Seguiment del full de ruta
Context Instal·lats
al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe
González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els
catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
He seguit amb relativa atenció la passada campanya electoral i he pogut observar que, un cop més, l’esquerra i la dreta espanyolistes coincideixen quan es tracta del nostre cas, d’aquest poble de la cultureta, com encara ens diuen alguns dels nostres benefactors. Mentre el senyor Jorge Fernández Díaz, candidat que fou d’una Alianza que el reconegut humorisme del seu fundador qualificà de Popular, tractava d’irresponsables els catalans que no accepten ser espanyols, el senyor Julio Anguita, secretari general del PCE que acudí a casa nostra per tal de reforçar la capacitat de persuasió de la gent d’Iniciativa per Catalunya, afirmava que l’independentisme català és una bajanada. És que hi ha potser allò que en un temps més feixistes se’n deia un contuberni? No ho crec pas.
És des del fons d’un ‘acendrado patriotismo’ que comparteixen sense cap necessitat de convertir-hi en reunions d’adaptació que uns i altres, perquè no són pas sols ni parlen únicament a títol personal, s’oposen a la llibertat dels pobles i fins i tot de les persones si tenim present que tots vivim cohibits, engavanyats, quan se’ns priva de ser o de manifestar-nos tal com som, quan se’ns adscriu a una pàtria que, mare d’ells, és el nostre carceller.
El senyor Anguita, una boca d’or pel que tinc entès, sembla que ens surti amb allò de la ximpleria perquè “aquests grups (els independentistes) hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26, etc.”, o sigui tot allò que l’Estat espanyol ja ha dit i que diu qualsevol nació sobirana. De manera que, sense explicar per quina subtil alquímia política s’arriba a aquesta conclusió, ja tenim que a casa nostra es converteix en poca-soltada allò que ells es prenen tan seriosament. S’oblidaran algun dia dels dos pesos, de les dues mesures? Sembla difícil.
El líder comunista té una escassa idea de què és la llibertat, i el senyor Jorge Fernández l’acompanya en aquesta deficiència. A l’exgovernador de nominació suarista si no ho recordo malament, potser no se li ha acudit que, en voler fer un irresponsable del català que nega una espanyolitat a què l’obliguen, obeeix el fàcil moviment mental de desqualificar-lo perquè sempre és més senzill, declara l’altre inepte, que no pas escoltar-lo. O potser no sap que els ‘nacionales’, l’actitud dels quals adopta amb tots els matisos que calgui, tenien prou consciència que entraven en una altra terra, en un altre país, si les forces que hi abocaven eren, com deien ells mateixos, un ‘ejército de ocupación’. Hi ha algú que ocupi la pròpia comunitat?
Ara, allò que més crida l’atenció és l’originalitat del senyor Anguita quan, per treure’s les puces del damunt, veu en l’independentisme un moviment burgès. Burgesos els canacs, burgesos els armenis, burgesos els kurds, els irlandesos i tants d’altres que estan cansats d’opressions? De burgesos, de capitalistes, fins i tot de feixistes en deuen haver arreu, i no en falten pas entre els nacionalistes espanyols. I que són tan independentistes com qui més, quan es tracta del seu territori, del qual volen continuar essent els amos i senyors. Però és una dèria d’aquesta gent que en una nació oprimida només la burgesia vol alliberar-se dels seus colonitzadors. Deuen tenir les esquerres per badocs. Per a ells no existeix, per exemple, un PSAN, per a ells deu ser un burgès en Carles Castellanos, professor universitari empresonat després que la policia va poder vexar-lo i tractar-lo com un culpable, i no com un sospitós, gràcies a una esglaiadora Llei antiterrorista que l’Estat espanyol s’hauria pogut estalviar sense aquesta obsessió tremenda, sense aquesta por intolerable de quedar-se despullada si les colònies ‘interiors’ recobraven la seva independència.
I aquesta paüra del despullament em porta a un altre Fernández, a l’Emili Fernández Teixidó, del CDS, que, en un moment d’entusiasme propagandístic, assegurà, d’una banda, que l’espanyola era la millor cultura del món. Una afirmació que probablement subscriurien aquells anys eufòrics i ara nostàlgics cavallers que mai no van parar de dir-nos que ser espanyol era una de les poques coses serioses que encara quedaven, i de l’altra que “Espanya necessita Catalunya com Catalunya necessita Espanya”, uns mots força imprudents en boca d’un unitari, perquè quan necessitem algú, és l’altre, o sia algú altre, i, per tant, l’home de Suárez a Barcelona reconeixia aquesta alteritat que bé deu donar-nos tant de dret a ser independents com en dona als nostres veïns peninsulars de manar a casa seva.
Però el dirigent socialdemòcrata no és un independentista, potser perquè no li agrada que el tractin d’irresponsable o de ximplet; el senyor Fernández és un bon espanyol i expressa amb la seva frase la frisança que deu sentir en pensar que, sense Catalunya, Espanya aniria més desabrigada i que, sense Espanya, Catalunya perdria, entre altres coses, el seu bilingüisme. Perquè si és desagradable la perspectiva d’una Espanya mal vestida, potser tot ensenyant unes vergonyes pecaminoses, és literalment esgarrifós imaginar-se una Catalunya que ja no es beneficia del castellà, que renuncia a formar part d’aquesta cultura sense parió. Amb el segon Fernández (segon només per l’ordre d’aparició en aquestes escenes) afegim a l’esquerra i a la dreta espanyolistes l’anomenat centre i obtenim doncs un esplèndid triangle més o menys irregular, però encara prou harmònic, que planta cara amb l’originalitat que hem vist a les aspiracions d’un poble que hauria de provocar més reflexions que genialitats si, abatut fa prop de tres-cents anys, encara avui s’esforça a sobreviure. El senyor Anguita, a l'hora de fer la llista d’allò que té i nosaltres no tenim, no s’oblida de les fronteres. Les noves fronteres no falten mai quan es parla d’alliberaments nacionals, però hom no diu res de les velles que els protegeixen i per la preservació de les quals combaten, malgrat els internacionalismes que els haurien d’aconsellar de suprimir-les. Quan el secretari del PCE entra a Catalunya en acció política porta amb ell l’Estat espanyol, no pas la idea d’un món on tots, sense excepcions, serem ben lliures de desenvolupar el propi llenguatge, la pròpia cultura, sota una administració europea o mundial que protegirà els altres perquè els uns i els altres serem en aquesta administració que, per no caure en els errors de sempre, no afavorirà la imposició demogràfica; entra a Catalunya com un espanyol i amb el seu dir defensa l’espanyolitat, no una societat en la qual, sense fronteres, hauran desaparegut els privilegis culturals i no tan sols les desigualtats econòmiques. És llavors que la “millor cultura del món” podrà demostrar que ho és. No ens hi oposem pas; només demanem que al nostre poble se’l deixi competir, si competició hi ha, en lloc d’assenyalar-li uns límits, com ara, quan el procés colonitzador prossegueix la seva marxa amb el vist-i-plau de tants que, convençuts de tenir les claus de la història, tanquen la porta perquè, en aquesta història, no s’introdueixi una llibertat que els sobra. Com la nostra.
Aquests dies sembla que s’està posant en marxa una nova iniciativa de tercera via de catalanistes moderats, dels que toquen de peus a terra. A la fila zero de la presentació d’un llibre de l’anterior dirigent del PDCAT, Marta Pascal, hi havia persones representatives del seny català: Miquel Roca, Carles Campuzano, Josep Sánchez Llibre, Jordi Xuclà, Ramon Espadaler, Lluís Recoder, Felip Puig, Santi Vila, Francesc Sánchez. Sembla que el senyor Duran-Lleida ho ha deixat córrer.
Amb la mirada posada a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, ens proposen que ens aturem o que disminuïm una marxa, que abandonem la via unilateral i centrem els esforços a aconseguir un referèndum pactat amb Espanya com a únic camí per arribar a la llibertat. Diuen que hem de seguir insistint per la via negociadora amb el govern espanyol per tal que es reconeguin els nostres drets. Per reforçar la seva tesi fan una crítica a les persones que van prendre les decisions del 6-7 de setembre (lleis de desconnexió) i 27 d’octubre (proclamació de la independència) tot acusant-les d’haver enganyat el poble.
Com que em servirà per comparar actituds, voldria comentar primer aquesta al·lusió als responsables polítics de la tardor del 17. No es va aconseguir la llibertat i la raó principal és que no esperàvem que l’Estat espanyol respongués amb la brutalitat i impunitat amb la qual ho va fer i ho segueix fent. Segur que a finals d’octubre els dirigents sabien que no se’n sortirien, però d’aquí a dir que ens mentien hi ha un bon tros. Tenien un mandat democràtic i van intentar dur-lo a terme.
La figura i les manifestacions de Jordi Turull abans i després dels fets d’octubre són un exemple d’honestedat democràtica que inclou el reconeixement que els independentistes no hem calibrat prou bé les nostres fortaleses i febleses i les de l’oponent. Jo com a votant i ell com a representant meu no ens n’hem sortit, de moment. No havíem analitzat bé la situació i, com a conseqüència, s’ha de refer l’estratègia.
Les persones que proposen una rectificació per tornar a insistir en la via del convenciment són assenyades i segur que han fet l’anàlisi adequada. Per això han de saber perfectament que aquesta via és impossible. No per la brutalitat, que només és un instrument, sinó perquè la llibertat dels catalans amenaça els privilegis dels qui dominen l’Estat. És una constant històrica que aquells que dominen els recursos d’un grup, nació o estat (el que en diem les elits) no cedeixen el seu poder si no és perquè són forçats a fer-ho. El grup dominant utilitza la força militar/policial, la judicatura i els mitjans de comunicació per mantenir els seus privilegis. No té cap incentiu per deixar-ne anar ni una petita part. Els partidaris de la bilateralitat com a única alternativa ho saben. I doncs, per què insisteixen en una via que no porta enlloc? Perquè en treuen profit. Perquè els donen una part del pastís i no la volen perdre. Els grups dominants cedeixen una part dels seus recursos a grups o persones (militars, policies, jutges, periodistes, polítics) per tal que els ajudin a conservar la seva posició dominant. Per tant, si els realistes saben la veritat i ens proposen una via morta, és que ells sí que ens estan enganyant premeditadament amb una actitud manifestament deshonesta.
Voldria puntualitzar que els noms que dono són exemples que ens ajuden a visualitzar i detectar certes actituds. La meva intenció no és fer acusacions personals a ningú. Si em refereixo a deshonestos el que en realitat vull dir és persones amb actituds deshonestes. En definitiva, entabanar els altres per mirar de conservar els teus recursos és una actitud humana com qualsevol altra. Desemmascarar els farsants i defensar-se dels entabanadors és l’actitud humana per fer-los front. En el grup dels que ens hauríem de defensar de l’engany és on jo situaria una majoria social de catalans, la gran bossa de classes mitjanes i populars que sortiríem guanyant amb l’establiment d’un estat que promogués la igualtat d’oportunitats per a tothom, un Estat de Dret. Fa uns anys vaig llegir un editorial del Salvador Cot que resumeix la situació. Venia a dir que estem en una lluita entre les classes mitjanes catalanes i les elits castellano-espanyoles aliades amb les catalanes.
Es pot entendre que la batalla sigui llarga perquè els recursos de l’adversari són abundants. També ho són les seves febleses. El seu projecte és ruïnós per a la majoria de la població, genera un deute que no es pot assumir i no té cap horitzó. Els que diuen tocar de peus a terra i proposen una via del mig ho saben i intenten enganyar-nos per treure’n profit. Vigilem! La llista pot ser molt llarga i arribar fins a dins dels partits i grups nominalment independentistes o revolucionaris. La temptació d’agafar un tros del pastís (enverinat) és tan forta com suïcida. El verí pot ser molt dolç per a nosaltres i els nostres fills, però posa en perill el futur dels nostres néts i els que vindran després.
Josep Lluís Torres
Horta-Guinardó per la Independència
Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Deu fer un parell de setmanes que en un programa radiofònic de mitjanit, l’advocat Gómez Rovira, em sembla que un aspirant a la presidència d’un ens que ell anomena ‘Generalidad’, expressava el seu convenciment que a Catalunya sempre s’havia parlat també castellà. Sempre, repeteixo, o sigui des de bon començament, des de l’origen. En ser interromput, no sé si per l’Àngel Colom o en Marc Palmes, no va tenir ocasió de precisar-nos, i és una bona llàstima, si segons les seves informacions, probablement confidencials, tots dos idiomes havien nascut entre nosaltres alhora o si, com passa amb els bessons, un d’ells precedí l’altre per qüestions de minuts o segons. Però cal suposar que més aviat s’inclinava cap a una simultaneïtat d’aparició que, encara que no ho sembli, faria de la nostra una cultura sense precedents.
Suposo que el lletrat madrileny amb bufet a Barcelona no s’adonava del tot que si d’una banda feia ressaltar una superioritat que mai no hem pretès, puix que no és fàcil de veure que un poble generi un doble llenguatge, de l’altra arrabassava a Castella el mèrit d’haver forjat, tota soleta i sense ajuda, una llengua universal. Ara ja només falta que ‘monsieur’ Le Pen, un perfecte desconegut per l’advocat, com ell mateix manifestava en una altra ocasió, faci dels catalans del nord coforjadors del francès! No hi ha gaires dubtes: per poc que s’investigui i s’apregoni en l’afer, aviat se’ns trobarà en el fonament de totes les llengües. Llevat de la nostra, potser...
El col·loqui abundà en aspectes anecdòtics ben originals, com quan Colom fou invitat a anar-se’n d’una Espanya en la qual fa molt temps que no viu, o quan l’home clau del programa fou declarat factor residual en la societat peninsular, però més interessa recordar que aquell lletrat té el bon costum de guanyar quasi tots els recursos que interposa a favor dels castellanoparlants que, instal·lats entre nosaltres, se senten ferits per una cultura tan extravagant com la catalana, i interessa recordar-ho per tal d’afegir tot seguit que ben estrany seria que perdés les causes.
No podem pas oblidar que, a l’Estat espanyol, totes les lleis són espanyoles com déu mana i que, de fet, ho són també les lleis que promulga qualsevol parlament autonòmic, atès que tots han de mostrar la deguda obediència constitucional. És quan aquesta obediència falla, sigui per error o per malícia, que els professionals particularment sensibles a la unitat de ‘destino’ poden introduir-se per l’esquerda i obtenir guany de causa.
A molts catalans potser els vingui de nou, però cal que es facin a la idea que cap poble no té lleis pròpies mentre les que es dona li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena encara que els seus representants, o alguns dels seus representants a les corts ‘generals’, hagin contribuït a aprovar-la. Ni l’estatut d’autonomia no és nostre en la mesura que, en redactar-lo, va caldre respectar un text superior que autoritzava aquesta redacció dins d’uns límits prèviament assenyalats. No us recorda una mica, aquesta manera de fer o de deixar fer, aquella tan cèlebre expressió, em sembla que falangista i, sigui com sigui, assumida per la dictadura franquista, de ‘la libertad dentro de un orden’?
Algú es concedeix la llibertat d’establir quanta llibertat o quina mena de llibertat els altres pobles podran donar-se dins de la seva, comparativament total. L’ordre, aquí, no és la monarquia, no és la república, no és el feixisme, no és l’estat de les autonomies; l’ordre és Espanya des que una noció geogràfica es convertí en una noció política, quan es procedia a capturar tots els pobles peninsulars (Portugal se’n salvà) per sotmetre’ls a Castella. De l’ordre venen les ordres, no pas regles o normes de convivència entre iguals pel que fa a drets però a diferents pels costums, sinó disposicions de caient autoritari que distingeixen entre qui mana i qui ha d’obeir, entre qui imposa una disciplina i qui s’hi ha de subjectar, entre el superior i un inferior que a cops hom consulta, certament, però sense que l’organització corri cap perill. Quan no hi ha una autoritat especialment delegada per la divinitat, com s’esdevé amb els reis absolutistes i amb els salvadors que viuen sota pal·li, hi ha una democràcia de família nombrosa, no pas de poble a poble, que garanteix la continuïtat del mateix sistema opressiu sota qualsevol forma que passatgerament adopti.
És immensa la ingenuïtat dels catalans quan no veuen que, si se’ls deixa intervenir, senyal que en algun lloc hi ha algú que pot donar aquest permís o conformitat i, doncs, que domina. En una societat d’iguals ningú no es pot atorgar aquest poder. Aclarim amb un exemple com funcionen les coses: quan els nostres representants se’n van a Madrid a participar en les tasques de govern, a col·laborar amb la gent d’altres contrades en la discussió i aprovació de lleis que tindran abast general, es troben amb una llei ja feta abans d’arribar-hi: caldrà que totes les seves intervencions siguin en castellà, i en castellà seran tots els papers que remenin. O sia que no se’ls tracta com allò que se’ls diu que són i com potser ells mateixos estan convençuts de ser: com espanyols. Se’ls dona un tracte de castellans.
És d’entrada que hom procura fer-los perdre la seva identitat, és des del primer moment que se’ls nega el dret de ser catalans de dalt a baix a l’Estat espanyol, mentre són de cos sencer castellans la gent de Castella i terres culturalment assimilades. Sense cap necessitat de donar explicacions que hom jutja sobreres, s’exclou d’Espanya la catalanitat per tal d’assegurar-ne la castellanització sense competències. La maniobra es completa actualment amb aquesta asfíxia de les cultures no castellanes a què equival un bilingüisme que, en lloc d’estendre’s a tot l’àmbit estatal, protegeix tan sols els usuaris, per naixença o adopció, de la parla ecumènica en reconèixer-los automàticament un dret que a nosaltres ens fa defecte, com el fa a bascos i gallecs.
Aquests fets, i tants d’altres que porten les aigües al mateix molí de l’espanyolitat que tritura la personalitat dels pobles perifèrics, hauria de fer reflexionar els ciutadans que encara no han vist prou clara la necessitat d’una independència catalana si volem solucionar l’anomenat ‘problema d’Espanya’ que tant fa ballar el cap a polítics i intel·lectuals de la metròpoli i que, en el fons, és el problema de com fer-s’ho per pair-nos sense indigestió. I també seria ben oportú que hi dediquessin una mica d’atenció, si pot ser públicament, les forces nacionalistes conduïdes pel senyor Pujol i les forces nacionals i de progrés acabdillades pel senyor Obiols que ara es disputen una de les dues delegacions que el Govern central espanyol té a Catalunya; l’altra, per ara, no sembla oberta a competicions tan esportives.
Manuel de Pedrolo
------------------------------
Crònica anterior
Quan s’acabi el judici a la cúpula dels Mossos en podrem parlar amb més seguretat però ara ja hi ha indicis de quina serà la sentència que tindran el Major Trapero i els seus companys de judici i, malauradament, no sembla pas que hagi de ser exculpatòria.
Ja hem vist que ha quedat ben clar que el Major no era independentista, que de fet treballava per mantenir Catalunya dins l’estat espanyol i sembla que aquest fet l’hauria d’exonerar però, ai las, això segurament no passarà perquè pertany la policia catalana, els Mossos; és un bon professional com es va manifestar el 17 d’agost de 2017 i, per sobre de tot això, és català. I aquests fets són els que compten en realitat.
Segurament el Major Trapero és ingenu, tal com ho són molts dels catalans no independentistes del nostre país, que es pensen que la repressió no té res a veure amb ells. Però no és pas així. Quan des de l’estat no s’inverteix en infraestructures a Catalunya ens afecta a tots; quan es descapitalitza el govern de la Generalitat i se li impedeix gestionar amb generositat sanitat i educació ens afecta a tots; quan amb el 155 es va deixar pràcticament sense cap ajuda econòmica molts dels serveis socials que treballen a Catalunya va afectar tothom que necessités aquests serveis pensés el que pensés; quan es procurava que marxessin les empreses es feia per empobrir el país i a tots els seus habitants; quan es criminalitza els nostres mestres es perjudica tots els nens i nenes, nois i noies, els fills de tots.
Podríem continuar i no acabaríem perquè els exemples els podem trobar en tots els sectors econòmics i en tots els ambients del nostre país; tots som al mateix vaixell i tots patim de la mateixa manera les agressions de l’Estat espanyol.
Defensar un estat que governa contra els seus ciutadans no és cap bon negoci per a ningú.
Teresa Calveras
HGxInd
Vaig seguint atentament el judici del procés amb estats d’ànim que van variant, pateixo, m’enrabio, m’escandalitzo. Tots estem pendents d’un fil processal que de vegades esdevé molt tècnic; comentem si diuen això o allò, si els vídeos es veuen o no, si els advocats defensors fan o no poden fer, si la imparcialitat mostrada és o no és la que s’espera d’un tribunal,...
Però res d’això importa. Aquest judici s’ha bastit sobre una mentida i s’alimenta de la injustícia i la repressió. No importa si els guàrdies civils van tenir por, ni si es van trobar més o menys urnes, ni si algú es va rebel·lar o no.
A la base del judici hi ha una negació de drets fonamentals col·lectius; hi ha una sèrie d’actuacions policíaques poc clares des del punt de vista legal encaminades a espiar un govern electe; hi ha una destitució i un empresonament del govern legítim del nostre país; hi ha una jornada de repressió als ciutadans de Catalunya, pacífics, que només volien votar, de la qual ningú es responsabilitza. I, tot això continua ara mateix, continuen les restriccions de drets fonamentals, prohibició de símbols i empresonaments puntuals de persones que s’han significat en algun moment , s’intenta de totes les maneres possibles atemorir la població seguint un estil que és habitual a estats que no són precisament democràtics. Tot això portat a terme per un poder opac que s’amaga darrere jutjats completament parcials.
Recordem-ho quan el fil del judici quotidià ens vulgui distreure del que és fonamental i portar-nos per camins legalistes que no fan res més que amagar la realitat. Pot ser que en algun moment els nostres governants s’equivoquessin però van seguir un camí legítim, intentant forçar una petita obertura en un mur opressor que no es va moure ni un mil·límetre. El dret a la llibertat existeix i els qui haurien d’ésser jutjats són els que la limiten només per mantenir els seus privilegis.
Teresa Calveras
HGxInd
Davant les darreres notícies respecte a la decisió de la Junta Electoral de voler aplicar una sentència no ferma d'inhabilitació del president Torra i retirar-li l'escó de diputat i la convocatòria per a aquest dilluns al migdia de la Mesa de la cambra, l’Assemblea vol manifestar que:
- Únicament és el Parlament de Catalunya qui té la potestat de decidir suspendre o no un president de la Generalitat. La Junta Electoral és simplement un òrgan administratiu electoral i, per tant, no pot decidir sobre el mandat dels diputats electes.
- El que va fer el MHP Torra amb la pancarta que va penjar al Palau de la Generalitat va ser complir amb el deure de denunciar la vulneració dels drets polítics, tal com ja va resoldre el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i que l’Estat espanyol fa set mesos que incompleix. Aquesta mateixa setmana, durant l’Examen Periòdic Universal de Nacions Unides a Ginebra, molts estats han posat de manifest aquesta vulneració de drets fonamentals de l’Estat espanyol.
- L'Estat vol modificar de nou la voluntat política expressada en sufragi per la ciutadania de Catalunya.
- El 4 de gener, en el ple extraordinari que va tenir lloc al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) van aprovar una proposta de resolució que ratificava Quim Torra com a diputat al Parlament de Catalunya i com a president de la Generalitat.
- Per la dignitat del poble de Catalunya, el Parlament ha de fer respectar i defensar la sobirania que li hem dipositat, i donar suport al president Torra i el president Torrent davant aquesta nova ingerència de l'Estat.
- Per tot això, l’Assemblea exigeix que s'apliquin els acords als quals es va arribar en la resolució aprovada el 4 de gener, i insta la Mesa del Parlament que garanteixi els drets de Quim Torra, com a diputat i com a president, i garanteixi així, la sobirania del Parlament.
- I, conseqüentment, l’Assemblea dona tot el suport a la màxima institució legislativa de Catalunya en defensa de la sobirania del poble de Catalunya i respondrà amb mobilitzacions a qualsevol atac de l'Estat.
Davant l'actitud de l'Estat hem de constatar que només amb la independència podrem garantir la sobirania de les nostres institucions.
Aquí teniu l’enllaç al comunicat per a compartir-lo.
#ObjectiuIndependència
Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana
Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
El nostre país està ple de gent (i arreu n’hi deu haver) tan terriblement discreta o amb idees tan emboirades que, en dir-nos que no són nacionalistes i més i tot, que s’oposen al nacionalisme, o bé no s’adonen o bé pretenen dissimular que precisament fan professió de nacionalistes, puix que si combaten el català ho fan a benefici de la ‘nación’ espanyola i, si no vaig equivocat, de nacionalista, i no cal que se’n digui, però tampoc no ho hauria d’amagar, ho és tot aquell que es mostra partidari d’una nació.
Quan llegim a cops extenses declaracions d’homes i dones més o menys públics que condemnen el nacionalisme com una ideologia d’una banda ja superada (i si superada no s’explica que encara els amoïni) i, de l’altra, tan perniciosa que aboca al desastre, sempre trobem a faltar una explicació satisfactòria de per quins motius si és tan perjudicial i tan passat de moda el nacionalisme català, i amb ell el de qualsevol altra nació submergida, no ho és l’espanyol o el d’altres pobles amb prou capacitat armada per imposar-se.
Polítics i buròcrates amb ganes de gresca podrien argüir que poc poden ser nacionalistes espanyols si no hi ha una nació espanyola, si accepten de bon cor que Espanya és un estat plurinacional, és a dir: una colla de pobles o nacions que tenen un estat comú, però aquesta declaració queda força afeblida cada vegada que surt dels llavis l’expressió ‘nacional’ en substitució del mot estatal i mostren per tant que identifiquen o que pel cap baix tendeixen a identificar (l’inconscient treballa) tots dos conceptes. De fet, per a ells és l’estat que fa la nació. És així com implícitament neguen, per extensió, que pugui haver-hi autèntics nacionalistes catalans.
Potser això, aquesta convicció que la teulada és el fonament de l’edifici, els dóna el perfecte dret a refusar l’etiqueta que amb tanta lleugeresa els he penjat i de substituir-la per la d’estatalistes, però el canvi no arranja res ni els ha d’afavorir si tenim present que la defensa de l’estat la comparteixen amb els tan menyspreats nacionalistes catalans; també ells el volen si reclamen la sobirania. La diferència entre uns i altres és que aquí encara no hem perdut de vista allò que ells han oblidat, no cal dir que ben voluntàriament: que el poble és anterior a l’organització política i jurídica que li permet administrar-se. Sense que aquesta capacitat, no caldria dir-ho, li doni el més petit dret d’administrar els altres.
Molts dels nostres polítics, molts dels nostres buròcrates, que de tot hi ha, es fabriquen una realitat personal o de partit quan davant dels conflictes permanents que genera l’autonomia, davant les facilitats que les lleis donen als astuts ciutadans que dediquen la seva vida a perseguir la nostra llengua, etc. Ens parlen de les catàstrofes que provocaria l’única opció que encara no ha estat assajada: la independència.
Perdó per la inexactitud! Pròpiament, de la catàstrofe no ens en parlen. Es limiten a anunciar-la, a veure si se’ns posen els pèls de punta i la pell de gallina amb la simple amenaça d’un daltabaix els efectes del qual, i sobre qui, no es precisen amb rigor. Un bosc de paraules fa que s’esborrin els arbres contra els quals ensopeguem. Vivim en un món en el qual tothom xerra pels descosits, sobretot quan s’atansen eleccions mentre no se’ns faciliten aclariments. No tan sols ens en falten ara sobre l’apocalipsi que ennuvola el nostre horitzó si no fem bondat espanyolista; no se’ns en procuren tampoc sobre un assumpte que compta amb una més llarga tradició.
Em refereixo al nacionalisme considerat com una ideologia. No costa gaire, no costa gens, de treure de davant els nacionalismes enutjosos amb aquesta acusació que en fa moviments extraviats o que la reacció manipula, quan si exploràvem amb una mica més d’atenció el terreny potser veuríem que el nacionalisme esdevé amb tota certesa una ideologia allí on es procedeix o s’ha procedit a una agressió que cal justificar mentre es deslliura d'aquesta vergonya on la justificació no és necessària.
És senzill d’entendre-ho. Hom exposa la vida i de vegades la perd per tal de defensar la seva llar, la seva terra, i cap rentada de cervell no li cal per dreçar-se contra l’ocupant que el vol desposseir, però aquell que surt del seu territori a conquerir i vol després conservar les seves adquisicions, pot ser mogut per la misèria de la seva condició, certament, però més eficaç serà la seva acció i sobretot persistent si hom adoctrina i converteix en causa sagrada, que una mística permet de legitimar, l’aventura on es llança o on és llançat.
On hi ha un estat que trepitja pobles, i tant li fa que l’indret sigui Nova Caledònia o siguin els Països Catalans, tots els corrents de pensaments, ben enemics alguns entre ells quan es tracta d’altres afers, coincideixen a l’hora d’oposar-se al desmembrament d’una suposada pàtria, a l’hora de salvar allò que en diuen unitat. És que hi ha un discurs que, generat per una classe o una casta, ja convé a tots els ciutadans; un discurs general, superior als comparativament particulars, que d’un règim passa a un altre i es fa ideologia dels posseïdors. O simplement ideologia si amb aquest mot hem d’entendre la xarxa doctrinal que elaboren els qui tenen el poder i el desplegament que en fan arreu de la societat que controlen per tal de conservar-lo i transmetre’l a qui de dret correspongui.
Ara a casa nostra hi ha un nacionalisme més o menys oficialitzat que s’ha integrat a la mística de la unitat espanyola i, doncs, és nacionalisme espanyol que només demana uns avantatges per a la regió que administra, i hi ha els moviments d’emancipació nacional que, com sovint he dit, s’haurien d’anomenar només independentistes ni que únicament fos per evitar l’equívoc que engreixa el regionalisme mal disfressat de nacionalisme i per desmarcar-se d’un discurs que no deu pas acceptar aquest quaranta per cent de la nostra població que, segons sembla, es declara favorable a la independència del nostre país amb tota espontaneïtat, sense haver estat sotmesa a cap pressió que faci de la seva voluntat una ideologia.
Afirmo molt, ja ho sé, però suposo que m’ho puc permetre per una raó que exposaré en forma de pregunta: on és el sistema català interessat a construir l’independentisme? Aquí, com arreu, hi ha un sistema, el sistema, però segrega doctrina espanyola, forma part del sistema espanyol, i ben extraordinari seria que tot d’una renunciés a una espanyolitat que manifesta no tan sols quan participa en l'empresa forastera sinó quan vol dirigir i engega operacions d’Espanya endins.
L’independentisme català comença pel rebuig d’aquesta gent, els fabricants d’ideologia, i cal estar ben mal informat, o actuar amb calculada malícia, per veure-hi la defensa d’unes essències, una unitat ben espanyola, quan combat per l’alliberament. Dos milions de catalans ja ho han entès.
Manuel de Pedrolo
------------------------------
Crònica anterior
Des que s’ha sabut la qualificació provisional dels nostres presos s’han començat a sentir veus de protesta pel grau que els han atorgat; diuen que els havien d’haver donat directament el tercer grau. De debò pensen que és el que els correspon? De debò pensen que se’ls pot tractar com a qualsevol delinqüent si no han comès cap delicte?
Per mi qualsevol grau penitenciari és injust i està fora de raó, perquè on haurien de ser els presos polítics és a casa seva.
Dins d’aquesta situació kafkiana que estan fent viure, es veuen obligats a aplicar protocols que estan pensats per casuístiques que no tenen res a veure amb la que tenen entre mans. En teoria, la presó serveix per reincorporar els presos a la societat i al món laboral, però aquests presos no tenen cap problema social; tot i això, diuen que els faran anar a cursets de reinserció social. Quins cursets? Els ensenyaran a escriure correctament un currículum? Els explicaran com han d’anar a una entrevista de feina? També ha de sevir per evitar que el pres torni a delinquir. Això no sé com s’ho faran; com impediran que continuïn pensant com pensen? Els faran un rentat de cervell? Aquest punt el tenen complicat, en Jordi Cuixart els ho va dir ben clar: ho tornarem a fer.
No fem el joc a l’enemic embancant-nos en discussions inútils i anem per feina.
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
Sí, ja era hora que Europa es decidís a no combregar més amb rodes de molí per no fer enfadar Espanya, i esmenés la plana al Suprem.
Però és que aquesta vegada n’han fet un gra massa; a qui se li acut consultar al Tribunal de la UE sobre la situació de Junqueras i després tirar al dret i dictar sentència sense esperar resposta? És d’una fatxenderia i una prepotència que Europa no pot passar per alt si vol continuar tenint credibilitat.
I ara, què farà l’Estat espanyol? Se sotmetrà a una instància judicial més alta o l’orgull ferit el farà actuar més amb les tripes que amb el cap i engegarà a dida la sentència europea? Molt em temo que es decantaran per la segona opció.
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Malgrat les multimilionàries inversions que, segons els japonesos es disposen a fer a casa nostra i els múltiples contactes que arreu estableixen els nostres polítics – viatjants, cal confessar que els catalans encara som poc coneguts. Si ho fóssim més, o si la conselleria que s’encarrega de les qüestions de turisme hagués preparat la gran jugada amb temps, aquests darrers dies potser hi hauria hagut romeria cap al nostre petit racó del món i a hores d’ara hi hauria empentes i baralles per obrir-se pas cap al Saló de Sant Jordi del Palau de Generalitat, on avui oficien el rei d’Espanya i el representant ordinari de l’Estat espanyol a Catalunya, com es va definir Pujol davant dels membres del Grup Liberal del Parlament Europeu. I doncs?
El doncs és que no passa cada dia que una nació, i menys encara una nació captiva, celebri el mil·lenari d’uns fets que la van conduir a la seva independència, però menys sovinteja encara (i és això sobretot que ens podria fer atractius als col·leccionistes de rareses) que hom aprofiti l’ocasió per cridar a presidir la festa al successor directe d’aquells barons que van cuitar a junyir-nos al seu carro, no fos cas que tantes llibertats ens perjudiquessin.
A desgrat de les ombrívoles amenaces de Jahvè, el gran demiürg que encara té legació diplomàtica a les nostres esferes, ningú no és responsable de les accions dels seus pares, però bé cal que els fills o els fills dels fills fins a la generació que calgui no s’hi solidaritzin, esmenin o facin el possible per a esmenar les conseqüències, que perduren, d’unes faltes que danyaren. Aquí, a despit, d’unes autonomies que podrien enriquir una antologia de fets tragicòmics, perduren les subjeccions, perdura l’ocupació que va erosionant la nostra identitat col·lectiva. I no ens poden pas fer oblidar aquesta obra de segles i l’obstinació amb què ha estat prosseguida amb uns afanys de grandesa que encobreixen la més trista mesquineria, els previstos sis minuts de condescendència lingüística d’un rei que és foraster a la nostra terra si la seva cultura és una altra, la castellana; si és amb ella, amb el nom d’espanyola, i no amb la nostra que s’identifica i s’identifiquen els seus.
La seva presència o, més bé, la presència de la institució que actualment representa, diu de la nostra submissió a un altre poble en el moment de commemorar una emancipació de la qual pretenem alegrar-nos, és a dir, que aprovem i ens satisfà. El fet verament curiós és aquest: som, l’any 1988, independentistes de l’any 988, gent que fan costat a un Borrell II quan deixa de tributar al rei franc, però ens oposem a qualsevol propòsit actual d’alliberament nacional. La capacitat d’inconseqüència dels humans poques vegades deu haver anat tan lluny!
En aquell acte al qual m’he referit, el president Pujol també va dir, en la llengua del país, que “el català no és el bretó ni el gaèlic, sinó una llengua que parlem sis milions”, una exageració notòria si no hi compta totes les branques de l’arbre català, puix que si en altres indrets, per exemple a Castella, tants milions de ciutadans fan el mateix nombre de castellanoparlants, aquí els comptes cal fer-los d’una altra manera. D’altra banda, quant tardarem a fer companya a bretons i irlandesos si ens ho prenem amb aquests afalagadors optimismes? El català, que té la vida més dura, però no és pas immune als estralls de la història, s’anirà esvaint com la parla d’aquells pobles, com es van fonent tots els idiomes parlats i escrits per pobles que s’avenen a rebre ordres de fora. La nostra resistència, haver sobreviscut a tantes maltempsades, fa de nosaltres un fenomen, però no oblidem que els fenòmens, per molt que visquin, no tenen la vida tan llarga com els éssers que s’atansen més a la normalitat.
El nostre president no creu en la colonització castellana (o en la francesa enllà dels Pirineus), no creu que siguem un poble ocupat, ens diu sovint que és espanyol, en versió catalana; sí, però espanyol. I bé cal concedir que un bon nombre de catalans pensen i senten com ell si van enlairar-lo, i no pas un cop, sinó dos, al lloc que ocupa de màxima autoritat regional. I si és així, si així fos, em sembla prou evident que en referir-nos al futur, i gairebé de res més no es parla arran de la celebració del mil·lenari, una mena d’any zero en l’esdevenir del nostre país. Hom parla d’un moment que nosaltres no veurem però que haurem preparat: el moment en què Catalunya, “rica i pròspera”, ja no serà una comunitat històrica vivent, sinó el simple indret geogràfic en el qual els catalans, ja empresonats ens els llibres d’una història per a ells tancada, van fer figa perquè renunciaren al poder polític.
En Jordi Pujol hi renuncia quan assegura textualment: “No tinc cap plantejament “secessionista”. I no deixa d’enquimerar que tampoc no el tinguin els seus adversaris amb alguna probabilitat de desbancar-lo; tots són gent ben disposada a fer bondat. Catalunya, que es vol tan desperta, s’ha adormit.
No tots els catalans, naturalment. D’altres celebraran aquest mil·lenari que la Generalitat vol fer tan platònic amb actes reivindicatius, els únics que justifiquen la commemoració, i són gent que no han esperat aquesta data per manifestar les seves ànsies d’una independència nacional que, sempre desitjable, com ho demostra el fet que ningú estigui disposat a cedir parcel·les de sobirania, es va fent més i més necessària a mesura que es comprova com algunes democràcies també poden ser un règim de força quan, en un estat plurinacional la constitució del qual ha presidit la violència, amb tot de pobles submergits que reclamen la seva llibertat, hom vol reduir-los a un comú denominador que coincideix amb els interessos defensats per totes les classes, de la comunitat històricament opressora.
És, remarquem-ho una vegada més, la comunitat erigida en jutge i part d’un conflicte que els nostres dirigents no poden amagar per molts actes protocol·laris que creguin convenient o imprescindibles d’organitzar amb el vist-i-plau de la superioritat, amb l’aprovació i àdhuc amb l’assistència de la plana major d’una intel·lectualitat que al poder local no li costa gaire de fer dòcil. És prou sabut que amb el vesc s’enxampen els pardals...
Al Saló de Sant Jordi es pronunciaran parlaments mil·limetrats, s’alçaran les educades ovacions que imposen les circumstàncies, potser algú s’embadalirà amb la coexistència, irrepetible en terres castellanes, de dues llengües, però no és pas allí on començaran les festes que celebren el mil·lenari català; les obrirà el primer acte popular que tingui lloc on sigui del nostre país, el primer acte on quedi ben clar que la llibertat es pot celebrar sota la subjecció quan aspires a guanyar-te-la, però no pas des d’una subjecció que acceptes en lloc d’oposar-t’hi.
Manuel de Pedrolo
------------------------------
Crònica anterior
Context
Instal·lats
al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe
González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els
catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament,
dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988:
No
sé si estic mal informat, però em sembla que a ningú no se li ha acudit
preguntar, sigui de Castella o de les contrades castellanoparlants, si
els forasters que s’hi instal·len haurien de saber o tranquil·lament
poden ignorar la llengua del país, la castellana. I no és pas que allí
no n’hi hagi de gent de fora, he sentit dir que només a la ciutat de
Madrid hi ha més de cent mil catalans, tots ells degudament espanyols
segons la documentació obligatòria que porten a la butxaca o, distrets
s’obliden a casa, però no pas castellans, sinó gent d’una altra cultura,
d’un altre idioma.
No;
em penso que si se li ha acudit a ningú anar a trobar els castellans
amb aquesta pregunta és perquè ningú vol fer el ridícul. Tothom sap que
arreu del món no hi ha res de tan natural com que l’home o la dona, que
es domicilien en una comunitat que no és la seva d’origen, aprenguin la
llengua dels indígenes entre els quals tenen la intenció de viure. No
tan sols és convenient a efectes pràctics, sinó que és una actitud
civilitzada.
Tanmateix,
aquesta pregunta sí que es pot fer, i es fa, a Catalunya, com ho
demostra una interessant enquesta que darrerament, amb el propòsit
d’aclarir una mica allò que en diuen el sentiment d’identitat nacional
de la gent, el Diari de Barcelona va encarregar a una agència
especialitzada en aquests assumptes. Enquesta del resultat de la qual,
per cert, es desprèn la dada singular que entre nosaltres hi ha un quasi
set per cent de ciutadans que aquí mengen i dormen i procreen amb la
idea o el convenciment que el català no els cal ni parlar-lo ni només
entendre’l; se’n poden estar d’allò més bé.
Això,
que aquesta pregunta es pugui fer i es faci aquí, a les terres
catalanes, i, encara, que alguns la contestessin com hem vist, indica
que per un motiu o altre nosaltres no entrem en aquell “arreu” on no
tindria sentit formular-la, puix que tot hi va d’una altra manera. I és
que en el nostre cas hi ha quelcom que ens distingeix, quelcom que
d’altra manera no és gens difícil de trobar si comencem per observar
(una altra cosa és que no es vulgui fer cas dels resultats d’aquesta
observació) que ningú d’estrany a la cultura castellana no intervé amb
funcions legisladores o fiscalitzadores en la llengua espanyola, mentre
en la catalana s’esdevé tot el contrari.
Són
ells, els de fora, que des de fora intervenen en la nostra i la
intervenen. Ells ens diran si cal reservar-la per a usos familiars,
d’aquells que ni en Franco no gosà perseguir (possiblement perquè li
hauria calgut posar un policia a cada pis); si pot treure discretament
el nas al carrer, com un convalescent que ha de mesurar les seves forces
per no recaure, o si pot reprendre una activitat normalitzada, o sigui
sempre amb cura de no trepitjar els ulls de poll de ningú; hi ha gent
que han posat les potes on no haurien hagut d’endinsar-se i que les
tenen molt sensibles.
Naturalment,
no els expliquis que si aquesta és la interpretació que fan dels drets
de cadascú, lesionen els dels catalans que viuen en algun indret del seu
territori, on només el castellà és acceptat. De seguida et serviran
aquell tòpic d’una espanyolitat compartida, comuna, que més aviat els
hauria de fer caure la cara de vergonya quan l’etziben amb una gran
ignorància real o fingida que, si som allò mateix que són ells però no
hem nascut amb el castellà a la boca, la nostra llengua és exactament
tan espanyola com la d’ells, i no pas una altra llengua espanyola si
ells no s’avenen a adjectivar també la seva, una mesura que no poden pas
adoptar, és obvi; en aquestes condicions d’igualtat tant de dret de
penetrar a les terres castellanes tindria el català com ara en té, o
se’l pren, el castellà de penetrar a casa nostra.
Que
un tracte desequilibrat fins a la discriminació sigui per a ells tan
vàlid que àdhuc l’han fet legal, destrueix l’espanyolitat que se’ns
assigna tan gratuïtament i que, per si calia, queda encara compromesa
per la possibilitat de fer una pregunta que, si té sentit a Catalunya,
no en pot tenir cap a Castella.
Ens
trobem per tant en un indret en el qual no valen les regles
civilitzades de l’arreu a què em referia; vivim aculats a un estrany
‘off limits’ de la normalitat a què pobles i persones solen aspirar, una
situació que ens col·loca entre els pobles ocupats, víctimes de tota
mena de beneficis econòmics i d’una importació cultural sense
contrapartida des del moment que se’ns posen fronteres on ells no en
tenen cap; des del moment que se’ns tanca amb la pretensió tan paradoxal
d’obrir-nos.
Són
els sofismes contínuament repetits i que contínuament cal denunciar
dels dominadors que s’escampen; sí, però sempre reclosos en ells
mateixos, portadors dels inevitables ‘valores universales’ vehiculats
per llengües de gran calibre, sempre incapaços d’acceptar l’altre, tan
migrats, espiritualment parlant, com àvids d’avantatges. I tinc per
migrat qualsevol que es dispensa de les obligacions que imposa,
qualsevol que no permet allò que es permet. Quina obertura pot
proposar-se a un poble si no el deixes sortir de casa amb el seu nom, si
li falsifiques aquest nom cada vegada que no pots ocultar la seva
existència?
Som
els vençuts d’aquesta història, una de tantes històries ingrates
d’abusos que el món ha conegut, però cap història no s’acaba del tot, ni
la derrota és mai definitiva, inapel·lable, fins que tothom calla. No
podem callar, doncs, ni ens ha d’amoïnar gaire, quan parlem, el
descrèdit que en una societat corrompuda acompanya sovint l’home i la
dona que, immunes als oportunismes que ara es porten, no es conformen
amb les tradicionals llenties.
Ara
i adés sorgeixen circumstàncies o detalls, molts cops sense aparent
importància, potser anecdòtics, que corroboren el colonialisme a que
estem sotmesos i que bé val la pena d’integrar a una argumentació que es
basa en fets, no pas en opinions que poden produir ocasionalment una
prosa més o menys brillant però que deixen de banda una realitat de la
nostra condició. Res no hem de negligir, per insignificant que sembli
(gairebé sempre perquè així ens ho volen fer veure), en la defensa de la
nostra terra quan, per un costat hem d’encarar-nos amb un adversari que
ja ens ha imposat massa silencis i que quan vulgui ens en pot imposar
de nous i no menys severs, i de l’altre, ens cal espavilar els dirigents
o aspirants a dirigents que fan política espanyolista en lloc de
preparar l’alliberament del nostre país. I dic preparar-lo, no pas
aconseguir-lo amb la facilitat que hom bufa o bufava les ampolles, puix
que, com ens han dit a tots al col·legi, bé cal sembrar abans de
recollir.
En la nostra impaciència hi ha d’haver molta paciència, però no hi pot haver badoqueria.
Manuel de Pedrolo
-----------------------------
Crònica anterior
Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
- CiU 69 escons.
- PSC-PSOE 42
- ICV 9
- AP 6
- ERC 6
- CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets que es mencionen en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Després de tants altres i abans de molts més que vindran, el secretari general
del CDS pontifica des del centre de la metròpoli, on les coses sempre es
veuen més clares, potser pels efectes que l’altitud té en els humans,
que reivindicacions dels partits nacionalistes (entre els quals,
evidentment, el senyor Caso no inclou els adeptes al nacionalisme
espanyol) són ‘obsoletas’ des que un mai prou lloat text constitucional
va donar satisfacció a “les legítimes aspiracions i drets dels pobles
com a tals”. De fet, el bon senyores queda curt, potser perquè la
distància no li permet d’allargar més.
A les aspiracions
legítimes que aquell document va satisfer s’ha afegit després la
generositat d’un govern que no tan sols ens permet celebrar un
mil·lenari particular, sinó d’elevar-lo a la categoria de general, d’un
govern que ens associarà fraternalment a la commemoració d’una gesta que
si no va provocar un embús d’ànimes a les portes del cel devia ser
perquè la immensa majoria de difunts eren de condició pagana, d’un
govern que ens deixa fer al nostre estil els preparatius d’uns Jocs que,
d’entrada, satisfan els matisos més humorístics de l’humorisme, com
solia dir un enyorat majordom de pel·lícula. Permeteu que hi
contribueixi.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Ho diuen o no ho diuen i qualsevol s’ho creu,qualquesqualquesqualquesqualquesqualquesqualquesesqualques però
mentre a la metròpoli els preocupa el ‘obsoleto’, aquí no estem per
brocs i anem al gra. Tot de barons autoritaris, si no pel caràcter per
les funcions que exerceixen amb factura a càrrec de la comunitat,
discuteixen el problema: gosset o gosseta? En un país notòriament
cristià des que ens arribaren notícies del fill del fuster, no és pas
del tot indiferent a la moralitat pública de nacionals, estatals o
forasters que l’animaló mostri vulva o verga en alçar la pota de
darrere, com li caldrà fer si ha de passar per tots els exercicis
aproximadament olímpics que hom preveu.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Hi ha qui opina que la
qüestió és bizantina, la qual cosa no la priva gens de ser ben catalana,
si no és que l’hi fa més i tot: el ninot o ninota és prou naïf per
amagar les vergonyes amb discreció vaticana i per satisfer doncs unes
exigències que àdhuc Torra i Bages hauria afavorit amb el seu ‘nihil
obstat’. Però, argüeixen d’altres, no se sap si amb gaire pa estètic a
l’ull, també és prou avantguardista per ser descarat o descarada, i
d’altra banda, afegeixen els menys circumspectes, els canins i les
canines són prou afeccionats a descarregar la bufeta de seguida que
veuen un arbre (ni que sigui podat per les forces de la jardineria
municipal o pol·lüit pels fums del tabac) o s’ensopeguen amb un pal. I
de pals, recorden als incrèduls, n’hi haurà a desdir amb tantes
senyeres, tantes monàrquiques i tantes canes de gallardets que onejaran
al vent mediterrani, ja prou llicenciós de mena així que veu unes
faldilles amples.
I llavors entren en acció dialèctica uns quarts
o cinquens que s’oposen en principi a aquesta proliferació fàl·lica que
podria extraviar les qualques i comptades donzelles que encara
resisteixen segons asseveren les enquestes impertinents i que l’any
noranta-dos ja no seran tantes, ai las! És que no tenim prou i massa amb
tot allò que en la nostra vida diària hi ha de vertical i rígid:
campanars, edificis singulars, gent que viuen amb l’esquena dreta i
algun turó escandalosament masclista? Anem a pams! Salten els
contraopinants amb ganes de fer bingo ara que la democràcia els ho
permet, i pregunten: què en fem de les anelles que tenen el
desvergonyiment de presentar-se obertament i libidinosa enllaçades, qui
sap si amb el propòsit sicalíptic d’al·ludir un lesbianisme actiu o
latent?
Tots tenen ben present, tanmateix, que caldrà defensar el
gosset o la gosseta a peu i a cavall, si convé amb sortides de
tricornis i de boines esquadrades. Al capdavall, quina culpa hi té el
pobre quisso o quissa de ser alhora tan naïf i tan avantguardista que
s’ha quedat setmesó? Més vigilància intensiva li cal, a cura dels
guardians de Zeus o del Júpiter olímpic. O potser d’Hermes, també
anomenat Mercuri, protector del comerç?
També deu ser matèria de
debat, però amb la passió més frenada, l’assumpte sempre pervers de la
llengua. Com s’expressarà la criatura canina quan decideixi obrir la
boca? En idioma amplament universal o en estret vernacular? Sembla que
des d’ara hi ha torns d’observació, a l’aguait de la primera síl·laba.
Potser es fan apostes i tot: es despertarà amb el vocabulari dels Terços
de Flandes o amb el lèxic dels Almogàvers? Naturalment que la qüestió
ja he estat consensuada pels tutors que van omplir els nostres metros
amb ‘sortides’ i ‘salidas’ perquè mai ningú no s’hi quedi atrapat en els
ferrocarrils subterranis, ja prou deficitaris, no hagin de pagar-li el
dinar, el sopar o la dormida. Però no podem pas excloure les sorpreses.
Imaginem que l’innocent es fa una confusió, com tants dels nostres
ciutadans que, convidats a un bilingüisme passiu, reserven la passivitat
per l’idioma propi i s’activen així que senten parlar l’altre...
I
ara potser em preguntareu: a què treu cap tanta adrenalina? Mireu,
amics, la conya és aquesta: l’altre dia, a la parada de l’autobús que
m’havia de tornar a casa si cap manifestació no li barrava el pas,
llegia sobre la conferència del secretari general del CDS al Club XXI,
m’admirava de la facilitat amb què el clima de la ‘Meseta’ produeix
experts en aquest afer de les legítimes aspiracions dels pobles
enganxats al carro espanyol i amb mi mateix comentava que deu resultar
ben confortable ser un entès que únicament es preocupa dels drets dels
altres per tal d’augmentar els propis amb els retalls legítims, quan al
meu costat sento una veu riallera que deia: “¡Mira, tú: el perro
catalán!” amb un periòdic a la mà, un individu mostrava a un altre
individu que esperava amb ell la ja per sempre famosa mascota.
Se
m’acudí que era inevitable. Vaig recordar immediatament un temps en el
quals els ocupants podien obligar-te a alçar el braç fet pota tantes
vegades com volien, un temps en què no paraves de llegir a les parets, a
les façanes, ‘si eres español habla español, com si fos possible no
ser-ho o declarar que no ho eres sota els galons i els escapularis
‘nacionales’, un temps en el quals fórem ‘esos perros catalanes’, com
ocasionalment et deien fins i tot a la cara, un temps en que parlar la
nostra llengua era ‘ladrar’. Aquest temps, van costar de passar, però
passaren. I en pensar-hi vaig dir-me que no només som dissortats, sinó
que som inoportuns. ‘El perro catalán’ pot fer taca sense que ens quedi
ni el recurs de protestar quan hi ha l’article que fa legítima
l’expressió.
Però, per què protestar? Els castellans tenen una
dita, ‘vaya yo caliente, ríase la gente’, que ens consolarà. I ara és
tanta l’escalfor, diuen si de quinze mil milions, que qualsevol es treu
la capa...
Manuel de Pedrolo
Article anterior
