divendres, 12 d’octubre de 2018

OPINIÓ: "Canvi de cromos, canvi d’àlbums...", per David Calabuig

L’enciclopèdia catalana defineix el mot revolució com “canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat”. Bé, i doncs... que no es tracta precisament d’això el desig d’assolir la república catalana? La república catalana no és només l’única possibilitat que tenim per salvaguardar la identitat històrica, de país i cultural (que també), sinó l’estructura imprescindible per canviar els models socials, laborals, culturals, energètics, productius, mediambientals, etc.

Un Estat és un sistema de poder acceptat per la majoria de ciutadans i que està completament blindat per impedir canvis de veritat, per mantenir i perpetuar l’estatus quo de les elits. Sí, estan permeses petites modificacions, gestos destinats a fer creure que pensen en la majoria, “evolucions del sistema”..., res seriós que el posi en perill. En aquest context, els partits polítics professionals, els que aconsegueixen escons en les eleccions, són còmplices necessaris al servei del poder. Si alguna vegada van tenir principis o motivacions socials, és evident que han quedat oblidades en el passat. 


No, una revolució mai podrà impulsar-se per part de les mateixes estructures que la revolució vol enderrocar. La revolució francesa no la van fer el Rei i la noblesa sinó el poble.

L’independentisme català ha trigat un any, un llarg any, a comprendre que els partits i els polítics que amb tanta il·lusió vàrem votar el 27S del 2015 i el 21D de l’any passat (aquí ja no podem parlar d’il·lusió), ni volen ni poden liderar la revolució. Puc arribar a entendre el comportament d’un estat feixista i cruel (són així, ho porten al seu ADN). Tanmateix, és intolerable i em genera una dolorosa decepció, emocionalment irrecuperable, impossible de perdonar, que els nostres representants ens estafin i pretenguin llençar per la borda el treball d’anys, la tenacitat del dia a dia, la valentia demostrada en el referèndum de l’1-O.

Davant d’un horitzó d’eleccions al Parlament com el que s’albira, necessitem “canviar de cromos i també d’àlbums”. El primer punt de ruptura amb España passa, forçosament, per trencar amb “els nostres partits” (els tres) i alliberar-nos definitivament de la rèmora i de l’engany de l’autonomisme.

Sí, un nou partit, amb nova gent i amb un únic objectiu: concentrar la immensa força de més de dos milions de vots per conduir-nos cap a la llibertat. 



David Calabuig
HGxInd

4 comentaris:

  1. Quantes coses hem aprés en tant poc temps. Ho has clavat; des de estructures autómiques no farem la República, tant sezill i tant clar. I, sí, calia fer el camí per veura ho clar.
    Gràcies David per haver-ho expressat tant clarament.

    Alfons Carreras

    ResponElimina
  2. Escrit molt ben estructurat, excepte en q l'exemple de q les revolucions no les han impulsat ni els reis ni la noblesa sigui aplicable a que no la podem aconseguir a través dels nostres partits actuals, per acabar afirmant que ens cal nou partit! Puc entendre el cansament, puc entendre l'enuig amb els partits, però crear un nou partit dividiria encara més les opinions. I aquest nou partit amb quin finançament? I amb quin accés als mitjans de difusió? I amb quin suport del poble? I amb el perill de que sigui fagocitat per qui s'ho proposi. El que tenim més a prop és «apretar» els 3 partits que representen un ventall molt ampli és. I amb un nou partit, nosaltres el poble, que ja vam votar els nostres líders, castigaríem els empresonats i els exiliats. Ells van ser castigats per les estructures de l'Estat i els poders econòmics per haver apostat pel canvi sense revolució, com és el mandat popular majoritari. Aquesta és la meva opinió. I recordar que «a rio revuelto, ganancia de pescadores». Ja m'imagino els Arrimadas i Casados bavejant de satisfacció «ante la fractura del independentismo»!

    Laura Bartolí

    ResponElimina
  3. D'acord Laura, no necessitem més partits, amb els tres ja en tenim prou.
    Ara bé, estaràs d'acord que ara mateix no tenim cap eina de pressió. Els partits se'ns poden torejar durant quatre anys fent "la puta i la ramoneta", que d'això en saben molt.

    Tens una idea millor que fer una alternativa ciutadana que els tregui part del seu poder? Jo no en veig cap altra. Finançament? Perquè? És un dels punts dèbils dels partits que són deutors dels seus prestadors, o sia dels bancs.

    Campanyes? L'Assemblea i Òmnium són omnipresents, sense campanyes milionàries, gràcies al teixit i xarxes socials. Crec que hem d'actuar al marge dels partits i així i tot no ens fotran cas.
    I per acabar, no m'agrada que ens facin xantatge amb els presos.

    Fa uns mesos dèiem: «no tenim por».
    I la por és el que mou ara mateix alguns partits.

    Alfons Carreras

    ResponElimina
  4. Alfons, David i Joan, us envejo, sou molt optimistes. Però em sembla que cal reconèixer que ens han tocat a la línia de flotació, que el sicari Llarena ha fet la seva feina molt ben feta i ha aconseguit que els seus amos tinguin per via judicial la majoria que no van guanyar a les urnes, i encara ha aconseguit una altra cosa no menys important: posar la gent en contra els polítics.

    Fins fa ben poc fèiem pinya amb ells i ara se'ls tracta de traïdors; sincerament em costa dir traïdor als qui tenen gent a la presó i a l'exili, i no em val l'argument fàcil de dir que els presos són els bons i els traïdors són els altres; de debò creieu que si empresonaven al president del Parlament i tota la mesa canviarien les coses? Creieu que si ens tanquessin als dos milions i escaig d'independentistes aconseguíem la República catalana? Sincerament crec que seria un sacrifici inútil.

    Parleu de fer un altre partit, un partit que es comprometés a portar endavant la República, però el problema continuaria sent el mateix, els tres partits polítics que tenim ja estan d'acord amb l'objectiu comú, les discrepàncies vénen amb l'estratègia a seguir, i dins d'un partit nou aquestes discrepàncies també existirien.

    Bé que veiem en les assemblees que hi ha molts punts de vista (mal aniria que tots penséssim igual!), penso com la Laura, aquest partit només serviria per dividir més el vot independentista. El moment és molt complicat i el que vol l'enemic és dividir-nos, que ens barallem entre nosaltres i per això ens posa en situacions rocambolesques i ens entretenim més en com ens en sortirem que en el que de debò ens interessa: el procés. I si a sobre ens acusem de traïdors els uns als altres doncs mira, encara li fem el caldo gros.

    Jo, davant la situació que tenim ara al Parlament, seria partidària de substituir els consellers abans que perdre la majoria, tenint en compte que sempre hem defensat que el procés no anava de persones, sinó d'objectius i que amb el sistema de llistes tancades té els mateixos vots el primer de la llista que l'últim. No és una solució que m'agradi, és injusta i poc honorable, però és pràctica per no tenir el Parlament encallat i fer el joc a Arrimadas i cia. Em penso que podem ser una mica maquiavèl·lics i dur a terme allò de «el fi justifica els mitjans», encara que per aplicar-los ens haguem de tapar el nas. No crec que per pensar així ningú em pugui titllar de traïdora, així com jo em guardaré prou de dir traïdor al qui defensi la desobediència total. És que aquestes diferències de criteri hi seran sempre.

    Crec que ens cal assumir com més aviat millor la nostra derrota i tornar a començar; però em temo que ara haurem de tirar uns quants passos enrere.
    Perdoneu, m'he desfogat.

    Gemma Cerezo

    ResponElimina