dissabte, 29 de desembre de 2012

Una obligació històrica (1)

No ho havia entès en tota la significació, però ara, ja ho tinc ben clar.

Em costava molt entendre com, poc abans del 25N, al Sr. Wert se li acudia la genial idea d'“españolizar a los niños catalanes”.

Pocs dies després del 25N, el Govern espanyol va comunicar que recorreria al TSJ dos lleis catalanes i, aquesta mateixa setmana, acaba d’anunciar que no pagarà els cursos de formació dirigits a persones aturades perquè s’estan impartint en català. També, uns dies després, el ministre d’Hisenda amenaçava a barrar l’accés de Catalunya als Fons de Liquiditat, si no rebaixava al 0,7% del PIB el deute català.

Vaig pensar que era poc oportú afegir més llenya al foc després d’un període electoral tan tens i tan sobrat d’agressivitat contra el President Mas per part del Govern espanyol, dels partits polítics nacionals i dels seus representants i, per descomptat, de l'entusiasta col·laboració dels mitjans de comunicació espanyols, tots ells amb una manca d’educació i de respecte i amb els insults més barroers contra la seva persona i la ciutadania que representa.

No veia políticament gens convenient afegir nous entrebancs a les ja deteriorades relacions Catalunya-Espanya. En tot cas, pensava, que el que calia era mantenir una mínima relació institucional que facilités el diàleg no fos que en algun moment convingués arribar a algun acord que pugués beneficiar ambdues parts.

Aquestes últimes reaccions m’han deixat veure molt diàfanament que res de tot això no ha estat la conseqüència ocasional d’un escalfament, com a reacció dels objectius manifestament sobiranistes del Sr. Mas, ni tampoc del pacte d’estabilitat signat aquesta mateixa setmana amb ERC.

Això ja venia de molt abans.

L’ofegament econòmic recurrent i el xantatge a què està sotmesa la Generalitat, ja des de la Transició, no han fet sinó confirmar que tot plegat forma part de l'objectiu del Partit Popular per acabar definitivament amb “la anomalía catalana” a Espanya, però, ara ja, sense gaires miraments a dissimular-ho.

No fa falta que intentem entendre les situacions que patim, les decisions dels Governs espanyols o qualsevol altre greuge que ens arribi de Madrid. No cal ni voler comprendre la seva lògica, la intenció o buscar quelcom raonable que ho pugui justificar, ni tan sols considerar-ho com una alternativa diferent de governabilitat que cerqui de bona fe el bé comú dels catalans, perquè tampoc és aquest l’objectiu.

El veritable objectiu no és altre que fer desaparèixer la personalitat catalana, i està fonamentat en una estratègia planificada per aconseguir d’una vegada i per sempre que tot el que és més important per als catalans -la seva cultura i la seva llengua- desapareguin definitivament i esdevinguin no res. Que la nostra personalitat i significació com a nació arribin a ser absolutament intranscendents.

Malauradament, el Govern espanyol, amb el còmplice silenci de la resta de partits polítics, ha triat com a única via d’assimilació de Catalunya la involució política cap als mateixos i caducs conceptes feixistes del passat, els d’"Una, Grande y Libre".

NINGÚ NO HO FARÀ PER NOSALTRES

A partir d’ara, els catalans i, molt especialment, els que encara no es volen treure la vena dels ulls o els que pensen que al final els espanyols ens deixarien fer la nostra, hem de ser molt conscients que estem absolutament sols, que ningú a Espanya mourà un sol dit a favor nostre ni ens respectaran com mereixem. No rebrem cap suport ni aixecaran la veu per reconèixer la nostra aportació a l’Estat des de fa tant de temps. Fins fa molt pocs mesos, molts catalans s’entestaven (i alguns encara ho fan) a trobar l’encaix de Catalunya dintre de la nació espanyola.

Des d’ara mateix hem d’estar molt amatents i no esperar una altra cosa d’Espanya que no sigui rebre encara amb més intensitat, noves embranzides que seran regulars i permanents, fins que ens tinguin de genolls.

Els catalans no podem sinó aguantar i rebel·lar-nos contra aquest atac final i reaccionar activament perquè ningú faci un sol pas enrere. Si no ho aturem entre tots, desapareixerem
com a nació.

Per tant, deixeu-me convidar-vos i encoratjar-vos a treballar pel país i per vèncer en aquest conflicte amb la il·lusió, el coratge i la convicció que serà l’últim conflicte amb Espanya.

Cadascú de nosaltres té l’obligació històrica d’aportar el seu granet de sorra, amb les possibilitats i recursos al seu abast, per petits que siguin. Tots hem de treballar per Catalunya en qualsevol àmbit de la nostra vida, sigui la familiar, d'amistats, professional, on sigui, cada dia, defensant les nostres aspiracions amb fermesa, raonant els nostres punts de vista alhora que els argumentem pacíficament, amb educació, combatint el derrotisme, el desànim, els discursos contraris, les amenaces, les mentides i les pors.

AQUESTA POT SER LA NOSTRA DARRERA OPORTUNITAT

Ningú no pot quedar al marge. Ens hi juguem la nostra existència com a país i com a societat.

No podem perdre aquesta batalla perquè si no la guanyem ara no hi haurà cap altra oportunitat. No aconseguir-ho significaria el final de la nació catalana i el nostre fracàs personal com a poble i com a societat per no haver estat a l’alçada de les circumstàncies ni del país.

Avui tenim al nostre abast l'oportunitat d'alliberar-nos com mai abans l'havíem tingut, una gran responsabilitat no tan sols cap als nostres fills per deixar-los un país millor i amb futur, sinó també cap als nostres avantpassats que van lluitar i morir perquè nosaltres poguéssim arribar a esdevenir algun dia una nació lliure, una nació independent d’Espanya.

Aquesta és la nostra millor i única oportunitat. Aprofitem-la.

Enric Sánchez (HGxI)

1 comentari:

  1. Totalment d'acord amb tu, Enric. Espanya és massa orgullosa per admetre que econòmicament ens necessita i des d'un punt de vista fonamentalista (el vell projecte unitarista) també ens necessita. Per tant, qualsevol signe distintiu català els fa nosa. Ens volen, i tant que ens volen, però ens volen espanyols, "solidaris" i assimilats. Ho va arribar a admetre el ministre Gallardón: si Catalunya se'n va, Espanya surt de la zona euro. És a dir, la ruïna. La intel·ligència política dels espanyols és minsa. Si no se'n surten (i a fe de Déu que no se'n sortiran), tot això se'ls girarà en contra. Si Europa respon com s'espera i Espanya no rectifica, el problema gros el tindran ells. Ells contra el món civilitzat i contra la democràcia.

    És trist admetre-ho, però anar contra Catalunya fa guanyar vots. Això ho han entès molt bé tant dretes com esquerres. Hem arribat a un punt de no retorn: si en el procés independentista ensopeguem, se'ns cruspiran amb patates.

    Moltes gràcies pel teu article. Tant de bo ens n'arribin més!

    ResponElimina