Leonci Petit: Em vaig adonar com a capellà que no volia ser de cap partit. Ja en tinc un, de partit, que és el de la gent. Amb aquest ja en tinc prou. No necessito més. Em sento molt lliure i no vull que em limitin. Simpaties, sí. Tot allò que he vist que era honrat m'ha agradat. Jo els deia, jo el que vull és fer persones honrades. Encara que siguin falangistes, que siguin el que vulguin! Però que siguin honrats. Que siguin persones. La resta no interessa.
En
Leonci Petit i Torner va néixer a Vilassar en una família que ja
desafiava llavors les classificacions. Carlins els uns, rojos els
altres, i l'avi de la confraria del Roser, desplomant-se en veure cremar
l'església que entre tots havien estimat. I malgrat l'hostilitat que
s'amaga darrere del “desafiament a la convenció”, la manera amb què en
Leonci s'ha desfet de les normes que l'encadenaven ha estat neta,
lliure, sincera. Amb el cor a la mà i una gran sentència, brillant: “La veritat és la realitat de les coses. Contra la realitat no s'hi pot anar”.
En Leonci: en primer terme
la Matilde Climent, la companya d'en Leonci
i en Joan Xuriach, participant a l'entrevista
I sí, darrere de la vida d'en Leonci es llegeix “veritat” en majúscules; una mica com la metàfora d'Estellés al Coral Romput: veritats “que es desfan com la cendra entre els dits / o fbé entre les paraules que es diuen cada dia”. Veritats tossudes. Que no marxen mai. Explica així l'experiència més dura a l'ajuntament de Vilassar, on va treballar de molt jovenet, en una postguerra flamant. El dia en què la Guàrdia Civil va entrar a l'ajuntament a buscar el responsable de la falsificació de cartilles de racionament. A l'ajuntament no hi és l'alcalde. Ha deixat en Leonci tot sol.
L.P.: A l'ajuntament em tocava fer les targetes de racionament. Hi havia la pugna entre l'oposició i l'alcalde de l'ajuntament, que era en Jaume Planas, un home honrat. El volien fer fora. Allà a Vilassar hi ha Torramar, on el doctor Folch es feia càrrec d'un centenar de minusvàlids. Perquè aquella gent tingués més menjar vam inventar cent cartilles de racionament amb noms figurats: era, és clar, per donar-los més menjar. L'oposició ens va denunciar per corrupció, corrupció de l'alcalde. I a mi que em deixen sol allà, a l'ajuntament. Havia jo de contestar...
Clara Ballart: Quina por, no?!
L.P.: Por? Gens! Per què? Em pregunten...“a ver si sabe estos nombres...”i jo dic “Sí, sí, sí. Són nombres fictícios; pero que responden a esto.”. I els ho vaig ensenyar. “Això és per això. Això no és per l'alcalde. Això és pels minusvàlids”. Es va acabar l'assumpte però al cap d'un any a mi em van fer fora... Vaig donar la cara per l'alcalde perquè era injust el que li feien. La injustícia i la veritat m'han marcat. No podia acceptar una cosa injusta. I encara m'està passant.
Deia abans que tot allò que ha viscut està imprès de veritat, però em deixava, de segur, el més important: imprès també d'una gran humanitat.
A part de fer-se capellà i estudiar Teologia, en Leonci Petit és advocat i ha fet, també, la carrera de Filosofia. Mai no ha deixat d'estudiar. Però com diu al seu llibre (La veu d'un sacerdot casat. Testimoniatge) i ratifica amb la seva vida, “manar i governar és servir”. En discutir l'autoritat del capellà, o d'un treballador de l'ajuntament, o de l'administrador d'una fàbrica tèxtil (tots tres papers els duu sempre al damunt), en Leonci relativitza així la dosi d'autoritat.
L. P.: Política en fem tots. Política de país, d'estimar la gent. No de la imposició, sinó d'allò que surt. Anar contra natura no s'hi pot anar. Cal connectar amb la gent. És com ara, amb el procés. No és una cosa d'aquest partit o de l'altre. Ve de la gent, de tota aquesta gent.
Ve de la gent. La gent. També va ser la gent la que el va dur al seminari. En Joan Xuriach li pregunta per l'església d'aquells anys, la que l'acull.
Joan Xuriach: Quan vas entrar al seminari tenies vint anys, l'any 49. Si no la postguerra més dura, la postguerra. A banda de la vocació que tenies, tu creus que entrant en una església que porta el dictador sóta pal·li la canviaràs? Amb quins ànims hi entres?
L.P.: Allà
vam veure una església dominada. No ens agradava allò que es feia. Però
una cosa és el que fa la jerarquia i una altra és la convicció i la
vocació. I aleshores vèiem que ser capellà és un servei, per estar amb
la gent, per ajudar la gent: tot això és el que vèiem! Però aleshores
això porta un xoc entre allò que sentim i el que se'ns imposa. Nosaltres
som dels capellans de la manifestació de l'any 66 a la via Laietana,
quan ens van atonyinar, perquè vam acabar amb el nacionalcatolicisme.
Bé, vam acabar... Encara no s'ha acabat, però vam aixecar la veu i allò
va ser un daltabaix. Nosaltres ja demanàvem un canvi a l'església i fins
que no ve el Concili Vaticà II nosaltres no ho vam posar en pràctica.
Vam posar al dia les parròquies, calia connectar amb la joventut... Als
bisbes això no els agradava massa, perquè érem capellans progressistes. I
ens perjudicaven. I van buscar totes les maneres de fer-nos plegar. Al
Roser els falangistes van voler-me cremar el cau...
El compromís amb la humanitat i la veritat van fer que en Leonci amb tants altres capellans se secularitzessin després d'escenes de persecució (per què buscar-li un altre nom) com la que va viure al Roser, el dia en què un feligrès li diu que li vénen a gravar els sermons. La seva reacció torna a ser contundent i clara.
L.P. Políticament com a capellà ja escrivia algunes cartes que no em publicaven, llavors ja vaig quedar fitxat. Fins i tot m'intervenien el telèfon! Llavors jo era capellà al Roser i ja em volien tancar al jutjat de guàrdia per fer misses en català. Ens venien a gravar els sermons i la gent m'ho explicava. 'Miri que li estan gravant els sermons'. Un dia tocava el sermó sobre el fragment de “l'allò que es del Cèsar per al Cèsar”. Vam fer les lectures. En acabar-les, dic: “Avui no predicaré. Avui no predicaré perquè em penso que l'Evangeli és prou clar. Dóna al Cèsar el que és del Cèsar .... perquè sé que m'estan gravant el sermó i no sé per què”. I només dic això se m'aixequen, foten el camp i allà tota l'església es gira! Ja està dit tot... Em penso que encara continuo fitxat.
La Via Laietana l'any seixanta-sis. Capellans catalans protestant per allò que era seu. Unes idees, un país, sobretot una gent. La nostra gent.
L.P.: “Qué habéis hecho?”, ens van preguntar. Alguns ens vam explicar. Si vostès fan de bisbes, nosaltres farem de capellans. Però com que vostès no fan de bisbes, ho hem de fer nosaltres. I si vostès no denuncien el que han de denunciar...
J.X.:.. la tortura policial...
LP: ... llavors ho farem nosaltres. Ho farem nosaltres.
Les paraules d'un bisbe enfadat semblen perseguir-nos a tots. La veu d'Espanya que ens agafa pel coll de la camisa. Qué habéis hecho, qué habéis hecho, qué habéis hecho... Una sola resposta, molt tranquil·la.
Ho farem nosaltres.
----------------------------
Fi de la primera part de l'entrevista. Continua en aquest enllaç
Ha participar en l'entrevista: Joan Xuriach
Clara Ballart
HGxI
Agraïments al Leonci per contribuir a millorar el País i als entrevistadors per la bona idea de fer-ho públic.
ResponElimina