dilluns, 8 de desembre de 2014

L'estat autonòmic va ofegant Catalunya, per Núria Bosch

Cada dia constatem que l’actual funcionament de l’estat de les autonomies cada vegada ofega més Catalunya, i que la situació es fa cada cop més insostenible. 
L’estat autonòmic ja no serveix i no és útil per a la governança de Catalunya. No resol els problemes dels catalans i no els aporta més benestar. Com que això ho creu una gran part de la ciutadania catalana, aquesta ha optat per veure la transformació de Catalunya en un estat independent com l’única sortida a aquesta problemàtica.
Aquests ciutadans han perdut completament l’esperança (cal dir que alguns mai l’han tinguda) que dins de l’estat espanyol es pugui trobar un encaix apropiat per a Catalunya, que reconegui la seva realitat nacional i que li proporcioni un autogovern que satisfaci plenament les demandes i necessitats dels catalans.
L’actual govern espanyol no creu en l’estat de les autonomies. Per això porta a terme una forta política recentralitzadora que en va deteriorant el funcionament. Aquesta actitud es pot veure en molts àmbits. Només cal assenyalar els recursos que ha presentat recentment el govern espanyol contra el decret de pobresa energètica de la Generalitat i la llei d’horaris comercials aprovada pel Parlament, que han suposat que el Tribunal Constitucional els suspengués. El marge del govern català per fer polítiques pròpies és cada vegada més limitat. ¿On són l’autonomia i l’autogovern?
On també es pot veure clarament que l’autonomia de què gaudeix Catalunya és molt limitada és en el camp de les finances públiques. Es va posar de manifest la setmana passada amb la presentació del projecte de pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent. Aquests comptes mostren que el gruix dels ingressos de la Generalitat no depenen directament dels recursos fiscals que es generen al seu territori ni de la seva política tributària, que seria la situació correcta, sinó de la voluntat del govern espanyol.
D’una banda, com que la Generalitat no pot recaptar els grans impostos (IRPF, IVA, impostos especials), la part que li toca del rendiment d’aquests tributs l’hi ha de traspassar l’Estat, que el que li fa és una bestreta sobre el que preveu recaptar. Aquesta bestreta és independent de l’evolució real de la recaptació fiscal. Això vol dir que si els ingressos impositius creixen més que la previsió feta pel govern espanyol, la bestreta no es modifica.
La Generalitat només podrà gaudir del creixement impositiu al cap de dos anys, quan es liquidi i es tanqui definitivament el corresponent exercici pressupostari. Per tant, l’any vinent, malgrat que l’economia catalana creixi, com preveu el govern català, la Generalitat no podrà gaudir de l’increment d’ingressos fiscals que els impostos proporcionaran per aquest fet.
D’altra banda, el govern espanyol fixa uns objectius de dèficit públic molt restrictius per a les autonomies. Reparteix l’objectiu de dèficit fixat per la Comissió Europea per a tot el sector públic espanyol (un 4,2% del PIB el 2015) entre els diferents nivells de govern d’una manera que no es correspon amb la importància relativa de cadascun d’ells. El 2015 permetrà només un dèficit del 0,7% del PIB a les autonomies, la qual cosa suposa una sisena part del total, mentre que les autonomies representen una tercera part del sector públic espanyol, i als governs locals els assigna dèficit zero. En canvi, el sector públic central pot incórrer en un dèficit del 3,5% del PIB.
Per poder complir amb aquest objectiu de dèficit, el govern català tenia dues opcions: retallar les despeses o trobar més ingressos. Molt adequadament ha optat per la segona opció i ha pressupostat com a ingressos el deute que té l’Estat amb la Generalitat per diversos conceptes, entre els quals el no-compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que obliga l’Estat a invertir a Catalunya en la mateixa proporció que el pes relatiu del PIB català. La Generalitat ha quantificat aquest deute en 2.500 milions d’euros, però que el govern espanyol el pagui depèn de la seva voluntat política, que, com es posa en evidència cada dia, no és precisament favorable a Catalunya. Per tant, altra vegada els recursos pressupostaris de la Generalitat depenen del govern estatal.
Així mateix, la Generalitat depèn de l’Estat per endeutar-se, ja que com que no té una Hisenda pròpia no ofereix garanties als mercats. Només ho pot fer a través del FLA, que és un sistema que ha implantat l’Estat per prestar diners a les autonomies. I el pitjor és que cada cop que l’Estat presta diners a la Generalitat a través d’aquest mecanisme hem de sentir que el govern espanyol diu que està ajudant Catalunya, quan la realitat és que no ens dóna res, ja que tot el que rebem prové de la nostra contribució prèvia mitjançant els impostos que van a parar a les arques estatals. Només cal recordar el dèficit fiscal de Catalunya.
El govern espanyol té una concepció unitària de l’Estat i, des del punt de vista de la Hisenda, de caixa única. Per ell, tots els recursos fiscals són de l’Estat. Els territoris no compten i els governs autonòmics tampoc. Per això diu que mitjançant el FLA ajuda Catalunya.
En conclusió, l’estat autonòmic ja no serveix per a Catalunya. Les finances de la Generalitat no poden millorar substancialment modificant per enèsima vegada el finançament autonòmic. Només la Hisenda pròpia que proporcioni un estat independent ho pot aconseguir.
Núria Bosch. Catedràtica d’Economia, UB.
Article publicat al diari ARA, el dilluns 8 de desembre del 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada