diumenge, 4 de juny de 2017

"El laberinto espanyol"

Rellegint el llibre El laberinto espanyol (The Spanish Labyrinth: An Account of the Social and Political Background of the Spanish Civil War) escrit per l’hispanista anglès Gerard Brenan, bon coneixedor del fet espanyol, no deixa de sorprendre'ns les similituds entre el caràcter i maneres de fer de les altes classes socials descrites per l’autor el 1943 en aquest llibre, amb les de les classes dirigents actuals i les seves limitacions per entomar els reptes que la societat espanyola del segle XXI ha d’afrontar en un món tan divers i complicat.

M’he permès seleccionar una part del capítol dedicat a La Restauració (1874-1898), on l’autor descriu trets i maneres de fer que, tot i el transcurs dels anys, semblen no haver evolucionat gaire.

«Els defectes de l’alta classe social espanyola són conseqüència, algunes vegades, d’una mentalitat feudal. Potser aquesta paraula, feudalisme, no ha estat ben triada atès que el feudalisme implica reconeixement d’obligacions mútues del que Espanya ha estat completament mancada perquè, històricament parlant, mai hi ha hagut un veritable període feudal en la península amb excepció de l’Aragó.

El prototip de la societat moderna espanyola es troba, en el segle XVII, en el període que va seguir l'enorme expansió que transformà, en pocs anys, un país inculte, brusc i empobrit tot i que viril (excepte Catalunya i algunes àrees del sud-est on preval la influència Mediterrània), en un vast imperi.

Espanya va esdevenir amb massa rapidesa i molta facilitat un país de gran riquesa però mancat de suficient sentit econòmic i preparació cultural, cosa que va tenir un efecte intoxicador.

L’orgull espanyol, la seva creença en els miracles, el seu menyspreu pel treball, la seva impaciència i autodestrucció, que ja existien abans a Castella, van rebre un nou impuls. Especialment el menyspreu pel treball.

A partir del 1580 les poques indústries tèxtils que havien crescut a Castella van entrar en declivi i els espanyols es van convertir en una societat rendista, una nació de cavallers, vivint com paràsits de l’or i la plata de les Índies i de la indústria dels Països Baixos.

Aquest ha estat, històricament, el destí comú de tots els pobles primitius que van conquerir civilitzacions més avançades. La història de l’Est (pobles de pastors que van ser conqueridors però que, alternativament i amb el pas del temps, també van ser assimilats per altres d’agricultors) està plena de grans creixements i declivis.

La història espanyola en el segle disset mostra la decadència de les classes dirigents perquè no havien captat suficientment i ni tan sols entès, les aportacions de la civilització europea. I com que tampoc havien viscut mai en els països que dominaven i explotaven, Espanya va tornar una altra vegada al seu primitivisme i empobriment.

És a partir d’aquest moment que l’ideal de senyoriu va esdevenir el segell distintiu de classe social i part del caràcter nacional espanyol, considerant el treball una activitat degradant.”


Llegint aquest text, algú s’atreviria a manifestar que les mentalitats i maneres de fer actuals no tenen semblances amb aquelles que descriu l’autor?

Enric Sánchez
HGxI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada