Em disculpo per avançat, llavors, si això ja no és una llista de tot allò que va passar i es converteix en una sèrie de sorpreses, descobriments i alegries que m'és impossible separar de la profunda impressió que em vaig endur amb la sessió de formació “Com seduir nous votants”.
Vam omplir la sala gran del Mas Guinardó i vam començar puntuals, hi havia moltes coses a dir. Un parell de missatges inicials ben contundents: no, no en som prous. No en tenim prou amb un quaranta-vuit per cent. I no, ja no existeixen els indecisos, ara hi ha refractaris o resistents.
Des del primer moment i d'una manera completament desacomplexada Xavier Ludevid va anar deixant anar titulars aparentment obvis, però que a mesura que començaven a definir als “altres” no feien més que parlar de nosaltres.
L'única cosa que tots teníem ben clara és que veníem a sentir parlar de l'”altre”, del “desconegut” (o potser massa conegut), aquell amb qui compartim país, aquell a qui mirem amb dubte des de la paradeta. S'aturarà? S'enfadarà? Tots tenim aquella llista de records de converses dramàtiques per tràgiques o per còmiques, tant se val; records d'insolències, de la vegada que ens van dir que amb Franco sí que s'estava bé, del segon cop que ens ho van dir, de la vegada en què vam respondre i vam quedar escaldats, del cop que vam semblar convèncer, de l'insult i del somriure.
Fent un símil que segurament serà desafortunat, dimecres teníem una sala plena de mariners de Melville (que em perdoni Lluís Llach per fer l'enèsima marinera): alguns tenen la pell curtida i colrada pel sol, ja fa molts anys que són dalt del balener que busca la balena blanca. D'altres necessitem encara molts anys per fer el cor fort, tan fort com el tenen els altres. Són tot hores de vol. O de mar. Com anava dient, tots veníem còmodament a sentir parlar dels “altres” i la primera gran sorpresa, enorme si em permeteu, va ser trobar-nos, de sobte, que allà s'estava discutint qui som nosaltres, com som nosaltres, en què hem fallat, com continuem fallant.
Els catalans som “elements complexos”, diu Candel. Vam necessitar molt poc temps per adonar-nos que el canvi no és cosa que hagin de fer ells quan se n'adonin (i perdoneu, però em faig responsable i admeto tota culpa per haver pensat això), sinó que el canvi l'hem de fer nosaltres.
Algú que ens estira la bena dels ulls: no, no hem arribat per cap mitjà als immigrants que van venir fa ja tants anys al nostre país. No és que més o menys ens hagin sentit, i hagin decidit que de tot això res de res. De cap manera, no hem estat capaços d'arribar gens a aquesta gent, molts d'ells ni tan sols parlen català després de tants anys. Tots sabem això. Mariners, d'acord; de pell endurida, d'acord; potser, fins i tot, cansats d'haver estat duts d'aquí cap allà per alguns polítics que no ens ho han posat fàcil. La independència no serà fàcil. Però des de la xerrada del dimecres passat som conscients, punt per punt, dels errors que no tornarem a cometre.
No n'hi haurà prou amb presentar els arguments econòmics, hem de saber arribar al cor. Que no ens n'havíem adonat? Només estimant Espanya, i estimant-la de veritat, podrem ser els catalans que volem ser —sense Espanya—. No uns catalans de gueto (impressionant el moment de la xerrada en què en Xavier diu “hem de sortir del gueto”), sinó els catalans que estan construint un nou estat, els que miren cap a fora.
Com ja he dit abans, el primer canvi, el canvi en majúscules, és el que fem nosaltres mateixos. En Ferran Oliva ens va donar la segona clau. Després d'haver-nos adonat que tenim un poble germà amb Andalusia i que “cal matar pel castellà” en el nostre nou estat (vam ser instruïts en aquest punt a fer la mateixa entonació que la il·lustre Belén Esteban per en Ferran), l'èxit està en una cosa molt simple: la genuflexió jacobina.
L'entusiasme triomfal d'en Ferran en explicar-nos com hem d'entaular converses va ser contagiós. De nou va deixar anar un bon cop de puny sobre la taula: hem volgut convèncer, hem caigut, a vegades, en la lliçó. Ha estat un error. Hem de sembrar el dubte, hem d'anar d'igual a igual, i sempre, sempre amb un somriure.
La força resolta dels dos conferenciants subratllava encara més el missatge: no podem estar cansats. Com va dir en Xavier, ells tenen canons, nosaltres només tenim infanteria; però la infanteria és la clau. Si tornem a aquells mariners de pell dura i cicatrius, Ludevid i Oliva es van encarregar d'endur-se qualsevol cansament i qualsevol desgana; fins i tot ens van donar dotzenes de noves respostes al famós “¿Y Jordi Pujol qué? ¿Eh?” Motivació en vena; humanitat, també, en vena, però atenció: primer ve l'autocrítica, després obrir els ulls de nou. I per últim, de nou el carrer, com no.
Qui som, com som? Som mediterranis, per començar, i a més estem a les portes de la primavera. No és qüestió d'anar a buscar nous votants (que també), és qüestió de veure que la nostra lluita és amb ells o no és. És qüestió d'anar a buscar a Moby Dick, fer-li la reverència de costum i oferir-li un tríptic, sense por, i preguntar, preguntar, i saber què ens separa. Ja heu vist que he seguit amb el símil desafortunat i deixeu-me que l'acabi del tot. No necessitem ningú que ens torni a dir que sense la Moby Dick del cinturón rojo la cosa s'enfonsa. En Xavier i en Ferran ens van exhortar a no llençar la tovallola.
Vull remarcar, també, una altra de les claus d'aquest moment en què ens acostem a parlar amb l'altre. Direm, com ens recordava en Ferran, de nou i amb l'orgull de sempre, que “soy voluntario” i que “no soy de ningún partido político, señora”.
Amics, han passat moltes coses. Però han passat els anys i nosaltres, la gent de carrer, seguim on érem (d'acord, una mica més endavant) i tenim cada vegada més clar qui som: Som voluntaris, fem això perquè volem, i perquè volem un país de tothom però lliure, un país que pensi i que parli per ell mateix. No som de cap partit polític, no tenim cap interès més que el desig de dignitat, el desig d'estar entre germans i no entre súbdits.
Recordem també que no hem fet res malament, no ens hem de justificar per estar fent el que fem, com ens van gravar en foc al cap tant en Ferran com en Xavier (aquesta potser ja la teníeu clara; a mi, de vegades, em tremola la veu quan pronostico una llarga conversa plena d'espines). Això no és una revolta, ni hi ha sang ni hi ha temes absoluts sobre els quals ningú pot tossir. Tossim, tossim molt sobre tot (no és això el diàleg?), i donem molt la raó als altres. Però preguntem-los si creuen de veritat que el seu estat els estima tant com nosaltres els estimem. I ara tenim les preguntes per fer-ho una mica millor.
De fet sí que tot plegat va tenir una mica de regust de revolta perquè ens van fer fora de la sala tancant-nos els llums i deixant-nos de sobte a les fosques. Serà millor que no en vulguem treure cap lectura ominosa. Quines coses més rares que passen en aquests temps. En fi, que ens vam quedar amb ganes de més, amb ganes de molt més.
La bona notícia és que tenim tres-cents mil votants amb qui parlar. Així que a llevar-se d'hora, a practicar preguntes davant del mirall i cap al carrer, companys. Recordeu, la clau de l'èxit està en una bona genuflexió abans d'entregar el fulletó. Gràcies de tot cor (com no podia ser d'una altra manera), a en Xavi Ludevid i en Ferran Oliva per haver-nos inflat de nou amb noves idees i moltes ganes de preguntar por los dos misterios que existen en España...
¿Caballero, no sabrá usted cómo es que dos millones y medio de personas no pagan impuestos a España y nadie les reclama ni un euro? ¿Porque el 50% de la tierra de cultivo en Andalucía todavía está en manos de tan solo 12 familias castellanas desde hace 500 años?
Endavant, República.
Clara Ballart
HGxI
M'ha encantat!
ResponElimina