1982
- 11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
- 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
- 30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.
- L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona, ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estawwwt fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
- 3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
- 7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
- Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena
d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls
aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la
seva lluita.
L'article
Article publicat a Diario de Barcelona el 20 de gener de 1982.
Article publicat a Diario de Barcelona el 20 de gener de 1982.
L’altre
dia llegia per sobre, o sia de pressa i malament (potser perquè la
prosa oficial no m’entusiasma tant com a Sthendal), el Real decret
de la Presidència del Govern que publicà el Butlletí Oficial de
l’Estat sobre la festa anomenada la Hispanidad, i en arribar
al capdavall de tot vaig tenir la desagradable impressió que se’ns
penjava una altra llufa (o, si voleu, la mateixa de sempre). Una
segona lectura, més reposada, m’ho confirmà quan, en el seu
paràgraf inicial, vaig ensopegar-me amb una frase segons la qual
“commemora el descubrimiento de Amèrica y el origen de una
tradición cultural común a los pueblos de habla hispànica”,
commemoració en la qual se’ns feia col·laborar en afegir el
decret, en el seu article únic, que aquesta diada “tendrá con
carácter permanente consideración de fiesta laboral de ámbito
nacional”, és a dir, estatal, car si ells confonen la nació amb
l’estat, nosaltres no tenim cap motiu per imitar-los.
Remarquen aquesta parla hispànica en singular que contradiu allò que s’afirma contínuament amb veu solemne i greu de ministre o alt funcionari, l’existència, a la península, de diferents llengües, totes elles igualment hispàniques fins a nova ordre. El decret, que ens obliga a tots, només n’acull una, la que Castella comparteix amb els pobles d’Amèrica Llatina que parlen espanyol, i deixa de banda, com si ja fossin tan difuntes com les que es parlaren en aquelles terres abans de “civilitzar-les” amb la creu i l’espasa, totes les altres que encara remenen la cua a l’Estat i la presència de les quals hauria estat reconeguda si s’hagués dit, en aquest text, “una tradición cultural común a los pueblos de habla castellana”. Fins i tot sembla que aconsellava de formular-ho així, o d’una forma semblant, el fet que en document de vigència legal s’explicita, per exemple, que Catalunya té una llengua pròpia.
Ben cert que ningú no ho diria, puix que a la metròpoli no respecten aquesta propietat quan els governants interpreten l’adjectiu d’una manera tan restrictiva que el deixen ben baldat. M’explicaré, ja que ve a tomb i tot forma part d’un joc en el qual sempre se’ns serveixen les mateixes cartes.
Cal creure que quan hom assegura que el català és la llengua pròpia de Catalunya no ens referim a un tros de geografia física que, per alguna estranya virtut, parla, sinó als homes i dones que són natural d’aquesta terra, a tots en conjunt i a cadascun d’ells en particular, o sigui, de fet, a cadascun dels indígenes d’aquest país. L’expressió ‘l’idioma propi de Catalunya’, doncs, vol dir simplement que el nostre és ‘l’idioma propi de cada català’, però les autoritats que regulen directament o mitjançant delegats la nostra vida i ens aixequen la camisa sempre que poden, es neguen a admetre les conseqüències que porta allò que han concedit com si fessin un sacrifici que mai no els agrairem prou, car si l’idioma de cada català és el catal, no ho és únicament aquí; ho és arreu on vagi de l’Estat, els dirigents del qual bé entenen, i així ho demostren. Que si l’idioma dels castellans és el castellà, aquesta propietat fa que se’n pugui servir, que tinguin el dret de servir-se’n, a qualsevol indret de la península dominat pels colonitzadors. En certa manera, resulta que el nostre propi no ho és tant com el propi d’ells, ja que el nostre no és transportable mentre el seu es mou amb tota la llibertat per les diferents zones lingüístiques. Tan sols la llei de l’embut justifica que uns puguin exportar, amb la seva persona, la seva propietat, quan els altres l’han de deixar a casa en sortir del seu territori.
Remarquen aquesta parla hispànica en singular que contradiu allò que s’afirma contínuament amb veu solemne i greu de ministre o alt funcionari, l’existència, a la península, de diferents llengües, totes elles igualment hispàniques fins a nova ordre. El decret, que ens obliga a tots, només n’acull una, la que Castella comparteix amb els pobles d’Amèrica Llatina que parlen espanyol, i deixa de banda, com si ja fossin tan difuntes com les que es parlaren en aquelles terres abans de “civilitzar-les” amb la creu i l’espasa, totes les altres que encara remenen la cua a l’Estat i la presència de les quals hauria estat reconeguda si s’hagués dit, en aquest text, “una tradición cultural común a los pueblos de habla castellana”. Fins i tot sembla que aconsellava de formular-ho així, o d’una forma semblant, el fet que en document de vigència legal s’explicita, per exemple, que Catalunya té una llengua pròpia.
Ben cert que ningú no ho diria, puix que a la metròpoli no respecten aquesta propietat quan els governants interpreten l’adjectiu d’una manera tan restrictiva que el deixen ben baldat. M’explicaré, ja que ve a tomb i tot forma part d’un joc en el qual sempre se’ns serveixen les mateixes cartes.
Cal creure que quan hom assegura que el català és la llengua pròpia de Catalunya no ens referim a un tros de geografia física que, per alguna estranya virtut, parla, sinó als homes i dones que són natural d’aquesta terra, a tots en conjunt i a cadascun d’ells en particular, o sigui, de fet, a cadascun dels indígenes d’aquest país. L’expressió ‘l’idioma propi de Catalunya’, doncs, vol dir simplement que el nostre és ‘l’idioma propi de cada català’, però les autoritats que regulen directament o mitjançant delegats la nostra vida i ens aixequen la camisa sempre que poden, es neguen a admetre les conseqüències que porta allò que han concedit com si fessin un sacrifici que mai no els agrairem prou, car si l’idioma de cada català és el catal, no ho és únicament aquí; ho és arreu on vagi de l’Estat, els dirigents del qual bé entenen, i així ho demostren. Que si l’idioma dels castellans és el castellà, aquesta propietat fa que se’n pugui servir, que tinguin el dret de servir-se’n, a qualsevol indret de la península dominat pels colonitzadors. En certa manera, resulta que el nostre propi no ho és tant com el propi d’ells, ja que el nostre no és transportable mentre el seu es mou amb tota la llibertat per les diferents zones lingüístiques. Tan sols la llei de l’embut justifica que uns puguin exportar, amb la seva persona, la seva propietat, quan els altres l’han de deixar a casa en sortir del seu territori.
Aquesta
propietat van exportar-la a Amèrica i a mi em sembla perfecte, de
tan imperfecte, que algú vulgui commemorar sense cansar-se un
descobriment que degenerà en genocidi, com és habitual – perquè
ningú no té l’exclusiva d’aquestes malifetes -, però no veig
la necessitat d’embolicar-nos-hi quan, en primer lloc, vam tenir la
sort que se’n estalviés de participar-hi, potser perquè hi
hauríem fet més nosa que servei a la corona, i, després, hi ha la
circumstància que la nostra tradició cultural és una altra, ben
distingible de la del poble hegemònic, encara que una i altres
tinguem si fa no fa els mateixos progenitors.
Menys explicable és que nosaltres ens avinguem, sense molestar, a afegir-nos a la recordança d’aquella gesta quan som les víctimes d’una altra gesta que s’hi emparenta o la perllonga, en el sentit que aquí també té lloc un procés de conquesta que, si no s’atura, únicament pot desembocar en l’extinció de la nostra llengua, de la nostra cultura, eternament “protegida” per cops que l’agredeixen frontalment o de trascantó. És un element d’aquest procés que, si bé no sempre gosin negar d’una manera franca, directa, la nostra personalitat col·lectiva, es procedeixi, cada cop que hi ha ocasió de fer-ho (i aquestes ocasions abunden), a oblidar-la mitjançant el procediment de donar per entès i sabut que els pobles sotmesos de l’interior ens identifiquem amb la cultura i la parla dels opressors que, avui, d’Amèriques ja tan sols tenen aquestes: les comunitats sarcàsticament qualificades d’autònomes.
Menys explicable és que nosaltres ens avinguem, sense molestar, a afegir-nos a la recordança d’aquella gesta quan som les víctimes d’una altra gesta que s’hi emparenta o la perllonga, en el sentit que aquí també té lloc un procés de conquesta que, si no s’atura, únicament pot desembocar en l’extinció de la nostra llengua, de la nostra cultura, eternament “protegida” per cops que l’agredeixen frontalment o de trascantó. És un element d’aquest procés que, si bé no sempre gosin negar d’una manera franca, directa, la nostra personalitat col·lectiva, es procedeixi, cada cop que hi ha ocasió de fer-ho (i aquestes ocasions abunden), a oblidar-la mitjançant el procediment de donar per entès i sabut que els pobles sotmesos de l’interior ens identifiquem amb la cultura i la parla dels opressors que, avui, d’Amèriques ja tan sols tenen aquestes: les comunitats sarcàsticament qualificades d’autònomes.
Manuel de Pedrolo
---------------------------------------
Llegiu l'article anterior: Cròniques colonials (VIII)
---------------------------------------
Llegiu l'article anterior: Cròniques colonials (VIII)
El sarcasme (burla mordaç, corrosiva i sovint ofensiva) espanyol segueix ben viu trenta-vuit anys després, forma part del seu ADN. La facultat de governar-nos per les nostres pròpies lleis (autonomia) es troba morta i enterrada (PP, Ciudadanos i PSOE) sota el 155 i sota un munt d’interpretacions arbitràries, perverses i esbiaixades de la constitució espanyola i de sentències del tribunal constitucional espanyol que tomben, totes i cadascuna de, per exemple, les lleis socials aprovades pel Parlament en benefici dels seus ciutadans, ja siguin unionistes, independentistes o ambivalents.
ResponElimina