La degradació de l’entorn natural que ens ha conduït a l’actual emergència climàtica no ha suscitat mai un estat d’alarma i hem hagut d’arribar a l’actual pandèmia per assumir les conseqüències de la intervenció humana sobre els ecosistemes naturals (explotació d’animals salvatges per a consum humà).
Tant de bo aquesta terrible crisi faci que deixem d’amagar el cap sota l’ala i ens fem responsables dels nostres actes i de la seva incidència sobre l’entorn natural que ens dóna la vida.
La pandèmia ens ha caigut a sobre com una dura prova de la qual n’haurem de treure, per força, profit. Fixem-nos-hi: per primer cop a la nostra vida hem pogut presenciar una ciutat sense fums, soroll, corredisses. Hem respirat un aire net i hem sentit el cant d’ocells que ignoràvem. Tants drets que reclamem i no hem estat mai capaços de reclamar-ne un d’essencial, el dret a respirar un aire net? Un dret que ens hauria de portar a reivindicar una ciutat sense cotxes com una prioritat sanitària. Especialment ara, perquè restringir els vehicles contaminants és una mesura necessària per combatre el coronavirus. Està demostrat que una població sotmesa tota la vida a la pol·lució és més vulnerable a la malaltia.
Tres coses positives en podran sortir d’aquesta terrible crisi:
- La consideració del temps lliure no productiu en termes capitalistes com una conquesta irrenunciable de les societats avançades.
- La reivindicació d’un ritme de vida pausat (”slow”) que ens permeti retrobar-nos i retrobar els altres, tot gaudint més de la vida. Treballar fins a l'extenuació també mata.
- La possibilitat de viure en una ciutat neta, acollidora i pacífica.
Salvi Pardàs Sunyer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada