dimecres, 22 de febrer del 2017

Les cares de l'assemblea — Leonci Petit (continuació)


Segona part — “Si jo no sé d'on sóc, ja puc plegar”

(Podeu llegir la primera part en aquest enllaç )

"Qui viu de veritat no pot no ser un ciutadà, i participar.
La indiferència és l'abúlia, el parasitisme, la vilesa, no és vida."
A. Gramsci

Leonci Petit.: Vam anar amb el pare a banyar-nos a Premià. Tot d'un plegat veiem tota Barcelona amb fums, sorolls... bombes. Després els que hi havia de la guàrdia d'assalt que se n'anaven per la Nacional II cap a Barcelona per sufocar no sé què... “la revolució”. Això em va marcar. Perquè no enteníem res, no. Tenia sis anys, i de seguida vaig tenir consciència. Des d'aleshores veiem que agafen aquest, que maten aquell, que l'han matat, que aquest l'envien a la guerra... que no tenim de menjar! Això, això... que no tenim de menjar. Amb sis, set, vuit nou anys, això...

I als nou anys et diuen “Ara entren els bons!”. Aleshores vam veure que els bons no eren tan bons... Els que ens havien de salvar, a un marrec que devia tenir nou anys, li diuen “hable usted en cristiano”. Cristiano? Què carall vol dir això? No sabia ni què volia dir!

Vull llegir, és clar, aquest últim episodi com una marca, ja des de nen, d'un catalanisme ben fort. De nacionalisme.

L.P.: No, no. Nacionalisme no. Més que un component nacionalista un sentiment de país. No nacionalista, no. Només és que som el que som!
 
Joan Xuriach: Som catalans.

L.P.: Catalans. És només això. Ho portem a l'arrel.
 
Clara Ballart: Al seu llibre parla d'un mestre, el senyor Gratacós, i afirma, allà, que “feia país”. Fer país, què volia dir?

L.P: Era un mestre d'abans de la guerra. Per ells fer país era parlar en català, explicar la nostra història. Ens explicava la història ell mateix, perquè ja veia que tot això... que des del ministerio ens volien ignorants.

C.B.: És això l'enemic més gran? La ignorància?

L.P.: Això i la deixadesa, la desídia, no tenir memòria històrica. No saber d'on som. Això pot ser fatal. Si jo no sé d'on sóc ja puc plegar. Els pitjors enemics els portem a dins.

J.X: La mandra.

L.P.: Per això el procés que estem fent ara és molt original. No hi ha res escrit. L'anem fent. Neix de lluny, de tota aquesta gent que ha mort, que s'ha sacrificat, que ha lluitat...

JX: De tots aquells que han mantingut la memòria de país.

C.B.: És potser el que més va mancar durant la transició? La memòria històrica?

L.P.: Nosaltres que ho vam viure ja sabíem que allò era una mala transició... Una cosa és que hi hagi pau i una altra és no reconéixer el que ha passat... I tant que s'hauria d'haver fet. Igual que la llei d'amnistia, que va ser una tapadora. Molt bé, la feu, però reconeixent les coses. A Buenos Aires, a Estats Units, a tot arreu s'ha fet com calia. La gent n'ha de ser conscient. I no es tracta de portar a ningú a la presó...

J.X.: ...ni de revenja...

L.P.: ... si no saber què ha passat.

J.X.: Es tracta de dignitat!

L.P.: Es tracta de dignitat. Dignitat. S'ha acabat. “Què ha passat amb el meu germà? Ja no l'hem vist mai més!”. Cal saber-ho.

C.B.: Suposem que s'hagués respectat la memòria històrica. Seríem al mateix lloc?

L.P.: Això ja no ho sé. Però sí que es pot dir que el no haver-ho fet és com una ferida. O la cures o s'escampa. Però si s'hagués fet tindríem almenys un aclariment. Perquè ara tot el que fa el PP és només seguir el franquisme. Tot és franquisme. Totes les situacions de l'estat espanyol són franquistes cent per cent. Revestit de democràcia. Però de la seva democràcia. Estem en una democràcia vigilada. Vigilada, controlada. Això que fan, ni bíblicament és veritat! És així!
 
En Leonci segueix escrivint als diaris habitualment, després de tenir una columna a l'Avui. Com diu ell, cal fer pensar a la gent. A part de publicar parlant de política, també ho ha fet sobre filosofia i sobre la seva vida (...).
 
L.P.: Però és molt difícil de publicar, avui. Però tinc moltes coses per dir, sí. Tots els llibres que he publicat els he hagut de pagar. I hi perdo. I ho faig perquè gaudeixo i m'agrada, i per fer un servei. Però per fer un negoci no...
 
C.B.: Creu que els mitjans de comunicació ens ajuden? Precisament obviant la gent que té coses a dir no ho sembla.
 
L.P.: Avui en dia tenim una comunicació que incomunica. Fem més feina ara tu i jo amb un tête-à-tête que res més. S'ha de dir que des de l'Ebre cap enllà ja fan que siguem enemics. Perquè les coses d'aquí no es poden dir allà. Ni volen que es coneguin. La televisió de Catalunya es coneix a fora de l'Ebre? I en canvi en tenim set o vuit de les altres que ens envaeixen, no?
 
J.X.: Això serveix per dividir aquí.
 
L.P.: I quan aquí hi ha alguna cosa, les manifestacions que s'han fet, la televisió espanyola ho ha comunicat, ho ha explicat? Han dit bajanades, han dit! Ho han dit al cap de vuit dies. Avui veiem com es nega la realitat, inventen la realitat, de l'ideal en fem realitat: i tot és imatge. I sota la imatge què hi ha? Ho sabries dir?
 
C.B.: ... Mmm... no...
 
L.P.: ... vigileu els periodistes!
 
J.X.: Buidor.
 
Per acabar li demano què ens cal recordar els lluitadors que ens han donat un país com el que tenim. Què ens hem de dur als llavis cada cop que ens trobem davant dels mil obstacles que ens queden per davant. Ell parla de llegat.
 
L.P.: El llegat que heu de tenir és ser lliures. La llibertat està per sobre de tot! Si no hi ha llibertat no hi ha res, som uns autòmats. La llibertat amb responsabilitat. Volem gent lliure, responsable i coherent. Si nosaltres no ens haguéssim sentit lliures malgrat ser anul·lats políticament per Franco, no haguéssim fet el que hem fet. Aquest és un món de lluita. Si no lluitem, no hi ha res a fer.

Si no lluitem, si no sabem d'on venim, si no som lliures, si no pensem per nosaltres mateixos, no hi ha res a fer. La indiferència no és vida. I només hi ha un bàndol, el bàndol de la gent.
----------------------------

Ha participar en l'entrevista: Joan Xuriach 

Clara Ballart
HGxI

Altres articles d'en Leonci Petit en aquest blog:
at
Labels: ,

1 comentari:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)