Cròniques d'una ocupació (XV), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   CiU              69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV               9
   AP                6
   ERC             6
   CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Sembla que la discussió, a un determinat nivell, feixuc com la calor que torra les nostres contrades, se centra i es descentra entorn de l’universalisme i el particularisme, en un ‘versus’ que oposa l’un a l’altre, però podem observar aquesta circumstància especial: que molts particularistes són universalistes mentre que una colla d’universalistes són particularistes. La situació sembla una mica estranya, però potser comença a explicar-se quan ens adonem que els uns són particularistes i els altres universalistes per voluntat i definició dels qui d’entrada adopten la darrera etiqueta. És rar que passi el contrari.

Raonablement, ningú pot no pot discutir a l’altre la seva particularitat, encara que no l’aprovi, si conserva la seva, però els autodenominats universalistes no tan sols volen conservar aquesta particularitat sinó que, contents com estan de gaudir-ne, i l’excel·lent com la creuen, volen estendre-la als qui tenen una de diferent. Fixem-nos en tants espanyols que escriuen i filosofen des de la universalitat de la seva llengua, de la seva cultura, i no pas, com caldria esperar, des de l’universalisme en el qual o del qual aquesta cultura castellana és o ha de ser un element.

Es tracta, per a ells, de fer, o de fer passar per universal allò que ara tot just és més extens i que s’oposa a allò que no ho és tant i que, confien, cada dia ho serà menys si acaba imposant-se aquella universalitat que, paradoxalment, serà una limitació. Perquè al meu entendre, i des de cap altre entendre no puc parlar, hi ha una limitació en qualsevol universalitat que s’imposa com la victòria d’una cultura sobre les altres en lloc de ser una consecució que les supera totes, fins i tot, la que ara s’alça amb pretensions hegemòniques.

L’hegemonia contradiu la universalitat en la mesura que per universal tenim allò que respon al ser de tots i a tots beneficia, no pas les singularitats d’una majoria que, en dir-nos per exemple que té una llengua universal, confessa que tanmateix no és la llengua universal, que d’altres, com l’anglesa o la francesa pretenen també aquesta distinció i, doncs, que no n’hi ha cap, que cap ho pot ser mentre hi hagi d’altres pretendents que no abandonen la competició. 

L’home universal no és la criatura uniformada d’una cultura única a nivell planetari, ans l’home de qualsevol de les múltiples cultures particulars que, des de la seva, no es fa estrany a cap de les altres, les accepta, les reconeix, és capaç d’intervenir-hi, d’actuar-hi, com si a cada una d’aquelles cultures pertangués. És universal aquell que té una capacitat de comprensió, i cap universalisme no hi pot haver en ningú que ho funda tot en la seva incomprensió. L’home universal té un saber dels altres que no tindria, no podria tenir, si aquests altres fossin com ell.

Em sembla d’allò més incomplet qualsevol pensar que s’afirma no pas com el moment d’un procés dialèctic que vol aconseguir la fase superior, la síntesi sempre provisional si ha de continuar havent-hi vida, i vida de l’esperit. Sinó com un contra d’exclusió que ho immobilitza tot, l’element excloent, que perd la seva possible capacitat creadora i instaura o instal·la una entropia prematura. Les grans cultures actuals sembla que es mouen en aquest sentit.

Tot això, és evident, no té res a veure ni amb Plató ni amb la disputa molt posterior i sempre divertida dels universals, però sí que es relaciona força amb la nostra situació de colonitzats per una d’aquestes cultures, des de la qual els universalistes de cada torn històric disparen a matar quan sembla que sostinguin, en parlar d’una unió política, una unitat de substància, com sempre que algú converteix la història en teologia.

Castellà (Espanya) que sempre ha tingut allò que en diuen una vocació universal, mai no ha estat verament universalista si en lloc d’esforçar-se a aplanar o a superar els obstacles que priven els pobles d’una bona entesa, s’ha lliurat a una acció espoliadora que reforça les dificultats d’un viure en comú. Molt breument: ha volgut imposar la seva llei, el seu pensament. Ho va fer a les Amèriques, ho ha fet aquí. No ens pot sorprendre que acabés perdent les terres d’aquell continent i que avui encara estigui en pugna amb les comunitats de la península que es resisteixen a ser anivellades.

La universalitat elimina la idea de possessió, i aquest és precisament l’afany que ha guiat i continua guiant els projectes espanyols. Els seus polítics, els seus pensadors universalistes són vulgars castellanitzadors, amb voluntat d’ocupació i no de convivència entre pobles, amb una dosi mínima, o inexistent, d’humanisme; no els deu pas moure l’interès de l’home, criatura que fonamentalment aspira a la llibertat, quan no li la respecten. És a dir, pot ser que ho facin en abstracte, però quan davallen al concret el respecte se’ls evapora ràpidament.

De fet, tots aquests pretesos amics de l’universalisme són d’un particularisme ben ferotge quan es consideren o, més bé, consideren el seu poble com el grup humà per un motiu o altre escollit entre tots i, per tant, amb el dret d’imposar arreu els seus valors, la seva llengua, la seva cultura. És característica del particularisme la intolerància, la decisió de prevaler contra l’altre, els altres, sense deixar-se distreure per cap escrúpol. En el fons, sempre es tracta de salvació; al capdavall el particularisme és una actitud religiosa.

Però bé ho han de dissimular. Ho fan quan donen el nom de particularisme a la més elemental exigència de les persones, dels pobles que no volen ser convertits i que defensen el seu tarannà, la forma de cultura que històricament han anat desenvolupant i que encara no ha exhaurit el seu procés natural, alterat, això sí, per l’imperialisme que els va devorant i contra el qual es dreça, la per a ells bèstia negra de l’independentisme, d’aquests moviments que no surten del seu territori a apoderar-se de contrades forasteres, sinó que lluiten per recuperar un patrimoni del qual fórem desposseïts.

Els espanyols qualifiquen menyspreativament aquests moviments de locals. Que encara els enlluerni el record del sol, que sempre il·luminava una o altra de les “seves” terres, els priva de veure que, des d’una consideració europea, ells no són menys locals que nosaltres i que, europeus també els catalans, no formem part de cap localisme castellà. No som una part de la seva cultura que, amb objectius de campanar, es rebel·la contra la mare nodridora; ens rebel·lem contra un esperit absorbent, d’ambició ecumènica servida per una política parroquial, i ens hi rebel·lem per nosaltres i per tots aquells que volen un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa , que cap poble no ha de ser illa, però convençuts també, i amb la màxima fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen. Abans de predicar qualsevol universalisme cal desfer-se’n. 

Manuel de Pedrolo 


Aticle anterior