dilluns, 26 de juny de 2017

Opinió. "Reflexions sobre els documents del 2n Congrés del PSC", per Gerard A. Salas de Montpensier

Reflexions sobre els documents del 2n Congrés del PSC.

Les faig per què, per sobre de qualsevol consideració, una de les primeres coses que t’ensenyen a la Facultat de Ciències Polítiques, Sociologia, Ciències de la Comunicació, Història fins i tot la de Dret (les he visitat totes, àdhuc la d’Arqueologia, per si de cas) és que l’interès suprem de qualsevol partit polític és arribar al Poder; condició "sine qua non" i obligada circumstància per adquirir la legitimitat necessària per implantar i desenvolupar el programa de govern que prèviament s’ha donat a conèixer a l’electorat.

Això abans esmentat, en la seva praxis, té trampa. Una trampa que, en aquests temps mediocres on s’ha instal·lat l’Agnotologia (creació d’ignorància induïda culturalment) es converteix en una traïció. Traïció al pensament il·lustrat, traïció a la tradició revolucionària encetada, per ordre cronològic, a les revolucions anglesa, americana, francesa i mexicana, traïció als principis inspiradors dels moviments d’alliberament, traïció als moviments socials, al pensament avançat, al progrés i al desig popular. Traïció, en definitiva, a la mateixa democràcia i a tot l’Humanisme.

Aquest document demostra que, efectivament, l’interès suprem de qualsevol partit polític és arribar al Poder i per això, si és necessari, s’ignorarà tot principi congressual, intel·lectual i ideològic, per obtenir el Poder o bé per conservar-lo. La qual cosa vol dir també l’esperança de recuperar-lo, que seria el cas, per exemple, del PSC. I per què? Inicialment hauríem de considerar que l’Humanisme en què es va fonamentar la Política sorgida de les revolucions burgeses, ha desaparegut per a ser substituït per l’Economicisme, que ha convertit els interessos de país, en interessos de partit i personals. Un tret característic d’aquest canvi és la professionalització a ultrança dels polítics, circumstància mai registrada amb tanta intensitat al llarg de la Història.

Això explica, en gran mesura, les contradiccions de molts partits, en aquest cas, del PSC. Però també explica i fa més palès, el valor d’aquells polítics i partits polítics que, podent escollir el camí fàcil i de moda, han preferit seguir la tradició innovadora, cenyint-se a l’estricta Democràcia sorgida de les revolucions esmentades, rebutjant la part economicista per recuperar la base humanista; és a dir, escoltar la demanda popular, principal font del dret i base indestructible que fa que el Dret sigui Dret: la Legitimitat.

Estimats companys i companyes, mostreu aquest document a qui posi en dubte allò que aquí intento explicar. Veureu que, contra aquesta prova, no es troben ni arguments, ni justificacions, ni res de res que tingui a veure amb l’esperit del canvi que alguns diuen que volen. I això és extensible a l’esquerra sense referències (ICV-EUAV, etc.), l’esquerra agnotològica ( Podemos, Podem, CSQP, Colau-Pizarello’s, Confluències, Marejols...) i l’esquerra neoliberal (PSC, PSOE i d’altres satèl·lits...).

I els partits de dreta, direu?... d’aquests no cal parlar... fa temps que varen abandonar l’humanisme per un escó al parlament i un seient al club de bandolers més il·lustrat que mai ha existit: la Banca. A més, donat el retrocés democràtic que es pateix a tot Europa, jo diria que ja no existeixen ni dretes, ni esquerres... sinó aquells que es preocupen per les necessitats i demandes del poble i aquells que ni se les escolten. Aquells que volen ser uns bons gestors i aquells que volen alimentar la seva vanitat. Aquells que volen una segona oportunitat i aquells que ni la volen, ni la demanen. Jo penso que tothom mereix una segona oportunitat, com mereix estimar a qui vulgui i com vulgui i ser estimat, per això sóc a l’ANC, amb vosaltres, perquè és l’únic lloc revolucionari, radicalment democràtic i profundament pacífic (no tant per ser beneits) que ha fet que alguns partits consideressin recuperar o obtenir el Poder des de la Legitimitat i no des de la Legalitat, escoltant el poble i les seves demandes. Per això només, ja val la pena ser-hi. És l'única via possible per obtenir la Llibertat de la Nació.

Acabo amb una frase del meu admirat Benjamin Franklin:

"Aquells que cedirien la llibertat essencial per adquirir una petita seguretat temporal, no mereixen ni llibertat ni seguretat". (Benjamin Franklin, editor, periodista, inventor, polimàtic, polític, pensador, escriptor, revolucionari, un dels “Pares Fundadors”, diplomàtic i humanista, 2n president dels Estats Units).

Salut i República Catalana.

Gerard A. Salas de Montpensier/Nihil dubitatio.
St. Adrià per la Independència/Donec Perficiam.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada