En tot referèndum es planteja una qüestió que s’ha de contestar de manera clara i que mostra sempre dues opcions de manera que l’una n'exclou l’altra. En un referèndum el votant ha de triar i no pot triar totes dues coses a l’hora, sempre és o l‘una o l’altra. Recordem un referèndum anterior, el de l’OTAN (1986); com passa a totes les consultes, no es podia decidir que es volien totes dues coses a l’hora perquè eren clarament excloents. No es podia pertànyer i no pertànyer a l’OTAN al mateix temps. El que fan els referèndums és recollir les opcions de la ciutadania de manera dicotòmica, les opinions ja hi són i són anteriors a l’expressió d’aquestes.
I tenir opinions diferents divideix? De cap manera es pot pensar una cosa semblant. Les persones opinem sobre aspectes diversos que afecten la nostra vida, en més o menys grau, i cap d’aquests aspectes és absolutament determinant en les nostres relacions amb els altres. El que vull dir, i posaré un exemple, és que la meva opinió sobre religió no coincideix amb la d’alguns amics meus amb qui per altra banda estic d’acord sempre que parlem de política. I no per això “estem dividits”, ans al contrari, quan ens expliquem les respectives opinions sovint trobem punts de contacte que ens enriqueixen a tots. I això sol passar amb la majoria de temes.
Què és el que realment divideix? Allò que divideix és impedir que algú pugui expressar l’opinió.
Perquè prohibir, a més a més, manifesta l’existència d’una gran línia divisòria difícil d’ignorar: la línia que separa els que tenen poder i volen sotmetre els altres i els que han d’obeir sense poder opinar.
Qui vol que el referèndum es faci vol que tothom que vulgui pugui triar qualsevol de les opcions que hi figurem, sigui la que sigui; mentre que qui el vol impedir, o hi posa traves, el que vol és imposar la seva opinió i impedir que els contraris expressin la seva.
Teresa Calveras
HGxI
No puc estar més d’acord amb el què tant bé expresses. Des de quan preguntar als ciutadans els divideix? De fet, un referèndum amb una pregunta binària és la màxima expressió de democràcia, clarament per sobre d’unes eleccions clàssiques amb partits polítics. És absolutament paradoxal i d’un cinisme extrem, que hi hagin polítics que neguin o posin obstacles a que el poble parli i opini, quan són on són precisament perquè aquest mateix poble els hi ha donat el seus vots. Però qui es pensen que són? Parlen i opinen perquè se’ls hi posa un micròfon o una càmera al davant, tanmateix el seu missatge és pastat, siguin de les dretes neofranquistes o de les esquerres “trencadores”. Tots ells s’oposen i tenen pànic a la revolució real i a la fi de l’statu quo que suposaria assolir la república catalana. Afortunadament, una majoria de catalans no necessitem aquests líders de pa sucat amb oli perquè tenim molt clar que només hi ha un horitzó de canvi en tots els sentits: convertir-nos en un estat independent. Cada dia que passa ens acostem més i més a la votació de la nostra vida!
ResponElimina