El dijous 4 d'abril de 2019 la Dolors Feliu, jurista membre del Consell assessor per al Debat Constituent, va fer una xerrada informativa a la can Mariner, biblioteca d'Horta. Tot seguit us en presentem el vídeo i un resum realitzat pel nostre company Alfons Carreras:
Els antecedents
Fa molt de temps que a casa nostra hi ha voluntat de canvi i de diàleg per construir una societat diferent. Podríem començar per citar els anhels de canvi manifestats arran del moviment del 15M, continuar per la voluntat d’exercir el dret a decidir de la societat Catalana fins a arribar als intents de redacció d’una constitució portats a terme per associacions com Reinicia, Procés Constituent, i la redacció de la Constitució catalana per part del jutge Santi Vidal. El 2007 el departament d’exteriors de la Generalitat, dirigit per l'aleshores Conseller Raül Romeva, va organitzar un cicle de conferències on convidats de diferents països exposaven experiències de processos constituents en països com Xile, Bolívia, Irlanda, Islàndia i Escòcia. L’objectiu del cicle era analitzar diferents processos participatius i basant-se en experiències d’altres països dissenyar un procés constituent per aplicar-lo a casa nostra. El coordinador d'aquests era el Sr. Jaume López qui avui dia forma part del Consell Assessor pel Debat Constituent. Durant la legislatura de Junts pels Sí sota el mandat de la Presidenta del Parlament, Sra. Carme Forcadell, es va crear una comissió d’estudi per al Procés Constituent que va ser presidida pel diputat Sr. Lluís Llach. Les conclusions d’aquesta comissió foren impugnades ràpidament per l’Estat espanyol. El projecte Perquè un Consell Assessor pel Fòrum Cívic pel debat constituent? Malgrat els resultats de la repressió i pensant en com actua l’estat veí no ens podem permetre quedar silenciats i és imperatiu obrir un debat a la ciutadania. Ell Consell Assessor està format per 18 membres de diferents àmbits acadèmics i d’associacions civils. La seva tasca consisteix a impulsar el procés participatiu dissenyant i aportant les eines necessàries. Aquest òrgan, presidit pel Sr. Lluís Llach, és un instrument per fomentar un procés de participació política i de debat que ens porti a unes conclusions que serveixin de base constituent. El com Hi haurà dues fases: a) el debat de la ciutadania i b) el Fòrum.
a). El debat de la ciutadania ha de tenir la màxima amplitud possible. Amplitud social, política i territorial. Ha de ser un debat obert a tot l’arc ideològic. Els debats s’organitzaran de dues formes: auto-convocats amb l’única condició que hi hagi un nombre mínim de participants i territorials. Qualsevol grup de persones sense cap condició especial podrà auto-convocar un debat Els debats territorials seran organitzats per associacions civils, representants del món local, etc.
Els debats se centraran en 7 àmbits diferents: Drets de Ciutadania. Participació i democràcia. Organització territorial. Medi ambient. Drets assistencials i educació. Economia. I Internacional.
El Consell proporcionarà per cada tipus de debat unes preguntes generals per centrar la discussió.
Hi haurà un web on es penjaran totes les conclusions dels debats per tal de tenir una traçabilitat i transparència a l’hora de conèixer quin ha estat el fil argumental que ha portat a les conclusions.
Per tal de tenir en compte els diferents interessos territorials els debats s’organitzaran bàsicament seguint la partició territorial de les vegueries.
b) El Fòrum estarà format per 1000 o 2000 persones (pendent de decidir per part del consell)
Com s’escolliran aquestes persones? Una part per sorteig aleatori entre tota la població, una altra per sorteig entre els que hagin participat en el debat previ i una altra entre els representants dels ens locals, batlles i regidors.
La tasca del Fòrum serà conglomerar i elevar a conclusions definitives els resultats dels debats de la primera fase. Aquestes conclusions s’elevaran a les forces polítiques. El calendari
La primera fase es desenvoluparà durant la tardor hivern del 2019 i es desenvoluparà en quatre caps de setmana. La segona fase, el Fòrum, es farà el primer trimestre del 2020.
Torn de preguntes: Es demanen alguns aclariments sobre la metodologia, especialment sobre el concepte de debats auto-convocats. La conferenciant ens explica que no es posarà cap condició als grups que vulguin debatre, per tant ho podran fer sobiranistes i no sobiranistes i de tot l’arc ideològic. Es fan algunes preguntes sobre el caràcter vinculant que tindran les conclusions per als partits polítics. La Sra. Dolors Feliu ens explica que aquest debat és molt viu a dins mateix del Consell Assessor i que es veu difícil de tenir prèviament una garantia i compromís ferm per part de les forces polítiques. Ens diu que l'opinió generalitzada és que els partits s’hi veuran vinculats si el debat hi ha una gran participació ciutadana. A la vegada des del públic s’expressa cert dubte que això sigui així i no el contrari, que la participació sigui alta si la ciutadania té garanties que es respectaran les conclusions.
Entenc que no vulguin que ningú vegi les seves cares. Els guàrdies civils i els policies nacionals que declaren al judici menteixen, tots ho sabem i ells també. Em crida l’atenció com es queixen de barricades fetes de bales de palla, de cares d’odi, de persones que els feien retrocedir i que cantaven tot aixecant les mans i així fins a moltes altres “agressions” que diuen que van patir. Si no fos perquè som en un judici injust les seves declaracions ens farien molt riure. Per una banda, defensant les escoles hi havia pobles sencers, gent de totes les edats i tots formant barrera amb les mans alçades i cantant, per l’altra, furgonetes i més furgonetes plenes de policies uniformats, tots vestits de negre, amb cascos, escuts, porres i altres eines de defensa i d’atac i resulta que els que tenen por són els atacants. En fi, no calen gaires comentaris. Si jo fos ells i expliqués davant les càmeres de televisió el que diuen que va passar i com van patir, també voldria que ningú veiés la meva cara. Em faria massa vergonya tot plegat.
14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
L'article Article publicat a Diario de Barcelona el 26 de febrer de 1982.
Hauria de cridar l’atenció i fa rumiar una mica que en situacions de colonització el proletariat del poble dominant i els partits que en gran mesura el representen facin normalment costat a la metròpoli de seguida que en els pobles oprimits s’alcen veus de reivindicació nacional. Així s’esdevé a la península quan socialistes i comunistes amb representació parlamentària i una bona incidència pública es mostren tèbiament partidaris d’autonomies moderades i pràcticament reduïdes a descentralitzacions administratives, però de cap de les maneres no accepten que les comunitats colonitzades puguin recobrar la seva independència. Ens trobem, aleshores, davant la singular i enquimeradora paradoxa d’unes formacions polítiques que mentre es declaren disposades o decidides a procedir a una renovació de la societat i de procurar l’alliberament de la classe obrera, explotada pel capitalisme, respecten i defensen tan com poden una organització estatal que espolia els pobles prou dissortats per haver sucumbit a una violència imperialista, pobles dels quals l’estat obté una plusvàlua: la que fa la diferència entre l’aportació econòmica subministrada per la comunitat ocupada i la quantitat global que li és restituïda, amb l’advertiment que una part d’aquests diners són utilitzats per destruir o pel cap baix immobilitzar la seva cultura.
Potser no ens hauria d’estranyar aquesta actitud quan la tendència actual de tants partits que es diuen marxistes en veu alta o se’n creuen en secret és de reforçar les unitats estatals i els mòduls de cultura de la nació dominadora, la qual cosa equival, de fet, a combatre per uns valors conservadors i oposar-se a la “subversió” nacionalista que, si és autèntica, ajuda a crear les condicions en les quals pot tenir lloc una revolució social com la que en d’altres es proposava l’esquerra més avançada, o fins i tot s’hi confon atès el caràcter popular que, per triomfar, ha de tenir la lluita d’alliberament nacional. En aquesta actitud de l’esquerra centralista es manifesta un curiós i sorprenent instint de defensa d’uns interessos creats per la dreta, el pensament de la qual ha aconseguit, per raons històriques, d’infiltrar-se en les ideologies renovadores fins a l’extrem de desconcertar-les pel que fa als problemes nacionals que es presenten en un estat plurinacional.
Observem fets. La dreta de la metròpoli és totalment contrària als moviments nacionalistes de les nacions “capturades”, però també en són enemics els partits dretans de la comunitat reivindicadora, com ho demostren de sobres les posicions que adopten, per tal d’acaparar el nacionalisme i falsificar-lo, les organitzacions polítiques burgeses que se subtitulen regionalistes, autonomistes o federalistes (de l’Estat espanyol). Per a tots ells l’única formulació políticament vàlida del nacionalisme, l’independentisme, és la bèstia negra que denuncia la seva falta de coherència o la seva hipocresia. No hi ha un independentisme de dretes, encara que formi part del panorama independentista algun grup ideològicament no prou definit. Ara bé: això, aquesta realitat, situa l’independentisme davant les forces conservadores i reaccionàries de l’Estat i del mateix país, però no li val; amb una ceguesa extraordinària, també l’esquerra metropolitana i les seves sucursals posen tots els “nacionalismes” al mateix cove i els declaren burgesos com qui proclama un dogma. Combaten, per antirevolucionari, allò que la dreta hostilitza perquè ho troba subversiu; des de camps que en principi s’enfronten, doncs, dretes i esquerres del sistema coincideixen a desqualificar no tan sols el fals nacionalisme que ocasionalment i com un espantall esgrimeix la burgesia, sinó l’independentisme que s’hi oposa. Objectivament, dreta i esquerra s’alien per tal de contrariar qualsevol moviment alliberador de les nacions oprimides. I, en fer això, els partits suposadament revolucionaris afirmen la seva intenció de mantenir, si mai disposa del poder, la mateixa superestructura opressiva.
Potser cal veure en aquesta voluntat una insuficiència de formació gràcies a la qual els partits socialment avançats no estan en condicions d’aprofitar tots aquells elements de lluita contra el capitalisme que tenen a les mans o, si més no, que la realitat els ofereix. Cap empresa revolucionària no prospera si no reconeix els fets tal com són, és veritat, però també és cert que no pot existir si els accepta. I ara, aquí, passa això: d’una realitat reconeixen uns fets per tal de poder canviar-los, però no accepten d’altres com a definitius, sense adonar-se, sense voler adonar-se, potser, que cap realitat no és transformable si hom parteix d’actituds que distingeixen subjectivament entre fets, per així dir-ho, “bons” i “dolents”, com si no hi hagués un moviment dialèctic que els situa relativament i els obliga a tots. Pel que fa als reformistes que no menaran mai a cap salt qualitatiu no facilita aquesta, diguem-ne, tercera via que s’endinsa en atzucacs!
Avui, aquí, no hi ha terceres vies transitables. Hi ha, en canvi, els errors que perduren, fills tots del mateix esperit que, al llarg dels segles de dominació de les classes poderoses de la metròpoli, han anat impregnant les forces del treball fins a fer-les oblidar, en molts casos, que mentre mantinguin posicions colonitzadores estaran en contra de l’alliberament de classe del proletariat de les colònies, puix que sobre ell pretenen un domini “nacional” que, vulguis o no, conserva les classes. És amo tot aquell qui mana i es reserva més drets que els altres, encara que ho disfressi.
De cara a les pròximes eleccions municipals, l’Assemblea Nacional Catalana considera que és fonamental aconseguir, al màxim de municipis, alcaldies independentistes que tinguin un compromís electoral inequívocament vinculat a fer efectiva la República catalana. L’Assemblea donarà suport a les candidatures que treballin per a la independència i per a la implementació de la República catalana. No n’hi ha prou que diguin que són independentistes. Ja no estem en temps de voluntats, sinó de treballar-hi.
Per tal de donar la màxima importància a les eleccions municipals 2019, per la proximitat entre institucions i ciutadans, entre govern local i persones del municipi, l’Assemblea Nacional Catalana assenyala dos pilars bàsics i de gran importància estratègica:
1. La República catalana ha de tenir presència immediata a tots els municipis, que són la primera frontera de contacte amb una ciutadania amatent de percebre els avantatges tangibles dels valors republicans, que la cursa electoral municipal ha d'aprofitar per difondre i després els governs locals independentistes hauran de fer realitat. Així, l’Assemblea Nacional Catalana demana a les candidatures i als futurs governs locals que despleguin les següents eines de país: Impulsar la sobirania fiscal: pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana. Exigir que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui com ara de les empreses de l’IBEX35. Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania. Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.
2. Alhora, tal i com ja va exposar en el seu posicionament de cara a les eleccions espanyoles, l’Assemblea demana als partits independentistes:
No pactar cap formació de govern municipal amb els partits que van donar suport al 155, sinó que facin pactes de govern entre ells,
Començar a fer República catalana per no dependre del vot d’altres i des dels ajuntaments
Pressionar el Parlament i el Govern de la Generalitat perquè la implementin.
Primàries Catalunya, un procés necessari
L’Assemblea Nacional Catalana, com a actor fonamental de la societat civil, ha de promoure la participació activa de tots els independentistes en les accions polítiques fins que tinguem implementada la República catalana. A tal efecte ha promogut el procés de Primàries a diferents pobles i ciutats de Catalunya, amb la doble voluntat de generar candidatures obertes i integradores, i d’estimular la regeneració política fomentant la participació activa de la ciutadania.
A partir del 23 de març, quan va finalitzar el període d’eleccions internes per tal de confeccionar les candidatures de Primàries Catalunya, l’Assemblea també va donar per acabada la seva tasca en aquest projecte.
Aquest procés ha possibilitat un ampli debat ciutadà, d’una gran riquesa de matisos i participació, que de ben segur tindrà transcendència. Però respectant la seva transversalitat, l’Assemblea no oferirà un suport exclusiu a les candidatures de Primàries.
Pa i circ era l’ estratègia que feien servir els governants de l’antiga Roma per tenir el poble content i evitar que se’ls revoltessin. Doncs ara sembla que els polítics espanyols els volen imitar. El pa és aquesta política de subvencions amb què, donant uns subsidis de misèria que permeten anar fent la viu-viu, eviten enfrontar-se al problema de debò: la gran taxa d’atur i les nefastes polítiques per aconseguir més llocs de treball dignes. Recordem que l’altre dia Cayo Lara, tot un sindicalista d’esquerres, estava molt preocupat per com es podria pagar el PER si Catalunya s’independitzava.
El circ és aquest lamentable espectacle que donen els partits unionistes parlant de Catalunya. Els independentistes som la causa de tots els seus mals, els responsables de tot el que els va malament i per tant ens han de tirar a les feres. La seva propaganda electoral és competir per qui serà més dur amb Catalunya, quin 155 ens aplicaran,... Fins i tot ja es tiren pel cap un possible indult als nostres presos quan encara no estan ni condemnats.
De debò el problema més gran que té Espanya és la revenja contra Catalunya? No tenen llistes d’espera als seus hospitals? Tothom arriba a final de mes sense números vermells? Hi ha prou mestres a les seves escoles? Perquè d’això els polítics només en parlen de passada.
Si jo fos espanyola estaria molt amoïnada amb aquests polítics. Amoïnada i emprenyada! Maria Gemma Cerezo Pumariega HGxInd
Quan les accions pròpies són jutjades per una gran part de la societat com a accions injustes, les persones que les defensen no poden permetre que això sigui visible i manifest.
Aquesta premissa ens fa entendre la bel·ligerància que provoquen els llaços grocs. Cada vegada que les persones que defensen la repressió i les limitacions als drets democràtics en veuen un se senten qüestionades perquè saben que no estan situats al cantó correcte de la polèmica. De cap de les maneres poden permetre que el carrer i les persones els vagin recordant quina és la seva actitud davant unes accions que una gran part de la societat troba reprovables i que ells defensen.
D’aquí tots els eufemismes, les trampes lingüístiques que s’inventen per tal que allò que està mal vist no ho sembli tant. Com a exemple només cal pensar en la impossibilitat que tenen de qualificar «de presos polítics» els membres empresonats del govern. L’existència de presos polítics és un fet inacceptable per les societats democràtiques, ergo, si no en parlem no n’hi ha. No es qüestiona el fet ni la democràcia espanyola, es canvien els termes i problema solucionat.
La lluita contra els llaços grocs no mostra res més que la mala consciència dels qui la porten a terme.
11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.
L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
Aprovació de la LOAPA.
Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
L'article Article publicat a Diario de Barcelona el 11 de febrer de 1982.
El canibalisme mai no és recomanable, però entre nosaltres hi ha una colla de gent que l’accepten i àdhuc el prediquen sense cap mania si és cultural. Curiosament, però, i sense que ningú els hi obligués, han escollit el paper de devorats. Em refereixo a tots aquells que ara justifiquen la rendició de la nostra cultura, començant per la llengua (rendició una primera etapa de la qual el bilingüisme que, amb més o menys fervor, defensen pràcticament tots els partits polítics amb representació parlamentària), amb l’argument que res no és tan natural, i això fins a l’extrem de constituir un “deure”, com que una cultura maldi per escampar-se a la recerca d’una universalitat que li és necessària; expansió que farà, no cal dir-ho, no pas en cap desert, sinó en indrets habitats. Personalment, aquesta “naturalitat” em sembla ben empobridora, ja que una cultura, en incorporar-ne una altra al seu procés digestiu, tendís inevitablement a suprimir-la. I suprimeix, per tant, un altre aspecte de la cultura humana global; nega, així, quelcom que ja s’havia aconseguit des del moment que existeix i cal eliminar-ho. Actua aquí la faceta exterminadora de l’home que, com espaordit per una capacitat múltiple de l’ésser, procura tancar-se en unitats uniformistes que li fan el món més confortable. No escric, però, un article “cultural”, encara que parli de cultura, sinó un article “polític”, i abandonaré doncs totes les sucoses consideracions que es podrien fer a partir d’aquesta confortabilitat que, en tancar finestres, redueix tot de possibles visions del món, per tornar als nostres devorats que, més aviat indigents a l’hora de fer un acte de reflexió, són incapaços de pensar (i si ho pensen els convé amagar-ho) que si totes les cultures tenen el dret i el deure de fer-se com més universals millors, la nostra no constitueix pas una excepció. Aleshores si no reconeixen ni aquell dret ni aquell deure a la cultura catalana, mentre els reconeixen a la castellana, s’acullen a una actitud arbitrària que els desqualifica. Perquè de res no els serviria argüir que hi ha cultures superiors i cultures inferiors, en primer lloc perquè no es fa aquesta distinció en establir drets i deures, i, després, perquè l’afirmació no pot ésser sostinguda quan totes dues són igualment “avançades” bo i que una d’elles ofegui l’altra des d’una posició de força no pas únicament demogràfica i amb un rebuig sistemàtic de deixar-li desenvolupar lliurement la seva personalitat.
Les raons dels ben pensants inclouen, de vegades, l’asseveració de tipus patrioter que no és indispensable a la grandesa de Catalunya (mai no parlem de Països Catalans) la conservació de la seva llengua i, conseqüentment, del tipus específic de cultura que la llengua aglutina, i no s’adonen, o s’estimen més no adonar-se, en dir això, que ja no parlen de cap Catalunya entesa com una comunitat d’homes i de dones que, units per un llenguatge que els atansa, uns costums que han convingut, un projecte col·lectiu elaborat al llarg dels anys, es defineix com una nació, sinó d’un engrandiment de Castella, d’aquesta Castella de la qual mai ningú –i menys encara cap castellà- no ha dit que podria ser allò que és si perdia l’idioma; de fet, s’ha dit tot el contrari en proclamar, explícitament o implícita el deure que té de fer-se més i més universal, d’expansionar-se a pagar els veïns.
Ens trobem, com és fàcil de veure, davant d’un pensament incoherent, però la veritat és que no podem pas admirar-nos-en gaire; sempre hi haurà incoherència quan no sabem amb quina llengua hem de pensar i expressar-nos o volem fer-ho amb totes dues alhora, com sol ser el cas de tots aquells que acusen dos conceptes que la història s’ha preocupat prou de convertir en antagònics; hi ha unes cultures que s’enfronten, a l’atac la que és servida per un conjunt de poders fàctics que col·laboren estretament, a la defensiva les que, trepitjades durant segles, no troben el camí del redreçament ni el trobaran si segueixen les orientacions del cervell colonitzat. Perquè d’això es tracta, i aquesta és l’etapa a la qual han arribat alguns dels nostres directors de consciència, polítics i intel·lectuals. Quan a desgrat de totes les proves en contra i a l’abast de la mà et fan vacil·lar acaben per convèncer-te que si vols ser tu, si vols continuar essent tu, has de ser l’altre (la qual cosa no té cap relació, com no sigui d’oposicions, amb el cèlebre Je est un autre de Rimbaud), hi ha una ocupació força més terrible i perillosa que la de la terra, puix que has perdut la darrera arma amb que defensar-la i protegir, amb ella, la teva integritat cultural, la que t’estableix en la realitat o, més bé, en una realitat, la que crea i viu, sense cap necessitat de negar les altres o d’acatar-les, cada cultura. El pensament que ha cedit a la colonització és el pensament que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel·lar-se i combatre-la i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració pròpia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell que l’ocupa. És, per tant, un pensament negatiu, com inevitablement succeeix quan la reflexió no opera des d’un principi de llibertat. Cedir-la, aquesta llibertat (i no oblidem que sempre se cedís gratuïtament, car sense ella no es pot obtenir res, fora que et tolerin de viure, però ja no com ets, sinó com et violentes a ser), ens foragita de nosaltres mateixos i ens converteix en una eina que utilitzaran d’altres mans, i l’utilitzaran, com és lògic, per a la consecució d’unes finalitats pròpies: l’assoliment d’una “grandesa” a la taula de la qual seuen, davant del seu plat de llenties (medalles, diners, càrrecs...) els homes desposseïts i que ho ignoren. Manuel de Pedrolo Article anterior Article següent
Vaig seguint atentament el judici del procés amb estats d’ànim que van variant, pateixo, m’enrabio, m’escandalitzo. Tots estem pendents d’un fil processal que de vegades esdevé molt tècnic; comentem si diuen això o allò, si els vídeos es veuen o no, si els advocats defensors fan o no poden fer, si la imparcialitat mostrada és o no és la que s’espera d’un tribunal, ... Però res d’això importa. Aquest judici s’ha bastit sobre una mentida i s’alimenta de la injustícia i la repressió. No importa si els guàrdies civils van tenir por, ni si es van trobar més o menys urnes, ni si algú es va rebel·lar o no. A la base del judici hi ha una negació de drets fonamentals col·lectius; hi ha una sèrie d’actuacions policíaques poc clares des del punt de vista legal encaminades a espiar un govern electe; hi ha una destitució i empresonament del govern legítim del nostre país; hi ha una jornada de repressió als ciutadans de Catalunya, pacífics, que només volien votar, de la qual ningú es responsabilitza. I, tot això continua ara mateix, continuen les restriccions de drets fonamentals, prohibició de símbols i empresonaments puntuals de persones que s’han significat en alguns moments, s’intenta de totes les maneres possibles atemorir la població seguint un estil que és habituals en estats que no són precisament democràtics. Tot això portat a terme per un poder opac que s’amaga darrere jutjats completament parcials. Recordem-ho quan el fil del judici quotidià ens vulgui distreure d’allò fonamental i portar-nos per camins legalistes que no fan res més que amagar la realitat. Pot ser que en algun moment els nostres governants s’equivoquessin, però van seguir un camí legítim, intentant forçar una petita obertura en un mur opressor que no es va moure ni un mil·límetre. El dret a la llibertat existeix i els qui haurien d’ésser jutjats són els que la limiten només per mantenir els seus privilegis.
Resum de la conferència pronunciada el dia 14 de febrer als Lluïsos d’Horta.
El Sr. Silva ens va regalar amb un discurs enèrgic i ben travat una explicació sobre quins són els principis bàsics que han d’apuntalar una justícia justa en un país democràtic. I amb la mateixa força i fermesa ens va descriure com funciona el sistema espanyol per adoctrinar-nos en l’antítesi de la justícia. Una xerrada a peu dret en la que ens va mostrar la seva extensa cultura judicial presentada amb un castellà esplèndid i una ironia sorneguera.
Recomano que veieu el vídeo de la conferència en el nostre canal de youtube: Aquí hem limitaré a fer un extracte d’algunes de les seves sentències. I ho faré transcrivint el que va dir literalment i en la seva llengua. Para definir lo que es un poder judicial podemos acudir a parámetros jurídicos, existe un poder judicial que se dota de tal o cual manera democrática..... por elección popular o no, existe un poder judicial como el del modelo anglosajón donde no hay ningún tipo de privilegios en las administraciones públicas, edel modelo de Gran Bretaña donde no hay aforados, ninguno, mientras que aquí hay miles allí no hay. ¿Vale? ¡Sin embargo esto son tonterías!
Hay dos modelos claramente establecidos…, digamos tres. Existe un poder judicial democrático propio de países democráticos, existe un poder judicial no democrático de corte autoritario, aquí nos podemos encontrar con distintos perfiles, i existe un modelo judicial como el español, cosmético, democrático, pero de mentira.
Este modelo es muy importante y hay que destacarlo porqué estamos en un momento histórico donde hay que tener en cuenta lo que está pasando en el mundo. Desde el punto de vista filosófico hay algo que termina por calar. Hay un pensamiento filosófico que se llama postmodernidad, la posthistoria. Después de la segunda guerra mundial nos encontramos con un mundo que no puede asumir “la catástrofe”. ¿Y qué es la catástrofe? Es una cosa a la que Thomas Mann llamaba “la bestia”. Thomas Mann se daba cuenta que en una de las sociedades más culturales y evolucionadas del momento, que era la sociedad alemana de la República de Weimar, la sociedad que salió de la primera guerra mundial, toda esa cultura, toda esa civilización, no servía de nada. Y lo que mandaba era la bestia, así es como llamaba al nazismo.
Y a la bestia le importaba un pepino cambiar la ley, es decir, con las mismas leyes de la República de Weimar los jueces tenían un comportamiento xenófobo, discriminatorio, opresor y nazi. Era indiferente. Todo esto con un reflejo en la justicia democrática y en las instituciones de justicia que amparadas en las mismas leyes democráticas dentro del régimen nazi eran capaces de actuar como criminales y como asesinos.
El concepto de postmodernidad es un concepto en el que Europa sencillamente es incapaz de analizar de una manera histórica sus procesos evolutivos. Así de claro. No hay una capacidad de comprender todo esto. De hecho ahora para empezar a hablar de los distintos modelos de justicia verán que voy a partir de esquemas históricos porqué dentro de la modernidad no hay manera de explicar todo esto. Y la postmodernidad por lo que nos interesa a nosotros ahora se basa en otro concepto muy importante que se llama la postverdad, y la postverdad se basa en otro concepto que yo he alimentado bastante en charlas y artículos que es el postderecho. El postderecho es el juicio farsa, el juicio que ahora se celebra en el tribunal supremo. Este juicio se basa en la postverdad y la postmodernidad. El Sr. Epidio ens posa un exemple d’utilització de la postveritat en l’afer de la crisi financera i bancaria espanyola. Escolteu-lo a partir del minut 9 i 20 segons. La Justicia cosmética debe ser explicada claramente para separarla de la Justicia autentica, autoritaria o democrática. Porqué los sistemas autoritarios tienen justicia, son aparatos judiciales, funcionan con sus criterios y pueden ser buenos o malos, pero son auténticos, es decir, el sistema judicial de franco era mejor que el de ahora porqué se sabía lo que había, el Top era un tribunal fascista. Había una justicia que funcionaba en el ámbito laboral, la justicia protegía a los trabajadores, tenían unos magistrados especiales. Una justicia muy despreciable, desde mi punto de vista porqué era la justicia de un régimen fascista y autoritario pero digo que comparada con la de hoy era mejor.
La justicia española es suficientemente adulterada y falsa para que se pueda mostrar en un juicio ante el mundo como el que estamos viendo hoy en día. Se ha rodeado de una escenografía que yo llamo cosmética que le da una cierta apariencia de justicia. En sus estructuras fundamentales no cumple un principio democrático. Por ejemplo, en el ámbito penal comprobamos en el día a día como la fiscalía no pone en marcha debidamente los mecanismos de la acusación y para algunos se halla muy próxima a la comisión de un delito que está contemplado en el código penal que es el 408 que es el delito de no perseguir delitos. No se persigue en España y todavía no se ha condenado ningún fiscal por este motivo.
El primer aspecto para definir un sistema judicial es como se llega a ser juez: esto me parece fundamental. ¿Cómo va a ingresar en la carrera judicial los que van a ser jueces? ¡Hombre, esto es fundamental! ¿De qué me sirve todo el esquema normativo que voy a montar si después sucede de forma que el que quien los nombra es quien los controla?
En los estados democráticos auténticos los jueces vienen de la comunidad, por esto el derecho en el ámbito anglosajón se llama derecho “common law”, de la comunidad, de la base. Es un derecho donde se sabe perfectamente que el mantenimiento de la paz social depende de que una parte de los poderes del estado como el poder judicial resuelva de una manera digna, independiente, adecuada, consistente, los conflictos diarios entre los particulares o entre los particulares y las instituciones públicas. La forma de resolución de estos conflictos tiene que ser mediante jueces de la comunidad.
El poder judicial tiene que tener tres características fundamentales, tiene que dar lugar a una objetividad que esté por encima de todo, tiene que dar lugar, no solamente a una independencia radical sino a una independencia aparente. Además es fundamental entender qué quiere decir, desde este país y esta cultura, la argumentación jurídica. Qué papel juega la racionalidad, qué papel juega la argumentación y la sucesión del “fair play”, el juego limpio estricto a unas reglas del juego.
La monarquía no es algo que defina si la justicia es o no democrática, en fin, hay países como Holanda o como Gran Bretaña que tienen una de las justicias más independientes del mundo. La justicia holandesa y británica están entre las “top” cinco del mundo, y hay otros países que son repúblicas, como nueva Zelanda, que tiene la justicia más independiente de todo el mundo.Sobre el paper del rey español:
Dijo el monarca que la legalidad está por encima de la democracia, vino a decir que la democracia no puede estar por encima de la legalidad. A ver, como que la democracia… la democracia es la fuente, el sistema antes de que sea legal es democrático ¡No, no, la democracia está por encima de la ley! O mejor dicho, no cabe interpretar la ley en un sistema democrático contra la misma democracia. En el momento que haces esto te has salido del sistema, es como coger un soplete y cargarte la línea de flotación de la nave, el barco se hunde.
El caso es que cuando una justicia vive en un sistema donde la democracia no está por encima de la ley, automáticamente se mete en lo que nosotros llamamos en la historia europea, el estado policía. El estado policía es un estado que nace entre Francia, Bélgica y Alemania, muy anclado dentro del imperialismo de los Federicos en Alemania y que cumple con el estado de derecho pero con un protagonismo fundamental del gobierno desde un marco policial y represivo. Y este estado no está inmerso dentro de una democracia, por tanto, ya está. Este es el sistema que se adopta en los estados fascistas. Esto es lo que está pasando aquí ahora. Hay un aparato judicial que cumple los requisitos básicos pero que en el fondo está sacudiendo todos los cimientos de un régimen justo y democrático. Es imposible mantener algo así. No se sostiene y a la larga o te decantas claramente hacia una dictadura o tienes que hacer un cambio fundamental hacia la democracia y reinterpretar todo el sistema.
Estos sistemas de justicia cosmética caen en esta trampa y en este sentido ya puedo entender lo que plantea el monarca. Hasta el punto de que en la Constitución Española la justicia se dicta en nombre del Rey. ¡Del Rey! ¡Vaya tela! ¡Del Rey! Y para que quiere él que yo… fíjense, yo habré hecho más de 8000 sentencias en nombre del Rey, qué necesidad … si las hago en nombre del rey le estoy comprometiendo ¿no? La justicia se da en nombre del pueblo ¿No? De la gente que me coloca ahí, que me permite dictar las sentencias y que me paga por ello… Suena a que la Constitución no termina de arriesgarse a montar un sistema democrático auténtico, por tanto, con un poder judicial diferenciado mínimamente de los otros poderes del estado.
El caso es que Lesmes nos dijo perfectamente que es el poder judicial en España. Le preguntaron un día como controlaba a los jueces. ¿Os imagináis que un tío en estados Unidos va a un cierto rango del supremo y le pregunta como controla a los jueces? ¿Te crees que iba a contestar eso? ¡Pues aquí Lesmes contestó! Pero en plan guay. I dijo, con el palo y la zanahoria. De verdad, está publicado. El palo se sabe perfectamente qué es, aquí en Catalunya lo sabéis perfectamente. Pero, la zanahoria, ¿Qué es la zanahoria? ¿Les das algo que no se sabe que es? Yo no sé qué es la zanahoria, pero si es que yo le tengo reservado algo…si se porta bien, esto es una prevaricación sistemática y masiva.
No sé si con esto os he dado algunas pistas de los distintos modos que hay de montar un sistema judicial. En España existe un poder judicial porqué hay jueces, magistrados y un montón de palacios donde pone Palacio de Justicia, algunos con algunas letras caídas y tal, pero bueno, no existe hoy una justicia democrática ni ha existido nunca, por tanto, sería bueno que nos diéramos cuenta de que en un Estado donde no existe justicia se está generando la mayor posibilidad de conflicto que hay porque nadie está obligado a vivir en un Estado opresor y si un estado no tiene un aparato judicial mínimamente decente puede pasar a ser un estado opresor en cualquier momento. Transcrit per Alfons Carreras
El dissabte, a la capital del seu regne, vàreu (vàrem) tornar a donar una lliçó al món. Les imatges parlen per si soles (encara que això avui en dia i per a molts espanyols, no signifiqui gran cosa). Gratitud i admiració és el que molts sentíem mentre, emocionats, seguíem la retransmissió de TV3 (a la resta de canals, silenci i negació de la realitat absoluts). Completament d’acord amb la teva carta. Molta gent no hi era el dissabte a Madrid, començant per la batllessa. Les “esquerres tradicionals” s’han transformat en “dretes pseudo progressistes”. Perquè...una ideologia que no impulsi canvis disruptius de la societat, canvis de veritat...es pot definir com d’esquerres? Ja no parlo només del dret d’autodeterminació.
Una esquerra que no es qüestioni la monarquia, l’església/religió, l’exèrcit, el monopoli energètic, l’ús i el paper dels mitjans de comunicació, els models d’ensenyament, laborals, de mobilitat i transport privats, el consumisme, l’obsolescència programada, el control demogràfic, les polítiques de producció agràries, mediambientals, etc...Té sentit? Potser aquesta “nova esquerra incipient” que esmentes és, tal vegada, l’única esquerra que existeix a Espanya. Sense cap pes ni possibilitats d’arribar a governar. Marginal i també silenciada. Els desitjo molta sort, però no els podem esperar. David Calabuig HGxInd
Les esquerres tradicionals, no recolzen l’independentisme per motius electoralistes, no ideològics.
La ideologia no guia les tries electorals dels votants. Hem vist que en eleccions successives, els votants d’un mateix districte Barceloní passaven de votar En Comú Podem a votar Ciutadans dues formacions que es troben a extrems oposats de les opcions polítiques del país. Hi ha qui vota tenint en compte millores socials que consideren necessàries però altres només es refien d’uns eslògans fets amb més o menys gracia o fins i tot es guien per l’aparent simpatia o l’aspecte físic dels candidats. Ben frívol tot plegat.
Vivim en un país amb molt poca cultura política i no s’ha fet res per solucionar aquest dèficit, no s’ha portat a terme cap debat generalitzat sobre els principals problemes que té Espanya, s’han amagat els conflictes sota un triomfalisme que no té cap base real i s’ha actuat de manera irresponsable atiant l’odi contra l’independentisme, amb mentides, manipulant la premsa i amagant la realitat de Catalunya a tot el territori espanyol.
En aquests moments els partits d’esquerres no s’atreveixen a defensar el dret a decidir per por, perquè pensen que fent-ho perdrien vots i és ben possible que passés això. Però no s’adonen que el que està passant ara és que la seva actitud els condemna a la més absoluta irrellevància; no hi són quan haurien de mostrar una postura clara i conseqüent davant el principal problema que té Espanya i deixen que l’alternativa a l’independentisme sigui l’extrema dreta.
A la manifestació de Madrid es van veure dues coses. Una que els únics que es mostraven contraris a l’autodeterminació cantaven el “Cara al sol”. No hi ha res més, ni alternatives raonades i serioses , ni discussió, ni debat. Confrontació estèril per una banda i absentisme vergonyant per una altra.
També va quedar clar que, encara que incipient, està apareixent una nova esquerra a Espanya, una nova esquerra que, quan creixi, haurà de portar a terme els canvis que no es van fer amb la transició.
Avui en Vicent Partal publica un editorial que interpel·la tothom.
Punyent, posa el dit a la nafra.
"... És evident que aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu
que hem hagut de suportar ni el més important ni determinant –en això
ens posaríem d'acord fàcilment No vaig entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu
que, a part de propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha
servit per a res més. No vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure
que investir Jordi Turull hores abans d'entrar a la presó era la
denúncia del règim més poderosa possible. No vaig entendre després que
el president Puigdemont convertís la commemoració del Primer d'Octubre
en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre el
Consell de la República, que era l'eina més potent que teníem i podíem
imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina
raó, els uns i els altres, i se'l miren com si fos un artefacte explosiu
al qual val més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni
per què no cessen d'identificar independentistes mentre deixen campar
com volen els escamots feixistes, una nit i una altra i encara una
altra.
No vaig entendre en cap moment l'obsessió dels presos amb la
hipotètica violència que es podia produir el 21-D a Barcelona, arran de
la visita de Pedro Sánchez, com si això els importàs més que no la
protesta mateix. O els intents repetits d'apuntalar en el poder com fos
el dirigent de l'únic partit, el PSOE, que era imprescindible per a
decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de
cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga
de fam i uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres
filtren una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni
per què s'acaba la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici
menys ho entenc encara, ni tan sols per quin motiu es van lliurar als
tribunals espanyols si acabaven de proclamar la independència. No entenc
l'obsessió que tenen contra la unitat, exacerbada pels fets de
l'octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per part d'ERC, ni com
és que els dirigents d'aquest partit diuen cada dia coses que no
quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta
política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic
més que perdut en l'espectacle –no sabria definir-ho de cap més
manera–, organitzat entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República,
Junts per Catalunya i no sé si em deixe ningú més.
No vaig entendre
tampoc la picabaralla dins la CUP sobre si presentar-se o no, en un
moment com aquest, i no sé, sincerament, què fan els de Primàries per
Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta Puigdemont a les
europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé per quina
raó ara hauran d'enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les
eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer. ..."
Aquest dissabte, 23 de març, farà un any que Carme Forcadell, expresidenta de l'Assemblea, està empresonada. Per això, en el marc «Cap dona en l'oblit», ens trobarem al Born de Barcelona a les 12 del migdia per fer un acte de reconeixement i suport a les preses, exiliades i represaliades polítiques.
A la tarda, a les 17 h, sortirem a manifestar-nos per denunciar l’auge de l’extrema dreta. Ho farem de la mà de moltes altres entitats, més de 195, d’entre les quals l’Assemblea Nacional catalana, agrupades sota el paraigua d’Unitat contra el feixisme i el racisme. La mobilització serà a Barcelona i començarà a Jardinets de Gràcia, baixarà pel passeig de Gràcia i acabarà a la Gran Via.
A més, l’Assemblea també dóna suport a la manifestació de diumenge en favor dels joves d’Altsasu, convocada pels seus familiars, que recorrerà els carrers d’aquesta població navarresa. Serà el 24 de març, a les 12 h, a l’avinguda Pamplona d’Altsasu. Hi ha diverses territorials que organitzen autocars, pots consultar la llista de territorials en aquest enllaç.
El passat 16 de març vam celebrar la Fira del consum responsable al Parc de les Rieres d'Horta.
Durant la jornada ens vam poder informar de les alternatives que en aquest moment per obtenir serveis mes respectuosos amb el medi ambient, amb els valors ètics i amb el país.
Experts i professionals d'energia, tecnologies i finances van ser a la nostra disposició per a facilitar-nos informació, resoldre dubtes i facilitar procediments de contractació.
Per aconseguir que la manifestació de dissabte sigui un èxit aclaparador, us facilitem informació de servei i recomanacions bàsiques: Si veniu en cotxe, heu de saber que...
Hi ha aparcaments dissuasius per accedir a Madrid. Els podeu consultar aquí. També hi ha altres aparcaments públics que podreu utilitzar (no accessibles per a persones amb mobilitat reduïda) al carrer Hiedra, 26; a l’avinguda Portugal, 155; a l’avinguda Arcentales, 37. Els podeu consultar a la postal adjunta.
Si veniu amb autocar:
Hi haurà tres zones d’aparcament. A (passeig de la Castellana), B (carrer Alfonso XII i Alcalá) i C (carrer Méndez Álvaro). Podeu consultar-ne els detalls a la postal adjunta.
Si encara no teniu plaça i voleu anar a Madrid, sou a temps de contactar amb la vostra territorial. Si ho preferiu, podeu reservar les últimes places a la seu nacional de l’Assemblea (carrer de la Marina, 315, Barcelona), telefònicament al 93 655 82 13 o per correu electrònic a autocars@abc4events.es. Repasseu i tingueu clares les hores de sortida cap a Madrid i de retorn cap a Catalunya, així com el lloc de trobada. Desplaceu-vos amb temps suficient. Si veniu en autocaravana...
L’Ajuntament de Madrid informa d’una zona recomanada on poden aparcar autocaravanes i vehicles similars, situada a tocar de la carretera de Villaverde a Vallecas. Més informació, aquí. Quan sigueu a Madrid, us fem tot un seguit de recomanacions:
Arribeu a la manifestació a les 17.30 h. Volem que sigui un èxit, cal organitzar-nos bé.
Cal que anem omplint l’espai. Per tant, aneu-vos repartint des d’Atocha fins a Neptuno.
A les 18 h començarà la manifestació. Hi haurà un acte final quan la capçalera hagi arribat al final de la manifestació. Aquest acte durarà una hora, i hi haurà parlaments i música.
L’escenari s’ubicarà a la plaça Cibeles, cruïlla amb Alcalá.
A la dreta de l’escenari hi haurà la zona de capacitats diverses amb una pantalla per seguir l’acte.
Aneu ben equipats: aigua, menjar, calçat còmode i porteu tot allò que cregueu que pugueu necessitar. El mòbil carregat, i si teniu bateries externes, porteu-les.
En cas d’incidència o emergència, truqueu el 112, dirigiu-vos a l’escenari o contacteu amb els organitzadors o el voluntariat.
Si es perd un infant, dirigiu-vos a l’escenari o aviseu a l’organització o el voluntariat. Per a consultes legals, podeu trucar al 615 11 07 94. I per a consultes legals i assistència legal podeu trucar al 698 21 59 51 (Juristes per la República). Tingueu en compte que aquests telèfons només seran operatius en cas de necessitat durant l’anada, l’estada i la tornada de la manifestació de Madrid. Com sempre, ens manifestarem amb civisme i en positiu, i no caurem en cap provocació. Convertirem la manifestació d’aquest dissabte en un clam a favor del dret a l’autodeterminació!
14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
11 de setembre. L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
Aprovació de la LOAPA.
Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys,tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
Article publicat a Diario de Barcelona el 27 de gener de 1982.
Hi ha moments i situacions en les quals seria imperdonable no distingir entre arguments bruts i arguments nets. Aquests darrers són aquells, que avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s’inscriuen en allò que podríem dir les raons del mal pagador afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l’ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o de voler fer allò que nosaltres retrèiem al franquismes: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d’una colla d’intel·lectuals; sovint se’n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d’altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l’atenció dues coses: la primera que, en fer l’acusació, es venen obligats a reconèixer plenament l’existència d’una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L’altra, l’ús curiós que es fa del mot “imposició” en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava a un poble a servir-se públicament, en el seu terrer, d’una llengua que no era la seva i la d’aquest mateix poble que, en el seu territori, reivindica el dret d’emprar únicament la seva parla i d’ésser-hi entès per tothom que vingut d’on vingui, s’hi instal·la. No és pas diferent d’allò que han fet sempre i continuen fent avui els castellans perquè a hores d’ara bé ens cal expressar-nos en aquell idioma sempre que ens trobem, ni que sigui de pas, en terres castellanoparlants. I no en protestem pas com d’una imposició, puix que sempre és el foraster qui s’ha d’adaptar, i ningú no està obligat a saber llengües estrangeres si no es mou de casa. Ells, però, sí que volen fer-nos creure que els imposem el nostre llenguatge si procedim, aquí, d’acord amb unes normes que, a la seva comunitat, ens fan respectar i que els catalans acatem sense reserva.
L’excusa amb què ens surten és que nosaltres sabem el castellà, però en avançar-la obliden, d’una banda, que saber d’altres llengües, apreses per imposició o voluntàriament, no priva que només una, la catalana, sigui la nostra. I si ells volen retenir la seva i no tolerarien que en el seu poble se n’hi introduís una altra, què els fa pensar que nosaltres som diferents? La nostra “espanyolitat”, potser com es repeteix sovint? És que no veuen que, en apuntar-la com una raó ens la neguen? Per què: quina potser aquesta espanyolitat que ens dona menys drets que a ells i facilita, gràcies a l’oficialitat dels castellà arreu de l’Estat, la desaparició progressiva del català i de les altres llengües demogràficament minoritàries? Com pot entendre’s una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d’uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva?
Abunden en aquests torts fets a la coherència, tots aquells que, a través de diaris, llibres i publicacions diverses ens presenten com a imatge del català autèntic, del català fidel a la seva terra i a la seva cultura, uns homes que, com a castellans, serien execrats pels seus valedors d’ara, puix que Castella, com qualsevol altre poble, no es mostra pas tendra amb les persones que l’abandonen, i no vull pas dir físicament. Inesperadament, allò que en els catalans seria defecte, en nosaltres és virtut, i a la inversa. El “bon castellà” ha estat sempre disposat a defensar la independència del seu país, a no tolerar que se’l sotmeti al jou de ningú, a fer valer l’excel·lència, i no cal dir la suficiència en tots els ordres, del seu llenguatge únic, a enaltir la seva història i a respectar uns valors espirituals tinguts per castellans. El “bon català”, en canvi, cal que negui la integritat del seu país, que accepti el trossejament que se n’ha fet i que sigui escarnida la unitat del seu idioma en distingir-li “modalidades”; cal que vegi la seva terra com unes províncies de la “nació” que li regateja els drets més elementals i n’espera obediència... el català botifler és l’ideal del periodista, de l’escriptor, del polític de la metròpoli que, a casa seva, menysprearia un personatge equivalent. És a dir, en el fons del fons potser menysprea aquesta mena de català que exalta, perquè és ell, aquest personatge, qui fa una bona part de la feina bruta per interès, per feblesa, per desorientació, per qualsevol motiu que no té res a veure amb un ver recobrament de la comunitat a la qual pertany. És el prototipus de tan lloat partidari d’una catalanismo bien entendido no n’hem sentit a parlar mai; si, però, de patriotismo que, com és natural, només entenen d’una manera, la de l’home que no s’acontenta amb conservar, com diuen, unes arrels, sinó que des d’elles treu lluc i el fa florir segons l’espècie d’arbre que és. A Castella els pomers fan pomes, com els pertoca, però es pretén que, entre nosaltres, els bons exemplars facin peres o albercocs. I els altres... els altres pobres d’ells si malden fruitar conforme a la seva naturalesa!
