Em trobo amb la Teresa al Casal de la Font d'en Fargues, al bar. La trobo parlant amb una amiga i la seva filla que ha crescut tant. Durant la nostra conversa ella saluda un parell d'amigues més. I és ben fàcil adonar-se que la Teresa és algú que se sent molt còmode amb la gent.
Ella és mestra, ha treballat de mestra tota la vida, i tant ha format professors com ha ensenyat nenes i nens. En jubilar-se va decidir començar a col·laborar amb l'Assemblea (em diu que va ser senzill, va ser dir-se: “això m'interessa, hi col·laboraré”) i després d'uns quants anys acaba de rellevar en Josep Sindreu al capdavant de la Territorial d'Horta-Ginardó, escriu al blog d'HGxI (Horta-Guinadó per a la Independència) i al seu propi blog, coordina el grup de comunicació, assisteix a les reunions del Secretariat territorial i, com diu ella amb una naturalitat fantàstica, “ajuda”.
"Crec que ells i nosaltres tenim
prejudicis, idees preconcebudes,
que fan que es generin respostes
automàtiques que no deixen pensar"
A part dels tres càrrecs oficials a la Territorial, hi ha molta més gent, que “no és visible" perquè fa feines d'organitzar, de coordinar. I què es veu? Es veu la parada, es veu el que fa la gent. Ella és una de les cares de l'Assemblea que “només ajudant”, com diu modestament però amb un optimisme desbordant i una energia inacabable, fa que la Territorial d'Horta-Guinardó i el País continuin creient en la independència.
Li pregunto com va arribar a l'Assemblea i, sobretot, quan va considerar-se independentista per primera vegada.
Clara Ballart: Des de quan tens memòria d'haver volgut la independència?
Teresa Calveras: Sempre l’he volgut, des que era petita, el que passa és que llavors els moviments eren marginals. I no recordo exactament quants anys fa que estic amb l'Assemblea, quasi des del començament, vaig anar a la primera assemblea: la del Palau Blaugrana. M'acabava d'apuntar llavors perquè em va agradar molt. Vaig anar a una reunió aquí al barri, i m'hi vaig apuntar de seguida. Després de mica en mica em vaig integrar en el grup de la territorial.
C.B.: Per què et va agradar tan l'Assemblea?
T.C.: No m'agraden els partits, perquè trobo que són partits. Respecto la seva feina i trobo que són necessaris, però jo no m’hi veig en un partit. I aleshores vaig veure que l'Assemblea era una cosa molt transversal i a més a més jo tenia molt clar que havíem de ser independents si podíem.
La Teresa, a part d'escriure al blog d'HGxI, també escriu cartes als diaris, com els altres membres del grup de comunicació, i tinc molta curiositat per preguntar-li com s'escriu un article, si s'hi ha de dir la veritat i quin és el format que li agrada més.
C.B.: Fins a quin punt pots ser sincera quan escrius al blog?
T. C.: Has de ser políticament correcte perquè, si escrius per a tu sola, pots dir el que vulguis encara que t'ho publiquin; però si el que tu escrius es publica al blog de l'Assemblea ja no ho pots dir tot. Amb l’atzucac del govern de la Generalitat era molt fàcil emprenyar-te amb la CUP i escriure una carta. Però a l'Assemblea hi ha gent de la CUP, d'Esquerra, de Convergència... gent d'altres partits. Aleshores no pots dir “ah!, doncs ara em carregaré aquest”. No. És el mateix que quan vas al carrer a repartir propaganda. Has de ser molt mesurat, has d'acceptar molt, escoltar molt. Un dia un senyor em va dir pel carrer: “hábleme en cristiano”. A mi si em diuen “hábleme en cristiano” jo li dic “¿usted qué se ha creído?”, doncs aquell dia no li vaig dir això perquè estava repartint propaganda per a l'Assemblea. Li vaig dir “¿qué quiere decir?” I li vaig donar el fulletó. També et pots barallar, és clar. Un dia t'enfades i engegues algú, però en general no.
C.B.: I quan escrius cartes al diari també actues de la mateixa manera?
T.C.: Quan escric una carta al diari la gent no sap d'on sóc, hi ha el meu nom i prou. És al blog d'HGxI on ets representant de l'Assemblea, però sempre tens en compte que ser políticament correcte. Al diari pots escriure el que vulguis, mentre t'ho publiquin. Hi ha diaris que no et publiquen mai, per exemple: El País. Sempre li escrivíem a el País. Quina casualitat que no els agradi mai cap carta de les nostres, no, ¿por què serà? La Vanguardia sí, i El Periódico...
C.B.: T'agrada el format de carta al director?
T.C.: Pots aprofundir molt poc, és molt curta. A mi m'agradaria escriure coses més llargues, però també t'hi vas acostumant.
C.B.: Què et fa escriure una carta?
T.C.: A vegades costa motivar-te per escriure. A mi em motiven les notícies. Llegir la premsa i veure les interpretacions errònies, les mentides, les demagògies. Jo no contesto opinions amb les quals no estic d'acord, sinó que contesto les manipulacions. Normalment em motiva més contestar a partits o opinions de gent més propera que contestar a gent com Ciudadanos (que també, quan cal). Les que són tan clares no es rebaten perquè la gent de l'Assemblea ho té molt clar, i després que no arribes als diaris que estan a favor de tota aquesta gent. En García Albiol pot dir una bestiesa i va a totes les televisions que la gent mira, i llavors és clar que va bé poder-lo rebatre. El que passa és que la gent d'aquestes televisions no llegeix els diaris als què nosaltres escrivim. Decideixen no publicar-nos.
Li pregunto ara quin creu que és l'argument que de veritat mou els unionistes per ser-ho. Si ens fiquéssim dins la ment d'un unionista, quin és el raonament a què es redueix tot?
T.C.: Crec que ells i nosaltres tenim prejudicis, idees preconcebudes, que fan que es generin respostes automàtiques que no deixen pensar. Una reacció davant de la paraula “independència”: “Ah no, jo no sóc independentista!”. Nosaltres faríem el mateix, a la inversa! Això fa que tu no et plantegis cap altre pensament, no et deixa ni raonar, ni pensar, ni escoltar. Ho fem tots això; d'entrada si ve a parlar amb mi un senyor de Societat Civil Catalana no em farà gens de gràcia. S'ha fet molta propaganda anticatalana des de fa molts anys des dels partits.
C.B.: I aquesta propaganda anticatalana qui se la creu?
T.C.: Abans els independentistes eren els quatre gats i gent rara, o terroristes com Terra Lliure, i per a molta gent encara continua aquesta idea. Crec que per a la gent dels partits no, que en García Albiol quan diu coses d'aquestes no se les creu, simplement ho diu perquè l'interessa dir-ho. La gent que l'escolta s'ho creu, i incorpora el missatge o eslògan sense raonar. A més a més diuen coses molt fàcils. Què diu Ciudadanos de l'escola catalana? Que el castellà i el català vagin 50%-50%. És un missatge que no té cap mena de base però que d'entrada per a molta gent que no saben què és l'aprenentatge, una llengua o el funcionament d'una escola diu: “Justícia!”. Això no és nou.
M'interessa molt preguntar-li per la noció de “pàtria”. El gran argument en contra dels independentistes des de l'inici del procés ha estat dir-nos que ens emboliquem amb la bandera i que el nostre “nacionalisme” (com si, evidentment, ells no en fessin en dir-ho) s'acostés al feixisme. La Teresa em sorprèn.
C.B.: Què és per a tu la teva “terra”? Però en realitat som tots ciutadans del món, encara que siguem independentistes
T.C.: El món. A mi m'interessa tot el món. Jo sóc com aquests que diuen “la meva pàtria és el món” i tot això, aquests clixés. Però per a mi en realitat és el món. I m'agradaria anar a viure a molts llocs diferents, i viatjar. Però ara el món està estructurat en estats, i l'estat que jo vull dins el món és el català. Evidentment solidari amb tots els altres estats del món. Home, està clar que tant si vols com si no vols tens uns lligams afectius amb el teu país, i amb el teu poble i la teva ciutat.
"Crec que ells i nosaltres tenim
prejudicis, idees preconcebudes,
que fan que es generin respostes
automàtiques que no deixen pensar"
Però en realitat som tots ciutadans del món, encara que siguem independentistes. La veritat és que no sóc massa patriota, ni de banderes ni de coses d'aquestes. Per a mi les banderes no representen gaire cosa. Posem les estelades perquè són un aspecte reivindicatiu, un símbol d'una cosa, com una pancarta. No m'interessen massa.
"Però en realitat som tots
ciutadans del món, encara
que siguem independentistes"
C.B.: Quin tipus d'independentista ets?
T.C.: (riu) Jo sóc molt optimista, normalment amb tot, però últimament sí que dius: “si us plau, que això no s'acaba mai!”. Però d'entrada jo sempre he pensat que ens en sortiríem. Potser tardarem una miqueta més. En qualsevol cas faig política encara que a mi no m'agrada fer política. A mi el que m'agrada és fer altres coses: Viatjar, viure la teva vida. Per a mi l'ideal (encara que sempre has de participar en la política del teu país), seria que poguessis participar en coses molt concretes, relacionades amb la teva feina o amb el teu entorn, i que no t'haguessis de preocupar de la resta perquè tot anés bé i funcionés bé.
"Jo sempre he pensat que
ens en sortiríem. Potser
tardarem una miqueta més."
C.B.: Has de reivindicar les teves idees en el món en què et mous?
T.C.: Sí, t'has de reivindicar. De vegades em canso i no ho faig, però de vegades sí que ho dic, eh. Veus gent que no són de la teva corda i dius “Ah, jo estic a l'Assemblea”, per provocar la resposta. Però discutir per discutir no té sentit.
Finalment arribo a la pregunta estrella. La independència entesa com a fi o com a mitjà?
T.C.: Que difícil! La independència és ambdues coses. No es pot canviar si no som independents. És impossible. Tal com estan les coses en aquest país és completament impossible. Com pots esperar canviar un país on la majoria de persones vota el Partit Popular? Com pots fer un pla de xoc si no tens diners per pagar-lo?
Per acabar li pregunto que defineixi la Catalunya independent. M'espero els adjectius: digna, justa, en català. I de fet els proposo. Però la Teresa torna a sorprendre'm.
T.C.: Catalunya serà allò que decidim entre tots. Hem de recuperar el funcionament de les democràcies, que és molt important. El país avançarà amb una democràcia que no sigui precària com l'actual. Ja ho decidirem.
Clara Ballart
