Em dol la condescendència d’en Rabell envers la CUP pel fet de no haver investit en Mas.
Em dol la intransigència de la meitat de la CUP i el trist espectacle que van oferir-nos per donar a conèixer la seva posició, en contrast amb les magnífiques intervencions que els seus diputats prèviament ens havien ofert en els darrers anys.
Em dol la cara de satisfacció dels elements més visibles de l’autonomisme dins de Convergència (Mas Colell, Santi Vila i Felip Puig) en el seu Consell Nacional.
Em dol que les afirmacions d’Artur Mas en el sentit que mai seria un obstacle pel procés hagin estat buides de contingut i que li sigui inimaginable que una altra persona pugui ser el president, encara que ens hi juguem la continuïtat del procés.
Em dol que la paraula traïdor i d’altres de similar contingut s’hagin usat tan sovint, fins i tot molt abans del resultat final de les negociacions.
Em dol, però en cap cas fa que em qüestioni la necessitat de la independència. Molts de nosaltres ens vam sumar a aquesta causa sense conèixer l’existència de la CUP i molt abans que en Mas se sumés al projecte.
Penso que el fracàs de la investidura no pot representar més que la derrota del 39 o la sentència sobre l’estatut i em ve al cap un gran nombre d’imatges de tots aquests anys, com la de la nena amb una senyera al coll empenyent la cadira de rodes de la seva àvia el dia 9 de novembre i em fan pensar que tard o d’hora ens en sortirem, amb o sense en Mas i la CUP.
Això sí, a partir d'aquest episodi ens hem de convèncer que no podem deixar el futur exclusivament a les seves mans.
Antoni Rifà Ros
HGxI
Si Antoni si, una bona colla ens hi vam afegir fa quasi sis anys off de Cup i Mas. Des de les bases hem de seguir movent-nos.
ResponElimina