OPINIÓ: "Els corruptes sempre són els altres", per Teresa Calveras

Article publicat a "Endavant" per  Teresa Calveras, Coordinadora d'Horta-Guinardó per a la Independència.

Els partits fan servir la paraula “corrupció” com a arma llancívola sempre que tenen l’oportunitat de col·locar-la al cantó de les sigles d’un partit contrari. Quan les sigles en joc són les seves, en canvi, les amaguen tant com poden i els imputats, jutjats o condemnats només són gerents, industrials, ex-el-que-sigui… però mai no són militants en actiu. Hi ha qui intenta enfonsar l’independentisme vinculant-lo a la corrupció sense adonar-se que, justament, un dels principals objectius de la construcció de la nova República Catalana és la regeneració democràtica. Ningú no vol construir un nou país que continuï arrossegant aquesta xacra.

Tampoc som innocents ni anem amb el lliri a la mà, però: construir un país lliure de corrupció costarà perquè tota la societat n’està impregnada, de dalt a baix. Per descomptat que hi ha d’haver normes i lleis que penalitzin la deshonestedat: un finançament dels partits regulat i transparent, limitació de temps d’exercici dels càrrecs electes, desaparició dels aforaments i altres mesures que posin límits a l’ambició humana. Amb això no n’hi ha prou, però, perquè una vegada vençudes les resistències -que n’hi haurà- i aprovades les normes pertinents encara ens quedarà la part més difícil de totes: la que afecta al gruix de la societat, les corrupteles que han format part de la societat durant tots aquests anys.

Em refereixo a aspectes que, sovint, no són vistos com a formes de corrupció i on hi ha implicades moltes persones. Penso en l’amiguisme, en la col·locació irregular de militants o simpatitzants de partits i altres actuacions semblants. Sovint les persones que se’n beneficien ho veuen com una cosa normal, no se n’amaguen, potser no ho acaben de veure bé però tampoc ho troben del tot malament i no ho associarien amb la corrupció de cap de les maneres. 

Ningú va pel món explicant que una constructora li ha donat una comissió perquè la seva intervenció ha fet possible un suculent contracte amb un ens públic; en canvi molts expliquen que fills, parents, amics o ells mateixos han aconseguit una feina perquè coneixen algú “ben situat”. Ho expliquen i ho troben bé perquè “pels fills s’ha de fer qualsevol cosa”, perquè “si he estat tant de temps treballant pel partit crec que és just que ara que no ocupo cap lloc polític em busquin un lloc de treball” o el molt repetit “l’han col·locat a un ajuntament perquè és afí al partit que governa però val molt”, com si no hi hagués molts altres que mereixerien ocupar el lloc perquè també “valen molt” encara que no siguin de cap partit ni hi tinguin amics. 

També hi ha el clientelisme de “jo voto aquest partit perquè treballo a tal lloc”, lloc evidentment dominat pel partit votat. D’anècdotes d’aquestes -no n’he inventat cap- en sé moltes, per tant suposo que no dec ser l’única persona a qui li’n vagin explicant i, dedueixo, que és un fenomen força estès. La “nova política” tampoc sembla que tingui gaire intenció de canviar aquestes actuacions, ja hem vist com la col·locació de parents i amics continua vigent a les noves formacions que han arribar darrerament al poder

No cal parlar de les contradiccions de qui critica la corrupció d’alguns polítics però s’aprofita del sistema sempre que pot amb fraus menors, d’aquests tan normalitzats que sembla que “no comptin”: no pagar IVA, amagar tant com es pugui a la declaració de la renda… A l’altra banda, la corrupció a l’engròs amb detencions, escorcolls i imputacions ocupa una bona part de les notícies però sempre se’n destaca l’element sensacionalista: seguiment en directe, un tip  de veure periodistes i càmeres a l’aguait, policies entrant i sortint, caixes de cartó i ordinadors marxant dins de furgonetes, cotxes amunt i avall i imputats mig amagats… Com si tot això fos rellevant per conèixer els fets! Mentre ens distraiem amb tot aquest xou, no es fan anàlisis serioses ni propostes per solucionar el problema.

Un del principals objectius a aconseguir a la República Catalana és lliurar-nos de tot això. Ens en sortirem si, a banda de les mesures legals imprescindibles que s’hauran d’aprovar i fer complir, aconseguim canviar moltes percepcions i valoracions. És un procés lent però no impossible, només cal que miren una mica enrere per veure els canvis que hi ha hagut a la nostra societat en un aspecte com fumar als llocs públics. Hem passat de fumar a tot arreu sense tenir en compte els perjudicis que podíem causar als altres a respectar les normes i, el que és més important, a trobar-les adients! 

Aquest canvi ha d’anar acompanyat d’altres mesures, però, tampoc hem d’esperar que tot caigui pel seu propi pes. Les lleis han d’ajudar i cal més transparència en les provisions de noves places: les auditories també podrien incloure les relacions familiars entre els protagonistes d’adjudicacions i contractacions, per exemple.

No es pot tolerar la demagògia barata perquè banalitza els fets i impedeix anar al fons de la qüestió. Qui és corrupte o qui corromp els altres ha de pagar. Les accions són bones o dolentes segons elles mateixes i no segons qui les fa ni segons si és un amic o és un adversari polític proper. 

Hem de recuperar la confiança i creure que és possible guanyar la partida contra la corrupció. No val dir que “tothom és igual i que ja se sap, les persones som així, busquem el benefici i ens aprofitem de la situació”. Aquests són els arguments que ho justifiquen tot perquè “si tothom és igual tant és a qui voti, sé que el meu candidat és corrupte però els altres segurament també”. Amb aquests arguments no ens hauria d’estranyar que partits polítics que, com el PP, han demostrat que l’honestedat no és pas cap de les seves prioritats, continuïn tenint les majories que tenen.