dimecres, 19 de setembre de 2018

OPINIÓ: "L’esperit de 'la manada' (*) i la 'sagrada unidad' ", per per Francesc Pineda i Fortuny

Dos temes greus, prou diferents, però amb connotacions paral·leles i tocs de supremacisme delictiu. Tots dos són presoners de veritats irrefutables que, fetes dogma, justifiquen qualsevol actuació per iniqua que sigui.

“La manada” recolza la seva actitud en una pretesa superioritat de gènere que vol justificar les seves “ineludibles” necessitats, tot menyspreant i denigrant la llibertat sexual de la dona amb falses interpretacions de la seva sensibilitat. Això no té recolzament jurídic ni polític, ans al contrari, però perdura impertorbable en l’ànima de molts mascles hispànics, lletrats inclosos.

Contràriament l’altre tema, la “sagrada unidad” sí que té aquest recolzament jurídic i polític i no és gens mal vist per una majoria ensinistrada. La pretesa unitat és una fal·làcia que no s’aguanta per enlloc i no té cap mena de justificació.


L'entelèquia d’una “Gran Castilla” no ha estat mai propiciada ni pels mateixos castellans, ni pels altres pobles de la península (el poble, els habitants no s’han tingut mai en compte) però, ha estat sempre en la ment de tots els governs d’aquest dissortat Estat, que han cregut que la “grandeza” és un objectiu moral i necessari, però aquesta “grandeza” pel broc gros, ha descurat els aspectes ètics, de justícia que hauria d’implicar una grandesa de veritat. La seva grandesa s’ha reduït a una grandària, a una superfície de territori, que en disminuir pel caire natural de la història els ha proporcionat molts mals de ventre.

Franco va voler culminar aquesta mala idea d’Espanya, un territori en el qual tothom obeís els seus dictats i s’estalviés de pensar, cosa que, com es pot comprovar va aconseguir amb escreix. Pocs tenen la característica humana de pensar. Ben encertat va estar en Machado i encara és ben evident: “de cada diez españoles uno piensa, los demás embisten”.

La unitat d’Espanya és una gran mentida, els pobles d’Espanya no han estat mai units sinó subjectats amb grillons. La unió natural i l’entesa no l’han procurada mai, ans al contrari, la seva tàctica ha estat la desunió sistemàtica. A les cultures comunes que apleguen moltes parts de la península, se n’ha procurat la separació per impedir que poguessin acordar una actuació comuna, que soscavaria els falsos fonaments de la fictícia unitat. Tot això ha estat sempre reprimit amb ferotge contundència, s’han conjurat per impedir la natural unió i consens que haguessin fet d’Espanya una cosa digna i no una aberració històrica. Hi ha hagut tossudament en els governants espanyols l’error conceptual que el fa creure que sotmetent a una única llei tota la població s’obté la unitat volguda, sempre, és clar, per la força i sense fer que es pogués contrastar mai el valor de les lleis per a les distintes sensibilitats dels pobles peninsulars.

Per aglutinar moralment els innocents vassalls han convertit aquesta falsa unitat en un dogma infame que els ha corromput les consciències, creant un fals sentiment, que no té justificacions per a sostenir-se. No val invocar sentiments quan aquests estan fomentats interessadament, després d’haver fet el possible per suprimir la capacitat mental de la població. No penseu! Només cregueu! La fe substitueix la racionalitat. Un poble educat amb aquesta mena de fe té una força immensa, més aviat pel mal que no pas pel bé, però no té cap mena de moral, la seva moral és l’aplicació, sense cap mena de miraments, de la força bruta.

Les creences en veritats úniques i indiscutibles només condueixen al fanatisme. Tot és permès en nom d’aquesta fe, la mentida, la injustícia, la repressió, res importa, ni infringir les pròpies lleis. «¿Tu, que harías por España?.-¡Todo sin limitaciones!»

Espanyols desfeu-vos d’aquest llast diabòlic, demaneu-vos la independència personal i col·lectiva, desfeu-vos-en i no us mantingueu al marge de la Humanitat. Nosaltres us ajudarem.

Ni Estat Hispànic, ni jihadisme unionista, llibertat per a les ments despreses de crostes dogmàtiques!


L’esperit de la manada és també conseqüència d’un dogma no explicitat però present encara en molts mascles d’aparença humana que l’admeten sense cap disquisició racional.

Les bèsties tot i llur aparent incapacitat de raonament actuen amb més ètica, a causa de la motivació natural, que els hi és pròpia. Els mascles sempre estan disposats a l’encontre sexual, però són les femelles les que imposen el seu “tempo” i les seves condicions. Obeeixen a lleis de supervivència d’espècie, més d’un cop amb violències criminals per qüestions d’exclusivisme genètic adreçades normalment contra les cries que no els són pròpies.

Tots aquests factors també incideixen en els éssers humans, però en el nostre cas emfatitzat, positivament o negativament per la nostra capacitat d’anàlisi i reflexió. Ha disminuït molt la necessitat de supervivència en clans, en cultures, en nacions, fora de casos excepcionals, però principalment degut a la conscienciació global que fa palesa la inconveniència del creixement incessant de la població mundial. Però no té res a veure la demografia amb l’esperit de la “manada”, perquè aquest és degut principalment, a la no evolució ètica de massa mascles del país. Les condicions que propicien el prestigi del “macho ibérico” prevalen arreu. És un dogma inherent, una creença inalterable.

El tema demana molta reflexió i pot ser molt extens. El deixo aquí tan sols reblant en la condició de dogma que regeix certes conductes. Ja he dit abans que perdura també en el pensament de molts magistrats i, oh casualitat!, es troba mol sovint conjuntament amb l’altre dogma exposat anteriorment. Tots sabem que a la “manada” hi havia policies “nacionals” i guàrdies civils: «A por ellos! I a por ellas! »

Continuaré, molt més extensament amb una autocrítica que com a mascle ibèric puc fer, malgrat que el meu posicionament moral és ben bé el contrari.

 


(*) manada = ramat, bestiar (amb perdó dels animals)

Tot això que he expressat no va adreçat a la totalitat dels habitants peninsulars, però sé, amb moltes probabilitats, que tots aquells que s’hi vegin implicats i els indigni més, són aquells als qui els correspon més adequadament totes les acusacions que denuncio.

Ben segur!

Des de Sant Antoni de Calonge, Setembre 2018
Francesc Pineda i Fortuny 

HGxInd

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada