Una frase, dues mirades (4)

«No pot ser que estiguem aquí per no poder ser»

Julio Cortázar (1914-1984) Escriptor argentí.

No fer cas a Oscar Wilde m’ha dut, durant anys i panys, a caminar en cercles, traçant circumferències, sempre idèntiques, per no allunyar-me del centre, mai un centímetre més lluny del centre. “Sigues tu mateix. Els altres llocs ja estan ocupats” Si des del principi dels temps alguns no haguessin anat més enllà del cercle, seríem una infesta munió de persones apilades, una sobre l’altra; tan atapeïdes que, amb el temps, les mans, els braços, els peus, les cames i els nassos anirien perdent la forma pròpia i serien engolits fins a formar una gran massa de membres malconformats. Els caps, en primer estadi semblants al de la cèlebre figura de Munch, anirien desfent-se i els cervells, esclafats, anirien desfilant-se fins a perdre’s en el no-res. Una lobotomia a gran escala, universal. Ser nosaltres mateixos, ésser, és un exercici de llibertat gens fàcil de dur a terme. Hi ha diferents cadenes que no descobrim fins que no sortim del cercle, són paranys que haurem d’anar superant. Cadenes que no ho semblen, dolces, com els consells benintencionats de la mare. Repressores, com l'ultra ortodòxia en qualsevol religió. Adoctrinadores, com en qualsevol sistema educatiu de països poc o gens democràtics. Invisibles, com les convencions socials no escrites. Quotidianes, com les relacions familiars. I la cadena que tots portem ben dins: la por. La por a ser lliures, a la responsabilitat que comporta exercir-la. Un cop fora del cercle he continuat la lluita contra elles i, juntament amb altres persones, també contra l’esclavatge que patim com a poble. Manllevant un paràgraf de la novel·la ‘Els vençuts’ d’en Xavier Benguerel diria que “no hi penso a tornar, és una idea de vençut, aquesta”. Sense llibertat, no puc ésser. I estic aquí per ésser!     Joan Xuriach HGxI		Se’ns ha escolat el dia entre carrers i ja veiem, al cel, les costures de la nit. Ja hem acabat, tu i jo, tots els temes explosius, i els grans crits, i els gelats, i una mica com nosaltres també la ciutat s’ha anat buidant a poc a poc. De nit la catedral és un gran esquelet somrient i solitari d’algun leviatan polit que sura en la foscor. I mentrestant em dius, amiga, que no saps cap a on va la teva vida. Entre les rialles i les hores, t’havia ja llegit una petita pena, que arriba en silenci, amb prudència, entre les costelles del vespre i de les pedres. Ens fem grans, em dius. «No pot ser que estiguem aquí per no poder ser», em dius. Et marxen els trenta i les anelles d’arbre que t’han deixat als ulls, tan tendres, ara s’estrenyen amb dolor mut. «He de decidir», em dius. «He de ser jo». «He d’avançar». «No la puc haver conegut si no puc estar amb ella». Et miro i callo. Somric. Tinc un secret. Vine. En passar pel Call, comença el paisatge nocturn de Ciutat Vella. Carrers bruts i deserts, i davant de cada botiga, capses i coses, paquets per llençar, papers i, a vegades, alguna barra de pa. Cullo una cosa. «I ara què fas?». A la recerca del tresor hem trobat un rotllo enorme d’enganxines fluorescents en què hi diu, en majúscules espanyoles, «Muy Urgente». Dotzenes i centenars de rètols cridaners, que despleguem en una cinta per tot el carrer. Uns moments després, amb la valentia atenuada per aquesta soledat de dia festiu, ens hem cobert d’urgència: totes ben plenes de «molt urgents». Travessem els laberints d’edificis fent exhibició idiota de la nova disfressa. Cada cantonada és una mica més brillant. Mira’t i mira’ns. Aquest secret: no hi ha urgència, són només paraules sobreimpressionades en fons taronja. Som, tu i jo, tot el que podem ja ser. Som, nosaltres, immensament lliures. Pensa, amiga. No ens caldria pas avançar en la lluita: existir és no haver de córrer. Tu, ja ets. Ara, que et miro als ulls i et somric, comença la resta de la nostra vida. No cal decidir. No vull res. Viure és ja ser: buida els ulls d’angoixa i de futur. Estigues amb mi. Ens sé més grans que mai. També com la catedral en silenci ens aixequem com balenes... i l’únic que seguim necessitant és aquest mar, ¡oh, mar!, el mar de terra, oli i vi d’aquest país que ens espera i ens abraça. Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps. Clara Ballart HGxI