dimarts, 2 de juliol de 2013

OPINIÓ: Tenim pressa

Hi érem perquè hi havíem de ser. Hi érem moltíssims, moltíssims, perquè tots crèiem que hi havíem de ser.

I molts hi érem amb la il.lusió de sempre, la vella il.lusió dels anys joves i la il.lusió jove de l'11 de setembre del 2012 pels carrers de Barcelona. Amb la mateixa emoció compartida de tantes famílies juntes -néts, fills i avis- i té de tanta gent d'arreu joiosa. Les cançons i el concert eren l'excusa i el nexe. 

Potser, als ulls dels altres, només érem uns avis a les grades mentre els més menuts dormien a estones als nostres braços enmig dels crits de festa i d'esperança. Dormien i somniaven potser.


Els grans féiem un gran mosaic perquè el món el mirés.

Però, ara tenim pressa.


Pressa per nosaltres, és clar, però sobretot perquè puguem deixar pels infants d'aquesta terra alguna cosa més que un altre somni. 





Fer realitat un futur diferent. El futur pel que tanta, tantíssima gent, hi ha lluitat i treballat a vegades en silenci, sense defallir i des de sempre. 

La llibertat de decidir d'un poble és ara al llindar. 

I el camp va ser un clam. Un clam cívic, pacífic, ferm. Un clam profund. Un clam ja sense por. Volem la independència, cridava la gent. Volem la indepèndència, cridàvem tots, El dret a decidir com a pas democràtic. La quimera, la deriva, el deliri, el caprici que ells -i tots sabem qui son ells- diuen. 

Ara tenim pressa.

La pressa que tantes generacions prudents -les circumstàncies no eren les mateixes- no veien possible. El seu somni, però, i la nostra realitat, són ara a la vora. Les onades podien interpretar-se com gest festiu o també com a símbol. Les cançons com una metàfora. Junts tot es possible.

I ara tenim pressa.

L'asfíxia, l'espoli, les lleis que dicten amb un sol objectiu són cada cop un atac més directe i vigorós i fan més urgent la pressa. Cap reducte per la identitat de la colònia. Escola. llengua, cultura, diners, lleis, costums, tot allò que cohesiona i dóna força a un poble, és objecte de l'envestida, ara ja oberta i sense vergonya. 

Tenim pressa i no tenim por. 

La gent cantava al Camp Nou i la nit es va fer fosca enmig d'una festa increïble. Les paraules hi ajudaven, les paraules són les que mouen els somnis. Però és la voluntat de ser, de voler ser, la que fa que la gent camini, un pas i un altre, i ompli un inmens estadi, o una ciutat sencera si cal i bategui en un clam que s'ha convertit en una realitat que és a la vora 


perquè, ara sí, depèn sobretot, sobretot, de nosaltres mateixos.

I tenim pressa.


Més enllà dels crits i els somnis, volem deixar un país nou -més just, més lliure, amb més futur- als néts que ara desperten mentre el Nou Camp s'encén amb llumenetes. Desperten i voldríem que despertessin també els que encara tanquen els ulls davant d'un futur diferent que s'apropa de pressa.

Carles M. Balsells


Font: Anoiadiari.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada