dimecres, 21 de juny de 2017

Constituir en català

El diari el PuntAvui publicava aquest article d'Òscar Palau el dia 19 de junt d'enguany. Us l'oferim aquí pel seu interès
  • El govern tanca una primera incursió en el procés constituent que afrontarà després d’un eventual sí en l’1-O amb la presentació de les conclusions d’un cicle que ha analitzat sis iniciatives similars en els últims anys al món
  • Romeva avisa que caldrà definir un mètode propi, i aposta per buscar un text dinàmic que compatibilitzi participació ciutadana i institucional

Aprendre dels encerts i errors d’altres països abans de decidir com ho faràs tu. Aquest és l’objectiu del cicle de debats sobre processos constituents al món que ha tancat el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, en compliment d’una resolució parlamentària del debat de política general, i que ha permès plantejar en profunditat, de la mà de prestigiosos experts en la matèria, sis experiències recents a Europa i Amèrica Llatina basades en la democràcia participativa. 


“Hem de fer servir tots els models i cap, hem d’aprendre de tots però cap és susceptible d’un copiar i enganxar”, deia el conseller Raül Romeva en la presentació de les conclusions, que a final de juliol es publicaran a la revista Idees. I de moment allà restaran, a disposició dels grups parlamentaris i de la societat civil que hi vulguin treballar, en espera que, si el resultat del referèndum de l’1-O és afirmatiu (segons l’últim acord a què van arribar JxSí i la CUP), el govern i el Parlament les puguin utilitzar per dissenyar un model català propi de procés constituent “en funció de les circumstàncies, la capacitat, el coneixement o la implicació dels diversos actors”, resumia el conseller.

Definir la metodologia segons la qual es redacti la constitució catalana no és menor, fins al punt que Romeva ho posava a l’alçada del mateix contingut o de com se’n fa la ratificació final. Concretar-ho tot serà llarg, però el conseller ja extreia del cicle algunes conclusions genèriques. Per exemple, que si es vol modern el nou text haurà de ser “dinàmic” i prou flexible perquè futures generacions el puguin adaptar. I que cal trobar “espais de participació” perquè la ciutadania hi faci aportacions d’entrada, que alhora siguin compatibles amb la imprescindible “validació institucional”.

Tots els casos analitzats a les sessions que s’han fet des del març presenten trets per prendre nota per a bé i per a mal, segons exposava el professor de ciència política de la UPF, i relator del cicle, Jaume López, que començava amb una conclusió genèrica del primer debat: al món es tendeix cada cop més a experiències de democràcia directa, “i allà on es desenvolupa difícilment desapareix”. Cal ser curós perquè no necessàriament això implica una democràcia de més qualitat.

El cas d’Irlanda, el primer que es va disseccionar, té la particularitat de ser l’únic en què es va constituir una convenció mixta sobre la reforma constitucional, presidida per un independent, entre parlamentaris (33) i ciutadans (66) triats per sorteig segons quotes sociodemogràfiques. I, superant les desconfiances inicials i els mals auguris de molts, al final es va coincidir que la fórmula havia funcionat bé, fins al punt que a partir de les deliberacions es van fer dos referèndums sobre qüestions espinoses que difícilment s’haurien plantejat des d’un vessant estrictament polític, com ara sobre els matrimonis homosexuals.

A Islàndia també es va nomenar un fòrum nacional, però purament ciutadà, amb mil persones triades per sorteig que van marcar els principis fonamentals. Després es van convocar eleccions per triar 25 membres d’una comissió redactora que acabaria sent impugnada, i nomenada finalment pel Parlament. Tot plegat demostra, segons López, que si només participen ciutadans en la redacció “el text perd força”.

A Bolívia es va arribar a escollir, per sufragi universal, una assemblea específica per dur a terme la reforma constitucional, una fórmula que acabaria comportant greus disfuncions. Primer, per la difícil coexistència amb el Parlament, però també perquè va començar a treballar sense tenir tancada la metodologia, amb la qual cosa els debats es van barrejar amb els de continguts.

A l’Equador també es va fer un referèndum previ per preguntar si volien una reforma constitucional, però després del sí tampoc van precisar la metodologia per processar els milers d’aportacions ciutadanes rebudes. Es va triar també una assemblea constituent que en cinc mesos havia redactat tot just 57 articles, en enquistar-se el debat de l’extracció de recursos naturals, i que no va obtenir una pròrroga per seguir. En tres setmanes, el govern després en redactaria 387 més.

A Xile, els ciutadans van organitzar debats previs en trobades locals autoconvocades, unes 8.000 arreu del país i fins i tot a fora, en un procés que seguiria un comitè de 17 ciutadans designats pel govern de cert prestigi social. 


Les conclusions dels debats es van lliurar a la presidència perquè al seu torn les portés al Parlament, però ara mateix encara no està clar com seguirà el procés. L’últim cas analitzat és el d’Escòcia, on tot i que no hi va haver procés constituent en campanya es va insistir a remarcar el seu compromís democràtic. 
 

El Llibre Blanc del govern preveia una convenció constitucional que incloïa un procés participatiu, i proposava seguir models com el de les canadenques British Columbia i Ontario, on van designar per sorteig assemblees ciutadanes per superar les discussions partidistes sobre el sistema electoral.

De tot plegat, López treu les seves conclusions. D’entrada, que és bo que hi hagi una participació ciutadana inicial, i que diverses lògiques s’impliquin i es complementin, això sí, sense contradir-se en les fases successives, que hauran d’estar ben lligades. López creu que és una bona opció apuntar principis generals, i que “no cal esperar a unes eleccions constituents” per donar el tret de sortida al procés. També extreu l’ensenyament que no cal que tot un Parlament es dediqui a redactar la constitució, i que hi pot haver referèndums previs per acotar la deliberació, o sobre qüestions concretes que siguin espinoses.

Romeva encara feia una darrera reflexió, amb postdata implícita als comuns, a tots els que tenen dubtes de fins a quin punt es pot fer un procés constituent en un context incert i amb un Estat en contra. “Allà on s’ha fet una nova constitució és perquè la situació no era plàcida; si no hi hagués demanda de canvi no caldria ni plantejar-s’ho, i el cas català no serà una excepció”, cloïa.

Òscar Palau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada