sobirania és molt limitat. Mirem-nos Europa: els militars espanyols són avui dia empleats de l’OTAN. En política econòmica el president del Banc central europeu, el Sr. Mario Draghi, que és d’origen Italo americà, és també un simple empleat que parla més amb el president del banc central americà que amb els estats POLÍTICA, EMPRESA I PODER europeus, dit sigui de passada que l’ajudant que li porta la cartera és un vell conegut ministre espanyol.

Amb tot això vull dir que crec que nosaltres hem de construir un estat lleuger que se centri en les coses fonamentals per als seus ciutadans, la sanitat, l’educació i les pensions. 

Alfons Durant-Pich
---------------------------------------------------------

 Per a saber-ne més:

•  La página d’Alfons Durán-Pich

• Council on Foreign Relations (en anglès): 

• Sobre Catalunya/Espanya

• Grup dels 30 (G30) (en anglès)

•  La pàgina de la Conway Hall Ethical Society (en anglès)

Videos:

• Entrevista al programa “Jo què sé” de Carles Flavià sobre el llibre Catalunya, a la independència per la butxaca

  Entrevista a Més 3/24 amb Xavier Grasset

Llibres:

• Alfons Durán-Pich. Catalunya, a la independència per la butxaca. Angle Editorial, Barcelona 2012. Pròleg de Joaquim Torra i Pla.

• Alfons Durán-Pich, L’oligarca camuflat. Editorial Navona, Barcelona 2019

Ves a:

• 21.02.2019. Presentació del llibre “L’Oligarca camuflat”. Conferència. Casa del Llibre.

• 07.10.2014. Cataluña y España: su viabilidad económica. La Sexta.

• 07.05.2014. Presentació del llibre “Se’n va la recessió, la crisi es queda”. Conferència. Casa del Llibre.

Anima’t a compartir els teus comentaris al nostre blog: http://noticieshgxi.blogspot.com/

Resum de la conferència sobre Models territorials

El dia 2 de maig de 2019 a la biblioteca de can Mariné en Isidre Llucià ens va presentar un model d'Organització territorial per a la República catalana.

Isidre Llucià  és Doctor en Dret administratiu per la UAB, Professor de Dret administratiu a la UG i Membre del col·lectiu Maspons.


El nostre company, Alfons Carreras ens ha fet un resum de la xerrada, resum que us presentem tot seguit.

MODELS TERRITORIALS

Análisi i valoracions

No explicaré res que no hàgiu sentit mai pel que fa a l’anàlisi de la situació actual en el món de l’Administració Local. Sí que és novedós el plantejament que vaig fer en la meva tesi i que he anat explicant en algunes xerrades i per raó de la qual m’han convidat a escriure un llibre sobre el tema, llibre que escriuré si és que algun dia tinc temps.

Aquesta teoria està plantejada com una solució als municipis petits, no per grans concentracions com Barcelona i entorns que concentren la majoria de la població en un 13% del territori, sinó pel més del 80% restant que està format per pobles petits amb poca població.

Jo sóc secretari de quatre ajuntaments perquè hi ha una manca important de secretaris. Porto el municipi de Sarrià de Ter amb uns 6.000 habitants, Les Planes d’Hostoles amb uns 1.700, Sant Martí de Llémena amb uns 600 i el municipi de Susqueda que amb prou feines arriba a 190 habitants. Com podeu entendre les característiques de tots ells són ben diferents i la realitat força complexa. Susqueda, un municipi que territorialment no té cap sentit, ni per població ni per geografia, en canvi és un municipi ric perquè té els ingressos associats al pantà. En contrast Sant Martí de Llémena té feina per poder subsistir i viure. Sobre aquesta casuística, ja que sóc secretari d’ajuntament des del 1984, he voltat molt pel país, per tant vaig fer la tesi doctoral l’any 2017 aprofitant per posar sobre el mapa la meva experiència de 35 anys treballant als ajuntaments petits. Vull dir també que el model tot i que sembla ser inèdit, no ho és del tot perquè quan vaig fer la tesi vaig adonar-me que hi havia una cosa que no s’ensenya a la universitat que és el Dret Públic Català.

Els que som del món jurídic parlem de dret públic quan parlem del dret de l’Administració i quan diem dret públic català no parlem del dret que s’està fent a Catalunya, que és dret públic espanyol fet en català. El 1714 se’ns imposà el model castellà, s’eliminaren totes les nostres institucions i jutges i lleis vingueren de Castella i aplicaren el dret castellà. Però Felip V va fer una cosa, no només respecta les Constitucions Catalanes sinó que les incorpora als seus territoris i avui dia podem dir que els usatges són vigents. Això és una sorpresa. Però bé, el que faig és anar a fora a buscar aquests models, el mateix que teníem aquí, i el trobo a Irlanda, a Finlàndia d’alguna manera i després hi ha un model que també incorporo que és el portuguès. Tot això ho ajunto i en faig la meva tesi.

D’entrada dir-vos que un municipi petit no té cap raó de ser, cap! És un model ineficaç i ineficient i amb molts problemes, però també he de dir que és absolutament i impossible eliminar-ne cap, ni el de Susqueda. Ja sabeu que a partir del 1979 es va intentar unificar municipis per tal que no tinguessin problemes i tots els intents van fracassar. Allò que explica en Lluís Llach, que tenim un nacionalisme de campanar, és una realitat com una casa. Ningú vol que desaparegui el seu municipi. Per tant això s’ha de respectar i si no es respecta pot passar el mateix que li va passar a l’informe Roca, que és un molt bon informe sobre el tema que aquí tractem. Un informe que deia que havia de comptar amb un gran consens per aplicar-lo, fet per grans experts en el tema, i que proposava l’eliminació de tots els municipis petits. Aquest bon informe resta aparcat en un calaix.

 

Anem ara a veure la distribució de municipis segons nombre d’habitants

Veureu que hi ha 478 que no arriben a 1.000 habitants. Un 50,52% dels municipis.

Tots aquests no tenen possibilitats ni condicions adequades per poder governar-se correctament. Tal com us explicava, jo mateix porto quatre municipis petits i ja es pot entendre que resulta ineficaç. Ens podem preguntar per què actualment no hi ha un col·lapse en aquests pobles, doncs perquè els Consells comarcals supleixen aquesta anomalia. Encara que no tots els Consells comarcals són iguals, pràcticament tots donen el mateix tipus de serveis: urbanístics, informàtics, d’arquitectura, recollida d’escombraries, etc. De quina manera està estructurada la llei local? La llei del model local actual distingeix entre municipis de més de 5.000 habitants I de menys de 5.000 habitants I especifica per als de menys de 5.000 uns serveis mínims que han de donar i que en les condicions actuals no poden fer-ho. Aquests municipis han de fer una concessió de serveis al Consell comarcal. Els Consells comarcals no tenen recursos propis sinó que reben recursos dels pressupostos de la Generalitat i de les diputacions.

Seguim analitzant la distribució poblacional.

Hi ha 259 municipis que tenen entre 5.000 i 10.000 habitants, un 27,35%. Si anem a municipis més poblats veiem que amb més de 50.000 habitants tan sols n’hi ha 23, un 2,4% del total de municipis de tot Catalunya. En resum: el 87% de municipis tenen menys de 10.000 habitants.

Anem a veure quina és la situació europea.

En els últims anys hi ha hagut un gran moviment d’agrupació de municipis als països europeus. En la taula podem veure quina és la relació de nombre de municipis per cada milió d’habitants en diferents països europeus. A baix de tot hi trobem França amb un gran nombre de municipis, però que està fent una cosa semblant a la que jo proposo. Catalunya està per sota de la ràtio mitjana, tenim 125 municipis per milió, mentre la mitjana europea és de 163. A dalt de tot hi tenim Grècia, que arran de la gran crisi econòmica va reduir dràsticament el nombre de municipis eliminant i agrupant els de menys de 10.000 habitants. Cal subratllar que la majoria de municipis de la part alta, és a dir amb un nombre d’ajuntaments per milió baix, solen aparèixer també en diferents relacions de països amb índexs de riquesa i benestar més alts. Finlàndia és un cas especial perquè té una estructura molt curiosa i molt pròpia. Els municipis tenen totes les competències en salut i només hi poden fer front per sobre dels 20.000 habitants. El que fan és agrupar-se per donar aquest servei, però per donar diferents serveis no necessàriament s’agrupen els mateixos. Per cada servei i municipi les agrupacions poden ser entre diferents segons les necessitats. És un sistema complex, però que els funciona.

La proposta

La meva proposta busca que els municipis petits no desapareguin i que tinguin capacitat d’oferir els mateixos serveis que pot oferir un municipi gran. És a dir que el principi constitucional que tots els ciutadans són iguals davant de la llei es compleixi. Els habitants dels pobles petits estan en clar desavantatge, per exemple, en temes de seguretat. La capacitat de resposta dels agents d’ordre per un requeriment fet per un ciutadà de Barcelona o per un habitant de Sant Martí de Llémena, per exemple, són ben diferents.

Amb el meu model vull corregir aquesta desigualtat i a la vegada preservar els avantatges que té un ciutadà del món rural quant a proximitat i tracte personal amb l’Administració.

Durant la tasca de recerca, en analitzar i fer comparatives entre els pressupostos municipals i les despeses de personal de molts municipis, vaig veure que la millor relació la tenen els municipis que estant al voltant de 9.000 i 9.500 habitants.

De quina manera els organitzaríem? Amb el que jo anomeno Àrees Bàsiques Administratives (ABA). Les ABA serien una unió de municipis, als quals ja no anomenaríem així, donat que municipi és una traducció del castellà, sinó utilitzant noms que s’havien fet servir antigament com ara veïnat, comunal, batllia, etc. Aquestes àrees bàsiques es configurarien en dos nivells, les entitats secundàries, municipis, barris i entitats municipals descentralitzades i les entitats primàries formades per nuclis més petits com barris, associacions de veïns, comunitats, etc.

Una de les coses que el model ha de respectar són les comarques, ja que moltes actualment ja estan funcionant com a àrees bàsiques, encara que no estiguin legalment organitzades com a tals. Estaríem parlant de comarques com, la Cerdanya, La Ribagorça, La Vall d’Aran, El Pallars Sobirà, el Priorat i d’altres. El model haurà de corregir algunes disfuncions com les que hi ha a la Vall del Llémena que conec bé. En aquesta vall hi ha un municipi a la part alta, Sant Aniol de Finestres, que pertany a la comarca de la Garrotxa i per tant, els malalts han de ser atesos a l’hospital d’Olot quan tenen molt més a prop el de Girona. 

En el quadre superior podem veure com quedaria estructurada l’organització d’una ABA.

Hem de tenir en compte que el nostre model deriva de “Los Ayuntamientos de corregidores” quan en el nostre es deien Consells de Cent i els municipis no es deien municipis sinó universitats o comunals. Per això recupero aquelles denominacions que són nostres com consell comunal, assemblees de consellers, batlle o paer.

Plantejo que s’escullin tots els càrrecs per sufragi universal de manera que no hi hagi càrrecs de designació directa com passa ara en els Consells Comarcals. Els actuals municipis han de passar a una institucionalitzat nova que garanteixi la representativitat per sufragi universal de la comunitat. Per explicar-ho millor, seria un sistema similar al que funciona a Portugal on els municipis són associacions de parròquies. Aquestes associacions escullen un president i els seus representants i a la vegada també per sufragi universal s’escullen el president del municipi i els seus consellers, de manera que tots els càrrecs són elegits. La representativitat del conjunt de parròquies al municipi és total. Molts juristes que es dediquen al món local, el col·lectiu Maspons i jo mateix, defensem que l’administració quedi reduïda a dos nivells: el nivell estatal i el nivell municipal.

Eliminar diputacions i consells comarcals és una necessitat per evitar que hi hagi, com ara, 7 nivells d’administració. Govern central amb les seves delegacions provincials, Govern de la Generalitat i les seves delegacions a les vegueries, les diputacions provincials i l’administració local. Les Diputacions són un poder que reparteix diners i impossible d’eliminar perquè està protegit per la mateixa Constitució que estableix la divisió estatal en províncies. De fet, en la Sentència contra l’Estatut es diu i s’accepta que es pugui parlar de vegueries sempre que es redueixin a quatre i que coincideixin amb les quatre províncies.

Per tant, a la República catalana hi ha d’haver el Govern de la República i els Governs dels Municipis (Àrea Bàsica Administrativa). El Govern de la República es pot dividir en representació al territori per vegueries i les comarques han de passar a ser ABA, encara que el fet important no serà el nom, sinó que, tal com he explicat, que es respectin dues condicions: que es donin tots els serveis als ciutadans visquin on visquin del territori i que tots els càrrecs siguin elegits per sufragi universal.

A sota podeu veure com seria l’estructura municipal. No ho comentaré perquè seria molt llarg d’explicar i és preferible deixar espai a les vostres preguntes. En tot cas teniu a sota els enllaços a la meva tesi i a un resum.

Torn de preguntes

• Primera pregunta: sobre les noves tecnologies aplicades als serveis del món local. Escolteu-la

• Segona pregunta: la convivència de municipis ramaders i agrícoles amb els turístics a les zones de muntanya. Escolteu-la

• Tercera pregunta: el poder dels municipis petits i la seva influencia en la política general. Escolteu-la

• Quarta pregunta: la representativitat dels votants en el seu municipi i relació amb el sistema electoral del país. Escolteu-la

Documents de consulta

• Tesi doctoral: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/403810/illis1de1.pdf?swquence=1
  

• Resum: http://masponsianglasell.cat/wp-content/uploads/2017/06/PONENCIA.pdf
  

• Visiteu la pàgina del Col·lectiu Maspons i Anglasell, el qual té com a objectiu la recuperació i divulgació de l’esperit del dret català: http://masponsianglasell.cat/