Concentració a Plaça Maragall

Com cada dimarts, voluntaris de l'assemblea territorial d'Horta-Guinardó s'han manifestat, aquesta vegada a la Plaça Maragall.

30 de juny de 2020

"En la circumstància actual no podem ser més de 20 a la manifestació, però la gent ens veu i ens somriu, altres s'emprenyen posant en evidència que hi hem de ser", diu un dels voluntaris.

Manifestació a Plaça del Nen de la Rutlla, per Xosé Díaz

El passat dimarts 2 de juny l’Assemblea Territorial d’Horta-Guinardó ens vàrem manifestar a la plaça del Nen de la Rutlla, al barri del Guinardó, a 2/4 de 8 del vespre. 

Ens vàrem manifestar de nou pels nostres drets individuals i col·lectius tot seguint la campanya: Ens hi van els drets, ens hi va la vida.

Entenem que la situació d’emergència en la qual encara ens trobem ha posat a prova  les institucions públiques de salut del nostre país. I també hem pogut observar, arran l’anterior crisi econòmica, els resultats dels estralls causats per les retallades en salut dels últims deu anys. 

El pròxim dimarts 16 serem a la plaça Alfons el Savi

Per la defensa dels drets individuals i col·lectius: independència ara!

Visca Catalunya! 

Xosé Díaz
HGxInd

Concentració

Manifest i manifestació a Plaça d'Eivissa, per Albert Compta

Afegeix un títol

El passat dimarts Assemblea territorial d'Hora-Guinardó (HGxI) ens manifestàvem a la plaça d'Eivissa. Ja ens havíem adherit a la campanya: “Ens hi van els drets, ens hi va la vida”.

Tal com va dir en Pep Cruanyes, vicepresident de l’Assemblea a la primera d’aquestes concentracions: “sense l’exercici lliure dels drets civils i, en concret, del dret a la llibertat d’expressió no hi pot haver democràcia”. És per això que “la defensa dels drets nacionals ha de ser un element bàsic al qual no podem renunciar malgrat la repressió que patim des de fa tres anys”.

“L’Assemblea treballa per la sobirania del poble català, pels drets socials, per la defensa dels nostres drets nacionals i per l’exercici de la llibertat d’expressió i de drets civils en tota la seva amplitud”. Per a l’Assemblea, la crisi actual ha tornat a evidenciar que les catalanes i catalans no tenen cabuda en un Estat espanyol que vulnera els drets. Com tampoc hi ha esperança de veure reconegut el dret a l’autodeterminació i que la voluntat del poble català sigui escoltada i respectada. Catalunya necessita la independència com a única eina que pot garantir benestar i una vida digne”.

Per la defensa dels drets individuals i col·lectius: independència ara!

Visca Catalunya! 

Albert Compta 

HGxInd

OPINIÓ. "Espanyolisme i independentisme oficial, una aliança rendible", per Salvi Pardàs

Està demostrat que, a Espanya, anar en contra dels catalans dóna vots per totes bandes. El “conflicte” alimenta dretes, esquerres, detractors i, també, presumptes partidaris de la independència. Com a exemple, la defensa d’un diàleg impossible amb el Gobierno del Estado sona ara més falsa, forçada i interessada que mai. El mateix principi de la “unidad de España” necessita el seu oponent per existir i l’independentisme oficial és precisament això, l’antagonista perfecte que alimenta el patriotisme espanyol.

Espanya es fonamenta en el menyspreu a les nacions històriques. Però aquest “projecte” no seria possible sense la col·laboració de l’independentisme oficial. Espanya no tindria la mala salut de ferro que té si no fos gràcies als partits “independentistes”, que li segueixen el joc assumint el paper de víctimes ultratjades.

Em remeto als fets. Els cops de porra de l’1 d’octubre van ser repartits a consciència. No van provocar cap onada d’indignació en la població espanyola. Cap govern ha caigut. Els policies agressors van ser condecorats. A Catalunya l’espanyolisme ho va aplaudir penjant banderes d’Espanya als balcons. I el PSC sortia al carrer per fer-se selfies amb la dreta, per la “unidad de España”. Somrients, traient pit, pletòrics de satisfacció.

Els catalans hem assistit sense voler-ho admetre al triomf de l’odi. I la submissió en forma de súpliques al “diàleg” ha reemplaçat els “desacataments” de pa sucat amb oli del català emprenyat.

Els polítics catalans que havien de morir amb el poble van marxar, els qui van morir amb el poble s’han agenollat. Quan Ulisses va tornar a Ítaca, i es va trobar casa seva ocupada i espoliada, no es va posar pas precisament a “negociar” amb els seus enemics declarats. L’últim que es pot perdre a la vida és la dignitat, personal i col·lectiva. El primer d’octubre, els catalans, vam actuar amb determinació heroica, sense comptar, però, amb la possibilitat de ser enganyats pels qui deien que ens representaven. No tornem a caure en el mateix error. Mentre continuem demanant permís per respirar, el “conflicte territorial”, tan rendible políticament, s’eternitzarà. És el que volen els uns i els altres.

El sistema de partits actual constitueix el principal impediment per a la consecució de la independència, perquè cap partit parlamentari vol resoldre un conflicte tan rendible.

Salvi Pardàs Sunyer

Converses amb Antoni Comin

OPINIÓ: "Nova etapa política després del corona-virus"

El 18 d'abril en Ramir De Porrata-Doria, @ramirp, publicava al Twitter un Fil que considerem interessant de donar a conèixer als nostres lectors:
 
1) Si no hi ha nous rebrots del virus, entrarem en una nova etapa política on el projecte de la independència de Catalunya tornarà a tenir una gran oportunitat.

La vigència del projecte de la República Catalana independent tindrà més rellevància que mai.

2) La crisi sanitària portarà associada una profunda crisi econòmica:
- Molts autònoms i moltes empreses tancaran o tindran enormes dificultats per tirar endavant.
- Molts ciutadans passaran a l'atur i tindran dificultats per arribar a final de mes.

3) En aquesta situació, moltes persones no independentistes buscaran respostes, buscaran un projecte polític que els doni esperança, que els aporti un projecte de futur de prosperitat, de benestar, de seguretat econòmica.

4) Aquest projecte ja no podrà ser el de l'Estat Espanyol.

L'Estat espanyol va decidir centralitzar tota la gestió, esperant així capitalitzar l'èxit de la solució a la crisi i ha malgastat la seva oportunitat: la seva gestió ha estat nefasta.

5) L'Estat:
- Triga a reaccionar
- No confina Madrid, escampant així el virus
- Centralitza la gestió
- Triga a comprar equips de protecció
- Compra tests i equips de protecció defectuosos
- No fa cas als epidemiòlegs
- Triga a aplicar el confinament total

6) Com que l'Estat no té un coixí econòmic a causa de la mala gestió practicada durant anys:
- És un dels països més afectats
- No té diners per donar subsidis directes a ciutadans i empreses
- Demana que les empreses s'endeutin
- Triga a pagar l'atur i autoritzar els préstecs ICO

7) I tota aquesta gestió nefasta ha estat assenyalada per nombrosos mitjans estrangers: Bloomberg, New York Times..., I també pels professionals sanitaris.

8) Per tant, centenars de milers de catalans, molts d'ells no independentistes, buscaran un projecte polític que els rendibilitzí un futur econòmic pròsper.

I aquest projecte és el de la República Catalana independent.

9) Això què vol dir?

Doncs que a partir d'ara, el missatge de l'independentisme ha de tenir un fort component econòmic.

Ha de transmetre i rendibilitzar els beneficis econòmics de l'Estat Català sobre la gent, sobre els ciutadans.


Ramir De Porrata-Doria

OPINIÓ: " Pactes de la Moncloa 2", per Alfons Carreras

Arriben los Pactos de La Moncloa 2. 

Fa pocs dies els responsables plenipotenciaris de tot el que passa a Espanya, s’esgargamellaven cridant a totes hores que la crisi del virus no afectava territoris sinó persones. No a aïllar ciutats. Sí a atendre les persones. El "gobierno más progresista de la península Ibèrica" aquí estava per salvar-nos.

Però el virus no els ha escoltat i com que som els campions mundials en tant per cent de morts, ara s’hi posaran de debò. Han vist que això no va de persones sinó de territoris. Els autònoms, que paguin, que el que cal és omplir les arques buides. Els confinats que no puguin pagar el lloguer, que no pateixin, que no els desnonaran ara, ja ho faran més tard. Les empreses que s’han quedat sense ingressos, que no pateixin, que poden anar al banc a demanar un crèdit. Quina sort que els varen rescatar en el seu moment! 

Ara ho veuen clar, cal que tots ens arremanguem i ens posem d’acord per salvar la pàtria. Se’ls ha buidat la caixa i els europeus del nord no s’hi posen bé per deixar anar els eurobons i això pinta malament i la gent podria empipar-se massa. Un pacte de traïdors a l’ombra per salvar la monarquia, salvar el sistema corrupte de partits, salvar els mitjans de comunicació i propaganda i salvar l’herència franquista dels tribunals d’injustícia. Les persones del carrer, a callar i a obeir i que cada u s’espavili com pugui. 

Visca els pactes de la Moncloa 2 i endavant.

Alfons Carreras
HGxInd 

Article publicat a el PUNT AVUI el 17.4.2020

OPINIÓ: " Corona/virus", Per Gemma Cerezo

Aquesta malaurada època que estem passant sembla que desperta sentiments de solidaritat; tots ens sentim implicats en la desgràcia i mirem d’ajudar els afectats en la mesura que ens és possible. Ja hi ha hagut donacions d’algunes grans empreses, entitats diverses també han contribuït a pal·liar amb les seves aportacions el greu problema econòmic que està provocant la pandèmia, Pep Guardiola i Leo Messi han donat un milió d’euros cada un, fins i tot els diputats del Parlament renunciaran a part del seu salari. 

I davant d’una situació així, quina és la reacció de la família reial? Joan Carles, l’emèrit, regala 65 milions a la seva amant però no és capaç de destinar-ne ni la desena part per ajudar el poble que l’ha mantingut, a ell i la seva família, durant més de quaranta anys. La resposta de Felip VI (Felip V per als catalans) no ha estat pas millor: de donació, ni una, ni el gest de rebaixar-se el sou, el d’ell i el de la seva família, mentre no es torni a la normalitat. En lloc d’això es dedica a fer un discurs per la televisió que inspira un fabulós concert de cassoles que sona no només a Catalunya.

Espero que aquesta actitud obri els ulls als monàrquics i a la resta i que quan hàgim eliminat el virus també ens traguem de sobre la corona.

Gemma Cerezo
HGxInd

Publicat a el PUNT AVUI. 02.04.2020

Convocatòria del Consell local per a la República catalana

Debat sobre "Participació ciutadana"

Presentació de l'Entesa per al Debat Constituent

Uneix-te-hi entrant en aquest enllaç

Més informació

Marxa per la Llibertat. Acompanyem la columna

Tot a punt per a omplir les "Marxes per la Llibertat"

Tot a punt per a omplir les "Marxes per la Llibertat" des de Barcelona a Tarragona i des de Barcelona a Tàrrega.

Hi anem aquest dimecres, 16 d'octubre .


Si vols anar-hi en autocar, apunta't aquí:

• A Tarragona

• A Tàrrega

OPINIÓ: "Renunciar a la lluita és renunciar a la victòria", per Salvi Pardàs

El vicepresident Aragonès ha afirmat que la independència del país no es pot fer perquè Espanya és un estat poderós que ostenta el monopoli de la força i, com ha demostrat, la determinació de fer-la servir contra els ciutadans dissidents, com ho han fet sempre tots els règims autoritaris. També fa servir el vicepresident el nou joc de paraules per referir-se al terrorisme d’Estat: "correlació de forces desigual", com si l’Estat espanyol, que ha fet saltar pels aires el seu propi sistema de drets civils, jugués en el mateix camp que l'independentisme que vol derrotar. 

Si l’objectiu del Govern, refermat si més no retòricament, és la República catalana no s’entén quina és la via que proposa Aragonès i el seu entorn polític per fer-la efectiva, que no sigui esperar que "en siguem més" i continuar rebent. Perdoni, però que no n’hi ha prou amb un referèndum i repetides eleccions en les quals ha guanyat diàfanament l’independentisme? 

Aquesta exigència de ser-ne més per què no es trasllada als defensors de la “unitat d’Espanya”, en clara minoria a Catalunya? És a dir, per què a l’independentisme se li exigeix ser-ne més i a l’unionisme, vulnerant tots els drets civils, perseguint la dissidència, atemptant contra la pau social i repartint cops de porra, no li cal ni tan sols guanyar unes eleccions a Catalunya perquè determinada classe política s’hi acabi sotmetent? Catalunya és un país el Parlament del qual s’ha declarat sobirà en diverses ocasions. De què ha servit? 

Senyor Aragonés, amb respecte us demano que si la vostra intenció és renunciar a la lluita o evitar la presó, parleu clar i sabrem amb qui pot comptar la causa catalana.

Salvi Pardàs Sunyer

Carta oberta a l'independentisme de base, Elisenda Paluzie i Hernàndez

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir el primer d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava des del punt de vista legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així,arribem al 27 d’octubre, marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per la unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita no-violenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

Comunicat de l'ANC sobre la campanya de Consum Estratègic

Hem presentat la segona fase de la campanya Consum Estratègic. Fins ara, hem organitzat més de 92 fires, 115 xerrades i hem aconseguit més de 148.000 canvis de contracte d’empreses de l’Íbex 35 a altres que permetin construir una economia catalana lluny de les manipulacions polítiques.

Com a principal novetat, el web de Consum Estratègic incorpora un cercador que ajudarà a buscar totes les empreses properes al codi postal que hi indiquis i amb les necessitats que hi especifiquis.

De fet, si ets empresa, botiga o autònom i vols ser-ne proveïdor, només cal que et registris al web i nosaltres et farem arribar un formulari que ens hauràs de retornar completat. Posteriorment, rebràs unes claus que et donaran accés a la intranet, on podràs omplir tota la informació dels serveis que vols oferir.

Un dels pilars de la lluita no-violenta és la no-cooperació. Per això, cal potenciar empreses que treballin per un teixit productiu català i que afebleixin els oligopolis de l’Estat.

Fem del consumestrategic.cat una eina de país!

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana 


P.D. Vilaweb publica avui, 21.06.2019, un editorial on explica el significat d'accions com aquestes.

Resum de la conferència sobre Models territorials

El dia 2 de maig de 2019 a la biblioteca de can Mariné en Isidre Llucià ens va presentar un model d'Organització territorial per a la República catalana.

Isidre Llucià  és Doctor en Dret administratiu per la UAB, Professor de Dret administratiu a la UG i Membre del col·lectiu Maspons.


El nostre company, Alfons Carreras ens ha fet un resum de la xerrada, resum que us presentem tot seguit.

MODELS TERRITORIALS

Análisi i valoracions

No explicaré res que no hàgiu sentit mai pel que fa a l’anàlisi de la situació actual en el món de l’Administració Local. Sí que és novedós el plantejament que vaig fer en la meva tesi i que he anat explicant en algunes xerrades i per raó de la qual m’han convidat a escriure un llibre sobre el tema, llibre que escriuré si és que algun dia tinc temps.

Aquesta teoria està plantejada com una solució als municipis petits, no per grans concentracions com Barcelona i entorns que concentren la majoria de la població en un 13% del territori, sinó pel més del 80% restant que està format per pobles petits amb poca població.

Jo sóc secretari de quatre ajuntaments perquè hi ha una manca important de secretaris. Porto el municipi de Sarrià de Ter amb uns 6.000 habitants, Les Planes d’Hostoles amb uns 1.700, Sant Martí de Llémena amb uns 600 i el municipi de Susqueda que amb prou feines arriba a 190 habitants. Com podeu entendre les característiques de tots ells són ben diferents i la realitat força complexa. Susqueda, un municipi que territorialment no té cap sentit, ni per població ni per geografia, en canvi és un municipi ric perquè té els ingressos associats al pantà. En contrast Sant Martí de Llémena té feina per poder subsistir i viure. Sobre aquesta casuística, ja que sóc secretari d’ajuntament des del 1984, he voltat molt pel país, per tant vaig fer la tesi doctoral l’any 2017 aprofitant per posar sobre el mapa la meva experiència de 35 anys treballant als ajuntaments petits. Vull dir també que el model tot i que sembla ser inèdit, no ho és del tot perquè quan vaig fer la tesi vaig adonar-me que hi havia una cosa que no s’ensenya a la universitat que és el Dret Públic Català.

Els que som del món jurídic parlem de dret públic quan parlem del dret de l’Administració i quan diem dret públic català no parlem del dret que s’està fent a Catalunya, que és dret públic espanyol fet en català. El 1714 se’ns imposà el model castellà, s’eliminaren totes les nostres institucions i jutges i lleis vingueren de Castella i aplicaren el dret castellà. Però Felip V va fer una cosa, no només respecta les Constitucions Catalanes sinó que les incorpora als seus territoris i avui dia podem dir que els usatges són vigents. Això és una sorpresa. Però bé, el que faig és anar a fora a buscar aquests models, el mateix que teníem aquí, i el trobo a Irlanda, a Finlàndia d’alguna manera i després hi ha un model que també incorporo que és el portuguès. Tot això ho ajunto i en faig la meva tesi.

D’entrada dir-vos que un municipi petit no té cap raó de ser, cap! És un model ineficaç i ineficient i amb molts problemes, però també he de dir que és absolutament i impossible eliminar-ne cap, ni el de Susqueda. Ja sabeu que a partir del 1979 es va intentar unificar municipis per tal que no tinguessin problemes i tots els intents van fracassar. Allò que explica en Lluís Llach, que tenim un nacionalisme de campanar, és una realitat com una casa. Ningú vol que desaparegui el seu municipi. Per tant això s’ha de respectar i si no es respecta pot passar el mateix que li va passar a l’informe Roca, que és un molt bon informe sobre el tema que aquí tractem. Un informe que deia que havia de comptar amb un gran consens per aplicar-lo, fet per grans experts en el tema, i que proposava l’eliminació de tots els municipis petits. Aquest bon informe resta aparcat en un calaix.

 

Anem ara a veure la distribució de municipis segons nombre d’habitants

Veureu que hi ha 478 que no arriben a 1.000 habitants. Un 50,52% dels municipis.

Tots aquests no tenen possibilitats ni condicions adequades per poder governar-se correctament. Tal com us explicava, jo mateix porto quatre municipis petits i ja es pot entendre que resulta ineficaç. Ens podem preguntar per què actualment no hi ha un col·lapse en aquests pobles, doncs perquè els Consells comarcals supleixen aquesta anomalia. Encara que no tots els Consells comarcals són iguals, pràcticament tots donen el mateix tipus de serveis: urbanístics, informàtics, d’arquitectura, recollida d’escombraries, etc. De quina manera està estructurada la llei local? La llei del model local actual distingeix entre municipis de més de 5.000 habitants I de menys de 5.000 habitants I especifica per als de menys de 5.000 uns serveis mínims que han de donar i que en les condicions actuals no poden fer-ho. Aquests municipis han de fer una concessió de serveis al Consell comarcal. Els Consells comarcals no tenen recursos propis sinó que reben recursos dels pressupostos de la Generalitat i de les diputacions.

Seguim analitzant la distribució poblacional.

Hi ha 259 municipis que tenen entre 5.000 i 10.000 habitants, un 27,35%. Si anem a municipis més poblats veiem que amb més de 50.000 habitants tan sols n’hi ha 23, un 2,4% del total de municipis de tot Catalunya. En resum: el 87% de municipis tenen menys de 10.000 habitants.

Anem a veure quina és la situació europea.

En els últims anys hi ha hagut un gran moviment d’agrupació de municipis als països europeus. En la taula podem veure quina és la relació de nombre de municipis per cada milió d’habitants en diferents països europeus. A baix de tot hi trobem França amb un gran nombre de municipis, però que està fent una cosa semblant a la que jo proposo. Catalunya està per sota de la ràtio mitjana, tenim 125 municipis per milió, mentre la mitjana europea és de 163. A dalt de tot hi tenim Grècia, que arran de la gran crisi econòmica va reduir dràsticament el nombre de municipis eliminant i agrupant els de menys de 10.000 habitants. Cal subratllar que la majoria de municipis de la part alta, és a dir amb un nombre d’ajuntaments per milió baix, solen aparèixer també en diferents relacions de països amb índexs de riquesa i benestar més alts. Finlàndia és un cas especial perquè té una estructura molt curiosa i molt pròpia. Els municipis tenen totes les competències en salut i només hi poden fer front per sobre dels 20.000 habitants. El que fan és agrupar-se per donar aquest servei, però per donar diferents serveis no necessàriament s’agrupen els mateixos. Per cada servei i municipi les agrupacions poden ser entre diferents segons les necessitats. És un sistema complex, però que els funciona.

La proposta

La meva proposta busca que els municipis petits no desapareguin i que tinguin capacitat d’oferir els mateixos serveis que pot oferir un municipi gran. És a dir que el principi constitucional que tots els ciutadans són iguals davant de la llei es compleixi. Els habitants dels pobles petits estan en clar desavantatge, per exemple, en temes de seguretat. La capacitat de resposta dels agents d’ordre per un requeriment fet per un ciutadà de Barcelona o per un habitant de Sant Martí de Llémena, per exemple, són ben diferents.

Amb el meu model vull corregir aquesta desigualtat i a la vegada preservar els avantatges que té un ciutadà del món rural quant a proximitat i tracte personal amb l’Administració.

Durant la tasca de recerca, en analitzar i fer comparatives entre els pressupostos municipals i les despeses de personal de molts municipis, vaig veure que la millor relació la tenen els municipis que estant al voltant de 9.000 i 9.500 habitants.

De quina manera els organitzaríem? Amb el que jo anomeno Àrees Bàsiques Administratives (ABA). Les ABA serien una unió de municipis, als quals ja no anomenaríem així, donat que municipi és una traducció del castellà, sinó utilitzant noms que s’havien fet servir antigament com ara veïnat, comunal, batllia, etc. Aquestes àrees bàsiques es configurarien en dos nivells, les entitats secundàries, municipis, barris i entitats municipals descentralitzades i les entitats primàries formades per nuclis més petits com barris, associacions de veïns, comunitats, etc.

Una de les coses que el model ha de respectar són les comarques, ja que moltes actualment ja estan funcionant com a àrees bàsiques, encara que no estiguin legalment organitzades com a tals. Estaríem parlant de comarques com, la Cerdanya, La Ribagorça, La Vall d’Aran, El Pallars Sobirà, el Priorat i d’altres. El model haurà de corregir algunes disfuncions com les que hi ha a la Vall del Llémena que conec bé. En aquesta vall hi ha un municipi a la part alta, Sant Aniol de Finestres, que pertany a la comarca de la Garrotxa i per tant, els malalts han de ser atesos a l’hospital d’Olot quan tenen molt més a prop el de Girona. 

En el quadre superior podem veure com quedaria estructurada l’organització d’una ABA.

Hem de tenir en compte que el nostre model deriva de “Los Ayuntamientos de corregidores” quan en el nostre es deien Consells de Cent i els municipis no es deien municipis sinó universitats o comunals. Per això recupero aquelles denominacions que són nostres com consell comunal, assemblees de consellers, batlle o paer.

Plantejo que s’escullin tots els càrrecs per sufragi universal de manera que no hi hagi càrrecs de designació directa com passa ara en els Consells Comarcals. Els actuals municipis han de passar a una institucionalitzat nova que garanteixi la representativitat per sufragi universal de la comunitat. Per explicar-ho millor, seria un sistema similar al que funciona a Portugal on els municipis són associacions de parròquies. Aquestes associacions escullen un president i els seus representants i a la vegada també per sufragi universal s’escullen el president del municipi i els seus consellers, de manera que tots els càrrecs són elegits. La representativitat del conjunt de parròquies al municipi és total. Molts juristes que es dediquen al món local, el col·lectiu Maspons i jo mateix, defensem que l’administració quedi reduïda a dos nivells: el nivell estatal i el nivell municipal.

Eliminar diputacions i consells comarcals és una necessitat per evitar que hi hagi, com ara, 7 nivells d’administració. Govern central amb les seves delegacions provincials, Govern de la Generalitat i les seves delegacions a les vegueries, les diputacions provincials i l’administració local. Les Diputacions són un poder que reparteix diners i impossible d’eliminar perquè està protegit per la mateixa Constitució que estableix la divisió estatal en províncies. De fet, en la Sentència contra l’Estatut es diu i s’accepta que es pugui parlar de vegueries sempre que es redueixin a quatre i que coincideixin amb les quatre províncies.

Per tant, a la República catalana hi ha d’haver el Govern de la República i els Governs dels Municipis (Àrea Bàsica Administrativa). El Govern de la República es pot dividir en representació al territori per vegueries i les comarques han de passar a ser ABA, encara que el fet important no serà el nom, sinó que, tal com he explicat, que es respectin dues condicions: que es donin tots els serveis als ciutadans visquin on visquin del territori i que tots els càrrecs siguin elegits per sufragi universal.

A sota podeu veure com seria l’estructura municipal. No ho comentaré perquè seria molt llarg d’explicar i és preferible deixar espai a les vostres preguntes. En tot cas teniu a sota els enllaços a la meva tesi i a un resum.

Torn de preguntes

• Primera pregunta: sobre les noves tecnologies aplicades als serveis del món local. Escolteu-la

• Segona pregunta: la convivència de municipis ramaders i agrícoles amb els turístics a les zones de muntanya. Escolteu-la

• Tercera pregunta: el poder dels municipis petits i la seva influencia en la política general. Escolteu-la

• Quarta pregunta: la representativitat dels votants en el seu municipi i relació amb el sistema electoral del país. Escolteu-la

Documents de consulta

• Tesi doctoral: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/403810/illis1de1.pdf?swquence=1
  

• Resum: http://masponsianglasell.cat/wp-content/uploads/2017/06/PONENCIA.pdf
  

• Visiteu la pàgina del Col·lectiu Maspons i Anglasell, el qual té com a objectiu la recuperació i divulgació de l’esperit del dret català: http://masponsianglasell.cat/

El 26M vota independència