OPINIÓ: "Els xinesos també saben parlar en català" , per Salvi Pardàs Sunyer

La nostra llengua resisteix, però aquest estat de resistència no pot durar per sempre. Necessita una transfusió urgent per esdevenir normalitzada.

Fa anys i panys que la sociolingüística (la ciència que estudia les relacions entre llengua i societat) etiqueta la nostra llengua com a "minoritzada", és a dir, que no està present en tots els àmbits comunicatius. Fàcil constatar-ho: al cinema, als quioscos, als mitjans la llengua predominant és la castellana. Només a l'escola (pública) s'imposa feliçment la llengua pròpia del País.

L'hegemonia del castellà als països catalans es veu també en la presència del català en les converses al carrer, atès que la norma d'ús socialment establerta és la de parlar en castellà per defecte quan ens adrecem a algú per primer cop: anant a comprar o amb aquells que percebem com a nouvinguts. No cal dir que aquesta norma és pròpia d'una societat insegura amb la seva pròpia llengua i que ens aboca a la residualització.

I ara ve l'anècdota personal. Tinc molt bones experiències pel fet de fer servir sempre que puc el català. He descobert botiguers nascuts al Pakistan, a Bangladesh o Índia que, gràcies a la immersió a l'escola, parlen més bé el català que molts de nosaltres. També xinesos, com aquell infant d'un basar oriental que, estranyat per la meva opció lingüística, em replica: Tu ets professor? Perquè, és clar, si no parlem en català als joves de pares nouvinguts, tots els esforços i la feina que fa l'escola serà en va.

Una llengua és viva i forta quan es fa servir sense reserves ni impediments. Les institucions són un factor decisiu, però nosaltres, individualment, també. A un pam de la independència política, volem un país normal? Doncs fem-lo. Ara.

Salvi Pardàs Sunyer
HGxI