Una frase, dues mirades (i 5)

“Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món.” 
Eduardo Galeano  (1940 – 2015) Periodista i escriptor uruguaià.

No tinc ningú per a qui donar-te records. És així.  Em passejo per la meva ciutat amb el desvagament de Bernardo Soares en baixar la Rua dos Douradores avall. Lisboa s’obre en colors caramel gairebé com travessar Barcelona una tarda d’abril des del meu Montbau, passant per Horta i ficant-me desapercebuda pels flancs de Gràcia després d’un Guinardó agraït de sol i de tendresa.  No, no tinc ningú per donar-te records. Si truqués, en aquestes cases ningú em reconeixeria. Dolça mediocritat de taula d’oficina! Des d’aquí, asseguda davant de la finestra que dóna als despatxos grisos d’un parell de metres més enllà, paret de ciment i sol escàs, penso en la meva gent.  Ahir, saps, ahir vaig ajudar la meva veïna a treure de casa seva una calaixera. Rèiem, era de nit. Me la vaig trobar a la porta de l’escala. Jo arribava tota Soares, espia secreta de mil cuines que sonen a forquilles i a plats (conscient de la negror en què la meva estava ofegada), les llums dels fanals marcaven les rajoles del terra com si fossin una bruta i oblidada rajola de xocolata.  Els vespres són lents des del carrer. Adoro el vagabundeig en hores en què a les cases sonen les televisions. La seducció de la indigència m’ha portat a saber que no vull tenir a ningú a qui donar-li records.  Tota aquesta gent que em somriuria i segons després hauria oblidat la meva cara...sóc d’ells més que de ningú més. Gent petita, en ciutats com la nostra, petita. Gent que des dels sofàs, des de les aixetes obertes, des dels balcons, fumant amb les mànigues de la camisa a mig braç (i la cigarreta brillant un moment de foc com les estrelles llunyanes que amaga la boira de la ciutat), va decidir amb l’alegria domèstica de viure, que la terra se la volia fer seva.  Sóc més d’ells que de ningú. Carn de taula d’oficina amb un vast amor pels meus compatriotes. És amb ells que vull fer un nou país. Ara...i sempre. Clara Ballart HGxI		La neu es precipitava amb dubtes, tímidament. Oscil·lava d’un costat a l’altre abans d’acariciar amb cura aquella terra de bandolers mítics, de grans terratinents i d’èxodes involuntaris. La serralada començava a enfarinar-se, agafant la imatge de postal nadalenca pròpia d’un principi de desembre, un any després de la mort del  dictador. Vesprejava, i un cop exhaurida la tarda de diumenge fumant, bevent cervesa i conspirant, vaig entrar a la caserna on em trobava retingut a la força des de feia uns mesos; tot plegat per ‘servir’ a una pàtria que no era la meva. Quan vaig creuar la porta de la segona companyia, em va cridar l’atenció un grup de companys que observaven, mig encuriosits i mig escandalitzats, una pintada a la paret: ‘Presoak Kalera’. Sabia qui n’era l’autor, i com jo, alguns d’altres; no feia ni mitja hora que havia estat amb ell. Tenia permís per entrar més tard, era el sanitari del batalló. Palplantats, en posició de '¡firmes!', al bell mig del pati d’armes, la poètica dels flocs de neu va esdevenir una narració gòtica, i després, de resistència. El suplici del fred -van obligar-nos a formar amb la camisa i res més- i el pas de les hores van acabar minvant la marcialitat inicial però no la determinació del silenci. Lluitava per dissimular els calfreds i aquella demostració de dignitat col·lectiva va donar-nos, a tots, forces per resistir. La matinada ja havia creuat sobradament el seu meridià quan vaig sentir la veu ronca de l’Ángel al cos de guàrdia. Anava una mica content, em va picar l’ullet, es va quadrar davant de l’oficial que ens tenia castigats i li va etzibar: “Mi capitán se presenta Ángel Ibarzábal: he sido yo”. Durant els dos mesos que va estar empresonat, vaig dedicar les tardes lliures de servei a fer-li visites al calabós. Xerràvem sobre el País Basc i Catalunya, cantàvem Llach, Raimon, Paco Ibáñez o Urko; l’amic gudari i jo. Gent petita, coses petites; un abans i un després.   Joan Xuriach  HGxI