dissabte, 19 de desembre de 2020

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (XXI) per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:                             
 
   CiU             69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV              9
   AP               6
   ERC            6
   CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

El rei en Jaume I podia parlar tranquil·lament i sense equívocs d’Espanya: en el seu temps només n’hi havia una , la geogràfica. No hi havia un Estat espanyol, sinó diferents regnes peninsulars, un d’ells el nostre, perfectament independents els uns dels altres. (No confondrem, com a alguns potser els interessa de fer, la relació amb la dependència. Tenim relacions, bones o dolentes, amb els nostres veïns d’escala, amb alguns fins i tot hi podem estar emparentats per enllaços matrimonials, però cadascú té una casa seva en l’edifici comú). A en Jaume I no li calia explicar-se: parlava d’Espanya, de ser espanyol, si fa no fa com avui parlem d’Europa, de ser europeus, perquè encara no hi ha cap Estat pretesament ‘nacional’ que ha monopolitzat el terme i li ha donat un altre contingut. Però han passat els segles, som a les acaballes del vintè, i l’Espanya geogràfica, o sigui la península en la qual també caldria incloure Portugal, ha estat substituïda per l’Espanya política muntada per Castella. Qualsevol espanyolitat que avui declarem es relaciona de manera automàtica amb aquest ens si per endavant no hem fet la distinció oportuna.

No em pot acusar l’Alfred Badia, com feia en el seu article el dia dinou de setembre passat, de cap lògica defectuosa, de cap desplaçament semàntic, quan algun cop subratllo les diguem-ne febleses d’en Jordi Pujol, un polític al qual, afegeixo, no he demanat mai que fes propaganda independentista a Amèrica del Sud, i no pas perquè allí, com sembla que opina el meu interlocutor, ignorin del tot la nostra personalitat i la nostra problemàtica. Les masses potser que no en saben res, de nosaltres, però cap d’aquests viatges no es fa per posar-se en contacte amb el poble, sinó amb unes cledes, les del poder polític o econòmic, que prou saben que els catalans existim i, potser aproximadament, com som. Molts no ignoren gens allò que qui sap si no en diuen el nostre irredemptisme.

En una carta, de la qual m’envia una còpia que des d’aquí li agraeixo, en Víctor Castells, un bon coneixedor del tema que ha petjat sovint aquelles terres d’un altre mar, diu ben oportunament: “Seixanta anys – posem de 1910 a 1970 – d’actuació separatista de preclars catalans d’Amèrica, i un bon centenar si ho deixem en afirmació nacional, ho han fet possible. Eren gent que parlaven clar i català”. Exactament: clar i català.

Allò de què em queixava, allò de què em queixo i probablement continuaré queixant-me, és de la falta de rigor o, més bé, del nul rigor, àdhuc de la incongruència que afecta moltes de les declaracions dels polítics que ens haurien d’il·luminar en lloc de servir-nos grapats de fosca, un mèrit, ben cert, que no acapara el president de la nostra Generalitat. D’altres se senten inclinats a conrear el mateix estil. Mireu sinó, a tall d’exemple: entre aquell article meu i el d’avui hi ha hagut les paraules d’en Joaquim Xicoy, el qual afirma, d’una banda, que trencar els vincles que ens uneixen amb la resta d’Espanya seria una irresponsabilitat, i, de l’altra, que no li desagrada pas la idea d’una Catalunya independent. Com que no podem ser independents sense trencar lligams, suposo que no és cap reducció a l’absurd concloure que el president del Parlament català no veu desfavorablement una operació irresponsable. A un Pedrolo autor d’obres de ficció li costaria treure’s del cap un semblant personatge, però la realitat sempre és més rica, diuen, que la imaginació.

No és pas amb aquest llenguatge que lluitarem contra els taurons de la metròpoli amb profit i sense espantar-los o que evitarem un neolerrouxisme que de tant en tant ja prova d'aixecar el cap, sobretot perquè quan el llenguatge és confús la culpa sol ser de les idees que no s’han aclarit prou. Hi ha l’excusa de la por, una por que també treu el nas en l’article del meu col·lega, i no li’n faig cap retret; en tenim tots. Però la por sol donar mals consells. Bo és tenir sempre present que al nostre davant hi ha un adversari implacable que, postres, compta amb la col·laboració activa o passiva de més d’un català; bo és recordar que una altra cultura ha fet taca d’oli entre nosaltres i que molta procedeixen com si amb ells haguessin traslladat al nostre el seu territori. Molts ens adonem que Catalunya se’ns acaba, i Catalunya vol dir una manera d’obrir els ulls al món i d’interpretar-lo, una cultura.

No la defensarem, no revertirem el procés amb espanyolismes geogràfics que no enganyen ningú quan tothom els interpreta políticament, no frenarem res amb cap seny que ja no guarda la vinya quan és una fugida davant dels qui entren a veremar, no afirmarem cap identitat que no sigui mesella quan la diluïm perquè els altres no vegin gaire que la tenim. Si el problema dels pobles interiors ocupats és greu, més ho és quan hi ha allò que podríem anomenar contagi ideològic. Aquí el sofrim en gran mesura, suposo que per l’edat de la majoria dels nostres polítics, quasi tots lluitadors antifranquistes, però fets a unes aules imperials que han deixat el seu solatge en una quantitat impressionant de catalans. Conscients d’una discriminació, s’aconseguí convèncer-nos que érem, que som, de la família. Quan exigim més atenció a la nostra personalitat, quan ens queixem que menystenen el nostre caràcter o que ens negligeixen, demanem tan sols de pertànyer més.

No tenim clar que som d’una altra nissaga, que aquest pertànyer és un sentiment que hem adquirit a garrotades i que la família postissa no comparteix. Els adalils de l’espanyolitat, no pas el poble que no ha tingut lleure d’ocupar-se’n, saben perfectament, més bé i tot que nosaltres si fem cas de les aparences, que som uns altres. Si fóssim el fill rebel potser hi hauria càstig, però faltaria la trampa (exemple: l’estat de les autonomies) que cada cop s’enginyen i que acceptem perquè el contagi ha arribat prou endins per fer que uns “bons” ciutadans rebutgin al seu torn uns “mals” ciutadans (exemple: els independentistes).

Que ens faltin canons, com deia no fa gaire l’Aina Moll, no és motiu per fer-nos espanyols. Ni per ajornar les nostres reivindicacions fins a un futur en el qual res de nostre no podrem reivindicar si hi arribem atordits o adulterats. A primer cop d’ull pot semblar bona la idea de crear una consciència generalitzada d’estafa entre la població que viu en territori català, però he de dir també que si a la llarga això ens pot portar a la independència, molt probablement no serà, no seria, a la independència catalana, d’una nació, si els polítics encarregats de dirigir les operacions han començat per espanyolitzar el nostre país.

Avui com avui em sembla que no n’hi ha cap amb prou talla per menar a bon terme un projecte que ens alliberi políticament sense destruir-nos culturalment. Si hi fos, el seu llenguatge potser seria prudent, però inequívoc. Faria sentir a l’adversari que es troba en presència d’una decisió que, per flexible que sigui en la forma, no es torçarà en el fons, i donaria al nostre poble, o a aquella part relativament considerable del nostre poble que encara es preocupa, una fortalesa moral que ara li falta, que cada dia li faltarà més entre les trifulgues dels clans independentistes que escullen el company per enemic i els possibilismes a la rebaixa que afeccionen els nostres homes públics, no tan interessats a fer esclatar l’impossible com a mantenir l’ambigüitat.  

Manuel de Pedrolo

Article anterior (XX)

Cap comentari:

Publica un comentari