dimarts, 26 de juny de 2018

OPINIÓ: "No ha estat en va", per David Calabuig


Res ha estat en va. 


La feina feta tots aquests anys per l’independentisme ha estat ingent i els seus fruits no són en absolut negligibles. El full de ruta, el projecte que es va iniciar potser sense ser-ne del tot conscients amb la primera consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, partia d’unes premisses necessàries, fonamentals i que no es posaven en dubte:


  • “En democràcia, pacíficament i amb un suport en vots suficient, tot és possible” (premissa 1).
  • “Espanya ha canviat en aquests darrers 40 anys d’ençà de la mort del dictador. És un estat democràtic i ara hi ha línies vermelles que no pot traspassar perquè la ciutadania no ho permetria” (premissa 2).
  • “Els catalans som ciutadans d’Europa i aquest ens supranacional vetllarà per nosaltres, garantint el compliment dels principis democràtics i els drets humans, en el supòsit que Espanya no ho faci” (premissa 3).


Dissortadament, les 3 premisses s’han demostrat que eren totes errònies però només es podien posar a prova amb sang, suor i llàgrimes. Sang, suor i llàgrimes com les que es varen vessar el primer d’octubre. Mentre encara alguns ens llepem les ferides, mentre l’estat de xoc és substituït per un buit colpidor que no sabem explicar, estiguem segurs que res del qual hem fet i hem patit ha estat debades.

Ara som més forts, més savis, sabem a què ens enfrontem. El dolor persisteix, és cert, però, tanmateix, la seva presència, com un company de viatge, ens confirma que estem vius i, per tant, dempeus i convençuts que cal seguir lluitant. Enrere deixem somnis utòpics de germanor, de voler convèncer els desinformats, d’obrir-los els ulls davant de possibilitats reals de canvi, d’engrescar-los amb horitzons de progrés i modernitat. En definitiva, il·lusions d’aconseguir despertar-los d’una letargia que sumeix l’individu en un estat acrític, indolent, vegetatiu. En qualsevol cas, res a retreure’ns tampoc per tota aquesta energia invertida a facilitar les eines i les preguntes per tal que els ciutadans que així ho vulguin puguin aventurar-se en escenaris diferents que, d’altra manera, mai s’haurien ni plantejat.

Sense renunciar a seguir amb aquesta tasca informativa , una vegada ens hem comptat i sabent-nos molts, ha arribat el moment de prendre clarament consciència de la nostra realitat: som una nació amb unes evidents arrels històriques i culturals. Una nació que, des de principis del segle XVIII, viu oprimida i sota el perill constant de ser anihilada per un estat, l’espanyol, que només coneix la força i la repressió com a instruments per convertir més de dos milions de ciutadans en ostatges permanents. Un estat que frisa des de fa segles per dur a la pràctica un dels pitjors tipus de genocidi: esborrar la nostra diferència nacional mitjançant l’assimilació de la identitat i la cultura pròpies, a partir de la criminalització, prohibició i negació constants del dret del nostre poble a determinar com vol viure.

Abans que la República, abans que un referèndum acordat, abans que els partits i líders polítics, abans fins i tot del joc democràtic de les majories, hi ha la qüestió primera, la més important: se’ns reconeix o no la nostra diferència nacional i, per tant, el dret universal a l’autodeterminació? Des d’una absoluta serenor personal, amb la perspectiva dels anys i dels mesos anteriors i posteriors al primer d’octubre, tinc el convenciment que hem fet el què s’havia de fer. Sense violència però amb fermesa i valentia, hem posat a prova un conjunt de “mites” que, a força de ser repetits, semblaven veritats inqüestionables i que han resultat falsedats. Ara disposem d’una informació que no era possible conèixer apriorísticament.

No, no ha estat en va!


David Calabuig
HGxInd

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada